Nits de Barcelona és un retrat del periodista Josep Maria Planes de la vida nocturna de la capital catalana, moderna i inquieta, de després de l’Exposició Universal del 1929.
L’edició de Nits de Barcelona s’acompanyava amb il·lustracions d’Oleguer Junyent. Va ser publicat el 1931 per la Llibreria Catalonia. A Stroligut en podeu llegir els capítols Excelsior, Cafè Catalan i Grill de Ritz.
////Més Josep Maria Planes: Bellafila Cocktail
Nits de Barcelona
L’Excelsior
—I on anirem ara?
—Em sembla que el millor que podrem fer és arribar-nos fins a l’Excelsior…
És clar: el millor que es pot fer, d’una a dues de la nit, és anar a l’Excelsior. I en dir això, ben entès, parlo de la gent que no els ve d’un pam, d’aquells que a les nou del matí no els esperen a cap banda. Tireu Rambla avall, si us plau, amb un pas calmós, que a aquestes hores no està ben vist d’anar gaire de pressa. Davant de l’Excelsior hi ha uns quants taxis parats. Els xofers han baixat i fan broma davant la porta de l’establiment. Riuen fort i s’agiten alegrement dintre els uniformes color de mosca vironera. Més amunt o més avall de la parada, sempre hi ha un parell de cotxes ripolinats, com un anunci de gran magazine, que fan olor de gigoló.
El petit hall de l’Excelsior. A l’esquerra, el guarda-roba, amb un empleat darrere el taulell. Aquest senyor sempre està de mal humor i reparteix les peces de roba entre la clientela amb el mateix posat absent del ciutadà que tira pa a les oques. A la dreta hi ha un notable mirall que ha reflectit els últims vestigis de coqueteria matinal de tot el bo i millor de Barcelona.
Tres graons, un encatifat vermell, uns cortinatges vermells, i ja hi som. Per entendre’ns, direm que l’Excelsior té una forma rectangular.
Hi ha la planta baixa, que és allà on es fa la festa, i un primer pis on van les persones que tenen compromisos. Posats allà dalt, es fan la il·lusió que no els veuen. Els ferros de la barana representen per a ells el límit material entre una cosa tan vaga i imprecisa com és la moral i la moral privada…
Mentiríem si diguéssim que és trist. L’alegria i la tristesa, en aquest cas, no depenen de l’establiment. És un mateix que se l’ha de portar, de la mateixa manera que es porta la corbata i el rellotge.
L’Excelsior és, actualment, la realització més aproximada de cabaret que tenim a Barcelona. Corre la brama que el seu públic és un públic distingit. No m’atreviria pas a afirmar-ho. La distinció d’aquesta clientela és d’una mena especial, que no molesta a ningú. S’ha de venir molt de fora per a trobar-vos desplaçats en aquella casa. Seria difícil de precisar si les concessions d’aproximació les han iniciat els senyors oficialment distingits o els altres. El fet és que s’ha arribat a un punt just d’entesa cordial i l’smoking acabat de sortir del Liceu no desentona al costat de la corbata de llaç fet del propietari de Berga.
—Vaig ben vestit per anar a l’Excelsior?– em preguntava un dia, un conegut.
No vaig saber què contestar-li. Dir-li sí o no, representava reconèixer una mena de línia divisòria de l’elegància que jo em guardaria prou d’establir, sobretot per aplicar-la gratuïtament a una casa on no hi tinc interessos. Per altra banda, per les taules de l’Excelsior hi he pogut veure, uns magnífics exemplars d’inelegància. Un dia, recordo que em vaig fixar en dos tipus singularíssims. Era evident que venien de fer un assassinat. Què esperen –em vaig preguntar– per a fer servir aquell cartellet que hi ha a la porta: Reservador el derecho de admisión?
