Barcelonines és un recull de proses customistes i humorístiques de Robert Robert sobre Barcelona publicades entre el 1865 i el 1866 a la revista satírica Un tros de paper.
Segons afirmava Josep Pla a El quadern gris, «per al gust d’avui són molt més interessants les descripcions vulgars de Robert que les retòricament tòpiques de Verdaguer».
////Més humor a Stroligut
Barcelonines
El Passeig de Gràcia
La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d’ençà de l’ensanche, malviatge la paraula!
El Passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la Rambla, el càstig del treball i la cobdícia de la indústria, sinó el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxe.
Per allí s’esplaia el cor veient les temptatives artístiques de les fatxades sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat l’arquitecte; els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un carreró asquerós com el de detràs del Correu ni l’arc de Trentaclaus.
No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafetera i tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.
El Passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat i roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son àmbit no es veu ningú que sembli estar-hi per força, sinó al contrari, per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.
Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son aspecte els senyals d’agitació forçosa que regna a la ciutat. El corredor va tan a poc a poc com l’hisendat; l’estudiant no es recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de l’aire i el panorama que el rodeja.
Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia!
A l’hivern es va de tarda al Passeig de Gràcia.
A l’estiu, matí i vespre, es va al Passeig de Gràcia.
Per anar als numerosos poblets del voltant, s’aprofita, sempre que es pot, la proporció de passar pel Passeig de Gràcia.
A tot foraster se li pregunta: —¿Ja has vist el Passeig de Gràcia?
II
L’animació del Passeig de Gràcia, l’estiu, comença amb el dia.
Abans que els òmnibus vagin i vinguin, ja hi transita gran munió de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color, s’encaminen a Barcelona amb el gec al coll (si en porten) i l’esmorzar embolicat en un mocador de quadres blaus.
Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre pollastres, fores d’alls i cebes, pebrots i tomàquets, albergínies i ous i fruites.
Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que llavors, per lo general, no van de
Gràcia a Barcelona, sinó de Barcelona a Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per passar l’estiu més tranquils, no paren mai d’entrar i sortir, i al cap de tres mesos han viatjat més que si haguessen anat i vingut d’Amèrica.
Aquest moviment dura fins a la força de la calor, en què baixa un poc, mes no cessa, puix són moltes que, per motius que deuen ser molt poderosos, se’n van amb el pic del sol a dinar a algun siti on, per arribar-hi, per força es té de travessar el Passeig de Gràcia; de modo que tot es torna òmnibus, centrals, cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves ferms, que se’n pugen a dalt, sota la vela, on es torren baix el pretext que allí corre millor l’aire.
Els diumenges és més animat el quadre.
Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts de Clavé; altres van a prendre xocolata als demés jardins; altres amb xefla cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent, per beure molt vi necessita estar ben a prop d’un doll d’aigua.
Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no podent gosar de cap diversió, se resignen amb la seva sort si cada diumenge poden anar a prendre xocolata al Passeig de Gràcia.
Així s’explica, en part, com en una nació s’eternitzen les tiranies. ¿Com ha de ser esclau un poble on la majoria es creu quasi feliç si els diumenges pot veure vi o prendre xocolata? Ja en poden fer a l’alçada d’un campanar, a aquesta majoria: mentre no li prohibeixin mastegar cigrons torrats en xicra o traguejar infusió de campetxo cada vuit dies, sempre dirà: — Ara és un gust: les coses sembla que van bé.
III
A les tardes de dijous d’hivern, per espai de dues o tres hores, la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es trasllada en pes al Passeig de Gràcia.
No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té per costum freqüentar aquell siti en l’època i hores indicades.
Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al Passeig de Gràcia.»
Així, quan es diu, un dijous: «Aquesta tarda ens veurem», ja s’entén que es vol dir: «en el Passeig de Gràcia».
Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos motius, especialment l’un molt singular.
Va començar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no trobar-hi ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer al mateix temps a moltíssims, els quals es van trobar amb una concurrència forta; però, com que cada u d’ells ha procurat apartar-se tot el possible dels altres, i com que ningú d’ells va a lluir ni a avergonyir als demés amb son exterior, quasi no s’adonen que tanta sigui l’afluència de passejants, i cada u diu en son interior:
—M’agrada venir aquí perquè no hi ha gent. Entre aquests passejants de tarda n’hi ha força que s’ocupen molt seriosament a enterar-se bé del que adelanten les obres.
