Basada en un dels contes del Pentameró de Giambattista Basile, L’amor de les tres taronges és una de les rondalles més conegudes d’Anton Maria Alcover. Publicada el 1897 a l’Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi de’s Racó.
El dramaturg Carlo Gozzi va escriure el 1761 una obra de teatre basada en el conte de fades de Basile, convertida en òpera satírica per Serguei Prokófiev.
////Per xalar de valent, feu anar l’Alcover-Moll. I a Stroligut també podeu llegir Es Patró Pere, una altra rondalla de Mossèn Alcover
L’amor de les tres taronges
Això era un Rei i una Reina que no tenien cap infant, i desitjaven ferm tenir-ne.
Prometeren que, si en tenien un, donarien a cada pobre qui es presentàs, una barcella de farina, una setria d’oli i una olleta de mel.
¿Què me’n direu? Ell dins manco d’un any la Reina en tengué un, de nin, i li posaren nom Bernadet.
I tots es pobres, hala a cal Rei!
Era carreró fet, i a tots los donaven sa barcella de farina, sa setria d’oli i s’olleta de mel perquè fessen bunyols i brufassen En Bernadet.
D’es cap de set anys una doneta veia, sortint de missa, n’escomet una altra que era fada i geperuda, i li diu:
—No trobes, fieta meva dolça, que seria hora que la Reina en tengués un altre, d’infant, veiam si mos alegrarien de qualque cosa com s’altra vegada?
—I de què mos alegraren?
—Cotri! ¿Que ja no te’n recordes de sa barcella de farina, de sa setria d’oli i de s’olleta de mel que mos donaren a tots es pobres?
—A mi no m’arribà res!
—¿I t’hi presentares?
—Com m’hi havia de presentar si jo n’estava ben dijuna d’una tal cosa!
—Idò?… Que estaves per bèstia?… Que no vetles ses caigudes, tu?
—I, què vols que et diga, fieta meva dolça d’es meu cor? Me passà per maia aquesta, i no hi ha que dir tornau.
—Jo, si fos tu, encara hi aniria. Poria esser que hagués quedat qualque cosa.
—Bé has pensat: ara mateix me n’hi vaig.
Peu-rossec, peu-rossec, se’n va a cal Rei. Com es criats la sentiren, digueren:
—Germaneta, haureu fet massa tard. Heu de comptar que s’infant ja té set anys, i dins tres dies ja ho vàrem haver partit tot: va esser aferra-pilla.
—I si em deixàsseu espolsar ses saques on hi havia sa farina, i passar un borraió de llana per dins es safreig d’oli, i posar cap baix culalt ses olles coleres de sa mel, per veure si encara arribaria a qualque cosa?
—Si vos n’aconhortau, ho poreu provar.
Què me’n direu? Ell sa jaia se posa espolsa qui espolsa ses saques, i encara los ne va treure, de farina, que quasi no li cabé dins un talec que duia. A força de passar es borraió de s’oli, encara omplí sa setria, com omplí també mateix s’olleta de mel, a força de tenir ses olles coleres amb sa boca per avall.
I què fa la dona? Se posa es talec damunt es cap, s’olleta damunt es gep, se penja se setria en es nas; i, mà en cinta coll de gerra, amb sos peus girats per defora i tota xarpada, pren es cambussot cap a ca seva.
Passa per sota d’un terrat d’es jardí del Rei, on en Bernadet jugava amb bolles d’or; justament cau una bolla, i ja no tengué altra part a on caure més que damunt sa setria de sa jaia, i, tric!, la hi romp; i rebosillo, gipó i gonellons, tot anà oli.
Sa jaia, més cremada que una monea, digué:
—Del bon fat i del mal fat, que la mia mare m’ha comanat, i un punt més: lo que ara diré, que sia ver i veritat:
que en Bernadet, en tenir setze anys,
no puga estar ni sossegar
que l’amor de les tres taronges no vaja a
cercar.
Es criats i criades de cal Rei varen riure ferm d’es pas de sa jaia; però ningú parà pus esment a ses paraules, que havia dites.
Sobretot, en Bernadet compleix es setze anys, i se posa trist i més trist, i mal a pler, i no tenia posa ni conhort enlloc.
El Rei féu comparèixer tots es metges d’es seu reinat, i ninguns li saberen afinar es mal ni es remei, fins que una criada veia se recorda d’aquelles paraules de sa jaia geperuda, i exclama:
—Callau! Ja sabem què és el que té en Bernadet: és que aquella mala jaia li digue:
que en Bernadet, en tenir setze anys,
no puga estar ni sossegar
que l’amor de les tres taronges no vaja a
cercar.
Com en Bernadet ho sent, agafa son pare i sa mare, i los diu:
—Me’n vaig a l’acte a cercar l’amor de les tres taronges. No tornaré que no la duga.
—Jesús, Bernadet! —diuen ells—. No hi vages, per amor de Déu! Lleva-t’ho d’es cap, si vols estar bé! Com noltros érem joves, ja hi anaven prínceps, fiis de rei i reis fadrins; i primer queien morts, que no la trobaven… No hi penses pus, fii meu! Ja t’espassarà això, si Déu vol, amb una cosa o s’altra!
—És ben per demés tot quant me direu —exclamà en Bernadet—. Me n’hi vaig, i foris!
Pren un bossot de dobles de vint-i-un cavalls, i amb un «a reveure i amb Déu siau!» se despedí de son pare i de sa mare i de tothom, i d’allà s’ha dit.
I tothom un plor desfet: el Rei feu encortinar de negre tota la casa, i passà per ordre que hi hagués dol fins que en Bernadet tornàs.
