Objecció de llengua

L’any 1979 un grup de professors universitaris format per Joan A. Argenté, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà va publicar a la revista de llengua i literatura Els Marges l’editorial Una nació sense estat, un poble sense llengua.

////També podeu llegir el paper Pla, i català: Contra una cultura de plany i gemec i la seva traducció d’El veredicte i A la colònia penitenciària de Kafka

Tota discriminació per raó de llengua que no sigui feta a favor de la del país serà feta en contra d’aquesta (i a favor de la secularment imposada).¹

I) Això era i no era el 1979

Es compleixen quatre dècades de l’aparició en aquesta revista, al seu número 15 (de data nominal, gener de 1979; de data real, tardor d’aquell mateix any), d’un editorial intitulat «Un poble sense Estat, una Nació sense llengua?», de seguida conegut com el «manifest» d’Els Marges, i destinat a obtenir, ja de bon antuvi, un gran ressò.

Tant com perquè, segons que sembla, s’arribés a rumorejar si no devia haver contribuït que les primeres eleccions a la Generalitat sota règim monàrquic, celebrades el març de 1980, les hagués guanyades, contra tot pronòstic, no un partit —diguem-ne— sucursalista, sinó un altre de —diguem-ne també— nacionalista.

No es tracta ara, almenys de la mateixa publicació estant, de fer balanç d’aquella efemèride. Bastarà com a molt al·ludir molt de passada a algunes de les crítiques de què va ser objecte el tal «manifest».

Com ara algunes de tendencioses. En què, entre altres tergiversacions, s’imputava als seus redactors unes prediccions apocalíptiques que en cap cas no eren expressades en el text en qüestió, el qual no posava data a la presumible desaparició del català en un termini més o menys llarg o breu, sinó que simplement advertia de la possibilitat històrica real que la llengua d’aquest país acabés essent substituïda per l’espanyol, en un procés semblant al que s’estava ja esdevenint de feia temps a la Catalunya Nord per obra de l’assimilisme francès.

O com ara altres crítiques clarament calumnioses. En què certs detractors, dignes tant d’oblit com de menyspreu, equiparaven els esforçats redactors d’aquell al·legat en pro de la llengua amb els feixistes italians; o bé, ja en el súmmum del deliri progre i pseudointerpretatiu, els qualificaven ni més ni menys que de «lerrouxistes» (!).

Cap d’aquells aristarcs de pela amb deu, tanmateix, no va cridar l’atenció sobre un dels punts febles de l’argumentació desplegada per aquell editorial: la confiança excessiva que es dipositava en l’obtenció d’uns mitjans de comunicació de massa. Com tampoc cap d’ells no va saber preveure dos fenòmens imminents igualment passats per malla als signants del «manifest»: la irrupció d’internet i l’allau d’immigració al·loglota, tot en el marc de l’anomenada globalització.

Posats a reprendre el fil amb quaranta anys de perspectiva, sí que potser no estarà de més començar per aquests tres aspectes esmentats.

Llavors: certament que si, a partir de la dècada dels vuitanta, no s’hagués aconseguit de crear una xarxa de comunicació radiofònica i televisiva de potència i de qualitat, el català es trobaria ara ja possiblement en aquella situació quasi terminal que li desitgen els qui, amb un hipotètic renovat 155 en mà, corregit i augmentat, aspiren a la liquidació de la llengua —i de tot el que aquesta comporta— en qualsevol dimensió pública de l’esfera mediàtica i, de retruc, a tot arreu.

Ara, dit això, convé no oblidar que l’expansió considerable —a partir com qui diu del no-res anterior— de la galàxia mcluhaniana en la llengua del país ha anat de bracet amb una de no menys remarcable, si no més, en la de la llengua dominadora. Amb la qual cosa la desproporció entre l’oferta en aquesta última i en la subordinada continua essent abismal.

Una dinàmica de supeditació persistent que farien bé de tenir sempre en compte els qui parlen dels avenços del català, amb ignorància, deliberada o supina, dels «avenços» que, semblantment i sovint encara més, experimenta l’espanyol a casa nostra i en tots els àmbits.

