Temps obert – Manuel de Pedrolo

Comanegra ha editat en versió digital els primers quatre llibres de Temps Obert de Manuel de Pedrolo, restaurats i amb postfacis d’Àlex Moreno Mulet, en què s’explica la intervenció de la censura franquista en el cicle novel·lístic.

La censura que va patir Temps Obert anava des de substitucions de paraules i eliminacions de paràgrafs fins a la supressió de pàgines senceres; aquests fragments són alguns dels exemples més extensos. A Stroligut podeu llegir alguns dels moments més sucosos d’Un camí amb Eva, Se’n va un estrany, Falgueres informa i Situació analítica. Durant el 2023, Comanegra en va publicar tot el cicle en format de llibre electrònic.

⮑ Als textos les cursives marquen les parts censurades a les primeres edicions, restaurades posteriorment; el text ratllat, en canvi, és aquell que substituïa l’original com a conseqüència de la censura, i que, en ser restaurada l’obra, va ser eliminat. (Al títol de cada llibre, hi trobareu l’enllaç per comprar-lo.)

////Un tast del Temps Obert de Núria Cadenes

Temps Obert

Un camí amb Eva

El coneixia prou, però, per veure com havia evolucionat. No era l’únic, tampoc, perquè en podria citar molts d’altres que canviaren de camisa encara més ostensiblement. Tot comptat i debatut, el senyor Ferris no havia estat mai «roig»; anticlerical i prou. La política no li interessava, i més de quatre cops ho havia dit. Ell era un home pràctic, que anava darrere les pessetes. D’altres, en canvi, havien militat en tota mena de partits, alguns àdhuc feren la guerra com a voluntaris, però això no va privar-los de fer mans i mànigues per entrar en el joc de l’enemic del dia abans. Ja hi havia qui parlava habitualment en castellà i en castellà feia parlar els seus fills, tal com el mestre recomanava. Hom s’acusava d’error, de particularisme funest, i la gent es precipitaven a buscar padrins i avals que els permetrien ingressar a la Falange. Potser per això entre alguns veïns se’ns feia una mica el buit. Més que el fet que el pare hagués estat a la presó, ens recriminaven que a casa continuéssim pensant com sempre, només que ara sense manifestar-ho amb la mateixa franquesa d’abans. És clar que també hi havia compensacions, perquè d’altres es mantenien íntegres i, de tant en tant, rebíem visites d’antics companys de treball, de gent del sindicat que d’una manera o altra havia aconseguit de salvar-se del naufragi sense deixar-hi massa plomes, d’amics novells que s’havia fet a la presó, alguns d’ells persones que pensaven ben diferentment però que també creien en la llibertat, en un món on tothom pot expressar-se honestament, en veu alta, sense por de la policia. Cal dir, però, que la mare descoratjava una mica aquestes relacions. En el fons devia pensar, i algun cop fins i tot ho insinuà si no ho digué clarament, que tots plegats ja havíem sofert prou i que ara, derrotats i tot, ens mereixíem un xic de pau i tranquil·litat. Quina tranquil·litat?, volia saber el pare. ¿La dels sers als quals tot és negat, començant pel dret de proclamar que creuen en la seva terra? Això sempre ho recalcava, perquè ell podia transigir en moltes coses, però no es resignava a haver d’abdicar de la seva condició de català. Recordo que va deixar una de les cases on portava els llibres perquè el gerent nou, que hi entrà quan ell ja hi treballava, li exigí que dins l’àmbit de l’empresa s’expressés sempre en español; tot el personal ho feia. Ben cert que aquest era un cas extrem, com ell mateix reconeixia, ja que la majoria de patrons, ni que vinguessin de Burgos, on s’havien passat la guerra, no es ficaven amb la llengua que parlaven llurs subordinats, la complicitat d’alguns dels quals ben aviat els havia d’ésser força profitosa, atès que els negocis, pel que sembla, no tenien res a veure amb el patriotisme que tan alt pregonaven. Industrials, comerciants, fins i tot molta gent menuda, demostraven un afany de diners que els havia de compensar pels dos anys i mig de vaques flaques.

