Recull de textos de Santiago Rusiñol que provenen de L’illa de la calma, llibre de viatges publicat el 1915, i de diversos articles de L’Esquella de la Torratxa.
Rusiñol, que havia estat a Mallorca per cop el 1883 —acompanyat de Raimon Casellas—, hi combina el retrat pintoresc farcit d’ironia i de tedi amb l’elegia per a unes illes que havien romàs aïllades del pas del temps i de les guerres.
////L’art de la pintura en Casas i Rusiñol de Gabriel Ferrater
Mallorca, l’illa de la calma
Esperar el barco
Lector amic: Si pateixes de neurastènia, o penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa d’anar de pressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t’han omplert de números allí on hi ha d’haver el que en diem l’enteniment; si els cines t’han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugueig se t’ha fet crònic, i el desfici ja no et deixa viure, i vols gaudir un xic del repòs que es mereix en aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me en una illa que et diré, a una illa on sempre hi fa calma, on els homes no porten mai pressa, on les dones no es fan mai velles, on no es malgasten ni paraules, on el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més poc a poc, encomanada de la mandra.
Aquesta illa és Mallorca, lector. És aquesta moneda grega, muntada en blau, que, que segons diuen, va eixir de la mar salada per a prendre el sol una estona, i s’hi va trobar tan bé, que s’hi va quedar condormida. És aquesta illa voltada d’aigua, més llatina que totes les altres; és aquest recer per a anar a prendre el caliu de nyonya, dutxes de llum i banys de posta de sol. I deu ésser per això que et dic i per tantes coses que aquí em descuido i que ja anirem dient, que jo et juro, oh lector!, que així que hi hagis desembarcat, t’entrarà una mitja son tan rítmica i tan melodiosa, unes ganes de no fer res tan segures i definitives i un ensonyament tan seguit, que diràs: “Aquesta és la terra que convenia al meu mal; una terra que, sense dormir, s’hi pot reposar i somniar-hi”.
Figura’t tu que, així que hi arribes, després de passar per uns penyals com uns murs encantats vora el mar i de veure una badia que no té altra missió en el món que emmirallar el cel i els núvols, i uns vaixells que han plegat les veles, com els ocells pleguen les ales, i una Seu tan assolellada que no se sap si ella pren el sol o és el sol que pren catedral; veus un moll, el vaixell s’hi atansa, i a la vorera de les pedres, una renglera de mallorquins que, saps el què hi fan?… esperen el barco!
A tot arreu, el qui espera un vaixell és que li arriba un conegut, o que li havia d’arribar, o que li té de dur les maletes; doncs, aquí no. Aquí esperen el barco!
A tot arreu, això d’esperar, és una feina neguitosa, que els homes la fan passejant-se, mirant el rellotge, comptant el temps; doncs aquí la fan a peu dret, quiets i serens i reposats.
A tot arreu, l’esperar fa posar cabells blancs als homes; doncs aquí… no els hi tenen mai; l’esperar no és obligació, ni és distracció, ni és desig d’espera… per a esperar, com els ocells que no tenen gana i s’estan dues o tres horetes a la punta d’una branca, obrint i tancant les parpelles; com la cigonya s’està a peu coix a la vorera de l’estany, sense posar l’altre peu a terra; com el gat a la vora del foc i com el moro al peu de la porta. L’esperar, aquí, és la religió del que no du pressa en el viure, ni tem la mort el jorn que arribi; és l’estat de perfecció de l’ànima contemplativa; és el Sant Embadaliment. Els profetes varen estar segles esperant el barco de Judea; els apòstols també l’esperaven; els jueus encara l’esperen; els moros viuen d’esperar-lo… Però els mallorquins, més modestos, no l’esperen de tan amunt: l’esperen al port de Palma, i, així que el veuen arribar, el segueixen esperant amb la mateixa beatitud, i és que, per a ells, esperar el barco és el ritme de la seva illa.