Altrament: internet, immigració, globalització en general, no són en si realitats intrínsecament perverses o nocives pel que fa a la llengua catalana. Són i prou. I han arribat per quedar-se. I no s’hi val, doncs, ni a blasmar-les ni a doldre-se’n. Sinó que allò que cal és explotar-les i reconduir-les en la mesura del possible cap a la pròpia causa. Tot i com són evidents a un tal propòsit les dificultats ingents a vèncer per part d’una llengua que, al marge de quina sigui l’extensió real de la seva demografia parlant, es troba afectada d’una minorització d’inducció exògena, però també, ai!, endògena.

I la qual llengua, doncs, ha de sobreposar-se com a tal als desavantatges propis dels febles enmig de la jungla del mercat capitalista neoliberal. Però també a les inèrcies d’uns col·lectius nouvinguts del tot desconeixedors d’antuvi de l’específica singularitat de la societat catalana, de la seva cultura i de la seva identitat. Les quals es resisteixen malgrat tot a la fagocitosi colonial que els tals col·lectius, baldament sigui a la insabuda, contribueixen a perpetuar, per pura i simple adaptació mimètica al medi dominant en el qual han de sobreviure.

II) En l’endemig…

Amb el distanciament propi que sempre proporciona tota mirada retrospectiva, no ha de costar llavors gaire acordar que, avui com ahir, el conflicte lingüístic en el si de la societat catalana continua del tot punyent. O sigui, la pugna —desigual— entre bàsicament dues llengües per ocupar un màxim nombre d’espais d’ús i assolir cotes de prestigi com més elevades millor.

Així, conseqüència d’una il·lusòria transició política, consistent només a canviar gossos però no pas collars, és d’absoluta vigència encara, i potser com mai, la sacrosanta Constitución del 1978. Aquella en què les llengües altres que la castellana o espanyola ni tan sols hi són anomenades. Amb la inferiorització que se’n deriva enfront de l’única oficialment existent.

Per si amb això no n’hi hagués prou, totes les legislacions en matèria lingüística emeses des d’aquesta mera delegació del poder central que és la Generalitat s’han vist sistemàticament impugnades per l’Estat espanyol.

I és que a la prohibició directa i expressa dictada pel franquisme l’ha seguit ara simplement la no autorització de segons quines mesures sobre llengua adoptades pel govern autònom. L’objectiu, enguany com antany, és tothora el mateix: avançar en la residualització de la llengua pròpia, en profit de la progressiva implantació de la imposada. I sempre «de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado», d’acord amb l’estratègia fixada ja en l’informe annex al Decret de Nova Planta de 1716.

Altrament, la maquinària coactiva estatal ha anat acompanyada en paral·lel d’un discurs negacionista. Negacionista de la inveterada persecució exercida de totes les maneres possibles contra la llengua catalana. I que troba, el tal discurs, la seva manifestació més emblemàtica en l’afirmació de Juan Carlos I de Borbón, Rey de España, el 23-IV-2001, amb motiu de la concessió del Premio Cervantes de las Letras Españolas: «Nunca fue el castellano lengua de imposición» (!).

Sentència lapidària pronunciada llavors per a més gran alegria dels dos grans partits polítics espanyols del moment. I també, retrospectivament, per a la dels altres dos partits que, com a excreció d’aquells, han sorgit amb posterioritat per veure si entre tots acaben una vegada per totes amb «la cuestión catalana». Finalitat per la qual és que, en una finta retòrica tan tòpica com típica —la del món al revés—, han segregat els corifeus de rigor un relat segons el qual la llengua aquí marginada i vilipendiada hauria estat i fóra l’espanyola i no pas la catalana. Vet aquí, doncs, els botxins reconvertits en víctimes. Vejats miracle!

