La misteriosa aparició de Santa Maria de la Fletxa és un dels contes del recull Miracles i Espectres de Joan Barceló i Cullerés, reeditat el 2020 per Fonoll.
És un dels millors exemples de l’humor, la llengua i el realisme màgic en l’obra del contista, novel·lista, traductor i poeta de Menàrguens.
////Més Barceló: No saps veure l’espai que t’envolta
La misteriosa aparició de Santa Maria de la Fletxa
No eren temps d’aparicions, los dies de febre de collir la poma. Tot déu feinejae al camp i pensae només a dur els calaixons farcits de fruita cap a la bàscula de la cooperativa. La collita no podie ser més òptima, per això tothom tenie la imaginació embafada d’una gran poma d’or. No ere l’hora de somiegs ni d’aparicions, per tant la sorpresa fou majúscula quan lo pastoret de cal Crosta s’escridassà, just encetada la nit, pels carrerons del poble tot desvetllant los pagesos que s’ajocaen a l’hora de les gallines:
—Miracle! Miracle! La Mare de Déu se m’ha aparegut!
Alguna finestra es pintà de llum i veus rogalloses imprecaen lo xaval que se n’anés a pastar fang i dixés reemprendre la son col·lectiva. Fins i tot al rector li va costar una mica desempallegar-se de la ràbia quan la porta del carrer li tremolae pels trucs ferotges i la veu de tro del nen.
—Sinyor rector, sinyor rector! La Mare de Déu se m’ha aparegut a la Serra Roja. És a la Serra Roja, vora la timba que dona al toll de ca l’Enze!
Quan los ulls envermellits del servent de misses besllumaren l’esbalaïment del xiquet de cal Crosta, se li acudí de ventà-li una clatellada perquè… qui ere aquell cagallonet per parlar de coses religioses si mai no se li havie vist lo pèl per l’església? És que aquell ditxós aubat volie enderrocar les prediccions del Concili pretenent haver vist la Verge? Paciència, que el miracle pot sorgir només de la ignorància, però no cal fer-se malmirar en un poble de criticaires:
—I dis-me, fillet, com ere la Mare de Déu que has vist?
—Blanca, lluent, petita… és que és una imatge, sinyor rector, una imatge que, quan he volgut endú-me-la, no s’ha dixat tocar d’allí on ere… i brillae tota com lluna encesa, oh sí!
Una corrua de pagesos que vetllaen al cafè, entre ells l’Alcalde, ja feen rotllana amb lo rector i el xiquet. Van ser ells que s’engrescaren a córrer amb torxes i tots a la Serra Roja, perquè el rector ja pensae dixar el suposat miracle per l’endemà.
De l’estanyet estant ja van veure el resplendor minúscul però encegador. La lluna il·luminae de ple allò que de lluny pareixie una foguereta. Un dels homes del grup avançà cap a l’aparició i va ser el primer d’agenollar-se. Tots van seguir-lo amb l’exemple, la boca badada i els ulls extasiats, mentre el pastoret de cal Crosta jeie bocaterrosa i sanglotae com pres per una ràbia devota insomne perquè no parae de dir:
—Mare de Déu, Mare de Déu! Per què m’heu triat, per què m’heu triat?
L’Alcalde fou lo primer que mirà fredament l’aparició. I ves, potser en el fons del fons no s’assemblae tant a una figura femenina. No fee més de dos pams d’alçària i, si ere una estàtua, devie estar molt erosionada… ves, potser sí que podrie ser una d’aquelles figures femenines que feen els homes primitius i que ell havie vist a la televisió en un reportatge en colors. Una dona grassoneta, de formes molt resumides… Potser sí. Més valie no dubtar de les meravelles, poques que n’hi havie, no es poden dixar de creure. Va parlar, doncs, com una autoritat.
—Demà mateix li hem de fer una ermita en aquest lloc. Tu mos has dit, pastoret sant, que no s’ha dixat arrencar del terra… voleu cap més senyal? Ja hem sentit a parlar massa de casos d’imatges que tornen si volen traslladà’s. Demà mateix vindran los diaris, a fe!
