La pensió d’alemanys és la primera novel·la de Montserrat Corretger, professora i estudiosa de la literatura catalana.
Amb la novel·la, editada per Afers, Corretger descriu un fresc humà i històric dels vint i dels trenta del segle XX, de puixança i de guerra, en introduir-se a la pensió de Reus on s’allotjaven els traductors alemanys i suïssos que treballaven per a les empreses de la fruita seca.
A Stroligut us n’avancem un capítol que transcorre durant el 1936, quan ja havia esclatat la Guerra Civil Espanyola.
////Més Afers: Mal jueu de Piotr Smolar
La pensió d’alemanys
1936 – 1939
Ernst avui ha anat a correus a cercar un paquet de Horn. No l’esperava i no sap per què li causa neguit. Li ha fet una sensació estranya creuar la porta de correus, costat per costat de la del bar Americano, on tantes vegades ha conversat amb aquest amic, sovint amb inquietud, sobretot la darrera vegada. Ara recorda els moments d’aquella conversa, els ulls febrosos de Victor mentre parlava amb entusiasme i mirant-lo fixament. No ha pogut tornar encara de la Selva Negra i les coses no indiquen que ho pugui fer aviat. Sospira i accelera el pas malgrat la pujada fins a la pensió i la cremor del sol d’agost. Quan arriba a la plaça de Prim, aprofita la llum i la quietud roent de l’hora per fer una foto de la façana del Círcol, amb aquell llenç enorme amb les imatges de Marx i Lenin, de costat, com si departissin. Ja fa dies que la volia fer, d’ençà que el sindicat UGT i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, van requisar l’edifici i hi van penjar els cartells amb els seus noms amb unes lletres enormes. Troba exòtica la imatge, com tantes que ara voldria captar a la ciutat. Però aquests dies no és gaire prudent mostrar-se pel carrer amb la màquina de retratar.
Un cop a casa, assegut a la butaqueta de vímet, obre delicadament el sobre gran que ha circulat com a paquet. Ben protegides per altres sobres i embolcalls van sortint fotografies. Entremig, una targeta gran amb la lletra clara de Horn: “Estem bé. Fruïm d’aquests moments històrics. El que veiem ens entusiasma i aquí te’n deixo alguns testimonis. T’escriuré més endavant. Una abraçada de Victor & Lotte.”
Ernst s’apressa a mirar les fotografies. Es va torbant de mica en mica. Potser és perquè ara fa temps que no ha escoltat les reflexions d’aquest alemany apassionat. I recargolat, pensa. Cap al·lusió a la guerra espanyola. Només li ha enviat imatges de Berlín, sempre d’incandescència política, nazi, clarament. Oh! I aquest home s’entusiasma amb aquests noiets de camisa negra i grans timbals allargats decorats amb llengües de foc, que desfilen amb disciplina fèrria, amb el mateix peu enlaire. Tots rossos, aris, s’esgarrifa Ernst. —Estan triats, són el model perfecte. A poc a poc es relaxa una mica i pot veure sense l’aturador del neguit la resta de reproduccions: un grup familiar ampli en una escala d’un jardí on pot identificar Lotte i altres cares que se li assemblen prop d’unes criatures enjogassades amb rostre d’àngel. També distingeix als extrems de la primera fila dos oficials: un amb uniforme de les Waffen-SS i un altre amb el d’oficial de camp de la Luftwaffe. Insinuen un somriure al costat d’unes dones elegants d’aspecte afable. Diverses instantànies recullen desfilades d’atletes i de les joventuts hitlerianes, sempre marcials. Horn ha volgut oferir-li un breu reportatge a la mida dels seus propis interessos i curiositats: la magnificència dels Jocs Olímpics, la grandiositat dels carrers i edificis de la ciutat emmarcats arreu per grans banderes amb esvàstiques. Una imatge ho diu tot perquè Horn ho ha transmès perfectament: ha retratat d’esquena una munió d’homes i dones que semblen de classe benestant al mig d’un carrer mentre saluden amb el braç alçat el pas d’una divisió d’abanderats de les SS que queda gairebé amagada per aquesta barrera humana. Rere la fotografia l’autor ha escrit discretament amb llapis: “Schutzstaffel”. Una altra imatge el corprèn: un Mercedes negre a tota velocitat per un carrer de Berlín. Hi percep la fesomia desdibuixada de Hitler entre les de diversos militars malgrat el moviment vertiginós que la càmera també ha fixat i que dona un valor afegit a la fotografia. Ernst sap que Horn es considera privilegiat per haver captat amb el seu objectiu aquell instant, aquella situació, aquell individu, la seva expressió torta.