Perversa gràcia és també comprovar aleshores com aquest discurs negacionista troba a Catalunya —des del carallotisme nostrat no menys insidiós— un complement simètric. El que consisteix a pretendre, tot cofoi, que aquí ja no hi hauria conflicte lingüístic perquè mai abans no hi havia hagut tants parlants de català, ni mai abans no s’hi havien editat tants llibres, ni mai abans havien proliferat tants mitjans de comunicació… I sí, bé prou caldrà concedir que, a hores d’ara, hi ha molt més de tot això que no pas hi havia a l’època del Rei En Jaume…

Hostilitat genocida i pulsió suïcida no sols concerneixen, però, la dimensió funcional, d’ús social, de la llengua. També l’erosionen, i com!, en la dimensió formal, estructural.

Ja que no és possible de substituir-la per complet d’un dia a l’altre, bo ha de ser minar-la de dins estant, desproveint-la del seus trets més genuïns —fonètics, lèxics, sintàctics, expressius—, acostant-la al màxim als de la llengua dominadora. Fins a fer-ne aquell patois que en precedeix l’extinció definitiva.

I aquí també, més que no pas filòlegs de procedència forana, hi han excel·lit sobretot alguns de collita pròpia. Com ara els (pseudo)teòrics de la «verinosa llengua» i del català light o del barco. Sotasignats de manifestos «babèlics». Cervellets després alguns d’ells d’inequívocs partits polítics i de les Fundaciones que en depenen. Pitarresca (i espanyolera) gent que ha reeixit a propagar doctrina i pràctica entre certs despistats col·lectius docents amants de la facilitat (des de quan aquesta és la felicitat?). I, especialment, entre certs mitjans de comunicació pública: basta veure el català macarrònic que se sent en sèries de televisió de producció pròpia i en el doblatge de segons quines pel·lícules.

Ja que de moment encara no els és possible desmuntar per dalt la tasca culturalitzadora consumada pel Modernisme i pel Noucentisme —vénen a dir—, dediquem-nos a embastardir-la des de baix. Ignorant en aquest cas a gratcient, i no menys olímpics que els noucentistes més tocats i posats, el riquíssim cabal de què disposa també la llengua del país en els seus registres més col·loquials, més baixos i més estripats.

III) Ara per ara

Producte social d’institucionalització i de transmissió cultural de la llengua és encara l’escola. Probablement l’únic àmbit on no hi senyoreja de manera predominant l’hegemònica. Tret, és clar, del pati, on campa per aclaparant majoria. De manera que aquest espai d’esbarjo esdevé possiblement el principal focus de nativització de l’espanyol a Catalunya; aquell en què més eficaçment es contraresta l’aprenentatge de la llengua catalana dins les aules.

Una realitat, aquesta, que abona els conceptes d’«escolastització» i d’«assignaturització» de què es parlava ja en el «manifest» abans portat a col·lació, quan s’advertia del risc de bandejament de la llengua de tota funció vehicular, excepció feta de la cleda educativa i encara, dins aquesta, segons veiem, de l’aulari estricte.

Importantíssima l’escola, ben del cert. Però que, en temps —benvinguts siguin— d’accés universal i gratuït a l’ensenyament primari si més no, es mostra del tot insuficient per exercir també la funció cohesionadora que històricament li havia estat atorgada en primordial instància.

I és que la llengua que aspiri en el món contemporani a no veure’s relegada a la condició de dialecto, a banda els usos comunicatius que li són propis primer de tot, així com els lúdics, i a banda a més el fet d’erigir-se en criteri organitzatiu d’una identitat col·lectiva, ha d’estar també indispensablement dotada d’un potencial discriminador, cosa que equival a dir dotada en la corresponent mesura d’un inabdicable potencial d’integració. Qui més domini en té, qui més habilitat demostra a l’hora d’utilitzar-lo en les seves múltiples i vàries aplicacions, més capacitat està per ascendir socialment.

¿O és que algú es pensa que qui sigui pot moure’s i desenvolupar-se lliurement i a l’alça en el si d’una societat dipositària d’una llengua establerta sense tenir un bon coneixement d’aquesta?