Sí, lector; així que arribis, si em creus a mi i véns a Mallorca, encara no siguis al port, ja sentiràs gran consol al mal de dur pressa que portes, ja el sol t’haurà pres de ple a ple, ja baixaràs la palanca amb tot repòs i serenitat, ja el pols t’anirà a poc a poc, ja el rellotge se t’endarrerirà, ja sentiràs un plom als peus i una dolçor damunt dels ulls, ja parlaràs poc a poc, i si et gires i per atzar sents una sirena allà al lluny, quasi puc assegurar-te que et posaràs en el rengle i… també esperaràs el barco.
Tornada a Mallorca
Des d’algun temps abans de la gran guerra no havíem estat en la meravellosa illa de Mallorca.
Hom pot dir que res s’ha mogut en aquesta terra de pau, en aquest penyal assoleiat, en aquesta petxina de paisatges. La lluita que tot ho ha trasbalsat aquí no hi ha pogut clavar les ungles. La terra està intacta i els homes també. El cel no ha arrugat el front, i ni una sola gota de sang ha tenyit la blavor de l’aigua.
En entrar al port, allí damunt el moll, veiem els mateixos homes que esperen el vaixell… per esperar-lo, als mateixos llocs de sempre. Hi ha una boia al mateix indret, que segueix gronxant-se com abans, i se li ha fet un xic més de molsa; més enllà hi ha ancorat com sempre el mateix torpediner de guàrdia, del mateix color de cendra fosca, sense una rascada a la pell; a la proa d’un barquet hi ha aquell pescador de canya, que potser no s’ha mogut des d’allavors, i segueix no pescant el mateix de sempre, i li han sortit dues arrugues al front: les de la paciència; i, allà al lluny, les mateixes cases es reflecten al mateix lloc, mitja dotzena de coloms pasturen, de pares a fills, les engrunes de blat que cauen damunt lloses de la Riba.
Desembarquem i, en veure les cases, veiem que tampoc res ha canviat. Sota d’una barbacana comptem divuit nius d’orenetes, en lloc dels dinou que hi havíem deixat (es veu que n’hi ha un per llogar). Les campanes de la Seu segueixen tocant amb el mateix ritme i la mateixa majestat; el Born, com abans, segueix intacte; els mateixos balancers, a la porta dels casinos, amb els socis d’aquell temps, els quals no s’han tornat ni joves ni vells; aquelles noies passejant-se fins el dia del matrimoni, aquell cafè amb les dues columnes que ni s’han arronsat ni han crescut; aquells grans ciutadans asseguts cadascú a la seva cadira; el nostre amic en Gabriel Alomar anant al moll i tornant al Born, i sortint del Born cap al moll; i els sis capellans i els deu oficials, les dues dotzenes de plàtans que han crescut perquè havien de créixer, però que han crescut poc per no ofendre la santa calma delitosa d’aquesta venturosa terra.
És clar que aquell famós tramvia tan primitiu ja no existeix, i que ara hi ha tramvia elèctric, però aquí fins l’electricitat és bondadosa i moderada; és clar que han caigut les muralles, però, més que caure, s’han deixat caure, s’han ajagut, han relliscat damunt la plana dels voltants; és clar que fins hi ha sindicalistes, però ¿què ve a ésser el sindicalisme davant d’aquestes muntanyes que ja fa mil anys que estan sindicades, vivint amb Santa Harmonia?; i és clar que hi ha revolucionaris i tot, però els de Mallorca revolucionen a distància, guardant la pau per a llur llar. La mar que volta aquesta terra no vol soroll, i fa bé.
Les guerres, les revolucions, els odis, les venjances i els crims que han tingut lloc aquests darrers temps, no han travessat sa blavor. I és que aquest poble, en sa saviesa, ha entès que per cada nova que arriba bona, per telègraf, n’arriben trenta de dolentes, i s’ha tancat, conscientment, a l’isolament sense fils. Els fils del món no duen res de bo, i aquesta illa benaurada hi ha sapigut posar un llatzeret. I venturós, cada dia més, el poble que no porta pressa.
