Mal jueu

L’editorial Afers estrena col·lecció de narrativa amb Mal jueu, assaig del periodista del diari ‘Le Monde’ Piotr Smolar traduït del francès per Susanna Fosch.

Smolar relata una part de la seva història familiar que repassa les trajectòries vitals de l’avi i el pare i que, en fer-ho, es demana sobre la identitat jueva que tots tres comparteixen però que s’han passat mitja vida eludint.

Al llibre intenta ser ponderat i donar veu a tota mena de jueus i aborda amb honestedat i cura el tracte donat als palestins de la Franja de Gaza i de Cisjordània. Llegiu un fragment del capítol Ahavat Israel.

////Més Afers a Stroligut

Ahavat Israel

Ha començat la Pasqua jueva. Péssah. una festivitat important, sempre acompanyada d’aldarulls a Jerusalem. Les tensions al voltant de l’esplanada de les Mesquites (mont del Temple) estan escrites com una partitura trista. Sempre hi ha un grapat de jueus messiànics que tiben una cabra lligada amb una corda i que intenten travessar els carrerons de la ciutat vella per arribar fins al lloc sagrat. Saben que les possibilitats d’aconseguir-ho són minses, però amb el gest en tenen prou: pretenen fer-hi un sacrifici i plaure Déu mentre esperen l’edificació del Tercer Temple. Aquest final d’abril del 2016, el cap de setmana de Pasqua ha estat tranquil. Els diputats i els membres del govern afiliats a l’extrema dreta i al bàndol nacionalista han estat fermament convidats, tant per Biniamín Netaniahu com per l’exèrcit, a refrenar les ganes de pelegrinatge.

El sol s’ha estirat. La calor no se’n va ni a mitja tarda. Aixafa els vianants, embolcalla les cases, penetra les pedres. Hi ha un indret, no lluny del carrer de Jaffa, on és agradable fer cap de vegades. Iwo’s és una botiga de queviures de preus exagerats però amb productes rars. Ofereix carn no kaixer per a tots els qui estan farts de pollastre escarransit salat i bou insípid, xutat d’antibiòtics. Els preus són extravagants, s’ha d’apreciar cada queixalada. Aquesta setmana de festes, Iwo’s ofereix un producte de luxe, introbable fora de Jerusalem-Oest. Pa. De debò. Una barreta cruixent. És, tanmateix, un període en què és prohibit consumir aliments dits alçats (com els pans i els pastissos). Només és permès el pa àzim, a base de farina i aigua.

Iwo’s té una particularitat. L’aparador és tintat. No es distingeixen les peces de carn penjades a la cambra frigorífica quan baixes pel carreró. Les botifarres i els pernils exposen les seves formes provocatives als qui gosen franquejar el llindar. Me’n torno, amb una barreta sota el braç. Quin atreviment.

Una vintena de jueus ultraortodoxos s’han aplegat davant l’aparador. Fan veure que llegeixen alguna cosa. Uns quants s’envalenteixen i fan una llambregada a l’interior. Han vingut en colla, en família, amb les criatures. Dins la botiga de queviures de qualitat hi ha l’amo i un dependent. En aquest instant, perquè és Jerusalem i no s’està mai segur de res, es podria produir un incident, greu, sí, per què no. Què hi venen a fer davant l’antre del diable sinó a desafiar-lo, descaradament, per una fe desconcertant? “Guaita, fill meu, guaita, aquí hi venen pa, no respecten Péssah!”

L’amo surt brandant un mànec d’escombra. Si la tensió no fos tan forta, n’hi hauria per esclatar a riure davant aquest Hades del porquim, un de sol contra vint. Els ‘haredim reculen alguns passos, un infant plora. Després es tornen a agrupar davant l’entrada i es posen a cantar Péssah. No és una cançó bonica. És més aviat una manera, amb notes simples, de llançar una maledicció a un compatriota, a un conciutadà que habita un altre planeta: el de l’apostasia.

Què és un mal jueu?

L’expressió implica una forma de traïció, la traïció d’una promesa que jo no he sentit mai que se’m formulés clarament. No sé respondre aquesta pregunta. L’evidència amb què es va imposar el títol d’aquest llibre semblava tanmateix preocupant. Traduïa segurament una mena de negació. Però la negació tant pot ser una forma de covardia, per estalviar-te maldecaps, com un mitjà de resistència contra una modernitat desoladora. Una clandestinitat assumida.

