Assaig de Nora Albert sobre la figura de Caterina Albert/Víctor Català a la recerca d’una cambra pròpia i la literatura catalana de dones en un món d’homenots.
Formava part del recull d’assajos Literatura de dones: una visió del món, publicat el 1988, i com Víctor Català/Caterina Albert, que també podeu llegir a Stroligut, és un text pioner en l’estudi de l’obra de l’autora de Solitud i Drames rurals des de la ginocrítica.
////del mateix recull, esbós biogràfic de Carme Montoriol a càrrec de Maria Àngels Anglada
Caterina Albert/Víctor Català: una autora matriu-motriu dins la literatura catalana de dones
El cas de Caterina Albert/Víctor Català (L’Escala 1869-1966) no presenta la urgent necessitat de «recuperació», a diferència de moltes autores hivernades en papers grocs gràcies al suposat «eclecticisme» dels professionals (erudits, crítics, historiadors, etc.). Ja sabem que, en general, allò que anomenen història de la literatura és un «registre d’opcions» i en aquest sentit no és casual l’absència de moltes dones escriptores. L’hegemonia dels crítics i editors masculins hi és evident. Per sort, darrerament algunes dones que exerceixen la crítica literària la denuncien i en desempolsinen les teranyines amb força. Phil Dalerup a Det Moderne gennembruds kvinder, explica la contribució de 70 escriptores de ficció en la literatura danesa dels 1870-80 —el període dels escriptors del «Breaktrouhg»— i de com la història literària ni les cita. Elanie Showalter, explica de quina forma l’hegemonia de Blackwood, Chapman and Hall, Mudie’s i d’altres editors llibreters a l’Anglaterra victoriana, així com el domini dels editors masculins i crítics americans a l’Edat Daurada (com T. Dailey, R. Watson, Henri Mills i d’altres) va afectar allò que s’escriví. I per això, fins que les dones no es van convertir en les seves pròpies editores, no van tenir alternatives a la condescendència. L’aparició, al voltant de 1970, d’editorials controlades per dones com la Feminist Press de Nova York, o la coneguda Virago de Londres, és un fenomen que aviat estén reforços i autonomia. El mateix podríem dir de les editorials de l’Estat espanyol com per exemple laSal – edicions de les dones.
Però en el cas de la nostra autora, la seva obra —tot i que és parcialment coneguda i estudiada— ha estat editada i valorada positivament i a més ocupa un lloc preeminent dins les lletres catalanes, en especial la seva novel·la Solitud (1905), de bon tros la millor novel·la modernista i una de les més editades en aquest segle.
Tot i això, hi ha molts aspectes a explorar/valorar i també a reinterpretar des d’una nova òptica, tant pel que fa als fenòmens socioliteraris com als més intrínsecament estètics, sense descurar-ne els possibles lligams i interrelacions. L’intent d’acoblar-los ens pot donar la clau per trobar uns paradigmes comuns a d’altres autores del país, hispàniques o europees i alhora ens pot permetre de destriar-ne els elements originals o més genuïns que, en definitiva, configuren el mestratge de Caterina Albert.
Dins dels trets més sorprenents de l’escriptora hi hauria el seu caràcter d’«insolitesa» —per dir-ho d’alguna manera— així com el seu pionerisme dins la literatura catalana de dones. D’una banda, la seva aparició gairebé meteòrica sense tenir al darrere una tradició estable i qualitativa en narrativa: Víctor Català és fruit d’una força creativa autònoma i d’un bagatge totalment autodidacta.1 D’altra banda, el fet de ser la primera autora catalana que s’insereix en la dinàmica literària actual del país i que alhora produeix una literatura que qualitativament fou i és traduïble i exportable a l’àmbit europeu. (Solitud fou traduïda al castellà, francès, italià, alemany, polonès, rus, esperanto…) I tot això a través d’un estil i llenguatge propis i d’una visió del món plenament autòctona i centrada majoritàriament en l’escorcollament del microcosmos femení.
D’aquesta manera, s’unia també a una tradició hispànica i europea de literatura produïda per dones i que esclata amb més força a partir del segle XIX: em refereixo a Jane Austen, les Brönte, Camille Collett, George Eliot, George Sand, Fernán Caballero, Pardo Bazán, entre tantes moltes d’altres.
Pel que fa als elements relacionables de Caterina Albert amb d’altres autores, no es tracta d’establir una etiquetació de literatura de dones sota un genèric denominador comú, d’una manera de fer literària comuna. Per sort, la creativitat de les dones és múltiple, variada i amb empremtes o encunys prou singulars i distintius. Sense anar més lluny, dins les autores catalanes presentades en aquest llibre, es perfilen trets ben personals i indestriables en l’art de literaturitzar i d’oferir-nos una visió del món. I més encara en altres autores catalanes més properes: d’una Rodoreda, d’una Capmany, d’una Riera o M. Roig… O bé en les estrangeres: d’una Woolf, a una G. Stein, M. Duras, M. Yourcenar, P. Higsmith o Ursula K. Le Guin.