---

No li he estat simpàtica, va concloure l’Eugènia, però no semblava lamentar-ho massa; l’antipatia havia estat mútua. No tornaren a preguntar l’una per l’altra, com no fos un cop la Gabriela, molt de temps després, quan jo ja havia deixat d’anar al frontó i començava a sortir amb la Joana. Ara no en parles mai, va dir, i jo vaig confessar-li que ja no ens vèiem, però que era ella qui m’havia deixat. No s’ho volia creure, cap noia no podia cansar-se d’un xicot com jo, eixerit i intel·ligent. No que ho manifestés amb aquestes paraules, però ho donava a entendre prou clarament. La seva opinió, que em sabia de memòria, no m’afalagà gens, ben al contrari, i potser per molestar-la se m’acudí d’afegir, faltant a la veritat, que la ruptura havia tingut lloc després de passar una nit junts; potser no m’havia trobat prou satisfactori, com a amant. Però tot seguit, venjativament, vaig contar-li com havíem esmerçat aquelles hores, amb tants pèls i senyals que ella acabà per dir-me que ja estava bé, que no oblidés que parlava amb una dona honesta. Però casada, vaig fer jo. S’havia envermellit terriblement, però més vermella s’hauria posat si hagués volgut afegir-hi les tardes o els vespres que passava amb la meva novella amigueta; la Joana tenia detalls que la meva cosina hauria considerat el súmmum de la impudícia i que per a la noia resultaven naturals. L’amor era un exercici agradable que des dels divuit anys, com va confessar, practicava esporàdicament i, a jutjar pel que podia observar, sempre amb gust i sense reticències ni inhibicions. Alguns refinaments potser li venien de nou, atès que els seus companys, fins aleshores, sempre havien anat al gra, sense perdre temps en superfluïtats. No estava avesada, per exemple, al fet que la contemplessin com jo feia, però no va tardar gaire a comprovar que la mirada del mascle també pot ésser un afrodisíac, com m’havia ensenyat la Marga d’Els Daus, la qual, quan es familiaritzava, tenia una certa passió per instruir els clients que li queien simpàtics. I que en sabia; amb els quinze anys que practicava la professió havia vist una mica de tot i d’experiència li’n sobrava. Potser perquè ella ja era madura, li plaïen especialment els nois jovenets i encara una mica innocents que es pensen que un cos de dona és una fortalesa que cal prendre a l’assalt. Trobava que, en termes generals, els homes són massa impacients i per això tantes vegades deceben les dones. No som com vosaltres, em deia, que en un no res us escalfeu. Pretenia que, si hom tenia prou mà esquerra i prou paciència, fins una noia com la Loli, ben coneguda per la seva fredor, es desglaçaria sense poder evitar-ho. Costava de creure, però abans de deixar Lleida ho vaig voler provar; la Loli sempre m’havia atret una mica i seria ben agradable de veure que, ni que només fos una vegada, abandonava les seves distàncies de professional que practica l’ofici amb desgana, sense vici, sense facultats, amb la mateixa eficàcia però també amb la mateixa indiferència del torner esclau de la seva màquina. Per dissort, la cosa fou un fracàs total, bo i que ho havia planejat bé. Era un dia entre setmana, a primera hora, quan al local no hi havia ningú, perquè la gent treballaven i els soldats eren a la caserna, d’on jo havia pogut sortir amb la complicitat d’en Manyé, que estava de guàrdia i al qual un altre dia tornaria el favor. La Loli va tenir per a mi aquella mirada vagament hostil que no tots els clients sabien sorprendre darrere un fals enjogassament que l’abandonava en entrar a l’habitació, on ja començava a despullar-se abans de tenir temps de tancar la porta. Vaig deixar-la fer, però els preliminars ja fallaren, car es va ajeure i tancà els ulls, com si jo no hi fos. Després, en sentir-me al seu costat, va moure’s una mica i obrí les cuixes, sempre amb els ulls closos, tan amical com un cadàver. Només va obrir-los quan s’adonà que els meus dits l’acariciaven, i gairebé amb duresa preguntà: Què fas? Vaig dir-li que era bonica i que, un dia, m’agradaria tenir una xicota com ella, tan ben feta, tan… No em va deixar acabar; em va tractar de ximple i, quan va veure que no m’impressionava i que els dits insistien mentre els llavis li cercaven els mugrons, va redreçar-se sobtadament amb una mirada verinosa. Assegurà que ja veia què em proposava, però que ella només venia allò que compràvem i que, si no en tenia prou, doncs ja ho sabia, podia fotre el camp. Encara no havia nascut el cabrit que la fes posar calenta… Vaig acabar per pegar-li, i ella s’hi tornà. Acudí la mestressa, hi va haver explicacions contradictòries i apassionades, tots dos nus com un cuc, grotescos i sense tenir-ne consciència. La Marga, que també hi vingué d’espectadora, devia creure que em calia algun confort i gairebé sense adonar-me’n em vaig trobar a la seva habitació, però jo ja no tenia ganes de fer res, em sentia ridícul per haver seguit els seus consells amb una meuca barata i en aquell moment el seu cos rabassut em disgustava. A la fi ens vam enfadar i tot i, com que en el fons, per perduda que fos, era una ànima de càntir, la vaig deixar plorant.

Se’n va un estrany

Capítol 9

—Saps que no sé si m’ho acabo de creure, això que tens quinze anys…

Ell repetí, com de primer, la respiració entretallada:
—Ja sé que n’aparento més.
—Segur que ja has anat amb més d’una noia.

No replicà, i ella insistí:
—M’equivoco?

Va moure una mica el cap i li fregà els llavis. Aleshores avançà més la mà i ella es va estrènyer contra seu va tocar-li el pit. Ella es va prémer contra seu i la cama s’insinuà entre les seves. Tot seguit van trobar-se abraçats, i ell la besava anhelosament.

