El Diari d’una escriptora, inèdit fins ara en català, recull la selecció d’entrades del diari de Virginia Woolf que en va fer Leonard Woolf el 1953. L’edita Viena en traducció i epíleg de Dolors Udina.
El Diari s’inicia el 4 d’agost de 1918, quan Woolf va començar a escriure’l a vint-i-tres anys, fins al 8 de març de 1941, pocs dies abans de suïcidar-se. Llegiu-ne dues entrades del 1926.
////Un assaig biogràfic de Capmany: Virginia Woolf o la nova realitat,
Diari d’una escriptora
1926
Dissabte, 27 de febrer
Em sembla que iniciaré una nova convenció per a aquest quadern i començaré cada dia en una pàgina nova, que és el que faig quan escric literatura seriosa. De fet, tinc espai per malgastar una mica de paper al llibre d’aquest any. Quant a l’ànima: per què vaig dir que la deixaria fora? No me’n recordo. I la veritat és que no es pot escriure directament sobre l’ànima. Quan la mires, s’esvaneix, però si mires al sostre, al Grizzle,1Un gos. a les bèsties més humils del zoo exposades als vianants a Regent’s Park, l’ànima s’hi escola. S’hi ha escolat aquesta tarda. Escriuré el que he dit contemplant el bisó, com a resposta impensada a en L., però què volia escriure?
El llibre de la senyora Webb m’ha fet pensar una mica el que podria dir jo de la meva vida. Aquest matí he llegit part de l’any 1923 perquè tornava a tenir mal de cap i respirava una alenada deliciosa de silenci. Val a dir que a la seva vida hi havia causes: la pregària, els principis. En la meva vida no n’hi ha cap. Gran excitabilitat i cerca d’alguna cosa. Gran satisfacció, gairebé sempre gaudint del que faig, però amb constants canvis d’humor. No crec que estigui mai avorrida. De vegades una mica estancada, però tinc una capacitat de recuperació que he posat a prova i que ara experimento per cinquantena vegada. Encara he d’administrar amb més cura el meu cap, però, com he dit avui a en Leonard, m’agraden les maneres epicúries de la societat, fer-ne un glop i després tancar els ulls per assaborir-les. Gaudeixo gairebé de tot, però porto a dins una cercadora incansable. Per què no descobrim res a la vida? Una cosa que es pugui agafar amb les mans i dir «És això»? La meva depressió és un sentiment turmentador. Cerco, però no és això el que cerco, no és això. Què és? I moriré abans de trobar-ho? Llavors (quan ahir a la nit travessava Russell Square) veig les muntanyes al cel, els grans núvols i la lluna que s’alça sobre Pèrsia i tinc una sensació intensa, increible, que allà hi ha alguna cosa, que és «això». No em refereixo exactament a la bellesa, sinó que és una cosa completa en si mateixa, satisfactòria, aconseguida. També hi ha la impressió estranya de ser allà, de caminar sobre la terra, de la infinita estranyesa de la posició humana, jo caminant per Russell Square amb la lluna allà dalt i aquells núvols de muntanya. Qui soc? Què soc? Aquesta mena de preguntes sempre planegen dins meu, i llavors topo amb algun fet precís: una carta, una persona, i m’hi acosto amb una intensa sensació de frescor. I així anem fent. Però penso en aquest procés, que és autèntic, amb bastanta freqüència trobo aquest «això», i llavors em sento descansada.
Dissabte, 20 de març
Què se’n farà de tots aquests diaris, em vaig preguntar ahir. Si jo morís, què en faria en Leo? No crec que decidís cremar-los, però no podria publicar-los. Bé, em sembla que podria fer un llibre i cremar la resta. M’atreveixo a dir que, si es poleixen una mica en alguns fragments, en pot sortir un llibret. Qui sap. Escric això amb una lleugera melancolia que de vegades m’envaeix i em fa pensar que soc gran, que soc lletja. M’estic repetint. Tanmateix, que jo sàpiga, com a escriptora, només ara començo a dir el que penso.
© de la traducció, Dolors Udina
© de l’edició, Viena Edicions
- 1Un gos.