Gibbet Hill és el conte perdut de terror gòtic de Bram Stoker. Va ser descobert l’octubre de 2024 a la Biblioteca Nacional d’Irlanda.
Es va publicar per primer (i últim) cop el 17 de desembre de 1890 a l’edició irlandesa del The Daily Express. Stoker ja hi anunciava alguns del temes que tractaria a Dràcula. A Stroligut en podeu llegir la traducció al català d’Argentó Raset.
////Més terror: Una veu en la nit de William Hope Hodgson, Dagon de Lovecraft, Sredni Vashtar de Saki, El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman…
Gibbet Hill
Quan vaig deixar la fonda Royal Huts, a dalt de tot de Hindhead, per visitar Devil’s Punch Bowl i Gibbet Hill, immortalitzats per Turner al Liber Studiorium, vaig passar per un camí ample i recte —la carretera nova entre Londres i Portsmouth— i aviat vaig ser a tocar de Punch Bowl i em vaig regalar la vista amb la seva bellesa. La boira, que era espessa a Londres quan n’havia sortit aquell matí de mitjan octubre, s’estenia fins a Haslemere i penjava a les valls de manera que els cims dels turons de Surrey es dreçaven com illes en la mar de boirina, i sota la lluentor del sol que glorificava aquelles altures suavitzava i endolcia tota la vasta extensió de turons i valls que hi havia entre mi i la costa meridional. El turó era escarpat per tots els vessants tret del nord-oest, on la vall circular s’obria a la plana de sota. Tots els tons de l’estiu s’havien corregit i endolcit; tots els colors vius que el sol havia glorificat s’havien esvaït en la grisor de la tardor. El rosa i el porpra del bruc havien passat a marró només amb un toc lleuger i apagat de color per fer-lo més càlid. La falguera era d’un ambre fort i un groc descolorit, i les miríades d’herbes i flors silvestres s’havien posat la roba d’hivern: els tons de la decadència. A través de tota aquesta rica massa de tons tardorencs, la ginesta, intacta encara per les glaçades, enviava un espurneig maragda. Els arbustos verds que vorejaven el petit rierol que travessava la vall semblaven d’una vivor sobrenatural, i el verd fosc dels pins que cobrien el vessant occidental i baixaven fins a la vall feia l’efecte que afirmava de manera positiva el dret de la natura a mantenir el seu color malgrat totes les influències. Cap al nord i l’oest, més enllà dels estreps i l’esquena del turó, els boscos i les valls, les arbredes i els pobles i els turons i les carenes s’arrengleraven en una successió interminable; i va ser després d’una llarga, llarga pausa que vaig deixar d’entusiasmar-me amb la bellesa del paisatge amb el cor ple del poder i la majestuositat i l’efecte purificador de la bellesa de la natura. «Aquí almenys», vaig dir-me, «l’ànima de l’home s’eleva, i en aquest pla superior de l’obra de la natura la maldat dels nostres cors s’abalteix».
Tanmateix, en girar-me, em vaig sobresaltar, perquè, com per una ironia del destí, allà, al meu costat, hi havia un monument lúgubre de la vilesa de l’home i de la seva set de sang: una làpida al marge del camí que assenyalava el punt on feia un segle un pobre mariner, que venia amb penes i treballs de Portsmouth, havia estat assassinat.
Però no tan sols la làpida tenia interès; perquè hi havia tres figures que haurien cridat l’atenció a qualsevol lloc. Tan sols eren nens, però de tipus que no eren comuns. Dues eren nenes índies que, pel desenvolupament més lent de la joventut anglesa, devien tenir tretze o catorze anys; com que eren orientals, però, és probable que fossin molt més petites.
S’estaven dretes, una a cada costat de la làpida, gairebé com suports heràldics, cada una amb una mà bruna i prima repenjada en un angle de la pedra, i amb la cara recolzada en la mà mirant-me serioses amb ulls llargs, foscos i insondables. Totes dues eren molt boniques pel seu tipus, i les seves esveltes figures juvenils es vestien amb roba negra llampant, feta mig a l’oriental, amb un cinturó ample del mateix teixit al voltant de la cintura, i una mena de material fosc enrotllat al cap a manera de lligadura.
