de sobte pensa en mi jordi dausà mascort llibres del delicte

De sobte pensa en mi – Jordi Dausà

Després de Lèmmings, guanyadora del premi a la millor novel·la negra en català de l’any 2019, Jordi Dausà i Mascort torna amb De sobte pensa en mi.

Editada per Llibres del Delicte, De sobte pensa en mi és una novel·la de venjances, de personatges estrafolaris i d’antiherois que fugen d’urbanitzacions i descampats perduts enmig del bosc. Llegiu-ne els dos primers capítols.

de sobte pensa en mi jordi dausà mascort lemmings llibres del delicte
Il·lustració de la coberta d’Àlex Santaló

DE SOBTE PENSA EN MI

LA MIKAELA HOT

En Saül Mariscal encara no ho sap, però al casalot de la fondalada hi ha un home que agonitza amb el tòrax i l’abdomen plens de perdigons de matar bèsties grosses. És en Gabriel, amo de la baluerna i autoproclamat alcalde de Sant Renard. Va guarnit com sempre: pantalons de camuflatge i una samarreta de color caqui regal d’una marca de pinso. A l’alçada del cor hi porta una estrella de xèrif que li va regalar un turista alemany. En Saül no ha sentit els trets perquè té la música a tot drap, i perquè a la muntanya, de tant en tant, se senten trets, i quan ja fa un temps que hi viviu el vostre cervell ja no els processa.

Una mica més enllà, el fill d’en Gabriel penja pel coll d’una alzina surera. Té el cap inclinat, com si en plena agonia s’hagués adonat d’un detall interessant a terra i la mort l’hagués sorprès examinant-lo. El nano també va vestit com d’habitud: samarreta amb el logotip rústec del seu restaurant, texans tallats a l’alçada del genoll i una gorra vella de l’Espanyol. Als peus hi té una cadira de terrassa de bar. Pare i fill moren a tocar l’un de l’altre, però sols, al cap i a la fi, mentre que en Saül beu cafè i escriu al menjador de casa seva.

De cap manera pot saber que hi ha un ramat de cabres lleteres que d’aquí a unes hores s’escaparan del corral, fet de ferralla i de deixalles. Si ho sabés es quedaria tancat a casa seva: odia les cabres des que, quan era petit, la Mare li va explicar un conte en què la dolenta era una d’aquestes bestioles llunàtiques.

Tampoc s’imagina que a pocs quilòmetres hi ha un grup de joves drogadíssims que estan celebrant la tercera jornada de la rave més estripada i passada de rosca de l’any. I encara que ho sabés, no li interessaria, perquè està concentrat a acabar un capítol essencial de la biografia de la Mikaela Hot.

Ja ha escrit força pàgines, però li costa trobar una veu eficaç i versemblant per a la narradora, una estrella del porno en l’àmbit estatal, europeu a tot estirar. Se suposa que és una persona llesta, però també és una noia de barri baix, una supervivent, i no pot semblar una intel·lectual, i ni tan sols una universitària, perquè mig país sap que no ha acabat el segon d’ESO. Per això l’editorial li ha proposat l’encàrrec a ell en concret. La forma que té d’escriure, li va explicar l’editora per enredar-lo, encaixa amb el recorregut vital de la suposada autora. Dit d’una altra manera: si la noia sabés escriure, escriuria com ho fa en Saül.

El darrer paràgraf del capítol parla d’en François, la seva parella actual, que en realitat és un poligoner que es diu Francisco. N’està tant d’ell que ha insistit que surti al llibre. A en Saül li resulta obvi que en François només és un perdonavides que s’aprofita d’ella, i que la seva relació aviat se n’anirà en orris, fins i tot abans que la biografia surti publicada. Es mossega el dit índex mentre repassa el text. No li fa el pes. Ha d’escriure una bona història perquè l’editorial calcula que es vendrà bé, però el conjunt ha de semblar espontani. Potser, pensa, potser és massa gran per fingir que és algú tan jove. Tants anys de feina per domesticar les paraules, per fer que dansin segons la seva voluntat, i ara ha de fer-se passar per una analfabeta funcional que per algun prodigi ha escrit un llibre de dues-centes cinquanta pàgines. Només un idiota s’empassaria una barrabassada així, ara bé d’idiotes n’hi ha a cabassos.