Amb tot, hi ha algunes concomitàncies entre moltes autores i Víctor Català, com per exemple: l’ascendència social, els condicionaments domèstics, l’autocensura, la tria d’un pseudònim masculí, l’edat tardana en la publicació, el paper de l’androcrítica i del públic sobre la dona- escriptora, el rebuig o la por de ser una figura pública, etc. I darrere d’això sí que podem esbrinar alguns perquès, o si més no, formular algunes hipòtesis en algun d’aquests aspectes.
D’entrada, una bona ascendència social, uns bons recursos econòmics i una ambientació cultural, propiciaren a Caterina Albert/Víctor Català —com a d’altres autores— dos avantatges bàsics per al conreu de la creativitat: una cambra pròpia —i des de Virginia Woolf n’entenem les connotacions—, i la possibilitat de viure «per a la ploma» sense dependre econòmicament «de la ploma».
Quant al pseudònim masculí, és prou sabut dins el món literari que darrere els noms de G. Sand, G. Eliot, A. i C. Bell, F. Caballero, etc., hi trobem les personalitats d’Aurore Dupin, Mary Ann Evans, Ann i Charlotte Brönte, Cecilia Böhl de Faber, per citar només uns quants exemples d’un fenomen ben comú en tantes altres escriptores. E. Showalter en documenta més de 20 totes nascudes després de 1800 i això només a Anglaterra.2 Quines són les motivacions que tingueren aquestes dones per canviar el seu nom autèntic per un de masculí? Al darrere d’anecdotaris personals, hi ha un element comú: el desig i la dificultat a l’hora de lliurar-se a l’exercici de la literatura sense ambages ni condicionaments de pertinença a un sexe o a un altre. Copsar com en una determinada conjuntura històrica, l’única manera, o si més no la més senzilla o aparentment menys problemàtica de fer-se un lloc dins la literatura, era aconseguir entrar en el món dels homes i, per tant, fer-se passar —literàriament parlant— per un d’ells.3
Aquesta autodeterminació i aquesta tria d’aparèixer a la llum com un ésser creador sense especificació o estigma de sexe i amb el desig d’escapolir-se als filtres socials que prefiguren allò que ha d’escriure una dona, o allò que li escau o no, és fortament tangible en el cas de la nostra escriptora. En aquest sentit, és clara la consciència de Caterina Albert de la «solitud» (no és casual, el títol de la seva millor obra?) de la dona-artista en un monopoli de cultural masculí i la seva virtut fou mantenir una actitud combativa fins al final de la seva vida —una molt llarga i vital vida de noranta-set anys— pel que fa a la defensa de la independència en l’art i, en conseqüència, de la «seva» literatura. D’aquesta manera —i no sense esforços— va poder ser fidel a la seva vocació, la qual segons ella «tothom hauria volgut intervenir.
Les reaccions de la crítica i el públic en conèixer que era una dona foren d’escàndol i alhora d’esbalaïment en la seva època, de retruc ajudaren a teixir una aureola misteriosa i llegendària sobre el seu personatge. Fins i tot, Narcís Oller, gran admirador de l’autoram no se n’escapoleix i li escriu després de conèixer-la personalment: «Però i que diferent, que diferent vaig trobar a vostè, escaient damisel·la de posat senyorial i rostre pàl·lid i més repolida encara que moltes ciutadanes del que ensems ses robustes creacions, ens la feia imaginar l’embusteria de dos o tres empordanesos que vantant-se de conèixer-la me l’havien pintada com un homenot, cavalcant sovint en un matxo tremendo i amb l’escopeta al coll, a la caça de l’isard i del llop per les afraus més aspres i solitàries del Pirineu!».4 El text em penso que és prou sucós i antològic per moltes raons…
Així doncs, davant d’una censura social prèvia, prou condicionadora en l’àmbit psicològic, no és gens improbable que l’autora generés una autocensura i una actitud més aviat retràctil. «Abans jo era jo i podia escriure lo que em demanava el cor i l’enteniment; avui torno a ésser una noia de família i estament determinat que té determinades relacions socials i aquestes, plenes de prejudicis i cosetes, judiquen i fallen segon elles, no segons jo.»5 I, fins a quin punt aquesta censura no és connectable o tindrà conseqüències en la seva obra? Hi ha tota una sèrie d’obres que començà i deixà estroncades. I si tenim en compte que l’obra primerenca punteja temes tan suggerents i inèdits en la literatura catalana com la violació, la relació entre dones, etc., podríem, doncs, arriscar la hipòtesi de si sense aquesta autocensura hauria arribat a una radicalització temàtica o si més no a l’exploració de noves vies?