Aquests darrers anys, l’atribució de residència identitària s’imposa a tot arreu. Les pulsions nacionalistes, la lamentable era neotribal, han provocat l’esborrament d’un humanisme assossegat sense ser ingenu. La finançarització del món, la qüestió migratòria, el vertigen ecològic fan l’efecte que vivim envoltats d’incendis. Quan s’està angoixat, se cerquen remeis simples.

S’assenyalen bocs emissaris, i els jueus sempre han estat tristament privilegiats des d’aquest punt de vista. S’està disposat a fer sacrificis per la seguretat física, cultural, econòmica. La democràcia, els contrapoders, els valors liberals, la idea de mestissatge i d’obertura: es percep menys el seu valor i el privilegi que ens és ofert de fruir-ne. És així que aquests avantatges es clivellen lentament. No hi ha enfonsament sinó erosió, alhora íntima i col·lectiva.

Parlar de drets de l’home esdevé exòtic, llengua morta que es cultivaria amb manuals mig estripats. Cada potència del món pretén d’ara endavant embolcallar-se en la seva especificitat. Des de la guerra de l’Iraq —o de la de Kosovo, vist des de Moscou—, els occidentals ja no alliçonen, o no són considerats legítims en aquest paper d’instructor. Parlen en funció dels seus interessos. L’universalisme ha esdevingut una relíquia. Les tribus toquen els seus tambors.

En els intercanvis epistolars amb Gershom Scholem, la filòsofa Hannah Arendt, preguntada per la seva manca d’“Ahavat Israel” —d’amor pel poble jueu—, respon amb aquestes frases contundents: “Teniu tota la raó: no em mou cap ‘amor’ d’aquesta mena, i per dos motius: mai de la vida no he ‘estimat’ cap poble, cap col·lectivitat, ni el poble alemany, ni el poble francès, ni el poble americà, ni la classe obrera, ni res de tot això. M’estimo ‘únicament’ els meus amics i l’única classe d’amor que conec i en què crec és l’amor de les persones. En segon lloc, aquest ‘amor dels jueus’, com que jo mateixa soc jueva, em semblaria més aviat sospitós. No em puc pas estimar a mi mateixa, estimar allò de què sé que soc part, un fragment de la meva pròpia persona.” Arendt durant molt de temps patí ostracisme a Israel, i els seus llibres no es traduïren a l’hebreu. No va ser fins al 2000 que la seva obra de referència, Eichmann a Jerusalem, no s’hi va publicar. Les seves crítiques de la naturalesa política del procés contra el buròcrata nazi, i el recordatori controvertit de la responsabilitat dels jueus que van participar als Judenräte en la importància de les massacres, van ser percebudes com una forma de traïció.

No hi ha revelador en sentit fotogràfic que permeti posar al dia una identitat jueva substancial. Només hi ha un degradat infinit i subtil. Allò que lliga els destins és sovint la voluntat de preservar, sigui quina en sigui la forma, una llumeta; d’assegurar la perennitat d’una herència, malgrat les modificacions al llarg de les dècades. El lligam entre tots els matisos d’aquest degradat és el dol de les tragèdies passades més que no una cultura única i homogènia, i una afecció sentimental més intensa o menys per Israel, pels parents que hi viuen o bé per la simple emoció d’aquest miracle de la història que és una llar nacional.

Les diàspores mostren un extraordinari ventall de situacions, en plena efervescència. Qui hauria imaginat fa uns quants anys la tensió històrica en marxa entre les comunitats liberals —dites conservadores i reformistes— dels Estats Units i la dreta israeliana? Pel seu enfocament partidista i disruptiu del conflicte israelopalestí, l’administració Trump ha amplificat aquest fenomen, motivat per un càlcul electoralista: privilegiar abans els evangelistes que no els jueus. Però les explicacions ultrapassen de molt la identitat i l’estratègia de l’ocupant de la Casa Blanca. Tenen a veure alhora amb qüestions religioses, lingüístiques, culturals, generacionals, polítiques. Assistim a un gran tragirament: l’Estat jueu posa nombrosos jueus de fora en tots els seus Estats, a causa del seu enduriment identitari. S’ha acabat l’alineament automàtic, de cos únic, d’assemblea espiritual. De destí compartit. No es tracta de fer cap judici de valor. S’hi pot fins i tot veure un senyal positiu, el d’una lenta banalització d’Israel, Estat entre els Estats, setanta-un anys després de la seva creació. El sionisme polític, en la seva missió original moderna, ha aconseguit els seus fins. O gairebé, a falta de fronteres clarament traçades i reconegudes.

