El que és meu – José Henrique Bortoluci

El que és meu de José Henrique Bortoluci és un assaig en forma de viatge íntim i polític sobre el Brasil contemporani a través de la relació amb el seu pare.

En català l’edita Eumo Editorial en traducció de Pere Comellas. A Stroligut en podeu llegir el llarg capítol que dedica a l’Amazònia i a la destrucció progressiva de la selva.

L’Amazònia continua sent una enorme desconeguda a la resta del país, un Congo Belga intern al servei de les fantasies perverses d’un rei Leopold urbà i litoral.

////més Eumo: Com escriure sobre Àfrica de Binyavanga Wainaina

El que és meu: Selva i mort

A les tres de la tarda del 19 d’agost de 2019 ja no es podia veure la llum del sol a São Paulo. Jo parlava amb els meus alumnes sobre El 18 Brumari de Lluís Bonaparte, el clàssic assaig en què Karl Marx analitza com un líder —fins llavors considerat estúpid i vulgar— mobilitza diferents grups populars i elits reaccionàries per establir un govern autoritari a França el desembre de 1851. És al començament del llibre en què Marx presenta la famosa idea que tots els fets i personatges de la història s’escenifiquen dues vegades, «la primera com a tragèdia, la segona com a farsa».

Si Marx fos aquí i volgués il·lustrar la seva tesi sobre la repetició de la història, podria demanar que els alumnes miressin per la finestra: un núvol fosc i brut assaltava el cel de São Paulo. Com l’àngel de la història benjaminià, el monstre gris ens convidava a mirar cap a les runes del passat i cap a l’estúpida insistència a reencarnar la nostra catàstrofe en formes cada cop més tràgiques. Aquell embolcall ombrívol era l’encarnació exageradament didàctica del nostre present funest i de la nostra història de devastació. Resultat d’una temporada d’incendis criminals a l’Amazònia i al Centre-Oest, el núvol condensava al·legòricament l’accelerada destrucció de les selves, els crims socioambientals que no paren de créixer, els mars de residus que s’emporten viles senceres, l’enverinament amb mercuri dels pobles indígenes amazònics i una elecció presidencial que havia transformat tota forma de tragèdia en motiu de celebració.

Al cel gris de São Paulo la tragèdia del passat s’afegia a la farsa autoritària del present i apuntava cap a un futur de runes.

Els primers records que tinc de la selva amazònica, dels seus rius i carreteres, d’indígenes i riberencs, venen de les històries del meu pare. Les narracions dels seus viatges per la regió em van ajudar a compondre el meu vocabulari infantil, la meva geografia sentimental, la mitologia d’un pare viatger i d’un país que semblava infinit.

Per conduir un camió per l’Amazònia, a l’època que ho obrien, allò d’allà, havies de ser aventurer. De restaurants, de mercats gairebé no n’ hi havia, només aquelles paradetes a la vora de la carretera. El menjar més potent que hi venien era la farina de mandioca. I de peix en tenies tant com volies, peix sec, peix de tota mena. Hi havia molta caça. Paques, armadillos, agutís, cérvols, carn d’anaconda, ens alimentàvem d’aquestes coses. L’empresa que obria la carretera tenia l’equip de caçadors, que servien per aconseguir menjar perquè els treballadors poguessin treballar. En aquella època començava a arribar molta gent del Sud, de Mato Grosso, del Nord-est, però va créixer molt més quan la carretera va estar acabada. Llavòrens sí que veies gent que arribava.

La carretera Transamazònica (BR-230), projecte megalomaníac de connectar per terra els oceans Atlàntic i Pacífic, prometia portar el país a una posició de grandesa en aquells inicis dels anys setanta. La via de més de quatre mil quilòmetres en sentit est-oest travessaria sis estats, des de l’Atlàntic nordestí fins a la frontera amb el Perú, amb la promesa de ser el gran corredor per on arribarien treballadors del Nord-est i d’on sortiria fusta, or, bestiar i productes agrícoles conreats a la terra de la selva desforestada.

Quan jo era petit, pensava en la Transamazònica com «la carretera del meu pare».

La construcció d’immenses obres d’infraestructura va agafar embranzida els primers anys de la dècada dels setanta, el període més sagnant de la dictadura, llavors sota el comandament del general Médici. El govern anunciava la Transamazònica com la realització miraculosa de l’enginyeria nacional que asseguraria l’ocupació de la regió Nord d’acord amb la Doctrina de Seguretat Nacional i promouria el desenvolupament accelerat del país, la protecció contra invasors estrangers i la solució per a la pobresa i les tensions rurals al Nord-est.