En Bernadet ja no estava funest, ja tenia conhort, perquè ja cercava l’amor de les tres taronges.
Camina caminaràs, en demanava a noves a tothom que trobava; però ningú n’hi sabia donar.
Un dia, entradeta de fosa, veu un llumet blau i diu:
—Oh!… un llumeneret blau! Hi arribarem si a Déu plau!
Hi arriba, i foren unes cases blanques.
Una dona sortí damunt es portal.
—Alabat sia Déu! —diu ell.
—Per a sempre! I què cerques per aquí, Bernadet?
—L’amor de les taronges. ¿No em diríeu per on és?
—Jo no ho sé; però es meu homo és gegant
i amic d’un drac
que tot lo món cerca,
que tot lo món sap;
i per ventura ell mos ho diria.
—I on és es vostro homo?
—No es pot torbar gaire a venir.
—Idò me poríeu deixar romandre, a veure si aclariríem res.
—Però ell és gegant, i te menjaria.
—Amagau-me a part o banda; i si Déu ho vol, no se’n temerà.
—No res; vols que t’amag davall s’escudelleta de brou, i es cavall davall es cassolí de fer s’amidó?
—Ja hi hauríem d’esser!
Ella posa en Bernadet davall s’escudelleta de brou i es cavall davall es cassolí; i d’es cap d’una estona, tac, s’entrega es gegant, amb unes bones passes.
Ensuma que ensuma, se posa a dir:
—Sent olor de carn humana!
Ja en menjarem aquesta setmana.
Qui és passat per aquí?
Sent olor de carn humana!
Ja en menjarem si el dimoni no mos engana.
Qui és passat per aquí?
—Un ase veí —diu sa geganta—, i li he taiades ses cuixes, i les t’he sofregides!
—Vaja, idò, si les me treus!
—Que no vols ses faves primer?
—Ja les hauries d’haver duites!
N’hi dugué una cuinada d’una cortera, que l’havia mester per a cada menjada, i llavò una postada de pa.
—Si hi vols sopes —diu ella—, fes-te’n.
Se n’hi ha fet pans, i amb quatre xuclades tota sa cuinada va haver volat.
—Venguen ses cuixes d’ase —digué com encara tenia sa boca plena de sa darrera cuierada de faves.
Les hi du, i quasi no li tocaren voreres.
—Hi ha res pus? —diu ell.
—Set cossis d’enciam.
—Venga-los.
Los hi du, i los se cala tots set, sense gens de returada.
—Amb què m’he de torcar es morros? —digué com va haver fet atzanet.
—Amb so sarrió.
I ja l’ha despenjat d’es clau, i bones fregades per aquells morrots, que quasi s’arregussava sa pell!
—Amb què m’he d’escurar es queixals?
—Amb sa barra de sa porta.
Era una barrota de set roves, i ja la s’ha enfonyada dins sa boca, i punyides d’un vent i de s’altre.
Redó, que no poria dir pruna, se’n va a jeure, i sa dona li diu:
—I l’amor de les taronges, ¿no saps per on és?
—Massa que ho sé! Jo i sis més la guardam.
—Vaja, idò, digue-m’ho.
—Sou massa xerrims, voltros dones. Hala, callem!… No vui sentir cap mosca pus!
Es gegant al punt va fer uns roncos que resplendia tota la casa.
No tenia tanta son sa dona, que estava mal a pler de tot, com veia que ell no li havia volgut dir on era l’amor de les tres taronges.
Tant s’hi arribà a infundar, i tan fortes arribaren a esser ser ses ganes que tenia de sebre-ho, que n’hi vengué an es cap una de feresta: se’n va a dur sa barra de sa porta, i ensivella barrotada devers es morros des gegant.
—Ai! —digué ell, escapant-li un bramul espantós—. Qui és que m’ha pegat?
Ella amaga sa barra davall es llit, i diu:
—Era jo que somiava que vos prenien l’amor de les taronges.
—Com la mos han de prendre —diu ell, si per arribar-hi, han de passar tres camps: un camp de formigues, que en negretja, i que farien morir rabiós es qui hi entràs; i llavors un camp d’animals ferosos, que, si afinassen ningú, no hi hauria bocinada perhom; i llavors un camp on hi ha una serp de set caps, més afectada d’homos que un gat de formatge, i que los se passaria sencers? Vaja! Pots estar descansada: no la mos prendran, l’amor de les tres taronges… No res, encén es llum, i mira’m aquesta boca, que per a mi no serà pus lo que era.
Encén es llum, la hi mira, i li va haver tomats
set aumuts de dents i set de queixals,
però encara n’hi quedaven altres tants.
—Recent mil carreranys de carretades de dimonis cucarells! —diu ell, com veu tanta destrossa—. Oh, si no fosses ma muller, no et valdria Sant Pere!… Te menjava! Sobretot, mira-t’hi més una altra vegada amb lo somiar, si no tens sa vida avorrida!
Ja ho crec que en Bernadet no los ne perdé cap, de paraula. Massa ell escoltava bé, i en tenia poca de son!
Anau a dormir, voltros, a un cas d’aquets!
Lo endemà, abans de s’auba, es gegant li envela cap a guardar l’amor de les tres taronges.
Sa dona alça s’escudelleta de brou i es cassolí, i surten en Bernadet i es cavall.
En Bernadet diu:
—Déu vos ho pag, el que heu fet per mi; i en coses que siem bons, manau i disponeu.
—Déu te do tanta ventura com desig per mi mateixa —diu ella.
