solo de viola antoine volodine català traducció la segona perifèria stroligut pau bosch

Solo de viola – Antoine Volodine

Solo de viola és la novel·la que posa els fonaments del «postexotisme» d’Antoine Volodine, escriptor francès d’origen rus que signa la seva obra amb quatre heterònims.

L’edita La Segona Perifèria, que publicarà el cicle postexòtic de Volodine (i companyia), amb traducció de Pau Bosch. Us oferim un tast del primer capítol de Solo de viola i el prefaci de l’autor escrit per als llegidors catalans.

» Més de La Segona Perifèria a Stroligut

solo de viola antoine volodine català traducció la segona perifèria stroligut pau bosch

—Prefaci a l’edició catalana

Vaig escriure aquest llibre fa més de trenta anys. En un principi, el meu projecte era presentar al públic tres novel·les curtes d’un autor imaginari, Iakoub Khadjbakiro. Havia previst agrupar-les en un únic volum. Solo de viola era un d’aquells tres textos. Després de pensar-hi, vaig descartar les altres dues novel·les curtes, que no es van publicar. Em va semblar que amb Solo de viola n’hi havia prou per descriure la societat fictícia en què vivia Iakoub Khadjbakiro. I per expressar tot el fàstic que li feia el món, que li feien els bàrbars que governen el món.

Solo de viola és, en efecte, un llibre en què vibra el fàstic més que no pas la revolta. Iakoub Khadjbakiro amb prou feines s’atreveix a escriure’l. Només a contracor es decideix a posar la llengua literària al servei d’una pintura de l’horror i de l’abjecció. No es complau gens ni mica a fer sorgir les imatges, que per a ell corresponen a una tragèdia i a un malson molt, molt atroç. Lliura un testimoniatge amb dificultat i la seva llengua és grisa.

No dic res més sobre Solo de viola, que ara confio als lectors i a les lectores de Catalunya.

Iakoub Khadjbakiro és per a mi, per a nosaltres, un autor important dins d’una construcció literària molt més vasta que he anomenat postexotisme, i que avui en dia consta de gairebé cinquanta títols. El postexotisme no és un moviment, és únicament una performance literària a la qual he consagrat la meva vida d’escriptor. És un edifici novel·lesc. Aquest edifici dona la paraula a altres escriptors imaginaris, que tenen una existència encara més concreta que Iakoub Khadjbakiro, ja que es publiquen a França o a altres llocs amb la seva pròpia signatura. Es diuen Lutz Bassmann, Manuela Draeger, Elli Kronauer. La seva existència veritable dins del món editorial m’autoritza, doncs, a dir «nosaltres» quan parlo de les obres postexòtiques, i a subratllar que, rere els nostres llibres, s’expressen diverses veus diferents.

El que uneix aquestes veus és una visió del món que tots compartim. El fàstic que experimenta Iakoub Khadjbakiro és menys present als nostres altres textos, i la majoria de les vegades esdevé revolta i humor negre, o agafa de manera encara més clara el camí oníric i fantàstic. Però sempre confluïm en el rebuig del món tal com es dibuixa d’ençà del segle vint, amb un passat, present i futur de sang, de brutalitat i d’injustícia.

I. LA TARDA DEL 27 DE MAIG

És la història d’un home. De dos homes. De fet, són tres. L’Aram, en Matko i Will MacGrodno. La porta de la presó es tanca darrere seu. Espetega. Les articulacions de ferro s’entrexoquen i produeixen el mateix tro de sempre, com vagons que de sobte descarrilen i s’encasten l’un en l’altre. L’estrèpit eixordador de sempre. Però amb una diferència. Avui, en comptes d’escoltar com mor el ressò pels passadissos, per les escales, per la vidriera, estan tots tres palplantats en un carrer tebi. Dominats per muralles altes, tan repugnants com les que han delimitat el seu univers durant quatre anys. Però sobre aquest ciment familiar el sol ja no està enreixat. Un camió passa roncant per la cruïlla i desapareix. Tots tres tenen pols als narius, la sensació que l’aire ha canviat de consistència i que realment han deixat de nedar en el tuf de baietes i cubells. No saben gaire com prendre-s’ho. Just abans de desencadenar el terrabastall, l’allau greixada de pestells i dents i barres, un guardià els ha etzibat, a tall d’adeu: «Ja n’hi ha prou, aquí sou indesitjables. N’estem farts de les vostres cares de porc. Busqueu-vos un altre hotel. Que us donin pel sac!».

