El capità de l’Osprey és un conte de W. W. Jacobs, un dels grans narradors anglesos de final de segle XIX i autor de La pota de mico.
The Skipper of the Osprey, del recull del 1896 Many Cargoes, és representatiu de l’obra humorística de Jacobs. A Stroligut el podeu llegir en traducció al català d’R. Negre-Balet publicada el 1923 a la revista D’Ací i d’Allà.
////Més humor anglès amb tres contes de Saki
El capità de l’Osprey
Eren tres quarts de sis del matí quan el pilot de la barca de vela «Osprey» pujà a coberta per veure si tornava el capità que s’havia quedat a dormir en terra i que ja s’endarreria un xic.
Passaren deu minuts abans que es deixés albirar en el moll i el pilot veié amb sorpresa que s’estintolava en el braç d’una gentil noia d’uns vint anys i que caminava bo i coixejant.
—Per fi heu arribat —digué el pilot al capità, esclarint-se-li la faç—. Ja començava a témer que no vindríeu.
—I no vinc pas —feu el capità—. La gota m’ha atacat ben malament. La meva filla em substituirà i jo vaig a tornar-me’n al llit fins que em posi millor.
—Ara us el vaig a fer —contestà el pilot.
—Vull dir que vaig a ficar-me al llit de casa —digué el capità enutjat—. Necessito que es captinguin de mi i que m’assisteixin.
El pilot restà tot confós.
—Però per ventura voleu dir que aquesta donzella és la que ve a bord en lloc de vós? —digué el pilot.
—Això cabalment és el que he dit. Sap de l’ofici tant com jo, ja que a bord ha viscut amb mi fins que ha estat una dona feta. Vós rebreu les ordres d’ella. I, ¿per què xiuleu així? Per ventura no puc fer jo el que em plagui amb la meva barca pròpia?
—Naturalment que podeu fer-ho —contestà el pilot secament—, però suposo que jo també puc xiular si vull; fins ara no he sentit pas dir que estigués prohibit.
—Fes-me un petó, Marga, i ves a bord —digué el capità estintolant-se en el seu bastó i donant la galta a la seva filla, que, obeint, li feu un besar de compliment en la cella esquerra i saltà amb lleugeresa a bord.
—Arria —digué com qui sap bé l’ofici, agafant un arpó i empenyent-lo contra el moll—. Adeu-siau, pare; aneu de dret cap a casa, que el cotxe us està esperant.
—Sí, sí, estimada —digué molt content el pare, els ulls del qual s’humitejaren d’orgull i satisfacció en veure la seva filla que es treia la jaqueta i corria a ajudar el pilot a desplegar el velam—. Quin bon xicot n’hauria sortit, d’aquesta noia!
Contemplà la barca fins que estigué ja en camí i després, dient adeu amb la mà a la seva filla, anà a poc a poc el cotxe i, com que fins a cert punt tenia un xic de fe en l’homeopatia, prengué un vas de rom.
—Sento que el seu pare estigui tan malament, senyoreta —digué el pilot un bon tros desconcertat encara amb aquells estranys esdeveniments, quan la dameta vingué a rellevar-lo en fer anar la roda del timó—. El pobre es queixà molt durant la darrera travessia.
—Un home voluntariós sempre vol fer el que li sembla sense que miri si li convé o no —respongué Marga Cringle, movent el cap—. No fa cas del que jo li dic, puix que així que jo estic d’esquena ja fa el que vol altre cop.
El pilot mogué el cap en senyal d’assentiment.
—Millor faria vostè d’aixecar el seu llit i en apariar les seves coses a proa —digué poc després el nou capità.
En els ulls del pilot hi havia una mirada d’indulgent admiració i la dameta jutjà necessari refrenar-la.
—Està bé —digué—, però hi ha temps de sobres per fer això. Cabalment ara, el riu està un xic concorregut.
—Què vol dir amb això? —preguntà de pressa Marga.