En el llenguatge del període, l’obra faraònica vincularia els «homes sense terra» del Nord-est a la «terra sense homes» de la selva. Calia ocupar, penetrar l’«infern verd», «integrar per no entregar». En Médici descrivia la construcció de la carretera com «l’aventura més gran viscuda per un poble en tota la Terra». A la inauguració d’un dels trams de l’obra l’any 1972, el ministre de Transports d’aleshores, Mário Andreazza, va pregonar: «Per fi es pobla l’Amazònia. S’amplia el Brasil. La pàtria té més grandesa. I els seus fills, més confiança en els propis destins».

Les carreteres van ser la punta de llança d’aquella agressiva iniciativa, i el meu pare, un dels milers de treballadors ocupats a construir-la. Ell hi va transportar pedra, sorra, grava, subministraments i elements bàsics per als treballadors de la construcció i per als militars que vigilaven les obres. Moltes vegades el van contractar per dur soldats de l’exèrcit a la caixa del camió. La trista òpera del progrés en aquella Amazònia arrasada l’escenificaven les motoserres i les metralladores, grileiros i jagunços, soldats i joves prostitutes, camioners i petits pagesos a la recerca de terra i de feina, treballadors d’empreses subcontractades, gent pobra d’allà i d’altres racons, les diverses cares dels nostres condemnats de la terra al servei dels «grans negocis de la nació».

A finals dels anys seixanta ja hi havia molta serradora, però a mesura que van anar obrint més carretera va ser quan el negoci de la fusta va esclatar de debò. Quan jo viatjava per Acre als anys seixanta, setanta, només hi veies combois de camions de la fusta. No hi havia aquesta història de preservar la selva, no se’n sentia dir res, d’això, llavòrens. Amburana, caoba, castanyer… En aquells rierols hi comptaves dos-cents troncs surant, l’un lligat a l’altre; anaven flotant riu avall fins que arribaven als puestos des d’on es podien carregar en un camió.

Als treballadors atrets per aquelles fronteres en expansió els venien l’artigatge de la selva com el camí inevitable cap al progrés col·lectiu i cap a una vida digna. Molts s’hi van acabar instal·lant, com petits peons en el procés de desforestació i ocupació de terres públiques; d’altres van alimentar les perifèries de les ciutats que es començaven a expandir, nuclis urbans empobrits amb economies que se sustenten encara ara en activitats d’explotació predatòries de la selva, en la recerca d’or i en llargues cadenes d’activitats al marge de la llei.

Per qualsevol poble que passàvem hi havia serradores a peu de carretera. Carregàvem molta fusta de llei. El meu germà Nerso no feia altra cosa que portar fusta d’allà cap aquí; jo també en vaig dur uns quants cops. Jo ja ho pensava, que allò era una destrucció. Tenia la idea que no era res de bo, però a l’ època ningú no en parlava, trobaven que la selva no s’acabaria mai. Tot allò ho incentivaven, i nosaltres havíem de sobreviure.

El meu pare va travessar la regió de l’Araguaia dotzenes de vegades a començament dels anys setanta. Allà, entre el sud-est de Pará i Tocantins, la dictadura perseguia joves revolucionaris i pagesos locals en un dels capítols més sagnants de la dictadura militar brasilera. Inspirats per les revolucions cubana i xinesa, la majoria d’aquells joves militants venien de les regions Sud i Sud-est del país. Els pagesos els anomenaven «paulistes» o «estudiants».

Allò era una zona de petits agricultors, la majoria migrants pobres de la regió Nord-est, instal·lats allà per fugir de la misèria i de l’opressió al camp. Als seus llocs d’origen, els enemics eren «la secada i la tanca». Otávio Velho, en un estudi clàssic sobre els fronts d’expansió a l’Amazònia dels anys cinquanta i seixanta, apunta que aquella gran massa de pagesos pobres i sense terra veia en la mobilitat geogràfica l’oportunitat de fugir del que ells anomenaven «captiveri»: una feina per la qual no es rebia gairebé res a canvi, sota el comandament polític dels propietaris de la terra de la regió Nord-est i del Brasil central. Aquesta condició remetia al captiveri de l’esclavitud i a les seves supervivències materials i simbòliques en la vida d’aquelles poblacions. 

A l’Amazònia, els forasters van fundar viles i pobles amb noms bíblics, una successió de Canaans, Terres Promeses, Noves Jerusalems. La majoria d’aquells migrants nordestins dels anys seixanta i començament dels setanta s’assentava en territoris sense ajuda del govern o de cap altre patrocinador. Això canviaria els anys següents, quan el govern federal va crear alguns programes oficials de «colonització» que atraurien noves lleves de migrants rurals, molts del sud, seduïts per una sèrie de beneficis i d’incentius fiscals.

