De caire decadentista i brutal, El mariner d’Amsterdam és un conte de Guillaume Apollinaire, narrador, crític i poeta surrealista francès.
Le matelot d’Amsterdam formava part del recull L’Hérésiarque & Cie de 1910 i es va publicar per primer cop en català el 1914 al recull Contistes francesos d’Alfons Maseras, que també aplegava contes de Pierre Fons o Han Ryner.
////Més literatura francesa a Stroligut
El mariner d’Amsterdam
El brick holandès Alkmaar, que tornava de Java carregat d’espècies i d’altres matèries precioses, feu escala a Southampton, i els mariners el permís de baixar a terra tingueren.
Un d’ells, Hendrijk Wersteeg, duia un mico a l’espatlla dreta, un lloro a l’espatlla esquerra, i al braç un feix de teixits de l’Índia, que tenia la intenció de vendre a ciutat, junt amb els animals aquells.
Era al començar de la primavera i la nit queia encara dejorn. Hendrijk Wersteeg caminava amb pas ferm pels carrers un xic emboirats, il·luminats feblement pels fanals de gas. El mariner pensava en son proper retorn a Amsterdam, en la seva mare que feia tres anys no havia vist, en la seva promesa a Monikendam. Ja calculava els diners que trauria dels animals i de les estofes i cercava la botiga on pogués vendre aqueixes mercaderies exòtiques.
A Above Bar Street, un senyor molt correctament vestit l’aturà, preguntant-li si per casualitat no tenia comprador pel lloro.
—Aquest aucell és el que jo he de menester. Algú que em parli sense que jo sia obligat a respondre-li. Jo visc tot sol.
Com la majoria dels mariners holandesos, Hendrijk Wersteeg parlava anglès. Va dir el preu del lloro i el desconegut s’hi conformà.
—Seguiu-me —feu aqueix—. Visc un xiquet lluny. Vos mateix posareu l’animal dintre una gàbia que tinc. Allí m’ensenyareu els teixits que porteu i potser en trobi algun que em convingui.
Força content de la sort que li venia, Hendrijk Wersteeg se n’anà amb el gentleman, a qui, esperant vendre-li, feu l’elogi del mico, el qual, deia el mariner, era d’una raça forta, d’una raça que resisteix els climes freds i que estima molt els seus amos.
Mes Hendrijk Wersteeg aviat cessà de parlar. Gastava paraules inútilment, car el desconegut no li responia i fins semblava que no l’escoltés.
Continuaren llur camí silenciosament, l’un al costat de l’altre. Solament, enyorant les selves natals, el mico, espantat de la boira, llançava un crit que semblava el d’un infant acabat de néixer, i el lloro batia les ales.
Feia una hora que caminaven, quan el comprador digué, bruscament:
—Ja som a prop de casa.
Eren fora de la ciutat. A banda i banda de la carretera es veien o s’endevinaven grans parcs, jardins i propietats tancades; de tant en tant brillaven, a través dels arbres, les finestres il·luminades, i al lluny, a intevals, s’oïa el crit sinistre d’una sirena, en la mar.
El desconegut s’aturà davant d’un reixat, tragué de sa butxaca un manyoc de claus i obrí la porta, que tanca quan Hendrijk fou dins.
El mariner estava impressionat. A penes s’hi veia, al fons d’un jardí, una petita torra d’assats bona aparença, mes les persianes de la qual no deixaven traspuar cap mena de claror.
El silenci del desconegut, l’obscuritat d’aquella casa, eren coses força llòbregues. Mes Hendrijk es recordà que aquell home li havia dit que vivia sol.
—És un ésser original —pensà.
I com que un mariner holandès no és certament un ric a qui prepari un parany per a robar-lo, va avergonyir-se d’haver tingut por.
—Si porteu mistos, enceneu-ne un —digué el desconegut en ficar la clau en el forrellat de la porta.
El mariner obeí i, així foren entrats, el senyor portà un llum que il·luminà un salonet moblat amb gust.
Hendrijk Wersteeg estava perfectament tranquil. Ja estava segur que son estrany company li compraria bona part de les estofes que havia portat de Java.
El desconegut, que havia sortit del salonet, retornà amb una gàbia.
—Fiqueu el lloro aquí dins —digué—, car no el vull tenir amb una cadena i en una perxa fins que no li hagi comprat de què menjar i no diga el que jo vull que digui.
I després d’haver tancat la gàbia on l’animal batia d’ales, esverat, va pregar al mariner que prengués el llum i que passés a una habitació contigua, on, digué, hi havia una taula còmoda per a desplegar-hi els teixits de l’Índia.
Hendrijk Wersteeg obeí i entrà en l’habitació que li indicaven. Tot seguit la porta es tancà i la clau donà una volta. Evidentment, el tancaven en un parany.
