Roses de Sant Jordi és un conte feminista de Maria Aurèlia Capmany que denuncia l’assetjament laboral i el masclisme en una oficina de la Barcelona dels seixantes.
Va ser publicat per primer cop el 1961 al recull El llibre de la rosa de la Revista Haidé.
////A Stroligut també podeu llegir Les faldilles de l’Eulàlia i l’assaig Virginia Woolf o la nova realitat de Capmany
Roses de Sant Jordi
Quan vaig veure entrar l’Ermelinda tenia els ulls de tots fixos en mi. Ella ja no era ben bé una novetat. Era la meva sorpresa allò que s’esperava. I jo, malgrat que tots me n’havien fet una descripció minuciosa i malintencionada, em vaig quedar mirant-la i em vaig cremar els dits amb la punta del cigarret.
—Què t’havia dit? —cridà l’Àlvar.
I jo vaig tornar-me vermella, perquè la dona que avançava cap a nosaltres, somrient, l’havia sentit, i aquell estrany somriure, potser grotesc, potser dolorós, va desaparèixer.
M’havia habituat a tantes coses a l’oficina, que vaig pensar que també m’habituaria a la seva presència, entre les rialles i les burles de tots, no pas dissimulades, sinó directes, sense ni una engruna de pietat.
—Què, Ermelinda: com van els amors?
Ella inclinava el cap, feia un gest complicat i inútil de posar-se els cabells flàccids i empeguntats a lloc, i amb un insuportable somriure picaresc sobre la seva mirada trista, deia:
—Ai, noi! Què et penses?
—T’ha fet un petó, Ermelinda? T’ha fet un petó, el teu amor?
I Ermelinda, vella, lletja, brutinyosa, amb capes i capes de pintura sobre la pell arrugadíssima i flàccida, enrogia.
Jo havia de girar els ulls.
Em sentia avergonyida i furiosa. Però, furiosa contra què? Contra qui? Ells no feien cap mal a ningú, em deia.
Ells formaven part de l’ensopida habitud de l’oficina. I jo tenia el costum d’avançar a través d’aquella mena de boira que eren els gestos i les veus de cada dia cap a la mica de claror a l’hora de plegar. Va ser l’Ermelinda qui em va obligar a veure’ls com persones diferents i distintes: l’Àlvar, que es creia atractiu i es retallava amb cura un bigotet negre sobre la boca bífia. En Tomàs, que s’arremangava sempre les mànigues de la camisa per lluir els braços, curts i musculats. L’Andreu, l’home gran i calb i bona fe que se sabia de memòria tots els expedients registrats i corria a treure’t d’un entrebanc, si el Sr. Maluendes et buscava bronquina. En Jaume, que era l’intel·lectual considerat perquè anava a totes les estrenes teatrals.
Hauria dit, si algú me n’hagués preguntat alguna cosa, que eren bons xicots. Procuraven fer el mínim de feina, i amb la major calma possible procuraven quedar bé amb el senyor Maluendes, car ell tenia, com deien, d’una manera molt simple, la clau del rebost. No et feien cap favor que no fos del tot necessari, però tampoc no t’haurien fet una mala passada, si no n’havien de treure un gros profit. No tenien gaires qualitats més que la de ser uns bons xicots. No trobaven cap plaer a fer mal a ningú. Això és el que jo hauria dit, fins que va arribar l’Ermelinda.
Quan vaig tornar de vacances em van rebre riallers, excitats, parlant tots alhora, més distrets que mai de la feina. Procuraven, cada u, que la descripció que feien de l’Ermelinda fos brillant i cruel; la imitaven anant amunt i avall, prenent aquell aire canallesc que té un home quan imita una dona. L’Andreu, amb la seva calba, la panxa iniciada, i els pantalons balders sota la panxa, era un espectacle esbalaïdor.
—Fa una hora que m’espero! —va cridar algú des de la finestreta.
L’Àlvar se n’hi va anar, sense pressa, però es tombà a mig camí, per dir-me:
—És una pena que estigui malalta.
—Es pot saber de qui parleu?
L’Andreu va asseure’s a la taula per encendre un cigarret; reia amb una mena de veu aguda que jo no li coneixia.
—Però si t’ho estem dient! Una nova adquisició en el personal. Mira… no és una preciositat?
I em va ensenyar una targeta de visita de color de rosa, on deia, amb lletres gòtiques: «Ermelinda de Matos i Villalon».
—Apa!
