La «niña gorda» – Santiago Rusiñol

La «niña gorda» és una novel·la de Santiago Rusiñol publicada el 1917 que ridiculitza els fulletons romàntics i, com de costum, la societat de l’època.

////Santiago Rusiñol per donar i per vendre

La niña gorda

I

Allí, en un entresol del Torrent de l’Olla de Gràcia, En Giordano Bruno, lliurepensador de naixença i repartirod d’entregues, entre repartiment i repartiment, entrava a casa i preguntava a la llevadora
—¿Com ho tenim? ¿Encara no?
—Aviat, aviat sortirem del trànit —li contestava la infrascrita.
—¿Que no ve al món pel camí recte? —preguntava En Bruno.
—Ve pels passos comptats, però va venint.
—Tant que a mi m’agrada enllestir la feina —contesta el repartidor—. Si fos jo el d’enviar-lo en aquest món, el deixaria anar com una entrega. No s’assemblarà pas en el seu pare. Jo, quan vaig néixer, segons informes, vaig eixir jo mateix, espontáneo. Un cop de coll i a sortir de l’antro.

I, dit això, vinguen les entregues i a pjuar pisos i a entrar a les botigues i a deixar pa espiritual a tots els tallers de modistes i a totes les porteries on hi ha consum de fulletí, fins que el neguit tornava a atiar-lo i se n’entornava cap a casa.

—¿Què havem de fer? —tornava a preguntar—. ¿Que ens hi havem adormit? ¿Que té de durar gaire?
—No s’hi pot fer res —deia la llevadora—. És un infant que no porta pressa. Ens té a tots empantanegats des d’ahir a les dugues de la tarda. Segui i esperi, que n’hi ha per estona.
—¿Vols dir que no tindrem bessonada?
—Fins que n’arribi un no pot sapiguer-se. Per mi és un de sol, però quin un! Amb lo que jo puc vislumbrar, amb perdó sia dit dels pares, serà un infant com un moltó. Patirem un xic, però valdrà el viatge.
—Més m’estimaria ésser menys pare, però enllestir d’una vegada —deia En Bruno.
—Això no és cosa meva.
—I tu, ¿què hi dius? —li deia a la partera.
—Lladre!… —deia ella.
—Còmplice! —deia ell.
—No acalorar-se! —saltava la llevadora—. Jo he assistit a parteres que fins hi han arribat a trencar el son. Passen dos dies, en passen tres, i la criatura entretinguda com si tingués de pagar portes. L’infant ve al món pels passos comptats.
—Però aquest els compta massa, els passos. Fer patir aixís a la seva mare no és tenir modos ni principis…—. I dirigint-se a la seva muller: —¿Sóc d’utilitat?
—No! —deia ella.
—Doncs aviat torno. Ves de tenir una decisió, i en havent despatxat les entregues aquí em tens amb tot i per a tot.

El repartidor sortia rumiant que els infants haurien de tenir-se també per entregues, com les novel·les. Avui un braç, demà l’altre, més tard les cames i lo demés, i al darrer dia l’intel·lecte, o sia el llaç d’unió entre el pensament i les vèrtebres.

En Giordano Bruno també rumiava lo molt de pressa que passa el temps. En Giordano Bruno feia quatre anys que s’havia casat amb la Narcisa, que era la protagonista en aquell pas que estava donant d’enviar un fruit de benedicció en aquest vall de penes. Amb tot i el seu lliurepensament, En Bruno, el lliure albedrat, per no discutir amb la seva promesa, que era catòlica de la reserva, s’havia casat per l’església, primer per lo que havem dit i després perquè ella assegurava que els que no reben la benedicció, el dia que es penedeixen d’haver entrat al sant matrimoni, deixen la dona al mig del fang. En Giordano Bruno, això sí, s’havia casat per l’església sense prèvia confessió i mirant-se el sacerdot com aquell que es mira l’enemic. En Giordano Bruno tenia ideies, que li venien de les entregues. Tants anys de repartir fulletins, de sapiguer els títols de les novel·les, de veure volums de diccionaris més o menys enciclopèdics, donen un llustre a la persona que ja no se’l treu mai més del damunt, i s’estranyava que amb tants anys, amb tants llibres, i tant sapiguer, amb tot i el civil i els jornals i coneixements que havia esmerçat per tenir-ne, hagués tardat tant a ésser pare, lo que feia que aquell crit del part i aquella tardança i entorpiment rebotís tant a la seva ànima, que el jorn aquell, al repartir entregues, no n’encertava ni una. Allí on havia de dur La huérfana de Bruselas, hi portava l’Amor de Madre, i, en lloc de l’Amor de Madre, les Desdichas del Jorobado.

A l’entrar a casa, per fi, cap al tard, va sentir uns crits més violents. Un crit de final d’acte. Un crit de cadell esclafat. Un crit de pantera que s’ofega. Un udol de partera boja. Va veure la llevadora que bracejava com un bastaix. Va veure un cabrit escorxat, i com si li donguessin un farcell es va trobar amb un bulto als braços que pesava set o vuit quilos.