Es queda la foto familiar, la introdueix en un dels sobres i la guarda en una carpeta on desa les cartes de les amistats. Porta la resta de fotografies rebregades i fetes un manyoc a la cuina i li demana a Gregoria com altres vegades que posi aquells papers dins el foc. Les grans volanderes i plaques de ferro ensorren per sempre les imatges en el petit infern domèstic.
Sembla que tothom es va acostumant a la nova situació. De fet, la ciutat ha recuperat un ritme, diferent del de sempre, però suficient per amorosir mínimament la vida diària. Ernst rumia sobre això mentre tria llibres per rellegir a la seva biblioteca. Ara repassa la novel·la Fanny, de Carles Soldevila. Li sembla un autor europeu. Li va agradar quan el va llegir fa dos anys. Potser perquè li va fer memòria de Dagsi… Quina força aquest record! Aquests dies ha tingut notícies de Michèle. Ja no és a Barcelona. Passat el dinou de juliol va marxar a París. A la carta li diu que pot anar a visitar-la quan vulgui. Viu amb dues noies catalanes que van marxar amb ella i s’han refugiat a casa seva. Visitar-la… com si es tractés d’anar de vacances. Potser ho hauria de fer i s’esboiraria una mica, però enfrontar-se en un pis a les tres noies li sembla excessiu. No és el que li agradaria. Si marxa anirà directament a Suïssa i no es complicarà la vida passant per París. Li sap greu, però s’hauria estimat més una invitació personal, íntima. Potser s’esdevindrà abans del que es pensa. Torna a la lectura, tot i que aquests últims temps li és difícil concentrar-se. Tanta inseguretat ambiental li ocupa la ment i no hi pot introduir fàcilment les històries, les idees dels llibres. Fins i tot, quan passeja ho fa en un estat d’alerta nou, que no sabia que podia experimentar. I vol tornar als seus somiegs, allò que li ha proporcionat els moments més grats de la vida.
Un capvespre de final de setembre camina amb la voluntat d’observar la ciutat, de mirar-la com si no l’hagués vist mai. Ha plogut i els passeigs estan enfangats. La terra que altres dies acull les corredisses de la canalla avui s’enganxa a les sabates transformada en terrossos de fang. L’olor de les troanelles i dels arbres humits li ha recordat la seva Basilea rural, els camps de cirerers, aquella gespa alta que de petit li pessigollejava les cames. I somriu. Ara s’adona que ja és a la plaça dels Quarters, que aviat arribarà a la pensió. Avui ha dinat a casa del senyor Montserrat, l’ha fatigat la conversa llarga i densa i ja té ganes de descansar a la seva cambra. Prop de la festa de la Mare de Déu de Misericòrdia la família té el costum d’invitar-lo. Aquest any han fet un dinar discret, sense l’esplendidesa habitual però tan càlid i afectuós que ni que no hagués tastat res s’hauria sentit igual de bé, acollit, valorat, potser estimat. Ara s’adona que ja han conclòs l’enderrocament dels pavellons dels quarters i s’atura a contemplar la grandària de l’espai que han deixat al desaparèixer. Amb la mica de llum que encara hi ha, la plaça lluu com una enorme extensió daurada. Li agradaria veure-hi passejar mares amb criatures, avis i parelles d’enamorats. De fet, sembla que els estigui esperant, oferta. La pena és que a final de juliol el Comitè Antifeixista va anunciar que la caserna atrotinada que encara resta dreta acolliria el quarter general de les milícies. Abans de reprendre el pas confirma que hi ha moviment de soldats, de milicians, vaja.
En arribar, damunt la taula de la cambra troba una postal amb la lletra clara de Horn. El primer que veu és que s’ha equivocat al número de l’adreça, però el carter és infal·lible. Segur que ha xiulat des de baix i per l’ull de l’escala, allargant el braç des de la seva alçada poc comuna, ha fet arribar la postal a les mans de Gregoria. Vejam què diu:
“Nagold (Schwarzwald), 24.9.36.
Siedlungsweg 11, bei Lutz.
