A l’ombra de Santa Maria del Mar és una novel·la breu d’Alexandre Plana que recollia cinc contes de caire costumista sobre la Barcelona de principi del segle XX.
A Stroligut en podeu llegir, de moment, El misteri de la cambra tancada, una història d’amor típicament noucentista.
////Més Alexandre Plana: Poemes de Barcelona i El retorn
A l’ombra de Santa Maria del Mar
El misteri de la cambra tancada
Feia dies que el senyor Tusquella en arribar a la dispesa, deixava el barret negre al penja-robes del rebedor, i sense dir paraula a ningú, es tancava a pany i clau dins la seva cambra, que era una de les dues del davant. Això passava a quarts de set de la tarda. Donya Ramona, la dispesera, no hi estava feta a aquests misteris. Ella que es vanava de saber el que feien i el que havien fet en tota la vida els seus vuit dispesers, sentia ara una angúnia que si n’hagués parlat amb franquesa, hauria acomparat al mal d’ofec, un mal de què no patia pas, gràcies a Déu.
Donya Ramona era nascuda per a la vida de família. De cinc que eren a casa seva no quedaven sinó ella i una germana que feia més de quinze anys que se n’havia anat a Bolívia amb el seu home. Casada amb un fotògraf que li duia molts anys, n’havia que dat vídua sense que les seves esperances de maternitat s’haguessin acomplert. Era un corc que no la deixava mai. Sovint en mirar-se les fotografies de mare de fullola daurada de què el pis era ple —deixalla única dels anys de matrimoni— pensava en les dones que han tingut més d’una vegada la joia de sentir-se gomboldar per les paraules asserenadores d’una llevadora, quan els crits del parteratge es resolen en un bleixar suau i gemegós.
De fotografies n’hi havia de tota mena, penjades a les parets del menjador, de la saleta i de les cambres. Hi havia dones joves amb una mà plena d’anells sobre la galta, i dones velles d’un pentinat lluent i polit i una doble barballera enfondida per un plàcid somriure. Hi havia senyors amb vestit negre, que recolzaven la mà en una tauleta i militars de graduació diversa amb moltes medalles a la comba del pit. Les fotografies individuals no li deien res. Li feien, només, un xic de llàstima, perquè les persones retratades hi estaven soles, com ella mateixa. Tampoc l’emocionaven gaire els retrats de casament perquè deia que ells i elles semblava que no estessin plegats, i era que l’un i l’altre miraven a un punt diferent amb una mateixa fixesa afectada. El que més l’entendria eren els retrats de família, on es veu el pare, la mare, els fills grans i els fills petits, els uns drets, els altres asseguts en un sofà, altres en terra. Al capçal de la sala, hi tenia una fotografia de metre cinquanta on es veien catorze infants d’una gran semblança a l’entorn d’una sòlida parella.
I feia dies que semblava talment que les fotografies no hi fossin, a les parets, perquè Donya Ramona ni les veia. La tenia enquimerada l’estrany comportament del senyor Tusquella. De quatre anys ençà que el tenia de dispeser, i en aquest temps l’havia acostumada a les més nímies i franques confidències. Li deia tot el que feia al despatx i li repetia tot el que sentia a dir. Molts vespres, havent sopat, quan els altres dispesers sortien, es quedaven al menjador i ell li llegia el diari mentre ella feia ganxet o s’adobava les mitges amb un ou de fusta. Cada cop que li havien apujat el sou, ella havia estat la primera de saber-ho. Quan s’havia de fer un vestit, li demanava parer sobre quina fóra la color més soferta. Si algú el convidava a dinar li contava després els plats que li havien donat, amb sucs o sofregits. Donya Ramona, cloent els ulls, podia resseguir fil per fil tota la vida del senyor Tusquella.
Prou grat que li sabia d’aquesta confiança. Cap altre dels dispesers era tan ben mirat de Donya Ramona. Per tal de ser-li agradosa, en venir el temps del bròquil l’imposava a tots, ofegant qualsevol inici de protesta amb l’amenaça de donar-los cada vespre bacallà amb mongetes. Els diumenges, que comprava un tortell, el duia de massapà, perquè sabia que li agradaven més que no els de pasta fullosa. Una vegada que una veïna la féu padrina, ella posà per condició que el senyor Tusquella fos el padrí.
Quina no havia de ser la seva estranyesa el vespre que, en arribar del despatx, el senyor Tusquella, en lloc d’entrar a seure al menjador, se n’anà de dret a la seva cambra i s’hi tancà a dins? De primer, pensà que es volia canviar alguna peça de roba interior. Però ell no ho havia fet mai en aquelles hores, sinó en llevar-se al matí, Pensà després en el senyor Segimon, un dispeser nou que no podia passar dia que fent l’ullet no demanés al senyor Tusquella per què es posava els diumenges una armilla amb ratlles verdes. El senyor Segimon, però, no venia fins a hora de sopar. Donya Ramona no podia acabar-s’ho.