Més tard, he pensat que potser el guardaven per tal d’aplicar-lo a algun comentarista que escrivís sobre la casa una literatura massa carregada. Dissimulin…
La decoració de l’Excelsior, que ha sofert diverses variacions, data de l’època tendra dels valsos vienesos i dels tzigans amb americana vermella.
Unes boniques pintures per les parets, un gran nombre de columnes que no ens atrevim a qualifcar d’esveltes, i en general una estimable discreció. Tot plegat, però, una mica d’avant-guerre. Al mig de la sala hi ha la pista per ballar. En general s’hi balla molt i s’hi balla bé. De vegades, però, ve la nota grotesca d’un matrimoni alemany, que no s’adona que ha canviat de clima, i llavors, el parquet, que és de color de palla, si gosés es tornaria vermell.
Els estrangers que van a l’Excelsior són molt més estrangers que els altres. Són més rossos, estan més vermells i tenen un menyspreu pel ridícul remarcable. La gent del país més aviat es distingeixen per una mena de pudor que els priva de fer moltes ximpleries, mentre que els estrangers. com que a Barcelona no hi tenen res a perdre, tiren al dret i sempre troben un auditori disposat a admirar-se.
La cosa que té més caràcter de l’Excelsior és el taulell que hi ha al fons. Els tamborets que hi ha al seu davant tenen l’alçada precisa per tal que les cames de les noies puguin lluir-s’hi fins un punt just de picantor i perquè els clients una mica entrats en anys, en pujar-hi, no hagin de posar en evidència llur lamentable agilitat. Aquest taulell representa una mena de fira de la vanitat. Els minyons més brillants hi prenen seient des d’aquella alçada, llurs mirades mortíferes dominen la sala. Els bons senyors que tenen una senyoreta retirada, tremolen quan es miren aquella renglera de caps lluents i clenxinats. Entre aquell estol de joves cinematogràfics sempre s’hi deu trobar l’altre…
Entre els dos taulells hi ha un corredor que porta als serveis de lavabo. Ja em perdonaran els lectors si parlo d’aquestes intimitats, però és que aquest corredor representa un paper importantíssim en les activitats de la casa. Allí s’hi ha organitzat, durant deu anys, tots els projectes d’infidelitat que després han hagut de lluir amb gran pompa la gent més notable de la clientela. Un dia vaig dir a la dona encarregada dels lavabos:
—Seria interessant de fer un interviu amb vostè…
—Ai, Senyor, –em va contestar–, més val que ho deixem córrer. Vostè i jo ens hi jugaríem el pa…
Parlar de l’Excelsior i no parlar de la senyora Carlota, fóra tan imperdonable com parlar de la senyora Carlota i oblidar-se de l’Excelsior. Mentre l’establiment és obert, la veureu asseguda a la seva taula, mirant-se l’espectacle amb un aire cansat i fumant els seus estimats cigarrets de pesseta. És una dona alta, grossa, més aviat vella que jove. Diuen que havia estat molt bonica. Ara es dedica a fer de refugi per tota la gent que van perduts per l’establiment. La senyora Carlota és la diplomàtica de la casa. Fa presentacions cerimonioses, sap el com i el què de tothom. Com més va, però, els temps es van tornant dolents i els seus preciosos serveis cada dia són menys sol·licitats. La moralitat ambient s’ha anat afluixant com una goma i la gent ja no tenen escrúpols a arreglar-se les coses personalment.
La senyora Carlota, posada en mig del soroll del jazz i de la coloraina dels cock-tails, representa el record vivent d’una època galant que ja se n’ha anat. Ara posa la seva experiència a disposició de l’època present. La senyora Carlota està perfectament desenganyada de tot. Sap massa coses perquè li quedi esma de cultivar cap mena d’optimisme.
—Desenganyi’s –ens deia una vegada. La vida és com una escala de galliner: curta i plena… porqueria.