No n’hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la qualitat del morter que s’hi empra, del gruix de les parets i els jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen sobre els avantatges i desavantatges de l’ensanche (hem de dir ensanche!).
IV
A les nits d’estiu…
Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als Campos, música a Euterpe; coet d’aquí, roda de foc per allí, gots de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.
Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple, els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sense parar mai.
A l’una banda exhibeixen la innocent malícia d’«En Pere Pau»; al costat repeteixen les rialleres «Pitarrades»; al davant fan el gasto «Don Simón» o altres semblants; més amunt «L’Elixir o Le Prigioni », i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze, hora on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de còmics i espectadors i passejants, tips de música a no poder més, i encara, abans de sortir del passeig, trobant una colla de ceguets que ha passat el vespre allí, tocant sempre, amb un plat de llauna a terra per recollir les caritats.
V
Deixo aquesta matèria, reconeixent que no sóc digne de tractar assumptes tan elevats.
Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli, cèlebre en son temps per l’entremaliada redacció de sos cartells.
I si no han vist la marcialitat, el suar, el llambregant de faldilles, l’encarcarament d’enagües de les minyones, que, amb el vano verd i el mocador de mocar plegadet a la mà, devoren a violentes gambades l’espai comprès entre Barcelona antiga i el castell d’en Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una de les coses més especials i característiques del Passeig de Gràcia.
No m’atreveixo a descriure-ho, em poso baix l’amparo del poeta aragonès que deia:
Eso no se pinta, no:
eso, Asazuldo, se siente…
Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades és menester veure-les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més entès, si no ha contemplat les mans, els peus, les passes, les cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què aquella part de sexe femení, flairant el mascle, tement el vespre, i remoguda fins a l’ànima per les espinguetades del cometí de pistó, vola com el vent, s’enfonsa en la pols, entropessa en palets, topa amb transitants i, amb calor al clatell, augmentat per l’impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant en el saló i amb la certesa que va a descansar… ballant dins d’un forn.
El Passeig de Gràcia! si n’és de deliciós!
Ja és modisme general dir: —Si treia una rifa
m’havia de fer una casa al Passeig de Gràcia!
Al mig del carrer
—Pst. Pst. Senyora Tuies!
—Ui, Jesús! Senyora Monjó!
—Dona, ditxosos els ulls…
—Ja ho pot dir. Sinó que, jo li diré, no he estat gaire bona.
—Oh!, doncs bé fa una cara prou reeixida! No ha estat pas cosa de cuidado?
— Què diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxinles, banys de mostassa… Folla, amb res m’adobava! Fins que…
—M’ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res.Miri: la meva noia enraona amb un fuster que, mal m’està dir-ho, però li asseguro que per coses així; vamos, de malaitietes… Ah! Ja deu saber que la caso… Ah!, sí, sí; la caso. Vegi, no tenia res més de cap que venir-la a veure per dir-l’hi; però vaig tan atrafegada, que l’un dia per l’altre, l’un dia per l’altre, allò, sap?, demà, demà, i com que les persones s’encuantran que les muntanyes no, sap què deia? «Quan menos t’ho pensis et sortirà trascantó.» Ai, miri que ve un cotxe!… I ve-li aquí, tal fet tal dit.
— Sí: de vegades un…
— Endemés, sí, sí: la caso. Un minyó molt conforme, miri. Treballador i tot el que vulgui. No és perquè jo ho digui; però; vamos, per ser fuster es coneix que li han donat bona criança. La mossa ja té l’anell… ah, sí, sí; n’està tota joiosa… uf! No val mil lliures, no es pensi; però, vamos, per ser treballador, li dic que fa goig.