En Bernadet pega bot damunt es cavall, i d’allà, ben atacat.
Camina caminaràs, horabaixa de tot veu un llumet blau, i diu:
—Un llumeneret blau!
Hi arribarem si a Déu plau!
Hi arriba, i foren unes cases blanques.
També hi havia una dona damunt es portal.
—Alabat sia Déu! —diu ell.
—Per a sempre! —diu ella—. Què cerques per aquí, Bernadet?
—L’amor de les taronges. No em diríeu per on para, germaneta?
—Jo no ho sé, fii meu. En no esser que ho sabés es meu homo, que és gegant
i amic d’un drac
que tot lo món cerca,
que tot lo món sap…
—Idò, ell és fàcil que ho sàpia. Si me deixàveu romandre, l’hi poríem demanar.
—Però ell és gegant, i te menjaria.
—Si volíeu, me poríeu amagar a part o banda.
—Te n’aconhortes que et pos a tu davall s’escudelleta de brou i es cavall davall es cassolí de fer s’amidó?
—Sí que me n’aconhort.
Los hi posa; i d’es cap d’una mica s’entrega es gegant, amb unes bones passes.
Ensuma que ensuma, se posa a dir:
—Sent olor de carn humana!
Ja en menjarem aquesta setmana.
Qui és passat per aquí?
Sent olor de carn humana!
Ja en menjarem si el dimoni no mos engana.
Qui és passat per aquí?
—Un bou veí —diu ella—, i li he taiades ses cuixes, i les t’he rostides.
—Idò, per què no me les treus? Que duc una fam que m’alça.
—Sí, ell el que es diu tu, no m’importa que t’untes es queixals de vinagre… T’acabaries un llinatge…
—Vaja, si em dus ses cames de bou!
—Ell has de tastar ses faves, primer! M’ho haguesses comanat avui dematí, si no les t’havies de menjar!
—Hala, idò, ses faves!… De pressa!
—Ja les te duré!… Ten un poc de paciència, que la Mare Priora en tenia, i la batculaven!
Li du una cuinada de cortera, i una postada de pa, que era sa seva racció, i li diu:
—Vaja si t’hi fas sopes i t’assaciaràs un poc més!
Se n’hi fa set pans, hi aboca ses faves; i daça que daça bons budoixos, al punt que les tengué dins l’ànima!
—Vénguen ses cuixes de bou! —diu ell, com encara tenia sa boca plena.
Ella les hi du, i aviat les tengué escloveiades.
—Que no tens gens d’enciam? —diu ell.
—Set cossis.
Los hi posa damunt sa taula; s’hi aborda, i no hi deixa ponedor.
—Amb què m’he de torcar es morros?
—Amb so sarrió.
El despenja, i bones fregades p’es morros, que casi s’arregussava sa pell.
Llavors diu:
—Amb què m’he d’escurar es queixals?
—Amb sa barra de sa porta.
Era una barrota de set roves, i ja la s’afica dins sa boca, i punyida ve, i punyida va.
Redó, que no poria dir pruna, se’n va a jeure, i sa dona ja li demana:
—I tu no saps per on caplleva l’amor de les taronges?
—Mana que ho sé! Des que som nat, la guard amb sis més.
—La guardes i no m’ho havies dit?
—No ho havies mester sebre.
—Saps que hi vas, d’errat!… No res, per càstig digue-m’ho ara.
—Per vós són fetes ses monges d’Inca! Per paga voltros dones sou trempades per guardar un secret!… ell sou tan callades com ses campanes!
—Vaja, digue-m’ho! De pressa!
—Saps què has de fer? Callar; que tenc una son que em roega; i no em véngues amb recapitolejar.
Sa dona va veure la mar bruta, i se posà un punt a sa boca.
Ell s’adormí com un sauló. Ara ella, ses darreres que tengué d’aclucar ets uis!
Massa ell li covien amb so pebre de l’amor de les tres taronges!
Sabeu que li va caure de tort que es gegant no li hagués volgut dir a on era!
Arribà a tenir-ne tant de mal de ventre, que pensa qui pensa com el se poria espassar, a la fi s’aixeca, se’n va a dur sa barra de sa porta, i enfloca barrotada devés es morros d’es gegant.
—Ai! —digué ell, escapant-li un bramul esglaiador—. Qui és qui m’ha pegat?
Sa dona amaga sa barra davall es llit, i diu:
—Era jo qui somiava que vos prenien l’amor de les tres taronges!
—Bèstia, més que bèstia! —diu ell—. Quin possible és que la mos prenguen, si per arribar-hi han de passar un camp de formigues, un camp d’animals ferosos, un altre que hi ha una serp de set caps, i llavors una murada de setanta pams? Passat tot això encara venim noltros, qui som set de dia i set en sa nit, ajaguts abaix d’es taronger que té l’amor de les tres taronges en es brot de més amunt. I per enganar la gent, en dormir tenim ets uis badats, i en no dormir los tenim clucs. Veies com el mos han de porer prendre, an es brot de tres taronges! Ja pots estar ben descansada, ja! No el mos prendran… Sobretot, encés es llum, i mira’m dins aquesta boca, que per mi no serà pus lo que era.
Ella encén es llum, i li mira dins sa boca, i li haver tomats
set aumuts de dents i set de queixals
però encara n’hi quedaven altres tants.
—Re-cent mil carrerranys de carretades de dimonis cucarells! —diu ell com veu tanta destrossa—. Oh, si no fosses ma muller, no et valdria Sant Pere: te menjava! Sobretot, mira-t’hi més amb so somiar, una altra vegada, si no tens sa vida avorrida.