La guerrilla de l’Araguaia, als voltants de la Transamazònica acabada d’obrir, va ser un dels escenaris del teatre sàdic de la dictadura, impulsada per l’Acte Institucional núm. 5 de 1968. Dels prop de vuit-cents guerrillers, només dues desenes van sobreviure a la incursió de milers de soldats en successives ofensives militars entre 1972 i 1974.

Molts dels pagesos locals de l’Araguaia, sense cap connexió política amb els joves opositors al règim, van ser víctimes de la mateixa violència. Els testimonis d’aquella brutalitat oficial atesten que l’electricitat hi va arribar en forma de fils pelats que els militars feien servir en les sessions de tortura.

Els camioners convivien amb els militars en aquells fronts d’expansió. En les trobades quotidianes, la companyonia a vegades donava pas a l’enfrontament, i les autoritats no sempre anaven amb l’altre bàndol.

Veníem carregats de Porto Velho a São Paulo. Vem arribar a Pimenta Bueno, a Rondônia, i la carretera estava tallada. El fanguissar era tan gros d’allà endavant que no passava ningú. Ni els jeeps de l’exèrcit, no s’ hi ficaven. Els soldats havien posat dues màquines al mig de la pista de terra, i hi havia una cua enorme de camions que volien passar. Jo era el que feia cinc de la cua.

Plovia nit i dia mentre érem allà. No parava.

Aquella cua de camions va estar encallada quatre dies. N’ hi havia més de cent. Va arribar el cinquè dia i què vem decidir? Demà travessem. Tant sí com no. La majoria hi va estar d’acord. Només hi havia dos soldats, en aquell puesto, i dos tractors entravessats a la pista. Però amb les màquines al mig no hi havia manera de passar.

Llavòrens un camioner, en Paulão, em va dir: «Si trec la màquina, tu passes, Jaú?». Jo li vaig dir que passava.

Ell se n’ hi va anar i va treure un dels tractors del mig del camí. I llavòrens vaig passar jo, en Joel, en Jaques, en Bastião, en Catarina i en Goiânia. Sis camions, vem passar.

Va ser llavòrens que es va armar el sidral.

Un dels soldats es va enfilar dalt del camió i em va posar la pistola al cap. «Para o et mato! Para o et mato!». I jo li vai dir: «Tu no mates ningú, no tens pebrots, mira quina mà de camioners que hi ha radere meu». I no va disparar. Va saltar del camió i es va quedar a la carretera veient els companys com passaven. I vem passar.

Vem treballar quatre dies i quatre nits sense parar fins que vem travessar els cinquanta quilòmetros, del fanguissar que hi havia.

Però amb aquestes jo els hi deia als cinc companys que havien travessat davant meu: «Hem d’estar a punt, perquè quan arribem a Vila Rondon lleparem; ja ens podem preparar per rebre, ens poden detenir o coses pitjors». Allà hi havia un altre campament de l’exèrcit. Vem travessar el fanguissar i hi vem arribar. El comandant d’aquell puesto militar va preguntar amb aquella veuarra de xulo: «Això és el que volíeu?». Jo li vai dir: «Com que els soldats del puesto no feien res, nosaltres vem decidir agafar el toro per les banyes. Sabem conduir pel fang. Si hi ha un forat agafem una galleda i l’omplim de pedres, tapem el forat i passem. Un camió tiba l’altre si cal. Nosaltres l’ únic que volíem era això, o sigui que hem travessat el fanguissar i estem preparats per continuar el viatge». Ell va dir: «Doncs aixins aneu amb Déu i que Déu us beneeixi, i no perdeu aquestes ganes de treballar».

Llavòrens nosaltres cinc vem aplaudir d’alegria i d’alleujament, no?, perquè jo em pensava que ens hi quedàvem, que ens farien desaparèixer…

Zé, tu sempre dius que ets d’esquerres, però això què vol dir? —em va preguntar fa poc en sentir-me deixar com un drap brut algun polític de la tele.

Tot i haver viscut anys de la seva vida en les colossals obres que servien de postal del règim autoritari, el meu pare parla poc de la dictadura. És una paraula absent a les diverses hores de les nostres converses, com si la negués d’alguna manera.

No puc anomenar amb el meu vocabulari acadèmic aquest Brasil que surt de les seves històries. Gairebé res en les paraules del meu pare remet als discursos crítics contra el règim autoritari recollits en els llibres que he llegit com a estudiant, investigador i professor. El seu discurs tampoc no s’alinea amb un pensament ufanista —el cofoisme nacionalista de la dictadura—, amb l’elogi reaccionari del règim dirigit per militars. M’entrebanco quan provo de revestir les seves paraules amb el glossari del debat polític il·lustrat i progressista a què estic acostumat.