Està previst que la majoria de lectors siguin mascles. L’editora li ha explicat que els homes llegeixen poc o gens, però que compraran amb gust la biografia d’una actriu porno. Se li acut que podria escampar uns quants signes d’admiració aquí i allà. A la darrera frase, per exemple, n’hi podria haver un: segur que la Mikaela li hauria posat. S’inclina cap endavant, prem la tecla i torna a repenjar-se a la cadira. Aquell signe afegeix ingenuïtat al text i es felicita perquè ha tingut una bona pensada. Anota a la Moleskin que cal rellegir tot el material i sembrar-lo d’exclamacions i preguntes retòriques. La Mikaela semblarà una mica babaua, però què hi farem. Sempre serà a temps de treure-ho si no agrada a l’editora.

Són les sis de la tarda. En Julio, el veí, és al seu estudi d’escultor. Tots dos xalets estan separats per una cinquantena de metres, però no n’hi ha prou per amortir el soroll que fa quan treballa. Per això en Saül posa música a una intensitat que faria que la majoria de la gent no es pogués concentrar. La música sempre és millor que la queixa del metall quan l’esquarteren.

Que segueixi tallant ferro, aquest idiota, rondina l’escriptor mentre tanca el processador de textos. Ja ha complert les quatre hores de rigor, i com que se sent en forma —malgrat la son que arrossega de fa setmanes— encara ha allargat una estona més. Per premiar-se decideix baixar a la platja i fer una capbussada ràpida. Escura el cafè i agafa la tovallola i un llibre que ha de ressenyar per la revista en què col·labora de tant en tant. Coneix l’autor, fa un temps tots dos escrivien al mateix diari. Era —i pel que sembla, encara és— un cretí mediocre, però amb una habilitat notable per trobar el punt dèbil de les seves víctimes. El nostre heroi mai no ha pogut digerir aquell somriure de conill, aquell gest que vol ser murri i que a ell li sembla de casino de plaça major. Li agradaria escriure la crítica més cruel i verídica que s’hagi escrit mai, però en Somriure de conill i el director de la revista són vells coneguts, i si diu la veritat, el cridaran a capítol. L’única part positiva és que com que el veredicte ja li ve donat, no li caldrà llegir la novel·la, només hi farà una ullada de gairell.

Agafa una llauna de cervesa pel camí, i encara una altra, i les posa en una bossa isotèrmica que li van regalar en un restaurant japonès de menjars per emportar. Punxa la ràdio del cotxe amb el llapis de memòria i treu un braç per la finestra. M’ho he guanyat, es repeteix, i baixa la carretera amb aire decidit.

Quan s’ha allunyat prou de casa seva, detura el vehicle i fa una trucada. Quan acaba, segueix conduint amb la música a tot drap. Per combatre l’insomni ahir es va quedar fins tard veient episodis de Magnum i ara sent un plaer culpable en imaginar-se que ell també té un Ferrari vermell en comptes del Fiat 500 de color crema de la Jezabel. Encara no entén com va quedar-se’l ell, que d’entrada no el volia perquè li semblava un cotxe mira’m i no em toquis. A la muntanya li serveix de ben poc, i ell al volant deu fer un efecte ben penós.

Canviar de cotxe ara mateix li sembla una bestiesa, un caprici de nen mimat, però deixar-se un bigoti com del d’en Magnum li sortiria gratis. Un mostatxo esplèndid, dels que es duien abans que es convertissin en una ironia urbanita, en una traïció. Ara bé, se’n desdiu quan pren consciència que un bigoti, aquí dalt, només provocarà les burles dels quatre gats que hi viuen. A Sant Renard es valora la funcionalitat de les coses, i la gent s’afaita ben arran o es deixa créixer la barba. Un bigoti en un home menor de seixanta anys és fer-ne un gra massa.

En Magnum mai no ho hauria fet, però ell enceta la primera cervesa del dia després del revolt on fa anys van trobar el Mercedes de l’hereu Ribera amb el seu propietari a dins, amb l’abdomen obert, com una bèstia esventrada per un furtiu matusser. Cada vegada que hi passa l’espinada se li contrau, i recorda que el Pare, per no veure aquest revolt, era capaç de fer una volta de quinze quilòmetres.