— Vaja, me n’alegro. Doncs, tornant amb el meu mal…
— Ah, sí; per què no m’ho deia, tonta? ¿Sap què deia el meu sogre? «Desgraciat del que ha de tractar amb metges!» I tenia raó; perquè es veuen uns desenganys… Ahir mateix van enterrar l’amo de la casa. En vol, de metges? Més n’hi hagués hagut! Allí d’ampolles, de pegats, de potingues…
—Pst… jove! Miri que li cau l’agulla del monyo! Endemés… què deia, jo? Ah! Van començar si serà això, si serà allò; el pobre home, no sé què em tinc, no sé què em tinc, busca d’aquí, busca d’allí. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies… què! Amb un dia i mig, va ser mort. Calli… un dia i mig? Sí; perquè jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou… «Passi-ho bé, senyor Magí, amb la companyia!» (Ara se li ha mort l’oncle que tant de bé li ha fet Déu.) Amb això, eren les nou o per aquí, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un got tapat amb un paper, i vaig pensar: «Ui! Jesús! Això és que tenen algun malalt»; i vaig dir entre mi: «Bah! Deu ser la senyora Munda, que sempre està malicosa». Però, pujant, la veig que obre la porta i dic: «Anem, no és ella». Surto a la finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de molts anys: «Escolta, Carme: que teniu algun malalt?». I em respon: «L’amo, però el metge diu que no serà res». «Me n’alegraré», li vaig respondre. I com, de fet, era un bon subjecte. Déu l’hagi perdonat. Pues, senyor, no serà res? L’endemà, a les quatre de la tarda, li agafa de repenta un treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu, que tal va ser la cosa, que amb un xic més l’Extremunció no hi és a temps? Per això sempre dic: «Metges? Déu me’n guard».
—Veu? Jo vaig tenir…
—I el meu gendre…, vamos, anem dient el promès de la gran… em diu… (perquè, no es pensi, per això de certes malalties és un botavant) sempre em diu: «Cregui’m…». «Ai, em fan un fàstic, aquestes senyoretes arrossegant el vestit d’aquest modo!» Ara digui: ¿no fa consciència?
A la noia n’hi hem fet tres, un de bo i dos així, per tot dur.
Ell sempre: «Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats ja n’hi faré jo, de vestits!» Jo: «Tòfol, deixa’m fer.» Es diu Tòfol. Però, ara que hi caic, si vostè l’ha de conèixer! ¿No es recorda d’un pescador de mar que per any s s’estava a davant del forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?
—Ah! Sí? És fill d’aquell?
—No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que tothom n’anava ple… Que per això sempre dic: «Coses de justícia? Ai, Déu nos en guard». Què es pensa? Estava d’allò més bé. Vaia! Miri: jo em recordo que era
noia… (Ai, Senyor, sembla que era ahir!…) que sentia contar l’avi que a casa dels seus avis d’aquest
xicot tenien un armari de Girona ple de roba blanca, que de llençols, de camises, de mitges de teler… demanin! Tant, que quan va morir l’àvia… Ai, Senyor! Era per la pidèmia, encara que ella va morir d’una caiguda! Que bé se’n va parlar prou pertot el carrer de Sant Pere, doncs, quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al Cel, van trobar sis dotzenes de llençols encara amb l’empesa. Ca! Si li dic jo que era una casa que vamos, se’n feia cabal!
I aquest xicot…, res, què vol que li digui!… Va veure un dia la noia (vamos, la gran), i ja li dic, una afició tot seguit, que… Ai, ai! Mossèn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai, pobra de mi, que deu ser tard! Endemés, una afició loca. Al cap de vuit dies… (com vuit?… set, que era per Sant Jaume), ve-li aquí que ell que va i m’emprèn. Jo, filla, la veritat, vaig pensar . «Veiam: prendrem informes…» No li vaig dir ni sí ni no: m’entén Posi’s al meu puesto. Pregunto a l’un i a l’altre. Filla, tothom no té més boca per alabar-lo. I un gènit… Cregui’m: és d’allò més xistosot. Miri: l’altre dia ens estàvem al sostret; i, allò que succeeix de vegades, ningú deia una paraula, i ell que tot plegat salta… Res, un acudit… Ell que salta i diu: «Semblem muts!…», que la noia i jo ens partíem de riure. I d’aquestes en té moltes: cada punt hi és, no es pensi. Per cert, que jo de vegades li dic: « Per mor de Déu, calla!» Perquè m’arribaven a fer mal els ronyons. Ah, sí, sí, és molt dallonses. I doncs, vostè, ¿què ha tingut?
— Jo li diré: em va agafar un doloret…
— Dolor? Ai, m’ho hagués dit!… Per això sí que en Tòfol té una mà d’àngel. Miri, no li dic més: el dia del Sant de l’home, en havent dinat, em trobava tota no sé com, i ell que em diu: «Ja veurà…». I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben calentona i, filla…, el mateix que oli en un llum.
—És que el meu dolor…
—Ai pobra de mi! Les dotze! Me’n vaig corrents, que encara tinc d’escumar l’olla, i no puc córrer gaire perquè em fa mal una cama, que per mi vol ploure. Endemés, vagi’m a veure, que parlarem un rato i li ensenyaré les coses de la noia. Res, quatre pellingus; però, escolti, les coses ben endreçades… Oh! En quant a això, ella no serà bonica (és dir, és dreta i igual, gràcies a Déu), però el que toca a ser curiosa, ja li dic jo que sí. Ah! Escolti: ¿no tindria pas un cercapous, que li enviaria a buscar?