—Mossa —va dir.
—Però quina mossa! —li va respondra la llevadora.
—Sí que és de pes! —va dir el pare—. És la més ferma que havia vist mai.
—¿Que no estàs content? —li va dir ella, amb veu de mèdium que torna en si.
—És clar que n’estic; però… vaja, ha estat mossa.

I aixís, a empentes i rodolons, va arribar al món la niña gorda.

II

Va arribar, i era tan molsuda, amb els ulls tan ficats dintre les galtes, tan plena de sacsons i butllofes, que es comprèn que la mare estigués dos dies amb les seves nits a enviar al món aquella vianda, que no se sabia, a cop d’ull, si era mossa com deia el pare, o un munt de carn amb cap de criatura.

El plor que donà, al veure’s en terra, no es pot descriure sense tremolor. Allò era un nàufrag que arribava a les costes d’aquest món, allò era desembarcar un elefant. El crit que feia es va sentir de cap a cap del Torrent de l’Olla. La mare mateixa no sabia avenir-se que hagués portat aquell crit a dintre, sense que s’oís des de fora. Semblava talment una cal dera que desvaporava llàgrimes. Donava coces, movia els braços, el llit trontollava com un llaüt. La boca oberta, talment semblava un niu de trencapinyons. Era un rovelló esclata que va d’entre la molsa un jorn de pluja, i els veïns a l’haver-ne esment hi varen anar en processó. No se sabien avenir que en nou mesos de fosquedat pogués eixir a llum tanta abundància.

—Aquesta criatura —deia una veïna— devien ésser dugues d’empeltades. Jo havia vist una vedelleta que eren dugues i semblaven una, i tot essent una n’hi havia una parella. A voltes és un desig d’abundància… o un voler de Déu…
—Per mi —deia una altra— és un fenómeno. Si segueix aixís, en el creixent serà una desgràcia per als pares.
—Per mi és inflor —deia una tercera—. Quan es desinfli i torni en si serà un infant com qualsevol altre.
—Però la pell hi és —contestava una altra—, i la pell no es fon. La pell és perenne. I allí on hi ha pell hi ha substància. I aquesta criatura, un cop feta, no els cabrà al pis, ni a casa, ni enlloc.

I cada veïna hi deia la seva.

Cada veïna hi deia la seva, i si bé el repartidor d’entregues sentia inflor de vanitat que aquell excés fos cosa pròpia, filla d’un repartidor que guanyava divuit rals diaris, també sentia un corcó que el tenia un xic pertorbat. Un infant aixís, tan sobreeixit, no era una cosa natural. Mentres són petits, no ve de deu lliures; sopa més, sopa menys, s’atipen; però si el creixent corresponia a una proporció matemàtica, als deu anys seria un vedell (amb perdó sia dit de l’infant), als vint seria un elefant (sense perdó sia dit de qui sia), i aquestes progressions progressives és natural que espantessin al progressista més progressista.

—¿Ja saps lo que has fet? —va gosar dir a la mare de sa filla, al cap de vuit jorns del naixement.
—¿Ja saps lo que havem fet? —li contestà ella.

—¿Però que no comprens que hi ha un límit en el pas de maternitat?
—Sia com sia és filla nostra, i com més m’ha costat més me l’estimo.

La mare era mare, i les mares de noies gordas o flaques no miren pesos ni mides. La maternitat no té vista. La mare començà a criar-la, però amb tot i ésser-ne i de les bones, la criatura era tan grossa i tan feixuga, que aquí varen començar els treballs. De la primera xuclada me la va deixar eixuta com un vímec. Tres camells assedegats no beuen més que aquell infant. A la segona se’n va anar als ossos, i, al cap de vuit jorns de beure vida, tot lo que creixia la criatura s’anava evaporant la mare. Aquella noia era un desfici, un xuclador, unes ventoses. Si li haguessin donat una bomba, l’hauria buidada en dugues hores.

Allavors, és natural, varen provar el biberon, però ni biberons hi varen valer. Encara no veia el biberon s’hi tirava com una fera i se’l bevia a galet. Amb un ull mirava el que bevia i amb l’altre el que s’apropava. Aquest vui i l’altre també. Si n’hi estalviaven algun, arrencava un crit tan feréstec, que els veïns s’imaginaven que en el fons d’aquell entresol tenien un infant sequestrat. Aquella criatura era una heura, que corseca va la mare, el pare, el pis i les entregues.

III

Del biberon vingueren les sopes, Encara no havia posat cap dent i ja es menjava els crostons sencers. Tant li feia si el pa era cuit com cru, si era tou com sec; amb un cop de coll l’empassava, i la seva mare, amb la cullera, en lloc de donar menjar a un infant semblava que omplia una saca. De les sopes, i ja amb totes les dents, en vingué el menjar natural, i va entrar an aquest món de penes amb un delit i una empenta, que allò semblava un camp eixut. No es podia dur un plat a taula que no se li aboqués ella al damunt i a l’arrencar a caminar, a empentes i rodolons va anar de dret a la cuina.