Fa un glop per combatre l’angúnia i apuja el volum del Smells like teen spirit. La veu fastiguejada d’en Kurt foragita els mals records i li porta a la memòria les camises absurdes i els cabells llargs i greixosos, i com ballaven donant-se cops: eren ben ximplets. En aquella època abusava d’una samarreta amb la cara del vocalista de Nirvana, amb els ulls d’un blau elèctric apujat. A sota hi havia la frase «I hate myself and I want to die». Amb aquella samarreta era el puto rei del mambo.

Que breu que va ser tot plegat, pensa. El moviment grunge i la joventut en general. I els dies bons, quan la llum de les tardes era més inclinada que no pas la d’ara, que és inclement i ressentida. La melangia el porta a ensumar l’aire de fora: en Saül és un home clarament olfactiu. Sent olor de flors i de romaní. La Mare deia que Sant Renard tenia —i encara té— flaira de mel, un perfum sincer i subtil, que aviat serà escanyat per tot el que s’acosta.

SANT RENARD

A mitjans del segle XX el fenomen de les urbanitzacions va esdevenir una fórmula exitosa entre totes les capes socials. Els rics podien fer-se xalets perfumats de mar, enmig de camps de golf o bé dins de recintes amb vigilància privada. Les classes mitjanes —aleshores encara existien— s’havien de conformar amb apartaments en urbanitzacions massificades i lletges. Ni l’estiuejant més optimista podia trobar-les idíl·liques, però tenien llum i aigua, i els serveis bàsics quasi sempre estaven coberts. La majoria s’aixecaven sota la batuta d’algun constructor poderós i es promocionaven amb anuncis a la televisió, que tot just començava a intuir el seu potencial per enredar desgraciats i pobrissons d’esperit.

I després hi havia les urbes, com es coneixien popularment. Les urbes eren, i encara són, nuclis de població que eclosionaven sense ordre ni concert. Aquests espais podien trobar-se a prop de pobles —que de sotamà facilitaven terrenys als promotors— o bé en ubicacions inversemblants, com ara dalt d’una muntanya, o en un terreny pantanós o irregular. La majoria d’urbes estaven mancades de clavegueram i els veïns havien d’excavar les seves pròpies fosses sèptiques i, a vegades, produir electricitat amb l’ajuda de generadors tronats. Per descomptat, no hi arribava el telèfon, un hàndicap important en una època en què la tecnologia mòbil encara no existia.

La majoria de veïns d’aquestes urbes provenien dels cinturons industrials de les grans ciutats. Amb els estalvis de tota una vida treballant en una cadena de muntatge, compraven una parcel·la plena de sotabosc i pagaven algú perquè els aixequés una casa d’estranquis. Cadascú escollia el model d’edificació que s’adeqüés més als seus gustos i orígens, cosa que va convertir les urbes en un cafarnaüm de formes, mides i colors. Al costat de construccions d’estil andalús s’hi aixecaven torres ridícules de planta circular, o bé habitatges d’estètica nòrdica amb finestrons vermells. Hi sovintejaven les cases buides, a mig fer o a mig enderrocar, i que es confonien amb els nombrosos edificis d’obra vista que sí que eren habitats.

Els qui no es podien permetre un paleta s’havien de fer la casa ells mateixos. Aquests habitatges destacaven per la seva aparença senzilla i utilitària. Quasi tots eren d’un sol pis i de planta rectangular, molt semblants a les mobile homes, que d’altra banda cada vegada eren més freqüents, seguint el model dels trailer park americans. També era habitual veure-hi rulots envoltades amb tanques de canyes que dibuixaven una estampa depriment, tristíssima.

Avui dia, aquestes urbes mantenen una aparença molt similar. Fins i tot es pot dir que el fenomen ha tingut repunts. La pobresa no es destrueix, només canvia d’emplaçament. De resultes de la crisi econòmica de principis de segle, molts descendents dels propietaris van fugir dels blocs soviètics de l’extraradi i van convertir la torre en la seva residència fixa.

En els seus inicis, Sant Renard es va plantejar com una urbanització de primer nivell, un oasi glamurós que s’havia d’estendre al voltant d’un hotel senyorial construït sobre una hostatgeria antiga, l’ermita de la qual era visitada per centenars de peregrins perquè el sant tenia fama de miracler. L’hotel era pensat per acollir clients que buscaven una vie de château a l’espanyola, amb possibilitat de caçar senglars, beure licors a la biblioteca i fer-se dur a la platja pel xofer.