Després va venir la descripció:
—Hem calculat que deu tenir uns seixanta anys, porta les celles depilades i coloret a les galtes —i calia gesticular per a descriure-la, com si les paraules no poguessin reproduir aquella festa que era la seva presència—. Fa una pudor que no s’hi pot tenir la cara —la molèstia d’aquella pudor els produïa una nova rialla més aguda, més frenètica—, i no hi veu més enllà del nas —en Tomàs caminava a les palpentes, amb les mans esteses, topant amb les taules i el taulell del públic—, i no porta ulleres, saps per què? Perquè un jove, fixa-t’hi bé, un jove, li va dir que tenia els ulls meravellosos. Fa d’això ben bé mitja centúria.
Vaig riure per cortesia, com reia molt sovint els acudits que m’explicaven i perquè el riure encomana, i l’Andreu reia fins a perdre l’alè. El bon home de l’Andreu, pare de dues criatures boniquíssimes, incapaç de matar un pollastre.
Però, no sé per què, em vaig anar posant de mal humor, des d’aquell moment ja, des d’abans de conèixer-la.
En Tomàs, sense deixar de picar la màquina calculadora, va dir:
—Potser us fareu amigues. Podreu fer-vos confidències. A les dones us agrada molt això, oi?
No em vaig prendre la pena de contestar-li. Ordenava la meva taula, i prou feina hi tenia, perquè l’Àlvar hi havia intervingut, com sempre durant les meves vacances, i després ho negaria, és clar.
—Com t’he de dir…
—Jo no he tocat res, eh? No em vinguis amb històries!
—Tu, no t’enfadis —va seguir en Tomàs—. Es veu que ens l’han enviada aquí perquè aquesta és una secció pacífica.
I ho era. Abaix a la Delegació solien dir-ho, en un to així, una mica despectiu. No era una secció de grans recursos, la nostra.
—Li hauries de preguntar —va dir l’Andreu— si està enamorada d’en Tomàs.
—Em voleu deixar tranquil·la.
Havia decidit que no els donaria el gust de la meva sorpresa. S’havia obert la porta, jo havia alçat el cap… Va ser després, que em vaig adonar que tenia tots els ulls fixos en mi.
—Què t’havia dit? —cridà l’Àlvar.
En Tomàs reia tant, que semblava que s’anés a ofegar. Les rialles tenien una fúria i una precipitació infantils.
L’Andreu va fer les presentacions en un to cerimoniós fora de lloc, i Ermelinda, sense deixar de somriure, va oferir-me una mà flàccida, i va dir:
—Que contenta que estic de conèixer-la!
Jo no vaig saber què contestar-li.
Aquell any la primavera es va avançar. Al principi de març va fer bon temps, amb pluges ràpides i tempestuoses a mitja tarda. Sovint, abans de fer-se fosc encara s’aclaria el cel, i el carrer, quan sortíem, semblava moll d’una aigua vermella, perfumada i càlida. Aquell nou color que prenien les coses em va semblar com un alliberament. De vegades respirava amb més tranquil·litat, i, de fet, era que el lloc d’Ermelinda continuava buit.
Durant aquells mesos d’hivern podia haver-m’hi acostumat. Ermelinda havia de ser un element més de l’oficina; no em podia donar cap sorpresa. Però la veritat és que per a mi consistia en un toc d’atenció constant.
Quan aixecava els ulls de la meva feina i la veia enravenada, seriosa, davant la màquina, polsant-la amb un sol dit, calmosa, amb l’aire displicent de princesa que juga a pastora, em queia al damunt un invencible malestar.
Portava un estrany vestit fosc, potser verd, potser de vellut ratat, amb puntes i entredós de color beige. Tot l’hivern va portar aquell vestit. El cabell, molt tenyit, molt negre, molt lluent i greixós, recollit, és un dir, amb dos monyets sota les orelles. S’esllavissaven fàcilment els dos monyets i ella deixava de picar amb el dit, prenia els dos monyets amb totes dues mans i aixecava els colzes enlaire, amb un gest que havia de ser ple de gràcia. Sobre la pell flàccida i feta malbé, Ermelinda hi estenia una capa de pasta lluent i blanquinosa, i sobre aquesta primera capa distribuïa els colors que molt sovint s’escorrien pel pendent de greix: vermell ataronjat a les galtes, vermell més viu sobre els llavis primíssims, durs, de somriure molt trist. I sobre els ulls, uns ulls una mica estràbics, d’una estranya i repel·lent dolcesa, taques gruixudes de verd. I sobre aquests ulls, un arc admiratiu, enlairat, molt fi, molt prim, de color castany.
Si m’atrapava mirant-la, Ermelinda deixava totes dues mans sobre la falda, feia un gest de boca per empassar-se un aire escassíssim, i em deia:
—Vols alguna cosa, monina?
Jo abaixava els ulls, furiosa. Aquest monina, que ella pronunciava amb veu melosa i molt aguda, m’esmussava les dents.
