Si la vida sabés l’amor meu és el recull de les poesies més estimades de Sandro Penna, un dels grans poetes italians del segle XX, recollides i ordenades l’any 1973, sota el títol de Poesies.
El publica Edicions de 1984 en traducció d’Eloi Creus, per primer cop en català. A Stroligut en podeu llegir una tria de deu poemes.
Del pròleg d’Eloi Creus
Umberto Saba el considerava el poeta més bo de la seva generació. Pier Paolo Pasolini el tenia com el model més pur de la poesia i l’any 1973 ja li atorgava la condició de poeta italià viu més important, quan Montale, que el va sobreviure, encara era ben viu. Va ser admirat i festejat pels grans escriptors de la generació anterior, com el mateix Montale, Ungaretti, Gadda i, com deia, Saba, el seu descobridor; per companys de generació com Attilio Bertolucci, Giorgio Caproni, Elsa Morante o Natalia Ginzburg i per poetes més joves com Giovanni Raboni o sobretot, és clar, el ja esmentat Pasolini, un dels seus crítics més (a)fins, la poesia del qual no es podria entendre sense el model pennià.
////La poesia de Creus: Com una mosca enganxada la mel
Si la vida sabés l’amor meu
La vida… és el record d’un despertar
trist en un tren a l’alba: haver-ne vist
la llum incerta a fora: haver sentit
al cos fet miques la malenconia
tan verge i aspra de l’aire punyent.
Recordar l’alliberació imprevista,
però, és més dolç: ben a la vora meu,
un jove mariner: el color blau cel
i el blanc del seu uniforme, i a fora
una mar tota fresca de colors.
⋮
La vita… è ricordarsi di un risveglio
triste in un treno all’alba: aver veduto
fuori la luce incerta: aver sentito
nel corpo rotto la malinconia
vergine e aspra dell’aria pungente.
Ma ricordarsi la liberazione
improvvisa è più dolce: a me vicino
un marinaio giovane: l’azzurro
e il bianco della sua divisa, e fuori
un mare tutto fresco di colore.
Sota del cel d’abril la meva pau
és incerta. Els verds clars ara es remouen
sota el vent, al seu gust. Encara dormen
les aigües, quasi com amb ulls oberts.
Nois que corren per l’herba i que el vent sembla
que els dispersi. Però dispers només
és el meu cor a qui queda un llampec
vivíssim (oh joventut) de les seves
camises blanques sobre el verd impreses.
⋮
Sotto il cielo di aprile la mia pace
è incerta. I verdi chiari ora si muovono
sotto il vento a capriccio. Ancora dormono
l’acque ma, sembra, come ad occhi aperti.
Ragazzi corrono sull’erba, e pare
che li disperda il vento. Ma disperso
solo è il mio cuore cui rimane un lampo
vivido (oh giovinezza) delle loro
bianche camicie stampate sul verde.
Plego de treballar i en surto ple
de paraules eixorques. Al cancell,
però, els déus m’han posat un goig a mida:
un noi que fa del tedi una joguina.
⋮
Esco dal mio lavoro tutto pieno
di aride parole. Ma al cancello
hanno posto gli dèi per la mia gioia
un fanciullo che giuoca con la noia.
Si la vida sabés l’amor meu!
Partiria aquest vespre ben lluny.
Partiria on el vent em besés,
on el riu em parlés amb murmuris.
Pro qui sap si la vida s’assembla
al vailet que corrent se’n va lluny…
⋮
Se la vita sapesse il mio amore!
me ne andrei questa sera lontano.
Me ne andrei dove il vento mi baci
dove il fiume mi parli sommesso.
Ma chi sa se la vita somiglia
al fanciullo che corre lontano…
M’han colpejat. A tu, minyó, a tu i prou
sabria dir-te que res, res no importa.
Però ho dic a un reflex de llums
que m’empaita, m’empaita en l’aigua morta.
⋮
M’hanno battuto. A te solo, fanciullo,
saprei dire che nulla, nulla importa.
Ma lo dico a un riflesso di luci
che m’insegue, m’insegue ne l’acqua morta.
Enmig d’un blanc i vague
diumenge tot en festa,
un ull que no té treva,
que l’amor mai no cansa.
Un xic d’almoina ardida
ell demana a la gent.
Si algú ve que hi consent,
que bonica, la vida!
⋮
Entro una vaga e bianca
domenica festosa
un occhio non riposa
che l’amore non stanca.
Elemosina ardita
ei domanda alla gente.
Se taluno consente,
com’è bella la vita.
Al riu no hi ha ningú. I tu saps que basta
ara amb les gestes a ple sol d’ahir.
Beso a la teva aixella un salvatgí
perfum humit d’un estiu que ja es gasta.
⋮
Deserto è il fiume. E tu lo sai che basta
ora con le solari prodezze di ieri.
Bacio nelle tue ascelle, umidi, fieri,
gli odori di un’estate che si guasta.
La ciutat meva era buida a l’albada,
ciutat plena del meu desig total.
Però el meu cant d’amor, el més real,
era pel món una cançó ignorada.
⋮
Era la mia città, la città vuota
all’alba, piena di un mio desiderio.
Ma il mio canto d’amore, il mio più vero
era per gli altri una canzone ignota.
Vet aquí el noi aquàtic i joliu.
Vet aquí el noi embarassat de llum
més cristal·lí que el vers que el diu.
Dolça estació de silenci i de sol
i aquesta festa de mots dins de mi.
⋮
Ecco il fanciullo acquatico e felice.
Ecco il fanciullo gravido di luce
più limpido del verso che lo dice.
Dolce stagione di silenzio e sole
e questa festa di parole in me.
Un gran amor perdut quanta alegria
de noves sensacions dins meu sorprèn.
Pro l’amor és perdut.
I la pena em reprèn.
⋮
Un amore perduto quanta gioia
di nuove sensazioni in me sorprende.
Ma l’amore è perduto.
E la pena riprende.
© de la traducció i el pròleg, Eloi Creus
© de l’edició, Edicions de 1984