La dona blanca és un conte d’amor i fantasmes, una llegenda catalana, de Maria de Bell-Lloc, impulsora del moviment literari i polític de la Renaixença.
Bell-Lloc —nom de ploma de Maria del Pilar Maspons i Labrós— fou l’autora de Vigatans i botiflers, primera novel·la moderna de la literatura catalana. La dona blanca es va publicar al recull Llegendes catalanes del 1881.
////Més aparicions i fantasmes a Stroligut
La dona blanca
Mormolava dolçament la cristal·lina aigua de la fresca font, los aucells saltant de branca en branca modulaven tendres cants i les aures del bosc vagament i suaument les verdes rames movien amb lleugera remor, i ell, assegut damunt d’una pedra, sota l’heura que feia cobricel a la roca de la qual a doll brollava la clara aigua, li deia a ella que més enllanet filava:
—Mai no em daràs esperança?
I ella responia:
—Mai.
—Creus que un altre més que jo t’estimaria?
—No.
—I doncs, per què em rebutges?
—No ho sé.
—Ets tan formosa, que crec que en mirar ton bellíssim rostre entre aqueixes clares aigües, has comprès que n’eres malaguanyada per estar entre eixes serres i pertànyer a rústics muntanyesos com nosaltres, i tu t’has dit: «Jo seré més, perquè fins mereixo ésser princesa», i un dia vindrà algun cavaller i tu seràs sa aimia, i jo, pobre pastor d’aqueixes valls, te ploraré tota ma vida.
—Pastor, jo no seré mai ta esposa, ni la de cap cavaller ni de ningú. Mes bodes no es faran mentre jo visca: mon espòs m’espera allà en lo cel.
—A ningú no has estimat?
—Si jo hagués cregut en l’amor de la terra, mon aimador hagueres sigut tu.
—Oh, gràcies, Déu meu! Feliç seré jo, ma aimia, si tu restes sempre aixís.
—T’ho juro.
I el pastor anà lluny, a ben llunyanes terres, i al cap de poc temps d’ésser fora arribà lo senyor d’aquell poble, i vegé la donzella i se n’enamorà i la demanà als seus pares; mes ella digué que no volia emmaridar-se.
I lo senyor, que era superbiós i ple d’imperi, amenaçà a sos pares de traure’ls d’allí, no permetent-los que s’enduguessin ni un grapat de vianda ni un fil de roba, és a dir, deixant-los a la misèria. I sos pares l’obligaren a dir sí. I vingué el dia de les esposalles i les campanes brandaven, convidà molta gent, i els patges anaven i venien, i tot eren balls i festes. Mes la donzella plorava.
I en això arribà el pastor i preguntà què és el que allò era. I quan l’hi digueren agafà son bastó i amb son ramat pujà al més alt turó a on no pogués sentir res de la festa. Mes en ser a la nit vegé grans lluminàries i ell s’entristí, i agafant unes quantes estaques les plantà en dues fileres i una altra tercera al capdavall, formant un clos, i lo cobrí per damunt de branca i fullaraca i s’hi ficà a dins per a no veure les lluminàries. I tot d’un plegat tornà a sentir brandar les campanes i més s’entristí, perquè amb sos sons i ni aquell lloc tenia repòs. I, assegut de cara a l’obertura que havia deixat sa cabana, esguardava son ramat que tranquil·lament a la mística claror de la lluna pasturava, quan de prompte una ombra es dibuixà en sa llum pura i una dona vestida de blanc travessà amb lleugera planta entre les ovelles. Ell no la pogué veure bé, mes s’aixecà promptament i sortí defora per a obrir-la: ja no hi era.
I passà l’ensendemà i vingué el vespre, i lo pastor havia engrandit son reclòs per a ficar-hi son ramat perquè no temia que no habités per allí alguna bruixa i no els fes mal. I quan fou nit l’hi féu ficar i féu el senyal de la creu damunt del portal, i prop d’ell s’assegué tenint darrere i separat d’ell son ramat. I tot d’un cop sentí brandar les campanes i ell s’entristí, i al mateix instant aparegué la dona blanca, i passà tan a prop de sa cabana que lo mig esglaià, tement ben bé que anava per ses ovelles. Mes tampoc les pogué veure de cara.
I l’ensendemà ell que féu una porta, i la signà amb una creu de fusta al seu damunt. I en ser al vespre la tancà, tenint ja son ramat dintre. I assegut que fou sentí tot seguit lo nang-nang de les campanes, i ell que plorà pensant en sa aimada. Mes al mateix instant aparegué la dona blanca i sens tocar per a res a la porta se n’entrà dins. Lo pastor s’aixecà tot esglaiat i es trobà que era sa pastora, mes al mateix instant li desaparegué.
I l’ensendemà ell que baixà a la vall i vegé grans comitives de gent que anaven i venien amb tristos semblants, i molts anaven endolats i les campanes tocaven a morts, no pas a festa com ell s’havia pensat, i li digueren com la formosa jovencella acabava de ser soterrada amb son blanc vestit de núvia i amb les joies que s’havia posat per a anar a d’esposar-se. Sapigué així mateix com tot just ella hagué dit sí, n’havia caigut en basca, i com l’havien tinguda tres dies abans de soterrar-la perquè tenien por que no fos morta encara.
I en ser al vespre lo pastor tancà dins una cambra d’una de les pagesies de la vall que tenia una estreta i enreixada finestra molt alta, i assegut damunt d’un jaç de palla, pensava: «Avui sí que no vindrà a visitar-me, perquè no voldrà entrar dintre una casa». I recordant sa aimada, sanglotava; i aparegué llavors la lluna, i entre los espessos barrots de nevada polseguera, i entremig d’aquella boira, d’ella mateixa, en sortí la dona blanca: lo pastor llavors s’agenollà, i li digué:
—Què vols de mi, que aixís te m’apareixes?
I la implacable ombra amb dolça i mística veu respongué:
—Quan jo era ací en la terra vaig estimar-te, mes ton amor vaig sacrificar a Déu; i Déu acceptà mon sacrifici i em deslliurà de les mans del malvat que mon sagrament no respectava. I pagant amb usura son amor a ell, m’ha permès venir a buscar-te perquè, si separats havíem estat en la terra, puguem junts gosar de sa bellesa infinita allà en lo cel, amant-nos amb aquell amor cast i pur que dura sempre, sens tenir cap mena d’afany ni de tristesa. Vine, doncs, vine a gosar de la glòria eterna.
Lo pastor se passà la mà pels ulls i mirà per tots costats: estava sol, solsament un raig de la platejada lluna entrava per la finestra aclarint un xic sa cambra. «Deu ser un somni», va pensar; mes se sentí pesat i febrós, se sentí defallit i recolzà sa testa damunt la palla. A poc a poc anà perdent l’esma de tot allò que hi havia al seu voltant; les remors de fora s’anaren fent més confoses i tancà els ulls.
L’ensendemà el trobaren mort, i en sa cara somrisenta s’hi retratava la celestial ditxa.
© de l’edició, Stroligut