Un dels jocs divertits a què ells dedicaven, amb la persistència embogidora de les criatures, consistia a imitar-la. En Tomàs es posava les mans al clatell, aixecava els colzes enlaire i cridava a l’Andreu:
—Tens l’expedient d’en Valls, monina?
Llavors Ermelinda se’l mirava embadalida. És així: li somreia, torçava el coll, sospirava i, si podia arribar-hi, posava la sevà mà ossuda sobre el braç curt i musculat d’en Tomàs, i deia, amb l’agudíssima veu dolça:
–Dolent!
Tomàs, llavors, tot arrufant el nas i somrient:
—Vols dir que t’has rentat, avui, Ermelinda? —deia.
La cara pintada prenia una rapidíssima expressió dolorosa, intensa, amb la falsa expressió de dolor de l’augustus, i ens mirava a tots com demanat ajuda.
—És clar, que sí; és clar, que sí, jo…
S’aturava perquè l’esclat de rialles li ofegava la veu. I ella també es posava a riure.
—Que sou nens! —deia.
Jo no podia riure. El mal humor em durava després hores i hores. Era un mal humor que jo no estava disposada a confessar.
—Què et passa?
I havia de dir aquell res, agressiu, perquè, com explicar-los que a l’oficina hi havia una dona que feia riure tothom, i a mi, no?
Ermelinda solia arribar tard, quan ja tots ens havíem posat a la feina. Obria la porta i treia el cap com si anés a fer una facècia. Després s’esquitllava per la porta entreoberta –mai no obria cap porta de bat a bat–, i pronunciava un bon dia melodiós i alegre.
Passava ben bé mitja hora abans no s’asseia a la seva taula davant la màquina d’escriure. Corria d’un cantó a l’altre, inclinant el cos llarg i tes, amb gest inarticulat de gegantessa, ara a la dreta, ara a l’esquerra. T’interrompia, si estaves atenent el públic, per oferir-te el seu somriure i el seu bon dia, i per oferir-te la seva ajuda, si per cas la necessitaves.
—Tens feina amuntegada sobre la taula i…
—Sí, monina, sí —feia una ganyota d’emmurriament—; sobretot, no em renyis.
—Qui s’atreveix a renyar —bramulava l’Àlvar— la dona més seductora de l’Univers?
—Calla!
La primera carta que ens va escriure l’Ermelinda va tenir tant d’èxit, que fins va arribar a baix, a la Delegació. La va trobar Tomàs sobre el teclat de la seva màquina. El paper era de color rosa, i feia joc amb les targetes de visita. La lletra era gran i punxeguda, la típica lletra del Sagrat Cor, i deia així:
Mi querido Tomás. ¿Por qué lo hiciste? Yo sólo siento cariño por ti. Tu Ermelinda.
—És boja! —vaig dir, indignada—. I tu, què li vas fer?
—Jo?
En Tomàs reia tant, que els seus ulls petits, de pestanyes negríssimes, eren plens de llàgrimes.
La segona la va rebre l’Àlvar. El perdonava d’haver-li dit: —Vés a passeig, maca! —davant del públic. Ja no va tenir tant d’èxit com la primera. Però calia que les bromes fossin cada cop més pesades, cada cop més grolleres per a mantenir l’interès.
De sobte vaig comprendre que em seria de tal manera insuportable, que em vaig decidir a parlar-ne amb l’Andreu. L’Andreu em mirà sense entendre’m; després es posà a riure.
—A tu no t’hi va ni t’hi ve, no trobes? —acabà dient.
—Si això continua —vaig amenaçar— me n’aniré a trobar el Sr. Maluendes. És ell qui ens l’ha portada, oi? Suposo que no li farà cap mena de gràcia que li expliqui com la tracteu.
La meva amenaça va tenir un cert efecte. I, per uns quants dies, el nostre petit clos, tancat per parets grises i finestres altes i quadrades, va aconseguir una saludable quietud. No pas la mateixa d’abans de l’arribada de l’Ermelinda, car ella no podia estar gaire estona asseguda a la seva taula. Però fins els seus moviments eren una mica cauts, sorpresa com estava de no provocar el sorollós enrenou d’abans.
El cert és que quan el Sr. Maluendes va tornar de Madrid em va trobar més calmada.
Vaig entrar a la firma, i els ulls de tots em van seguir, no pas francament, sinó de reüll; però jo els endevinava i no podia deixar de somriure. Crec que en aquell moment vaig pensar que eren, de fet, uns bons xicots.
El Sr. Maluendes va anar firmant, intercalant, entre firma i firma, comentaris que jo havia de rebre amb petits riures aprovatoris. Tot va transcorre com sempre, fins que, quan ja me n’anava, em va dir:
—Què tal, la nova adquisició?