¿I quina és en aquest sentit l’única llengua establerta arreu de Catalunya? ¿En quina llengua són prioritàriament acceptats/discriminats els catalans a l’hora d’accedir al mercat laboral? ¿I quina altra és que els cal, com a molt i no sempre a tot arreu, acreditar, no pas com a requisit indispensable, sinó com un simple mèrit, i encara?

Negar o edulcorar aquesta realitat és una de tantes maneres possibles de silenciar o de camuflar el conflicte lingüístic. D’on la constatació irrefutable que, en el marc d’aquest, no hi ha mesura integradora/discriminadora a favor o en contra d’una llengua que no redundi en profit o en detriment de l’altra, de llengua.

Importa llavors només tenir clar per quina es pren partit, si per la tradicionalment afeblida i proscrita o per la no menys tradicionalment enfortida i imposada.

Polítiques lingüístiques volenteroses des del poder autònom que, com a molt, s’han limitat a fer el màxim insuficient dins els possibles, ¿a quina llengua han acabat fent el joc enmig d’aquesta conflictivitat?

¿Cal doncs resignar-se, per raó d’una prudència temorega o d’un servilisme mesell, al fet que el català sucumbeixi a la mateixa sort que ha patit l’espanyol —llengua altrament admirable per tants motius— a les Filipines o a Puerto Rico?

IV) Ara i des d’ara

En el context polític d’aquests últims anys, alhora que de manera indestriable i alternativa s’accentuava el sempitern discurs glotofàgic (ara preferentment centrat en l’envestida contra la immersió lingüística), han augmentat també certes expectatives esperançades en relació amb la llengua i en el marc d’una hipotètica futura República catalana. I bé: tothom és lliure d’il·lusionar-se amb el que més s’estimi. Per fer-ho, encara no cal pagar peatge.

Una altra cosa, però, és que fer volar coloms abans d’hora no ajuda a l’anàlisi crítica de cap realitat. O per referir-ho ja més en concret al que aquí ens interessa: cal ser més ingenu que lúcid per creure que un Estat català independent significaria la salvació de la llengua, en el sentit si més no de capgirar el procés de substitució a què es troba sotmesa. Que potser hi ajudaria? Potser sí. Potser també que, pitjor que ara, no fóra. Però en cap cas no s’ha de tenir tan gola avall que fos la solució definitiva. ¿Què va continuar passant amb el gaèlic a Irlanda fins i tot després de 1921 i fins als nostres dies? ¿I algú s’ha preocupat mai, a propòsit d’Andorra —i al marge d’enquestes d’usos lingüístics més o menys triomfalistes o catastrofistes—, per escatir fins a quin punt el coneixement de la seva única llengua oficial és una condició sine qua non per poder-se enfilar a cotes altes de la piràmide social?

¿Què cal esperar, doncs, de polítics nostrats —no pas evidentment dels militants en el jacobinisme guai o en el botiflerisme extrem— que s’omplen el pap esbombant que, en la tan anhelada Catalunya independent, l’espanyol hi revestiria també el rang de llengua cooficial (si fa no fa com ara doncs)?

¿I si per ventura conveníem, amb Joan Fuster (Ara o mai, València: Eliseu Climent editor, 1981, p. 59), que «si als Països Catalans, l’idioma fos fàcilment extirpable —com un queixal deteriorat—, la “classe política” hauria optat per extirpar-lo. La llengua és incòmoda, per als uns i per als altres»?

Una possible fórmula com la proposada a continuació, ¿per quantes forces polítiques, i per quanta de ciutadania, fóra assumible i posada en pràctica?:

La llengua de la República és la catalana. Al·legar-ne ignorància no es considerarà en cap cas motiu d’indefensió en cap àmbit (jurídic, administratiu, professional, etc.) ni serà motiu de cap excepció.

