jack marilynne robinson edicions de 1984 català alba dedeu traducció lila

Jack – Marilynne Robinson

Edicions de 1984 publica la darrera novel·la de Marilynne Robinson. A Jack, hi narra una relació interracial als Estats Units de la segregació dels cinquanta. L’ha traduïda Alba Dedeu.

Jack és la quarta novel·la de Robinson i forma part de la sèrie començada amb Gilead, guanyadora del Premi Pulitzer. Us n’oferim un tast.

» Més Edicions de 1984 a Stroligut

jack marilynne robinson edicions de 1984 català alba dedeu traducció lila

Ella es va girar i el va mirar.

 —No riguis d’això, de res d’això, mai —va dir—. Em sembla que vols fer-ho. I, si estàs intentant congraciar-te amb mi, no te n’estàs sortint. —No me’n surto. Ho sé perfectament. És algun procés químic que té lloc de manera espontània. Contacte entre en Jack Boughton i… l’aire. Com el fòsfor, ¿sap? Sense una flama de debò, és clar. Més aviat un foc follet. Una escalfor rosada de vergonya arran de qualsevol cosa normal. No es pot amagar. Suposo que l’entropia hauria de tenir un halo…
—Deixa de parlar —va dir ella. 
—Són els nervis. 
—Ja ho sé. 
—No em faci cas.
 —Em trenques el cor. 

Ell va riure. 

—Només parlo per retenir-la aquí escoltant-me. No vull trencar-li el cor de cap manera.
—No, ara m’estàs dient la veritat. És una llàstima. Mai no havia sentit parlar d’un home blanc que tragués tan poc partit de ser un home blanc.
—Té els seus avantatges, fins i tot per a mi. Se’m supo-sa coneixedor de quantes bombolles hi ha en una pastilla de sabó. He tingut l’honor d’ajudar a convertir individus molt poc prometedors en grans ciutadans. He…
—Prou —va dir ella—. Prou, prou. Dilluns he de parlar de la Declaració d’Independència. No té res de divertit, això. 
—És cert. Res de res. —Ell va dir—: Ara li penso dir una cosa ben certa, senyoreta Della, o sigui que escolti’m. Això no passa cada dia. —Llavors va dir—: És ridícul que la filla d’un predicador, una professora d’institut, una jove amb un futur esplèndid per davant, campi amb un vagabund conso-lidat i permanent com jo. Així doncs, no la molestaré més. No em tornarà a veure més. —Es va allunyar una passa. Ella el va mirar.
—Em dius adeu! ¿Com és que tens l’oportunitat de fer-ho? Jo t’he dit adeu i tu m’has retingut aquí escoltant les teves ximpleries tanta estona que gairebé havia oblidat que t’ho havia dit. 
—Perdoni —va dir ell—. Ja l’entenc. Però intentava fer el que faria un cavaller. Això suposant que un cavaller pogués trobar-se realment en la meva situació. Per culpa meva, vostè podria perdre-ho tot, i jo no li podria fer mai cap bé. En fi, això és evident. Li dic adeu perquè sàpiga que comprenc com són les coses. En realitat li estic fent una promesa, i la mantindré. Es quedarà parada. Ella va dir: 
—Aquells llibres que vas agafar en préstec…
—Els tindrà a les escales del porxo demà. O poc més tard. Amb els diners que li dec. —No vull que me’ls tornis. O potser sí. Suposo que hi has escrit. —Només amb llapis. Ho esborraré.
—No, no ho facis. Ho faré jo.
—Sí, ja entenc que potser li donarà certa satisfacció.
—Bé —va dir ella—, jo t’he dit adeu. Tu m’has dit adeu. Ara, ves-te’n.—I vostè vagi a dins.
—Així que te n’hagis anat. Van riure. Al cap d’un minut, ell va dir: 
—Pari atenció. Soc capaç de fer-ho. Tot seguit es va aixecar el barret per saludar-la i es va allunyar tot xino-xano amb les mans a les butxaques. Si va mirar enrere, va ser després que ella hagués tancat la porta rere seu. Una setmana més tard, quan ella va tornar de l’escola, es va trobar el seu Hamlet a les escales del porxo. A dins hi havia dos dòlars, i a la portada interior hi havia un escrit a llapis. 

Si tingués sols una benedicció, 
només per a vós seria el seu favor.
Si tingués una pregària vivent,
Dolça com l’aire amb vós seria amatent. 
Si tingués sencera una fibra al cor
or mort sort hort nord
Oh, soc negat pels versos!1
Li dec un dòlar. I un llibre. 
Un llarg adeu! 