M’havia proposat no parlar-li’n, però la meva cara devia ser tan reveladora, que se’m va posar a riure, i afegí:
—Ja sé! Ja sé! No deu servir per a res. Però no podem canviar-la de seccció. Tregui’n tot el partit que pugui. I sigui clement amb ella: no tothom pot ser intel·ligent i maca com vostè.
No vaig contestar. Vaig anar-me’n al meu lloc amb una impressió de derrota tan profunda, que per força s’havia de reflectir a la meva cara.
—Què et passa? Què t’ha dit, el tirà?
—Res!
—Si no vols, no ho diguis!
Què li podia dir? Quina cara hauria posat l’Andreu, el bon jan de l’Andreu, si li hagués dit que, de sobte, mhavia sentit dins la pell arrugada i flàccida de l’Ermelinda? Podia explicar-li que el to en què el Sr. Maluendes m’acomiadava, el somriure seductor i les paraules d’elogi m’havien fet sentir una riallada inexistent, és clar, una riallada del tot semblant a les d’en Tomàs o de l’Àlvar? Simplement perquè, i no podia dir que no descobrís ara, el Sr. Maluendes no em trobava ni intel·ligent ni bonica, però ho deia descomptant que jo li agraïria les seves paraules injustes, com les agraïa Ermelinda, encara que anessin acompanyades d’obscena burla?
—Què et passa, monina?, em va dir l’Ermelinda.
—Res! —però li vaig somriure amb una nova amabilitat.
Tot anant cap a casa em vaig traçar un pla: l’ajudaria, faria causa comú amb ella, no permetria que ningú la insultés. Anava caminat a poc a poc, i aquella lentitud era una forma de protesta, tot elaborant el meu pla.
Quan va arribar en Pere, a les nou en punt, amb l’expressió d’orgull de la seva puntualitat, jo encara m’havia de vestir.
—Estàs a punt? —va dir.
—No!
El seu to m’havia semblat insultant.
—Però no havíem quedat…
—Tu, havies quedat: jo no havia quedat en res. Detesto la revista! Les vicetiples em produeixen nàusees. Els acudits de l’Alady em van plorar. La pudor de la sala em fa caure basca, i, si no deixes de repicar sobre la taula, vomitaré aquí mateix!
—Però, què t’agafa?
—No m’agafa res. Res de res. És simplement que ja en tinc prou.
Em vaig tancar a l’habitació i vaig plorar de cap al coixí, amb un dolor immens, sense sentit i sense mesura.
Es devia quedar una estona, perquè, després, al rebedor, la tia li deia:
—Mira: em sembla que el que hauríeu de fer seria casar-vos.
El que ell va contestar, no ho vaig entendre.
Vaig sentir tota la nit l’asmàtic fre dels tramvies com si pugessin el pendent del carrer, vaig sentir els grinyols dels carros de l’alba, i em vaig despertar més d’hora que mai, com si em despertessin clarins de batalla.
I, realment, al cap de pocs dies la nostra pacífica secció era un infern.
El meu pla no podia ser més senzill. Jo esgrimia contra les burles dedicades a l’Ermelinda, errors, oblits, petites estafades que una bona memòria com la meva havia sabut registrar. L’Andreu va ser el primer d’adonar-se de la meva tàctica i el primer de deixar córrer les bromes.
La meva veu estrident, mentre el Sr. Maluendes s’entretenia a la porta del seu despatx:
—Com se diu aquell agent, Andreu, aquell ros que et sol donar cent pessetes cada vegada que… —acabà per persuadir-lo.
—Tu deus saber què et fas, nena, però no et sorprenguis si et cau una plantofada.
I jo li somreia amablement.
Van cedir tots. Va planar un silenci tens, dur, només sorollat per l’anar i venir de l’Ermelinda i els seus sospirs, i el seu entrebancar-se amb les cadires i les taules. De tant en tant apareixia alguna carta sota la cartolina rosa d’un expedient, però cada u se la guardava i la comentaven, si ho feien, fora de l’oficina.
Els grans ulls estràbics, dolços, de l’Ermelinda giraven d’un cantó a l’altre, si s’inclinava persuasiva sobre alguna d’aquelles espatlles, se la treien del davant amablement, en veu baixa, no sense donar una ullada reticent cap a la meva taula.
Mantenir-los a ratlla, somriure de lluny, tot protegint-la, la sorpresa Ermelinda, era un joc agradable.
—Tomàs, corre: el Sr. Maluendes et demana, i té les hores d’entrada sobre la taula. No sé què hi ha a les teves hores extres, que no acaba d’entendre.
En Tomàs em dedicava una mirada digna de gran guinyol.
—Preciositat —em deia—, feliç qui et vulgui i no et pugui haver.