De vegades es deixa caure a l’Excelsior algun matrimoni barceloní. Si sou coneguts, el marit us mira amb un aire molt intel·ligent, com volent dir-vos:
—Mireu si en sóc de modern…
Francament: ens sembla que no hi ha de què. A l’Excelsior, com abans a la Lliga, hi cap tothom. En general, l’atmosfera que s’hi respira és d’una gran bona fe. Les noies de la casa, si hi teniu confiança, de seguida us parlen del seu fill i us ensenyen el retrat amb el vestit de la primera comunío. Parlem de les noies del país, és clar. Les franceses ja la saben més llarga i dominen perfectament l’ofici. Són molt educades. Us parlen d’art, de literatura i de les idees generals. N’hi ha que són unes refinadasses. Una d’elles em va dir en una famosa nit de Nadal.
—Estic aquí perdent el temps, i pensar que si fos a París, estaria fent el reveillon amb Pierre Benoit…
Darrerament, el personal femení de l’Excelsior ha sofert sensibles variacions. Hi ha ingressat molta joventut. Bona part de les noies que ensenyaven les cames per les revistes del Paral·lel s’han sentit cridades per la sirena de l’alta galanteria. Això ha donat a la sala un aire d’innocència que trenca el cor. Han aparegut uns vestits de soirée modestos i desmaiats i les senyores de la vella guàrdia tenen motius que els sobren per fer les reflexions més escèptiques sobre la generació que puja…
Als ulls d’un inexpert, una de les coses que deu xocar-li més de l’Excelsior és aquest to de familiaritat que regna entre la clientela. Mentre fins ara, a Berlín, no s’ha posat de moda establir una comunicació entre les taules dels cabarets per mitjà d’uns telèfons dissimulats i concupiscients, a l’Excelsior ja fa anys que tenen resolt aquest problema, gràcies a una mica menys de mecànica i una mica més de cordialitat.
Sobre una superfície passatgera de cares noves, de passavolants i d’imprevist, el fons, la part sòlida de l’Excelsior s’aguanta sobre la fidelitat incorruptible d’uns centenars de persones que abans es deixarien assassinar que no faltarien al compromís formal de perdre les nits en un mateix lloc i, si pot ser, en una determinada taula. Hom està al corrent de tots els petits drames amorosos, de les altes i baixes de la prosperitat de les amigues, de la sort de les noies que estan de viatge… A l’Excelsior tothom es coneix, i si algun dia és notada l’absència d’algun dels habituals, veureu en totes les cares un plec de preocupació:
—Pobre xicot! Què li deu haver passat!
Hi ha una infinitat de persones que cultiven una idea dramàtica i brillant a propòsit del què és i deixa d’ésser la vida dels cabarets. Se’ls imaginen com uns caus de colorida perversió, on els set pecats capitals, agafats de la mà, no paren de ballar-hi una eterna farandola infernal. Jo voldia agafar del braç una d’aquestes persones i portar-la una nit a l’Excelsior. Estic segur que tindria una gran desil·lusió.
—Dispensi —diria—, vostè m’ha enganyat…
Perquè l’Excelsior, senyors, és un lloc tranquil. La majoria de clients beuen cervesa, aigua mineral, taronjades, és a dir: begudes pacífiques. Les nits d’animació extraordinària coincideixen amb les grans festes que celebra l’Església: Nadal, Cap d’Any, Pasqua…
Solament en un lloc així és possible que hagi anat a refugiar-s’hi un personatge tan singular com és el cirabotes de l’establiment. Aquest ciutadà, en els seus bons temps, havia estat frare. Es deia Fray María de la Concepción. La religió no li va provar, i ara el tenim netejant sabates a l’Excelsior. De tant en tant, si li doneu confiança, entre un cop de drap i un cop de raspall, us hi posa quatre idees teològiques.
—Però, com és que heu fet un canvi tan radical d’ofici? —li vàrem preguntar un dia.
—Quizá la costumbre de estar arrodillado– ens va contestar.
Cafè Catalan
Un dia vaig agafar un taxi i vaig dir al xofer:
—Al Català!