—Algunes d’aquestes barques no tenen tanta cura com deurien —digué el pilot, que havia notat un esguard ferreny en els ulls de Marga—, i podrien fregar la pintura de la nostra.
—Miri, nen —digué Marga amb veu de reny—, si vostè creu que sap dirigir millor que jo, val més que s’ho guardi per vostè i prou. Ara suposi vostè que s’ocupa del llit tal com li he dit abans.
El pilot se n’anà, per bé que un xic sorprès de veure’s ell mateix complint les ordres d’ella i amagà el seu disgust i confusió sota el matalàs que dugué sobre el cap. Un cop això finit, tomà a popa i bo i asseient-se encengué la pipa.
—Aquest és el temps més adient per un viatge de plaer —digué amistosament després d’algunes xuclades—. Ha escollit vostè un temps ben bonic per fer-lo.
—Tant me fa el temps que faci —respongué Marga, que sentí aquells mots com si encloguessin un xic d’ironia—. Valdria més que vostè s’entretingués a netejar la coberta.
—La vaig rentar ahir nit —digué el pilot sense moure’s.
—Ah! Després de fer-se fosc, potser. Està bé, però em sembla que la hi faré tornar a rentar.
El pilot romangué assegut durant alguns minuts, covant sentiments de rebel·lió. Després es tragué l’americana que s’havia posat en honor del nou capità, i agafant una escombra i un drap obeí l’ordre en silenci.
—Sembla que a vostè li plau molt estar assegut —li digué Marga un cop el pilot hagué enllestit aquella feina—. No se li acut cap altra cosa per fer?
—No ho sé —contestà el pilot a poc a poc—. Jo creia que vostè hi pensaria, en això.
La xicota es mossegà el llavi i estava mirant amb cura a l’entorn seu, quan ambdós es veieren torbats per la poc discreta conducta del patró d’un llaüt que passava.
—Jack! —cridà amb un to de gran estranyesa—. Jack!
—Hola!—contestà el pilot.
—Per què no ens n’havies dit res? —continuà amb veu sorneguera.
—Què us havia de dir?—replicà el pilot sense saber el que es deia, de tan confós com estava.
El capità de l’altre vaixell, bo i agafant-se amb una mà a les cordes, assenyalà amb un gest expressiu, amb el dit gros, la senyoreta Cringle, i esperà.
—Quan fou això? —cridà amb ansietat, en notar que el vaixell s’apartava ràpidament i que prompte ja no el podrien sentir.
El pilot somrigué lleugerament i donà un cop d’ull inquiet a la dameta, que, amb rosat a les galtes que la feia tota gentil i amb un posat d’aparent indiferència, mirava al lluny. Fou pels dos com l’alliberament d’una nosa trobar-se de sobte vacil·lant i tractant d’esquivar una goleta que venia cap a ella.
—Per ventura voleu tot el riu per a vosaltres? —preguntà exasperat el patró de la goleta, corrent cap a la banda per on ells passaven—. Per què no claveu les àncores si voleu festejar.
—Potser fora millor que em deixés vostè prendre el timó per uns moments —digué el pilot, amb certa malícia en la seva veu.
—No —contestà la senyoreta Cringle—. Vostè pot donar una ullada a la proa —li feu, serenament—. I encara faria millor —afegí— si s’endugués les patates i les pelés pel sopar.
El pilot obeí i el viatge seguí en silenci, per bé que la cursa no resultà monòtona, ans més entretinguda que de consuetud car molts patrons de bon humor atansaven els llurs vaixells quelcom més de l’usual per tal de veure el formós timoner.
Després de dinar, com que feia mar baixa i bufava de front un vent molt fort, feren parada a Sheppey. Començà a ploure a bots i barrals i els tripulants de l’Osprey, després d’haver arranjat convenientment tot el que calia de la coberta, es retiraren a la cabina per reprendre les seves disputes.
—No s’ocupi de mi, no —digué intencionadament la senyoreta Cringle en veure que el pilot encenia la pipa.
