En Gabriel Alomar de Santiago Rusiñol és el pròleg que encetava la primera edició del recull La columna de foc del poeta modernista mallorquí.
A Santiago Rusiñol li va servir, de nou, per fer un homenatge a Mallorca, l’illa de la calma —que també podeu llegir a Stroligut.
////Més Rusiñol
En Gabriel Alomar: pròleg a «La columna de foc»
Mallorca és terra de poetes. Jo vull creure la Tradició, que diu que Homer va anar a Mallorca.
Ho vull creure, primerament perquè crec més en la Tradició que en la Història; la Tradició endevina i guarda, i la Història és feta de datos, i ja sabem com se fan els datos. Ho vull creure, perquè aixís com hi ha figures que necessiten un medi, un fons, que harmonitzi amb elles, hi ha medis que necessiten una figura, i al fons de Mallorca li convé Homer; i, finalment, ho vull creure perquè, si per cas no hi hagués anat, se mereixeria anar-hi. Allí no hauria anyorat la Pàtria.
Aixís com hi ha terres que donen blat, que donen raïms, que donen fruita, en aquella terra de Mallorca s’hi fa la flor més exquisida que dona la planta humana: el Poeta.
Això sí, si el poeta triés, abans de néixer, la llum que voldria veure, l’horitzó que voldria fruir, la terra on voldria viure, triaria aquell terròs d’or clavat en un mantell de turquesa, aquella panera de boscos, de flors, d’atmetllers florits, d’oliveres, de pins i de roures nedant entre la blavor; aquell raig de llum sobre la mar, aquell joiell voltat d’aigua perquè no l’embruti la terra, aquell penyal, desprès de Grècia, guardant encara la flaire hel·lènica, el mateix cel, la mateixa claror, tal volta els mateixos Déus a dintre els fondals dels boscatges, potser les mateixes sirenes en l’aigua verda de les cales.
Si el poeta triés un bressol, tampoc ne trobaria cap com «l’Illa», perquè Mallorca ho és, un bressol, és un bressol gronxat per ones, amb un ample dosser puríssim.
Si el poeta, a l’obrir els ulls al món, hagués de veure el que li convé, enlloc com allí s’encararia amb lo més gran i lo més bell; amb el cel de bat a bat; amb el sol de banda a banda de terra; amb tots els estels de la nit; amb totes les ones sens fi; amb tot lo infinit, i amb tot lo gran.
Si el poeta, al temps de l’amor, hagués de triar un arbre per a cantar, enlloc n’hi ha de tan florits com en aquell pomell de Mallorca.
I si el poeta, quan ja fos home, hagués de triar una pàtria, també triaria Mallorca. Enlloc com allí trobaria tan bella terra per a somniar, per a sentir les veus del silenci, per a escoltar-se la seva ànima i saber-ne els batements més intims per a viure, per a ser Poeta.
Ser poeta, a Mallorca, quasi és ser feliç. És ser tot lo feliç que pot ser-se en aquesta vall de llàgrimes, perquè no és una vall, és una illa. Té tot el que pot inspirar-lo: un paisatge que té ritme, unes ones que tenen rima, uns pobles sempre sembrats, allí on hi ha brisa de bellesa, una aigua que canta, un pla que riu, unes muntanyes olímpiques, i l’auba i la posta emmirallades, i no té cap dels destorbs ni el bullici ni els crits de la gent ni les empentes del viure ni la pressa del treball ni aquesta angoixa moderna que en diem civilització ni el mal de gastar temps no vivint-lo. Allí tot el que pugui veure és bell, és ample, té més enllà, no veu fàbriques, no veu carbó, no veu suburbis, no veu fum negre; veu boires, cims plens de boires, amb tots els colors rebolcant-se, amb tota la llum encenent-s’hi, i arbres sempre estilitzats (els arbres lletjos no hi volen néixer), oliveres centenàries, amb fum per branques i fantasmes per tronc, ametllers nupcials, sense fulles, per a poder sostenir més flors, i pins banyant-se en les ones, i si mira al mar, hi veu ales, i si mira enllà, hi veu altres illes, i si mira la ciutat (esperant la ciutat futura), hi veu una ciutat per a poetes, callada, adormida, solemnial, una d’aquelles ciutats que s’hi senten les campanes, que hi ressona el pas del vianant al caminar sobre les lloses, que hi fa nyonya de sol, silenci de pau, i que resa recolliment, una ciutat que no destorba, una ciutat per a rimar versos.
