Dagon és un dels primers contes (de maduresa) d’H. P. Lovecraft, mestre del terror còsmic, creador dels mites de Cthulhu i un dels autors més influents del fantàstic del segle XX.
Laertes recull a La biblioteca d’Arkham, en un primer volum, alguns dels millors contes de Lovecraft en traducció de Jordi Dausà —qui també hi ha publicat L’horror de Dunwich.
A Stroligut podeu llegir-ne el conte sobre el déu peix, ésser que reapareixerà a L’ombra sobre Innsmouth. I si en voleu saber més, mireu aquesta xerrada de Dausà sobre Lovecraft (a Catalunya).
////Més terror i fantàstic
Dagon
Escric aquestes línies sota un estrès exagerat, ja que aquesta nit deixaré d’existir. Soc pobre com una rata i ja no em queda ni una mica de droga, l’única cosa que em feia la vida suportable. No puc resistir més aquesta tortura. Obriré la finestra i m’estavellaré al carrerot que hi ha a sota. Però no us penseu que la meva dependència de la morfina és un vici o un senyal de debilitat. Quan hàgiu llegit aquestes pàgines gargotejades, entendreu —tot i que mai en tindreu plena consciència— per què busco l’oblit de la mort.
Jo era oficial d’un paquebot que va ser víctima d’un atac naval alemany. Va ser en una de les zones més obertes i menys freqüentades de l’Oceà Pacífic. La Gran Guerra tot just havia començat i les forces navals dels huns encara no s’havien enfonsat en la degradació total, de manera que el nostre vaixell va ser capturat de manera legítima i la tripulació va ser tractada amb total deferència, com a presoners navals que érem.
El nostre captiveri era tan relaxat que cinc dies després de ser empresonats em vaig poder escapar amb una barca petita, amb aigua i provisions per a una bona temporada. Quan vaig ser lliure, només tenia una idea molt limitada del que hi havia al voltant. Mai he sigut un navegant gaire competent i a través del sol i dels estels només vaig poder deduir —i encara de manera vaga— que em trobava al sud de l’equador. Però no sabia ni de bon tros a quina longitud, i des d’on era no es divisava cap illa ni cap línia de costa.
El temps era bo i el mar estava en calma. Durant un rosari llarguíssim de dies, vaig rostir-me sota el sol cruel, esperant un vaixell salvador o bé la visió d’una terra habitable. No veia ni una cosa ni l’altra, i la meva solitud sota aquell cel vastíssim i d’un blau compacte va esdevenir desesperant.
Va passar mentre dormia. Em temo que mai no coneixeré els detalls, ja que el meu descans, tot i ser angoixant i estar poblat de malsons, no es va interrompre. Quan em vaig llevar, vaig trobar-me enmig d’una extensió vasta, fangosa i negra, que cobria de manera monòtona fins allà on arribava la vista. El meu bot s’hi havia encallat. El lector pot pensar que davant d’aquell canvi inesperat la meva primera sensació va ser de meravella, però el cert és que em trobava més aterrit que no pas sorprès.
A l’aire i a la terra putrefacta hi havia quelcom que em provocava esgarrifances a la part més fonda de l’ànima. Tot era corrupció, carcasses de peixos descomponent-se i restes infectes de criatures difícils de descriure. La podridura emergia d’entre aquell fang nauseabund, en aquella planura interminable. Potser el problema és que vull fer servir paraules convencionals per descriure l’horror que impregnava aquell lloc i el silenci absolut que tot s’ho empassava. No se sentia res, no es veia res que no fos la superfície infinita de llim negre, i era precisament aquella regularitat, aquella homogeneïtat increïble, la que em provocava un temor fora mida. El sol brillava en un cel que semblava negre, un cel sense núvols i d’aparença cruel, que d’alguna manera reflectia la putrefacció de sota els meus peus.
Mentre gatejava cap a la barca varada vaig empescar-me una teoria que expliqués tot allò: un moviment volcànic havia fet emergir una regió de sòl oceànic de les fondàries més pregones. L’extensió negra era tan gran que no se sentia ni el rumor més dèbil de l’oceà. Tampoc no es veien aus marines que vinguessin a saquejar l’abundant carronya. Allò sí que era estrany.