—Em creia que no la molestava el fum —contestà el pilot—. El vell…
—Qui? —preguntà la senyoreta Cringle amb un to de polida curiositat.
—El capità Cringle —digué el pilot, corregint el seu parlar— fuma molt i li havia sentit dir que a vostè li agradava cabalment l’olor del tabac.
—Hi ha pipes i pipes —digué la senyoreta Cringle amb menyspreu.
El pilot llençà la pipa i l’aixafà amb el taló; després es ficà les mans a les butxaques i, inclinant-se cap enrere, es posà tot enfurrunyat esguardant amb mirada arronsada com la pluja xocava contra la lluerna de la cabina.
—Si se sent disposat a exterioritzar el seu temperament i mal geni, és millor que plegui i marxi d’aquí. Al cap i a la fi, no és pas el més propi que vostè s’estigui aquí baix… no pas cabalment perquè jo em preocupi gens de què diran.
—Ho crec —contestà el pilot, que començava a sentir-se ja dominat pel mal humor—. No sé pas que pensava el seu pare que hagi deixat que una noia boni… que una noia es fes a la mar d’aquesta manera.
—Si anava a dir bonica —digué la senyoreta Cringle, amb tranquil·litat—, no deixi de dir-ho per mi. El capità sap el que té entre mans. Em digué que vostè era un bon jan i que no bevia.
El pilot bo i admetent la veritat de l’informe del capità en què atenyia a no beure, negà calorosament el del bon jan.
—Ja comprenc ara la pressa del seu pare a desfer-se de vostè per algun temps —terminà el pilot, disgustat fins al punt d’oblidar tota cortesia—. Mai no s’hauria guarit la gota estant-se amb vostè. Més encara: no em sorprendria que vostè fos la causa de la seva malaltia.
I dits aquests mots sortí sense donar temps que la jove pogués donar-li una resposta adient i anà a pair el seu enuig a la barraca bruta i esquifida de proa.
En fer-se fosc, com que el temps amainà i la mar estava ja alta, partiren de nou, i per prendre el comandament, la donzella pujà a bord proveïda d’una jaqueta de roba impermeable i un barret de mariner.
A mesura que anaven avançant, la pluja queia amb força. En aquells moments anaven guiats per la llum vigilant de la farola de La Rata, que brillava damunt les fosques ones. El pilot, tapat fins al clatell, estava en el timó.
—Per què no baixa vostè i no es posa el seu impermeable? —preguntà la donzella quan se n’adonà.
—Perquè no ho vull —contestà secament el pilot.
—Suposo que vostè sap el que fa—digué la donzella, i no tornà a parlar fins a les nou. En aquesta hora es deturà a la porta de l’escotilla a donar les últimes ordres de la nit. —Vaig a descansar —digué—. Cridi’m a les dues. Bona nit.
—Bona nit —contestà el pilot, i la dameta desaparegué.
Un cop sol, el pilot, que començava a sentir el fred, es palpà les butxaques cercant una pipa, i estava fent esforços per encendre-la quan oí rere d’ell una veu fina i gairebé dolça i, girant el cap, veié la faç de la donzella a prop seu.
—Escolti: són seus aquests impermeables que jo he usat abans?
—I de vostè —contestà el pilot.
—Per què no m’ho havia dit? —feu la jove indignada—. Si ho hagués sabut, no els hauria dut per res d’aquest món.
—Per què no? Per ventura creu que li puc encomanar algun mal? —digué el pilot tot ressentit—. El seu pare deixà els seus a Ipswich perquè els apariessin un xic.
La dameta els deixà damunt la coberta i tancant la porta amb força soroll, desaparegué de nou.
Potser els treballs del dia abans havien estat excessius per ella, puix que quan es despertà i consultà el rellotge d’argent, que tenia prop del llit, eren més de les cinc i la claror del sol penetrava a la cabina mentre ella saltava del llit i es vestia a tota pressa.
Quan pujà damunt de coberta, aquesta anava assecant-se a trossos, i el pilot estava en el timó badallant amb els ulls rojos de son.