D’altra banda, un altre punt connexionable amb d’altres escriptores és el fet de constatar que si bé moltes d’elles es llancen prematurament en l’exercici artístic (Caterina Albert escriu Parricidi a catorze anys!), no publiquen fins ben tardanament. (Victor Català als trenta-dos, Dolors Monserdà als trenta-u, Pardo Bazán als vint-i-vuit, Carme Montoriol als trenta-nou, Fernán Caballero als quaranta, etc.). No hi ha també en aquest fet una certa «por a volar» —manllevo els mots a Erica Jong— abans d’assolir una maduresa o més encara després d’haver acomplert amb les funcions socials com a dona, com per exemple les maternals? La maduresa possibilitarà trencar amb l’automenysvaloració i només després d’una minima confiança decidiran sortir llum. Així s’explica la pruïja creativa de Caterina Albert/Victor Català. No és que de gran comencés a escriure bojament sinó que part de la seva narrativa dormia en el seu calaix.
De fet, la dona setciències, l’acadèmica intel·ligent no era massa ben vista a l’època. No és gens d’estranyar que Fernán Caballero heretés del seu pare la concepció de publicar i de no voler-se considerar escriptora, «recol·lectora» després de les il·lustres opini del Sr. Nicolás Bölh de Faber: «per què són tan desgraciades les dones sàvies? Per què se les detesta? Per què se les ridiculitza almenys? No he trobat cap dona en qui la més petita superioritat intel·lectual no produeixi cap deficiència moral».
La mateixa Víctor Català sentia la necessitat de justificar-se: «Ja sé que la flaquesa d’escriure no és cap pecat i per això no em faria res que les persones de formalitat i enteniment me la coneguessin. Però la multitud ineducada i grollera, a la dona que escriu, la despulla de seguida de la qualitat de dona de sa casa (que a mi m’agrada tant), i la converteix en una mena de gallimarsot o amassona, en una mena de ser estrany que tira contra la corrent i el sentit comú».6
I és també per aquesta qualitat de dona-geni, que Caterina Albert/Víctor Català és una de les primeres autores catalanes que critica els crítics i denuncia el puritanisme i els horitzons limitats de la Catalunya del seu temps (pròleg a Caires Vius). I és alhora també una de les autores catalanes que serveix per exemplificar prou bé el paper de l’androcrítica: des de les interpretacions eufemístiques pel que fa a la seva solteria, a la de les motivacions de la tria del pseudònim per raons de «desequilibri cromosomàtic» segons el seu biògraf Josep Miracle, o bé a la constant associació de la genialitat als valors «masculins» de l’autora. De fet, si repassem la bibliografia trobem apreciacions d’elogi segellades pel mateix tarannà associatiu: «estil vigorós, diguem-ne masculí», «escriptor amb nervi d’home servint una sensibilitat de dona», «la força de la prosa viril», «fermesa masculina» o d’altres tan estrambòtics com aquest de «són quatre els ulls de Víctor Català, els de dona i els d’home» (!). Tots els crítics, per tant, trasllueixen l’admiració per l’escriptora però amb els seus qualificatius palesen la dificultat d’emetre un judici de valor positiu envers una dona, sense citar-se o avaluar-se ells mateixos de passada.
Pel que fa a la producció de l’autora —dues novel·les, poesia, reculls de contes i monòlegs—, tot i que en gran part és «dramàtica» i «rural», trobem narracions urbanes (Conversió), al costat d’idíl·liques (L’enveja), psicològiques (El calvari d’en Mitus), poètiques, folletinesques, etc., enmig d’un predomini de contes cruels d’epíleg violent i sagnant. De bon principi, l’escriptora mostra una voluntat a endinsar-se en una temàtica ben desanestesiadora dels sentits, plena de complexitats i centrada en els éssers més indefensos i marginals de la societat catalana: pagesos i pageses pobres, captaires, embriacs, minyones, etc. Precisament, també la temàtica va ser font d’estranyesa pel fet de sortir d’una ploma femenina i més d’un autor li reclamava una escriptura més «light» i menys «crua». De fet, el conreu o la utilització d’elements cruels ha estat més corrent del que sembla en la literatura de dones des de Maria de Zayas a la Pardo Bazán, fins a les novel·les de Patricia Highsmith i fora interessant de fer-ne una anàlisi.
Al mateix temps, l’obra de Caterina Albert/Victor Català reflecteix una lúcida observació i una anàlisi de personatges femenins ben variats, que en són sovint les principals protagonistes, i tot dins una temàtica concentrada entorn del món de la dona en una visió gens idealitzada, ben àmplia i diversa: des d’un infanticidi a embarassos no desitjats, primera pedra de toc que qüestiona el mite de la maternitat; el trasbals que representa l’acceptació de l’envelliment (La infanticida, Conversió), la vellesa com a marginació (La vella, Nochebuena); la relació entre dones (Carnestoltes); la solidaritat (La jove); dones que es rebel·len i s’afirmen davant l’agressió masculina (La Pepa, Pas de Comèdia, Giselda, L’adulteri); la bogeria (Ombres) etc., juntament amb el tema de la violació des de diferents tractaments (La Pepa, Parricidi, Conversió, Pua de Rampí, Solitud).