Res, doncs, de proclamar oficial cap de les dues llengües en exclusiva, com tampoc de proclamar-les totes dues com a cooficials. La llengua de la hipotètica República venidora seria, per defecte, la catalana. Aquella en què hauria estat escrita la Constitució del tal, ara per ara, futurible Estat. Sense coacció activa de cap mena. Però també blindant la llengua del país contra la imposició legal de l’altra. De manera que la utilització a tot estrop d’aquella depengués de la «voluntat d’ésser» que, segons Jaume Vicens Vives (Notícia de Catalunya, Barcelona: Àncora, 1960, p. 224-225), hauria caracteritzat al llarg dels temps la història de Catalunya. Ja no hi hauria llavors pretext per al victimisme fàcil. Si una majoria de catalans decidia fer defecció de la llengua mil·lenària, això ja no fóra gens imputable a l’oponent secular. I si, per contra, optaven per mantenir-s’hi ferms, sense concessions innecessàries a la llengua d’altri, tot això que el país hi hauria sortit guanyant: en identitat, en autoestima, en cohesionament social.

(Per cert, i ja posats a jugar a la hipòtesi contrafactual: Imaginem-nos la Constitució d’una eventual República catalana, l’apartat lingüístic de la qual fos una mera transposició del que diu l’espanyola vigent en l’article 3.1-3, només que fent-hi les substitucions oportunes, de manera que s’hi llegís:

(*) El català és la llengua oficial de l’Estat. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la […] La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques de Catalunya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

¿Algú s’afigura els esgarips que hi faria l’espanyola gent en veure-s’hi tan efectivament ninguneada i arrambada? Quina argumentació més eloqüent aquesta perquè tot de «cabezas pensantes» (i no tan «pensantes») de l’Espanya eterna haguessin de reconèixer, mal fos a contrario sensu, el règim de perpetuació de la desigualtat lingüística i cultural sobre què va ser bastida l’Espanya sorgida del franquisme!

Tot això, cert, té molt d’allò que en alemany se sol expressar amb la locució die Welt als ob (o, en anglès, ara que ja toca dir-hi sense cap menester tantes coses: what if…). Però les preguntes, les que interpel·len directament els catalans, o aquells que d’una o altra manera s’hi senten, continuen damunt la taula.

Com ara: ¿quants d’ells, fins i tot d’entre els més fervorosament independentistes, tot i amb un text constitucional en matèria lingüística com el suggerit adés, no es continuarien passant tranquil·lament a l’espanyol a la primera de canvi? ¿Quants d’entre ells tots plegats —independentistes o no, tant és— es resistirien a canviar de llengua perquè l’interlocutor —individual, col·lectiu, particular, oficial, etc.— presentés trets fenotípics o indumentaris reveladors de la seva forasteria o bé, més renuent, els digués no entendre la del país i exigís l’ús de l’altra? ¿Quants, en definitiva, en aquelles presumibles condicions legals millors, estarien disposats a fer objecció de la llengua altra, sempre i en qualsevol circumstància en què no tinguessin un interès primordial i determinat a servir-se’n?

La llengua, ¿no recula —i no ha reculat ja en el passat i no recularia en l’esdevenidor— en mesura no pas negligible pel mateix dimissionisme dels qui en són parlants espontanis o inicials? Els quals, per inèrcia, per pressió ambiental, per comoditat, per un reflex condicionat a còpia de garrotades històriques, es passen tot sovint, i sense que hi hagi cap necessitat imperiosa, a la llengua hegemònica. O bé, ancorats a mig camí, fan ús i abús, sense solta ni volta, de l’anomenada alternança de codis, barrija-barrejant de manera indiscriminada i grotesca paraules i frases en totes dues llengües.

I el resultat és llavors l’alienació lingüística entre els mateixos catalans. I l’exclusió d’immigrants i de nouvinguts de la possibilitat d’integrar-se entre aquells. És a dir, la renúncia suïcida a tot aquell contingent de població que, des de temps immemorials, ha conformat el creixement i la continuïtat de la demografia catalana.