Al repartidor i a sa muller, al veure aquell cas de… urgència, varen començar a esglaiar-se. Es varen veure venir una pedregada al damunt. Aquell fruit de benedicció creixia d’un modo tan ferm, que als dos anys de fer camí per les rajoles del pis tenia les cames més gruixudes que les dels autors dels seus dies; a dos anys i mig trencà el llit, i als tres no cabia enlloc. Allò era inflar-se, era propassar-se. Allò era eixir-se de mare i de tota la parentela. Allò era un cas, un apoteosi… Amb el fet estrany i extraordinari que aquell munt de vianda tendra, que per lo fresca i per lo abundant semblava que havia de dur l’alegria an els seus sacsons, era de carn diguem-ne apagada, per no dir-ne sentimental. Aquell infant no cridava mai, però al primer reny del repartidor les llàgrimes li eixien dels ulls lo mateix que de dugues fonts, i s’apagaven en uns sospirs que trencaven el cor dels oients; la criatura no es planyia, però al més petit crit de la seva mare li donava un singlot tan fort i tan fondo i tan esfereïdor, que mai s’ha vist tant sentiment darrera de tanta substància. Aquella noia, si no canviava, vindria a ésser una vedella amb idealitats d’aureneta.

Lo trist era que, mentres l’infant anava omplint més lloc a la casa, la casa anava més cap per avall. Com més menjava i més creixia, més el negoci de les entregues s’anava amagrint i esquifint. No se sabia què passava amb el dimoni del fulletí. El públic s’havia esvalotat. Ho volen tot ben de pressa; els contes curts… i al gra… i sortir-ne, i res d’esperar els resultats a les darreres entregues. Ja es començava a no creure ni amb en Fernández i González… I ella menjant i ell… no guanyant, varen arribar an aquest dilema: o la noia s’aturava i feia el creixent amb més modos, o ells i el fruit de les entranyes se n’havien d’anar pel món a demanar almoina i compassió, i demanar-ne per un infant que patia per massa gras no era un reclam per entendrir a les ànimes pietoses.

—Aquí no tenim més que un remei —va dir el pare a la seva muller—, o posar la noia a mitja racció, o desraccionar-nos nosaltres. Que la carn de tres persones la tingui ella sola, me penso jo no és equitatiu ni confortable.
—¿Què vols dir? —digué la mare, que es veia venir un daltabaix.
—Vui dir jo que l’acumular tot el pes una criatura, i tu i jo anar-nos corsecant, no ho aprovaria ningú que tingui el criteri un xic fixo. O li pesem les mongetes, el pa i tota alimentació, o ens en anem tots plegats al cementiri civil.
—M’estaré de menjar jo, si convé —digué la mare.
—Tu ja te n’havies estat quan jo em quedava sense feina, que era sovint, com pots recordar per l’abstinència que passaves; però ara li toca en ella.
—¿Passar gana el meu fill?… Això mai!
—Si tu vols no en direm gana, però digue-li hache—. I digué l’home pesant els mots: —Si bé tenim obligació de pujar els fills que anem enviant a l’existència terrenal, el nostre cas és diguem-ne… extra. Això no és pujar: això és un excés, i els excessos no estan escrits ni en els sagrats testaments ni a cap de les enciclopèdies ni en totes aqueixes entregues que reparteixo per les cases.
—¿Però quina culpa hi té ella, si ha sortit aixís, tal com és?… —plorà allavors la mare, tan esverada com condolida.
—I quina culpa hi tenim nosaltres, si és tal… com és i tal com seria, si no hi poséssim aturador? —respongué el marit reflexiu—. ¿Que hi varen posar jornals de més? ¿Que se’ns ha de fer una injustícia? ¿Que no han treballat mils i mils martres per igualar els pesos i les mides? ¿Que no hi ha d’haver lleis que regulin la naixença de la persona?
—Ets un egoista! Ets un mal pare!
—Sóc un pare equitatiu. Aquesta noia ja ha pujat prou! Se l’ha d’aturar! És un deure! I jo no vui quedar en eixut per una mena de tirania, que si bé és involuntària no deixa d’ésser una tirania. Quan la miro acaparant, o diguem menjant, que és lo mateix, acabaria per avorrir-la. No hi he nascut per veure injustícies!
—¿I si en tinguéssim tres o quatre de fills? —digué ella.
—Això no és respondre! Si n’hagués tingut tres o quatre, haurien sigut… consecutius, no haurien sigut acumulats, i si el pes no correspongués a les mides naturals els hauria depositat i que els mantingués el comú.
—Si t’ho hagués consentit!
—I què hauries fet?
—Endur-me’ls amb mi.
—Això rai, pren-ne la meitat! Si tant t’empenyes, ja et regalo d’aquesta la part que et toca.
—Ets un mal pare! —digué la pobra, plorant com una Magdalena.
—Massa bo sóc! —va acabar dient ell amb l’actitud de Ponci Pilat—. I entrem a les resolucions. D’aquí en endavant prenc les mides de donar-te deu rals per viure, i qui no s’atipi en aquest preu que mengi cuiro o rosegui mobles…

I en vista d’aquest ultimàtum, tant d’això i tan… poc de l’altre, varen posar la noia a règim, o més ben dit: la varen posar… a gana.