A tres quarts de nou, el senyor Tusquella obrí la porta, s’assegué a taula i posant-se el tovalló al trau més alt de l’armilla començà a xarrupar la sopa, sense dir una paraula del que havia fet a la seva cambra, ni ella li ho demanà. En havent sopat, digué que sortia per anar al cafè a jugar al dominó. I sentí que tocaven les dotze, quan tornava. Ella se n’escruixí tota. El dia que havia retirat més tard havia estat a tres quarts d’onze.
Els altres dies, passà el mateix. Arribava, deixava el barret, i es tancava sense dir aquesta boca és meva. El grinyol que feia la clau en girar en el pany se li clavava a l’ànima com una agulla, a Donya Ramona. El segon dia, s’havia atansat de puntetes a mirar pel forat del pany. Sentí ben clarament com la clau donava un tomb, i com en treure-la del pany, queia a terra, fent un dring sobre la rajola. Li semblà sentir el lleuger esbufec d’una persona que s’ajup. Però no veié res pel forat. Per què, doncs, l’havia tapat? ¿El que feia a dins no era cosa per ser vista? Aquell vespre no es pogué treure el menjar de la boca. I en tota la nit no aclucà ull.
D’aquell dia que Donya Ramona se sentia ofesa. Ofesa amb raó, perquè si el senyor Tusquella li hagués demanat les claus de la calaixera, no hauria dubtat ni mica a donar-les-hi, a fi que regirés els calaixos per on volgués. Dues setmanes enrera un senyor notari de fora havia fet passos —no pas amb paraules clares, però sí amb intencions prou entenedores— per saber si volia tornar-se a casar. I ella, en dir que no hi pensava pas per ara, tenia al pensament els seus vuit dispesers, i dels vuit el senyor Tusquella més que cap altre.
La conducta d’en Joan —era el nom de pila del senyor Tusquella— no era el millor pac a les consideracions que de sempre li havia tingut. En pensar això, el cap de Donya Ramona s’inclinava un xic damunt la sina ampla i sospirosa que, en encreuar els braços, sobreeixia amb una incerta tremolor. I així s’estava embadalida una estona, barrinant-li el cap tota mena de facècies, fins que una olor sobtada de la cuina la feia retornar.
I és que li venia de nou. Fins ara no es podia dir ni un bri de mal, del seu dispeser. Puntual en el pa gar la mesada, atent en el tracte i carregat de pa ciència en la conversa. Mai no li havia gastat cap broma de les que suposen minva en el respecte que es deu a una vídua, encara que tingui dispeses, ni mai se li havia escapat una paraula de regany per un arròs fumat o una distracció en la mudada de roba. Cap home havia trobat més pacient i considerat que en Joan. Cal dir que amb el pensament l’anomenava Joan, Alguna volta havia estat a punt de fugir-li dels llavis, però ningú no havia sentit altre tractament que el de «senyor Tusquella». Ella prou sabia que una dispesera ha de mirar-s’hi molt.
Feia més de dotze anys que tenia dispeses en aquell segon pis del carrer de l’Hospital. De quan va quedar-se vídua. El seu marit no li havia deixat sinó unes hortes vora del Guinardó, que amb el temps es podrien vendre a quatre pessetes el pam, i les foto grafies de l’establiment. Sense fills, què havia de fer? La seva germana prou li deia sovint d’anar-se’n a viure amb ella; però la mar era per mig i li feia basarda. Donya Ramona havia determinat posar dispeses. I feia més de dotze anys que en vivia, si no sobrera de diners, anant passant, avui amb un xic d’angúnia, demà amb més respir. Els primers anys, una certa illusió li covava per dins, perquè havia sentit a dir que les vídues ben conservades troben més proposicions que una noia fadrina. Aquesta il·lusió li havia dut tants desenganys com esperances. El que volien els dispesers, era tot menys casar-se per la llei de Déu. Més d’un disgust li costava i perdre ara un lloc i ara dos a la taula del menjador, que n’hi havia de tan pocavergonyes que no trobant el que volien, ja desnonaven la cambra, això si no se n’anaven devent-li la mesada sencera.
Els dispesers no trigaren a adonar-se de la tivantor dels silencis que ara separaven la dispesera i el senyor Tusquella. Els més burletes es deien a cau d’orella coses que, de no tenir-los al davant, els hauria fet esclafir la rialla. Donya Ramona prou que ho esmentava, i mirant-se de cua d’ull en Joan, ofegava el sospir que se li desfeia per dins com una ditada de mel. Ell no s’adonava de res. Anava amb l’esguard vagarívol, com si el seu pensament fos ben lluny de les quatre parets del menjador.