—No cal que m’esperis —em deia l’Ermelinda en sortir.
Però jo l’esperava, fins que estava segura que l’havia alliberat de les urpes dels seus enemics. Llavors veia en els seus ulls xops i estràbics, en aquells ulls plens d’una remota tristesa de nena que no corresponia al seu rostre dur, mal pintat; hi veia, dic, una expressió d’agraïment.
M’era difícil suportar-la; sobretot, la seva xerrameca constant i voluble mentre seguíem juntes un tros de camí cap a casa. Però no podia abandonar-la, i aquesta decisió me la feia suportable.
Jo no em feia il·lusions sobre l’estabilitat d’aquella situació. Em deia, només, que, si aconseguia passar l’època de la inspecció, tot aniria bé. Tot esdevé més suportable passada la inspecció. Me’ls mirava de vegades, i em preguntava com és que encara no arribava l’explosió esperada.
Tot va canviar, però de la manera més impensada, sense que jo pogués evitar-ho. El Sr. Maluendes m’havia cridat al despatx per reclamar-me la llista de les hores extres.
—Ho vull dissabte —va dir.
Jo li vaig posar mala cara.
—Ho té l’Ermelinda. Fa setmanes que s’arrossega per la seva taula.
—Faci-la treballar. Amb quatre dies té temps de sobres —i va somriure—, i vostè té un cert ascendent sobre ella.
En aquell moment no vaig pensar que el Sr. Maluendes s’entretingués a fer ironies.
El dissabte, a l’hora de més públic, vaig veure, sense parar-hi massa atenció, el Sr. Maluendes abocat a la taula de l’Ermelinda. I el crit del Sr. Maluendes va ser tan fort, que es va fer un silenci encuriosit entre públic.
M’hi vaig acostar.
—Per què no s’ha fet aquesta llista? —L’expectació havia augmentat el to teatral del Sr. Maluendes.
Vaig abaixar la veu tant com vaig poder, i vaig dir:
—No puc controlar-li la feina per hora. Jo li vaig indicar…
I Ermelinda, amb la seva veu aguda i melosa, amb tremolor d’actriu d’altres temps, aturà les meves explicacions.
—No, monina; tu no em vas dir res d’això. Tu em vas dir: «El vell té pressa, però no en facis cap cas».
—Que jo…
L’espectacle que oferíem ella i jo, a cada cantó de la taula, em va frenar. Vaig escoltar el sermó del Sr. Maluendes gairebé insensible. Però jo mateixa era incapaç d’explicar-me l’angúnia que em feia el somriure triomfant de l’Ermelinda.
Van esperar que ell fos fora per a posar-se a riure. No massa fort, no fos cas que tornés a sortir. El riure era un immens respir d’alleugiment.
—Et cou, eh?
L’Andreu s’havia entretingut una mica per adreçar-se’m amb aire paternal. La seva compassió no em va apaivagar gens ni mica.
—Em vols deixar tranquil·la?
—Que et bombin!
L’endemà, sense que calgués dir-s’ho, s’havia restablert l’atmosfera de feia uns quants mesos.
A mig matí l’Ermelinda s’acostà a la meva taula.
—Et puc ajudar, monina?
—Vols anar-te’n? —Quan ho vaig haver dit em va doldre, però ja estava fet.— Fas una pudor que no se’t pot tenir cara!
Va ser com un toc d’atenció. Tots, com si s’haguessin retrobat al llarg d’una penosa caminada, van corejar el meu insult. Ermelinda, sorpresa, vermella, ens explicava.
—No pot ser, monina. M’he rentat; paraula, que m’he rentat!
Jo hauria plorat de ràbia. I, com calia témer-ho, l’endemà sota la cartolina rosa de l’expedient, hi havia el paper de cartes amb la lletra punxeguda del Sagrat Cor.
Te perdono, monina —deia—. Sé que no lo hiciste con mala intención. Dios te proteja. Ermelinda.
L’Àlvar me la va arrencar de les mans, amb gest rapidíssim, i va llegir-la amb veu alta. I mentre corria de mà en mà, vaig veure com Ermelinda em mirava orgullosa de la seva proesa. Somreia, aixecava tots dos braços per afiançar-se els monyets, aclucava els ulls, que no podien resistir tota la llum ni tota l’alegria que la voltava.
I les cartes de l’Ermelinda van continuar, i les bromes, cada cop més pesades i vulgars, perquè d’una manera normal s’esgotaven, i calia inventar-ne de noves. Van continuar fins a la primavera, aquella primavera prematura i tèbia, amb pluges de color de rosa, xopa i tendra, com els seus ulls estràbics. No es cansaven, ni ells d’insultar-la amb les seves rialles, ni ella de somriure als seus acudits i moure’s d’un cantó a l’altre, aixecant els braços, ensenyant el descosit de sota l’aixella. I això un dia i un altre i un altre fins a arribar en aquell plujós mes de març quan va caure malalta.