El tercer del grup era un nen d’uns deu anys, amb els cabells de fil d’or, ulls com la porcellana blava i un somriure encisador a la cara rosada. Tant podies dir que era un Cupido com un àngel. Anava vestit amb una túnica fosca de color sang.
Durant uns segons em vaig quedar mirant-me’ls, ells em fitaven sense moure ni una cella. Llavors vaig adreçar-m’hi amb un comentari sobre la bellesa del paisatge. Una de les nenes va dir, picant la làpida amb la mà mentre parlava:
—Senyor, que ens sabríeu dir res d’aquesta pedra? Som forasters.
—Jo també soc foraster, però em penso que ho trobarem aquí —vaig respondre, mentre em disposava a llegir la inscripció que hi ha a banda i banda de la pedra. Quan vaig llegir allò de l’assassinat, tots tres es van mirar l’un a l’altre, i a mi, i es van esgarrifar i, per estrany que sembli, van acompanyar l’esgarrifança amb un somriure.
Vaig pensar que es podien haver espantat, així que vaig afanyar-me a afegir:
—Però no us heu d’amoïnar. Tot això va passar fa cent anys, quan el país era molt diferent de com és ara.
Una de les nenes va dir amb veu baixa i una entonació peculiarment incisiva:
—Espero que no. Confio que no.
I el nen em va mirar amb una rialla i va dir:
—Suposo que, si ara hi hagués un assassinat, algú quedaria atrapat a Gibbet Hill!
—Caram, jovenet! —vaig dir—. Veig que t’ho coneixes prou bé. Jo ara pujo al cim del turó per veure la creu commemorativa. Vols venir a veure on van posar l’assassí?
—Amb molt de gust —va dir, amb un aire de serietat gairebé sobrenatural, traient-se la gorra en reconeixement de la meva invitació. Les nenes també van inclinar el cap, i tots quatre vam començar a enfilar junts el turó.
Mentre pujàvem, vaig notar que el nen estrenyia fort una mà.
—Què hi tens? —li vaig demanar.
—Això! —va dir, obrint la mà i ensenyant-me un manyoc matxucat de cucs de terra que anguilejaven en la llibertat sobtada—. M’encanten els cucs —continuà—. Mireu, mireu com es retorcen, i es poden estirar molt! —i me’n va fer una demostració.
—Pobres cucs! —vaig dir—. Per què no els deixes anar? Segur que més s’estimarien ser a terra.
—No! —va ser la seva única resposta mentre se’ls entaforava entre els plecs de la túnica.
Hi havia molta gent a la creu quan vam arribar al capdamunt de Gibbet Hill, a més d’indicis abundants de visitants recents en forma d’esclòfies d’ou i de papers de diari, perquè la creu és un lloc popular per fer pícnic. D’entre els desconeguts, em van caure en gràcia una senyora i un senyor que vaig anomenar la parella de nuvis.
De seguida vaig quedar tan absort amb la bonica vista que es desplegava al meu davant —una natura salvatge de cims elevats amb boscos verds i valls riques— que vaig oblidar-me dels meus joves companys. Vaig anar fins a la punta del turó escarpat i vaig seure de cara a l’est, i em vaig perdre en la bellesa del paisatge.
Aviat vaig recordar els meus joves companys, i els vaig cercar; però havien desaparegut: no es veien enlloc.
Havia sortit d’hora de Londres, i la caminada des de Haslemere sota el sol abrusador d’octubre m’havia cansat un xic, així que, al cap d’una estona, quan ja havia fet la volta a tot el capcer de Hindhead i, per dir-ho així, ja havia clos la brúixola panoràmica, vaig anar cap a un bosquet profund i obac d’avellaners i fajos amb pins alts que s’alçaven per sobre de tot —una d’aquelles arbredes denses que s’enfilen des de la vall i que esquitxen amb dentegades de verd els vessants del turó.
Aquí hi havia la perfecció mateixa de la plenitud tardoral. El sotabosc creixia exuberant a recer de les pinedes. El marró de l’escorça i la florida blavosa del fullatge dels pins que veies quan contemplaves els passadissos mig foscos que hi havia entre ells, la fragància aromàtica i dolça que exhalaven, el silenci ensonyat —accentuat només pel murmuri de la miríada de vitalitats de la natura—, l’herba suau i ufana, amb la verdor de l’estiu intacta en aquesta fondalada arrecerada, tot convidava al repòs. Amb una sensació feliç de satisfacció em vaig estirar damunt l’herba, i al cap de poc vaig perdre els pensaments i la consciència entre les branques entrellaçades que tenia a sobre.