—Espera’t…

Es va redreçar una mica i ell li seguí el moviment, les mans travades per la roba, que semblava entortolligar-se-li als dits. Aleshores la dona s’entregirà. Una peça de roba se li entortolligà als dits, però després la mà va trobar-se amb les sines, dures i grosses, que es dreçaven contra seu. Va fer-la davallar pel cos, fins a les anques, on ensopegà amb les faldilles, però també eren arregussades sobre el ventre mig amagat entre la palla. Ella va entregirar-se i els dits estranys el cercaren, van tancar-se entorn del sexe que vibrava, erecte.

—Daniel…

El va atreure encara, ara amb tot el cos, i restà repenjat sobre la dona, amb les mans de nou perdudes entre les sines i el sexe a fregar de l’entrecuix, però sense penetrar-la. La dona es movia, projectada endavant i amb les cuixes ben separades.

—Ara…

Va ajudar-lo amb el gest i el moviment del cos, i de sobte alguna cosa es va obrir sota seu; la carn, com esquinçada, s’havia fet blana i amorosa per tal d’acollir-lo. Ella només feu:

—Oh!

Va prémer-li la boca contra els llavis mentre ell s’enfonsava en la humitat de la vagina, ara empès per les cames que la noia nuava al seu darrere, sobre l’esquena.

—No ho havies fet mai, oi?

L’alè se li escapava barbotejant i només va atinar a dir:

—No…

Va lligar-lo més fort amb les cames i ell li engrapà els pits sense deixar de cavalcar-la fins que els flancs, que ondulaven sota seu, pujaren amb un impuls poderós que el clavà fins a l’arrel i, aleshores, es van enfonsar ràpidament per expulsar-lo mentre es vessava. Va subjectar-la amb una estreta rabiosa, a la recerca de la intimitat ardent que acabava de perdre, però ella el rebutjà encara tot dient:
—Una cosa és això i una altra que em deixis prenys… Aquí no hi ha aigua per rentar-se.

De sobte, alguna cosa cedí sota seu i ella l’enllaçà per darrere el coll amb un petit gemec. Molt lluny, li semblà sentir encara Ell aplanà el cap contra el ventre que s’anava aquietant i escoltà els roncs de la Maria i el petit xiulet que es confonia amb el vent…

Capítol 16

Se li ha anat atansant, i ell li mira els braços nus, les espatlles la part superior dels pits que el viso deixa al descobert, diu:
—Ni ens interessa.

Avança les mans cap al cinturó blanc que subjecta la faldilla, però ella té un petit moviment de retrocés.

—Deixa. Els homes sou massa matussers. Gira’t d’esquena.

Ell obre un pam de boca, torna a tancar-la amb un cop enèrgic.

—Però per què hem vingut, doncs?
—Ja em miraràs després, quan estigui despullada.
—No té gràcia. Si la meitat de la gràcia és veure com ho fas! Saps què? D’esquena t’hi gires tu, i així no em veuràs. Què et sembla?

Ella mig vacil·la.

—Em sembla que ve a ser el mateix, però en fi…

S’allunya una mica, cap a la tauleta, i ell s’asseu als peus del llit, es descorda la guerrera, els ulls clavats en els dits de la noia, que malden amb la cremallera que no cedeix. de primer fan lliscar les faldilles malucs avall i tot seguit, amb un moviment destre, s’apoderen de la vora inferior del viso i el remunten amb un sol impuls cap a la testa. Comenta:
—Em vols ajudar?

Somriu; somriuen tots dos. Ell diu:
—Més val així, eh? Joc net.

Un moment després es besen; un moment que s’allarga mentre les barreres que els separen físicament cauen una darrere l’altra, ara ja sense necessitat de paraules.

—M’hauria agradat que portessis mitges…
—No en duc mai; ni a l’hivern.

Aixeca una mica els peus, de primer l’un, després l’altre, i s’inclina per tal de recollir la faldilla desplegada per terra; les anques, protegides per les minses calces negres, es projecten enrere, poderoses i arrodonides, i ell, excitat, fa un pas.

—No t’acostis!
—Has dit que et podia tocar, oi? Deixa que et descordi els sostenidors…

Sense una paraula, ella acaba de redreçar-se, alça les mans fins a la cintura i va enrotllant les calces cuixes avall; en Daniel fa saltar el botó dels sostenidors i s’inclina al seu damunt per tal d’engrapar-li els pits per sota de les aixelles.

—Tu!

Es mig gira, travada pels braços i amb les calces encara a la mà, però ell avança els llavis i, sense deixar-la, els clava als seus. La noia el defuig.

—Hem dit…

No pot acabar, perquè ell la torna a besar, li subjecta la cara amb la mà que ha tret del pit, va tombant-la fins que els dos cossos s’encaren, i la noia li frega la boca amb violència, però té els llavis oberts i una cuixa ja s’insinua entre les d’ell.