Vaig estar-me moltes hores assegut al bot, pensant què fer. Com que estava tombat sobre un lateral, m’oferia certa protecció enfront el sol. A mesura que el dia avançava, el terra es feia menys enganxifós i al final semblava prou sec per poder-hi caminar. Només calia esperar una mica més. A la nit vaig dormir poc i l’endemà vaig preparar aigua i provisions per fer una expedició de reconeixement sobre aquella massa atzabeja, en busca de l’oceà desaparegut i d’un possible rescat.
Al tercer dia, el terra ja estava tan sec que s’hi podia caminar sense problema. L’olor de peix corromput era insuportable, però tenia tants maldecaps que amb prou feines hi parava atenció. Vaig caminar tot el dia, sempre cap a l’oest. M’orientava gràcies a un turonet que s’alçava enmig d’aquella estepa ondulada. A la nit vaig acampar i l’endemà vaig continuar caminant envers aquell turó, tot i que no semblava més a la vora que quan l’havia vist per primera vegada.
Vaig arribar-hi al capvespre del quart dia. Era molt més alt del que m’havia semblat des de la distància, i al davant hi tenia una mena de vall que feia que el seu relleu fos encara més pronunciat. Estava massa cansat per provar d’enfilar-m’hi, i vaig adormir-me sota la seva ombra. Aquella nit, els meus somnis van ser salvatges i desconcertants, però abans que la lluna minvant i gibosa hagués sortit per sobre de la plana oriental, ja tornava a estar despert i xop de suor freda, sense cap intenció d’adormir-me altra vegada. Les visions que havia experimentat durant el son eren massa per a mi, i no em veia amb cor d’enfrontar-m’hi de nou.
A la claror de la lluna em vaig adonar que caminar de dia no havia sigut gaire assenyat: sense els rajos cruels i secs del sol, el meu viatge m’hauria costat molta menys energia. De fet, em sentia ben capaç d’emprendre l’ascens al turó que havia desestimat hores abans. Vaig recollir les meves coses i em vaig encaminar cap a la cresta de l’estranya protuberància.
Ja he dit que les ondulacions monòtones d’aquella planura em causaven una basarda difícil de definir, i va empitjorar quan vaig assolir el cim del túmul i vaig dirigir la vista cap a l’altra banda. Hi havia una incommensurable fossa o canó, plena de racons foscos que la lluna encara no havia il·luminat. Vaig sentir-me a l’extrem del món, contemplant des de la vora una nit eterna i prenyada de caos. El meu terror em va dur reminiscències curioses del Paradís Perdut i de l’espantosa escalada de Satanàs pels antics reialmes de tenebra.
A mesura que la lluna s’enlairava podia veure que els vessants de la vall que hi havia a l’altra banda no eren tan perpendiculars com havia imaginat d’entrada. Els sortints de roques de les parets feien que el descens fos senzill. Després d’unes dotzenes de metres, la baixada es va fer molt gradual. Empès per un impuls que avui encara no entenc, vaig lliscar per les roques, mirant de fit a fit les profunditats estígies on la llum encara no havia penetrat.
De cop, quelcom que s’alçava a un centenar de metres del vessant oposat, va cridar la meva atenció. Brillava d’una manera blanca i pàl·lida sota la claror de la lluna. Em vaig dir que només era una pedra gegantina, però de seguida em vaig adonar que tant el contorn com la manera en què estava col·locada no podien ser obra de la naturalesa. Una inspecció més curosa em va omplir de sensacions que no puc expressar. Malgrat el fet que aquella cosa devia haver estat al fons del mar des que el món era jove, vaig entendre —sense cap dubte— que es tractava d’un monòlit, i que havia estat tallat i havia sigut objecte de culte per part de criatures pensants.
Estava atordit i espantat, i alhora posseït per l’emoció d’un científic o d’un arqueòleg. Vaig examinar els volts de manera curosa. La lluna, ara a prop del seu zenit, brillava d’una manera rara i vívida per sobre dels precipicis que envoltaven l’avenc. La seva llum va revelar una massa d’aigua que brillava al fons, formant un meandre, i que es perdia de vista en ambdós sentits. Aquesta aigua regava la base del monòlit, a la superfície del qual hi vaig veure inscripcions i petroglifs de gran cruesa. Era un sistema de jeroglífics que no havia vist mai a cap llibre. Consistia en símbols aquàtics com ara peixos, anguiles, pops, crustacis, mol·luscs, balenes i altres organismes d’aquest estil. Molts d’aquests caràcters representaven éssers marins desconeguts al món modern, però que jo havia vist descompondre’s a diferents punts de la planura negra.