No tenen una consciència clara del que els acaba de passar. Llibertat anticipada, per falta d’espai més que no pas per bona conducta. Una ordre del ministre de Justícia. Les altes instàncies deuen haver previst una nova fornada de clients per a d’aquí poc. Llibertat condicional, divuit mesos vigilats. Els expulsen, en suma, però amb l’amenaça de tornar-los a tancar per menys de res. Abans de sortir han signat en un gran registre negre, sense entusiasme. Hi figuraven els seus cognoms per ordre alfabètic: Amirbekian, Bouderbichvili, MacGrodno. Ara avancen, embadalits sota la llum. Al cap de cinc o sis metres s’asseuen a la vorera. Si posseïssin un cigarret, l’encendrien i el compartirien. Però no en posseeixen cap, de cigarret. Tota la seva riquesa puja a quinze rals: vuit rals per a l’Aram, sis rals per a Matko Amirbekian, un ral per a Will MacGrodno. Un fil d’aigua minúscul es cargola per la claveguera. Una vena que s’infla sota una capa de terra polsegosa. Es miren l’aigua que repta. Observen com serpenteja vacil·lant i com s’eriça amb brins de serradures als seus peus. Tots tres, arran de terra, amb les mans sobre els genolls, el cap cot, s’assemblen als impotents dels hospicis que es pixen a sobre i durant hores i hores es miren fixament les sabatilles xopes. Sembla que meditin.

Darrere seu, panys i golfos tornen a fer un catric-catrac infernal. El guardià els havia estat espiant per la reixeta. Es pren la molèstia d’esmunyir la gorra fins al carrer per increpar-los: «Ei, pallussos! Ni parlar-ne d’acampar aquí!». De cop una mena de paternalisme canalla li suavitza la veu: «Vinga, nanos, creu i ratlla amb el passat i aire! Encara teniu tota la vida per davant. I espero que no ens tornem a veure!».

Llavors s’aixequen. Trenquen cap a una avinguda deserta. Dos-cents metres més enllà s’asseuen a la vorera, davant d’una serradora les màquines de la qual callen, perquè és l’hora de dinar. Allà compten les monedes, quinze en total. Les reparteixen en tres parts iguals i se les embutxaquen.

És també la història d’un ocell. D’un ocell que, a finals de tardor, no va poder acompanyar el seu grup cap al sud, perquè en una baralla amb els frondistes va quedar ferit de l’ala. Es va refugiar en unes golfes, al capdamunt d’una casa destinada a la demolició, però que els pics encara no han envestit. Per les finestres trencades, a través del sutge i les esquerdes del finestró, veu el carrer. Al barri hi viuen jubilats, velles, sobretot. Velles vestides de dol.

L’ocell es diu Ragojine. Pateix per culpa de la seva situació precària, per culpa de la vida clandestina que duu en el secret d’aquesta casa freda, atrotinada. També pateix per culpa dels crits brutals de la nit: estrèpit d’aparadors que esclaten, atemptats, brams plens d’odi. Sovint la solitud l’aclapara. A Chamrouche no hi coneix ningú de confiança, cap ocell. Altres dolors han arrelat en el seu cos. La ferida era lletja. La llaga, que no s’ha curat mai, supura, s’infecta. Sembla que cicatritzi, però de seguida s’obre de nou. Al costat dret no li queda ni una ploma. Sobre la pell necrosada s’estenen morats concèntrics. Amaga l’esguerro, les febrades, amaga la seva natura d’ocell sota un abric molt ample, amb un cordill com a cinturó.