—Crec que sí, que n’hi ha d’haver un al sostre mort. Ja ho miraré, i si acàs…
—Té raó; si acàs, enviï-me’l, i se’n podrà endur la ratera, que ja no ens serveix.
—Bé; doncs un dia d’aquests…
—Sí, vagi’ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la mitja. Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un mocador de cotó… d’això baratet, perquè, filla, tot costa els ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que (ja ho diu en Tòfol) no sé a què arribarem.
—No me’n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ningú malgasta, i…
— Què em dirà,santa cristiana? Ai, Déu la faci bona!… Miri: ahir vespre vaig poder comprar un
pagellet, petit com… què li diré jo, ara? Calli…, un quart d’una! Però, Senyor, com passa el
temps… Me’n vaig. Anem; vingui’m a veure. Estigui boneta. Recados.
—Anem, doncs…
—Vingui un vespre, que riurem. Tenim un esquirol!
— Què mana?
— Que tenim un esquirol! Passi-ho bé. Li agradarà! Hasta un altre rato.
La senyora Tuies, quan s’han separat: — Deixa’m fugir. Bona dona, la senyora Monjó. Sinó que mai diu res.
La rebotiga
La rebotiga és esquifida, i, del poc espai que té, encara en prenen un bon tros quatre armaris raconers pintats de vermell. Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda, rivetejada de groc.
Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol verd, sa campaneta i ses moquetes.
En una repisa hi ha un caputxí de cartró que es posa i treu la caputxa, segons si el temps és sec o humit, i en els quatre panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en sos ànguls; quadros que representen el siti de Girona, l’entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruc i la tornada a Espanya de Fernando VII.
Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i racons, encara s’hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de ciervo amb què diàriament se freguen.
Prop del braser hi ha cinc cadires de braços amb assientos i respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llautó, que al mateix temps constitueixen son adorno.
L’amo de la casa és el senyor Eufrasi, dic, el doctor en farmàcia D. Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de
xeixanta dos anys, que té la barba molt forta i que s’afaita cada dia per decoro de la facultat.
Són tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingués fisonomia humana, sembla que esperi a algú.
En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots, i en el braser una cafetera amb aigua.
Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l’hora, obre la vidriera que dóna a la botiga, i, tot passant el braç per
l’obertura diu al seu practicant:
—Lagenam syrupi citrei ad usum domesticum conditam.
El practicant s’aixeca amb viva sol·licitud, i d’un armariet baix que està darrere el taulell, ne treu una ampolla i la dóna al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.
Se mira l’ampolla contra claror, la destapa, l’ensuma, se tira una gota de xarop al palmell de la mà, llepa, i paladeja amb la cara d’home satisfet.
En aquest punt se sent un bastó picant a terra i una tosseta, i entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins a les orelles, un tertulià.
—Santa nit tinga, senyor Doctor.
—Molt bona nit. Vamos, que avui vostè és el primer, senyor Nofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.
—Sí, senyor, gràcies a Déu.
—Ja li tinc amanit el xaropet.
—Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindrà el senyor Quim. L’he deixat a la cantonada parlant amb son gendre. Miri-se’l: aquí el tenim.
Amb el senyor Quim n’entra un altre. Tots són quasi de la mateixa edat.
Ja són cinc; s’assenten; l’un acosta els peus al braser, l’altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dóna una remenadeta.
L’un diu: —Ahà!
L’altre: —Ah! Aquesta escalforeta retorna!
Toca un quart de nou.
—Senten? —diu el senyor Quim—. Avui tot el dia va desballestat. Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de Santa Maria i tinc les vuit i dotze…
—Jo vaig bé i tinc les vuit i tretze.
—Jo avanço, perquè tinc les vuit i disset…
Crac…, crac…, crac…, tothom tanca el rellotge.
La rebotiga queda en silenci. El doctor té agafada la pala entremig de dos dits i la fa balandrejar al compàs de la
pèndula de la botiga.
El senyor Nofre tus.
Immediatament, l’apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig d’aigua al got i hi deixa caure un rajolí de xarop.
—Tinga, senyor Nofre: tinga i bega… Ja l’acabarem, aquesta tos: no tinga por.