Apreciado amigo Ernesto,
Nos encontramos bien de salud en la Selva Negra esperando que dentro de un par de meses nos será posible regresar a ésa y confiando volver a verte sano y salvo. Hazme el favor de escribirme si se puede o no embarcar género para el extranjero, supongo que no, pero he de decirte que tanto Sabater como Querol han escrito a la clientela que a fines del mes presente confiaban poder embarcar las primeras partidas de la nueva cosecha. Comprenderás que necesito saber a qué atenerme. Escríbeme, por lo tanto, a vuelta de correo. Hiller y su sra, así como Freygang se encuentran en Vagen y Rosenheim respectivamente, ambos en Baviera, supongo que Thomson también, aún cuando no lo sé cierto. Muchos recuerdos, también de parte de mi esposa para tí y los buenos amigos, de tu amigo Victor.”
Ernst sospira i rellegeix la postal. Una nota de feina, res més. Potser s’ha enfadat perquè no li va regraciar el reportatge fotogràfic. S’adona que li escriu en aquell castellà formal que utilitza en les cartes comercials i que la postal amb un paisatge suís ha circulat sense sobre. Això vol dir que tothom la pot llegir i que l’ha d’ensenyar al senyor Montserrat perquè l’aconselli i li digui què faran a l’empresa. Tan poc text i encara li dona notícies de Freygang, que fa un mes que va marxar de vacances, després que la guerra ja havia arrelat. En veure’l partir, Ernst va sentir molt endins que no el veuria més. Ara és amb els pares, a Rosenheim, enyorant Anna Maria. No el pot imaginar sense ella. I Thomson, a Suïssa! Fa tant de temps que no en sap res… és com si hagués volgut desaparèixer, ell i la seva muller. Millor, lluny de la guerra! Pensa en la família de Sarah, tan classista… I “los buenos amigos”: els de la pensió, a qui també llegirà la postal, i els de fora, els del cercle de la fruita seca. Intenta fer la petita nòmina dels amics de Horn: no són gaires i ell potser ha d’ocupar la primera línia de la llista. Torna a sospirar. Victor, sempre desconcertant!
Però la situació no facilitarà la tornada dels que han marxat. Cada vegada està més embolicada. Les diferències polítiques tant al municipi com al govern català s’han anat definint més i més durant l’estiu. Per als que desitgen eficàcia i organització és desesperant. A l’octubre, Victorià, Vicenç i Gregoria celebren la recuperació d’un ajuntament nou:
—Més eficaç!
—Veurem què ens porta, Victorià… El més important és que aconsegueixin fer arribar queviures a la població.
Gregoria pateix molt per la mancança creixent d’aliments. Es queixa que aviat no podrà posar res a taula.
—Penseu que a la plaça diuen que la major part dels aliments ara els compra el comitè municipal per portar-los als milicians del front. Però no en tenen prou… I per a la gent queda molt poca cosa…
—Ara s’adonen que això va per llarg i que s’han d’espavilar a alimentar la gentada que ha anat a la guerra aquí al costat, com qui diu.
—M’han dit, estimada Gregoria, que com que proveir la línia de guerra del sud de l’Aragó on tenim els reusencs és tan complicat i lent, ara els nostres polítics i els de Tarragona s’han unit i han muntat un gran magatzem de queviures, de roba, de munició…
—On el tenen?
—No ho sé segur, vaig sentir dir que potser era a Híjar.
—Ah!, Victorià, això és molt a prop del front. A Terol, es diu La Puebla de Híjar. Conec la línia, que és la nostra, MZA, i l’estació, una de les més maques i grans que he vist mai.
—Ves amb què surts tu, ara!, protesta Gregoria.
Continuen informant-se els uns als altres, tots convençuts de la inseguretat del moment, una situació que ara ja s’ha incardinat amb la seva vida petita de cada dia.
Des de final de setembre un nou Consell de la Generalitat que inclou totes les forces antifeixistes intenta canalitzar els progressos revolucionaris. Aquesta organització dissol els comitès locals i facilita la recuperació dels ajuntaments. A tots els acollits a la pensió, família i hostes, els tranquil·litza comptar amb la institució de sempre a la ciutat perquè els sembla més segura. Creuen que per parcel·les potser aniran recuperant el món d’abans. També els ha donat confiança comprovar l’acció resolta d’Andreu Nin com a conseller de Justícia i Dret de la Generalitat per disciplinar aquesta societat malmesa i esbalaïda on ells deambulen també esmaperduts. Acaben de veure, amb satisfacció, com a la ciutat s’ha jutjat i condemnat a presó perpètua un home que sota el nom de milicià havia comès abusos i crims. I s’han depurat funcionaris i policies. Per fi arriba la racionalitat. I de la mà d’un membre del POUM!
