El doctor Faustus, publicada el 1949, és l’última gran novel·la del Premi Nobel de Literatura Thomas Mann. Podem tornar a llegir-la en català després de 30 anys.
En una reinterpretació del mite fàustic de Goethe, el compositor Adrian Leverkühn, alter ego —únicament artístic— d’Arnold Schönberg, pacta amb el diable. Una ficció al·legòrica que serví a Mann per analitzar el tarannà del poble alemany que va acabar abraçant el nazisme. Navona en reedita la traducció al català de Joan Fontcuberta. Llegiu-ne el primer capítol.
////Més textos de Navona
El doctor Faustus
I
Vull manifestar ben explícitament que no és el desig de posar la meva persona en primer terme allò que em mou a encapçalar amb uns breus mots sobre mi mateix i les meves circumstàncies aquest report de la vida del difunt Adrian Leverkühn, aquesta primera biografia, evidentment provisional, de l’home estimat i músic genial, posat a prova, exaltat i abatut pel destí d’una manera tan terrible. Em mou només la hipòtesi que el lector, o més ben dit, el futur lector (perquè per ara no hi ha ni la més lleugera perspectiva que el meu escrit pugui veure la llum pública, si no és que, per un miracle, aconsegueixi de sortir d’aquesta fortalesa assetjada que és la nostra Europa i portar als qui en són fora una alenada dels secrets del nostre aïllament), deia, doncs (continuo amb el vostre permís), que només perquè considero que el lector voldrà ésser informat incidentalment de qui és i de què pretén la persona que escriu aquestes ratlles, em permeto d’anteposar a les revelacions que seguiran, algunes notícies, poques, sobre mi mateix, no sense la sospita, però, que puc suscitar en el lector dubtes sobre si realment es troba en bones mans, és a dir, si jo, per tota la meva existència anterior, soc l’home adequat per a una tasca a la qual em sento atret més pel cor que per qualsevol afinitat personal que la justifiqui.
Torno a llegir les ratlles precedents i no puc evitar de notar-hi un cert neguit, una certa dificultat en la respiració, una opressió característica de l’estat d’ànim en què em trobo avui, 27 de maig de 1943, dos anys després de la mort de Leverkühn, o més ben dit, dos anys després que, des d’una nit profunda, entrà en una nit total. Avui, assegut al meu vell i petit estudi a Freising de l’Isar, per tal d’emprendre la biografia del meu malaurat amic, que reposa en Déu (tant de bo fos així!), sento, com he dit abans, una opressió característica d’un estat d’ànim on es mesclen caòticament una necessitat de comunicació que accelera les palpitacions del meu cor i una por intensa davant una tasca inabastable. Soc, per naturalesa, eminentment moderat i, podríem dir, sa, humanament equilibrat i orientat envers l’harmonia i la raó. Soc un intel·lectual i un conjuratus de la «legió llatina», no sense contacte amb les Belles Arts (toco la viola d’amore), i em tinc per un fill de les muses en el sentit acadèmic del mot, que es complau a considerar-se descendent dels humanistes alemanys del temps de les «Cartes d’homes obscurs», d’un Reuchlin, un Crotus von Dornheim, un Mutianus o un Eoban Hesse. El demoníac, per bé que em guardaré prou de negar-ne la influència en la vida de l’home, ha estat sempre un element radicalment estrany a la meva personalitat, instintivament eliminat de la meva concepció del món. Mai no he experimentat la més lleugera inclinació a entrar temeràriament en tractes amb les potències subterrànies, a desafiar-les amb altivesa o, quan se m’han presentat temptadores, a oferir-los ni que fos el dit xic. Aquesta mentalitat meva m’ha exigit sacrificis, tant pel que fa a l’ordre ideològic com també al meu benestar extern, perquè no he dubtat a renunciar prematurament a la meva estimada activitat pedagògica ja abans que se’m fes palès que no podia avenir-se amb l’esperit i les exigències de la nostra evolució històrica. En aquest sentit estic content de mi mateix. Ara, aquesta decisió o, si voleu, aquesta limitació de la meva personalitat moral no pot fer altra cosa que accentuar els dubtes sobre les meves facultats per portar a cap una missió que potser no em correspon.