Però potser és en Solitud on les aportacions a tots els nivells (temàtic, tractament del personatge, punt de vista, espai, llenguatge, simbologia) conflueixen i constitueixen una autèntica novetat dins la literatura catalana de dones.
D’estructura cíclica, la novel·la s’inicia amb la pujada de la Mila a la muntanya tot seguint el seu marit i es clou amb la davallada de la protagonista després de la desoladora experiència de la violació, ara sola i per decisió autònoma i lliure. És el procés que revela el pas de la passivitat a l’activitat, de la inconsciència a la consciència. El tema de l’autorealització i el xoc del jo-individu amb el no-jo societat, són temes claus del Modernisme, però en aquest cas el fet d’ésser protagonitzat per una dona defuig de ple qualsevol estereotip i l’omple d’originalitat dins la literatura catalana. Es tracta, efectivament, de l’experiència individual del jo d’una dona amb tot l’escorcollament psicològic del seu món i les relacions amb el món extern, amb la particularitat que el «no-jo» es concreta en el món masculí. El context en què es mou la Mila és presidit per Sant Ponç, símbol de l’ordre masculí. No oblidem que la violació de la Mila té lloc a la mateixa ermita sota la benvolença del Sant. En Matias, el seu marit, representa l’estaticisme, la insensibilitat, la impotència, l’asensualisme. Pertany al món dels «adormits» i és l’antítesi del vitalisme nietzscheà. En Baldiret proporciona la possibilitat sensualitzada de la maternitat, l’Arnau l’atracció física-sexual, i l’Ànima, allò que els crítics en diuen abstractament el «Mal», però que es concreta en la Mila com la presència constant de l’agressió sexual, és a dir, la violació. Finalment, el Pastor, amb més ambigüitat simbòlica, representa l’encarnació de l’art i la imaginació.
El tractament de l’espai requeriria —igual que en d’altres obres de la Rodoreda, de la Brönte, etc.— un estudi especial. Es tracta d’espais simbòlics, en general closos i delimitats. El capítol titulat «La neteja» palesa la necessitat de la dona d’ordenar, de posseir un espai, l’únic que li és atorgat socialment, i que pot provocar-li fins i tot una excitació «voluptuosa»: «La febre de la neteja l’havia presa tan follament, que sentia una excitació voluptuosa, entregant-se de ple en aquell gran tragí revolucionari».7
I és, finalment, en la creació d’un llenguatge i d’una simbologia aparellats a la fantasia/realitat de la dona en el joc del conscient/inconscient i en l’explotació de la seva sensualitat/sexualitat a través de la metàfora i l’al·legoria, on trobo rotundament un tractament inèdit i innovador.
Així doncs, per tots els aspectes que he anat insinuant, Caterina Albert/Victor Català, ha estat i és una creadora sense precedents en la nostra literatura, i sense cap mena d’escrúpol m’atreveixo a considerar-la una autora motriu-matriu dins la literatura de dones produïda per les dones a Catalunya. Un bon i bell mirall per a les generacions posteriors, tant pel que fa al seu mestratge en l’art de literaturitzar, com per la seva lúcida percepció en la visió d’un món —recordem-ho 50% universal—, com és el món de les dones.
© hereus de Nora Albert
- Tindríem tan sols a M. Pilar Maspons (pseudònim: Maria de Bell-lloch) i en especial Dolors Monserdà de Macià, com a destacables. ↩︎
- SHOWALTER, Elaine, A literature of their own, Londres, Virago, 1978. ↩︎
- Evidentment, el «pseudonisme» masculí, ben prolífic, respon a raons sociològiques ben diferenciades. En la majoria dels casos, l’opció a un altre nom és deguda a un diversificació d’activitats, dissociació entre l’home-escriptor i l’home-polític, etc. ↩︎
- OLLER, Narcís, Memòries literàries, Editorial Aedos, 1962, pàgina 343. ↩︎
- Carta Víctor Català a Joan Maragall, 10.10.1993, dins Obres completes, Barcelona, Editorial Selecta, pàgina 1797. ↩︎
- Carta de Víctor Català a Francesc Matheu, 22.4.1903, dins Aportacions a l’estudi de Víctor Català: unes cartes inèdites, tesi de llicenciatura de Montserrat Ciurana, pàgina 42, 1972. ↩︎
- CATALÀ, Víctor, Solitud ↩︎