Aquests relats crítics no li han arribat d’una manera que tinguessin sentit, que il·luminessin les seves experiències i li suggerissin altres maneres d’explicar la seva història i la història del seu país. Quan es recorda de les iniciatives que donaven suport al règim militar, comenta les màquines immenses que obrien solcs colossals a les serralades litorals, o les vegades que va coincidir amb el senyor Camargo Correa,¹Sebastião Camargo era un dels fundadors de la gran constructora Camargo Correa. Sylvio Grand Corrêa n’era un altre. que també era de Jaú, inspeccionant obres i renegant contra el malbaratament de peces que veia llançades per terra. Si parla dels militars, tracta d’individus concrets que va trobar en algun racó del país, com els soldats que va transportar a la caixa fins a Santarém a començament dels anys setanta, per un tram de carretera encara amb prou feines obert que li va costar dies de viatge.

A vegades se’n recorda que temps enrere teníem por fins i tot de dir la paraula «president». Però no sap explicar d’on venia aquella por i no en treu grans conclusions. A les històries del meu pare no hi apareix cap Marighella —el líder de la lluita armada contra la dictadura—, cap Golbery —el militar que va teoritzar la doctrina de la seguretat nacional—, i les batalles que va presenciar no passaven al carrer Maria Antônia de São Paulo —on van tenir lloc els conflictes entre estudiants d’esquerra i de dreta— o a Cinelândia de Rio —escenari de nombroses protestes, entre les quals la multitudinària vetlla de l’estudiant Edson Luís de Lima Souto, mort d’un tret.

Tot això de la tortura, de la repressió, de tant en tant en sentíem a parlar, però a la carretera mai no vaig veure res d’això. Quan li pregunto si recorda les propagandes de la dictadura sobre la Transamazònica, la «colonització» de la regió Nord, sobre com els militars prometien dur «progrés» a aquelles regions, sobre la guerrilla de l’Araguaia o altres episodis de resistència al règim, les respostes sempre són breus: D’això no en sé dir res. O bé: No me n’enrecordo pas.

L’Amazònia continua sent una enorme desconeguda a la resta del país, un Congo Belga intern al servei de les fantasies perverses d’un rei Leopold urbà i litoral. La regió és la gran víctima física i simbòlica d’aquesta espècie d’orientalisme a la brasilera, i la Transamazònica, un dels intents sapastres de fer realitat el somni secular de «colonitzar» la immensa selva, al costat de diversos altres simulacres de colonització: el cicle del cautxú al segle xix, la via fèrria Madeira-Mamoré a començament del xx, la carretera Belém-Brasília dels anys cinquanta, la depredació sense fi del present.

Flávio Gomes, periodista, convidat pel govern militar a seguir les obres, il·lustra aquella imaginació militar-orientalista excitada per la carretera: «Allà, en ple cor de la selva, un país fins fa poc molt pobre està aconseguint implantar una civilització. S’obre una nova frontera, amb pionerisme, amb fe i —el més important de tot— amb alegria i bon humor. I ha de ser per sempre una frontera sòlida i definitiva que consolidi la nostra sobirania en un altre Brasil, que fins fa poc només existia en el mapa i en la cobdícia dels estrangers. La lliçó que hem après i que m’omple d’orgull i de patriotisme i que m’ha convençut que, de fet, el vell Médici té raó: que aquest país no l’atura ningú».

 Sota la mirada del colonitzador, l’Amazònia i els seus pobles són el cor de les tenebres, i la carretera és el riu per on es pot esmunyir la civilització (i el lucre). La selva i els seus pobles es converteixen en obstacles en una marxa fúnebre del progrés tocada per tractors, camions, bous, motoserres, pólvora. Com va profetitzar Heidegger, «la central hidroelèctrica no està instal·lada en el Rin, com el vell pont de fusta que, durant segles, unia els dos marges. La situació s’ha invertit. Ara és el riu el que està instal·lat a la central». La selva està instal·lada a la carretera, aquest monument viu de les nostres catàstrofes.

Una propaganda del govern militar de 1971 incentivava la migració de ramaders cap a l’Amazònia, amb la promesa de subvencions públiques i de terres sense fi. La crida principal era «porti el bestiar cap a la pastura més gran del món».