Quina vergonya. Ben bé l’última persona que s’esperava. Increïble. Després de gairebé un any. Va apagar el cigarret contra la làpida. Amb certa cura, només s’havia apagat a mitges. Pots comptar de què servia. Devia haver estat l’olor del fum, el que havia fet que ella es parés i mirés al seu vol-tant, que aixequés els ulls cap a ell. Com que, si intentava moure’s per amagar-se, encara l’espantaria més, l’únic que podia fer era parlar-li. La Della. Allà la tenia, plantada al camí vora la claror d’un fanal, mirant-lo. En la seva immo-bilitat, ell hi va veure la mena de vacil·lació que volia dir que el que la feia quedar-se allà parada era la incertesa: sobre si el coneixia o només era una persona que li recordava algú, i, en tot cas, sobre si havia d’allunyar-se’n, reprimint l’impuls de sortir corrents en cas que, fos qui fos, encara que fos ell, tingués un aire amenaçador o estrany. Bé, les coses com són, ell era sens dubte estrany, deambulant per un cementiri en plena nit. Però, com que potser ella s’havia aturat esperant realment conèixer-lo, disposada a sentir qualsevol cosa que la tranquil·litzés, ell es va aixecar el barret i va dir:
—Bona nit. Senyoreta Miles, si no m’equivoco. Ella es va posar la mà a la cara com si volgués assere-nar-se.
—Sí —va dir—. Bona nit. —Tenia un deix de plor a la veu. 

Llavors ell va dir: 
—Jack Boughton.

 Ella va riure, un riure plorós.

—És clar. Vull dir que m’ha semblat reconèixer-lo. És tan fosc que no n’estava segura. Quan es mira fixament la foscor, es torna més fosca. Es fa més difícil veure-hi res. No sabia que tancaven les portes del recinte. No hi havia pensat.
—Sí. La foscor que hi ha depèn d’on et trobes. És relativa. Jo hi tinc els ulls acostumats. Suposo, per tant, que la llum és relativa, ¿oi? 

Quina vergonya. Volia sonar intel·ligent, perquè aquell matí no s’havia afaitat i duia la corbata cargolada a la butxaca. 

Ella va assentir i va mirar a terra, al camí que tenia al davant, encara indecisa. 

¿Com l’havia reconeguda? S’havia passat mesos sencers parant atenció a dones que s’hi assemblaven encara que només fos una mica, fins que, entre tanta semblança aparent, li havia semblat que havia perdut el record de com era. Un abric com el d’ella, un barret com el d’ella. De vegades el so d’una veu el feia pensar que si es girava potser la veuria. Mala idea. Aquella rialla volia dir que estava amb algú, sens dubte. Potser no voldria demostrar que el coneixia. Ell continuaria caminant, una mica més a poc a poc que la gentada, pensant que quan ella li passés pel costat li parlaria, si volia, o faria veure que no el veia, si volia. Un o dos cops s’havia aturat davant l’aparador d’una botiga per deixar que passés el reflex d’ella, i només s’hi trobava els desconeguts habituals formant aquell torrent interminable. Cautelós com era, de vegades les dones interpretaven la seva atenció com una familiaritat no benvinguda. Allò era un recordatori útil. En Jack es deia que una mirada com aquella, provinent d’ella, li hauria fet mal. No obstant això, tota aquella espera, si és que era una espera, l’ajudava a mantenir-se sobri, i normalment el feia pensar d’afaitar-se. Algun dia realment podria ser ella, i, si ell la saludava tocant-se el barret, ben afaitat i sobri, seria més probable que ella somrigués. Però allà la tenia, precisament al cementiri, i de nit, i disposada a alegrar-se una mica de veure’l. 

—Sí —va dir ell—. Me n’he adonat, d’això. D’això de la foscor. Endinsa-t’hi amb mi, fes que es torni uniforme. Soc el Príncep de les Tenebres. No podia dir-ho. Era una broma que es feia a si mateix. Baixaria fins on era ella, sota la claror del fanal. No. A qualsevol policia que passés se li hauria pogut acudir de pronunciar les paraules «sol·licitud de serveis de prostitució», perquè ell era un perdulari i ella era negra. Perquè estaven junts, de nit, al cementiri. Valia més que se’n quedés apartat. I sabia que sempre feia més goig a distància, fins i tot tenia cert aire de senyor. Duia la jaqueta posada. La corbata la portava a la butxaca. 

—Realment no hauria de ser aquí —va dir, una cosa ridícula de dir, quan ella era allà. Llavors, per explicar-se, va afegir—: Hi ha gent força estranya, aquí, de nit. Però ell mateix era allà, entre les tombes, sentint-se alleujat pel fet que ella no el pogués veure bé, que no pogués detectar la diferència entre el que fos que pensava d’ell ara que semblava haver-se tranquil·litzat i com era realment. No pas què era realment, la primera cosa que havia pensat. Passar una nit en un cementiri, si el temps ho permetia, no era cap crim, no era cap cosa que s’hagués de fer servir per definir-lo. Era il·legal, però no feia cap mal a ningú. En general. De tant en tant, si estava escurat, llogava l’habitació de la pensió a un altre home durant uns quants dies.

© de la traducció, Alba Dedeu
© de l’edició, Edicions de 1984

NOTES

NOTES
1 William Shakespeare, Hamlet, acte 2, escena 2. Traducció de Joan Sellent. Quaderns, 3. Barcelona, Quaderns Crema, 2008. Altres fragments de l’obra citats en el llibre són de la mateixa traducció.