sredni vashtar saki hector hugh munro català traducció

Sredni Vashtar – Saki

Publicat el 1911 a The Chronicles of Clovis, llegiu la traducció de Sredni Vashtar, el conte de terror més conegut de l’escriptor anglès Saki.

A Stroligut també en podeu llegir Contracorrent, per primer cop en català.

Conradin tenia deu anys, i el metge havia emès la seva opinió professional que no en viuria cinc més. El metge era fi i amanerat, i ningú no en feia gaire cas, però aquella opinió comptava amb l’aprovació de Mrs. De Ropp, de qui es feia cas gairebé en tot. Mrs. De Ropp era cosina i tutora de Conradin, i als ulls del nen representava les tres cinquenes parts del món que són necessàries i desagradables i reals; les altres dues cinquenes parts, en perpetu antagonisme a les anteriors, es reduïen a ell mateix i a la seva imaginació. Conradin s’imaginava que tard o d’hora sucumbiria al jou de tot allò necessari i empipador: les malalties, la cura excessiva i l’avorriment interminable. Sense la imaginació, esperonada per la soledat, s’hi hauria rendit molt temps enrere.

Mrs. De Ropp, ni en els moments de més honestedat, mai no hauria reconegut que no s’estimava Conradin i, tanmateix, podria haver concedit que tallar-li les ales pel seu bé no era una obligació que trobés gaire enutjosa. Conradin l’odiava amb una sinceritat desesperada que sabia amagar a la perfecció. Els plaers comptats de què gaudia li feien més profit si semblava que podien desplaure la tutora, foragitada del regne de la seva imaginació: una bestiola impura no podia entrar-hi.

Al jardí trist i avorrit que custodiaven moltes finestres prestes a obrir-se per indicar-li que no fes això o allò altre, o per recordar-li que era l’hora de prendre’s les medecines, no hi veia gaires atractius. Els esparsos arbres fruiters li eren gelosament prohibits, com si fossin uns exemplars rars de la seva espècie que floreixen en un erm; de segur que hauria estat difícil trobar un pagès que n’oferís deu xílings, per tot el conreu anual.

Així i tot, en un racó oblidat, rere unes bardisses escarransides, hi havia un cobert en desús, de dimensions considerables, en què Conradin trobava un refugi que li servia de cambra de jocs i de catedral. L’havia poblat d’una legió de fantasmes familiars, uns sortits de fragments de la història i d’altres del seu caparró, però també hi tenia captius dos hostes de carn i ossos. En un racó hi havia una gallina de Houdan de plomatge esparracat a la qual el nen dedicava un afecte que amb prou feines tenia cap altra sortida. Més endins de la fosca hi havia una gran conillera, dividida en dos compartiments, un dels quals era tancat per davant amb barrots de ferro ben junts. Era el cau d’un gran furó que l’amable noi de la carnisseria havia entaforat de contraban, amb gàbia i tot, a l’estança actual a canvi d’un cabal de monedes de plata amagat de feia temps. Conradin tenia una por horrible d’aquella bèstia esmunyedissa d’ullals afilats; això no obstant, no tenia cap possessió més preuada.

La seva sola presència al cobert era motiu d’una secreta i terrible joia de la qual la Dona —com en privat anomenava la seva cosina— no n’havia de saber res. Un dia adjudicà a la bèstia un nom meravellós tret de vés a saber on, i de llavors ençà la fura fou un déu i una religió. La Dona es lliurava a la religió un cop per setmana en una església dels voltants, i també s’hi enduia Conradin, a qui el servei eclesiàstic li semblava un ritu estrany a la casa de Rimmon. Cada dijous, en el silenci humit i rònec del cobert, oficiava un culte místic i elaborat davant la conillera de fusta, on habitava Sredni Vashtar, el gran furó. Oferia a l’altar flors vermelles saonades i mores escarlata quan era hivern, ja que era un déu especialment interessat en l’aspecte impulsiu i ferotge de les coses, a diferència de la religió de la Dona, que, pel que Conradin podia observar, se situava a l’extrem contrari. I en grans festivitats empolvorava nou moscada davant la conillera: que la nou moscada fos robada era condició indispensable de l’ofrena. Aquestes festivitats eren intermitents, i tenien lloc sobretot per celebrar un fet passatger. Una vegada que Mrs. De Ropp va patir un agut mal de queixal durant tres dies, Conradin va allargassar la celebració al llarg de tots tres dies, i gairebé va aconseguir persuadir-se que Sredni Vashtar era personalment responsable del mal de queixal. Si el dolor s’hagués prolongat un altre dia, les existències de nou moscada s’hagueren exhaurit.

La gallina de Houdan mai no va ser tinguda en compte en el culte de Sredni Vashtar: Conradin havia acordat feia temps que era una anabaptista. No tenia ni idea del que era una anabaptista, però desitjava secretament que fos alguna cosa audaç i no gaire respectable. Mrs. De Ropp era el patró amb què mesurava i detestava tota respectabilitat.