Ja ho crec que en Bernadet no en perdé cap, de paraula d’aquestes. Massa ell escoltava arreu!
Es gegantot, l’endemà, abans de s’auba, ja li hagué envelat cap a guarar l’amor de les tres taronges.
Sa dona alça s’escudelleta de brou i es cassolí, i surten tots xalests en Bernadet i es cavall.
En Bernadet digué a sa dona:
—Déu vos pag lo que heu fet per mi; i en coses que siem bons, manau i disponeu.
—Déu te guard de tot perill, Bernadet —diu ella—; i Ell te do tanta ventura com desig per mi mateixa.
—Amén, i amb Déu siau —diu ell.
I ja està damunt es cavall, i de d’allà s’ha dit.
Camina, caminaràs, topa a un riu, i a sa vorera hi havia una veieta, qui com que provàs de passar; i ja s’escometen:
—Alabat sia Déu, germaneta.
—Per a sempre… Oh Bernadet, fii de rei! Tu ets?
—Jo som. I, ¿què volíeu fer, ara?
—Passar aquest riu.
—Ca, dona! Vos ne duria. Esperau, vos posaré a ses anques d’es cavall.
La hi posa, dóna an es cavall per dins es riu, i dins un instant ja fonc a s’altra part.
Sa jaieta tot d’una davalla, i diu:
—Oh, Bernadet, quin favor m’has fet! Déu del cel el te pot pagar, i no més!
—Això no és cosa, germaneta. Si voleu res pus…
—Que em digues a on te’n vas per aquests paratges, i tal volta te poria dar un camí.
—A veure si trobaré l’amor de les taronges, germaneta. Ja em faríeu un gros favor si em dèieu on para.
—Dins es llevant. Vés sempre tot dret cap allà on veges sortir es sol.
—Me diuen, germaneta, que he de passar un camp de formigues, un d’animals ferosos i un que hi ha una serp de set caps, i que llavors hi ha unes portes de bronzo que sempre portetgen i no deixen passar ningú.
—I ben ver que és, Bernadet.
—I com ho hauria de fer perquè ses formigues no em diguessen res i me deixassen passar?
—Du-los blat.
—I an ets animals ferosos?
—Euveies i anyells.
—I a sa serp de set caps?
—Set gerres de llet.
—I a ses portes de bronzo?
—Unta-los es gaufons de saïm bo, i s’aturaran de portejar i de fer renou, es gegants s’adormiran, i tu poràs fer sa teva via.
—Per amor de Déu sia, germaneta! —diu en Bernadet, i li dóna una grapada de dobles de vint.
Sa veieta se posa sa mà a sa butxaca, i se tres rodetes de floc, una verda, s’altra de color cendra, s’altra rotja, i llavó un bolic de cotó.
—Jas això —diu ella—. Per entrar dins es jardí, perquè no et senten, posaràs aquest cotó a ses potes d’es cavall; i quan t’encalcen, si veus que ja t’agafen de tot, amolla aquests flocs. No res, Bernadet, fes sa teva via, i que Déu te guard de perill, i te deix arribar allà on tu vols.
—Amén —diu en Bernadet.
I ja és partit ben acanalat cap a llevant.
Camina caminaràs, troba un traginer amb un mul i tres sacs de blat.
Li compra es mul i sa somada, i hala per endavant!
Camina caminaràs, troba un pastor que pasturava un centenar d’euveies; les hi compra, les se passa davant, i de d’allà s’ha dit.
Camina caminaràs, topa un hostal, hi compra set gerres somerals i una olla de saïm: muny ses euveies i umpl ses gerres de llet, i amb tot aquest carroportal, hala per envant!
Camina caminaràs, a força de cercar, arriba a trobar un camp de formigues, que negretjava de tantes que n’hi havia: feien tel per tot; no veien gens sa terra.
I, ¿què en fa en Bernadet? Descarrega es tres sacs d’es mul, i ja és partit escampa qui escampa blat, i… fins que l’hagué escampat tot.
Ses formigues s’aborden an es blat, i vos assegur que n’hi hagué, de feina!
Ja no s’empatxaren de res pus; i en Bernadet pogués passar de lo millor amb so cavall, es mul i ses euveies.
Arriba en es camp d’animals ferosos. Fa passar ses euveies per davant, i elles pagaren la festa. Aquells animalots s’hi abordaren tot afamegats, i vos assegur que les hi trobaren saboroses, i es roïssos que feren foren molt pocs.
Ja no s’empatxaren de res pus; i en Bernadet pogué passar de lo millor amb so cavall i es mul amb sa llet.
Arriba en es camp de sa serp de set caps, que hi va comparèixer amb totes ses barres obertes, i amb uns siulos que es cabeis s’erissaven.
En Bernadet li presenta ses set gerres somerals plenes de llet, s’animalot afica un cap dins cada gerra; i allà, gloc-gloc, beu qui beu llet, sa més descansada del món.
Sabeu que la hi trobava, de bona!
No li llevia gens alçar es cap ni girar la vista entorn.
Ja ho crec que en Bernadet pogué passar de lo millor!
Ja veia es jardí de l’amor de les taronges: sortien ses rames d’ets arbres i es brolladors part damunt sa gran paret, deixant anar una oloreta i una frescor que tot allò embalsamava.
Ja era davant ses portes de bronzo, que no se donaven raó a obrir-se i tancar-se; i com que s’haguessen d’estellar amb sos tutups que feien, que resplendien dins es cervell, i amb so rac arrac d’es gaufons, que haurien escarrufat un ase retut, quant i més un cristià. Se coneixia que hi anaven ben alerta, a untar-les.
