Perfil biogràfic de Plàcid Vidal sobre el narrador i dramaturg català Juli Vallmitjana. Va ser publicat el novembre de 1921 al número 44 de la Revista del Centre de Lectura.
////Els contes de La raça que es perd a Stroligut
Juli Vallmitjana
Juli Vallmitjana és un escriptor personal que el domina l’instint representatiu. Que ho diguin, si no, les seves obres Els Jambus, La Tasca, Els Zincalós, Sota Montjuïch i La Xava, on l’autor tan naturalment ha fet ascendir fins al regne del teatre i al de la novel·la aquelles baixes classes de la societat que tenen per escenari i per llibre el món, i on elles s’han revelat tan bé per traça del significador, que sempre ha triomfat com a costumista de gent pintoresca i de mal viure.
Jo, per casualitat, vaig intervenir en l’edició del primer llibre d’aquest escriptor, quan els intel·lectuals encara l’ignoraven del tot com a literat, havent-los sols demostrat aficions a la pintura, i sense conèixe’m per res l’autor inèdit.
Recordo que a principis de I’any 1906, un individu ja entrat en temps, que ni sabia de lletra, però que tenia història per la seva astúcia i era capaç de tractar tant amb Déu com amb el diable, i que per certa corredoria industrial anava passant per alguns tallers, fins per impremtes, prenent-se franquesa amb tothom que hi trobava, va venir a proposar-me si em volia cuidar de corregir una obra catalana que tenien per a imprimir en una tipografia del carrer de Cambis Nous, de Barcelona. Jo vaig estranyar molt que en aquella casa, per tal cas, se trobessin en necessitat d’haver de recórrer a fora per a corrector, quan en tots els tallers d’impremta de Catalunya sol haver-hi qui tingui, més o menys, nocions de la nostra ortografia, i principalment en els barcelonins, que quasi per tot arreu tenen qui s’encarregui de repassar les proves després de l’autor, per a caçar les errades que es puguin haver escapat (perquè a l’autor, quan no està avesat a corregir, és a qui se li escapen més errades, per motiu de què, tenint el seu escrit fixat en el pensament, ho llegeix de memòria, i li sembla que les lletres ja ho expressen bé, podent-se donar el fet que sols el canvi d’una lletra tergiversi el sentit en terrible compromís).
—És que ho volen d’una manera que diuen que ara s’estila, i vós ho sabreu —va indicar-me el proposador.
I jo llavors el vaig voler entendre. I vaig dirigir-me cap a aquella impremta d’on s’havia enviat a cercar-me.
Allí en el taller, el regent me va assabentar de tot el que se tractava. Va ensenyar-me un exemplar de l’obra d’Eugeni d’Ors La Muerte de Isidro Nonell y otras arbitrariedades, que llavors acabava de publicar-se, i que un argenter de Gràcia, al qual se li havien despertat aficions de literat, li havia portat per a model d’un llibre que ell volia fer editar, en llengua catalana, presentant una col·lecció dels seus assaigs d’escriptor, desitjant que li revisessin, posant-se-li en ortografia moderna, de la que anava propagant la casa editorial «L’Avenç» (a la qual després va acollir-se Vallmitjana per a publicar els seus més significats llibres).
Jo vaig prometre fer tot el que en l’assumpte sabés i pogués resultar en bé (que era poc, i, pel manuscrit, vaig veure que calia molt de treball i havent de resultar de mal lluir, tractant-se de l’obra d’un autor incipient en les regles de la gramàtica i estant encarregada l’edició a una impremta purament comercial, no a propòsit per a labors literàries).
El manuscrit estava retolat Coses vistes i coses imaginades, i el firmava el nom ~ Juli v. Colominas, així amb la inicial amb lletra minúscula, avisant-me el regent del taller que l’autor reclamava que allò li deixessin tal com ell ho havia posat.
—És que aquest senyor es diu Vallmitjana, però no vol ostentar el tal cognom en els seus escrits, perquè, essent conegut i acreditat com a argenter, les idees i els arguments que aquí exposa podrien perjudicar-lo en la seva clientela —se’m va confessar.
I en l’any 1906 va sortir a llum aquell llibre, mal corregit, com és de suposar i se’n pot convèncer; però no tan malament com si se n’haguessin cuidat sols els operaris de la impremta editora; i amb moltes faltes d’ortografia i de sintaxi, però tampoc amb tantes com n’hi havia comes el novell autor.
Juli Vallmitjana Colominas va començar escrivint molt malament de forma, però ja amb remarcat interès d’assumpte i intenció. El llibre Coses vistes i coses imaginades, que el seu autor el dedica, per igual, als seus amics i als seus enemics, va ésser una col·lecció de contes i impressions sense conjunt, però que s’hi iniciava un temperament, havent-hi un treball, En Braó, que ja hi frisava el germen de les obres futures que havien de donar a aquest autor una original i celebrada representació dins de la nostra literatura.