Per fer les carreteres, tallaven amb motoserra, empenyien els arbres cap a una banda amb les màquines d’eruga i anaven fent aquell viarany. A cada cinc, sis quilòmetros hi havia un rierol, una riera. Un radere l’altre. Travessàvem per dins de l’aigua i sortíem a l’altra banda. En molts ja hi havia una passera: hi ajeien uns troncs reforçats, collats els uns amb els altres. T’arriscaves a passar-hi per sobre i aixins arribaves a l’altre cantó. Portàvem de tot, material de construcció, però també càrrega d’empresa: màquines d’escriure, cadires, paperassa, menjar sec, paper higiènic, de tot. Hi havia èpoques que a la tornada gairebé tot eren càrregues de fusta, no? Cap a São Paulo, cap a Rio, cap a Campinas, cap al port de Santos, cap on deia la serradora tu hi anaves. Fusta de llei, per fer mobles. Tot allò d’allà ho han destruït. Només hi ha pastura.

 Me’n recordo de Drummond, un altre narrador del nostre col·lapse. A la seva obra desfilen les immenses màquines de ferro que arrasaven els voltants de la Itabira de la seva infantesa. Drummond fa poesia de la matèria concreta de les muntanyes de Minas Gerais, d’aquells turons que se n’anaven «en el tren-monstre de 5 locomotores» i deixaven en el cos i en el paisatge l’estúpida polseguera del terregall.

La nostra història del desenvolupament, un cúmul continental de pastures i polseguera.

Gran part d’aquella carretera es va transformar en un passadís de fang per on transiten fusta i minerals, a més de soja, eucaliptus, bestiar, productes de contraban, estupefaents.

A partir de les carreteres, colons i terratinents obren vies menors que penetren cada cop més a la selva i formen una estructura en forma d’aresta de peix que amplia bosc endins l’àrea de desforestació provocada per la construcció de la carretera. Les pistes i els camins de bosc en expansió contínua envaeixen espais de conservació, terres de propietat pública i territoris indígenes i quilomboles²Comunitats descendents d’esclaus fugits. que haurien de gaudir de la protecció dels poders públics. Aquest sistema de grans i petites carreteres són els passadissos de la tala i la crema de la selva tropical més gran del món, el principal reservori de biodiversitat del planeta i un dels garants més importants de la regulació climàtica del globus. São Félix do Xingu, al sud de l’estat de Pará, és avui la ciutat del país que emet més gasos d’efecte hivernacle per culpa de la desforestació i de la ramaderia extensiva. Tota sola, la ciutat incrustada al mig de l’Amazònia contribueix més a l’escalfament global que tot Xile.

El guió de la destrucció és recurrent: primer sol ser la tala d’arbres de fustes nobles. A continuació ve l’artigada més àmplia de la selva i les cremades per fer pastures per a la cria extensiva de bestiar. La presència de vedells o de conreus agrícoles de baixa productivitat afavoreix l’apropiació de terres de propietat pública (el grilagem), o bé beneficia els ocupants il·legals en llargues disputes per la reglamentació agrària, moltes vegades patrocinades per terratinents, empresaris i polítics. Al contrari del que es creia temps enrere, bona part del sòl amazònic és fèrtil gràcies a la vegetació; sense la selva, es degrada i es torna inadequat per a l’agricultura en poc temps. En els anys inicials d’explotació, la regió sol experimentar un ràpid creixement econòmic impulsat pel lucre d’aquestes activitats il·legals, però aquest dinamisme rarament genera cap mena de desenvolupament més enllà de l’espoli inicial de la selva i del sòl.

Els desforestadors abandonen llavors aquestes zones i continuen selva endins, on s’inicia un nou cicle de devastació. Enrere deixen la terra nua i els pobles pobres, en un patró d’ocupació que l’investigador Adalberto Veríssimo ha anomenat «boom-col·lapse». La immensa majoria dels vuitanta-tres milions d’hectàrees desforestades —prop del vint per cent del territori— són terres infraaprofitades o completament degradades. A prop d’aquests passadissos de desforestació hi sol haver garimpo (la cerca d’or) il·legal, tràfic de drogues i de minerals, caça i pesca predadores, prostitució infantil i agressions als pobles tradicionals i les seves terres.

Els territoris indígenes, els quilomboles i les reserves extractivistes són cada vegada més sovint l’objectiu de la incursió de grileiros, serradores, miners i els seus mecenes poderosos: alcaldes, diputats, caps de la policia, notaris, traficants de drogues, advocats i grans propietaris de terres. Aquesta tragèdia humana i ambiental no crida gaire l’atenció de les elits de les grans ciutats del Sud-est i del Sud del país, encantades amb la part que els toca en la festa cínica de l’economia mundial, en aquest antic matrimoni entre desvergonyiment i devastació que dona el to de la nostra història.