I l’Ermelinda reia. S’havia de treure un mocadoret de color dubtós per a eixugar-se amb cura el rímel que se li estenia per les galtes.
De tant en tant se’ls acudien jocs nous, com és ara el d’imitar el llenguatge d’Ermelinda.
—Monina, tens la nova disposició a mà? —preguntava l’Àlvar a l’Andreu.
I el bon jan de l’Andreu la hi oferia somrient, satisfet.
—Té, monina, i no m’emprenyis més.
Mentrestant, l’Ermelinda arribava a extrems insospitats en la seva inèpcia. Picava amb un sol dit, badava, es descuidava ratlles senceres, desapareixia durant tot un quart per repintar-se, i aixecava els colzes enlaire, feliç, per afiançar-se els monyets, i descobria el vestit estripat de sota l’aixella.
Aquest estrip era una obsessió. «No li ho diré —em prometia—; no l’avisaré. A més, demà ja el portarà cosit.»
Però l’estrip continuava allí per oferir una llenca de pell blanca entre la roba verdosa i molt suada.
—No l’avisaràs —em manava a mi mateixa.
—Monina, que no et trobes bé?
Ermelinda abocava el seu generós afecte i aquella pudor insuportable de suor conservada, de perfum barat, de cremes espesses. I jo havia de tancar els ulls i aguantar-me la respiració i comptar fins a cent.
Una tarda, en sortir, l’Andreu va entretenir-me. Jo procurava sortir quan ells ja fossin defora per no haver-hi de parlar. Aquella tarda l’Andreu s’entretingué expressament i, de sobte, va dir-me:
—Per què ets tan cruel amb l’Ermelinda?
Vaig obrir la boca per contestar-li, però no vaig dir res. Com podia explicar-li, al bon jan de l’Andreu, a l’estúpid de l’Andreu, que cridava:
—Ermelinda! Vols que et digui què hi has posat en el perfum que uses? Vint-i-cinc per cent de merda d’oca, vint-i-cinc per cent de llessamí, i la resta, coliflor, llet de bruixa i poncem…
Com podia dir-li que no m’era possible viure sense respecte? Que aquell ninot que havien construït amb la remota persona que era l’Ermelinda m’era insuportable?
Ben aviat tots vam endinsar-nos en la feina sense ni temps de fer un cigarret. La inspecció s’acostava, i ara ens havíem de repartir la feina que l’Ermelinda no havia fet. Jo treballava amb un entossudiment ferotge, però ells no s’estaven, a cada llista que calia repetir, a cada expedient per fer, de dedicar uns quants insults a la sorpresa Ermelinda. Sobretot l’Andreu tenia una traça especial a renyar-la com es renya una criatura gandula, rebeca.
M’hauria d’haver adonat, llavors precisament, de la importància que tenien per a Ermelinda aquells personatges. Hauria d’haver endevinat quina mena de relació s’establia entre aquell estrany poder d’Ermelinda de crear i no veure allò que veia, i l’actitud de tots ells; però no ho vaig saber comprendre. Ho havia de comprendre molt més tard, quan la veia a casa seva, la casa polsosa i humida, aquell dia de primavera tristíssim, quan contemplava amb angúnia els seus ulls plens de llàgrimes.
Llavors, només em vaig quedar perplexa i furiosa, més del que ja ho estava. Buscava un expedient, que algú, probablement l’Àlvar, havia agafat de la meva taula i el trobava per fi sota una pila de papers confiats feia temps a l’art mecanogràfic de l’Ermelinda.
—Deu ser aquí des de les meves vacances —vaig cridar—. Te’l va donar l’Àlvar, oi?
—Jo? —va respondre, a crits també, l’Àlvar—. Jo no toco mai res de la teva taula!
—El vas agafar tu! L’hi vas donar tu a copiar, i encara està per fer.
—Jo no he tocat res! Ermelinda, monina, qui te’l va donar?
Ermelinda ens mirà a l’un i l’altre, amb el cap enlaire, amb una mirada de criatura esmaperduda.
—Ermelinda! —vaig cridar fora de mi—. Qui te’l va donar?
Va clavar els seus ulls en els meus. Les celles enlairades li donaven una expressió d’extrema innocència.
—Tu, monina, tu mateixa me’l vas donar. No te’n recordes?
Tots van corejar la rialla de l’Àlvar i el meu estupor. I llavors Ermelinda va fer aquell gest d’aclucar els ulls com si algú anés a donar-li una bufetada.
Vaig anar-me’n amb el meu expedient recuperat al meu lloc, sense dir res més.