I el cas fou que jo, havent intervingut en la correcció d’aquell seu llibre, no vaig conèixer personalment Vallmitjana fins després de molt temps d’haver-lo ell publicat, quan el tal Juli v. Colominas ja havia fet estampar un drama que havia escrit, Els Oposats, que el nostre amic (oh admirable i malaguanyat amic!) Josep Plana i Dorca ens el va portar a casa del meu germà, recomanant-nos la seva lectura.
Plana i Dorca ens va exalçar en gran manera les condicions de Vallmitjana com a escriptor, amb la vehemència i entusiasme que aquell franc home sempre s’afanyava a fer relluir les qualitats dels seus col·legues, i ens va innovar que ells dos eren conveïns en el seu carrer de Gràcia i que congeniaven com els millors companys.
Al cap de pocs dies va presentar-se a trobar-nos aquell jove del qual n’havíem sentit parlar tan bé, i havent fet coneixença amb nosaltres, de seguida va afirmar tot el que de la seva amistat ens havia expressat Plana i Dorca.
—Passem moltes tardes els dos en companyia —ens va dir. —Jo li envio un mosso amb una targeta preguntant-li: «Té ocupació avui, senyor Plana?» I ell sempre em contesta: «Senyor Vallmitjana, ja sap que jo, per a vostè, no tinc mai ocupació.» I si no vaig jo a casa seva, ell ve a casa meva; i així passem la tarda llegint i conversant. Ell m’és un gran al·licient. El senyor Plana val molt!
D’aquesta amistat i admiració va esdevenir que sortís dedicada La Xava a Josep Plana i Dorca, nomenant-lo Vallmitjana mestre seu, amb tot i diferenciar-se tant del teosofista l’autor d’aquella novel·la pintoresca (si bé Plana en el seu llibre Papellones, publicat en l’època de la seva constant relació amb el conveí, té un sonet que per argument ve a ésser una flor del mateix branc de la literatura que va fer cèlebre el meu biografiat).
Era que els dos amics, en aquella comunicació intima, temperant els caràcters fins a congeniar en absolut per la confiança personal, anaven participant els dos a ensems de les mateixes idees; i Vallmitjana s’influïa espiritualment de les creences del seu company religiós, i encara que escrigués ocupant-se de gitanos i gent pervertida, tenia especial interès a estudiar compenetrant les teories d’aquell al qual ell com a estimulador, esperant la proporció considerava com a mestre; i deia que allò que llavors escrivia sols eren entreteniments, que les seves aspiracions avençaven molt més enllà. Ja ho havia iniciat, de certa manera, en la seva obra Els Oposats, drama més o menys de tesi, que ha restat obscur al costat del brillant èxit d’Els Zincalós.
El drama Els Oposats va estrenar-se en el teatre «Auditòrium» de Gràcia, en l’any 1908, després d’haver-se publicat l’obra (que també s’imprimí en nom de Juli V. Colominas, però ja amb inicial majúscula, tal com aquí va signat) i quan l’autor encara era verge d’aplaudiments i d’elogis crítics en periòdics. Va haver-lo d’estrenar una companyia d’actors mal organitzada, en unes condicions que a aquella gent se li podia aplicar el sentit del títol de la tal producció, i quasi per compromís, en l’acabament d’una sèrie de sessions que allí uns intel·lectuals s’havien emprès en idea de teatre íntim. Per aquests motius Vallmitjana, en el darrer assaig de la seva obra, va sofrir exaltades dissidències amb un dels seus principals intèrprets, barallant-se ambdós, i l’autor del drama no va assistir a l’estrena de l’obra, que només va representar-se una vegada.
A la tarda d’aquell dia, va passar Vallmitjana per casa nostra, i ens va explicar el fet de les violències tingudes.
—Aquesta vetlla, em posaré la gorra, agafaré el bastó i me n’aniré cap a baix a Barcelona, a les meves… —ens va dir.
—Doncs ara vós, en aquell home, tindreu un enemic —vaig indicar jo.
—Oh ca! No en tinc cap d’enemic sinó en mi mateix. En saber-me vèncer jo mateix, ja n’hi ha prou —va respondre amb intenció l’interessat teosofista.
Molts dies passava a veure’ns, i quasi sempre acompanyat, unes vegades d’un trinxeraire, que ell deia que li servia molt per als experiments en les incursions pels llocs de la baixa societat barcelonina; i altres, la majoria, del jove dibuixant Josep Martrus, que el tenia acollit a casa seva, com a estimulador, esperant la proporció de marxar aquell artista a París, assegurant Vallmitjana que prou bé sabria dirigir-li.