Allà tenien el costum de dir que en mataven un i deixaven l’altre per a l’endemà…

Una vegada, A Maranhão: eren si fa o no fa les dotze de la nit quan vem arribar al poblet, era un aiguamoll. Un pont de fusta que sortia de la carretera i es ficava cinquanta metres endins. Allà a l’entrada hi havia un baret. Sempre ens hi deixàvem caure per prendre un cafè, sopar o dinar, era un punt de parada de camioners. Doncs vaig dir: «Nestor, ens hi parem i prenem alguna cosa?». «Som-hi». Hi havia un fanalet lligat al tronc del mig de la barraca, que era coberta de palla.

Vem anar fins a la barra a demanar un cafè. Amb aquestes que vaig mirar enrere i vaig veure un manso lligat a un tronc. Em vaig prendre el cafè. I llavòrens vaig preguntar a l’ home del bar: «Aquell d’allà ja és per demà?». I ell va dir: «No, i ara, res d’això. Aquell estava donant feina, emprenyant i bevent; llavòrens els tios que hi havia aquí l’ han lligat. Després més tard el deixo anar». Això és el que em va dir, però després vem fotre el camp, o sigui que ves a saber què li va passar, al pobre aquell.

Altamira, a Pará, la «Princeseta del Xingu», ocupa sovint el capdamunt del rànquing de taxes d’homicidis del país. Allà es va inaugurar l’any 2011 la hidroelèctrica de Belo Monte, la tercera més gran del món. La central és la realització d’un projecte elaborat inicialment el 1974, en l’apogeu de la dictadura militar. El colossal monstre de formigó ha provocat la inundació de terres indígenes, ha destruït la pesca tradicional dels pobles de la regió, ha ampliat la persecució i mort dels líders locals i ha agreujat les disputes sagnants entre càrtels de la droga. En un dels episodis d’aquesta guerra contínua, durant una massacre que va durar cinc hores a la presó de la ciutat, l’any 2019, van morir seixanta-dos presos. Setze de les víctimes van ser decapitades. Les imatges dels seus cossos mutilats van voltar pel país per WhatsApp.

La ciutat també es va començar a conèixer com la «capital de la Transamazònica». Des dels anys seixanta, Altamira ha sigut un laboratori de totes les versions perverses dels idearis de progrés, i les fantasies de desenvolupament ja circulaven per la zona abans de la construcció de la carretera.

Vaig portar-hi canya, a Altamira. Va ser el 65, quan feia poc que treballava amb el camió. Vaig carregar el planter de canya a Sertãozinho, que és aquí a prop de Jaú. Estaven construint una fàbrica de sucre a Altamira, però per arribar-hi no hi havia carretera. La Transamazònica la vem obrir més endavant. O sigui que havíem d’anar fins a Belém i allà ficàvem el camió damunt del transbordador i aixins ens duien fins a prop d’on muntaven la fàbrica. Però ni tan sols fèiem baixar el camió del transbordador, els camions de la fàbrica venien amb la màquina, agafaven la càrrega del nostre camió, la passaven al camió de la fàbrica i se l’enduien per plantar. Quan van acabar el muntatge de la fàbrica, la plantació ja estava formada. Vaig arribar a veure algun tros de conreu quan es va començar d’obrir la Transamazònica. Jo corria per allà, passava pel costat d’Altamira, i llavòrens veies alguna plantació de canya al mig d’aquella selva.

Va ser aquesta, la ciutat que en Médici va visitar el 9 d’octubre de 1970 per celebrar l’inici de les obres de la carretera. La televisió va transmetre imatges del president inaugurant una fita de les obres i participant en l’estassada d’una noguera del Brasil. El tronc d’aquell arbre encara hi és, amb una placa al costat que diu: «En aquest marge del riu Xingu, en plena selva amazònica, el senyor president de la República dona inici a la construcció de la Transamazònica, en una empenta històrica per a la conquesta i la colonització d’aquest gegantí món verd».

La pel·lícula Iracema: uma transa amazônica,³El títol és un joc amb la paraula «transamazônica» i els múltiples sentits de «transa» en brasiler: coit, cas, qüestió. Així, tant pot ser «un clau amazònic» com «un cas amazònic». de Jorge Bodanzky i Olrando Senna, estrenada el 1974, és una al·legoria de les promeses que duia la carretera. Iracema qüestionava la propaganda de la dictadura militar de començament dels anys setanta. Des de l’estrena, la pel·lícula va circular de manera clandestina per cineclubs i universitats del país, i només s’estrenaria oficialment en cinemes brasilers l’any 1980, després de sis anys de censura del règim militar.