El que em va afectar més van ser les representacions figuratives. A causa de la seva mida, eren ben visibles des d’allà on jo era. Es tractava d’una sèrie de baix relleus que haurien despertat l’enveja d’un Doré. Crec que havien de representar homes —com a mínim, un cert tipus d’homes— tot i que les criatures eren esculpides enjogassant-se com peixos a les aigües d’alguna gruta marina, o bé adorant monuments monolítics que també semblaven trobar-se sota les onades. No goso parlar amb detall de les seves cares i formes, perquè només de recordar-los em sembla que m’he de desmaiar. Tan sols diré que eren grotesques més enllà de la imaginació d’un Poe o d’un Bulwer. Tenien les mans i els peus palmejats, els llavis flàccids, els ulls de mussol i altres detalls molt poc plaents d’evocar. Curiosament, semblava que no havien estat cisellats amb les proporcions correctes, ja que n’hi havia un que matava una balena que només era una mica més grossa que ell mateix.
Van estranyar-me, com deia, els seus trets grotescos i la seva mida anormal, però de seguida vaig imaginar que es tractava de déus d’alguna tribu primitiva de pescadors o mariners, una tribu de la qual el seu últim descendent havia mort eres abans que nasqués el primer avantpassat del Piltdown o de l’home de Neandertal.
Aquesta llambregada d’un passat que anava més enllà de la concepció de l’antropòleg més atrevit em va impressionar, i em vaig quedar allà reflexionant mentre la lluna projectava reflexos pertorbadors al canal.
De sobte ho vaig veure. La cosa va emergir sense fer cap altre soroll que un xipolleig lleuger. Era immensa, similar al ciclop Polifem, i nauseabunda fins a l’exageració. Va llançar-se cap al monòlit com un monstre fet de malsons cosits els uns als altres, i va abraçar-lo amb unes extremitats gegantines i cobertes d’escates. Va inclinar el seu cap horrible alhora que proferia alguns sons mesurats. Crec que va ser el moment en què vaig perdre el seny.
Recordo poc de la meva fugida frenètica barranc amunt i de la meva tornada delirant al bot encallat. Crec que vaig cantar amb desfici i que vaig riure de manera nerviosa quan no tenia forces per cantar. Tinc records molt vagues d’una gran tempesta poc després d’arribar a la barca. En tot cas, sé que vaig escoltar trons i altres sorolls que la Naturalesa només emet quan es troba en un estat d’ànim salvatge.
Quan vaig emergir de les ombres, em trobava en un hospital de San Francisco. M’hi havia dut el capità del vaixell americà que m’havia recollit enmig del mar. En el meu deliri havia parlat molt, però van parar poca atenció a les meves paraules. De la terra sorgida enmig del Pacífic ningú en sabia res i vaig pensar que no valia la pena insistir en una cosa que no podrien creure. Vaig visitar un etnòleg famós i el vaig entretenir amb preguntes molt peculiars sobre l’antiga llegenda palestina de Dagon, el déu peix, però de seguida em vaig adonar que era una persona massa convencional i no vaig voler-lo pressionar.
És de nit —especialment quan la lluna és gibosa i minvant—, que veig aquella cosa. Ho he intentat amb la morfina, però la droga només m’ha donat una pau fugaç i a canvi m’ha sumit en una esclavitud sense esperança. Per això ara em disposo a matar-me. He escrit un relat complet del que va passar per informar —o bé per divertir— els altres humans. Sovint em pregunto si tot plegat no va ser un fantasma, un deliri provocat per l’exposició perllongada al sol després de la meva fuga del vaixell de guerra alemany. A vegades, deia, m’ho pregunto, i aleshores se m’apareix aquella visió espantosament vívida com a resposta. No puc pensar en el mar obert sense estremir-me amb la seguretat que hi ha coses sense nom que en aquest mateix instant deuen estar arrossegant-se pel fons fangós de l’oceà, adorant antics ídols de pedra i tallant els seus rostres detestables en obeliscs submarins.
Somio el dia que sorgiran de les onades i brandaran les seves urpes pudents contra el que quedi de la Humanitat, exhausta de tanta guerra. Serà el dia en què la terra s’enfonsarà i l’oceà creixerà enmig d’un pandemònium universal.
El final és a la vora. Sento un soroll a la porta, com si un cos enorme i relliscós hi forcegés. No m’agafaran. Oh Déu, aquesta mà! La finestra! La finestra!
© de l’edició, Laertes
© de la traducció, Jordi Dausà