—Deixa’m respirar…

Però no li ho permet; la prem estretament i, a reculons, la fa avançar cap al llit, on cauen l’un sobre l’altre amb els membres barrejats. Es miren un instant i, després, les seves mans cerquen de nou la pell blanca i fina fins que ella tanca els ulls tot dient:
—Què esperes?

Aleshores se’n separa, es treu la guerrera sense deixar de contemplar-la, i ella es mou, no pas per fugir, car remunta les cames cap al llit i, encara amb els ulls closos, trasllada la gropa al centre del matalàs, on espera…

Quan s’esmuny novament al seu costat, gairebé cobrint-la, els braços li enllacen la nuca, i ell diu:
—Ho sabies, oi?
—Sí…
—Doncs per què…

Ella aplana el cos sota seu, s’eixarranca més.

—No parlis tant…

I en Daniel calla.

Ja no tornen a parlar diu res més fins al cap de deu minuts, quan ell es passa la mà pel front entresuat i es mig incorpora per tal de mirar-la. Aleshores li pregunta: la noia, d’esquena, xipolleja en el bidet; espera que tanqui l’aigua i, aleshores, fa:
—Amb qui has vingut, les altres vegades? Hi havies vingut altres vegades, oi? No et pensis que m’ho he cregut, això de la teva amiga!
—Com saps que he vingut? I què? No és cap mal, em penso.
—Carall! No et pensis que soc tan talòs És clar que no. 

I la noia, després d’un segon de vacil·lació, acaba per confessar: Ella s’aixeca, amb les cames ben separades, i allarga les mans cap a la tovallola.

—Però no et creguis, només ho he fet tres o quatre vegades.
—No t’ho pregunto, quantes. En tot cas, t’agrada.

Salta del llit, va fins al lavabo, engega l’aigua i, al mateix temps, orina.

—No entenc per què et feies la desmenjada…

Però ella, que el contempla, pregunta:
—Què fas?
—Em rento.
—Per què, tu?
—Perquè soc una persona neta.
—No et pensis que tinc res, eh!
—No ho dic pas. Amb qui has vingut, les altres vegades?
—I tu què n’has de fer?

Per darrere seu torna cap al llit, i ell tanca l’aixeta, cerca un cap de tovallola eixut.

—Amb el meu cosí.

Daniel s’admira:
—Amb el teu cosí? Que no teniu ho podíeu fer a casa?
—L’oncle sempre hi és, quan no treballa, i com que treballen plegats… Ara festeja i es casarà.
—El teu cosí?
—Sí. Per això no hi aniré més.

Ell assenteix, convençut. Ell deixa la tovallola, camina cap al llit, s’asseu al seu costat i li toca els mugrons.

—Ara ja em tens a mi.

La noia plega una mica el front, desvia l’esguard.

—No ho sé…
—Com, que no ho saps?
—Una noia s’ha de preocupar del seu demà… Tu m’agrades molt, des que et vaig veure al ball que em vas agradar. Per això no et vaig dir que no quan em vas voler acompanyar a casa, i avui… Però ets un pelat com jo.

Mou el cap, amb un gest gairebé desafiador.

—No cal que me la compris, la brusa, si no vols.

Ell li retira les mans que havia avançat inconscientment i parla en veu baixa, com per a ell mateix dels pits, es repenja contra la vora del matalàs i, per sobre de les cames de la noia, es projecta cap a l’altra banda. 

—De manera que t’interessen els diners…

[…]

—¿No se t’ha acudit mai que, darrere d’aquest forat que dius, en lloc dels ulls de la senyora Eusèbia hi podria haver una màquina fotogràfica?

Ella l’esguarda, bocabadada, i esguarda la paret com si no l’hagués vista mai.

—Vols dir… Però no, no n’hi ha cap.
—Potser no. Només dic que hi podria ser, si algú la hi posés. No m’entens?
—Sí… Per què?
—No, ja veig que no m’entens. Hi hauria persones que pagarien bé els clixés que se’ls podrien treure en situacions compromeses. N’hi hauria prou que una noia, tu, els posessis en aquestes situacions i que algú altre, jo, prengués les fotografies.

La noia s’acaba d’asseure amb les cames replegades sota seu, i ell allarga les mans, li toca les natges que sobresurten, els ulls fits en els ulls.

—Sí. I… Però ella no s’hi avindria.
—Qui, ella?
—La senyora Eusèbia.
—Ningú no en parla, d’ella. No caldria pas que fos aquí. Faríem més diners que si tinguessis un amic ric.

Ella s’humiteja els llavis, dubitativa.

—Però no és perillós, això?
—No… La gent amb diners pasta, casats, no són amics d’indiscrecions. Tu i jo ens podríem donar la gran vida i estaríem junts, com ara….

