l'engolida dels engolits réjean ducharme lleonard muntaner avalée des avalés

L’engolida dels engolits – Réjean Ducharme

Parce que moi je rêve, moi je ne le suis pas

L’Avalée des avalés, per primer cop en català com L’engolida dels engolits, és la primera novel·la de l’escriptor quebequès Réjean Ducharme.

Publicada a França per Gallimard el 1966, va ser finalista del Premi Goncourt. L’any 1992, el director de Mont-real Jean-Claude Lauzon va inspirar-s’hi i va adaptar-la lliurement a Léolo, pel·lícula de culte que va donar un nou impuls a la fama de la novel·la.

Ducharme, mitjançant el monòleg interior, ens capbussa en la vida i la imaginació de Berénice, una nena intel·ligent, lúcida i sensible que somia i vol escapar d’una família molt particular. Lleonard Muntaner n’ha publicat la versió en català, traduïda per Susanna Fosch. L’edició compta amb pròleg de Pere Calonge i epíleg de Jaume Pons C. Alorda. Llegiu-ne el primer capítol.

l'engolida dels engolits réjean ducharme léolo lleonard muntaner català traducció avalée des avalés

L’engolida dels engolits

Tot m’engoleix. Quan tinc els ulls clucs, és la panxa el que m’engoleix, és a la panxa que m’ofego. Quan tinc els ulls oberts, el que m’engoleix és el que veig, és a la panxa del que veig que m’ofego. M’engoleix el riu massa gran, el cel massa alt, les flors massa fràgils, les papallones massa espantadisses, la cara massa maca de la mare. La cara de la mare és maca perquè sí. Si fos lletja, seria lletja perquè sí. Les cares, maques o lletges, no serveixen per a res. Et mires una cara, una papallona, una flor, i això et rosega, i després t’irrita. Si et deixes dur, desesperes. No hi hauria d’haver ni cares, ni papallones ni flors. Quan tinc els ulls oberts o clucs, estic englobada: de cop no hi ha prou aire, el cor se m’encongeix, la por em sobreprèn.

A l’estiu, els arbres van vestits. A l’hivern, van nus com cucs. Diuen que els morts es mengen els pixallits per l’arrel. El jardiner ha trobat dues velles bótes a les golfes. Sabeu què n’ha fet? Les ha serrades per fer-ne quatre poals. N’ha posat un a la platja, i tres al camp. Quan plou, la pluja hi queda atrapada. Quan tenen set, els ocells deixen de volar i hi vénen a beure.

Estic sola i tinc por. Quan tinc gana menjo pixallits per l’arrel i em passa. Quan tinc set, enfonso la cara en un dels poals i xuclo. Els cabells m’aterren dins l’aigua. Xuclo i em passa: ja no tinc set, és com si no n’hagués tinguda mai. Voldries tenir tanta set com aigua hi ha dins el riu. Però beus un got d’aigua i ja no tens set. A l’hivern, quan tinc fred, torno a entrar i em poso el jersei blau gruixut. Torno a sortir, torno a jugar a la neu i ja no tinc fred. A l’estiu, quan tinc calor, em trec el vestit. El vestit ja no se m’arrapa a la pell i estic bé, i em poso a córrer. Corres per la sorra. Corres, corres. Després tens més poques ganes de córrer. T’avorreixes de córrer. Pares, t’asseus i enterres les cames. T’estires i enterres tot el cos. Després et canses de jugar a la sorra. Ja no saps què fer. Mires, al voltant, com si busquessis. Mires, mires. No veus res de bo. Si pares atenció quan mires així, t’adones que el que mires et fa mal, que estàs sol i que tens por. No pots fer res contra la solitud ni la por. Res no t’hi pot ajudar. La gana i la set tenen els pixallits i les aigües de pluja. La solitud i la por no tenen res. Com més proves de calmar-les, més batallen, més criden, més cremen. El cel s’esfondra, els continents s’abismen: ets al buit, tot sol.

Estic tota sola. Només haig d’aclucar els ulls per adonar-me’n. Quan vols saber on ets, acluques els ulls. Ets allà on ets quan tens els ulls clucs: a les fosques i al buit. Hi ha la mare, el pare, mon germà Christian, la Constance Chlore. Però ells no són allà on sóc jo quan tinc els ulls clucs. Allà on sóc jo quan tinc els ulls clucs no hi ha ningú, només jo. No cal preocupar-se dels altres: són en una altra banda. Quan parlo o jugo amb els altres, noto clarament que són a fora, que no poden entrar on sóc jo i jo no puc entrar on són ells. Sé molt bé que, així que les seves veus ja no m’impedeixin de sentir el meu silenci, la solitud i la por em tornaran. No cal preocupar-se del que passa a la superfície de la terra ni a la superfície de l’aigua. No canvia res del que passa a les fosques ni en el buit on ets. No hi passa res a les fosques ni al buit. Només l’espera, tota l’estona. L’espera perquè puguis fer alguna cosa perquè passi tot, per sortir-ne. Els altres són lluny. Els altres s’escapen, com les papallones. Una papallona és lluny, lluny com el firmament, fins i tot quan la tens a la mà. No cal preocupar-se de les papallones. Pateixes perquè sí. Només hi sóc jo aquí. […]