Ruptures amb la diàspora? Se’n troben. L’accés mixt al Mur de les Lamentacions, promès al final d’una llarga meditació després abandonada de manera cínica pel govern Netaniahu el juny del 2017, va ser una fita important. El Kotel¹ és de tots els jueus, deien les organitzacions americanes, humiliades i furioses. Però entre aquest avanç cap al pluralisme religiós i la preservació del monopoli del gran rabinat, Biniamín Netaniahu ha elegit un altre cop el seu interès immediat, la seva clientela, la seva coalició.

Més enllà d’aquesta qüestió, el divorci arrela en un sentiment d’exclusió experimentat per nombrosos jueus americans. No es reconeixen en el camí adoptat per Israel i es troben desacreditats. En el moment de l’atac antisemita contra la congregació Tree of Life de Pittsburgh, a final d’octubre del 2018, el gran rabí asquenazita David Lau es va negar a emprar fins i tot el terme “sinagoga”, i va preferir l’expressió “lloc amb un caràcter profundament jueu”. Onze jueus havien estat massacrats durant el sàbat per un extremista blanc americà. Però el gran rabí no va deixar de recordar el “profund desacord ideològic” que el separava de les víctimes.

El retret amb prou feines apagat adreçat als jueus americans consisteix a dir que ells no participen en la defensa d’Israel, armes en mà. No estarien, doncs, legitimats per dir res. És el que suggeria Tsipi Hotovely, viceministra d’Afers Estrangers, el novembre del 2017. Figura de la dreta nacionalista religiosa, explicava llavors que els jueus americans eren sens dubte “massa joves per recordar què era ser jueu sense Estat jueu”. Esmentava la “vida prou confortable” que feien, sense haver de patir pel llançament de coets sobre casa seva, tenint en compte que no enviaven “els seus fills a batre’s pel seu país”.

Cal no prendre’s aquestes paraules polèmiques ni com un epifenomen ni com un lapsus. Israel té per vocació, per missió, ser la casa dels jueus del món. Ara bé, el judaisme i el sionisme —no pas el dret legítim a un Estat, sinó la seva forma territorial agressiva i pervertida, la d’una dreta que s’acomoda o es felicita per l’ocupació de Cisjordània, i que aspira actualment a l’annexió de les colònies— no coincideixen, o han deixat de fer-ho. Aquest divorci és crucial. Priva de convertir fàcilment qualsevol crítica del govern d’Israel en crítica de l’Estat mateix, que no tindria vocació de ser segons els seus enemics fanàtics. Ara bé, cal, de totes passades, que el diàleg pugui tenir lloc.

Agafem Israel i els seus nou milions d’habitants, 6,7 milions dels quals són jueus.

Agafem un estudiant de la Universitat de Tel-Aviv, amb sandàlies als peus i un iPad a la bossa. És laic, està obert al món, parla anglès. Li agrada trobar-se amb els seus amics en un dels cafès moderns de la ciutat i aprecia la bombolla optimista i dinàmica dins la qual evoluciona, tant que es reconeix poc en la resta del país. Creu en la coexistència amb els àrabs i menysprea els ultraortodoxos.

Agafem precisament un ‘haredim de Bené Beraq, a uns quants quilòmetres del centre de Tel-Aviv. Viu en blanc i negre sota la mirada de Déu, resistint les temptacions del món modern o bé intentant establir-hi compromisos secrets.

Agafem un fill d’immigrants russos, arribats a començament dels anys noranta. Ha fet el servei militar aquí; té un patriotisme profund però un judaisme superficial. Als àpats familiars encara es parla rus, es fa la compra de queviures en ciríl·lic, es miren de grat les notícies televisades en aquesta llengua d’origen. Però l’assimilació s’ha fet a una velocitat prodigiosa. Moscou, Odessa o Kixinau han esdevingut destinacions exòtiques i improbables per a aquest jove israelià.