L’home va fer amb el cap un signe d’intel·ligència, va agafar el volant, i tras, tras, tras, Passeig de Gràcia avall. Vam arribar a la Plaça de Catalunya i en veure que el xover tombava cap al carrer de Fontanella em vaig creure amb l’obligació de demanar explicacions sobre el capritxós itinerari:
—Cap on anem?
—Al Palau de la Música Catalana, senyor…
—Us agraeixo la bona intenció —vaig dir-li— però em sembla que jo volia anar al Cafè Català…
Un cas semblant m’ha succeït algunes vegades amb gent no tan obligada com un xofer de taxi a conèixer la topografia urbana. El fet però és simptomàtic. Vol dir, probablement, que la majoria dels barcelonins no tenen notícia de l’existència del Cafè Català. I això és de lamentar, tant des del punt de vista dels propietaris de l’establiment, com dels mateixos barcelonins.
Si jo conegués Marsella, o Nàpols, o el Caire, us diria que el Cafè Català té l’aire, el perfum i el sabor de qualsevol dels cabarets dels grans ports de la Mediterrània. I qui diu de la Mediterrània, diu de tot el món, perquè el Cafè Català, sobre un fons inconfusible de localisme, accepta i absorbeix tots els aires internacionals, estrangers, llunyans, que li arriben per aquesta gran porta oberta allà baix, al capdavall de la Rambla… El Cafè Català fa una mica d’olor de quitrà i de feixos de corda mullada.
Quan arriba un vaixell —allò que se’n diu un vaixell— ho coneixeu, a Barcelona, primer, per les seccions marítimes dels diaris; després, perquè els desgraciats contrabandistes del cap d’avall de la Rambla us ofereixen els paquets de «Cammel» a un preu absolutament satisfactori, i finalment perquè al Català hi ha molta animació.
El Cafè Català és demòcrata en el sentit que en un moment donat us hi podeu posar en mànigues de camisa, sense que ningú s’esparveri. Si aquesta crònica donés lloc a escriure reflexions profundes, ara diríem, per exemple, que en aquest país hem confós moltes vegades la democràcia amb anar en mànigues de camisa. Però això no fa el cas. És molt més interessant d’explicar, fet i fet, que al Català hi ha un cambrer que es diu Figueres. És un home d’uns cinquanta anys, alt, simpàtic. M’hi vaig fer amic de seguida. Al primer whisky que em va servir, ja vàrem confraternitzar. Al segon, ja ens fèiem confidències. Al tercer, el company Figueres no va poder-se estar de reproduir-me el discurs que dos dies abans havia fet a la Societat de Cambrers. Es tractava d’explicar als camarades la gran necessitat que tenien, amb vista a l’ofici, de conèixer idiomes.
—Amics i companys —es veu que els va dir en Figueres—: de llengües i de dones, com més en coneixereu, millor; com més en practicareu, millor. Però això no us ha de fer oblidar que tant en el ram de les dones com en el de les llengües, hi tenim una mare. I aquesta mare ens l’hem d’estimar per damunt de tot…
En aquestes ocasions, el company Figueres acostumava a servir una quantitat de whisky molt apreciable.
Uns quants anys enrera, al Cafè Català sempre trobàveu dues o tres noies que encara no feia una setmana que les havien deshonrades. Ara, naturalment, els costums s’han complicat qui-sap-lo i tothom, començant per la policia, vigila una miqueta més. De totes maneres, les noies del Català s’han distingit ara i sempre per ésser un prodigi de candor. Generalment, totes parlen murcià i sempre tenen entre la parentela algun individu que ha col·laborat eficaçment a la construcció del Metro.
Un dia se’n va presentar una a la Direcció. Venia disposada a treballar, a fer de tanguista.
—L’acceptem —li van dir—: però ja sap senyoreta, que haurà d’alternar?
—No hi tinc cap inconvenient.
Dos dies després, l’encarregat d’aquestes funcions li dedicava el gran escàndol.
—Però, com és que ahir no va venir?