El personatge principal de la pel·lícula és una encarnació popular del desenvolupisme de la dictadura militar: «Tião Brasil Grande», un camioner del sud, ambiciós i faldiller, brillantment interpretat per Paulo César Pereio. El que mou en Tião és l’esperança d’enriquir-se i la confiança que la seva feina i la seva astúcia li asseguraran aquest destí. Sintetitza les promeses del «Brasil Gran» de la dictadura, escenificades en un paisatge estratègic: l’Amazònia esquinçada per la monstruosa carretera. 

En una de les escenes, en Tião organitza l’ontologia del nostre capitalisme de devastació: «La natura no és cap mare! La natura és el meu camió, la natura és la carretera».

Les escenes de la pel·lícula, que els seus directors descriuen com un documental de ficció, són gairebé totes improvisades, i la majoria d’actors són aficionats, residents a la regió. Hi destaca la mateixa Iracema, que dona títol a la pel·lícula, interpretada per Edna de Cássia. Iracema és un personatge amb qui el protagonista té una relació marcada per formes diverses de violència —prostitució d’una menor, explotació de la pobresa, manipulació sentimental, abandonament. Iracema és la representació de tantes dones amazòniques reals, però també una al·legoria de la selva mateixa, violentada pel procés d’ocupació.

De manera gairebé premonitòria, si en un primer moment de la pel·lícula en Tião transporta fusta cap a São Paulo, al final comença a transportar bestiar cap a Acre. Aquest gir en la trajectòria del personatge sintetitza la transformació del vector fonamental de la desforestació que opera fins avui.

El panorama empolsegat de la pel·lícula i la roba d’en Tião —camises obertes fins a mitja panxa, o samarretes velles amb propaganda de la construcció de la carretera, cadenes al coll, ulleres d’aviador i pantalons de campana— em remeten a les poques fotos del meu pare a les carreteres.

La carretera va estripar territoris de 29 pobles indígenes, va provocar massacres, expulsions, prostitució infantil i la destrucció de cultures mil·lenàries. Els nostres discursos polítics més crítics contra la dictadura brasilera diuen poca cosa sobre el genocidi indígena encapçalat per la dictadura i pel complex civil que li donava suport. D’acord amb la Comissió de la Veritat, prop de vuit mil indis van ser liquidats en el període, i cap no té espai en les versions dominants de la història nacional, alimentades per una imaginació miserablement urbana, blanca, costanera i de la regió Sud-est.

Les ciutats, petites viles i zones rurals que s’han anat formant a rebuf del garimpo, de la desforestació, de la ramaderia arcaica i de l’apropiació de terres, ocupen sempre la part més baixa dels nostres rànquings de desenvolupament econòmic i social. La taxa d’homicidis a la regió és un seixanta per cent més alta que a la resta del país, i l’atur entre el joves, gairebé el doble.

La regió Nord del Brasil concentra un alarmant nombre d’assassinats d’activistes i altres víctimes de conflictes rurals i forestals. Pagesos sense terra, indígenes i defensors dels drets humans encara són eliminats per terratinents, fustaires, miners i latifundistes que dirigeixen la policia local.

En aquella època, anys seixanta, setanta, la gent que estava ocupant tot allò d’allà matava. Aquells grileiros, garimpeiros… Mataven només per veure el tio com queia, mataven i mataven. A Sapucaia, a l’estat de Pará, un tio hi tenia un terreny d’aquests del grilagem, se n’ havia apropiat per la cara, falsificant els papers. Aquell home hi tenia una àrea de servei, un restaurant, hi tenia uns quartos que llogava, una mica de pensió. Un sicari hi va anar i li va fotre un tret amb una escopeta del 12 a la cara que li va arrencar el cap, al pobre home. Jo hi acabava d’arribar, al poble només parlaven d’allò, però això passava a totes hores. 

Va ser per aquells verals que la policia militar va matar dinou treballadors rurals sense terra el 1996, en el que es va conèixer com «la massacre d’Eldorado dos Carajás». Les imatges dels cossos ensangonats i amuntegats, cadàvers anònims estampats als diaris, són un dels meus records més antics de la violència de l’estat brasiler segant vides a l’engròs.

Una mica més al nord, a la ciutat d’Anapu, el 2005 van matar la missionera nord-americana Dorothy Stang amb sis trets, per encàrrec de terratinents locals, que feia temps que l’amenaçaven per la feina que feia en defensa de la selva i dels petits pagesos locals. Molts treballadors rurals de la regió conserven fotos de la germana Dorothy en els seus altars domèstics, al costat de crucifixos i estampes de sants.

I en Pedro Paulino Guajajara, indígena de vint-i-sis anys, defensor de la selva, mort el 2019 per fustaires a Maranhão, com tants altres indígenes, de tants pobles, a tantes terres, durant tants i tants anys.