L’Antònia, la minyona, també se n’adonà. Encara que tenia amb Donya Ramona la franquesa que dóna un tracte perllongat, no deia ni paraula per no mortificar la seva mestressa. Ella sempre havia tingut la dèria que tard o d’hora la veuria casada amb un dispeser. I fent tria dels presents, li semblava que cap no podia fer més feliç una dona que el senyor Tusquella, Endemés, la tafaneria hi era també pel mig. L’Antònia hauria donat un dit de la mà per saber què hi feia a la cambra el dispeser, i per què tancava la porta.
Fou un vespre que ho descobrí, ben bé sense voler. Eren les sis de la tarda. S’havia oblidat de fer el llit del senyor Tusquella. Els matalassos estaven aixecats, i els llençols i la flassada damunt de les cadires. L’Antònia no s’explicava com no se n’hagués adonat la mestressa. A correcuita, arranjà les robes, donant quatre copets a la llana flàccida, estirant la gira del llençol i percudint la coixinera com si fos una criatura rebeca que anés a perdre l’alè. En aquestes, sentí obrir la porta del pis. Aquell vespre el senyor Joan arribava més aviat que els altres dies. Si la trobava a la cambra, encara es pensaria que hi era per tafanejar. Ensems se li clavà com un agulló el desig de fer trontollar el misteri d’aquells trucs de clau en el pany, que tan enquimerada tenien la pobra Donya Ramona. Sense pensar-s’hi més, sortí al balcó i ajustà les fustes, i mig amagant-se rere les persianes de color verda, s’esperà.
Veié llavores com el senyor Tusquella tancava la porta, s’endreçava la clau en una butxaca de l’armilla, i tapava el forat amb un tros de diari. Li seguia els moviments retenint-se l’alè, i sentint una mena de suor enganxosa per sota la camisa. La tremolor que la prenia es comunicava a un test de geranis, i el test feia un dring somort en el ferro de la barana.
Ell, mentrestant, estava dret en mig de la cambra. Amb les mans a les butxaques mirava a la paret. Què hi cercava? Semblava que mirés un quadro que hi penjava sobre dues pipes llargues, creuades com dos espasins. Era el retrat de don Jeroni, del difunt marit de la dispesera. Un retrat que el ressol havia aclarit una mica. La cara era blanca, com enfarinada, sobre un fons de nuvolada a punt d’esclatar, i ressaltava el vestit negre, un vestit de jaqué amb trenzilles una mica just, com es duien l’any 1890.
El dispeser, sense moure els ulls del retrat, agafà una cadira, s’assegué, i traient-se mocador començà a eixugar-se la suor del front, una suor imaginària. A poc a poc esdevenia pàl·lid, i les arrugues del front se li enfondien. Després, s’anava acolorint i acabava vermell com una maduixa. De sobte, s’aixecà de la cadira i atansant-la a la paret hi pujà de peus, despenjà el retrat, se’l mirà tant de la vora que amb el nas fregava el vidre i el tornà a penjar, però a l’inrevés, deixant la fotografia de cara al paper de flors vermelles que cobria la paret. Això semblava que li calmava un xic l’angúnia, perquè ara es passejava amunt i avall amb un trist somriure als llavis. De tant en tant es girava per mirar-se el quadro que mostrava la fullola del darrere, tota polsosa, sostinguda per quatre puntes plenes de rovell.
En acabat, despenjà el quadro, i obrint l’armari mirall va tancar-lo a dins mentre en treia un altre que posava en son lloc. En veure-ho l’Antònia, quedà esmaperduda, que si la punxen no li treuen ni una gota de sang. Mare de Déu! Doncs no era el quadro una altra fotografia on es veia Donya Ramona i el senyor Tusquella! Es fregà els ulls amb el davantal. No podia dubtar del que veia. Era Donya Ramona, igual que un retrat, que tenia a la seva alcova, del dia en què es va casar. El senyor Tusquella hi tenia el mateix posat que en l’altra fotografia hi mostrava el difunt, una mà a l’encaix de la levita i l’altra al respatller de la cadira. Només el cap era canviat. El cap del senyor Tusquella, d’ulls petits, bigoti esclarissat i galtes begudes.
I ara, mentre mirava el quadro penjat al lloc de l’altre, el senyor Tusquella, tot tremolós, desfeia una margarida marcida que l’Antònia recordava haver-li vist arrencar d’un test de la galeria aquest matí.
© de l’edició, Stroligut