Al cap d’un temps, les llargues estades de Conradin al cobert van començar a cridar l’atenció de la tutora. «No li farà cap bé, passar-s’hi el dia faci el temps que faci», va concloure decidida, i un matí, a l’hora d’esmorzar, assabentava que la gallina de Houdan havia estat venuda la nit passada. Curta de vista, va fitar Conradin tot esperant un estirabot de ràbia i aflicció, disposada a rebatre’l amb un reguitzell d’excel·lents preceptes i raonaments. Però Conradin no va dir res: no hi havia res a dir. Potser alguna cosa d’aquella cara greu i blanca va estovar la tutora fugisserament, perquè amb el te de la tarda hi havia una torrada a la taula, un tec que de costum li prohibia argüint que no se li posaven bé; però també perquè preparar-les duia molta feina, mortal ofensa per a una senyora de classe mitjana.

—Em pensava que les torrades t’agradaven— va exclamar ressentida en veient que no l’havia ni tocada.
—De vegades —va dir Conradin.

Aquell vespre, al cobert va introduir una innovació en el culte al déu de la conillera. Conradin, que fins aleshores només recitava pregàries, aquest cop va demanar un favor:
—Fes una cosa per mi, Sredni Vashtar.

No va especificar de què es tractava. Sredni Vashtar era un déu, i un déu ha de saber-ho tot. I tot ofegant un sanglot mentre mirava l’altre racó buit, Conradin se’n va tornar al món que detestava.

I cada nit a l’acollidora foscor del dormitori, i cada vespre a la penombra del cobert, s’alçava l’amarga lletania de Conradin:
—Fes una cosa per mi, Sredni Vashtar.

Mrs. De Ropp es va adonar que les visites no cessaven, i un dia va dur la inspecció més enllà.

—Què hi tens, en aquella conillera tancada? —va demanar-li—. Em sembla que són conillets d’Índies. Faré que se’ls enduguin.

Conradin no va badar boca, però la Dona li va escorcollar el dormitori fins que va trobar la clau que ell havia amagat amb tanta cura i va dirigir-se cap al cobert per dur a terme la descoberta. Era una tarda freda i Conradin havia estat obligat de romandre a casa. Des de l’última finestra del menjador s’albirava la porta del cobert entre els arbustos, i Conradin s’hi va palplantar. Va veure que la Dona hi entrava i se la va imaginar obrint la porta de la conillera sagrada i examinant amb aquells ulls miops el llit de palla on s’amagava el seu déu. Potser la matussera impaciència l’empenyeria a punxar la palla. Conradin va recitar amb fervor la pregària per últim cop. Però alhora que pregava sabia que no hi creia. La Dona apareixeria d’un moment a l’altre amb aquell somriure arrufat que ell tant odiava, i que al cap d’una hora o dues el jardiner s’enduria el seu déu meravellós, que ja no seria un déu sinó un furó vulgar i marronós dins d’una conillera. I sabia que la Dona sempre acabaria triomfant, com ara, i que ell creixeria malalt per culpa d’aquella saviesa enutjosa, dominant i superior, fins que, un dia, tant li faria tot i l’opinió del metge es confirmaria. Fiblat i dolgut per la derrota, va cantar en veu alta l’himne del seu ídol amenaçat.

Sredni Vashtar envestí,
Amb pensaments vermells i dents blanques.
Els enemics demanaven pau, però els dugué la mort.
Sredni Vashtar el Bell.

Va deixar de cantar i s’acostà a la finestra. La porta del cobert era encara mig ajustada, i els minuts llenegaven. Va observar els estornells que corrien i volaven en petits estols per damunt la gespa; els va comptar un cop rere l’altre, sempre amb un ull posat en aquella porta entreoberta. Una minyona amb cara de pomes agres va entrar per parar taula pel te, però Conradin continuava esperant i vigilant. L’esperança se li esquitllava a poc a poc dins el cor, i una mirada triomfal començava a guspirejar-li els ulls, que només havien conegut la melancòlica nostàlgia de la derrota. En veu baixa, amb exultació furtiva, va reprendre el cant solemne de la victòria i la devastació.

I, aviat, els ulls li feien llumenetes: per la porta va sortir una bèstia llarga, baixa, groga i marró, d’ulls mig encegats per la llum que ja minvava i amb tot de taques fosques i xopes a la pell de la mandíbula i el coll. Conradin va caure de genolls. El gran furó se n’anà cap al rierol al peu del jardí, va beure-hi, va travessar un petit tauló que feia de pont i va desaparèixer entre els arbustos. Aquest va ser el camí de Sredni Vashtar.

—El te és a la taula —va dir la minyona de cara de pomes agres—. On és la senyora?
—Ha baixat al cobert fa una estona —va dir Conradin.

I mentre la minyona sortia a buscar la senyora perquè fes cap a prendre el te, Conradin va agafar una forquilla del bufet i va procedir a fer-se una torrada. I mentre torrava el pa i l’untava amb molta mantega i se’l menjava amb delit parsimoniós, Conradin parà l’orella als sorolls i silencis que arribaven en ràpids espasmes de més enllà de la porta del menjador. Els crits estúpids de la criada, el cor d’esglais que venien de la cuina, les passes escorredisses i les cuites confoses a la cerca d’ajuda i, després d’una petita calma, els sanglots d’espant i el tragí consirós dels que carregaven amb la nova.

—Qui ho dirà al pobrissó? Jo no podria per res del món! —va exclamar una veu estrident. I mentre ho debatien, Conradin va preparar-se una altra torrada.

© de la traducció al català, J. Argentó Raset