Els virreis – Federico De Roberto

Edicions de 1984 ha publicat, per primer cop en català, Els virreis de Federico De Roberto, un dels escriptors més importants del verisme italià del XIX i que va influir en Leonardo Sciascia i Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

A Els virreis De Roberto explica des de Catània la decadència de la dinastia dels Borbons al Regne de les Dues Sicílies. La traducció, guanyadora del 12è Premi de traducció Vidal Alcover, és de Pau Vidal. Llegiu-ne un fragment.

» Més Edicions de 1984

els virreis federico di roberto edicions de 1984 traducció català pau vidal lampedusa gattopardo

ELS VIRREIS

V

Tots els altres temes d’interès s’esvaïren com per art d’encantament davant la inquietud general per la salut pública, atès que de la notícia duta per don Giacinto, de primer moment desmentida però tot seguit confirmada, ja no se’n va poder dubtar quan, al cap de pocs dies, en comptes de casos dubtosos a Siracusa, arribà la nova d’un esclat declarat a Noto. El duc, que ja havia decidit tornar-se’n a Palerm abans l’epidèmia no s’agreugés i les comunicacions quedessin tallades, refusà repetidament les invitacions del príncep a acompanyar-lo al Belvedere de seguida que es confirmés el primer cas a la ciutat. L’any abans, igual que el 37, els Uzeda s’havien refugiat a la vil·la que tenien a la falda de la muntanya perquè el còlera no arribava mai tan amunt i sabien que en quedaven resguardats. El príncep, deixada enrere l’acritud, tornava a parlar d’acord i d’unió i volia que tota la família l’hi acompanyessin, tant oncles com germans. Per bé que no era moment de parlar de negocis, tanmateix, a fi de demostrar al nebot que s’havia pres seriosament els seus interessos, el duc, abans de marxar, parlà a en Raimondo de la qüestió de les lletres i li suplicà que es posés d’acord amb el germà. En Raimondo l’escoltà amb mitja orella i pràcticament se’l tragué de sobre:
—Sí, sí, molt bé, ja en parlarem…

Ell també havia canviat, però, al contrari d’en Giacomo, per empitjorar. Nerviós i irascible, només es posava debon humor si venia de visita dona Isabella. El matrimoni Fersa encara no sabien on refugiar-se del còlera; el príncep els aconsellava que lloguessin una casa al Belvedere, així estarien a prop seu. I a dona Isabella la idea li feia gràcia, encara que la seva sogra s’estimava més marxar a Leonforte, com l’altra vegada.

—¿Vós on anireu? —demanava a en Raimondo.

I ell, que no es movia del seu costat:
—Allà on aneu vós!

Ella abaixava els ulls, amb severa expressió de reprovació, gairebé ofesa.

—¿I la vostra esposa? ¿I la vostra filla?
—¿Per què no parlem d’una altra cosa?

Malgrat l’alarma causada per la passa, en aquells dies la intimitat de les dues famílies s’intensificà. En Fersa, que sempre s’havia sentit cofoi i agraït de visitar el palau Francalanza, ara donava mostres d’un agraïment encara més gran; i en Giacomo es complaïa a rebre el matrimoni fins i tot més que en Raimondo. Quan la seva dona sortí per primera vegada després del dol ell volgué que els fes una visita, i la comtessa, per satisfer el marit, acompanyà la cunyada.

La Matilde tota sola potser no hi hauria anat mai, a casa d’aquella dona. No volia anomenar gelosia el sentiment que li inspirava; que en Raimondo, sempre galant amb totes, rondés una dama que festejaven tots els homes ja no la sorprenia. ¿Que potser a ella mateixa la senyora no li feia vives proposicions d’amistat? I tanmateix, cada cop que dona Isabella li feia una abraçada, ella s’havia d’esforçar per no sostreure’s a aquelles demostracions d’afecte. No acabava d’acceptar la repulsió gairebé instintiva que experimentava d’una manera més viva cada dia; quan provava d’explicar-s’ho ho atribuïa més que cap altra cosa a la diferència radical de caràcters; a la lleugeresa, l’afectació i la manca de franquesa que li semblava entreveure en l’altra. ¿Que potser no l’havia sentida ella mateixa queixar-se, amb mitges paraules, dels parents del marit i fins del marit mateix? I en canvi veia, i gairebé envejava, la devoció que li tenia el senyor Fersa, i sentia dir que la sogra la tractava millor que si fos sa pròpia filla. Cosa que pogué comprovar amb els seus ulls el dia de la visita en companyia de la princesa. 

