el gran compassiu cristòfor de domènech conte satíric humor català literatura catalana modernisme modernista barcelona

El gran compassiu – Cristòfor de Domènech

El gran compassiu és un conte satíric del filòsof Cristòfor de Domènech. Va ser recollit per Miquel Llor a l’antologia L’humor a la Barcelona del Noucents del 1949.

L’edició s’acompanyava amb dibuixos inèdits del ninotaire Xavier Nogués i un prefaci de Francesc Pujols.

el gran compassiu cristòfor de domènech conte satíric humor català literatura catalana modernisme modernista barcelona

El gran compassiu

No porta bigoti, però podria portar-ne (cal fer constar sempre la possibilitat de pèl, atès que on hi ha pel hi ha alegria). És profundament gros, amb unes celles com dos cèrcols de bonesa immaculada. Els seus ulls són candis de color com de sucre ídem, candis i dolços com voladúries d’angelets de crocant i natilla. Les mans blanques, d’ungles ben tallades i moviments de setí barat, donen la sensació de matons de Pedralbes escolant-se d’uns punys desbolcallats de mànigues d’americana. Sabates negres i mats, poc cabell de vulgar clenxa de costat, net, petita boca que només diu paraules menudes; així és el gran compassiu, que segurament pot viure al carrer de Carders.1Com estem?

El gran compassiu té per nom Jaimitu Serra Mayol; és casat amb una senyora petita; té dos fills; és molt ric i no fa res més que llegir el Brusi, gastar alguna de les quaranta hores i compadir a brides abatudes o a tot drap, a escollir.

Té tres criades temptaires i belles, per a castigar els seus ulls amb la bellesa, perquè la bellesa també és cap de pecat i demés.

Té, com es pot comprendre amb certa facilitat, la salut delicadament delicada; menja molt per això, i així, per compassió de si mateix i dels fabricants, fa un gran gasto d’aigua del Carme.

Diàriament passeja la pena que li fa la humanitat sencera i en acostar-se-li un esguerrat l’interroga amb aital dolcesa, que allò, senyors, trenca el cor, trastorna més que no pas el mateix esguerrat.

—Ai, bon senyor —explica l’esguerrat creient que ha tret una mica de rifa—; ai, bon senyor, era un dia que treballava al port quan em vaig rompre la cama…

En Jaimitu treu el mocador blanc com aquell colom que pinten que denota l’entusiasme de les criades; es mira fixament el pobre home i amb una gràcia adorable s’eixuga un raconet de pell vora qualsevol dels ulls. Aprés d’una estoneta, en Jaimitu diu:
—Pobre home! I que us planyo! I quines desgràcies d’haver-hi al món! Quines coses que passen, senyor! Qui ho havia de dir, vós, que vivíeu tan bé amb la vostra dona!… Oh! Em voleu creure? No us en fieu massa, d’aquest món!… Tinc el cor a brims de pena!

I entre moltes menes d’admiracions plega el mocador, gira de camí i es veu bé que aquell Jaimitu disfruta patint tant, però… allò que es diu, disfruta de pena.

Arribat a casa, voreta l’hora de dinar, conta a la dona, i als fills, i a les criades, aquesta ensopegada, que diu ell, i quasi bé tots ploren i s’estremeixen d’horror; però aquella escudella amb pilota i mitja gallina és per a convèncer a tothom. Les criades es pensen que és un sant casat, i la dona també; els coneguts l’escolleixen per a llurs transaccions morals; quan hi ha alguns averanys escabrosos, allí van a parar; i aquesta fama s’estén per la barriada com un núvol, com una gota d’oli immensa.

De vegades algú, atret per eixa fama, li demana diners, li fa un pedido, que diu aquell. En Jaimitu el nega.

—Què diu, home, què diu? Això passa vostè? No em faci esgarrifar; em farà mal el dinar; miri, precisament són coses, aquestes, que a mi no se’m poden dir; em poso malament; la pena que em fan m’atueix. No es pot figurar vostè com ho sentiré de seguida que vostè serà fora; cregui’m, no me’l podré treure del cor; el tindré clavat com una espina. Oh, i com deuen estar, de flacs, els pobres fills de vostè! Dispensi, sap? No puc posar-hi remei. Aquestes malures de la vida em fan plorar. Veu? Ja ploro. I amb tota l’ànima.

L’altre, amb uns ulls forasters del tot, també es commou, sense creure-hi massa, i li diu:
—Reporti’s, senyor Jaimitu, reporti’s… Sí que em sap greu. Dispensi, no m’ha portat cap mala intenció; si jo ho arribo a saber, no vinc.
—Al contrari, al contrari. Reconegudíssim de tot cor. Però, ara no sé com dir-li-ho, no sé què em dic. Estic tan trastornat! Que n’hi ha, de dolors, a la vida!
—No el vull molestar més. Ja tornaré una altra estona.
—Sí, cregui’m, vagi-se’n. Li quedaré agraïdíssim.

L’altre, que l’ha marrada, se’n va, i en Jaimitu a la porta li diu efusivament:
—Sí, home, sí, ja ho sap. I torni quan vulgui. No m’ho pensava, no m’ho podia pensar. Servidor de vostè. A les seves ordres.

I amb aquest procediment en Jaimitu arriba a fer una disbauxa diària de compassió i ha arribat a ignorar en absolut on té la butxaca del portamonedes. Veritat és que a còpia de penes en Jaimitu s’engreixa i la dona i les criades el creuen el pare de la filantropia moderna.

L’espectacle de la pena d’altri sembla que per a en Jaimitu té el valor d’un panorama, o d’un film, o d’un drama de bon autor clàssic. A més, la cosa li surt quasi de franc —perquè no és cosa de menysprear, com ell pensa, la pena que ell particularment i amb decència esmerça per a no ajudar ningú.

L’altre dia, per poc, va venir d’un tris que tot el tinglado d’en Jaimitu no se n’anés en orri per un mai més.

Un d’aquests de «torni quan vulgui» vivia en una casa de cert carrer on cada dia, abans d’anar a les quaranta hores, en Jaimitu feia una visita més o menys llarga, segons el carregament de compassió del dia. El despitat aprofità l’hora que en Jaimitu compadia pel carrer i donà uns quants detalls a la senyora del gran compassiu.

Ara sí; aldarull tebi, excusa, plors autèntics, moviments severs, absència de literatura. Les criades, esmicolades d’admiració i de batxilleria.

Ell, res. Somrient, satisfet, mica de desdeny olímpic, esperà que la dona hagués acabat el repertori.

—Bé, pocavergonya —aquí la resta de bons mots—; però per què hi vas, a casa d’aquella donota?2Nota: aquella sempre és donota. preguntà la dona amb un respinguet xiulador.
—T’adverteixo que aquella donota que tu dius és una trista i miserable criatura que manté son germanet i sa mare, amb qui viu.
—Però per què hi vas cada dia? Digues…
—Per què? Per compadir-la! —cridà triomfant, amb una veu estentòria que no li coneixia ningú encara, en Jaimitu Serra.

La dona trontollà (certament que no n’hi havia per a menys); en Jaimitu començà a descriure políticament els infortunis que afligien la família de referència i, a la mitja hora, oh, poder de la persuasió!, tothom estava convençut de sa puritat d’intencions.

El gran compassiu sopà amb un magnífic apetit; la dona el trobà més bell que de costum, però les criades es tancaren amb pany i clau.

© de l’edició, Stroligut

  • 1
    Com estem?
  • 2
    Nota: aquella sempre és donota.