IV

A més del diguem-ne règim corporal, en Giordano Bruno va volguer un règim espiritual. Va pensar, amb molta de raó, que per gras que sia un infant mai li sobra el sapiguer de lletra, i li varen enviar a una escola, que en deien escola neutra, perquè allí tan poc hi aprenien els mascles com les femelles.

La neutralitat d’aquesta escola, que tants bons resultats va donar, sia a Gràcia, sia als Josepets o més dels barris industrials, venia a ésser que nois i noies els tenien plegats a l’aula, i que lo que era bo per ells era bo per elles… i en paus. I com que ademés era lliure allí no es forçava a ningú. El que tingués delit d’aprendre que estudiés amb delit, i el que tingués mandra de sapiguer que no s’esforcés l’albeldrío.

En aquest estudi, per neutre que fos, no hi havia anat mai cap niña gorda; aixís és que ja pot sospitar-se l’esvalot que es devia armar en els dos bàndols neutrals, al veure entrar aquell munt de vida, que els queia allí com una bomba.

Aquell jorn i l’altre i l’endemà i la setmana entrant i les següents, no va aprendre de lletra ningú. De primer li varen tenir por. Se la miraven de lluny com si es miressin un ós silvestre, i, aixís que la veien bellugar, xisclaven, ploraven, s’alçaven i corrien a amagar-se. Després, a còpia de sentir dir a la laica d’aquell tancat que tots som iguals i parions davant de… davant de qui sia, s’hi varen anar desvergonyint, i, un cop ja ben desvergonyits, li varen tirar crostons, boles de pa sucades amb tinta i algun altre requisit; i més tard, veient que era mansa, ja hi caigué alguna plantofada. Com que mai havien pegat a carn tan tova i tan abundant, els va agradar i en varen fer feina.

Perquè ella, la pobra gorda, que semblava que amb una empenta els podia tirar pel balcó, no sabia fer més que un exercici: plorar i plorar i vinga plorar. De des que seia en aquell banc fins que era l’hora de sortir, no parava el plor en tota l’estada; però un plorar quiet, pausat, metòdic, com aquell que plora a jornal; un plor tranquil i obligatori. Aquell diantre de bordegassa venia amb pell tan sensible, que si la miraven, si reien, si cridaven i si callaven, es creia que anava per ella, i com que el cridar, mirar i enraonar no parava mai, en aquell estudi no parava el gemec ni un moment. Amb una llesca de pa entravessada a la boca, plorava damunt del pa i se’l menjava amb les llàgrimes; amb una nina de cartró plorava i hi sucava el cartró, i be a ba un plor, i de a da un altre; de la A fins a la Z va anar aprenent i confegint i plorant tot l’abecedari.

—Tenint el garrot de braç que tens, ¿per què no t’hi tornes, beneita? —li deia una mestra laica magra i aspra com un sarment.
—La força física no és la raó —contestava el mestre un xic laic.

I la gorda, donant-li la raó, plorant més, va aprendre de lletra, i plorant va fer pals i ganxos i minúscules i majúscules, i una mica de mitja i de pissarra, i si no aprengué de doctrina és perquè l’havia dissolta el reglament de la casa i perquè el pare, en Giordano Bruno, al cap d’uns quants mesos de pago, aixís com l’havia posada a mig règim d’aliments, o com havem dit a mitja gana, també la posà a mitja instrucció.

—Abans no arribi el feminisme —va dir en Bruno en el mestre neutre, per estalviar-se les mesades—, també hi haurà temps de prendre mides. De moment a amagrir la noia, i més tard, un cop rebaixada, si podia ésser (que ho dubtava), a dedicar la criatura a alguna cosa de profit… que per això servien els pares: per reivindicar les criatures cap a la llum de… etc., etc.

V

La noia, per això, féu el seu camí. L’hauria fet més, naturalment, a poguer-se esbravar al seu gust; però sia que la pobra mare es treia els seus aliments, o que aquell dimoni de criatura s’engreixava espontàniament, al complir els deus anys media dos metres i no direm res de l’amplària per manca de lloc per senyalar. Com que no podia fer exercici, perquè si anava pel carrer semblava un anunci i la seguien, amb tot i aquella abstinència i aquella Quaresma obligatòria, vinga créixer i vinga engreixar-se. Les bàscules li tenien por. La balança, encara no la veia, d’un bot se n’anava al sostre. Van haver de rompre els peus del llit, i perquè els seus no li pengessin hi varen posar un suplement. Aixís que anava a una cadira, ja cruixia abans de que hi seiés. No podia eixir a la finestra que no s’aturessin els badocs, i per aquest camí, als disset anys (que tractant-se d’un altre cas n’hauríem de dir els disset abrils), no tingué fre ni aturador. Va arribar un moment que ja no se sabia si era ella la que omplia el pis o era el pis que anava enxiquint-se.