—Com que em van dir que havia d’alternar…
—Bé, i què?
—Oh, jo em pensava que això de l’alternar volia dir treballar un dia sí i l’altre no…
Com a primera providència, obligaren a les noies de la casa a posar-se totes barret. La majoria d’elles no n’havia portat mai, ni falta que els feia. La innovació, per tant, oferí un espectacle d’allò més suggestiu. Cap a les darreres hores de la nit, hauríeu pogut veure les noies del Català, una mica cansades, tirar-se el barret endarrere, com els clàssics jugadors de manilla el diumenge a la tarda. Algunes, que volgueren posar a to les seves maneres amb la nova indumentària, corresponien a les salutacions dels clients ben educats amb una esplèndida barretada:
—Adiós, señor Eduardo —i amb la mà dreta es llevaven el barret a una alçada prudent.
La nit d’un dissabte constitueix sempre al Cafè Català un espectacle que val la pena de no deixar-se perdre. La sala és gran i està plena d’una clientela bigarrada i contradictòria. Pagesos de Granollers, saltataulells de la Portaferrissa, mariners de Noruega i soldats de la Barceloneta. La música fa sempre un gran estrèpit, tothom balla amb molta violència, hi ha una fumera grisa i espessa. Les americanes blanques dels cambrers evolucionen en mig del festival com les veles de les barques en dia de tràngol. Tothom crida alhora: en català, en alemany, en andalús, en holandès… Les noies fan unes grans rialles que, com un ganivet ben esmolat, esqueixen per un instant la cortina melòdica del metall del jazz. En una taula, quatre mariners que han baixat del mar del Nord carregats de bacallà, beuen xampany i pessiguen les cames molsudes d’unes senyoretes. Aquests quatre mariners són uns senyors importants, els que menen el vaixell. S’han vestit de paisà i la roba civil sempre els va una mica baldera. Tots porten un barret fort que oscil·la en tots sentits sobre la bola del cap ros i despentinat. Hi ha vespres que els barrets forts del Català arriben a formar un paisatge obsessionant.
A mesura que la nit avança, la cosa es va espessint i caldejant. Hi ha algun moment en què no us vindria gens de nou que el sostre de la sala saltés com la tapadora d’una cassola en plena bullidera. És la gran hora de la casa. Dos mariners s’emporten un company, mig arrossegant-lo, com si duguessin un ninot de roba. Un altre ensenya el braç amb un complicat tatuatge i una noia fa uns grans esgarips de felicitat. En un racó, un parell d’amics es claven bufetades. La música toca encara una mica més fort, i tot acaba bé.
El Català té també els seus moments de calma. A les tardes, per exemple. En aquestes hores, el públic es compon de quatre forasters desorientats i mitja dotzena d’estudiantets de primer curs. Van molt ben pentinats, tenen la vista un xic esverada i fan olor de dispesa de carrer d’Aribau. Les noies els tracten amb aire maternal i sempre en distingeixen una mica un d’ells que està bojament enamorat. És en aquesta hora que, de vegades, en Josep Pla es deixa caure al Català. Generalment ve de donar un tomb pels volts de les Drassanes per tal de pair la conversa que ha tingut amb el frare Miquel allà dalt, al darrer pis de can Cambó. En Josep Pla va a fer-la petar una mica amb el mestre Demon, que, en aquesta hora, entre foxtrot i one-step, sempre té un moment per a les amistats.
Quan el mestre Demon us veu arribar, salta de la tarima com una mustela i ve corrent cap a vosaltres, amb la mà dreta estesa per a tallar el vent i amb el cap un xic decantat cap a l’esquerra. Us fa una acollida tan cordial que sembla que s’hagi de morir d’alegria. Quan esteu una mica calmats us fa seure a la taula del racó, vora l’orquestra, i us dóna conversa. De tant en tant, s’enfila cap al piano i us deixa sentir les primícies d’un numeret que està fent. Mentre executa amb el cap ensorrat entre les espatlles, i amb les mans que fan uns salts de bestiola ferida sobre el teclat, encara té temps de girar la cara i d’adreçar-vos una rialleta interrogant.