Allí, en un d’aquells carrerons, en el més vell, en el més antic, per un de tants contrasts de la vida del nostre poeta Alomar, hi viu ell, hi viu el Futurista. Quasi a sobre hi ha la Catedral, amb els seus grans murs vermellosos, regalimant guspires de plantes i amb la torre del campanar fent-hi la sardana les falzies; a lo llarg del carreró, casals de nobles, amb grans portals, amb grans patis, amb herba naixent a les esquerdes, i amb molsa criant-se a l’escut; més a prop, botigues petites, d’aquestes que no se sap què hi fan, sempre desertes, sempre buides, amb un gat dormint al mostrador, com si fos l’únic que hi ha per a vendre. I en un àngul, i per un portal rònec, com tot lo del carrer, com tot lo del barri, s’entra a casa l’Alomar.
Al pati hi ha un taronger magre que s’enfila cap amunt, am quatre taronges a dalt de tot, grogues com un sol d’hivern; a terra, bocins de capitells trencats, que donen al pati un aspecte de museu arqueològic; al fons, un terradet blanc, un terradet de clausura; a sobre, per entre una escletxa que fan dues barbacanes, se veuen més campanars, se puja una escala de cenobi, amb graons esmolats (el futurista no adoba res), se troba la porta i no es truca, perquè la porta sempre és oberta.
A dins…, infants i papers, Alomars petits, de totes mides. Alomarets de dotze anys, de vuit, de sis, de quatre, de dos, d’un any; una nierada de poetes, tots amb ulls vius, negres, rodons, vuit, deu, dotze, catorze ulls que us miren, tots amb rissos de totes mides, i tots rient, cridant, esvalotant i omplint la casa d’alegria…, i arreu, pels racons, per les cadires, pels sofans, per sobre la taula, per damunt dels llits i dels plats, papers, papers i més papers. L’alegria dels infants i la serietat de les lletres. Rialles i tinta per tot arreu. Aquesta és la casa de l’Alomar.
Al poc de ser allí ja el sentiu, i el veieu arribar, amb el cap alt, amb un periodic a una mà, unes quartilles a l’altra i dos infants al darrere. Lo primer que veieu d’ell és el front: un front gran, rodó, un front ple, un front d’home; després els ulls: uns ulls brillants, exaltats, encesos, que diuen el que el front els dicta; després un coll llarg que sosté el cap, i un cos fornit, però anèmic, un cos menjat per l’arna de les lletres i per l’amargor de la tinta.
De seguida, cridant i ja discutint abans que li hagueu fet la contra, vos fa entrar al seu despatx, i el despatx és un magatzem de llibres, de notes, de més papers, de diccionaris, de periòdics, i la taula on escriuria, si els papers li deixessin lloc, és un laberint de quartilles, i les cadires on seuríeu, si en traguessin els diaris, són muntanyes de més papers, i fins rebotent-ne per les escletxes i fins vessant-ne pel balcó, tota la sala n’és plena.
Doncs bé: tot allò que hi ha allí ell ho ha llegit, ho ha estudiat, n’ha tret notes marginals, ho sap de memòria. Es podria llençar tot i ell ho tornaria a dictar. El catàleg només del que recorda ompliria una biblioteca. Ell és una biblioteca, i una biblioteca simpàtica, sempre oberta per als seus amics, per als seus lectors, per als seus oients, per als erudits, per als humils, per al poble; per a tots els que tenen set d’escoltar i de saber; per a tots els que tenen la religió de les coses de l’esperit; per a tots els que corren alenats seguint la boira de la bellesa, per a tots els que cerquen, somnien, preguen i aimen; per a l’estol dels idealistes que voldrien tenir ales.
Perquè l’Alomar, sabent tant, s’ha deslliurat d’un perill molt difícil de deslliurar-se’n: no és un savi, en el mal sentit, és més que un savi: és un poeta. Ell no té la fredor del savi. Té passions, té grans odis, té grans amors. No aprèn el que han dit els altres per l’avarícia erudita, sinó per a enlairar el que li agrada i combatre a sang i a foc el que no entra en el seu pensar. No és magatzem de saber, és un subtil cedàs de bon gust rebent el gra de tot arreu i traient la blanca farina per a aliment de l’esperit. Sap que saber massa destorba, quan no cap la substància al cervell, i de l’arbre de la Ciència ne sap llançar les fulles mortes i treure’n les flors de la poesia.