En Bernadet s’hi acosta, se treu s’olla de saïm bo, i de dalt es cavall unta ben untats es gaufons d’es mig i de més amunt. Bota, i unta es de baix; i hi posa tot es saïm.
Què me’n direu?
Ell aquelles portes, lo mateix que si los haguessen donats dormissons, s’aturen de cop en sec de portetjar i de fer estrai, i romanen mig obertes i mig tancades, lo mateix d’adormides.
També s’adormiren es gegants amb so parar aquell talabastaix, i devés les onze que eren, s’hora que sa son petxuca més fort es qui estan mans fentes.
En Bernadet embolica i ferma es cotó per ser ses potes d’es cavall, i ja se n’entra dins es jardí, sense fer petjades, casi casi; i cap an es taronger d’es mig, que el veien de per tot, d’alt que era i de vorjo que duia.
Al punt hi va esser devora, i li afina es set gegants, enrevolats de sa boca, ajagudots, badant uns uis com uns plats.
S’hi acosta de puntes de puntes, sense alenar casi casi: se senya tres vegades, s’enfila com un aranyó per sa soca, arriba an es brot de ses tres taronges, el cui, davalla, pega fua cap an es cavall, i ja hi està damunt, i venga esperonada i altra; i es cavall, de quatres, i de d’allà.
Amb sa mica d’estabeig es gegants se desperten, i meu veuen aquell qui fuig i es taronger sense es brot de ses tres taronges.
Oh, quin bramul que pegaren, i quin bot!
—No la mos ha feta que no la mos hàgem pensada! —diuen, cridant com a locos i amb unes flastomies qui socarraven.
I ja han pitjat darrera en Bernadet tots set, brandant cadascú una barrota de set quintars.
La hi tiraven per capturar-lo, però no el feriren.
Com veren que ja anava a passar ses portes de bronzo, se posen a cridar:
—Oh, portes, aturau aquest polissó, que mos pren l’amor de les tres taronges!
—Aturar-lo? —diuen ses portes—. Ell ningú mai mos havia untades ni de morques; i ell mos ha untades de saïm bo!… Que pas!
I s’obrin de pinta en ample i el deixen passar com si fos estat el rei, tot dient-li:
—Ua, Bernadet, que no t’agafen!
I en Bernadet de d’allà per dins es camp de formigues, i es cavall que volava; i es gegants corrents darrera, tant com en porien treure i barrotes a l’aire; però mai ferien en Bernadet, ni d’un bon tros.
—Formigues, parau aquest polissó, que mos pren l’amor de les tres taronges!
—Parar-lo? —diuen ses formigues—. Ell ningú mai mos havia duit gens de blatet, i ell mos n’ha duit tres sacs ben grans i plens! Que pas!
I el deixen passar, tot dient-li:
—Ua, Bernadet, que no t’agafen!
I en Bernadet bones esperonades an es cavall, i es cavall qui rebotia, i amb cada llongo feia set destres.
Es gegants aquí digueren:
—No, ell si no deixam ses barres i no ho feim de tot, no l’aplegarem! Ell core més que el dimoni!
Deixen ses barres, i, hala petits!, tots set darrere en Bernadet.
Vos assegur que hi debanaven ben aviat, i que en feien, de carrera!
En Bernadet se gira, i veu que li reprenen una cosa grossa, i que prompte li seran damunt.
Se treu sa rodeta de floc verd, la desfà, los ho tira: i aquell floc torna un camp de gatoves, argelagues, esparregueres de gat, donardes, romeguers, garanyoners i cirerers del bon pastor, tots reblits de pues. Les tenien més espesses que es cabes d’es cap, i ben afuades que eren i ben llargues. Feien cara de més aficadisses que un ca de bou.
Es gegants no hi repararen gens; però com hi varen haver caminat un tros, tengueren peus, cames i cuixes com un llatze, de tantes pues que s’eren aficades; sa sang ratjava a la vela; no hi tenien repòs.
S’aturaren a desficar-les-se; pero com partien de bell nou, ja se’n tornaven a ficar set deus.
Amb lo sords que eren de pell i amb sa ràbia que duien, a força de potoiar i de palanquetjar, passen aquell camp.
En Bernadet casi ja no el veien. Tornen partir ben corrents, ben corrents, i sabeu que el feren d’envant!
En Bernadet se gira, i los se veu damunt.
Aquí desfà sa rodeta de floc cenrós, els ho amolla, i aquell floc torna un camp de fuies de trinxets, guinavetes, serres i destrals amb so tai per amunt.
Es gegants no hi repararen gens; però com se sentiren aquells tais que los entraven dins sa carn viva, o quins bots i quines revinglades que pegaven, i quins bels i bramuls que feien!
Al punt tengueren peus i cames plens d’obertes i tais, i sang que los ratjava roi seguit.
Així com pogueren, sortiren d’aquell camp; però tan enforiolats anaven, que no hi pogueren consentir de deixar en Bernadet; i ja tornaren esser partits, coixeu-coixeu, darrera ell, fent de la garra pota.
En Bernadet tenia es cavall cansat i mort, que no poria pus.
Se gira i los veu que encara se’n venien, i feien més via que ell.
Aquí desfà s’altra rodeta de floc roig, los ho tira, i aquell floc torna un camp de brases ben espesses i ablamades.