Dues setmanes després, passada la festa del Pilar, Ernst i Victorià, els únics hostes que resten a la casa, es fan saber mútuament les darreres noves:
—No us cregueu que ha estat fàcil trobar el president del Consell… Els comunistes del PSUC i els d’Esquerra no han acceptat d’entrada el que volien els sindicats anarquistes.
—Voleu dir l’alcalde de tota la vida, Victorià?
—Digueu-li com vulgueu, Ernst, però es veu que la CNT amb els del POUM han volgut ser només ells els que l’elegissin… Diuen que hi ha hagut una bona discussió!
—Saps com ha anat, al final?
—Tots vigilen els seus interessos més que no pas els del poble… tant que en parlen. Doncs, resumint, perquè es veu que la baralla ha estat llarga: partits i sindicalistes, enfrontats. ERC, que vol desbancar el PSUC per guanyar preponderància… Total: una olla de grills. I després de votar, ha sortit l’Antoni Llauradó, de la CNT-FAI, però tothom hi està representat. Al final s’han repartit el poder i el PSUC, per la renúncia d’Esquerra, s’ha quedat amb la delegació de Finances. Ah! I ha incorporat una dona que es diu Teresa Palau com a regidora…
—Sempre he pensat que les dones saben organitzar millor que els homes. Potser si manessin elles no hauríem arribat a la guerra. Fixa’t en la Gregoria i en la Maria Alberta, tan joveneta i tan espavilada. Ella sola pot portar la pensió i treballar fora de casa!
—A veure si es nota a la Casa de la Vila això que dius, Ernst. Sembla que comencem una etapa d’esperança…
Avui mateix al migdia, Enric arriba a casa excitat, una cosa poc habitual en ell:
—Pare, ara que estem sols… mireu!
Li mostra una butlleta petita, que sembla la causa del seu neguit.
—Ja està fet! Ja m’he inscrit. Ja saps que m’han mobilitzat obligatòriament com a soldat per anar a la guerra. No per anar-hi de seguida. Quan em cridin, m’han dit. Però m’havia d’inscriure aquest mes. Doncs, ja està fet…
Es queden mirant-se una estona. Vicenç, després del silenci llarg, li diu:
—Fins al vint-i-sis d’abril proper no fas els vint-i-un. De fet, no et toca encara fer el soldat. Abans cridaran els de la quinta d’enguany.
—Ja. Però vol dir que m’he d’anar preparant. Perquè no aniré a la mili, aniré a la guerra. Ara li hauré de dir a la Maria Alberta…
Vicenç contempla el seu fill des de la grisor clara de les seves pupil·les. No el vol amoïnar. —De fet, poc que cal, ja hi està prou —pensa. L’hem cercat pas nosaltres, aquesta guerra. És una desgràcia per a tothom. Els ulls se li han enlluentit:
—A veure aquest paperet, noi:
“Generalitat de Catalunya. Departament de Defensa. Inscripció Militar.
Terme municipal: Reus. Comarca: Baix Camp.
El ciutadà Enric Colom Ferrer ha lliurat la seva tarja d’inscripció degudament emplenada, el dia d’avui, en compliment del que disposa l’ordre del Conseller de Defensa amb data 7 d’octubre del 1936 (Diari Oficial de l’11).
Reus, 21 d’Octubre del 1936.
Per la Comissió d’inscripció, signatura
NOTA: Aquest rebut és únicament vàlid quan sigui acompanyat d’altra documentació de l’interessat, que justifiqui la seva personalitat”.
—Mireu el segell: “Alcaldia de la Ciutat de Reus”. Com si res no hagués passat!
Vicenç, com sempre que li vol dir que l’estima sense dir-li-ho, li posa una mà en una espatlla i li prem amb força.
—Ara ves a veure si ja ve la Maria Alberta. Segur que té moltes ganes de trobar-te quan arribi. I digues-li sense angúnies. Poc l’atabalis ara amb tot això. Ja et queda temps per explicar-li amb tots els detalls.