Torno a pensar en aquella primavera que va arribar massa d’hora en les pluges de març i de cel vermell. Potser precisament en aquell moment jo havia començat a habituar-me a aquella presència. Potser havia començat a acceptar aquella tristíssima realitat de la burla i el fàstic. El cert és que va faltar uns quants dies, i ningú de nosaltres no va fer esment de la seva absència. No crec pas que el silenci fos deliberat. De sobte se’m va acudir com ens seria fàcil d’oblidar-la.
Va ser l’Andreu qui en va parlar:
—Què li passa a la monina?
—Deu estar posant en maceració els colors del bon temps.
Va ser també l’Andreu qui va venir amb la notícia:
—Té una bronquitis complicada que no se li n’acaba d’anar. —I dirigint-se a mi: —L’hauries d’anar a veure. Nosaltres no hi podem pas anar.
—Dissabte —vaig prometre.
Ermelinda vivia al carrer de la Ciutat. Tot anant-hi, i en travessar la plaça de Sant Jaume, vaig descobrir la fira de roses, i em vaig recordar que era sant Jordi. Vaig pensar que en Pere no, no se n’oblidaria, i que a la nit, quan vindria a buscar-me, em portaria una rosa.
Em vaig aturar davant d’una parada, i fins em vaig entretenir tirant una rosa molt vermella.
El rebedor era fosc, amb aquells mobles estirats i confosos a la paret. Una dona entreobria la porta, una dona vella, inclinada endavant, desconfiada.
—La Srta. Ermelinda de Matos? —vaig demanar.
—Però, monina, que amable, que amable que has estat d’haver vingut!
Va prendre, llavors, el posat estirat que jo li coneixia, em va semblar que fins i tot amb esforç. I avançà pel corredor, precedint-me, arrossegant unes sabatilles a retaló.
Vam entrar en una mena de saleta, sense a penes mobles. Vora la finestra o balcó hi havia una taulacamilla amb el braser encès. Entrava de molt amunt una llum grisa, aplomada. Li vaig oferir la rosa.
—És Sant Jordi, avui —vaig dir.
Aquella nova persona de cara grisa lleument dibuixada, tristíssima, va agafar la flor amb les puntes dels dits i es quedà amb la mà estesa, sense acostar-se-la, i a poc a poc va començar a plorar.
—Ermelinda, jo…
—No, monina. Tu no podies saber que jo detesto les roses. Si no et fa res, la llençaré.
Es va aixecar a poc a poc també i va començar a obrir el balcó. Vaig córrer a ajudar-la, tan difícil semblava. Va obrir un batent, just per passar-hi la mà, i va llençar-la.
Un cop llençada es tornà a asseure; tenia encara les galtes molles de llàgrimes.
—No puc sofrir les roses, saps?
Va començar a parlar, amb una veu tota nova, com la seva cara, sense color, sense estridència. Parlava seguit, seguit, sense inflexions, sense emoció, malgrat els ulls molls encara, amb una mena d’indiferència educada o voluble, com si allò que m’explicava no fos la seva història. Explicava amb ordre, procurant no deixar-se cap detall, mentre s’anava fent fosc i jo desitjava que encengués un llum, però ella no se’n recordava.
Explicava fins i tot com s’imaginava el vestit de noia gran que li havien de fer quan la posessin de llarg. Si no que mai no la van posar de llarg, car la van treure del Sagrat Cor, un any abans. El pare havia mort i els havia deixat carregats de deutes, a ella, la mare i un germà. El germà se n’havia anat aviat. Un oncle benefactor se l’havia endut a Veneçuela. Sempre va anar esperant que el noi enviaria diners, molts diners, però no enviava res més que una carta de tant en tant, on deia que Amèrica no és el que la gent es pensa, i que guanyava ben just per anar vivint.
Elles no guanyaven per anar vivint, però no tampoc per a morir-se. La mare era enginyosa, sabia brodar, fer guants i tapetes de malla, i unes economies inimaginables. Ella, en canvi, a penes servia per a res. La mare se la contemplava preocupadíssima, car es va adonar aviat que no seria fàcil casar-la. I això que era bonica. I Ermelinda s’entretenia explicant com era de bonica: la negror del cabell, la pell fina, les mans, el pit. Es passava hores i hores davant el mirall pentinant-se, resseguint-se la corba de les celles, si no que després no tenia on anar. Amb qui hauria anat? Com presentar-se amb el vestit refet diverses vegades, davant de gents del seu braç?
Quan la possibilitat de boda semblava del tot perduda, va comparèixer ell. Venia de part del germà a portar un paquet i una carta. No era un home del seu braç —d’això van adonar-se’n de seguida—, però era jove i fort, i tan educat! L’home jove, fort, es deia Antoni, i no era més, és clar, que un simple oficinista. La mare va comentar, però, que els temps havien canviat, i que ara aquests detalls no tenien tanta importància.
