Per lluir és un conte de Dolors Monserdà, autora de La Montserrat (primera novel·la de la literatura catalana escrita per una dona) i La fabricanta i pionera del feminisme conservador a Catalunya.
Per lluir va ser publicat el 1917 a la col·lecció setmanal d’obres breus de narració La Novel·la Nova.
////Més Dolors Monserdà a Stroligut: El feminisme a Catalunya, Del món i les poesies patriòtiques i maternals
Per lluir
Fa alguns anys que en una de les moltes sortides que amb la meva família he verificat durant els estius, en un balneari de gran anomenada vaig trobar-me amb donya Teresa Corominas, una viuda rica, d’excel·lents qualitats morals, i amb la que ja de molt temps m’unia una íntima amistat. La susdita senyora anava acompanyada del seu únic fill, jove d’uns vint-i-cinc anys, de bon físic, d’agradable conversa, de maneres distingides, que tenia ja acabada la carrera d’enginyer i al que tothom sabia hereu dels quantiosos béns de la seva mare
Amb tantes belles condicions, pot suposar-se que en Félix, com així s’anomenava el fill de la meva amiga, se trobava afalagat per pares i noies, puix uns i altres veien en ell el que se’n sol dir un bon partit. Donya Teresa, que al foll amor de mare hi barrejava la idolatria amb què s’envolta sempre als fills únics, encara que deixant-lo en completa llibertat, tant en els passeigs com en el gran saló de l’establiment seguia amb cor i ulls tots els passos que en Félix donava, papallonejant d’una noia a l’altra, semblant-li que fins pel moviment dels llavis comprenia el que els parlava el que elles li responien, esponjant-se-li el cor amb aquell oreig de jovenesa, que al fruir-la el seu fill semblava que n’hi arribava quelcom a n’ella.
Composta la majoria dels que allà estiuejaven de famílies amb noies casadores, feia de bon veure aquells aplecs de jovenetes amb llurs trajos de piqué o batista de colors clars, adornats amb bonics ramells de flors en el pit o en la cintura, col·locats amb aquell artístic bon gust que la joventut troba tan fàcilment quan no el rebusca en el mirall, quan amb espontània gràcia cerca les belleses naturals per a harmonitzar-les amb la pròpia.
Una de les nits en què, segons costum, ens posàrem de costat al saló, donya Teresa em digué assenyalant els rotllos de la colònia forastera:
—I quin bé de Déu de senyoretes que hi ha aquest any al balneari! Sembla que les hagin triades una per una!
—No hi ha com la joventut per ser bonica! Si no té ganes de casar a n’en Félix, me sembla que per aquí li perilla un bon xic la solteria.
—Ja veurà: ni ganes, ni no ganes —féu amb naturalitat donya Teresa. —Conec que és una cosa que l’ha de fer; que, si demà tanco els ulls, m’agradarà pensar que el deixo ben acompanyat; mes també comprenc que les mares perden moralment els nois, quan se casen…
—Segons i conforme.
—No me’n faig il·lusions, però és lo natural de la vida: jo també em vaig casar. No faig més que demanar a Déu que l’il·lumini, que li doni un bon encert.
—Per més que en Félix no ho necessita, ja que és prou reflexiu, vostè també el pot orientar una mica.
—Això sí que no! —saltà vivament la meva amiga. —Com que la felicitat sols Déu sap on és, no voldria mai que si el meu fill no fos prou ditxós en el seu matrimoni, me’n pogués donar la culpa a mi. No, no: jo no li indicaré mai ni aquesta, ni aquella. Però també li dic una cosa: si s’enamorava d’una noia que a mi no m’agradés, el meu consentiment no l’obtindria pas.
El to resolt i un xic aspre de l’última part d’aquesta explicació va fer-me suposar que donya Teresa tenia algun temor de poder trobar-se en aquell cas; i, desitjosa d’esvair inquietuds, vaig dir-li:
—Sort que sembla que la majoria de les noies que hi ha per aquí, totes foren del meu gust. Deixant a part els béns de fortuna, que a vostè no la preocupen, ni els necessita, crec que en Félix hi pot ben triar. Aquí té la Rosita Cendra, que és una criatura ben angelical.