La col mallorquina
D’aquest gran aldarull mallorquí o palmesà, com vulguin, n’ha tingut la culpa una col, millor el preu d’una col. Ja veig els llegidors astorats obrint uns ulls com a taronges, però és que vosaltres, amics, no sabeu el que representa la col en l’illa de la calma. La col, allí, és pa, és pollastre, és cafè amb llet. T’asseus per desdejunar-te al menjador de la fonda i el cambrer, obsequiós, fa:
—Sopes de col?
—No! I ara.
I veus que et mira sorprès.
És hora de dinar:
—Prendre ses sopes de col. Eh?
—No! Per qui m’heu pres.
Aleshores veus que et mira irat, però com que els mallorquins són tossuts, a l’arribar el vespre i ésser hora de sopar torna dolçament a preguntar:
—Sopes de col?
—No!, carai.
Ja no és ira aleshores el que expressa sa faç, és llàstima, una pregona llàstima. I de seguida una profunda voluntat. Se veu que diu: «Ja hi cauràs».
I l’endemà, i el passat i l’altre, a esmorzar, a dinar, a sopar, melodiosament t’ofereix el plat insular:
—Sopes de col, senyor?
I ve un dia en què avorrit dius:
—Vinguen.
Horror! Qui no ha menjat sopes mallorquines no sap el que és cosa dolenta: per no haver-hi, no hi ha sal: pa i col aixafats, amb aigua calenta i dos gotes d’oli. Sembla mentida que agradi a ningú, però per a un mallorquí no és mitja vida, és la vida sencera. Allò que diuen que a un pagès doneu-li cols, és mentida. A un mallorquí, doneu-li cols!
Cols i figues, perquè una vegada un pagès d’Inca se barallà amb un porc a menjar-ne, de figues, i se posaren davant de dos portadores plenes. A l’ésser al mig el porc digué: «prou». I el pagès digué: «endavant» i va guanyar.
L’ensaïmada
L’ensaïmada mallorquina és d’una pasta misteriosa. Aquella tovor, aquell bufat, aquell estarrufament, aquella solidesa volàtil, aquella espessor diguem-ne etèria, no es poden confondre amb res del món.
Menjar-se una ensaïmada mallorquina no és rosegar, ni xuclar, ni mastegar, ni xarrupar, ni beure. És una mena de fluid que omple la boca de dolcesa i que no se sap on s’encamina: si coll avall o nas amunt. Un cop gaudit el gust que té, s’evapora ella mateixa sense que el ventrell en tingui esment. Un se diu: «Jo sé del cert que he sentit una sensació delitosa que m’ha passat per lo més pregon dels sentits i ha desaparegut en el no-res». L’ensaïmada és com la claror. Se rep, se sent i retorna sense deixar rastre en el cos. Atipar-se d’ensaïmada és com prendre una solejada. Nodreix i escalfa, i no en parlem més. Com tants misteris de la terra, morirem sense poguer-la entendre.
Plini i Estrabó crec que ja en parlaven en les seves obres completes, que no hem tingut temps de fullejar, perquè a Mallorca no es té temps de res. El primer parla d’una pasta dedicada a Minerva, allí a Delfos, que sols podia criar-se a les vores del mar llatí (que allavors no era llatí) i estem segurs que era l’ensaïmada, i el segon en un dels seus viatges que va fer pel Mare Nostrum (i allí on diu Nostrum vol diu Seu) al passar per Formentera, diu que li varen donar un nèctar fet d’una certa pasta-flora i que els mariners, al tastar-la, van entonar una lloança als Déus llars i a les Deesses llares, i en varen dur mitja dotzena al temple d’Astarté d’Eivissa perquè els sacerdots del tal temple se les mengessin en nom de la tal deessa, el que prova, palesament, que ja aquell nèctar no era beguda, havia d’ésser els fonaments del que avui és l’ensaïmada: menjar de déus i de redéus, de sacerdots i classes passives.