Va arribar una tarda i es va asseure entre elles dues; parlava poc, i se’l veia tímid, sense saber què dir. Intimidat potser per la bellesa d’Ermelinda. La mare, però, va parlar per tots dos. Antoni les mirava, ara l’una, ara l’altra, i somreia amablement.
Va tornar un diumenge al matí, i fins portà un gros pastís. Tanta assiduïtat va emocionar-les. Va ser aquell diumenge dematí que la mare va parlar molt d’Ermelinda, de com era de casolana, i com no tenia cap amiga ni ningú amb qui sortir. Antoni va dir que una tarda l’aniria a buscar. L’aniria a buscar el dia de sant Jordi i la portaria a veure la fira de roses. Explicà que sant Jordi portava les roses d’abril i que era un cavaller jove i fort. I va recitar uns versos, en català, naturalment.
La vigília de sant Jordi, mare i filla van deliberar si seria convenient que hi anés sola. La mare, que havia vist més món, va decidir que entre les classes baixes no és tan malvist que una noia surti sola amb un jove.
Van tenir cura totes dues del vestit i del perfum i del pentinat. Quan ja anaven a sortir i Antoni s’esperava dret al rebedor, la mare va cridar-la per dir-li:
—Fas molt de goig —i a cau d’orella—: avui et dirà que t’estima. Però tu no et precipitis, no li diguis de seguida que sí, sents? Li dius que vingui a parlar amb mi: és més correcte.
Mai no havia vist la fira de roses. Ni mai més no l’havia anada a veure. Li agafava una angúnia estranya quan sentia el perfum de les roses.
Van caminar a poc a poc per la plaça de Sant Jaume. Tothom podia veure-la amb el seu vestit blanc i un home jove al seu costat. Ella parlava de coses que feien riure, no sabien ben bé de què. De sobte, ell es va posar seriós i s’apartà d’ella. Ella el seguí amb la mirada i va veure com comprava una rosa, i va apartar els ulls perquè no sabia què fer quan ell li oferís aquella rosa vermella, i la va agafar molt fort amb la mà dreta, sense saber si li havia de dir gràcies. Va comprendre que era aquell moment que ell escolliria per a dir-li que l’estimava, i va témer que ell no pogués sentir els batecs del seu cor; fins va témer que s’hagués tornat sorda i que podria sentir-lo quan li ho digués.
Van passejar per dintre el Palau de la Diputació, i ell no parava de parlar. Era difícil seguir-lo mentre ell parlava, seguit, seguit. La tija de la flor era dura i una mica gomosa. Calia anar estriant les paraules, tot separant totes aquelles que no volguessin dir que l’estimava. Les ungles d’Ermelinda es clavaven en els pètals gruixuts de la rosa. Feia mal la flonja resistència de la flor.
Quan van entrar a la capella va respirar una mica tranquil·litzada perquè allí no li ho diria.
Va ser després, quan ja caminaven cap a casa, quan contemplà una estranya cosa fastigosa, trinxada a les seves mans, quan sentia el silenci d’ell al seu costat, que va comprendre que ell no li diria que l’estimava.
Va alçar els ulls, i ell la mirava amb una estranya expressió a la cara de sorpresa o d’enuig.
Com explicar-li, mentre ell li estrenyia la mà per acomiadar-se, que ella no havia volgut destruir aquella flor? Que ella estimava aquella flor, i ni tan sols sabia allò que els seus dits feien?
—Es va ofendre, monina, m’entens? I jo era tan inexperta. Si fos ara, rai! Potser m’hauria insinuat; m’entens? La vida ens ensenya tantes coses! Jo l’estimava, monina. No sé si em comprens. I el vaig desil·lusionar per sempre amb els meus dits barroers.
Respirava fatigosament, com si el llarg record hagués estat una llarga caminada.
—Comprens per què no m’agraden les roses? M’agraden els lliris, les gardènies, els clavells… Però les roses, no. Dóna records als xicots de l’oficina. Digues que aviat tornaré. Són tan amables amb mi! Només que m’agradaria que em fossis més amiga. Però, és clar, tu estaves acostumada a estar sola entre ells. I ara jo he vingut a discutir-te’ls.
Va somriure amb picardia i em donà un copet a la galta.
Quan vaig sortir ja a penes quedaven parades de flors. Una dona cridava la ganga de les últimes roses i me n’acostà un pom a la cara. Vaig respirar tota la intensa bellesa d’aquell perfum tan trist.
Barcelona, octubre 1960.
© Hereus de Maria Aurèlia Capmany