No sé quant vaig dormir, però devia ser una bona estona, perquè em notava eixorivit de cap i amb aquella sensació mig adolorida de músculs enrampats que tens quan fa hores que no has canviat de posició; i també tenia la misteriosa sensació de temps transcorregut que diu als filòsofs que el nostre pensament és continu d’una manera o altra. No tenia, tanmateix, gens de sensació de deure omès, gens de pressió per anar a treballar, que en casos així esguerra l’encís del despertar. Sabia que tenia molt de temps, i que podia reflexionar sense restriccions, que em podia delectar amb la sensació de llibertat i gaudir de la frescor i la puresa de l’aire d’aquest indret meravellós.
Així que no em vaig moure, sinó que em vaig estar estirat de panxa enlaire amb les mans sota el cap mirant el brancatge i guaitant com els rajos de llum lluitaven entre la traceria de fulla i branca. Vaig pensar en moltes coses, d’aquella manera sumptuosa i mig irreal pròpia del lleure d’un home habitualment aqueferat. Reprendre un fil de pensament i deixar-lo estar, oscil·lar entre idees generals i particulars, practicar de totes les maneres possibles el plaer més gran, el laissez aller intel·lectual.
A l’aire hi havia el mateix brunzit apagat de sons variats que primer m’havia fet endormiscar; ara, però, el volum era més ric que abans, més ple i agradable a l’orella, i amb una significança especial, com si no sols tota la natura parlés, sinó que també hi hagués una veu entre la miríada més potent que les altres. Vaig escoltar amb interès creixent, i el so va semblar que prenia un lloc més definit entre les harmonies de la natura. No era que sonés més fort, sinó com si les vibracions s’acumulessin, i arribessin en ones més ràpides del que es dissipaven.
De mica en mica tots els altres sorolls va semblar que s’apagaven, i només vaig sentir aquell so. Semblava que cada cop era més i més a prop, perquè jo el distingia més clarament, fins que aviat vaig concloure que només me’n separaven unes quantes iardes. Llavors vaig començar a poder-lo analitzar una mica. En general, era com el refilet apagat d’una guatlla —el xiuxiueig d’una guatlla—, però amb una dolçor subtil que destacava i que semblava que exercia una atracció gairebé irresistible. Immediatament, vaig alçar el cap d’entre les falgueres on jeia, i vaig mirar d’on venia el so. Allà, per sorpresa, en una petita vall oberta on la llum penetrava per una escletxa entre els arbres, hi havia junts els nens d’abans. Les dues nenes estaven assegudes, i entremig, dret, hi havia el nen. Una de les nenes duia a la mà esquerra una cosa que semblava una flauta de Pan feta de canyes primes però una mica més dobles que no les tiges de blat. I amb això estirava alguna cosa que tenia lligada als dits de la mà dreta, que feia el to greu de l’estrany so de la guatlla. L’altra nena duia una petxina amb cordes que tocava lleugerament, i el nen, una mena de flauta de canya que feia una nota peculiarment dolça i llarga, però que harmonitzava amb el conjunt de la tonada. Llavors les nenes van entonar una mena de cant monòton, d’una estranya dolçor però distant, molt distant. Tots tres miraven cap a la meva banda. A poc a poc les nenes es van alçar, es van girar lleugerament i vaig poder veure amb claredat que giraven lentament fent un cercle complet, com si cerquessin al seu voltant en totes direccions. Quan començaven a tombar-se en direcció meva, em vaig tornar a ajupir entre les falgueres perquè no em veiessin, car l’assumpte començava a subjugar-me. Vaig procurar, això sí, llambregar entre les frondes de les falgueres per veure què passava. No va trigar gaire a desviar-se’m l’atenció, i no pas de la manera més agradable.