Lo sinyor rector va mostrà’s mig escèptic i atordit:
—Ho hai de consultar amb lo sinyor bisbe, jo…
—Que no hi veeu amb los ulls de la fe, home de Déu? —va protestar lo primer que s’havie agenollat davant l’aparició—. Amb los de la fe i amb los de vritat, colló!
I ja em teniu tot lo poble engrescat, l’endemà, gràcies a un pregó que a les set de la matinada va dir lo mateix Alcalde per l’altaveu de la batllia. «Més important que totes les pomes que pugueu collir», la frase quedà gravada al cap de la gent, que s’apressà a córrer cap a la Serra Roja. Però ves per on que el miracle, de dia i amb lo sol eixut que fee, no pareixie tan esplendorós. Sí, la «imatge» ere il·luminada, però les guspires de llum que escatxigae podien ben bé ser les d’un pot de llauna —no n’hi havie per tant, carai!
—Quina Mare de Déu més estranya. Pareix una fletxa engreixada… —va fer lo Tonet de cal Terrats.
—Just! —proferí, il·luminat, l’Alcalde—. Jo també li vai fer aquesta comparança! En podríem dir la Mare de Déu de la Fletxa.
Lo secretari, que ere al seu costat, devot de tota la vida i lladre per sempre més, li xiuxejà a cau d’orella una sèrie de mesures secretes. En sentir la renglera de paraules cabdals, lo batlle va fer una rialla d’aurella a aurella i es va fregar les mans amb un deliri únic, com quan va tenir l’hereu, en Roc, i, és clar, abans que s’adonés que el fill li havie sortit babau.
No coste gaire d’imaginar que la notícia s’escampà arreu arreu del món àvid de miracles i sorpreses. Hi va haver premsa a favor i en contra, lo bisbe no cabae de pronuncià’s i a Roma no dien res de clar. Mentrestant, la foto de l’estatueta havie corregut pertot i això, unit a algunes guaricions atribuïdes a la Mare de Déu de la Fletxa, va encetar el magma de les peregrinacions a l’humil poblet de Vacalforges, bressol de santedat. Ara, doncs, ja podem descobrir què havie dit lo secretari a l’Alcalde l’endemà de l’aparició perquè una extensa i monopolitzada xarxa de paradetes s’estenie per tot lo poble, per la Serra Roja, vora la timba del toll de ca l’Enze. Cada parada lluïe fulletons explicant l’aparició al pastoret de cal Crosta, miracles i guaricions, lletanies, goigs i pregàries, donacions de devots, trisagis, súpliques, novenes, discurs del rector, del bisbe i quatre cançons que concedien indulgència parcial si les resàveu a banda de nit, a l’hora que la Verge es dignà a il·luminar la Serra Roja. També s’hi podien veure escapularis amb una fletxa daurada, reproduccions de l’estàtua i, finalment, fletxes de fusta de boix lligades amb un cordillet per als més pobres. L’Alcalde i el secretari tenien l’exclusiva de venda i havien aconseguit, ningú no s’imaginae d’on, llicència per fer arruïnar a qui gosés muntar una simple parada de xiulets. Però a ningú no se li acudí de fer la competència a la parella de negociants, l’allau de turisme suposà un gran pou de riquesa col·lectiva: no va caldre dur les pomes a la càmara perquè totes es van despatxar a bon preu, a preu d’or, més ben dit, com los pots d’aubergínia i de tomata en confitura. Los diners embafaen lo poble i aquest fou lo punt clau perquè tothom cregués a les fosques en miracles i virtuts de la Mare de Déu de la Fletxa. No era prou miracle l’avalanxa impensada d’argent?