Lo estrany va ésser que la niña (perquè des d’aquest moment ja era niña), en lloc de donar-li per la força com hauria sigut natural, sia per la reclusió, sia per la inclinació, o perquè les tenia a mà, va donar-se a llegir les novel·les que havia de repartir el seu bon pare, com si fossin mongetes cuites. Aquella carn, si no l’aturaven, es tornaria intel·lectual. En la frescor d’aquelles viandes hi niaria el romanticisme. Per aquell cervell hi varen passar tots els fills naturals malaurats, que anaven perduts tres-centes planes, fins que els trobava un pare noble, allà al darrer full de les entregues; tots els bandolers generosos que robaven al ric per a ajudar al pobre i anaven al pal, com qui va a fira, plorats de les mares i del poble; tots els marquesos d’ulls esllanguits, que allí on llençaven la mirada deixaven ferida d’amor. A la vora de la finestra, o sota el quinqué, quan se feia fosc, s’anava nodrint de fantasies com s’havia nodrit de viandes, i si el cap no li anava creixent com li havien crescut les carns, és perquè l’os és més dur de créixer. A sota aquells sacsons de tants quilos s’hi anà formant un cor de nereida: una papallona a dintre un bou, un pinsà a dintre un sac de greix! Tot menjant un plat de mongetes, que haurien atipat a tres soldats, deixava anar uns sospirs de monja, capaços d’entendrir un poeta. Molts cops menjava un plat de cols regades amb llàgrimes de l’ànima i hauria corprès al seu pare si hagués sigut un psicòleg, de veure tanta tendror a dintre de tanta abundor. Allò era un cas que no el duien els llibres.

La mare, és clar, al veure-la trista, la volia compadir. ¿Però de què? ¿On tenia el mal? ¿Com s’ha de plànyer una criatura que rebotia salut de des dels cabells fins a les ungles? ¿Com se la podia consolar si se’ls menjava de viu en viu? ¿Com hi ha dret de patir tristesa pesant quinze o vint arroves?

—Això és que menja massa-deia el pare.
—Això és que està feble —deia la dona.
—¿Què tens? ¿Per què plores? —li preguntaven.
—No res. No tinc res! —responia ella—. Són coses que es passen per dintre!
—Són coses que es passen per dintre, però que no hi ha Déu que les entengui! —deia el pare.
—¿I si fos l’edat? —deia la mare trastornada—. ¿I si fossin els disset anys? ¿I si estés enamorada d’aquell… ningú que té d’arribar? ¿Si sentís desitjos de fer niu?

Aquest pensament va trasbalsar-la. Una filla com aquella no en podria fer mai de niu! No hi ha arbre per aguantar-lo ni barbacana per sostenir-lo. Un home es pot casar amb cinc arroves, posem-hi sis… arribem a set… Però, posar-se a casa aquell bulto, era molt trist per una mare, però no podia tenir esperances. La noia per in eternum es quedaria per merèixer. S’aniria fent dona, i més pes i més pes i vinga més pes! I un pes aixís l’aguanten els pares que n’han sigut responsables; però els marits, ai!, saben de comptar. I an el matrimoni és amb lo únic que no volen que en donguin de més… I va pensar: «Plora, filla meva, que fins el plor tens amb abundància!»

VI

En aquests trànsits familiars vingué un fet inesperat a canviar les circumstàncies, com se veurà en aquesta història.

El fet va ésser que va entrar a la casa un amic del repartidor. D’aquest amic, tan sols se’n sabia de moment que era un amic que havia estat a Buenos Aires. Hi ha molts homes que el seu únic mèrit és haver estat a Buenos Aires; però aquest amic, a Buenos Aires, havia sigut domador. El repartidor d’entregues l’havia conegut feia setze anys, en un cafetet del Poble Sec, on havien jugat al dominó, més de dos mesos, amb avinença, fins que l’un va entrar a les entregas i l’altre a la gàbia de les feres.

Allí a Buenos Aires, el de les feres havia arribat a tenir lleons, una lleona, un ós quasi blanc, un de negre, dos llops, tres hienes i una pantera africana, i tots ben domats i amb gàbia pròpia.

Amb aquest bestiar, quasi indòmit, havia tingut èxits sorollosos. Amb els tres lleons, havia arribat a fer coses meravelloses. Entrava a la gàbia i, aixís que el veien, li demanaven perdó. Ell amb la forca els arraulia; ells s’esveraven tant, que feien uns crits que esfereïen; l’un cridava, els altres saltaven, i d’aquella discussió entre l’home i les bèsties irracionals molts cops n’eixia alguna unglada. A una lleona silvestre l’havia en senyada de saltar la corda fluixa com una noia, però a voltes, salta que salta, li feia seguir un bocí de pell, i amb l’ós, quasi blanc i quasi ros, hi havia tan poca avinença, que, quan els pegava per una banda, l’altre havia mossegat per l’altra, lo que feia que el domador no tenia dos dits de pell sense controversia.