Les vídues negres del carrer l’han descobert i el toleren. No el denuncien ni a les forces de l’ordre ni a les patrulles de salubritat del partit. Aquí s’acaba la seva compassió. En aquesta negació de la seva existència. No els passaria pel cap, per exemple, deixar-li un bol de llet o un crostó de pa a la porta. En Ragojine ha d’aventurar-se fora del barri per menjar. Quan va per la vorera els vianants es giren. Se’l miren de dalt a baix i fan una ganyota de menyspreu, humida. A les bombolles de saliva s’hi afegeixen les ganes d’estomacar-lo. I això que en Ragojine, per no provocar-los, evita mirar-los a la cara. Escombra amb els ulls la pols que s’aixeca davant de les seves sabates. Les seves pupil·les grosses no vehiculen ni pregàries ni insults. No expressen res. Li serveixen únicament per captar la imatge de les burilles, de les deixalles consumibles, dels obstacles, humans o no. Vol evitar tota mena d’incidents, no suscitar la curiositat del poder, dels veterans de guerra, de les bandes. No té gaire experiència de la capital, la suporta com si es tractés d’un llarg malson. Es passeja amb un passaport absurd, puerilment falsificat, que per sort no ha hagut d’ensenyar mai a cap control.

Amagat a Chamrouche darrere de rajoles esquerdades i de teranyines, intenta reunir-se amb el seu grup a través dels somnis. S’imagina que, dormint, podrà restablir el contacte. Fins ara, aquests endormiscaments vertiginosos no l’han dut enlloc.

Un ocell, doncs, però en realitat és la història de dos ocells. Cap a finals dels anys vuitanta, Will MacGrodno formava part del grup d’en Ragojine. Just abans de ser empresonat per tràfic d’armes i usurpació d’identitat, Will MacGrodno va perdre les plomes. Tot i així, els guardians no li van estalviar les feines disciplinàries. La presó el va tornar depressiu. Però tot plegat no li va impedir mantenir-se fidel a si mateix. Malgrat els barrots i les humiliacions, mai va deixar de pensar en els seus. De vegades, de nit, visitava una colònia d’ocells que navegaven per un paisatge blau, que vivien en coves a gran altitud, a les cavitats d’un penya-segat blau, a la vora d’un volcà blau els fums del qual encotonaven valls tranquil·les, planícies de brugueres blaves. Aquells ocells parlaven un dialecte rocallós i se’l miraven amb una animositat perceptible, com un congènere de raça inferior. Will MacGrodno s’agitava sobre la màrfega. Es despertava. La suor li regalimava pel tors cobert de plomissol. Més enllà de les reixes, la lluna resplendia. Els somnis només destil·len ajut amb comptagotes.

En tot cas, aquest 27 de maig, en Ragojine vaga per la zona dels molls, entre el mercat i el port. És la una del migdia i el xivarri matinal ha decaigut. Els equips de neteja encara no són a peu d’obra, els comerciants han acabat de desmuntar les parades. Els pescadors dinen o dormisquegen sobre els bots. Aquí i allà, per terra, hi ha fruites, peixos. Les gavines les picotegen més lluny, al sol. En Ragojine s’ajup, allarga cap a terra una mà descarnada. S’apodera d’una sardina oblidada al costat d’una caixa buida. Sobre l’asfalt regat per la llum, les escates refulgeixen, el contorn de les aletes sembla roig.