La mà puja pel ventre, s’arriba fins a les sines, però després l’esmuny cap a l’esquena i atreu tot el cos contra el seu pit.

—Què hi dius?
—No ho sé. M’ho he de pensar.

Ell atansa la boca als seus llavis, l’empresona mentre xiuxiueja: mou la cama per introduir-la entre les seves.

—Pensa-t’ho, doncs. Però després.

Sembla reflexionar, se separa una mica, somriu. Es bolca damunt d’ella que separa les cuixes i el lliga amb el braç, fa una pausa.

—És a dir, si no estàs cansada no sé si en tornes a tenir ganes…

Ella refrega la cara contra la seva, sospira: li mossega els llavis i alça el ventre cap al seu.

—No… Per a això, no… No veus que sí? Això no cansa…

Falgueres informa

Capítol II

—Ja sé que eren gent d’esquerra, a casa seva —vaig dir amb tota seguretat.

Però ella no semblava disposada a afluixar; replicà:
—Sap més que jo, doncs.
—Més, no, però sé. I no veig per què s’ha d’amagar. I més si és mort…
—No sempre n’hi ha prou —feu ella a repel.
—I han passat prop de vint-i-cinc anys des de l’acabament de la guerra…

Aleshores em va respondre:
—I qui ho diria?
—Ja ho sé.
—Vostè veu que els odis hagin desaparegut?
—No.
—Per què vol que parli, doncs?
—No vull que parli —la vaig contradir—. I perdoni si he estat indiscret. Però em semblava… sí, em semblava que ja havíem sobrepassat l’estadi de les referències comercials que volia. Parlàvem i ha vingut a tomb. Vostè no sap qui soc.

La dona va amansir-se una mica, reposà un moment la mà sobre la taula i va fitar-me amb una mirada eixerida.

—Un policia, no. No n’he sentit mai cap que parlés en català, ni que ho fossin, perquè també n’hi ha.
—Ja veig com pensa, vostè —vaig somriure-li.
—Del que penso jo, no me n’amago.
—Segons amb qui, pot ser imprudent. Ara, personalment, també crec en la franquesa. I per això no vull callar-li que hi ha gent amb la qual tampoc no m’avindria a fer negocis… Ja m’entén, persones amb les quals podria xocar.
—L’entenc molt bé. I per això no s’amoïni. Si vostè és com em penso, amb en Daniel s’ha d’avenir.
—Així hi confio.
—No li dic més —feu, però tot seguit afegí—: Veu el mal que ens han fet? No podem acabar de sincerar-nos mai amb ningú.
—Sí, ho sé.

Vaig aixecar-me, sospirant, i ella també va incorporar-se, una mica més feixuga, una mà sobre el genoll dret.

—En fi, ja he abusat prou de la seva paciència…

Capítol V

Va mirar-me, estranyada, però dos ganàpies que corrien l’obligaren a desviar els ulls. Ens havien omplert de sorra. Se la va espolsar i començà a untar-se les cames amb tot de moviments llargs i lents que no deixaven ni un centímetre de pell sense cobrir.

—Amb això, no et poses vermella…
—No m’hi poso mai, jo.
—Perquè ets de cutis més fosc.

Va seguir cuixes amunt, fins a la ratlla de l’eslip, i jo vaig cloure els ulls per no veure el moviment gairebé obscè de la mà que es tancava sota la forca. Vaig tombar-me, ara de bocaterrosa. Més enllà, prop de la paret del passeig que separava la platja del passeig de les primeres torres, una dona es treia el vestit d’uns quaranta anys es despullava davant de tothom, il·lusòriament protegida per la paret. És veritat que duia el vestit de bany a sota, però les faldilles que remuntaven per les cuixes tenien quelcom de provocatiu, de… Però potser no. Tothom semblava trobar-ho natural. Potser ho era, doncs, i jo m’obsessionava. El cos és una cosa natural. Calia respectar-lo, i jo no ho feia. L’embrutava amb els meus pensaments, convertia en matèria d’imaginacions tèrboles un desig senzill i legítim… Ella digué:

—Si que calles —digué la veu d’ella.
—No… Em torro.
—Em vols untar l’esquena?

Em vaig anar girant, a repel. Ella m’esguardava amb el potet obert a la mà, em somreia.

—Espera’t —digué després.

Es va ajeure de ventre a terra i va descordar-se el tirant de la peça superior els sostenidors, que es quedaren penjant al seu entorn. Era un gest sense malícia, natural, que gairebé confortava per la seva espontaneïtat i de sobte un pes semblà caure’m del pit i vaig dir-me que li ho agraïa. Era jo qui feia atrevides, descarades, obscenes les coses. No ho eren.