Però ves per on que el destí té les seves manies i a voltes va de tronc amb lo dimoni per capgirar la bona fortuna. Perquè de diable hauríem de titllar lo periodista que en una científica i genèrica revista gosà dir que l’estatueta no s’assemblae a cap tipus de Mare de Déu i que allò ere una enganyifa molt ben muntada. L’article irrità l’Alcalde, lo secretari, los vacalforgins i una bona corrua de devots, fins als fonaments de l’ermita de Santa Maria de la Fletxa, obra d’un arquitecte del poble que fins ara només havie dissenyat granges de cotxos, trontollà fins al darrer totxo. I ja se sap: lo dimoni té moltes mans i fer mal sempre és més còmode que fer bé. Ben aviat lo dubte s’escampà fins al moll de l’os de l’Església. Enfront hi havie la creença del poble i la indemostrabilitat del miracle. Lo destí, un altre cop, va fer de jutge mitjançant una conjunció de tècnics enviada des de la capital en forma de Comissió Científica a fi d’examinar un pèl detingudament la imatge de la Verge. Tot i que alguna revista clerical reaccionària s’hi oposà de bon principi, la mesura semblà força adient fins i tot als vacalforgins, perquè suposae un nou desplegament de riuades de boques i butxaques a la vila. D’altra banda, si l’informe de la Comissió esdevenie negatiu, l’escàndol —potser improbable— també engreixarie els negocis.
Tres dies s’hi van estar, los de la Comissió. Hi havie un capellà, un governador civil retirat, un historiador, un literat, un metge, un fabricant d’estàtues de motlle, un visionari i un arqueòleg. No es van posar d’acord en cap de les votacions per decidir la verosimilitud de l’aparició, potser perquè tots van aterrar a Vacalforges amb idees preconcebudes. D’altra banda, ningú no tenie proves per al sí ni per al no radicals. Lo visionari, males llengües deien que parent de l’Alcalde, ere el més tossut defensor del miracle i s’oposae a l’historiador, escèptic i ateu de soca-rel, que en negae tota transcendència. De dada específica només hi havie la forta llum que reflectie la imatge les nits de lluna rodanxona. Apropant-s’hi tots vuit —ja que la Verge ere protegida per unes gruixudes reixes d’or— van descobrir amb ulls de Comissió Científica allò que no havien vist los milers de devots amb ulls de fe cega: l’estàtua semblae feta d’un marbre blanc i polit que reflectie força llum. «Això no desmitifica res», cuità a dir el capellà de la Comissió, «totes les imatges tenen un cos material». A les darreries de la tercera nit l’arqueòleg saltà del llit perquè alguna cosa li fee bullidura al cervell; s’havie passat tot lo dia dibuixant la Santa Fletxa i ara la guspira de la inspiració li espurnejae als ulls. Va desvetllar els companys de Comissió i els va fer córrer cap a l’ermita, junt amb fotògrafs, periodistes i testimonis espontanis d’allò que prometie ser una revelació. Amb gran misteri començà el seu parlament a l’ermita, davant de la imatge:
—Però és que encara no puc imaginà’m com no se li havie acudit a ningú! Guaiteu un cop més l’estàtua… aquesta fletxa no us recorde un fal·lus masculí just i precís? Una verga, vaja, les arrels de la qual podrien ser a sota terra… Proposo que demà mateix intentem de besllumar què hi ha al davall.
Lo diable, van dir els devots, l’Alcalde i els vacalforgins, s’havie reencarnat en la imatge d’aquell pacífic arqueòleg de setanta anys, competent, però disbauxat.
Lo bisbe, en saber la notícia, prohibí que s’atansés algú a la mal anomenada ermita de la Mare de Déu de la Fletxa sota perill d’excomunió. La notícia transcendí el país, l’estranger sencer esclafie en una riallada que retronae a la Serra Roja: un poble d’ignorants, evidentment reprimits, havie arribat a l’extrem d’adorar un penis de dimensions regulars dins de l’excitació!
Fou manat excavar pels voltants de la «imatge». Com havie previst l’arqueòleg, en sortí un cos sencer, blanc de marbre polit, d’un bell jove, potser grec. Una estàtua que enamorae a llum de lluna, a fe.
© del text, hereus de Joan Barceló i Cullerés
© de l’edició del text, Andratx Badia-Escolà
© de l’edició, Editorial Fonoll