Dona Mara Fersa era una senyora una mica feta a l’antiga, gens instruïda ni gaire educada, tampoc; però molt amable, i senzilla, com una pagesa de bona casta. Hauria volgut casar el fill a la seva manera, però el noi, durant una visita a Palerm, havia coincidit amb la Isabella Pinto, òrfena de pare i mare, i n’havia demanat la mà immediatament, perdudament enamorat, a l’oncle matern, que era qui l’havia pujada. De condició nobilíssima, però sense dot. Això sí, a casa d’aquell oncle amb possibles havia rebut una educació extremament refinada. Els Fersa, en canvi, per bé que freqüentaven ambients de senyors, eren de baixa extracció; dona Ferdinanda, amiga i entusiasta de dona Isabella, els anomenava «els Farsa», però de butxaca anaven ben servits. D’entrada dona Mara havia provat d’oposar-s’hi, al festeig, però veient que el seu fill n’estava tant, de la Isabella, i que ella semblava estar-ne encara més, finalment hi va donar el vistiplau. Així la nora palermitana, elegant, educada i noble, li portà la revolució a casa, cosa que ella suportà amb molta desimboltura per amor del fill, un cop s’hagué fet càrrec que no podia oposar-se als gustos ni a les fantasies dels joves. Dona Isabella, que tanmateix li deia «mare» i li observava el respecte degut, no semblava gens contenta d’ella i s’avergonyia de la seva ignorància i senzillesa. Un sentiment quasi imperceptible, que la Matilde advertia gairebé acusant-se’n: una mena de compassió condescendent envers les opinions de la sogra, com si fossin les d’una criatura o un subordinat, una vaga exageració d’obediència, un cert aire de sacrifici que semblava voler inspirar la commiseració d’altri, però que a la comtessa li resultava molt antipàtic.

D’altra banda, la comtessa estava segura que no hauria de suportar la seva companyia gaire més temps. Allò que obligava en Raimondo a allargar l’estada a Sicília era la necessitat d’arreglar les qüestions financeres, però segurament el còlera acceleraria el retorn. Ja des dels primers avisos de la passa, inquieta per la llunyania del pare i la filla, ella li havia demanat quines intencions tenia; però el seu marit encara no s’havia decidit. L’any abans, a la Toscana, en rebre les noves de les mortaldats a Sicília i del pànic que se n’havia apoderat, havia manifestat una gran satisfacció pel fet de trobar-se lluny de la «salvatge» terra natal, on, assegurava, no l’hi trobarien pas en moments com aquell. Per això estava gairebé segura que aviat tornarien al continent, un cop recollida la nena pel camí. Però en Raimondo semblava dubtar. Estava enrabiat amb el malfat que l’havia fet caure al parany de l’epidèmia illenca, però deia que ara que la malura havia esclatat no es podien pas posar en camí, i encara menys amb ella embarassada. Mentrestant el baró li escrivia des de Milazzo perquè pugessin, atès que el còlera procedia del sud, i que s’afanyés a deixar Catània abans la gent, espantada, no barrés totes les sortides. Així, a mesura que les notícies apressaven, que les cartes del pare l’acuitaven i que el perill de quedar separada de la seva filla esdevenia més consistent, el cor se li estrenyia de por i d’ofec, com si estigués a punt de perdre els seus éssers estimats per sempre més. Aleshores exhortava encara amb més  ímpetu en Raimondo a decidir-se i marxar:
—Anem-nos-en! Anem a casa meva, si més no, ara per ara! No vull deixar la Teresina sola… I, a més, allà serem lluny de la pesta…
—Si et penses que em reclouré en un poblatxo de la costa en temps de còlera per morir com un gos és que t’has begut l’enteniment! Si de cas escriu al teu pare i a ta germana que portin la nena aquí.

Però el baró s’afanyà a contestar que per res del món cometria una barbaritat com aquella, sabent que el còlera ja era a les portes de Catània, i esperonà la filla a afanyar-se i, si calia, a deixar en Raimondo sol, si es negava a acompanyar-la… Ella no sabia qui creure, desesperada per la possibilitat de no veure el pare ni la filla, però sense poder assumir la idea d’abandonar en Raimondo, perquè no podia viure sense els uns ni sense l’altre, en aquelles tristes circumstàncies… El dia que el duc feu les maletes i partí cap a Palerm es veié perduda.

© de l’edició, Edicions de 1984
© de la traducció, Pau Vidal