—Què us sembla?
—Que està molt bé, home…
Generalment, tota la música del mestre Demon està bé. A còpia de beure whisky, de fumar cigarretes angleses, de portar ulleres de carei i de tractar-se amb capitans de vaixell americans, el mestre Demon ha acabat per fer autèntica música jazz. A casa seva té una gramola que no para en tot el dia d’escampar pel pis aires de Jack Hilton i de Paul Withemann. Només l’aturen el temps just que la família es pren per a dormir.
De tant en tant arriba al Català un senyor prim, vestit de negre, sempre una mica per afaitar. S’adreça a en Demon i li diu amb un aire desolat:
—Maestro, aún no se acuerda usted de mí?
És un literat del districte V que li té entregat un llibre per a opereta. Tots els literats del districte n’hi han portat un. En el quarto dels mals endreços del cafè, el mestre Demon té aquells sis o set mil llibres d’opereta per a musicar. El mestre Demon és un sant home i no té un no per a ningú…
És difícil parlar del Català i subtreure’s a la temptació de dedicar un record ple de simpatia a la figura de Don Emili Junoy. L’ex-senador monàrquic-republicà, catalanista-espanyolista, home de món i polític sense malícia, representava sobre el fons carregat del cabaret el símbol vivent del noctambulisme sentimental, de tota la poca-solta estovada i ploranera de la literatura de Districte V, dignificada, això sí, per una autèntica bona fe, per una cordialitat a prova de bomba.
Entre el personal femení de la casa hi ha una figura remarcable. És una tanguista que hi va entrar en la seva primera joventut i que actualment ja és àvia. Els seus records de família i els altres, van íntimament lligats amb història del local. Actualment representa el paper una mica fatigant de la tradició vivent. Les seves companyes, més joves, poden veure en ella, tot d’una peça, el passat, el present i el futur de l’ofici… Algunes, no obstant, en lloc de lliurar-se a aquestes reflexions, s’han vingut dedicant a una diabòlica activitat: consisteix a marcar amb un ganivet, sobre una taula de fusta, totes les dates en què l’àvia estrena un vestit. La història trista de la seva elegància quedarà eternament impresa sobre aquell moble.
—Però per què ho feu això? —vaig preguntar a una de les encarregades de la curiosa estadística.
—Pues mira, para divertirnos.
I en dir això, va ensenyar les seves dents, blanques, brillants, amb una mica de ferocitat.
Grill de Ritz
En escometre aquest tema que toca el viu de la vida privada barcelonina, el cronista té un moment de dubte, per no dir de pànic. Seria un veritable desastre que d’una disbauxa de sinceritat per part nostra en sortissin els dotze divorcis i els cinquanta escàndols de família, inevitables en aquest cas. El cronista es troba en la situació d’aquell regidor anarquista que portat en les ales del seu extremisme, arribava a desitjar la pau i la tranquil·litat de Barcelona.
El lector ja es farà càrrec de la vaguetat volguda i dels prodigis de mitja tinta que trobarà en aquest recit, amb el qual l’autor es proposa demostrar que és tan fàcil escriure malament amb la veritat als dits com amb l’handicap de totes les prudències.
El Grill del Ritz, com el seu nom indica, és el grill de l’Hotel Ritz. I en fer aquesta afirmació, aparentment inútil, pretenem donar al capítol un sentit de precisió que ai!, bona falta li farà per altres bandes.
El Grill del Ritz té dues hores hàbils. L’hora del te i l’aperitiu, al vespre, i l’hora del cabaret a la sortida dels teatres. Això de la sortida dels teatres és un dir, una generalització que ningú ens agrairà; perquè, per principi, la clientela del Grill del Ritz no pot anar més que al Liceu. Si una nit s’aventura per alguna altra sala d’espectacles, la sortida no és vàlida i, en certa manera, es pot dir que ha estat feta d’incògnit.