Tres episodis memorables contaven d’ell les biografies, o, més ben dit, les contava ell als que volien escoltar-lo. El primer fou que era el primer que havia domat un porquet. Aquest porquet tenia dos anys, era blanc i rosat com una neu, i el feia anar amb dos floquets, un collaret de picarols i una anella d’or al mig del morro. D’aquesta bestioleta ell n’havia tant fet un amic, que el seguia per tot arreu, pels carrers, pels teatres, pels casinos, i per tot allí on no el treien fora, fins que un jorn que anava distret, en un carrer de Rio Janeiro, va morir a sota un automòbil com qualsevol gos de carretera.

El segon fet fou el ballar el tango argentí, a dintre una gàbia, voltat de lleons i de panteres. La parella, segons deia ell, era una princesa russa, però, segons notícies fidedignes, la tal princesa potser era russa, però ho entenia tot menys el rus, i, segons contaven males llengües, per si una joia que van trobar li era seva o no era seva, la van acompanyar a presiri, on encara deu ésser… si no l’han treta.

I per fi, el tercer era que, un jorn que el negoci no anava bé, anuncià un número memorable. Els tres lleons, la lleona, l’ós blanc, els tigres i les panteres, els ficaria tots plegats dintre la mateixa gàbia, i, un cop dintre, que allí tinguessin les seves deliberacions, i el que tingués més dents i més ungles que es mengés les tripes dels altres. D’allò en va dir «Els companys de l’Arca». La barraca va quedar plena. Tothom esperava un daltabaix, una desfeta, una carnisseria… quan, l’un per aquí, l’altre per allà, quina seria la sorpresa al veure que ningú diu res, que ningú es mossega, ningú s’envesteix, es saluden, es llepen l’esquena, i aquella arca de la discòrdia es torna l’Arca de l’Aliança. El domador va quedar parat. Vinga cridar; vinga donar ordres, fins que veient que ningú es movia agafà el fuet, se n’entrà a dintre, i allí es va acabar la pau. Al veure les bèsties entrar l’home en els seus dominis de fera, hi va haver tanta indignació, que la pantera me l’unglejà, l’ós de la Rússia li clavà urpada, un dels lleons li enfonsà el dentat a la pantorrilla esquerra, i, si no surt de pressa de l’Arca, me’l deixen sense ossos i sense Arca. Allí es demostrà, una volta més, que l’home és més fluix que les feres, i que la força guanya a la raó, i després d’un mes d’hospital el nostre heroi de l’Argentina no volgué lluites de conjunt. Un desengany així arriba a fer tòrcer les més arrelades teories.

Seguí amb les feres, però d’una a una, i d’un modo més familiar. Ell fou per fi (i això és comprovat) qui va presentar sis ànecs lliures ballant. El ball dels ànecs era aixís: posava els aucells sobre una planxa, hi posava un fogó a sota, amb l’escalfor alçaven les potes i d’aquell neguit en deia ballar. Ell fou el primer de presentar una oca fent la figuereta, lligant-la de potes al sostre, i el primer que va donar al públic el fox-terrier tenedor de llibres, fent-lo comptar amb les anques, que és el sol procediment pedagògic amb què creiem que es pugui sapiguer de comptes. Però, ai!, que allò s’acabava. Ara un lleó, perquè era vell, se li moria d’ofec; ara un altre d’artritisme; més tard, l’ós blanc enyorant la Rússia, amb el seu Tolstoi i el seu Gorki, també se li quedava als dits. El domador es va anar quedant sense família i sense bestiar, i és que en el món, venint la dissort, mateix fineixen les persones que les bèsties que les mitges bèsties. La intrusa té claus angleses per a entrar a totes les gàbies.

En el moment de la nostra història, al tornar-se a trobar, després d’anys, amb el nostre repartidor, de la passada grandesa sols li quedava aquest personal: un tigret que ja mossegava; un tigràs vell, desdentegat, arnat, i de pocs amics; un pobre lleopard que semblava la pell de casa d’un dentista, jaient i alçant-se, com un sonàmbul; una boa, que la guardava dintre d’una capsa de fusta, com una caixa de morts, coberta amb una flassada, que es menjava un conill de gàbia cada tres o quatre mesos, donava una volta en el caixó i s’adormia fins a l’època de menjar-se l’altre conill; una mona húngara, de morro llarg, ulls petits, escapçada de cua i amb dugues anques com dos tomàquets, que en record d’una difunta l’anomenava per Filomena, que tan sols tenia un defecte: entre avellana i avellana, aixís que veía un infant tendre, el mossegava… i a l’avellana; i, per fi, dos llops forasters que encara estaven per domar i si no canviaven les coses n’hi havia per temps d’ésser domats. Això era tot lo que li quedava d’aquells bons temps de prosperitats… I com que no tenia cabals per a dur feres de l’estranger, que és on es cria aquest bestiar, i com que no s’havia guardat diners del temps de grandesa domadora, amb tot i els tigres, la boa i la torna dels llops i la mona, es pot dir que el nostre immigrant tornava més pobre que ric. Havia seguit molts continents (diguem cinc per a no equivocar-nos), havia agafat molta experiència, aixís en bèsties com en persones, però l’Argentina, com a tants d’altres, no l’havia tret de la misèria.