Es gegants, que no hi veien de cap bolla ni sabien què es feien ni per on caminaven, s’afiquen dins aquell camp; i allà los n’hauríeu vists pegar de bots i xecalines, i fer-ne d’esquerevits i rebel·lades. Sabeu que xuclaven de fort, i quins ais i quins remeulos los escapaven, més esglaiosos i aborronadors!
Per encapironats que estiguessen a passar envant, aquelles brases los capturaren, tant si volgueren com si no volgueren: un darrera s’altre varen caure; graponetjaren i se bolcaren una estona, de rabiosos que se veien; i allà fent xiu-xiu, colaren tots la vida.
Com en Bernadet va veure que ja no n’hi havia cap que l’encaçàs, atura es cavall per reposar una estona.
Estava abraset de set, i li vengué s’idea de xapar una taronja.
La xapa, i hi hagué una fadrineta com un sol, sa cosa més garrida que se fos vist mai.
Encara no va esser sortida, com diu:
—Bernadet, Bernadet, da’m aigo; si no, m’aufeg!
No n’hi pogué donar perquè no en enia, i la pobreta torç es coll, i morta.
Figurau-vos quin esglai se’n degué dur en Bernadet. Oh quina pena tenia!
Torna prendre es tapins cap a ca seva, i de d’allà.
Camina caminaràs, i com més anava, més li revenia sa set.
Com no pogué suportar-la pus, va dir:
—Xaparé una altra taronja, i serà lo que Déu voldrà.
La xapa, i també hi va haver dedins una fadrineta com un sol, que, si guapa era estada s’altra, més ho era aquesta, però d’un bon tros.
I digué tot d’una:
—Bernadet, Bernadet, da’m aigo; si no, m’aufeg!
No en tenia gens, d’aigo, no n’hi pogué dar, i ella torç es coll, i morta.
Figurau-vos quin altre esglai p’en Bernadet. Se pensava morir-se de sa pena que tenia.
Torna prendre es tapins cap a ca seva, i de d’allà.
Camina caminaràs, sa set sempre anava augmentant, i no era sofridora per cap vent del món.
Ja n’hi venien, de ganes de xapar sa taronja que li quedava!… però va dir:
—Fins i tant que trob un pou, no l’he de xapar… Primer consent morir. No vui jo entregar-me a ca meva mans buides, amb tant com m’ha costat de trobar i de prendre aquesta bona d’Amor.
A la fi troba un pou, treu un poal d’aigo, i xapa sa darrera taronja.
Ja ho crec que també hi va haver una fadrineta com un sol, però com es sol més hermós que se puguen pensar enteniments de criatures.
Amb tot i esser ses altres dues tan garrides, devora ella no eren vistables, eren morques.
Encara no va esser fora de sa taronja com diu:
—Bernadet, Bernadet, da’m aigo; si no, m’aufeg.
En Bernadet li afica es cap dins es poal, clamant:
—Beu fins que tengues beguera!
I pogué beure tot lo que va voler.
En Bernadet pegà també una bona tímbola.
Oh que hi estava de xalest, i que hi anava de xerevel·lo, com se veia davant aquella fadrineta meravellosa, davant l’amor de les tres taronges!
No sabia què es feia: botava i saltava, i tenia por ferm d’esclatar d’alegria.
—No res, diu ell: a ca nostra tenim ses feines, i a casar-mos abans de més remor.
—Ja ho hauríem d’esser, diu ella.
Ell munta a cavall, ella se posa a ses anques, i de d’allà s’ha dit cap a can Bernadet.
Camina caminaràs, d’es cap d’un parei de dies destriaren la Ciutat, que estava damunt un puig, i era ben gran i ben vistosa.
Troben un pou a sa vorera d’es camí.
—Saps què farem? —diu ell—. Tu davalles, i no et mous d’aquí, i jo aniré a menar es cotxo i tot s’acompanyament que mos estableix.
—Deixa-ho anar an això —diu ella—. Ja arribarem així mateix sense cotxo, en no esser que es cavall se reta.
—Es cavall no se retrà, si Déu ho vol; però veus: no està bé que mos presentem tots dos plegats cop en sec i a les sordes. La gent hi trobaria què dir, i mon pare i ma mare ho prendrien tort. Creu-me, tu espera’m devora aquest pou; i dins un moment som aquí. Jas aquest anell per penyora!
I n’hi dóna un, tot d’or i diamants.
Ella el pren, el se posa, i davalla d’es cavall amb llàgrimes en ets uis, es cor nuat de pena, i dient:
—Per amor de Déu, Bernadet, torna prest!
—Molt pots frissar tu, però encara t’assegur que fris més jo, diu ell.
Dóna esperó an es cavall cap a la Ciutat, i podeu creure que en feia, de via!
El colombra un negret de damunt sa torre més alta, que d’ordre del Rei guaitava sempre amb una trompeta en sa mà per donar avís tot d’una que el ves venir; i pegà cop de trompeta, cridant amb tota sa força:
—El príncep ve! El príncep ve! El príncep ve!
Sentir aquella veu, i alçar-se tothom, i sortir-li a l’enquantre, va esser tot u.
Com se suposa, el Rei i la Reina fores es de davant, i podeu pensar ets abraços, aferrades p’es coll i besades que li daren, i ses festes i xicotines que li feia tota la cort i tota la Ciutat.
—I que véns de buit? —li digueren son pare i sa mare.
—Què he de venir? —diu ell—. Ben de ple, vénc jo!
—Què vols dir? L’has trobada, l’amor de les tres taronges?
—L’he trobada i la duc.
—I on és?
—En es peu d’aquí baix, que mos espera que hi anem amb so cotxo i tot s’acompanyament.