En sentir bellugueig i cruixit entre les fulles mortes del meu costat, vaig mirar al voltant, i per poc no vaig fer un bot, perquè a prop, i acostant-se’m, hi havia una serp grossa, un vidriol. Va venir directa cap a mi i em va passar per sobre els peus. No em vaig bellugar, i se’n va anar, fent-me el mateix cas que si hagués estat un tronc, anguilejant en direcció al grup de la clariana il·luminada pel sol. Sens dubte se sentia atreta per aquella música estranya, misteriosa, i com que era la meva primera experiència en encantament de serps, el meu interès va créixer i vaig observar el grupet amb més atenció que abans. Van continuar amb la música, i la serp s’hi anava acostant més i més, fins que s’aturà als peus del nen ros i, caragolant-se en una espiral, alçà el cap i començà a xiular. El nen va mirar avall, i les nenes van dirigir-li la mirada, però la música no es va aturar; al contrari, es va accelerar una mica. Aleshores la serp s’enrotllà al turmell del nen i se li enfilà cos amunt, entortolligant-se-li a la cama i a la cuixa, amunt, amunt, fins que li reptà pel braç que aguantava la flauta.
Llavors, tot d’un plegat, la música es va aturar. Les dues nenes es van aixecar i el nen va estirar el braç que hi tenia enrotllada la serp, amb la mà oberta i la palma enlaire. La serp es va estar completament quieta, com petrificada. Aleshores, les nenes es van agafar les mans i van girar a poc a poc al voltant del nen, amb un cant greu, murmurador i misteriós, semblant al de feia una estona, però aquest cop en decrescendo en lloc del crescendo anterior, i en un to més baix. Van continuar així durant dos o tres minuts. El nen s’estava completament quiet, amb el braç estirat i els ulls blaus fits en la serp. Llavors la serp aixecà lleugerament el cap i semblà que seguia els moviments circulars de les nenes. Elles van continuar el moviment lent, girant i girant, i els moviments de la serp es van fer més pronunciats amb cada tomb, fins que, com un foc d’artifici automàtic, aviat girà audaçment al voltant del braç del nen. De mica en mica, el moviment de les nenes es va alentir, i el de la serp també, fins que el moviment de les nenes i la música melòdica i greu, que no s’havia aturat mai, van cessar del tot, i la serp va penjar de la mà del nen com una massa morta tan flàccida com un tros de corda. El nen no es va moure, però les nenes es van deixar anar les mans, i una, la que s’havia parat davant el nen, va agafar la serp pel cap i la cua i va semblar que l’arrancava amb delicadesa. Quan la va deixar, jeia damunt la mà del nen rígida com un tros de fusta. Hi havia alguna cosa estranya en tot plegat que em va fer pensar en un home que havia vist durant un atac catalèptic, i el cos del qual retenia la posició en què el posaven, per molt grotesca, incòmoda o forçada que fos. La serp semblava estar en un estat similar, i amb curiositat morbosa vaig esperar veure què passava. El nen continuà impassible, amb la mà encara estirada i la serp descansant-hi al damunt. Les nenes es van posar una mica endavant i a banda i banda d’ell, de manera que la mà estesa els va quedar entremig.
Després van començar a fer-se preguntes en una llengua que devia ser alguna variant d’indi, però que jo no entenia. Les veus de totes dues eren dolces, i tenien una força penetrant peculiar, però n’hi havia una que instintivament em provocava temor, tot i que era la més dolça i delicada de totes dues. D’alguna manera —i la idea era força espontània— semblava suggerir assassinat. Pel to i la inflexió de les veus vaig deduir que totes les frases adoptaven la forma de preguntes, una suposició que no trigaria a corroborar d’una manera estranya, perquè les respostes les va donar la serp. Quan per torns cada nena havia dit la seva —i amb els tons suggerien si afirmaven o negaven—, la serp es girava lentament com l’agulla d’una brúixola i n’assenyalava una amb el cap. La veu més dolça semblava fer les preguntes afirmatives, l’altra les negatives; en totes les preguntes anteriors, la serp, després de girar-se lentament, amb el cap assenyalava la de les negatives. Això primer va semblar que molestava i després irritava la inquiridora positiva, i la veu se li va fer tan implacablement dolça i penetrant que em va fer esgarrifar. Llavors va semblar que s’enfurismava més i més, perquè els ulls li brillaven amb una llum fosca i impia, i a l’últim va formular la pregunta amb un xiuxiueig agut i aterridor. En resposta, la serp va giravoltar més i més de pressa, i de sobte es va aturar en sec davant l’altra nena.