VII

Al moment de tornar a la pàtria, l’argentí, o sia el domador, devia tenir uns trenta-vuit anys. Era magre, alt, tenia el coll gruixut, gastava ulls blaus tirant a verdosencs; un nas tan prim de les arrels com de les nanses, uns llavis molsuts; portava un bigoti ample, espès, gruixut, però simètric; gastava piga en una galta, duia l’altra un xic urpejada com a record de desavinença; els cabells un xic llargs del clatell; els seus bíceps i garrot de braç, i del demés, com a indumentària, anava vestit com un passatger de tercera distingida i com a prendes del seu ofici tan sols portava una leontina d’unglots de tigre i queixals de lleó que li donava majestat a tot el davant de l’armilla, i unes botes de muntar que li servien per anar a peu i que les duia fins quan muntava.

El repartidor d’entregues va volguer que aquell gran amic conegués la seva família i el va presentar, o el va dur, perquè homes aixís es duen sols.

Vegé la dona, que no en féu esment; vegé el pis, que no se’n va adonar; vegé les entregues, com qui res; però tan bon punt va veure la noia, com a bon coneixedor de peces estranyes de tota mena, va quedar sense paraula.

La va mirar, la va contemplar, quasi es pot dir la va sospesar i, un cop refet, digué al pare:
—Permet-me que et digui, amic meu, que tens una prenda, tan prenda que mai te l’hauria sospitada. No em sé avenir que sia teva; i amb perdó de la mare, present, no et creia apte per aquests estragos.

El pare, modestament, va respondre:
—Ni jo tampoc. Són sorpreses de l’albedrío.
—És peça; et dic que és peça —seguí dient el de Buenos Aires, i, resseguint-la de dalt a baix, anava calculant el pes. Tant de cames, tant de cos, tant de braços, tant d’accessoris—. Et dic que és realment magnífica! No he vist un millor al planeta.

I allavors, dirigint-se a ella:
—Jo he viatjat molt, noia. Les Amèriques, les Occeanies i els suplements d’altres terres les he seguides cuadra a cuadra. N’he visitat de totes les mides. He assistit a concursos agrícols; he anat a les fires mundials; i m’ha agradat inspeccionar tots els productes bons i dolents sortits de la Naturalesa, i una noia com tu, tan… Naturalesa et juro que no l’havia vist a cap mena de meridiano. Ets un exemplar tan complet que et felicito de cor.
—Gràcies —respongué la noia, no sapiguent ben bé com pendre-s’ho.
—¿Deu menjar molt? —digué el domador.
—Molt poc —respongué la mare.
—Gens-digué la noia.
—¿Que si menja? —va dir el que pagava el gasto—. La tenim a mitja racció i se’ns esmorza de viu en viu.
—Quines coses de dir! —digué la mare.
—Quines coses de mantenir! —digué el pare de la criatura.

I la noia, la pobra niña, comprenent la… bona intenció, va arrencar un plor tan sobtat, que va amarar-se de llàgrimes. Va alçar-se, va girar l’esquena i se’n va anar a l’altra sala, fent tremolar el trespol i les bigues, seguida de la pobra mare, que donà una mirada als dos homes, carregada de metzines.

Fora les dones del local, aixís que varen quedar-se sols els dos companys, al menjador, digué En Bruno al seu amic:
—Lo que em passa, amic meu, com pots veure, és una trista tragèdia, una verdadera tragèdia. Jo havia nascut, com tants pares, per a ésser un pare natural. Tenir un fill o filla, o una parella, que sense excessos extraordinaris els pogués donar unes sopes fetes amb brou de les entregues. Jo, a l’enviar una filla al món, volia una filla estricta i natural en lloc d’un fenómeno. Ni em creia digne de fenómenos, ni em creia capaç de mantenir-los. ¿Hi toco o no hi toco?
—Vés dient…
—El negoci del fulletí, ha anat avall que és una ruïna. Crec que només en llegeix que ella, i el negoci dels aliments ha anat amunt que ja no sé on som. Ni jo podia anar a menos ni ella podia anar a més, i si no em poso sobre mi i prenc providències prèvies de posar-la en estat de siti, en aquest moment històric, ni ella ni jo ni sa mare seríem vius. Una hecatombe. Si tu arribes a tenir una filla d’aquest calibre, ¿què hauries fet, veiam?
—Jo n’hauria estat vanitós.
—¿I si, amb tot i la vanitat, t’hagués dut a la misèria?
—L’abundància mata la fam.
—Conformes. Però si és l’abundància la que té fam, alla vors mor l’abundància i els que la vetllen.
—Jo sempre he tingut per principi el no escassejar els aliments.
—Perquè tu has tractat amb feres que són d’una altra carnadura. Les feres, fins a cert punt, es comprèn que mengin, fins es comprèn que no es miri prim a atipar-les per a fer-les més feres. Les feres es paguen el gasto. Com més grassa està una lleona, més públic té i més calaix, però com més grassa se’ns posa la noia, sense que vulgui fer més en fugen els amics i els coneguts i potser els pretendents. ¿Que t’hi casaries tu amb un fenómeno?
—Si tant ho fos… —digué l’argentí.
—Tu potser sí, perquè ets domador, i un domador no mira prim. Però, ¿que en corren molts de domadors? ¿Que hi ha domadors per a qui en voldria?
—La veritat és que escassegem.
—Doncs resumim i anem al gra. Tu que has corregut tant món i que n’has vistes de tots colors, ¿què faries al meu lloc?
—Amic Bruno, això no es contesta aixís com aixís, sense rumiar-ho. Deixa’m dormir-ho, sospesar-ho, veure el què i el com, i un altre dia et tornaré la resposta.