Aquí el Rei passa ordre de que s’enreng la cosa i que se pos tot a punt de pastora mia, i que no hi falt cap gra a sa dobla.
Criats i criades i tothom s’hi posen, i vos assegur que traüllaven, i se treien es fred d’es peus, i s’afanyaven tot lo que porien; i en Bernadet que no feia més que córrer d’una banda a s’altra, cridant:
—Hala si feis via!… Espediu!… De pressa!
Mentrestant, l’amor de les tres taronges, empegueïda de que la vessen allà tota solina es qui passassen, se’n puja dalt un noguer que becava damunt es pou.
Està qui està, s’entrega a dur-se’n un viatge d’aigo una esclava d’una fornera, més lletja que el pecat. Dir que pareixia feta amb sa destral grossa i que només l’havien mig embastada, és dir massa poc. Per dir-ho així com era, pareixia feta amb so motlo de fer llamps.
Sa darrera puça que li pica, que damunt es noguer hi hagués ningú.
Quan treia ses gerres, veu dins es pou s’imatge d’aquella fadrineta, i sa beula se cregué que era sa pròpia; i ja se posa a dir:
—Bon re-cap, de re-cotri! Ja som guapa jo ferm, i no me n’era temuda! Aquesta sí que m’és blava!… Ane qui? Jo, tan guapa i tan bella, haver d’esser esclava d’una fornera? Trinquen! Trinquen les gerres!
I clif, clif, clif, trenca es quatre gerres.
Se’n torna an es forn, i diu:
—Ses gerres són rompudes. Venguen unes altres, si voleu que vos duga aigo!
Sa fornera n’hi dóna unes altres, noves de trinca, i s’esclava se’n torna an es pou.
Quan treia ses gerres, veu de bell nou s’imatge d’aquella fadrineta, i sa beula se torna creure que és sa seva pròpia, i diu:
—Bon re-cap de re-cotri! No ho dic jo, que som una hermosura, i no m’era adonada? Ane qui? Jo, tan guapa i tan bella, haver d’esser esclava d’una fornera?… Trinquen! Trinquen les gerres!
I clif, clif, clif, trenca es quatre gerres.
Se’n va an es forn, i diu amb uns morros d’un pam:
—Ses gerres se són rompudes.
—Altre pic, Toni Colau! —diu sa fornera—. Ell, segons veig, sortiràs cara per ses gerres! Tu lo que cerques, tastar sa verga de bou! Bovetja un poc, i veuràs si ho és, de saborosa!
Per sortir-ne d’una vegada, li dóna unes gerres d’aram, dient:
—Ara ho he de veure si també les rompràs, an aquestes! Ja seràs el dimoni si les romps!
Se’n torna sa pertefè a dur aigo amb ses gerres d’aram; i ja ho crec que, com les afica dins es pou, veu de bell nou s’imatge d’aquella fadrineta dins s’aigo; i llavò sí que s’ho va creure que era sa seva pròpia, i comença a descabdellar:
—Bon re-cap de re-cotri! No ho dic jo, que som s’al·lota més hermosa que escaufa es sol? Ane qui? Io, tan guapa i tan bella, haver d’esser esclava d’una fornera?… Trinquen! Trinquen les gerres!
Ja les tira en terra amb tota sa força, i les hi torna a tirar; les fa pegar per ses roques; les entaferra pedra i altra pedra.
Una mica se copetjaren i s’aclocaren; però no se romperen.
—Mal llamp ses gerres! —deia ella, fent sa fel, taiant claus.
Se seria tornada a un puat.
Sa fadrineta de dalt es noguer, veent allò, no pogué aguantar pus, i esclafeix de riure ben fort.
S’esclava alça es cap, mira arreu, i la m’afina dalt es noguer.
Sa primera idea fonc de pujar-hi i tirar-la de cap dins es pou; però se’n pensà una altra: fingeix una estranyesa plena d’alegria, i li diu:
—Oh fieta meva dolça d’es meu cor! Què fas aquí dalt, hermosíssim xerafí? Davalla, mirai d’es meus uis, i conversarem una estona, i m’espassarà sa rabiada que he presa.
Sa fadrineta davalla, mouen conversa; i va esser tan paner foradat, i que al punt hagué dit a s’esclava qui era ella, i com estava amb so fii del Rei.
Quan s’esclava la sent, se’n pensà una de feresta, i diu:
—Oh que estic contenta de lo que me contes! Però fieta: per rebre es fii del Rei i tot es seu acompanyament i anar-te’n a casar, dus aquests cabeis, tan rossos i tan llargs, un poc descarabutats… Daça, t’esplugaré i te pentinaré amb quatre grapades! Saps que s’és mester d’anar enllestides, per rebre un fii de Rei i tota la cort!
Sa fadrineta, com qui mal no fa, mal no pensa, ses darreres que tengué de sospitar-se gens d’ella: li posa es cap damunt sa falda. Amb s’esplugar-la i pentinar-la, se condorm; s’esclava li treu s’anell i el se posa, i li afica una guya en es clotell.
A l’acte sa fadrineta torna una colometa blanca, i vola qui vola per allà.
S’esclava se’n puja damunt es noguer…
Al punt sent sa remor i es trepig de tota la cort, que se’n venia ben xarpada, i el Rei, la Reina i en Bernadet davant davant.
Arriben an es pou, i s’esclava davalla d’es noguer tota remolesta, i diu:
—Oh que t’ets trobat, Bernadet! Tampoc no m’havies de fer aquesta! Per avui t’ho perdon!
Com en Bernadet, el Rei i la Reina i tota la cort me veren aquella milana, color d’aram, quedaren de pedra, sense polsos.