Situació analítica

Tercera sessió

—Hi havia una noia, a la facultat, que sostenia que el poder públic s’alimenta del desordre no organitzat… És una altra cosa, evidentment. Era una noia disciplinada, potser per exigències de partit, ja que era comunista, si bé els seus punts de vista sovint resultaven una mica heterodoxos. Es deia Eulàlia i, una temporada, em pensava estar-ne una mica enamorat. No perquè fos bonica, però tota la seva persona irradiava una mena d’aura de serenitat que les noies no solen tenir… Enamorat potser no és la paraula escaient, perquè sexualment no m’atreia. Prop d’ella hom se sentia net, segur, i per això devia buscar la seva companyia. Hi va haver un hivern que ella i jo fèiem grans passejades, però l’any següent es posà a festejar amb un estranger que tenia un lloc en una empresa comercial alemanya, un xicot alt i ros que sempre reia. Ella reia poc, en canvi, i durant aquelles passejades que dic, més que un noi i una noia que es troben bé junts, semblàvem dos conspiradors interessats només en la salvació del país… Recordo bé la desagradable impressió que vaig rebre el dia que es decidí a confiar-me que pertanyia al partit. Jo de política me n’havia ocupat molt poc, en mi tot es reduïa a aquest malestar de saber que era fill d’un poble emmordassat, al disgust que m’inspiraven actituds falses i una organització estatal basada en l’acció policíaca; enyorava una llibertat que mai no havia conegut i que els altres pobles consideraven natural, consubstancial amb la seva manera de ser. Veia tot i que constatava al meu entorn la injustícia, el favoritisme, la mentida constant dels qui pretenen de tenir raó contra la realitat d’un país i les aspiracions dels seus habitants; això em revoltava. Però tot plegat era una mica boirós, no acabava de veure solucions, no pertanyia a cap moviment d’oposició, havia participat únicament en unes protestes d’estudiants… La meva excusa era que no tenia temps per tot, que la meva preparació professional m’absorbia… La meva educació política puc dir que la va fer ella, que la inicià si més no. Però no em va convertir a les seves creences, això no. Naturalment que jo, quan la vaig conèixer, tenia una idea imprecisa i fins a cert punt fonamentalment falsa del comunisme, del qual sabia veure només l’actitud oportunista, les purgues espectaculars, les persecucions despietades menades contra dissidents i desviacionistes… Ella va ser prou franca per a reconèixer els errors, per a lamentar els aspectes inhumans que l’acció marxista arrossegava darrere seu. Era lúcida, no negava res, perquè per a ella no es tractava de defensar un partit, tot i pertànyer-hi, sinó d’acceptar, com em va dir, que en aquell moment no existia cap més doctrina amb probabilitats d’èxit enfront del capitalisme, cap organització que pogués plantar-li cara en termes pràctics de consecució. Més bé: tenia la partida ja guanyada des del moment que els seus adversaris no podien oposar-li una altra veritat constructiva. Ella va fer-me adonar de coses tan elementals quan s’hi pensa com el fet que tot l’occident vivia a la defensiva, com en una altra hora històrica, que precedí un triomf definitiu, hi va viure en el món antic en relació amb el cristianisme. Els pobles d’occident no disposaven d’una fe vàlida i les estructures burgeses que havien donat naixença al capitalisme modern es veien obligades, si volien sobreviure, a acceptar algunes de les solucions de l’adversari. Jo li oposava la llibertat, aquesta llibertat pràctica i de cada dia que consisteix a poder fer, a poder dir, a poder manifestar-se espontàniament sense temor de les represàlies. Però aquesta llibertat tampoc no es trobava fora del comunisme; les represàlies contra aquell que vol fer ús d’una llibertat total, fora del marc de la seva societat, existien en totes les doctrines, en totes les organitzacions, en totes les esglésies. De vegades tenien lloc aquí, altres cops després de la mort, però l’amenaça sempre era present. Ella ho acceptava ateses les limitacions de la humanitat, l’egoisme fonamental de l’home que, només compel·lit per una coacció o altra, admet que els seus semblants tenen els mateixos drets. Per què ens havíem d’obstinar en una concepció liberal de la vida quan tot, des dels primers fets biològics, la negava? Les teories boniques, com deia ella, no menaven enlloc; de realitat només n’hi havia una: que l’home era un llop per a l’home al mateix temps que una criatura social. Hi havia una contradicció, doncs, que calia resoldre, a favor de l’individu o a favor de la societat. Altres sistemes, el liberalisme burgès entre ells, es decantaven per afavorir l’individu, una cosa comprensible des del moment que havien