A la religiosa, als sense terra i a la legió de líders indígenes morts, s’hi van sumar l’indigenista Bruno Pereira i el periodista Dom Phillips el juny de 2022, executats a prop de la vall de Javari per defensar la selva i els pobles originaris.

Igual que els arbres, a l’Amazònia els cossos no paren de caure.

Cada societat contribueix a la història universal de la barbàrie amb la seva col·lecció particular de runa. Svetlana Aleksiévitx, reflexionant sobre el lloc de la catàstrofe de Txernòbil, suggereix que «tot el que coneixem sobre horrors i temors està vinculat sobretot amb la guerra. El gulag estalinista i Auschwitz són adquisicions del mal recents. La història sempre ha estat un relat de les guerres i dels cabdills, i la guerra constituïa, com si diguéssim, la mesura de l’horror […]. Les informacions sobre Txernòbil als diaris estan farcides de termes bèl·lics: àtom, explosió, herois… I això dificulta la comprensió del fet que som davant una història nova… Ha començat la història de les catàstrofes».⁴Traducció del rus de Marta Rebón.

De fet, la guerra no és l’única mesura de l’horror. Per a moltes societats com la brasilera, mai no ha sigut la font fonamental de les paraules i dels records a partir dels quals bastim la nostra enciclopèdia de la brutalitat. Les nostres catàstrofes tenen altres noms: colonització, genocidi, esclavitud, racisme, devastació ambiental. Els seus instruments són la carretera, la tanca, els microbis, els vaixells negrers, la bala, el matxet, el buscador d’esclaus fugitius —potser la nostra primera professió de classe mitjana del període colonial.

A aquells caçaesclaus els van seguir uns altres fins al dia d’avui, amb diferents uniformes, amb variacions dels mateixos capricis sàdics; a vegades, és veritat, valent-se de perversitats que ressonen i reinventen altres genocidis, com la cambra de gas improvisada en el maleter d’un vehicle en què dos policies van asfixiar Genivaldo de Jesus el maig de 2022 a Umbaúba, Sergipe, tot sota la mirada dels passavolants i de la nostra.

El càncer també segueix una lògica colonial. Ocupa territoris que no són seus, es nodreix de la matèria viva i, si es deixa a la seva sort, mata l’hoste i llavors mor amb ell. Per parlar del càncer busquem paraules com creixement, expansió, colonització, metàfores espacials d’una malaltia que és la veritable epopeia de l’ocupació del territori del cos, un Fitzcarraldo biològic que tots nosaltres som capaços de produir com a part del propi procés de creixement, cura, regeneració cel·lular, vida, i que és, alhora, la segona causa de mort del món.

Sidhartha Mukherjee, en la seva història d’aquest «emperador de tots els mals», explica que no hi ha una única malaltia en el cas del càncer. Només és una categoria que fa de paraigua a una immensa diversitat de fenòmens semblants de creixement cel·lular descontrolat. Resumint els estudis canònics de Weinberg i Hanahan, l’autor enumera els sis passos fonamentals de la formació cancerígena: l’activació d’acceleradors de multiplicació cel·lular; la desactivació dels frens a la multiplicació; la inhibició de la mort programada de les cèl·lules, comuna en cèl·lules sanes (produint l’impuls de la cèl·lula cancerígena cap a la immortalitat); el potencial infinit de continuar replicant-se; la capacitat d’obtenir sang i nutrients, combustibles per a la seva expansió; l’habilitat de viatjar pel cos i instal·lar-se en altres òrgans i teixits. Aquest últim pas és el motor de la metàstasi, paraula que durant mesos no era capaç de pronunciar i que, en el meu diari, anomenava «paraula-M».

La paraula-M: segons Mukherjee, metàstasi significa una cosa com ara «més enllà de la immobilitat»: «un estat sense àncores, parcialment inestable, que captura la inestabilitat peculiar de la modernitat […]. El càncer és una malaltia expansionista; envaeix els teixits, estableix colònies en paisatges hostils, busca “refugi” en un òrgan i després emigra cap a un altre». Igual que la destrucció de la selva, el càncer és l’encarnació de l’evangeli del creixement a tot preu.

© de la traducció, Pere Comellas
© de l’edició, Eumo Editorial

• 1
  Sebastião Camargo era un dels fundadors de la gran constructora Camargo Correa. Sylvio Grand Corrêa n’era un altre.
• 2
  Comunitats descendents d’esclaus fugits.
• 3
  El títol és un joc amb la paraula «transamazônica» i els múltiples sentits de «transa» en brasiler: coit, cas, qüestió. Així, tant pot ser «un clau amazònic» com «un cas amazònic».
• 4
  Traducció del rus de Marta Rebón.