La decebuda va emetre un so ferotge, breu i agut, com el lladruc d’un gos, mentre una mirada de mortal malícia li envaïa el rostre; i tot seguit s’esfumava i el deixava serè com abans. Al mateix temps, la rigidesa de la serp va col·lapsar i va quedar penjant un instant tan flàccida com abans, i llavors va lliscar fins a terra, formant un tou, sense moure’s, com morta. El nen es va sobresaltar, com quan passes del son a la vigília, i va començar a riure. Les nenes s’afegiren a la riallada, i en un instant la clariana, que havia semblat tan estranya, s’omplí instintivament de rialles, mentre els nens s’empaitaven pels racons més ocults del bosc i es perdien de vista.
Aleshores em vaig alçar d’entre les falgueres on m’havia ajagut; amb prou feines em podia creure el que havia vist, i vaig pensar que em devia haver adormit i ho havia somiat tot. Però allà jeia el cos aparentment mort de la serp com a prova palpable que ho havia vist de debò.
El sol ja era ben a l’oest quan vaig haver acabat de passejar pels senderons i les arbredes de la banda de Witley de Hindhead, i em vaig trobar de nou al punt més alt de Gibbet Hill.
L’indret ara era desert. Els qui hi feien pícnic havien tornat a casa; les calesses i els rucs i els grups escolars havien desaparegut, i del tragí de visites de la jornada només en quedava l’augment habitual de diaris vells i d’esclòfies d’ou. A mesura que la llum començava a apagar-se i l’aire es feia més fred, la sensació de solitud era més marcada que mai. Però havia vingut des del brogit i el renou de la ciutat per gaudir d’aquella solitud, i aquest luxe era indescriptible. A baix a les valls, la boira encara era tènue i del blanc de la llana, i s’hi dreçaven els cims dels turons, foscos i tètrics. Un cinyell de núvols vorejava tot l’horitzó, i per sobre s’hi estenia un mar groc sofre, esquitxat ací i allà de nuvolets blancs que, surant molt per damunt del nivell del turó, atrapaven les darreres resplendors del sol, ara obscurit per l’horitzó. Un o dos estels començaren a espurnejar en el cel que s’enfosquia, i una quietud que semblava conscient pujà per la vall i arribà on jo seia.
Aleshores l’aire es va fer més fred, i el silenci, absolut. Els estels nedaren al cel, que ara era d’un blau més fosc, i una llum suau va caure sobre el paisatge. Vaig restar assegut, i em vaig entusiasmar amb la meravellosa bellesa en què estava immers. La fatiga de la ment i del cos semblaven cosa del passat, com si no poguessin tornar a ser res més que un trist record. En moments així gairebé sents que tornes a néixer i a tenir les facultats renovades del tot. Vaig repenjar l’esquena a la gran creu de pedra i, posant les mans al darrere, la vaig rodejar amb els braços per canviar de posició i poder gaudir més plenament del luxe del repòs.
Tot d’un plegat, sense avisar, un parell de mans, primes i càlides però tan fortes que no em vaig poder moure, em van agafar les meves per darrere i me les van subjectar amb força; al mateix temps, amb un mocador del cap o un xal d’una tela lleugera, de llana, però gruixuda, em van tapar la cara i em van ben fermar per darrere, enganxant-me el cap a la pedra. Immobilitzat i emmordassat, no podia moure’m ni parlar, i havia d’esperar inevitablement els esdeveniments. Llavors em van lligar les mans amb una corda al voltant dels canells i la van estrebar tant que encara estava més immobilitzat que abans. No sentia cap soroll, i vaig donar per fet que es preparaven per robar-m’ho tot. Estava sol, lluny de tothom i en mans d’homes més forts que no pas jo, així que em vaig resignar a la situació tan bé com vaig poder, secretament agraït de dur pocs diners. Al cap d’una estona que em va semblar llarga, però que probablement era de només uns quants minuts, el mocador es va escórrer tant que els ulls em van quedar lliures, tot i que encara tenia la boca tapada i no podia cridar.