Minuts després, Vicenç, des del menjador petit, entrelluca les siluetes d’Enric i Maria Alberta que parlen dempeus a la sala gran. No sent el que diuen però ho endevina a través del vidre mat de les portes del vestíbul tot i la sobrietat dels seus gestos:
—Ja ho sabíem. Ara ja em tenen inscrit. Quan em cridin hi aniré.
—Potser la guerra ja s’haurà acabat…
Enric prem fort les mans de la noia:
—Passi el que passi estarem junts.
—Sí, Enric. I quan s’acabi aquest malson ens casarem. I no ens separarem mai més.
—Mai més!
A l’hora de dinar parlen obertament de la nova situació de l’Enric. A tots els fa patir, però tots li volen treure ferro:
—Ja preparen les milícies per a la campanya d’hivern: des del comitè reusenc, el delegat de Defensa i Guerra ha treballat molt per obtenir peces d’abric, capots, mantes, de tot, per als soldats.
—Sí, Vicenç. I, per sort, el magatzem de provisions és molt a prop del front on són ells. Al mercadal cada dia anomenen aquest poble, Híjar. Sobretot quan la gent es queixa que falten tants aliments…
—Gregoria, no sé com s’ho fa, però poc o molt cada dia dinem.
La sortida de Victorià els fa somriure a tots, però interiorment senten el malestar previ als moments dolents. Maria Alberta menja en silenci, però té els ulls molt oberts i no se li escapa ni un mot.
Victorià continua informant:
—Mireu, està començant a arribar ajuda militar de Rússia, de l’URSS, vaja, per als republicans, fins i tot avions de defensa, caces, uns que es diuen Polikàrpov. I ara, amb tot això, els comunistes oficials comencen a prendre importància i determini davant els anarquistes i els del POUM. En fi, que volen articular un Exèrcit Popular republicà. S’han adonat que el sistema de milícies no va enlloc. Jo més aviat crec que intenten muntar aquest exèrcit per anar en contra dels llibertaris que predominen a Catalunya i a Aragó. Digueu-me mal pensat. Ah! I l’Enric, mobilitzat obligatòriament, serà de les primeres lleves d’aquest exèrcit.
Es fa un silenci que Gregoria trenca amb una veu suau i poc convincent:
—Potser ja no hi serà a temps i la guerra s’haurà acabat…
Ara, Ernst sent que ha de donar la seva opinió, racional, poc esperançadora:
—Tant de bo, Gregoria. Jo penso que aquest exèrcit naixerà mig mort, enmig de les baralles polítiques dels partits, amb pocs recursos, i haurà de lluitar contra el suport d’Alemanya i Itàlia als insurrectes. No sé com ho veieu. Jo, malament. Desitjo que tot això s’hagi acabat abans que puguin cridar l’Enric. Prefereixo el fracàs que més jovent mort.
A poc a poc, aquesta sensació familiar que els uneix sota la protecció estantissa de la bandera suïssa que oneja al centre d’aquella balconada que travessa la façana, es va deixatant. Els problemes per mantenir-se mínimament alimentats, per sobreviure, creixen. Ara, ni l’hort de l’estació ni les habilitats de Gregoria són suficients. Cadascú intenta la seva salvació com pot i ajuda el grup sempre menys del que voldria: les avellanes i ametlles d’Ernst que arriben de tant en tant en uns saquets preciosos, els llegums que Victorià obté d’uns pagesos que li estan agraïts, la mica de verdura que Gregoria va portant de l’hort de la Francisca, que ja no assorteix a la plaça i només acomboia quan pot les clientes més fidels. Potser per totes aquestes mancances que els aclaparen i que ara dirigeixen les seves vides ignoren encara que dins el món revolucionari on els ha tocat de sobreviure s’està covant de fa temps un malestar creixent que acabarà en una explosió en desbocar-se les tensions.
El canvi d’any a penes es fa notar. Ernst furga dins l’armari fins a trobar una ampolla de xampany que sabia que tenia ben guardada.
—Tregui copes, Gregoria, una mica de xampany ens animarà.
—I aquests platerets de fruits secs per fer set, riu Gregoria, sense ganes.
Prop de mitjanit brinden impressionats per l’amenaça del moment però amb el cor sincer. Dringuen les copes i somriuen, orfes.