El senyor Nofre beu. Tots se’l miren.
El senyor Quim pregunta al del seu costat:
—¿Que és cert que volen tirar a terra les cases velles de la plaça de l’Àngel?
—No ho sé perquè no he vist encara el diari; però ja, del modo que van les coses, crec qualsevol disbarat.
Un altre silenci.
L’apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres i tots ne prenen.
—Atxem! —Atxem! —Atxem!
—Jesús! —Jesús! —Jesús!
I tornen a callar.
Al cap d’una bona estona l’apotecari badalla e es fa creus a la boca.
Després estira les cames i, repanxingant-se, dóna un cop a cada braç de la cadira i diu:
—Endemés, sí, senyor… Aquest món és un món de mones.
El Senyor Nofre riu i, entre dos cops de tos, exclama:
—Ehem! Ehem! El senyor doctor sempre està de broma. Ehem!
El senyor Quim hi afegeix, amb rialleta de malícia:
—Ja ho pot dir. Qui pogués plorar amb els seus ulls!
I tots riuen, i l’apotecari riu també i replica:
—Home, alguna cosa s’ha de dir per passar el rato.
Passa una altra estona, i un que fins llavors ha callat se remena en la cadira, se tira endavant, se moca i comença:
—Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai Senyor!, com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova d’apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de perruquer. Quina cosa més informal! Uns homes amb unes barbasses! I unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o confitures.
—Oh! —diu, animant-se, l’apotecari—. Avui en dia les farmàcies semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte d’abans: vull dir que no són sèries com correspon. Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix. Vostè parla de les farmàcies! Però, ¿i la farmacopea clàssica? On és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que foteses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga confiança en l’autenticitat del medicament, aquella convicció íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els preparats per ses pròpies mans, tot se n’ha anat a rodar; i és
una vergonya que el govern s’ho miri amb tanta indiferència; perquè aquest punt és dels principals.
—Ja ho crec! —diu el senyor Nofre tossint—. Lo primer de tot és la salut.
—Si podien veure —diu l’apotecari—, si podien veure els estragos que l’empirisme ha fet aquest últim còlera, s’esgarrifarien.
—Ui, ui, ui! Ja ho pot dir.
—A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no l’havia sentit anomenar en ma vida, i l’endemà ja se l’enduien cap al cementiri.
El senyor Quim, que s’havia estat amb les mans creuades sobre els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits pólsers l’un sobre l’altre, pren la paraula molt solemnement i diu:
—Jo sempre em recordaré de l’any vint-i-tres. Me sembla que el pare, que al cel siga…, allò, quan va tornar el rei i tot se va posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿què te’n sembla d’això?» I jo, essent un bordegàs, que encara no havia complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «Pare, això va malament.» I lo cert és que des de llavors ençà, cada dia anem pitjor.
—Oh! Vostè va dir una veritat com un temple, senyor Quim.
—I tal!
—Ja ho crec!
El senyor Quim està ple de vanitat pels elogis que li tributen, però fa el paperot i diu:
—Ps!… Un prou veu les coses, sinó que, de vegades, i segons on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l’experiència que té, pogués parlar…! Ja els dic que aquella expressió la vaig dir l’any vint-i-tres. Vaja, senyors, són tres quarts de nou tocats: un cop fet i fet, ja serà hora de sopar. Passin-ho bé.
—Bona nit, senyor Quim.
—Santa nit tinga.
—Déu lo guard de mal.
—Bona nit i bona hora.
—També ens en haurem d’anar —diu el senyor Nofre.
—Tan aviat?
Així, poc més o menos, se fa i desfà cada dia la tertúlia de la rebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d’En Roten, d’En Cantillon i del Conde España (que així l’anomenen), d’En Badiali, d’En Remorini i de La Straniera.
Molt sovint, de les contribucions, i més sovint, encara, del fred, de la calor i del preu de les accions, del vi i de la
carn.
Però sempre parlen poc, i cada nit hi ha la tos del senyor Nofre, el xiste de l’apotecari i la frase sentenciosa del senyor Quim.
Aquestes tertúlies se van acabant. Els homes d’aquell temps i de ses costums fan el mateix camí que les llumeneres de quatre brocs; passen.
L’apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li:
—Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l’acabarem aquesta tos. Abrigui’s bé.
Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor Nofre! Ell replicarà: «Fa vuit dies que me’l veia mort». I s’acabarà la tertúlia de la rebotiga.
© de l’edició, Stroligut