És també la història d’un pallasso. La història d’un pallasso que treballa al circ Vanzetti i que ha desenvolupat una fòbia per tot el que té relació amb la mort. Res d’anormal, en això, però a ell li fa vergonya i se les arregla perquè no se n’adoni ningú. No vol que vegin en la seva por l’expressió d’un caràcter tou, pusil·lànime. En realitat, la seva vida és un exercici extraordinari de coratge. El combat contra la por estructura els seus dies. Es tracta d’un home vinculat al circ, però el món del circ és un món en què la mort floreix constantment, entre els ullals imprevisibles de les feres, sobre les cordes on els equilibristes desafien l’abisme, en els redobles de tambor que recorden tant la música que amenitza l’afusellament dels desertors davant les tropes. La mort s’insinua per tot arreu, prospera; la trobes fins i tot en l’atmosfera de floridura terrosa de les carpes, en la pudor de carn podrida que traginen els lleons. I evidentment fermenta sota el riure burleta dels pallassos quan, per tal de desfermar la hilaritat del públic, no tenen més remei que martiritzar altres pallassos.

És, doncs, la història d’un home rosegat per una por quotidiana, incurable, però és una por que domina en tot moment perquè s’hi guanya la vida. Al centre de la pista, sota la llum violenta dels focus, fa riure grans i petits. Ensopega una vegada i una altra davant del seu company que l’amenaça amb una destral gegantina de cartró pedra. Giravolta i traça vuits còmics, deixant-se caure entre els tamborets dels tigres, topant a cada pas, encerclat per boques que bramen, per ventres que es peten de riure. Al seu darrere bramula i saltirona un botxí amb sabates gegantines. La víctima imita, a la perfecció, el pànic.

Aquest pallasso es diu Baxir, i el seu nom artístic, als cartells del circ Vanzetti, és Kodek. Baxir Kodek, el clown, el que sanglota esfereït davant de la destral, davant dels riures.

I ja vàries històries en formen una de sola. En Baxir Kodek va compartir durant molt de temps la seva rulot amb un altre firaire, solter com ell. Un amic, un confident, un home de circ, però aquest, Bouderbichvili, era pràcticament insensible a la por. Un còmplice, també. En les nits sense lluna, després de l’espectacle, quan en Vanzetti, a l’acabar la ronda, apagava el quinqué que assenyalava el límit de la gàbia de les feres, en Bouderbichvili i el pallasso s’escapolien del cercle mal il·luminat del campament. S’esmunyien tots dos junts a través de descampats i abocadors fins als barris adormits, fins als carrers oprimits per un silenci tenebrós. Aprofitaven els fanals espatllats. Als pals de telègraf, a les parades d’autobús, a les cabines telefòniques, hi enganxaven etiquetes on resumien en poques paraules les seves apreciacions sobre el partit, sobre les patrulles de salubritat, sobre el frondisme en general i sobre els seus líders en particular. Deformaven la seva lletra, de manera que els quatre que llegien els seus textos hi veien, més que cap altra cosa, gargots de nens mal educats. Només una de les millors amigues d’en Baxir Kodek, la nana Sarvara Dradjia, havia descobert el secret dels dos homes.

El número d’en Bouderbichvili consistia a aixecar pesos de ferro colat o en combats de lluita lliure amb espectadors voluntaris. L’exercici no deixava de ser delicat, ja que el lluitador havia de dominar, sense destrossar-los, adversaris que creien, sota la pressió del públic o de tendències vicioses instintives, que tots els cops estaven permesos. Un dia, un dels colossos que asseguraven la protecció d’una alta autoritat frondista, un frondista gros i musculós, va sortir a fanfarronejar davant de tothom. Per matusseria, quan l’altre, en una mala posició, intentava aferrar-lo per la cintura, en Bouderbichvili li va esclafar la nuca amb el colze. Li va paralitzar per sempre la meitat dreta del cos i el va deixar incapacitat per fer el fanfarró. L’accident va acabar a la primera plana d’un diari vespertí. Poc indulgent, el tribunal va enviar en Bouderbichvili sis anys a la presó central de Chamrouche. El circ Vanzetti també va ser declarat culpable. Encara avui transfereix al fons de solidaritat del partit una onerosa indemnització que pesa, cada mes, sobre el seu pressupost.

El nom d’aquest lluitador malaventurat és Aram. Aram Bouderbichvili, aquell que humilia públicament els millors sicaris del frondisme.

© de la traducció, Pau Bosch
© de l’edició, La Segona Perifèria