Temps Obert és un cicle d’onze novel·les de Manuel de Pedrolo iniciat el 1963. Comanegra les reedita al llarg del 2023 i ha encomanat a diversos autors l’empresa de continuar el retrat de la Barcelona de postguerra.
La primera encarregada de desenvolupar1T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquetst llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal… (Manuel de Pedrolo) el projecte novel·lístic de Pedrolo ha estat Núria Cadenes, amb La terra s’ho porta/No han donat la llum, encara.
A Stroligut us avancem un dels capítols d’aquesta doble novel·la que pren el relleu a Se’n va un estrany, segon volum de Temps Obert.
////La censura i Pedrolo
Temps obert
No han donat la llum, encara
La Maria
El pitjor que hi ha a la vida és un poll ressuscitat.
Tan bon punt ha tingut formulada la sentència, però, la rectifica. Perquè hi ha un fum de coses pitjors: el càncer, quan s’allarga la sequera, si torna la guerra, la mort d’un fill.
Es llepa el dit gros de la mà dreta, se l’eixuga al palmell de la mà esquerra i el clou en un puny que ara pica el palmell: és el seu escut contra els mals averanys i s’ha de fer ràpid no fos cas que les desgràcies entenguessin l’enumeració de calamitats com si fos una convocatòria. Dit gros-llengua-palmell-puny-palmell. Mentre executa l’encanteri, la Maria no deixa de remenar el calaix, on dimoni vaig entaforar els pinyons que sempre volten per la cuina quan no els vols i ara que fan falta no recordo on dimoni mi-te’ls.
És perfectament capaç de fer dues coses alhora, la Maria. I tres i cinc i les que calguin, si ella ho vol.
Lluç a la marinera, avui, que és diumenge i que té ganes de lluç. De cuinar-lo. De veure la cara de l’home i dels fills quan tindran el plat a taula. I la de la germana i el seu home, també. Pobrets. No se’n refaran mai. És impossible. Però quan la Maria entri al menjador amb la cassola grossa i digui deixem-ho reposar, i l’aire es vagi amarant de l’olor que en surti i que serà densa i suau alhora i que no té res, pots comptar, all i julivert i que es vagi fent com s’ha fet tota la vida, quan passi això sap que es crearà un intens, estrany, fugaç moment de felicitat.
Es crearà, així en general, no: l’haurà creat ella.
I se’n sent satisfeta. Perquè li agrada constatar el poder que té i, sobretot, perquè és que la seva germana s’ho mereix.
Pobreta.
La Maria no vol que li noti la pena que li guarda, i per això gasta tots els pobrets abans no arribin a casa. La germana és esquerpa com ella i per res del món no suportaria constatar que tothora la compadeix. Ni tothora ni mai. Prou patiment duu a sobre, només falta trobar-lo reflectit als ulls dels altres.
La filla se li va escolar com sorra fina entre les mans i això no hi ha res en aquest món que t’ho pugui curar.
La Maria ha pensat no hi ha res en aquest món i des- prés s’ha dit com si n’existís cap altre.
Quan va passar la desgràcia, que la germana va quedar que semblava un titella, i el marit igual, i els va acollir tots dos a casa, hi va pensar molt, en les coses que són impor- tants i les que no, les que pesen i les que fem per simple anar tirant i que ens gasten el temps i ens el deixen buit i esbalandrat.
A punt va estar de plegar de la feina.
Va ser la germana mateixa, que la va fer reaccionar. Esclovellaven pèsols en silenci, assegudes a la cuina, i la Maria ho va deixar anar així, a cosa feta, que he decidit que plegaré, però la germana li va respondre clavant-li a les galtes els ulls eixuts: de cap manera.
Que és que són inaguantables.
Que és que et calen els diners.
Això sí.
Doncs ja està.
Mrfrec.
—I no remuguis, que et fa vella.
Ara m’has fet riure, va pensar la Maria, i va establir que que bé que la germana es comencés a recuperar, que tingués el cap per a omplir-lo amb alguna altra cosa, amb qualsevol altra cosa que no fos aquella ràbia sorda contra el món i la injustícia que el mou, aquell dolor insondable per la filla morta.
Però és que, a més a més, tenia raó: no podia pas deixar la feina, i encara menys per un seu caprici d’existència: que si aquella gent és botida i carregosa, que si t’acaben la paciència i feina tens a no engegar-los a parir panteres, t’aguantes, Maria, es va repetint a ella mateixa mentre remena la tomata.
T’aguantes i prou.
Perquè en diu tomata. Com els pares i com l’àvia: tomata. Que ella és nascuda a Gràcia però tomata: aquest fil que la lliga a una vall vora el mar que mai no ha visitat.
Deixa que el sofregit vagi fent xup-xup i agafa el lluç i el sospesa i estableix que feia temps que no en trobava de tan fresc i se sent pagada de poder oferir als de casa un animal de carn compacta i blanca com aquell. Gairebé li sap greu haver-lo de tallar en rodanxes, però no: així esteses ara i ordenades a la plata fan goig de veure.
Remena la tomata que no s’enganxi.