L’amo del negoci era l’Enrique Ribera, un jove que feia bons tots els tòpics de l’hereu ric i malcriat a qui tothom li riu les gràcies. En un món sense xarxes socials i amb uns mitjans de comunicació molt limitats, va aconseguir que tot el país conegués les seves guilladures. Eren els darrers anys de vida del dictador, i la frivolitat dels nous rics servia, com ara, per distreure les classes inferiors. L’hereu Ribera va tenir històries molt sonades, una de les quals va acabar amb el jove corrent nu pel pati de l’hotel acabat d’inaugurar, i amb la seva primera dona disparant-li amb una Star semiautomàtica. Per no carregar encara més les tintes, els mitjans van obviar que s’havien barallat per un cadell de tigre de bengala. Si el jove Ribera hagués viscut l’eclosió d’Internet, el seu grau d’imbecil·litat s’hauria disparat, però això ara no ve al cas.

Si bé la idea d’un hotel de muntanya era raonable, i fins i tot intel·ligent, el jove va entestar-se a convertir el projecte en una insensatesa edificant dos minigolfs i una piscina de mida olímpica. Per aconseguir l’espai va fer talar els boscos del voltant, i per obtenir els diners —passava per un moment baix per culpa d’altres inversions fallides— va recórrer els casinos de la costa jugant amb fúria sota la protecció d’una fórmula matemàtica que li va vendre un guillat. El seu pare havia tingut el senderi de separar comptes corrents, i quan l’hereu es va arruïnar per culpa d’aquell projecte esbojarrat, no va endur-se ningú més amb ell.

La seva mort tràgica no va ser celebrada, però el dol tampoc no es va allargar gaire. A banda d’algun vividor que li esgarrapava calés, tothom va sentir que els havien tret un pes de sobre. Els motius i les circumstàncies del crim no es van aclarir mai, i es va donar per fet que l’havien assassinat per culpa d’algun dels seus naufragis empresarials, o bé per un embolic de faldilles. Els més malpensats insinuaven que havia estat un encàrrec del seu propi pare. Les enraonies deien que aquelles muntanyes eren farcides dels cossos de víctimes de crims que s’havien comès al llarg dels anys, i el cert és que en aquells clots plens de falgueres i molsa s’hi amaga de tot.

Després del funeral, el patriarca Ribera va renunciar a l’hotel i va permetre que el Banco de Cantabria l’embargués. Tampoc no va voler implicar-se en la urbànització, el creixement de la qual es va deturar en sec. No era el seu projecte. «Que se’n vagin tots a prendre pel cul, i que els porcs del bosc s’ho quedin», diuen que va dir. A tocar de l’hotel, a banda dels minigolfs i de la piscina, s’hi havien construït dues cases, una era el xalet de l’Enrique Ribera, mig regalat al pare del nostre protagonista abans de morir. L’altre era d’un diputat demòcratacristià, i també se’l va treure de sobre per quatre quartos. Els propietaris actuals són l’Eloy Bonaventura, un dels xefs més avantguardistes del país, i la seva parella, en Julio, un argentí que jura que es troba entre els cinquanta millors escultors de la seva generació. A dos quilòmetres del conjunt hi ha una antiga residència per malalts mentals mig enrunada. La gent li deia, i encara li diu, La República.

La urbanització pròpiament dita està separada de l’hotel i encercla el Puig del Conill. Després del fracàs del projecte, i sense els serveis que s’havien planificat —un petit supermercat, un club social, un pavelló poliesportiu— aquell enclavament va perdre qualsevol atractiu, i al cap de pocs anys les parcel·les es van malvendre i van ser adquirides pels seus habitants actuals.

A mitjans dels vuitanta, el massís va ser declarat espai protegit, i van haver de deturar les edificacions que, fins aleshores, havien continuat sense ordre ni concert. El que havia de ser una urbanització de luxe s’havia convertit en una de les urbes més degradades del país, tal com m’agraden a mi. Sant Renard.

© Jordi Dausà i Mascort
© de l’edició, Llibres del Delicte