VIII

I l’altre dia no es presentava. Cada tarda anava a la casa, veia la noia, veia el seu amic, però ni un consell ni un mot ni un camí. L’home es veia que meditava. Es mirava la noia, la media, la sospesava amb els ulls, la calculava, li feia el plano, però vinga no dir res. Els avesats a tractar amb feres vigilen molt i no diuen res. Per ells el món ve a ésser una gàbia. Els homes no salten però esgarrapen, i s’han de vigilar tots els passos.

Tanmateix, per això, la seva presència inspirava una gran confiança; sense que ningú sapigués per què, se’l veia arribar amb admiració. Aquells unglots de l’armilla eren la història d’un home fort que s’ha vist en tots els perills i n’ha sortit victoriós. Aquella piga de la galta no es porta sense més ni més. Ell parlaria. L’anava covant i més dejorn o més tard els trauria de les entregues, del fulletí i de la misèria. El cor els ho deia i el cor no enganya.

Tant no enganya, que un bon matí el domador arribà a la casa amb una cara de goig com volent dir: «Ja tinc la clau. S’han acabat les nuvolades, i obriu les portes a la glòria».

Va cridar al repartidor i li va dir:
—Havem de parlar. Aparta les dones… allà… on sia.

Es van quedar tots dos a la sala, van seure, van encendre llum, i, entre una claror de pel·lícula, l’argentí va dir al seu company:
—Amic meu: he venut el tigre.
—¿Quin tigre?
—He venut el tigre.

El repartidor, que de segur esperava una altra nova, es va quedar tot sobtat.

—Què vols dir amb això?
—Que tal com te dic: que la venda del tal tigre, per tu, per mi, per la teva dona i sobretot per la noia pot tenir una gran trascendència.
—La veritat… —digué el repartidor, amb dos ulls oberts com dos ous dusos.
—Comprenc molt bé que no m’entenguis, i per això he vingut, per a expressar-me.
—Expressa’t, doncs, que em tens en un ai!
—La venda d’aquest quadrípede que m’ha comprat l’Ajuntament, no sé si és per guardar la pell o per aprofitar la carn, perquè era un tigre, amb perdó sia dit, que era més vell que nosaltres, vol dir que ja tinc els meus fondos, i amb uns fondos ben dirigits es poden arriscar grans empreses. Jo tinc els fondos, tu tens la filla, que duta per mi serà un fondo, i jo i tu i ella i tots tres plegats, treballant a lo que et diré, de càrrega filial es pot convertir en un negoci, lícit, productiu i honorari.
—¿I què en voldries fer de la noia? —digué el pare, un xic esverat.
—Ensenyar-la.
—¿Ensenyar-la de què?
—Ensenyar-la en una barraca. Els pares tenen obligació de mantenir els fills, però viceversa. Aquesta noia és una niña. Lo que en diem una niña gorda, els del nostre ram, de barraca. Una niña aixís mereix un càstig si es deixa perdre. Es deu al món. Els onze pams mal comptats i els dos-cents quilos que deu pesar, aquest bé de Déu de criatura, ens poden produir un rèdit que sia orgull dels seus pares i ganància dels seus socis. Ja vaig dir, aixís que la vàreig veure, que peces aixís escassegen a tota mena d’hemisferis i que si te la vegés un ianqui no seria ni teva ni meva, la compraria a pes de platino.
—¿Però jo què he de fer? I ella… ¿què? —digué el pare, no sapiguent cap a on el volia embarcar.
—Lo que has de fer tu és secundar-me, i ella deixar-se ensenyar. Amb lo que m’han donat del tigre, jo pago tot el negoci. Jo sóc el soci capitalista, tu l’obrer, ella la mà d’obra i la mare… la impedimenta. Res! —acabà resumint—. Tu em deixes la noia al comptat, jo pagaré el manteniment, que tractant-se de la interfecta ja saps que no són vuits i nous, i en els guanys anirem a mitges.

El pare va reflexionar, i un cop ben reflexionat va dir-li:
—Per mi conforme, i fins ho crec meritori. Ja havem que dat que un ha de guanyar-se l’existència… d’aquesta vida amb els elements naturals, i els elements de la noia són la greixor… i no en parlem més. Però i ella, ¿què?
—D’això jo me’n cuido! —digué el domador radiant—. No m’he ficat mai a la gàbia sense que en sortís amb la meva. La decantaré a la barraca.
—Tu mateix, doncs.
—Deixa-la per mi.

I se n’anà de dret a la noia.

© de l’edició, Stroligut