—No li vaig dir que em cridés a les dues? —li feu la donzella encarant-se amb ell.
—Està bé tal com ha succeït—digué el pilot—. Em semblà que a qualsevulla hora que vostè es despertés, seria bona hora. Com que feia un posat de cansada, vostè, ahir…
—Crec que vostè faria millor si s’acomiadés quan arribem a Ipswich —feu la donzella prement-se els llavis—. Allí cercaré algú que obeeixi les meves ordres.
— Me n’aniré quan estiguem de tornada a Londres —digué el pilot—. Jo he de lliurar el vaixell al capità i no a ningú més.
—Bé, ja ho veurem —digué la dameta bo i prenent el timó—. Jo crec que vostè se n’anirà quan siguem a Ipswich.
Durant la resta del viatge no es parlà més d’aquest afer. El pilot es mantigué seriós i arrogant a la proa, llevat d’alguns moments que avisava el pas d’algun vaixell, i la damisel·la, fins allà on li fou possible, feu com si no s’adonés de la presència del pilot. Amb aquest esperit de cordialitat feren l’entrada a Orwell i a tota vela corregueren cap a Ipswich.
Començava ja a fer-se fosc quan hi arribaren i el nou capità, així que havien amarrat saltà a terra deixant la barca a la cura del pilot.
Feia cosa d’una hora que havia marxat quan un xicotet prim, de telègrafs, es presentà i, després de pujar a bord de la manera més perillosa possible, allargà un telegrama al pilot. Aquest el va llegir i es posà tot vermell de cara. Per bé que era més concís encara del que s’acostuma en un llenguatge que costa mig penic per mot, contenia el seu acomiadament, ben clar i net.
—He tingut un telegrama del seu pare, acomiadant-me —digué a la donzella, quan, moments després, tornà carregada de petits paquets.
—Si; jo l’hi he telegrafiat —contestà ella tranquil·lament—. Suposo que ara se n’anirà vostè.
—Preferiria tornar a Londres amb vostè —contestà el pilot pausadament.
—Ho suposo—digué la donzella.—De fet jo no em proposava acomiadar-lo, però quan vostè digué que no se n’aniria, vaig creure que seria bo veure qui era l’amo. He trobat un altre pilot, de manera que, com vostè pot veure, no he perdut el temps.
—Qui és?—demanà el pilot.
—Un tal que es diu Charles Lee —contestà la jove—. L’Oficial Major d’ací em parlà d’ell.
—No ho hauria d’haver fet —digué el pilot arrugant les celles—. És un perdut. Segueixi almenys ara el meu consell i contracti’n un altre. Aquest Charles Lee no és de cap manera l’home que jo escolliria per navegar amb vostè.
—Vostè escolliria… —digué la damisel·la, amb to mofeta—, ai, benvolgut! Quina llàstima que no m’ho hagués dit abans.
—És un parroquià de taverna —digué el pilot esguardant-la amb ull irat— i tan dolent com el pitjor brivall; però suposo que vostè farà el que cregui convenient.
—No hi ha perill que m’espanti. Soc capaç a bastament per mirar i veure per mi mateixa, de manera que, gràcies, i bones tardes.
El pilot saltà a terra amb un petit farcell, deixant la resta de la seva propietat dins la barca per tal que li portessin fins a Londres.
La damisel·la contemplà la seva gentil figura a mesura que anava moll amunt, fins que el perdé de vista i llavors, molestada en el seu orgull de dona bonica en veure que ell no es girava per adreçar-li un esguard tendre de comiat, llençà un lleuger bleix i baixà a prendre el te.
La conducta dòcil i respectuosa del nouvingut fou un canvi agradable per a l’autòcrata de l’Osprey i el vaixell es descarregà i carregà sense que hi hagués un sol mot desagradable entre el capità i el nou pilot.
Estigueren aturats al moll durant dos dies. El pilot, que vivia a Ipswch, dormia a terra, i al matí del dia terç tornà puntualment a les sis i emprengueren el viatge de retorn.