La llengua del país passa així a ser vista com una anomalia tribal, pròpia només de l’àmplia gamma de qualificatius denigratoris que el discurs espanyol —i espanyolista; n’hi ha d’altre?— prodiga als catalans que no s’avenen a les regles del seu joc assimilista: xenófobos, racistas, supremacistas, intolerantes, cerriles, palurdos, etc.

I, certament, per valorar críticament aquesta actitud insultant no cal tampoc recórrer al concepte de Projektion desenvolupat per Freud. N’hi ha prou de recordar, en la saviesa popular generada tot just per la llengua espanyola, allò tan veritable i castís de: «piensa el ladrón, todos sean de su condición…».

O altrament dit: no hi ha com haver-se distingit en la pràctica de la repressió i de la sevícia al llarg d’una història més que centenària no precisament galdosa per estar convençut que tothom actua o ha d’actuar semblantment. Per creure, doncs, que la disparitat lingüística dins un mateix Estat no admet altra regulació que l’extermini de tot allò que difereixi de qui té el sabre més gros. Per ser incapaç de comprendre, en definitiva, que hi ha procediments ben altres que els propis —els de la Castella i, per extensió, els de l’Espanya imperial— a l’hora de fer possible una coexistència tota estàlvia de constant guerracivilisme.

V) Això serà o no serà

Aprofundim tanmateix una mica en el concepte aquest d’objecció de llengua. Per substantivar el qual no cal pas tampoc asseure’s a esperar la parusia de la Catalunya independent. El repte comença ara —i hauria d’haver estat afrontat ja de molt abans. Perquè fer objecció de llengua resulta avui dia molt més viable que no pas ho era en el seu temps fer objecció de consciència a l’hora d’anar a prestar el servei militar.

Vegem altra vegada el text de la Constitución que fa al cas (art. 3.1): «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla». I obviem el tuf d’anglicisme que desprèn aquest conocer (en espanyol, com en català, les llengües més aviat se saben que no pas es coneixen, ja que en la semàntica d’aquell verb hi ha inherent una idea d’esforç que no es dóna tant en aquest). I fem per treure suc del seu redactat (calculadament?; inadvertidament?) ambigu. Conocer implica tenir-ne prou domini per entendre-la si més no. Competència ja prou acreditada per poc que s’hagin cursat els primers nivells de l’ensenyament oficial. Però no implica ni menys n’exigeix el domini suficient per parlar-la i per escriure-la. És a dir, conocer reclama només posseir-ne un esment passiu (allò de no poder-ne legalment al·legar ignorància), requisit amb el qual ja queda sobradament complert el deber. Però usarla, o sigui, servir-se’n de manera activa, és ja només un derecho, i ja és sabut que, als drets, hom pot lliurement renunciar-hi.

Invocar llavors l’objecció de llengua i exhortar-hi no és anar contra ningú altre que no sigui un agent —bé a la insabuda, bé a gratcient— al servei del colonialisme glotòfag.

Fer objecció de llengua és negar-se a repetir en espanyol, davant micros i càmeres i en territori català estant, allò que d’antuvi s’ha manifestat públicament en català.

Fer objecció de llengua és posar-se en la circumstància de ser un hom que passi a tolerar a conveniència la llengua d’altri i, doncs, a no haver de ser ell qui implori la tolerància aliena per a la pròpia, de llengua.

Fer objecció de llengua és, en els termes aquí esbossats, assentar les bases d’una convivència lingüística que garanteixi la preeminència de la llengua del país per sobre de qualsevol altra, però sense per això haver de renunciar a cap d’elles segons convingui en el sempre complex món de les interaccions personals i col·lectives.

1
En paràfrasi lliure a partir de Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres», dins Diccionari per a ociosos (Barcelona: Editorial A.C., 1964), p. 144

Objecció de llengua – Josep Murgades

L’any 1979 un grup de professors universitaris format per Joan A. Argenté, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà va publicar a la revista de llengua i literatura Els Marges l’editorial Una nació sense estat, un poble sense llengua.