Passa vuit hores de cadascun dels dies que té dins d’aquella casa. Llevat dels diumenges. A dins o al voltant. Encara com. Nou hores, si hi compta la mitja d’anar i la mitja de tornar. Cada vegada se li fa més difícil. No és que l’espanti la feina, ni de bon tros: és aquella gent. La dona lànguida que camina arrossegant els peus, l’home que es mira el món com si fos un banquet per devorar. Que a la Maria tant se li’n dona, del caràcter de ningú, i que per ells faran. O que per ells farien si no li dediquessin una familiaritat tan impostada, tan de representació, tan de dir que fixa’t que en som, de normals i de planers, que et tractem com si fóssim al mateix replà.
Perquè és això, que no aguanta: veure com, amb el seu teatret, en realitat subratllen la distància que els agrada dibuixar, la que necessiten crear i engrandir i pintar de purpurina.
Com si fóssim al mateix replà… És que no hi som tots, al mateix maleït replà?
Ara pica l’all i el julivert i els pinyons.
Que una cosa és tenir diners, o fer-ne, i una altra és això altre, llamp de déu, aquesta botida pretensió sense haver alçat mai una sargantana per la cua.
Precisament per no haver-la alçada.
Quan tenen convidats, la Maria no s’hi queda, a la feina. Una vegada ho van intentar: que no et preocupis que tu no hauràs de servir, però que els agradarà conèixer la cuinera.
—Em sap greu però no podré.
(Gens de greu: jo no soc un mico de fira.)
—Oh. —La cara d’aquella pàmfila era un poema: la Maria no li havia donat cap excusa, i de seguida se li havia tombat d’esquena a acabar de pastar els llonguets (a més dels convidats hi tindrien la sogra, a sopar, li havien dit, i la Maria considerava que aquella dona sí que se’ls mereixia, els llonguets, i sabia que li agradaven tant, i a sobre del marbre hi havia posat una lliura de farina i quatre rovells d’ou i tres unces de sucre i tres de mantega i ara, si la llagasta la deixava estar, els acabaria d’enllestir).
No li ho van tornar a demanar mai més.
L’home d’alguna manera se’n va doldre. Així li ho va fer entenent l’endemà al matí. Perquè té el maleït costum d’esperar-la per esmorzar. I això que ella arriba que ben bé són les nou i que ja diries que haurien d’estar tots aviats. Però res: en aquella casa es lleven quan el porc canta, i aquell dia, assegut a la cuina i esperant que la Maria li preparés les torrades com si fos un nen petit, li va dir que quina llàstima que no t’hi quedessis, anit, que tothom et volia felicitar, i que després hauríeu tornat juntes amb la mare.
(Vivim a puntes oposades.)
Quin tocacampanes.
La Maria li va deixar el pa torrat i untat amb mantega a sobre de la taula i no li va dir res. Mai no li diu gaire res, però ell no s’està de desgranar la seva xerrera intermitent. No li fa falta interlocució: tan sols parla per sentir-se la veu, per admirar-se les idees, i cada matí repeteix la mateixa comèdia. Ella ja no sap si tan sols la interpreta o si ha arribat a un punt que se la creu, però en realitat li importa un rave: en aquella casa, l’única que valia la pena era la mare, i ja no hi és.
Sembla que li van matar el marit a la presó.
És per això que la Maria no suporta la feina que fa: pel buit que s’acumula entre les parets. Que sí que hi ha un retrat antic que sembla de casament, i segurament algun objecte que ella no sap reconèixer. Es refereix a una altra cosa, quan nota la mancança: a un respecte que no troba, un respecte de fons que et permet de fer trampes, i fins i tot d’acabar ric, el que sigui, sense haver de fer això altre, sense convidar a casa els assassins del teu pare.
O els seus hereus. Tu ja m’entens.
Va ser el darrer argument davant de la germana, que aleshores va deixar estar els pèsols i que li va dir calma’t i saps que no pot ser:
—Han passat molts anys, Maria.
—I què?
Però es va saber aguantar el nus estrany a la gola que se li forma sense avisar i que la faria plorar si això no s’adi- gués tan poc amb el seu caràcter resolt, amb les faccions contundents i els gestos desballestats de dona que va per feina i deixa poc de marge per a les efusions sentimentals.
Ni poc ni gens.
S’eixuga una llàgrima.
Què collons li passa. Ja no sap per on anava. Agafa la llibreta. És menuda i prima i amb el cartró ple de ditades d’un verd-blau-gris molt indefinit. A dins, escrites amb ploma i amb lletra irregular i atapeïda, les receptes de la mare. Torna a port.
Se talla el llus a rodanxes tiranti sal y un raig de llimona. En una cassola si escalfa oli y si sofregexen piñons pinyons fins que sien rossos. Apart se cou una tomata. Se pica al morte ab dos grans de alls els pinyons y una mica de julivet. Se desfa ab aygua y si tira al oli. Quan axo a donat uns quants bulls si afegeix pebre y aygua necesaria per cobrir el peix. Se dexa bullir una estona y si posa el llus.
© de l’edició, Comanegra
Tardor del 2022
- 1T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquetst llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal… (Manuel de Pedrolo)