Pujar i baixar de cal Serra, anar i venir de la ràdio, de l’estació, de cal Montserrat són accions antigues que ara cada dia se’ls fan més feixugues. Poc o molt tothom té por, el cor en un ai. Tant és així que a mesura que l’hivern va fugint, amb la llum primaveral que sempre alegra aquell gran pis i vivifica els inacabables passeigs arbrats que abracen la ciutat, el petit grup de convivents, en comptes de percebre el batec càlid de la sang, sent una gelor estranya, com tanta gent a la ciutat. Algunes coses comencen a moure’s. Els rumors, els anuncis fatídics, les noves inesperades es filtren deixant un pòsit de por que acaba per fer-se insuperable.
Ernst escolta el senyor Montserrat en la penombra del despatx, desconegut sense la repicadissa de les màquines d’escriure:
—No pot ser que hagin de passar tantes desgràcies, Ernst. No s’ho cregui. Són les males arts feixistes, que volen els republicans atemorits i vençuts a còpia de mentides, de notícies falses.
—Sí, però les bombes que els feixistes van tirar al camp d’aviació el nou d’abril van ser de veritat. Tothom espera encara alguna cosa pitjor: la fàbrica d’avions a l’Escola del Treball, això em fa patir. I la secció que tenen a la plaça dels Quarters… Vostè creu que no han projectat la destrucció d’aquesta indústria? Intentaran que l’exèrcit republicà es quedi sense els seus Polikàrpov, els caces que ens poden defensar.
—Té raó. La fabricació dels xatos és un estímul per a l’acció dels bombarders feixistes. Els voldran destruir abans d’entrar en combat. Reus perilla. Fa més d’un any que hi van portar la fàbrica des de Madrid, però sembla que ara és quan els enemics s’hi han començat a fixar.
—I, a més a més d’aquestes amenaces reals, es fan córrer alarmes sense fonament només per desanimar aquesta rereguarda on vivim, cada vegada més empobrida. Altres vegades són coses certes i és difícil diferenciar-les. S’ha fixat que en moments de calma se senten les canonades del front?
—Ho diuen, sí. Jo no les he sentides, però a casa també en parlen. Escolten amb fixació i s’esfereeixen…
—Passa a tot arreu. A la pensió hem arribat a pujar al terrat. Al final, tot plegat potser són manies…
—Hi ha una cosa més perillosa que l’amenaça feixista, Ernst. Ja ho ha vist: les baralles entre els antifeixistes. Sembla impossible, però és així. Aquests dies ho estem vivint. Em fa veritable llàstima. No ens ho mereixem, això!
—D’ençà que s’han recuperat les institucions republicanes hem anat a mal borràs. Tot per la competència i la diferència de criteris entre partits, sindicats i organitzacions que es diuen d’esquerres. És desesperant. Units, aquests grups anirien endavant. Potser acabarien aquesta maleïda guerra. La guanyarien!
—La setmana passada vaig passar por. No al carrer, perquè no hi ha hagut la violència que va esclatar a Barcelona, això no. Però les rivalitats entre comunistes, els atacs directes al POUM, desacreditat pels estalinistes… quines baralles més absurdes, si són tan semblants al final! I el creuament d’editorials, d’articles incendiaris, fins i tot amenaces, no fan presagiar res de bo. Tot això m’ha remogut l’ànima i m’ha ajudat a veure-hi clar: miri, estan cridant al front la majoria dels nostres treballadors. A penes ens queden homes joves. Amb les dones soles no en tenim prou. El poc gènere que anem reunint no pot sortir amb seguretat cap a l’exterior. Em penso que tancarem un temps. Mirarem de no perjudicar a ningú. Vostè ha portat l’economia amb mà de ferro. Sempre ens hem entès. Crec que el més prudent és fer una moratòria. Tinc el cop de cor que aquesta situació límit no durarà. Després reprendrem la feina, no pateixi.
—És molt optimista, Joan. Jo, per ara, vaig fent el que puc. Si li convé una tramesa urgent, vigilada, ja sap que pot comptar amb mi, en qualsevol situació.
—Prefereixo que ens asserenem un temps. Millor que viure amb les exigències absurdes que vam veure a la postal de Horn. Querol, Alimbau i altres comerciants de fruits secs es desesperen. Doncs, jo crec que aquesta no és la resposta. Un temps, si pot ser breu, d’espera. Després…
—On verra, Joan. I potser començarem a anar bé. Treballar no ens fa por.
© Montserrat Corretger
© de l’edició, Editorial Afers