Agafem un colon d’Itsar, al sud de Nablus, a Cisjordània, que representa la franja més extremista de la presència jueva als territoris ocupats. Odia els palestins —els àrabs, més en general, perquè s’imagina que està en un post avançat de la civilització contra aquests bàrbars. Salmodia Déu amb el mateix fervor amb què viola cada dia els principis humanistes més elementals de la seva confessió.

Els estereotips d’aquests quatre homes, què tenen en comú més enllà de la terra de naixença? Volen un Estat democràtic o un Estat jueu decantat cap a la teocràcia, perquè serà impossible preservar enterament aquests dos objectius? Creuen en una societat uniformitzada o en una societat mestissa, tolerant amb les minories? Veuen el 20 per cent d’àrabs israelians com una població de ciutadans igual que els jueus, de qui és necessari facilitar l’emancipació, o bé com un grup sospitós, de lleialtat sempre dubtosa? Aquests quatre homes, quina promesa de futur voldran adreçar als seus fills?

El juny del 2015, el president Reuven Rivlin va fer un discurs lúcid, durant la conferència de Hertselia, sobre la fi d’una forma d’homogeneïtat a la societat de què caldria treure conseqüències. Va evocar “les tribus d’Israel”, el canvi en “l’estructura de propietat” del país, amb l’emergència de grups d’una importància demogràfica sensiblement igual: els ‘haredim, els nacionalistes religiosos, els laics, els immigrants russòfons, els àrabs. Aquesta veritable revolució encara no ha produït tots els seus resultats, però és carregada d’incertituds. “Israel serà un Estat jueu i democràtic, laic i liberal?”, es demanava el president Rivlin. “O serà un Estat regit per lleis democràtiques religioses? Serà un Estat per a tots els seus ciutadans i les seves nacionalitats?”

Aquestes preguntes són centrals i existencials, sobretot per a un Estat jove. Haurien de ser al centre del debat, quan es produeix una erosió democràtica. No obstant això, ningú no se n’apropià durant la campanya electoral de la primavera del 2019. Netaniahu, centrat a sobreviure políticament, va preferir prendre un altre cop la minoria àrab per espantall, i titllar els seus representants d’agents que conspiraven contra l’Estat. L’antic cap de l’estat major, Benny Gantz, va oferir discursos calibrats al mil·límetre per no perdre cap segment de l’electorat.

El prisma centrat en la seguretat ho tapa tot. És confortable. Permet pensar exclusivament en termes d’amenaces i d’enemics, sense fer-se preguntes.

❈

Per entrar a la Franja de Gaza cal passar per la terminal israeliana d’Erez. Deixes el cotxe al pàrquing, on xofers àrabs esperen potencials clients. Passes un primer portal i entres al vestíbul. Un soldat, amb el dit al gallet i l’arma automàtica en equilibri sobre el pit, et despulla amb la mirada. Hi ha una reixa mental, criteris ben integrats. La teva perillositat s’avalua per mitjà d’un logaritme de què no pots sospitar la complexitat, tu, ingenu, tu, transeünt.

Hi ha moltes finestretes, però tan sols n’hi ha una d’oberta. No som als taulells de Roissy. Cal que hi hagi guerra perquè caigui sobre Gaza una pluja de coets que hi arrossegui els enviats especials de tot el món. En temps de calma, són els corresponsals a Jerusalem qui s’hi desplacen. Però els visitants més assidus són els diplomàtics estrangers, els treballadors d’organitzacions no governamentals, les delegacions. Hi venen tots per vetllar el gran malalt de Gaza. Mesuren el gruix dels barrots que l’envolten, arrufen les celles i fan pronòstics alarmants, constatant que, decididament, encara està pitjor que l’última vegada. Els diners dels donants estan blocats en una canonada. Les negociacions ensopeguen. Les promeses no es mantenen.

La soldat que t’examina els documents està enlairada. Segurament per raons de seguretat. El vidre que us separa sembla molt gruixut. Respon al teu “xalom” entre dents o sense badar boca. Passa les pàgines del teu passaport. No és la primera vegada que hi vens. Ets un reincident.