I el nostre gran home clàssic, encara que no vulgui, és romàntic. Sí, el nostre Alomar és romàntic. Ell, que escriu versos impecables; ell, que ha après la Mitologia com un cristià la Doctrina, que ha begut en l’àmfora d’Horaci, que té el Partenó per parròquia i Venus Afrodita per patrona, que (si n’hi haguessin pels boscos) sortiria a caçar faunes, amb tot i que les armes l’espanten, ell, que tracta, en els seus articles, de qüestions econòmiques, que és socialista, que és pagà, que estima la uniformitat, que és aimant de la ratlla dreta, de la Ciència, del cinematògraf i dels sonets sobre blocs de marbre, és, encara que s’ofengui (que ja sé que no se m’ofendrà), és… terriblement romàntic.
Ho és, perquè és l’escriptor que he vist que tingui més arrelat el sentit de la utopia; ho és per l’entusiasme que té per Victor Hugo; ho és per l’afany d’engrandir, de ponderar, d’eixamplar, de fer gran i ample; ho és quan menys ho sembla: quan dignifica, amb la forma i en l’exaltament de la volada, coses tant planes i pedestres com el Sufragi Universal, com en Clemenceau, com l’Hervé, com l’Estat, com els Drets de l’ Home, i ho és d’una manera esplèndida, colossal, quan parla del seu gran somni, de l’apoteosi romàntica: de la seva Ciutat Futura.
Com s’ha lograt aquest contrast, que d’entre els llibres vells, d’aquell casal i d’aquells carrerons, d’aquella ciutat somorta, n’hagi eixit un futurista? Tal volta ha estat per reacció. Els homes del temperament, i de la força, i del talent de l’Alomar, el medi no els lliga: els revolta. Com ha sigut que d’un medi clàssic ne pugui sortir un romàntic? També una altra reacció. L’home que es lliga el pensament a brodar un sonet, a llimar-lo; que es lliga l’esperit amb el turment de la forma, sent que l’esperit no pot més, i estén les ales, i vola enlaire, i vol respirar llibertat, i vol cantar ben amunt. I com ha sigut, per fi, que d’un savi, d’un erudit, n’hagi sortit un gran poeta? Això sí que ho sé del cert. Pel que deia al començar: perquè Mallorca és terra de poetes.
L’Alomar, amb tot i el seu talent, si, en lloc de néixer a Mallorca, hagués hagut de viure a prop de les coses que tant be canta, no ho veuria tot, com ho veu ara, amb els colors més clars i hermosos. Tant blau per entremig ho embelleix tot. L’illa d’or, amb els seus boscos, amb el paisatge que té ritme, amb unes ones que tenen rima, amb uns poblets sempre sembrats, allí on hi ha brisa de bellesa, una aigua que canta, un pla que riu, unes muntanyes olímpiques i l’auba i la posta emmirallades, l’illa d’or ha fet el miracle de fer tornar idealista un home que no creu en miracles.
I ara, quatre paraules al bon amic Alomar:
Si aquest retrat, amic, no ha exit tan bé com tu’t mereixes, la culpa serà tota teva. Per la gran amistat que tenim, tu, que no tens més que avençar am tes obres per a presentar-te, per a merèixer acatament, has volgut que jo et presentés. La voluntat que em tens t’excusa, i la que et tinc a tu m’encoratja. És cert que les he vist néixer, quasi totes les teves obres. He vist rebre-les del món de fora, les he vist brillar als teus ulls, les he vist entrar al teu cap, i a l’eixir-ne, en part gloriós, amb la tinta encara calenta i el paper humit per la febre, les hem llegides plegats a l’ombra plàcida dels pins, o a l’hora fervent del capvespre.
Però escoltar-les no és descriure-les.
La sort és que no ho necessiten. Aquella impressió que sentia al desgranar-les d’una a una, com passant rosari de versos ; aquell encoratjament, aquell aire sanitós, aquella polsina de llum que semblava venir de Grècia mentre ell anava llegint, tu, lector, crec que ho sentiràs.
I els versos són versos, i són bells, i són lapidaris, i són d’or: obre aquest llibre i llegeix-los.
© de l’edició, Stroligut