L’hora de l’aperitiu és l’hora de la calma, del jazz tocat amb sordina. Hom no té gens d’interès a trencar la rêverie dels il·lustres patricis que seuen en les taules arraconades a la paret. Els majors contribuents, els grans industrials, els rendistes més notoris, prefereixen una música tèbia, sense compromisos, que no els esvaloti les delicades senyoretes que els acompanyen a la taula. Hi ha una calma de club per a senyors de més de cinquanta anys. Les noies no parlen a crits ni riuen amb estrèpit, com en altres cabarets. Allí, més que enlloc, saben que el silenci és or.
Tot plegat, té un aire de solidesa, de crèdit, una sensació prestigiosament bancària de la vida galant. Els senyors porten a llurs aventures amoroses el mateix to de dignitat que apliquen a la vida de família. L’irreductible fons burgès de les brillants entretingudes troba al grill el seu ambient propici i s’obre com una flor…
Pocs homes joves. Els que hi ha se situen a les taules del primer rengle, vora la pista. Quan hagin heredat i un bisbe hagi beneït llur matrimoni, aniran a prendre lloc a les taules arraconades. Mentrestant, si tenen prou diners per poder-se passar de fer de joves, poden seure allà on els plagui i fins és possible que algun senyor d’abdomen desenrotllat els admeti a la seva taula.
En el lloc estratègic de la sala sempre hi trobareu la bella desconeguda, que aquella mateixa tarda l’exprés de París ha deixat a Barcelona. La bella desconeguda, en la majoria dels casos, arriba amb un guarda-roba bastant arreglat i amb quinze pessetes al moneder. En aquestes condicions, si és que no té una afició exagerada a la misèria, la bella desconeguda no té més remei que instal·lar-se al Ritz. De bon començament, potser tindrà alguna dificultat per pagar-se els primers cock-tails, però per mica que la Providència vetlli sobre el seu destí, del racó més impensat de la sala sorgirà una calba respectable, un somriure engageant i un cor ben disposat, resumits en una cartera prudent però liberal. La bella desconeguda està salvada!
Les nits del Liceu, les pitreres dels smokins presenten al Grill del Ritz un paisatge d’una blancor al·lucinant. Els inexperts en aquests espectacles estan temptats de posar-se ulleres verdes per protegir-se els ulls de la blancor. Sort que els escots de les dames posen una nota dolça sobre la cruesa del blanc i del negre de l’elegància masculina.
La gent s’hi troba bé perquè la reunió ofereix gairebé tots els encisos dels entreactes del Liceu i, a més, no hi ha l’amenaça simfònica dels actes. Des d’un punt de vista d’elegància pura i de vida de societat, l’avantatge és innegable. En les cares de les dames i els cavallers no hi ha aquella ombra de pesantor que hi posa la música wagneriana. Perquè no sigui dit i, sobretot, perquè el cabaret no té cap veleïtat revolucionària, és molt possible que al mig de la pista surti a actuar l’inevitable cuadro flamenco. En aquests moments de prova, les famílies s’aixequen discretament i fan mutis amb la mateixa distinció que els personatges d’una comèdia d’Oscar Wilde.
El Grill del Ritz està decorat pel senyor Ricard Marin. No direm que les seves pintures despertin l’admiració general, però sí que desperten la consideració que es mereix el fet que l’artista hagués de passar-se dos anys al Ritz per poder-les realitzar. És un cas de doble constància, del senyor Marin i de l’empresa de l’Hotel, que no pot deixar indiferent a ningú. En matèria de pintura, el famós il·lustrador de Premsa Gràfica, segueix el mateix estil que en els seus dibuixos. —Voldria dir-me —li preguntà un dia un aristòcrata— de totes aquestes ratlles que vostè fa, quina és la bona?
© de l’edició, Stroligut