Tot just havia agafat la ploma, que ja se m’havia escapat un mot que em produí secretament una certa perplexitat: el mot «genial»; parlava del geni musical del meu amic difunt. Ara bé, la paraula «geni», tot i ésser desmesurada, no deixa de tenir un so i un caràcter nobles, harmònics i humanament sans, i els que són com jo, per molt allunyats que es trobin de la pretensió de participar amb el propi ésser de les altes esferes de la genialitat i d’ésser mai inspirats per divinis influxibus ex alto, tanmateix no haurien de tenir cap motiu raonable per retreure’s davant del geni, cap raó per no parlar-ne i tractar-lo amb un esguard amical i una confiança respectuosa. Així m’ho sembla. Amb tot, és innegable, i no s’ha negat mai, que el demoníac i l’irracional han tingut sempre una part inquietant en aquelles esferes radiants, que entre elles i el regne de les ombres hi ha una relació vagament esfereïdora i que, precisament per això, els epítets tranquil·litzadors que he provat d’aplicar («noble», «harmònic», «humanament sa») es resisteixen a adaptar-se al concepte de «geni», fins i tot (faig aquesta diferència amb una mena de determinació dolorosa), fins i tot, dic, quan es tracta d’un geni pur i genuí, atorgat o infligit per Déu, i no pas d’un geni adquirit i funest, de la consumpció pecaminosa i malaltissa dels dots naturals, acompliment d’un pacte monstruós…
M’interrompo aquí amb el sentiment humiliant de fallida artística i de manca de control. Em sembla que ni Adrian no hauria encetat tan prematurament un tema com aquest en una simfonia; a tot estirar l’hauria insinuat vagament, d’una manera finament velada i a penes apreciable. No obstant això, també pot ésser que tot allò que se m’escapa no sembli al lector altra cosa que una insinuació confusa i poc fiable i només a mi se’m representi com una indiscreció i una manera grollera de tirar pel dret. Per a un home com jo és molt difícil, i gairebé el fa semblar frívol, d’enfrontar-se a un tema tan entranyable i de tanta frisança amb el criteri d’un artista creador i de tractar-lo amb la circumspecció àgil d’aquest. Això explica el fet d’haver encetat prematurament el tema de la diferència entre el geni pur i l’impur, una diferència de la qual reconec la realitat només per preguntar-me tot seguit si té raó d’ésser. Certament, l’experiència viscuda m’ha empès a meditar sobre aquest problema amb tant d’entestament i rigor, que moltes vegades he tingut la paorosa sensació d’ésser arrencat del nivell d’idees que em pertoca i al qual he estat destinat, i jo mateix he experimentat una exaltació «impura» dels meus dots naturals…
Faig una nova interrupció perquè recordo que, si se m’ha acudit parlar del geni i de la seva naturalesa, influïda en tots els casos per forces demoníaques, ha estat únicament per expressar el meu dubte sobre si posseeixo les afinitats necessàries per a la meva tasca. Espero, però, que, contra els escrúpols de consciència, em valdran les justificacions que puc adduir. Em fou donat de passar molts anys de la meva vida en la intimitat d’un home genial, l’heroi d’aquests fulls, de conèixer-lo des de petit, d’ésser testimoni del seu creixement i del seu destí i de participar, baldament fos tenint-hi un paper molt modest, en la seva activitat de creació artística.
Soc autor del llibret per a l’adaptació musical de la comèdia de Shakespeare Treballs d’amor perduts, atrevida obra de joventut de Leverkühn, i també vaig influir en la redacció del text definitiu de la Gesta Romanorum, suite operística de caràcter grotesc, així com en la lletra de l’oratori Revelacions de Sant Joan, el teòleg. I potser hi havia això, allò i allò de més enllà. Però és que, a més, estic en possessió de papers, apunts inestimables, que el desaparegut em confià a mi i a ningú més en els seus dies sans o, si això és dir massa, en dies de salut relativa i legal. Em basaré en aquests papers per a la meva narració biogràfica i penso, encara, incloure-n’hi directament alguns fragments degudament seleccionats. I finalment, però abans de tot (perquè sempre ha estat la justificació més vàlida, si no davant dels homes, sí davant de Déu), jo l’he estimat, l’he estimat amb esfereïment i tendresa, amb llàstima i admiració abnegada, i sense preguntar mai si existia la més mínima correspondència a aquest sentiment meu.
Mai no existí, i tant que no. En els escrits que acompanyen els esbossos de composicions pòstumes i en les pàgines del seu diari traspua una confiança amical, objectiva i, gairebé diria, condescendent, que, de segur, no fa sinó honorar-me, confiança en la meva escrupolositat, devoció i correcció. Però, estimar-me? Aquell home, a qui podia estimar? Una vegada, una dona… potser. Darrerament, un noiet…, és possible. Un minyó frívol, que es feia estimar, company de tothora, que després, potser precisament perquè li tenia massa afecte, allunyà d’ell… per precipitar-lo a la mort. A qui hauria estat capaç d’obrir el seu cor? Qui hauria pogut tenir accés a la seva vida? Tot això no existia per a Adrian. Acceptava l’afecció humana, podria jurar-ho, sovint sense ni tan sols adonar-se’n. La seva indiferència era tan gran que gairebé mai no notava el que passava al seu voltant, ni en quina companyia es trobava. El fet que molt rares vegades s’adrecés a un interlocutor pel seu nom em fa pensar que desconeixia aquell nom, tot i que l’altre tenia bones raons per suposar el contrari. Compararia la seva soledat a un abisme en el qual tots els sentiments que li eren dispensats queien i desapareixien en silenci, sense deixar cap rastre. L’envoltava la fredor… i quina sensació en emprar aquest mot, escrit també per ell en un context monstruós! La vida i l’experiència poden donar a determinats mots, emprats aïlladament, un accent que els allunya de llur significat quotidià i els envolta d’un nimbe de terror incomprensible per a tot aquell qui no els ha coneguts en llur accepció més terrible.
© hereus de Joan Fontcuberta
© de l’edició, Navona Editorial