Va fer-nos imprimir una novel·la, De la Ciutat Vella, que jo mateix li componia en el nostre taller. Ens donava l’original de poc en poc, a mesura que ell anava escrivint-lo; de cada full de setze pàgines que imprimíem n’hi portava un plec a casa seva, i l’autor me presentava el nou original. Me feia pujar a un alt departament que hi havia al capdavall de la quadra del taller d’argenteria, on el nostre escriptor tenia la seva improvisada cambra de treball, i on sovint se reunia amb el company Martrus, vora una taula plena de llibres i papers, i allí em llegia amb molt goig tot allò que havia fet en continuació de l’obra empresa, abans d’emportar-m’ho per a compondre-ho, sol·licitant amb íntima franquesa i generosa confiança el meu parer, que sempre solia ésser d’amic entusiasta.
En aquell temps, en l’any 1908, Vallmitjana ja havia avençat notablement en la pràctica d’escriure, i sabia donar millor importància als seus treballs, que quasi tots els explicava de paraula abans de transcriure’ls en lletres, fent comprendre en l’acció viva que devia sofrir horrible lluita l’home amb el literat.
Per culpa de la molta feina que teníem en la nostra impremta i essent difícil d’activar amb els nostres comptats medis materials, no podíem anar tan de pressa com hauríem volgut en l’edició de l’obra De la Ciutat Vella, i allò impacientava extraordinàriament l’autor, que en tenir-nos avençat original per a un full de setze pàgines i en trigar alguns dies a ésser-li enllestit i entregat el plec ja s’atribolava, faltant-li atenció i fins voluntat per a estudiar i escriure. Un dia fatal, després d’haver vingut ja dues vegades el nostre client a queixar-se, va presentar-se enfadat, ordenant irremissiblement que acabéssim el llibre en aquell mateix original que teníem i que el féssim enquadernar de seguida, sense arribar al que me’n vaig a passar una temporada a final de la novel·la, que ja hi hauria una segona part.
A mi em va sorprendre i disgustar aquell estrany punt de gènit, i en major grau veient que el resolut, després, ja no va acostar-se més a casa nostra. Vam passar alguns anys en què, en trobar-nos, ni ens saludàvem. Jo no li tenia pas odi. La sorpresa i el disgust havien anat fent-se condol d’amistat en el meu cor; i vaig celebrar els èxits de l’escriptor que jo havia conegut en els seus principis, abans de presentar-se al públic, i que l’havia tractat amb confiada intimitat en els seus iniciaments. Barcelona i Catalunya en complet van saber qui era Juli Vallmitjana, i fins per tota Espanya va transcendir la novetat del teatre d’aquest autor amb l’estrena a Madrid del seu drama La Mala Vida, traduït al castellà.
Cert temps després d’aquella estrena, estant jo empleat en una relatoria de l’Audiència de Barcelona, va comparèixer Juli Vallmitjana a veure l’oficial Alexandre Bros, gran amic i amant de la literatura, com de totes les arts. Notant Bros que no ens parlàvem amb Vallmitjana, suposant que no ens coneixíem, ingènuament, va presentar-nos. Tant l’un com l’altre vam tornar a donar-nos la mà amb expressiva franquesa, com si no hagués esdevingut mai res interrompent la nostra amistat.
—Ara trigarem a veure’ns de nou, perquè me’n vaig a passar una temporada a Madrid, que l’Enric Borràs m’hi ha d’estrenar un altre drama —va anunciar-me ell.
I no l’he vist més, ni n’he sabut res més sinó aquests detalls que referiré a continuació:
Entrant en coneixença i en parentiu amb Màrius Güell, per la branca de la família de la meva muller, vaig anar a casa d’aquell cosí, i, entre diferents quadros que allí vaig trobar ostentats, de seguida vaig fixar-me en un dibuix que F. Pascual i Monturiol va fer en propaganda de La Tasca, i en un retrat de Vallmitjana dedicat al meu parent.
—¿Sou amics amb Juli Vallmitjana? —vaig preguntar a Màrius.
—Quan jo era empresari de teatre vaig fer-li estrenar El Jambus i La Tasca, que ningú s’hi atrevia, i van resultar de primera —va respondre l’interpel·lat, arranjant-se la corbata i amb aquella seva expressió d’amabilitat i franquesa en senyal d’home intel·ligent. —Ara fa molt temps que no l’he vist. En la darrera vegada que vaig parlar amb ell va dir-me que estava estudiant el llenguatge dels jueus, per a poder escriure referent a aquesta nissaga, i que no escriuria res més, absolutament, fins que el sabés.
© de l’edició, Stroligut