Àngels menors

Àngels menors és una de les novel·les del cicle postexòtic d’Antoine Volodine. Com Solo de viola, l’edita La Segona Perifèria, en traducció al català de Josep Alemany i pròleg de Jordan Stump.

S’estructura en forma de narrats, com proses poètiques, que presenten un futur apocalíptic en què unes velletes prenen les armes per lluitar contra el capitalisme, enfortit després del cataclisme que ha assolat el món. A Stroligut en podeu llegir quatre. Al butlletí l’editor Miquel Adam us en fa cinc cèntims.

1. L’Enzo Mardirossian

No serveix de res amagar la veritat. No reacciono com abans. Ara ploro malament. Alguna cosa ha canviat en mi, com també al meu voltant. Els carrers s’han buidat, no queda gairebé ningú a les ciutats, i encara menys al camp, als boscos. El cel s’ha aclarit, però continua sense color. Uns quants anys de vent ininterromput han foragitat la pestilència de les fosses comunes. Alguns espectacles encara m’entristeixen. D’altres, no. Tinc la impressió d’estar a punt de sanglotar, però no em surt res.

Haig d’anar a cal regulador de llàgrimes.

Els vespres de tristesa, em recloc davant un tros de finestra. El mirall és imperfecte, m’envia una imatge enfosquida que una mica de salmorra encara enterboleix. Netejo el vidre, els meus ulls. Em veig el cap, una bola si fa no fa, una màscara que durant els anys de supervivència s’ha tornat com de cartró, amb un manyoc de cabells que també ha sobreviscut, aneu a saber per què. No suporto gaire mirar-me de cara. Per això em giro cap als detalls situats dins la foscor de la cambra: els mobles, la butaca on he passat la tarda esperant, pensant en tu, la maleta que faig servir d’armari, les bosses penjades a la paret, les espelmes. A l’estiu, a vegades la foscor de fora esdevé transparent. Llavors un pot distingir les extensions de deixalles on, durant algun temps, la gent va provar de conrear plantes. El sègol va degenerar. Els pomers floreixen cada tres anys. Donen pomes grises.

Sempre endarrereixo el moment d’anar a cal regulador de llàgrimes. És un home que es diu Enzo Mardirossian. Viu a seixanta quilòmetres d’aquí, en una zona on abans hi havia indústries químiques. Sé que és un solitari inconsolable. Diuen que és imprevisible. Un home inconsolable és sovint perillós, en efecte.

Cal, però, que organitzi aquest viatge, cal que a la bossa hi fiqui menjar, amulets contra el clor i alguna cosa que em faci plorar en presència de l’Enzo Mardirossian, tant si ell és un llunàtic com si no. Que em faci plorar d’una manera llunàtica amb ell, l’un al costat de l’altre. Jo portaré una imatge de la Bella Mardirossian, evocaré per a tots dos el record de la Bella, que no em trec mai del cap, i a ell, el regulador de llàgrimes, li regalaré tresors d’aquí: un tros de vidre, pomes grises.

⋮

49. La Verena Yong

Quan vaig arribar a casa seva, no vaig veure enlloc l’Enzo Mardirossian. Em vaig instal·lar a prop i em vaig menjar les provisions que esperava regalar-li per remunerar els seus serveis. Començava a fer fred. A vegades, mentre el dia agonitzava, es veien tot de flocs grisencs que sortien de terra, lliscaven per l’aire en silenci fins a l’altura humana i desapareixien. La caseta del regulador de llàgrimes tenia l’aspecte d’una ruïna incendiada des de feia segles, però com que les tempestes de defoliant i de gas havien estrijolat la terra durant molt de temps, la vegetació no havia envaït l’indret. Els esbarzers eren escanyolits, les mores que s’ennegrien entre les espines tenien gust de nitrat. Diguem que eren els últims fruits de la tardor i no en parlem més. Tot seguit em vaig aviar cap al pou. Vaig baixar fins a l’interior i vaig cridar. Als nínxols on algú es podia allotjar durant un quant temps, no hi havia sinó trossos de tela cremada o podrida. Vaig sortir, era el 22 d’octubre. A l’exterior, el paisatge acabava de transformar-se en fang nocturn. Sé el que m’hauria pogut dir el regulador de llàgrimes: que en mi tot estava espatllat, no tan sols les llàgrimes, i que plorava de qualsevol manera i en desordre, sovint a deshora o sense cap causa, o que em quedava impassible sense cap motiu. Era massa tard per guarir-me. Vaig decidir, doncs, prescindir del regulador de llàgrimes. No es veia gairebé res pels encontorns. Guiat per una lluor, vaig escalar un turonet de cendres. Hi havia una dona estirada al costat d’una llanterna. Vam iniciar una relació, vam viure un moment al cim del món, vam tenir tres criatures, totes nenes. Una d’elles va rebre el nom de la seva mare, Verena Yong. Era maquíssima. Diguem que era l’última. Al cap d’uns quants anys, les tenebres van augmentar. Era difícil quedar-se en un lloc o moure’s sense perdre’s, i, de cop i volta, ningú no responia a les meves crides. Com que tenia por d’abandonar l’halo que formava la llanterna enmig de l’espai negre, em vaig quedar a viure prop de la flama. Una nit se’m va cremar la roba. Em vaig instal·lar sobre la cendra durant un temps, tremolant i ploriquejant. Diguem quatre o cinc anys més. A vegades emetia gemecs per fer veure que enraonava amb el vent, però ningú no se m’adreçava. Diguem que jo havia estat l’últim, aquesta vegada. Diguem això i no en parlem més.