An en Bernadet sa cara li queia d’empegueït; el Rei i a Reina se feien creus; la cort davall davall feia qualque cosa més, i uns amb altres se deien petit petit:
—Oh quin diamant! Per fer por, val tant com pesa! Ell guardarà de mals pensaments! Ell és més comuna que allò que put!… Bones tròpies ha fetes en Bernadet!
Sa polissona, veent que tothom era quedat sense paraula, se posa a dir:
—El sol i la serena
m’han fet tornar morena!
El sol i la lluna, m’han fet tornar comuna!
El sol i la serena
m’han fet tornar morena!
El sol i la lluna, m’han fet tornar comuna!
En Bernadet mirà si duia s’anell que havia donat a sa fadrineta, i ja ho crec que el va dur.
—No hi ha remei, digué l’homo tot acongoixat; és ella, maldament no ho parega. Sortí dona feta de dins una taronja, i ara una mica de sol i de lluna i de serena la m’han posada així. Què hi farem? Planetes que hem de córrer!
El Rei i la Reina, per sortir d’aquells emblavins, fan pujar s’esclava en es cotxo, i cap a la Ciutat, i tota la cort darrera darrera.
—Mal camí passar-lo prest —diu el Rei.
Se’n van tot dret a la Seu, se fa es casament, i a l’acte ses noces.
A s’esclava no hi havia qui li anàs davant ni darrera. Com se veia sa dona d’es fii del Rei, i dins quatre dies Reina!
No sé com no esclatà, d’inflada que anava.
Estava assegura a cap de taula, costat per costat d’en Bernadet, mirant a una part i altra, sense repòs, com a picada d’aranya, i dient amb sos uis, si no amb sa boca:
—Estau-me alerta tots, i vetlau-me bé es batuts, que tenc males voltes ferm! Qui la’m fa, la’m paga!
Comencen a dinar, i a mitjan arròs compareix una colometa blanca, se cosa més purificada, agradosa i galanxona; i ja és partida vola qui vola per s’endret de sa taula, de cap a cap, i sobretot devers en Bernadet.
—Oh quina colometa més guapa! —digué tothom—. Oh quina pintura!
S’esclava començà a fer morros de bon de veres; i com sa colometa s’acostava devers ella, li pegava un bon tot, dient:
—Oh quin amimalot més profidiós i més lleig! Xo, dic! I encara diran que los agrada!… Ell deuen tenir es paladar enratjolat!
Ho deia p’en Bernadet, que no llevava sa vista de sa colometa; i s’animalet vola qui vola per damunt es seu cap i entorn d’ella.
—Oh que m’agrada! Oh que m’agrada! —deia l’homo.
Se posa unes quantes miques dins sa mà, la hi alça; i sa colometa, zas!, les hi pren amb so bequet. I fua d’aquí i fua d’allà, i se posa a dir amb un ronquet ben suau, com un ratjolí de mel:
—Per mi se fan nocetes,
i jo me menj les miquetes!
Per mi se fan les nocetes,
i jo me menj les miquetes!
I ja tornava esser devers en Bernadet; i aquest que no s’aturava de dir:
—Oh que m’agrada! Oh que m’agrada! Quin animaló més agut!
—Quin animalot més grosserot, dic jo! —exclamà s’esclava, tota furiosa i fora de si—. No sé a on tens es gust!… Oh quina pudor!… Treis-lo defora, que put més que carn de vas!
I en Bernadet que sols no la sentia, perquè no veia ni sentia més que sa colometa; i sempre estava amb sa mà alta, plena de miques; i sa colometa que era ben falaguera de saupar-les-hi amb so bequet, i les s’enviava, i no parava de dir:
—Per mi se fan nocetes,
i jo me menj les miquetes!
Per mi se fan les nocetes,
i jo me menj les miquetes!
—Xo, xo! Xo, animalot del dimoni! —arribà a dir s’esclava, volada de tot i fent flamarades—. Treis-lo defora, dic! Treis-lo defora! Oh quina gitera! Tot quant dins es ventrei gitaré! Xo, dimoni!
Aleshores en Bernadet, tot embabaiat amb sa colometa, mentre ella li prenia ses miquetes de dins sa mà, l’agafa, i se posa a afalagar-la i a besar-la, i no se’n podia deixar.
A la fi li troba en es clotell un cap d’aguia.
—Pobre animaló! —diu ell—. I què és això que té? I és un cap d’aguia! Oh, dic! Una aguia aficada dins aquest capet!
Pega tirada a s’aguia, i què me’n direu? Ell sa colometa tornà aquella fadrineta en Bernadet havia deixada devora es poi; tornà l’amor de les tres taronges, tota gentil, galanxona, bella com el sol, enlluernant ets uis, robant es cors.
—Aquesta és sa que jo vaig deixar devora es pou! —digué en Bernadet—. Això és l’amor de les tres taronges, que tant me costà de trobar i de prendre! Aquesta és sa meva amor!
Tothom estava amb sos cabeis drets, ningú se’n podia avenir.
En Bernadet i sa fadrineta contaren tot lo que havia passat; tothom los va creure. Fermaren s’esclava a ses coes de quatre cavalls, i aviat fonc trossos.
Més se’n mereixia, sa polissona.
En Bernadet i l’amor de les taronges se casaren; feren unes noces i unes festes mai vistes i visqueren com Josep i Maria anys i més anys; i encara són vius si no són morts.
I al cel mos vegem plegats. Amén.
Manacor, juriol del 1897
© de l’edició, Stroligut