De l’Edat mitjana, tan obscura, no hem pogut trobar cap manuscrit que en parli ni que l’anomeni. El mateix beat en Ramon Llull, que en el seu llibre portentós de Contemplacions i altres cosetes parla de tantes meravelles, no l’havia contemplada, i si en menjava s’ho ha callat per motiu, tal volta, d’ascetisme. El tenir forma de turbant ens fa creure que els alarbs la coneixien i l’estimaven, però no tenim res que ens ho demostri, ni cap document migeval, però si en l’Edat mitjana no figura ni en els Còdices més incunables, a l’arribar al Renaixement i descobrir-se les Amèriques, la pasta local que estudiem va assolir els millors jorns de glòria. D’allò en va venir la xocolata, i tots sabem que amb el xacolata l’ensaïmada passa a ésser un símbol, un dogma i una tradició. El soconusco i el sucamenjo no poden anar separats. El dia que l’un desaparegués, l’altre moriria d’enyorança i s’hauria perdut una fita de la bella illa de Mallorca.
Perquè ho és tant, de mallorquina, l’ensaïmada, que s’ha provat de fer-la emigrar i no s’ha pogut. S’ha portat la farina, el sucre, els forns, l’aigua, el greix, els que la fan i els que la vetllen; l’han pastada els homes, l’han cuita amb pins de Formentor, i lluny de Mallorca ha fracassat. La forma ha sortit, però el fondo, mai! La pasta hi era, però l’esperit s’havia volatilitzat. Quedava el cos i no hi havia rima, i per més que fessin i desfessin, l’ensaïmada sortia fòssil d’excavació, de museu; no bategava, no tenia sang ni cèl·lules, ni cèdula ni nirvis. Sortia del forn que ja era antiga, feta pols i cendra de mòmia, i com que perduda l’essència havia perdut el misteri, aquell fluid es tornava pasta i oh, càstig de l’emigració!, fins feia de mal pair.
El secret que l’ensaïmada només floreixi en aquesta illa s’ha de cercar en lo més ignot. Les anàlisis no demostren res. Els químics més eminents s’hi perden i els forners també. Tal volta els moviments curvilinis o els principis fonamentals de Newton ens guiarien. Tal volta els moviments d’inèrcia d’en Huygens o els vents cardinals o la brúixola, poden influir en una pasta que no és matèria, en una pasta que no hi ha qui la pasti. Laplace ja diu que lo invisible influeix damunt de lo visible, i Dant és del mateix parer, així és que ha de cercar-se la solució d’aquest problema en lo més amagat de la ciència.
Nosaltres, modestos pensadors, creiem que hi pot influir el mar, quan aquest mar és mediterrani i volta a una illa, perquè… sia illa. El mar en tot temps ha tingut misteris que encara no s’han esbrinat amb mètode i precisió. El mar, anàvem a dir que és una capsa tancada, però no ho volem dir, perquè no ho és. El mar és obert a tots els nàufrags. Les mateixes marejades trastornen d’un modo desconegut les plantes com les persones. Una illa que no és altra cosa que un cercle d’aigua ple de pedra, i un pilot de pedra voltat d’aigua i (que encara no sabem prou bé si va omplir-se primer o va buidar-se), també podrien ésser causes de la qüestió que tractem. Tot això són motius incerts que podrien donar peu a un estudi conscient del perquè i el com de l’ensaïmada, amb totes les conseqüències, estudis que pensem fer així que tinguem uns quants anys en vaga per a dedicar el nostre esforç en pro de qüestió tan espessa.
Mentrestant mengem l’ensaïmada; si és que l’ensaïmada és menjar, i flairem-la, si és que és una flor, i suquem-la, si és per sucamulla, però, això sí, mengem-la a Mallorca, que hi ha plantes com hi ha aliments que són d’esperit regional. L’ensaïmada és una substància que no pot ésser sindicada. L’obrer, arreu, podrà menjar-ne si és que li plau, però ella, en si, no serà mai el que se’n diu una qüestió sindicalista ni internacional ni obrera.
© de l’edició, Stroligut