Per un moment estava massa sorprès per pensar que era estrany el que veia al meu davant. En lloc de lladregots amb males maneres i força bruta, hi tenia els tres nens que de bon matí m’havien acaparat l’atenció. Es van estar palplantats i muts davant meu una estona, i només amb els ulls expressaven bé consciència bé interès de cap mena. Dos d’ells, el nen i una nena, em van somriure amb divertida superioritat, alhora que l’altra nena —aquella que a la clariana havia exhibit tanta ira— va somriure amb un odi mortalment fred que, lligat com estava, em va fer esgarrifar. Aquesta se’m va acostar més, mentre els altres no es van moure i em van mirar amb el seu somriure divertit de superioritat. De la cintura, on la duia amagada entre els plecs del vestit, en va treure una daga llarga, afilada, fina, de doble tall i aspecte letal. Es va posar a brandar-la al meu davant amb una traça i una rapidesa extraordinàries. La meitat de les vegades, la fulla esmolada em va tocar la pell, i el contacte em va fer estremir. De tant en tant me l’abalançava sobre els ulls fins que podia notar com la punta em fregava els globus oculars. Aleshores feia com si se’m tirés a sobre, amb la punta de l’arma mortal dirigida al cor, però s’aturava just en el moment que semblava que m’havia arribat l’hora. Això va durar una estona; curta però que va semblar interminable. Vaig sentir que m’envaïa un calfred, un estrany entumiment; va semblar que el cor se’m refredava i se m’afeblia, se’m refredava i refredava, i se m’afeblia i afeblia, fins que a la fi se’m van tancar els ulls. Vaig mirar d’obrir-los, me’n vaig sortir; ho vaig tornar a intentar, no vaig poder, me’n vaig sortir, no vaig poder; i a l’últim vaig perdre el coneixement.
L’última cosa que recordo haver vist amb els ulls desperts va ser la brillantor del llarg ganivet a la llum dels estels mentre es movia en el joc destre de la nena. L’últim so que vaig sentir va ser un riure fluix de tots tres nens.
❍ ❍ ❍ ❍
La veu a les orelles era feble i distant; però gradualment es va anar fent més forta, i les paraules dites es van fer intel·ligibles.
—Desperti’s! Desperti’s, home! Es morirà de fred!
Fred! La paraula va fer diana, perquè al cor hi tenia un entumiment i una esgarrifança com de mort. La meva consciència bregava per tornar a la vida, i vaig obrir els ulls.
Ara hi havia més claror, perquè havia sortit una gran lluna groga, que inundava el parc amb la seva llum. Al meu costat hi havia dues persones que a l’acte vaig reconèixer com la parella de nuvis del matí. L’home estava inclinat sobre meu, i em sacsejava per les espatlles, mentre que la senyora s’estava dreta, amb cara d’inquietud i les mans agafades.
—No és mort, oi, George? —vaig sentir que deia. I va arribar la resposta.
—No, gràcies a Déu! Es deu haver adormit. Encara sort que hagis tingut la inspiració de venir aquí a veure la vista a la llum de la lluna; s’hauria pogut morir de fred. Mira! El terra ja és blanc del gebre. Desperti’s, home! Desperti’s, i anem!
—El cor —vaig mormolar—, el cor! —perquè el tenia glaçat.
L’home es va posar seriós i va dir a la muller:
—Bella, podria ser greu. Podries anar corrents a l’hotel i fer venir algú si cal? Potser té alguna cosa de cor.
—És clar, rei. Me n’hi vaig ja?
—Espera’t un moment.
Es va tornar a inclinar sobre meu. El passat em tornava ràpidament al cap, i li vaig demanar:
—Que han vist enlloc uns nens, dues nenes índies i un nen ros?
—Sí! Fa hores, baixaven per la carretera de Londres amb tricicle. Reien, i hem pensat que eren els nens més macos i feliços que havíem vist mai. Per què?
—El cor! El cor! —vaig cridar altre cop, perquè hi tenia una fredor que semblava que m’embalbia.
L’home em va posar la mà sobre el cor, però va enretirar-la de cop fent un crit de terror.
—Què passa, George? Què tens? —va xisclar gairebé la senyora, perquè el gest de l’home havia estat tan sobtat i inesperat que la va espantar de valent.
L’home es va fer enrere, i ella se li aferrà esgarrifada al braç, mentre un vidriol enorme em sortia anguilejant del pit, queia a terra i s’allunyava lliscant vessant de turó avall cap al bosquet de sota.
© de la traducció, Argentó Raset
© de l’edició, Stroligut