—Vostè sap manejar ben bé una barca —digué Lee amb mostres d’admiració, mentre anaven fendint les aigües—. El vell vaixell sembla com si s’adonés que una senyoreta el condueix.
—No digui ximpleries —contestà la donzella amb to aspre.
El nou pilot s’arranjà curosament el nus de la corbata roja i somrigué indulgentment—. De veres que vostè és el capità més gentil i formós de quants m’han tingut a les seves ordres. Com diu aquesta gorra roja que duu? Tam-o’-Shanter, no?
—No ho sé —digué la donzella secament.
—Això significa que vostè no m’ho vol dir —feu el pilot amb un esguard d’enuig en els seus ulls negres.
—Com vostè entengui —digué ella.
I el pilot bo i xiulant començà a ocupar-se amb alguna cosa no pas molt important, lluny d’aquell indret on era ella.
La resta del dia transcorregué en pau, per bé que hi havia en les maneres del nou pilot, certa llibertat que feien penedir-se al temible capità de l’Osprey del canvi de la seva tripulació i que per prudència l’obligava a tractar al pilot amb més cortesia de la que aprovava el seu caràcter altiu.
Feia poc vent i el bergantí lliscava amb poca força, mentre el capità i el pilot es sotjaven furtivament.
—És aquest el viatge més agradable que mai he fet —digué Lee en pujar, més tard del que convenia, de prendre el te, amb un cigar a la boca d’una olor forta.—Li he portat la jaqueta.
—No la necessito, gràcies —contestà Miss Cringle.
—És millor que se la posi —digué Lee, bo i disposant-se a posar-la-hi.
—Quan la necessiti, me la posaré jo mateixa—contestà ella.
—Molt bé, però no s’ofengui. Quin diablet més obstinat que és vostè.
—Ha begut quelcom vostè allí baix? —li demanà la donzella mirant-lo severament.
—Solament un glop de whisky pels espasmes, estimada —digué Lee amb aires d’acudit—. No en vol una mica?
—No permeto cap beguda dalt del bergant! —digué Miss Cringle apressadament—. Si vol beure, esperi’s a saltar a terra.
—Què vostè no permet beure aquí! —contestà Lee, obrint desmesuradament els ulls. I amb una tranquil·la riallada baixà i tornà amb una ampolla i un got—. Perquè Déu li doni més bon gènit, estimada —li digué amicalment, emplenant el got—. Au, begui’n un glop. Això donarà color a les seves galtes.
—Deixi-ho, ara, i sigui bo —feu el capità tímidament, mirant amb anhel a la vela més propera que era a unes dues milles de distància.
—És l’únic amic que tinc —feu Lee donant voltes graciosament sobre l’escotilla i emplenant el vas—. Escolti: vol que fem un tracte?
—Què vol dir amb això?
—Faci’m un petó, mal gènit, i no tomaré a tocar el whisky en tota la nit —digué el nou pilot amb tendresa—. Apa, no ho diré a ningú.
—Ja pot beure fins que es rebenti abans que jo faci tal cosa —digué la donzella esforçant-se per parlar amb calma—. I no digui ximpleries com aquesta cap altre cop.
I mentre deia això, s’inclinà cap endavant i s’abalançà de sobte sobre la botella per prendre-li, però el nou pilot fou més llest que no pas ella, i aixecant amb posat mofeta la botella, la desafià que li prengués.
—Vingui, acosti’s i lluiti per ella —digué—; pegui’m si vol, tant me fa; les seves manetes no em faran mal.
Com no obtingué resposta, es dedicà de nou al seu únic amic, mentre la donzella, completament espantada ja, dirigia en silenci la marxa.
—Serà millor que cerqui els llums laterals i els posi—digué a la fi.
—Hi ha temps de sobres —feu Lee.
—Prengui, doncs, el timó mentre jo vaig pels llums —afegí la dameta mossegant-se el llavi.