2. En Fred Zenfl

En Fred Zenfl hauria hagut de gaudir d’un cert prestigi en el seu cercle d’amistats, sobretot perquè havia sobreviscut als camps de concentració, i també perquè escrivia prosa. Però d’una banda s’havia quedat sense amics, i de l’altra, els seus llibres no es mereixien gaire el nom de llibres, si exceptuem Die Sieben Letzte Lieder: se’n van fer uns quants exemplars, fins i tot adornats amb una coberta amb títol, cosa que li atorga una categoria especial entre la seva obra. Val a dir que aquests set últims lieder són també els seus textos més dolents.

Les narracions escrites per en Fred Zenfl reflexionaven principalment sobre l’extinció de l’espècie i tractaven de la seva pròpia extinció com a individu. Era, doncs, un tema susceptible d’interessar a moltíssima gent; en Fred Zenfl, però, no aconseguia trobar la forma literària que li permetés entrar veritablement en comunicació amb els seus lectors i lectores potencials, i, desmoralitzat, no acabava mai els seus projectes.

Una de les narracions sense fi d’en Fred Zenfl començava així:

No doblegaré pas els genolls davant la mort. Quan arribi, callaré, però negaré tota mena de versemblança a aquesta captaire que s’acosta. Serà una amenaça sense conseqüències per a mi. No creuré pas en la seva realitat. Mantindré els ulls oberts de bat a bat, com estic acostumat a fer al llarg de la vida, per exemple durant els períodes en què m’imagino que no somio i que no em segresten per tancar-me a l’interior d’un malson. No em tancaran les parpelles sense el meu permís. No hi haurà cap interrupció d’imatges sense el meu permís. La meva consciència s’aferrarà a això, a aquesta negació. No malgastaré l’energia repetint bajanades sobre el més-enllà o la resurrecció. M’entestaré a ser fidel al meu sistema, que consisteix a afirmar que l’extinció és un fenomen que cap testimoniatge fiable no ha pogut descriure des de dins, i que, per tant, tot demostra que és inobservable i purament fictici. Rebutjaré amb fermesa la hipòtesi de la mort perquè no té cap fonament.

Em quedaré dret sobre la via fèrria de la meva mort, amb les espatlles i la mandíbula contretes, escoltant com l’exprés corre a tot drap i fa xiular els raïls, negant i negant la proximitat impossible de la locomotora. No vull negar que a la mà crispada hi tindré una nota on m’hauré pres la molèstia d’escriure, per si les coses surten malament: «Passi el que passi, no acuseu ningú de la meva vida».

⋮

48. L’Alia Araokane

Llegiu els llibres d’en Fred Zenfl, tant els llibres sense final com els que va acabar i sempre tenen l’última pàgina dolorosament empastifada de sang i de fang, llegiu les novel·les que a vegades va copiar en dos o tres exemplars per distribuir-los als aficionats, alguns potser encara es troben en aquesta o aquella fossa comuna, són fàcilment accessibles si rasqueu la cendra que els envolta, si separeu la calç viva que els impregna i si no us preocupeu dels vostres sanglots, altres llibres encara floten entre dues aigües tèrboles, sota la superfície dels seus somnis o dels vostres, llegiu-los encara que ja no sapigueu llegir, estimeu-los, sovint descriuen els paisatges de l’abjecció on han obligat a respirar els qui havien travessat vius l’abjecció, també hi trobareu escenes boniques de tendresa sensual, són novel·les que, malgrat tot, de tant en tant no renuncien a la lluminositat de les fidelitats amoroses i del record, són llibres construïts sobre el que queda quan no queda res, però de vosaltres depèn que siguin admirables, la majoria reprenen la reflexió sobre l’extinció de tot i de tothom, el tema en què es marfonia en Fred Zenfl durant i després dels camps de concentració, llegiu-los, busqueu-los, en Fred Zenfl ha vagarejat molt pels camps de concentració, estava tan familiaritzat amb els filats espinosos que va recollir en un diccionari els seus noms en argot, li agradaven tant les regions de camps de concentració que les desitjava de tot cor per a tots els homes i totes les dones, escrivia contínuament sobre les desgràcies i les al·lucinacions finals, llegiu per exemple Die Sieben Letzte Lieder, un dels seus textos més dolents, o El 21 d’octubre, un text aïllat que és sens dubte el pitjor de tots, però que, per la meva banda, aprecio d’una manera especial perquè hi diu que vam ser companys de viatge i de desastre, i és veritat que vam plorar junts amargament, encara que la major part del temps molt allunyats l’un de l’altre, quan dic «jo», aquí evoco l’Alia Araokane, ens vam conèixer una sola nit, llegiu també la meva novel·la preferida d’en Fred Zenfl, la va escriure mentre una locomotora li trossejava i arrossegava el cos, és una novel·la tan divertida i variada que agrada a tothom, llegiu almenys aquesta i estimeu-la.