estat bastits pels posseïdors o els seus assalariats que s’hi identificaven. El marxisme s’inclinava per la societat perquè era l’obra dels desposseïts i creia que l’individu en darrer terme només pot salvar-se quan aquesta salvació és a l’abast de tothom, quan s’ha produït un canvi total d’actituds. No era, ho admetia quan la pressionava, el primer moviment de revolta creador; hi havia hagut, com jo li assenyalava, el cristianisme. Però el cristianisme que triomfà ja era una altra cosa, tenia un altre esperit, havia estat alterat per la societat posseïdora que l’acceptà, que se l’apropià i va convertir-lo en l’església d’avui. Una doctrina de redempció havia estat convertida en un mitjà moral d’opressió. I aleshores es feia amarga, tan amarga com podia ser ella, perquè se li acudia que al comunisme li podia passar el mateix, que potser ja ens trobàvem en una data equivalent a les vigílies del regnat de Constantí que convertia el cristianisme en una religió d’estat. No havia dit ja que les nacions capitalistes adoptaven solucions socialistes? En adoptar-les, però, les desnaturalitzaven, en feien un cop més una arma d’opressió… Acabàvem per embolicar-nos, ben cert, perquè jo pretenia que aquell moment per ella temut arribà l’any 1919, quan el comunisme triomfà en un país que en feu precisament la seva religió d’estat. Però per a ella les coses es plantejaven en altres termes: Rússia era encara l’equivalent de la secta clandestina, si més no no acceptada, i ho eren els altres països socialistes, perquè aquest, l’actual, no era un món com l’antic, limitat pràcticament a la conca mediterrània, sinó a escala terrestre, i només la victòria final seria un triomf. En aquell moment es decidiria tot i ningú no podia jutjar a l’avançada. Jo en deduïa que, un cop més, ens vèiem reduïts a un acte de fe. S’hi veien els comunistes, és clar, perquè jo no n’era. Quan es plantejava la qüestió de què ser, però, no tenia la consciència tranquil·la. Una cosa indiscutible hi havia en les seves paraules: que l’única elecció que em quedava era contra, que ara per ara no hi havia una més enllà, que totes les altres posicions eren retrògrades. M’assenyalava també actituds retrògrades ben pròpies del país, que jo Això ho veia encara més clar quan reflexionava, per exemple, en l’actitud del meu pare, el qual havia seguit fidel als seus principis polítics d’abans de la guerra sense adonar-se que havien passat vint anys, d’aleshores, vint anys durant els quals havíem assistit al fracàs sistemàtic no solament de la nostra esquerra, sinó de totes. La solució de l’esquerra era la del burgès il·lustrat que vol oposar el seu seny als desbordaments de la història que avança massa impetuosa, la de l’home que tolera posicions distintes però sempre enquadrades a la mesura de la seva mentalitat de botiguer amic de dur una comptabilitat neta… En parlàvem rarament, ell i jo, de política, en primer lloc perquè la cosa desagradava l’Eugènia, la qual havia acabat per adoptar el mot que justifica totes les injustícies: «Hi ha ordre, oi? Doncs no sé que voleu més». Després, perquè ell tenia una tendència a convertir les discussions polítiques en anècdota. Un senyal de vellesa, potser… «Mira —et sortia—, nosaltres, quan els de la FAI saquejaven les esglésies i les cremaven, sense preocupar-se si tenien un valor artístic, arquitectònic, per pur vandalisme i odi de classe…». I aleshores seguia la relació d’allò que la gent d’ordre de la revolució havien aconseguit de salvar. No podia comprendre que això, com l’ordre de l’Eugènia, en definitiva no podia justificar res, que ben al contrari condemnava tots els qui havien estat o s’havien pretès dirigents del país. Cremar una església no menava enlloc, en el fons ni tan sols no era un acte revolucionari, però els de la FAI no ho sabien. Més ben dit, ho era per a ells, perquè la seva mentalitat els induïa a atacar el símbol més que l’esperit que el feu possible. Però, què podia dir-li jo? Vivíem en mons diferents, com sempre hi viuen pares i fills… També aquesta és una raó per la qual el matrimoni em sembla poc desitjable. Jo he sofert, sofreixo encara, de la distància que les circumstàncies han posat entre el meu pare i jo, i en sofreixo a despit d’aquesta ambivalència d’odi i d’amor que al capdavall forma part de totes les nostres relacions profundes. Però sé que quan dic les circumstàncies no explico res, perquè per damunt l’accident hi ha la constant que el fill necessita lluitar contra el seu pare si vol conquistar i retenir la seva personalitat, i el pare sent l’imperatiu de lluitar contra el fill díscol que es nega a continuar-lo fora de la base biològica ineludible. Jo no m’hi vull, no m’hi voldria, trobar…