L’home s’aixecà i es dirigí cap a ella, i mentre la senyoreta Cringle deixava el timó li posà el braç entorn de la cintura per deturar-la. El cor de la jove botà amb violència, però, deseixint-se, seguí avant, no sense dirigir una mirada vacil·lant al borratxo, que prenia el timó, i baixà a la barraca de proa per anar a cercar les làmpades.
Al cap de poca estona intentà, esglaiada, amagar-se en veure la figura d’un home que s’aixecava al seu costat.
—No s’espanti, per l’amor de Déu —digué tranquil·lament l’home.
—Jack! —digué la jove, mentre amollava tot el seu ensurt.
—Soc jo. Segurament que no esperava veure’m aquí, no és veritat? Vaig creure que potser no sabria el que li convenia i per això em vaig emmagatzemar aquí la nit passada, i aquí estic.
—Ha sentit el que aquest brivall m’ha estat dient? —preguntà la senyoreta Cringle amb una mica de regust del seu antic mal gènit que tornava a endurir la seva veu.
—Mot per mot —digué el pilot tot satisfet.
— Per què no ha pujat a defensar-me, eh? —preguntà la donzella amb ardor.
El pilot no sabé què contestar.
—Oh!—digué la donzella amb to de desengany—, vostè té por.
—No, certament —digué el pilot amb menyspreu.
—Per què, doncs, no ha pujat vostè en lloc d’amagar-se aquí baix?
El pilot es gratà el clatell i somrigué, per bé que forçadament.
—Bé, vaig creure… —i s’aturà.
—Què és el que va creure?—preguntà la senyoreta Cringle.
—Vaig creure que un petit ensurt li seria de profit —digué el pilot parlant atropelladament— i que li ensenyaria a apreciar-me més quan jo em presentés.
—Eh! Maggie, Maggie! —s’oí cridar l’estúpida mona que estava al timó.
—Jo sí que li donaré Maggie—digué el pilot petant-li les dents—. Com? Què és això? Està plorant vostè?
—No ploro pas —sospirà la senyoreta Cringle amb menyspreu—. No és més que el meu mal gènit.
—Li vaig a rompre la cara—feu el pilot—. Vostè resti aquí.
—Maggie — tornà a sentir-se altre cop—, Mag…ola!
—Que em cridava, jove?—digué el pilot amb cortesia perillosa, mentre avançava cap a la popa—. Que no té por que se li espatlli aquesta dolça veu, cridant així? Deixi anar el timó!
L’altre deixà el timó, i el pesat puny del pilot li caigué damunt la galta, fent-lo botre i rodolar per la coberta. S’aixecà amb un crit de ràbia i es llançà contra el seu enemic, però el mal gènit del pilot, que havia sofert molt amb el tracte dels darrers dies, estava massa assaonat perquè deixés de fer-lo rodolar altre cop per la coberta.
—Allí hi ha un forat fosc i brut—digué el pilot, després d’esperar que l’altre s’alcés— que és l’indret més adient perquè hi vagis a meditar els teus pecats. Si et veig sortir d’allí abans que arribem a Londres, et trencaré algun os. Amb això fes via.
L’altre marxà i, tenint bona cura de no ensopegar amb la xicota que estava dreta allí a prop, desaparegué.
—Li ha fet mal —digué la jove al pilot, atansant-se-li i posant-li un braç damunt l’espatlla—. Quin mal gènit que té vostè!
—EI que em posà de mal humor fou el que li demanés una besada —digué el pilot com per excusar-se.
—Em posà el braç a la cintura —digué la gentil Marga, posant-se tota rosada.
—Què! —digué el pilot tartamudejant—. Li posà el braç a la cintura aix…?
—Com? —demanà la donzella amb una superba innocència.
—Així —digué el pilot, valentament, posant-li el braç.
—Així ha estat —digué ella amb una gran dolçor—, i tu ara ets tan diable com ell; solament que… el pitjor del cas és que a tu no hi ha ningú aquí que t’ho pugui privar.
© de l’edició, Stroligut