Tot demana salvació és la novel·la autobiogràfica de Daniele Mencarelli, finalista del Premi Strega i guanyador del Premi Strega Giovani 2020, amb què s’estrena l’editorial La Segona Perifèria.
A Tutto chiede salvezza, traduïda al català per Pau Vidal, Mencarelli explica els set dies d’un jove intern en una institució de salut mental sotmès al tractament sanitari obligatori. A Stroligut us n’avancem la introducció i una part del primer capítol.
////Més de La Segona Perifèria: Nicolau d’Antoni Veciana i Solo de Viola d’Antoine Volodine
Tot demana salvació
—Ai mare, i la meva ànima?
Ajuda’m, maredeueta meua!
Negre i més negre. La mort deu ser això.
—Ai mare, i la meva ànima?
Ajuda’m, maredeueta meua!
Pudor de cremat, cada cop més forta, l’escalfor que es transforma en foc, tot crema.
Bado els ulls de bat a bat al món com si fos la primera vegada, em costa mantenir-los oberts, no aguanto gaire.
—Ai mare, i la meva ànima?
Ajuda’m, maredeueta meua!
Em trobo un desconegut al costat, sembla sant Francesc però al·lucinat, brut, magre com un filaberquí, amb un encenedor a la mà. La pudor de socarrimat són els meus cabells, m’ha calat foc al cap. Voldria demanar ajuda, però no me’n surto, és com si el cervell no aconseguís comunicar amb la resta del cos.
Un xiscle de noia espantada esclata en l’aire, em giro, surt de la boca d’un quarantí, té els cabells rogencs tenyits, no gaires, pentinats tots cap a una banda, hi torna:
—Pino!! Pino!! Que en Marededeu li ha calat foc al xaval nou!
L’infermer és una panxa amb potes, tot vestit de blanc, treu el cap per la porta, quan s’adona de la situació fa una corredissa.
—Déuquetvaparir, d’on putes l’has tret, l’encenedor?
—Ai mare, i la meva ànima?
Ajuda’m, maredeueta meua!
L’infermer se’m planta a davant, d’un bot li pren l’encenedor al sonat, que no diu res i deixa que l’estirin cap al llit sense oposar resistència, un animal sobtadament inerme, indefens.
—Què collons en tinc de fotre, de tu, Marededeu? T’aviso, una antra com aquesta i te tanco de pet al lavabo.
El meu cos voldria tornar a agafar el son, però jo no, faig de tot per resistir-m’hi, intento parlar, però res, no puc.
L’infermer es gira cap a mi, em passa una mà pel costat del cap que s’estava cremant, encara se sent la pudor de poll socarrat, somriu amb condescendència.
—No re, no ha estat re, dugues setmanes i tornaràs a tenir xolles.
I marxa.
Amb la poca lucidesa que em puc permetre miro de situar-me, de comprendre el lloc on soc. Una habitació d’hospital, amb sis llits. La calor que es barreja amb la pudor, ferum de desinfectant i de suor.
L’home que xisclava com una noia mira al seu voltant, se m’acosta a poc a poc, la impossibilitat de fugir, d’oposar la més mínima resistència, ni que sigui cridar, multiplica el pànic. Somriu, m’acosta la cara a l’orella:
—Soc verge.
Ho diu com si fos una proposta a què no es pot dir que no.
Tinc por, voldria que els de casa fossin aquí; no, voldria ser a casa, a la meva habitació. Sé per què soc aquí, sé què ha passat. La vergonya, sentir-me culpable, el record de la nit d’ahir m’atropella, voldria convertir-se en plor. Però no en soc capaç.
Al final acabo agafant el son, implorant unes llàgrimes que no arriben.
PRIMER DIA
Dimarts
Una mà a l’espatlla em sacseja cada vegada més fort.
—Ep, Mencarelli, que te toca.
És l’infermer provant de despertar-me.
—Va, conxo, que són les onze tocades, d’aquí un quart et visita el metge.
M’agafa per les espatlles i m’estira amunt.
—Bon dia, senyor príncep, quina manera de clapar, eh? No m’estranya, amb tot lo que t’han fotut per la vena… Tens esma de di’m com te dius? Vinga, un esforç.
Tinc la boca seca. El cap em ressona.
—Daniele. Daniele Mencarelli.
L’infermer s’anima a fer un intent de somriure. Deu rondar la cinquantena, potser una mica més, el rostre molt marcat per l’acne que el devia devastar molts anys enrere.
—Bueno, Daniele, jo me dic Pino, i en el Pino li agrada deixar les coses clares de seguida: si tu ets bon minyó jo també, però si comences a tocar la pera jo te la tocaré encara més a tu, entesos? I creu-me que els sans poden tenir més mala hòstia que els guillats, m’explico?
L’expressió d’en Pino s’ha fet més dura, m’escarrasso a respondre malgrat l’abaltiment general.
—T’expliques.
—Una antra cosa importanta, a voltar per aquí fora no s’hi pot sortir, et pots estar aquí o màxim a la saleta de la tele, que és la del costat. Però ni et passi per la barretina d’anar a les habitacions que hi ha més enllà de la saleta. Els d’aquella banda no són pas com vosatros, aquells sí que són dolents, entesos?
—Perfectament.
—Molt bé, xaval, doncs ara acaba’t de despertar que de seguida t’avisarà el doctor, aixòs és te, fes quatre glops, va.
M’allarga una tassa tèbia i se’n va.
Reprendre possessió del cos vol dir sentir, un per un, tot de punts de dolor escampats, rere l’esquena, al coll, però la pitjor part se la va endur la mà esquerra. M’hi han posat un esparadrap molt gros, a l’altura dels artells hi ha sang seca. De la mà al cervell, el pas és automàtic: contra la paret, contra els mobles, contra el televisor fins a fer-lo esclatar. Vet aquí els senyals. I finalment, enorme com el cel, veig el meu pare com un cos mort a terra, gràcies al meu numeret.
Una selva de mirades, les dels meus companys de dormitori. Sis llits col·locats en dues fileres, els tres que queden davant meu són tots ocupats. El noi que tinc just a davant deu tenir la meva edat, mentre en Pino em parlava l’he llucat un parell de vegades, ara n’estic gairebé segur: d’ençà que l’he començat a espiar no ha deixat d’observar un punt indefinit per damunt del meu cap. És com si mirés més enllà, un més enllà que l’ha embadalit del tot, res del que té al voltant no sembla capaç de desvetllar-lo.
Al llit de la seva esquerra, al costat del finestral, hi ha un home que ronda la seixantena, des del moment mateix de veure’l he notat la semblança increïble: és clavat al guitarrista dels Queen, ara no em surt el nom. En canvi, el de la dreta l’ocupa l’home que xiscla com una noia: ha tret un mirallet d’aquells de viatge per posar-se abrillantador de llavis i no para de fer ganyotes i de somriure, sembla com si mantingués un diàleg, un festeig, amb ell mateix.
Jo soc en el del mig de l’altra filera, a l’esquerra tinc el sonat que em va voler calar foc, ara està calmat, sembla que dormi i tot.
El llit de la dreta està fet i intacte, segurament no l’ocupa ningú.
De tant en tant, des d’altres habitacions, altres mons, crits i planys que posen la pell de gallina.
© de l’edició, La Segona Perifèria
© de la traducció, Pau Vidal