Coneixent-ho, el mariner deixà el llum damunt la taula i anà a empènyer la porta per a esbotzar-la. Mes una veu el deturà:
—Si avanceu un pas, sou mort, mariner!
Aixecant els ulls, Hendrijk vegé per una llugana1Llucana: finestra o claraboia vertical en la qual no havia reparat, el canó d’un revòlver que l’apuntava. Terroritzat, s’aturà.
No era possible lluitar, el ganivet que duia no li podia servir en aquest cas. Encara que hagués dut un revòlver, tampoc li hauria valgut. El desconegut, a la mercè del qual es trobava, estava protegit per la paret, al costat de la llugana des de la qual espiava el mariner, qui sols veia la mà que sostenia el revòlver.
—Escolteu-me bé —feu el desconegut— i obeïu-me. Jo us pagaré com cal el servei que ara em fareu. Però no heu de dubtar gens, no heu pas de dir que no. Si no m’obeïu, us mataré com a un gos. Obriu el caixó de la taula. Hi trobareu un revòlver de sis trets, carregat amb cinc bales… Preneu-lo.
El mariner holandès obeïa quasi inconscientment. El mico, assegut en la seva espatlla dreta, cridava i tremolava. El desconegut continuà:
—Al fons de la cambra hi ha una cortina. Obriu-la.
En retirar la cortina, Hendrijk vegé una alcova, on, damunt del llit, amb els peus i les mans lligats i emmordassada, hi havia una dona que el mirava amb ulls plens de desesperació.
—Deslligueu aquesta dona i tragueu-li la mordassa.
Quan ho hagué fet el mariner, la dona, que era jove i d’admirable bellesa, s’agenollà girada de cara a la llugana i exclamà:
—Harry, això és un parany infame! M’heu dut a aquesta casa per assassinar-me. Preteníeu que l’havíeu llogada per a passar-hi els primers temps de la nostra reconciliació. Jo em pensava que us havia convençut. Em creia que a la fi ja no dubtaves que mai he sigut culpable! Harry! Harry! Sóc innocent!
—No us crec —digué secament el desconegut.
—Harry, sóc innocent! —repetí ella amb la veu enrogallada.
—Són aquestes les vostres darreres paraules i ja cuidaré de no oblidar-les. Me les repetiran durant tota la meva vida.
La veu del desconegut tremolà un xic, però tot seguit recobrà la serenitat:—Car jo us estimo. Si us estimés menys, seria jo mateix qui us mataria. Però m’és impossible fer-ho, car us estimo…
I prosseguí:
—Ara, mariner, si abans que jo hagi comptat fins a deu no heu foradat amb una bala el cervell d’aquesta dona, vos caureu mort a sos peus. Un, dos, tres…
I abans que l’inconegut tingués temps de comptar fins a quatre, Hendrijk disparà contra la dona que estava encara de genolls i que el mirava fixament. La suplicanta caigué boca-terrosa; la bala li havia esberlat el front. Tot seguit, un tret sortit de la llugana anà a atènyer el mariner a la templa dreta. L’holandès caigué topant contra la taula, mentre el mico, cridant desesperadament, s’amagava sota la brusa del seu amo.
L’endemà, uns passants que oïren crits estranys en una torre dels afores de Southampton, avisar la policia, la qual no tardà a forçar les portes de la casa aquella.
Allí trobaren els cadàvers de la senyora i del mariner.
El mico, sortint bruscament dels replecs de la brusa del mort, saltà a la cara d’un policia. Aquest i sos companys s’espantaren tant, que recularen i no avançaren de nous fins que la bèstia caigué morta de tres o quatre trets.
La justícia informà. Fou convingut, i era cosa clara, que el mariner havia assassinat la senyora i després s’havia mort. Amb tot, les circumstàncies del drama semblaven assats misterioses. No costà gaire identificar els dos cadàvers, i tothom es preguntà com i per què Lady Finngal, l’esposa d’un noble anglès, s’era trobat sola, en una casa de camp isolada, amb un mariner que acabava de desembarcar a Southampton.
El propietari de la torre no pogué donar cap informe del qual se’n deduís una explicació del drama. Vuit dies abans, aquella casa havia sigut llogada a un tal Collins, segons digué anomenar-se, de Manchester. Aquest Collins, que fou introbable, duia ulleres, i tenia una llonga barba roja que bé podia haver sigut falsa.
El lord arribà de Londres, amb gran pressa. Adorava la seva muller i feia mal al cor veure’l plorar. Com tothom, no comprenia res del que havia passat.
Després d’això, el lord aquest no veu ningú. Viu allunyat d’amics i coneguts, en una casa de Kensington, sense altra companyia que la d’un criat mut i la d’un lloro que repeteix nit i dia:
—Harry, sóc innocent!
© de l’edició, Stroligut
- 1Llucana: finestra o claraboia vertical