Cinquena sessió

Però a què mena parlar si la societat és sorda? Com poden queixar-se els pares, com poden lamentar-se els barons sensats, si són ells que han fet aquest ambient tan poc propici? Hi ha massa distància entre allò que hom pretén creure i l’acció; més que distància, contradicció. No pot pretendre’s seriosament que la mà esquerra ignori allò que fa la mà dreta, sobretot quan no són obres bones. A l’infant se li donen unes normes de conducta, se’l forma d’acord amb determinats ideals, però tot seguit veu que en el fons es tracta d’una mena de rutina que ningú no obeeix, que ningú no fa cap esforç per obeir. Deixem les excepcions… Què pot pensar l’infant que veu que el seu pare, un catòlic practicant, per exemple, que predica virtut amb les paraules, ha fet els diners especulant amb les debilitats o amb la misèria del poble? Com ha de reaccionar quan s’adona que l’actitud pública no correspon a l’actitud privada, que de vegades, en el clos de la llar, de l’amistat, fins es fa burla d’allò que després s’exalta davant l’estrany? Quina confiança pot tenir en la sinceritat, en la bona fe dels adults que formen part d’una organització, que participen en un estat de coses que íntimament menyspreen? Si se’ns dona un món que es guia per l’aparença, que accepta alhora dues morals, per dir-ho així, com pot estranyar que l’infant es revolti i, més, que la seva revolta sigui pueril? Com pot sorprendre que sigui un malalt? Hi ha d’haver malaltia on hi ha hipocresia… Recordo ara el cas d’un noi, company meu els dos primers cursos de la facultat. El seu pare tenia un càrrec polític, poc important però que l’obligava sovint a manifestar-se, a assistir a celebracions, a actes commemoratius, un home que en alguns moments s’havia captingut amb molta severitat envers altres membres del partit que donaven certes indicacions d’això que els marxistes en dirien desviacionisme, que pretenien revisar conceptes; se sospitava que havia procedit, anys enrere, a algunes denúncies. Ho vaig saber per l’Orbieta, que era molt amic seu, i veí, perquè tots dos vivien a la rambla de Catalunya. Jo no vaig intimar-hi mai, potser per falta d’ocasió; després, era un noi una mica adust, tancat, li costava d’entrar en relació amb persones noves. Havia estudiat en un col·legi de jesuïtes, on també assistí dos anys l’Orbieta, abans de passar a l’institut. A ell li parlava amb franquesa. En Costa… es deia Costa… formava part de les organitzacions juvenils, havia estat en campaments, havia desenrotllat ja alguna activitat política incipient… Creia en allò que se li havia ensenyat. I aleshores va descobrir que el seu pare havia tingut ja un càrrec polític, també poc important si es vol, abans de la guerra, a la Generalitat. Políticament sempre fou un element moderador, de tendències conservadores, sí, però democràtic, si és que això vol dir alguna cosa, catalanista. En el curs de la guerra se li havia confiat una missió a l’estranger que li hauria donat l’oportunitat de passar-se si hagués volgut. En lloc d’això, va preferir posar-se en contacte amb elements de l’altre costat i convertir-se en un quintacolumnista. Ja sé que hom té dret de canviar d’opinió, que de fet hi canviem contínuament, si no en coses importants, en coses menudes, però cal que això sia fet sense baixesa, sense traïció… Tot va sortir a la llum un vespre que el senyor Costa va rebre la visita d’un exiliat, company seu, que tornava a Catalunya. Pel que comprenc, l’arribat de nou havia esbrinat algunes coses durant la seva estada a França i les hi va tirar en cara quan no aconseguí, suposava el noi, que el seu antic correligionari li concedís allò que anava a demanar, potser una ajuda, un aval… Van cridar, van exaltar-se una mica… Després hi va haver excitades converses entre marit i muller i el fill les arreplegà; arreplegà si més no el suficient per atrevir-se a demanar explicacions al seu pare. Hi va haver una escena, hi va haver escenes. El xicot va comprendre que el seu pare havia actuat per por, que quan va trair la seva causa encara hi creia, però estava ja convençut de la victòria de l’adversari i per això s’assegurava el futur mitjançant un doble joc. I tot això que m’has ensenyat, doncs?, diu que el noi va preguntar-li. Va obrir els ulls, s’adonà que no podia ser tan bona com li deien una causa que provocava temor. I observà coses que mai no havia observat, o que no li havien semblat prou significatives. Procurà documentar-se i descobrí allò que ignorava del tot: que formava part d’un poble amb un passat propi i que el seu pare i tots els que eren com ell li furtaven una herència a la qual tenia dret… Sabeu què se’n va fer, d’aquest xicot? Vencent tots els obstacles que lògicament havia de trobar donades la seva actitud anterior i la situació ben coneguda pel seu pare, aconseguí d’obrir-se pas fins a les files d’una organització clandestina separatista i repetí, a la inversa, el joc del seu progenitor: públicament, continuà adherint-se a Falange per tal de tenir accés a informacions que podien interessar els seus novells companys. La situació era insostenible per a un noi del seu tremp, em deia l’Orbieta, i l’inconscient sentiment de culpabilitat que experimentava l’obligà a fer tot d’imprudències, perquè volia ésser castigat. I ho va ser. Perquè el van detenir dues vegades, i quan anaven a fer-ho per tercer cop, aconseguí de fugir cap a la frontera. L’exili també és un càstig. Poc abans que l’Orbieta se n’anés a Río de Oro, vaig saber, perquè ells dos s’escrivien, que era a l’Alemanya oriental: traduïa propaganda comunista destinada a la Península…

—Ja és l’hora.

© hereva de Manuel de Pedrolo
© de l’edició, Comanegra