—Sí, sí.
—I la Rosario Miró, que no és ben simpàtica?
—També.
—I l’Asunción Marquilla?
—Aquesta sí que, per mi, reuneix totes les gràcies —confirmà donya Teresa. —Repari com, essent de les més riques, és de les que van més senzilles. Jo sols li he vist dos vestits en tota la temporada; i, sobretot, com cuida el seu papà! No tinga por que, per més que prefereixi acompanyar les amigues, ella baixi al saló la nit que el pobre senyor no es troba bé! Les mares que tenim fills per casar i que pensem una mica, no ens passen gaire per alt, els detalls d’aquesta classe.
—I la Mercedes Blanc?
—També, també.
—Veu quantes n’hem trobat I, com a graciosa i elegant, vol res més acabat que la Carmelina Ro…?
—No m’agrada aquesta noia! —interrompé vivament donya Teresa, sense deixar-me acabar de pronunciar el nom de casa; afegint tot seguit: —Com que la qualitat que més desitjo que tinga la meva nora és que siga cristiana de cor, perquè crec que aquesta virtut és la font de totes les demés, no em pot agradar una noia que, quan oeix missa, s’asseu sempre abans de combregar el capellà.
Un bon tros sorpresa per la perspicàcia de la seva observació, vaig dir:
—De vegades, és costum… inadvertència…
—Sempre demostra que no sent ni s’identifica amb el que fa. El primer diumenge, que per tenir-la al davant meu li vaig veure oir missar d’aquesta manera, ja em va donar el to de la seva personalitat, i quan l’he sentida parlar no me l’ha donat gaire millor. Jo comprenc que a les noies els agradi anar boniques: és un gust innat en la dona; però no amb el deliri, amb el frenesí d’aquesta criatura, que quan parla de riqueses i de vestits elegants, els ulls li brillen d’una manera especial: fins sembla que la cara se li transforma. No m’agrada murmurar, però el que és no s’amaga a ningú. Filla d’una família a la qual no li saben béns de cap classe, porta els trajos millors i els canvia molt més sovint que les demés noies d’aquí, que totes són més riques que ella. Vostè sap tan bé com jo el que va passar per la festa major, que es va estar tot el dia tancada al quarto, no perquè li faltessin vestits, sinó perquè no n’hi arribà un de nou que havia encarregat a Barcelona.
—La culpa no és pas d’ella: és dels pares, que l’hi comporten.
—El seu pare em sembla infeliç; la mare és com la fusta d’aquesta cadira —insistí donya Teresa, tocant l’espatller de la que ens servia per tenir-hi els peus. —Crec que si la seva filla li deia que s’havia de tirar al ri per anar-li a buscar un vestit bonic, també s’hi tiraria.
Per trista coincidència, la noia més desagradable a donya Teresa s’esdevingué a ésser la més preferida pel seu fill, qui, un bon xic interessat per la Carmelina, malgrat de conèixer els desinteressats sentiments de la seva mare, cregut que la poca posició de la noia era causa de l’antipatia amb què aquella la mirava, lluny d’apartar-se’n, seguí distingint-la amb més afectuoses intencions.
Precisada donya Teresa, per sa delicada salut, a continuar en el balneari fins a arribar a la terminació dels dies marcats per a prendre l’aigua medicinal, amb tot i el mal efecte que li feien els obsequis prodigats pel seu fill, tingué la suficient discreció per a no deixar traslluir la contrarietat que això li causava; i ni a mi mateixa em tornà a parlar d’aquesta qüestió. Per altra part, la bona senyora semblava trobar-se ben sola en la seva antipatia. La Carmelina, ja fos degut al seu caràcter amable i fins servicial, o senzillament per la confiança que en pocs dies se contrau en aquesta mena d’establiments, intimava afectuosament amb totes les famílies forasteres i molt en particular amb una senyora cubana, mare de set o vuit criatures, persona boníssima, carinyosa, expansiva, enraonadora, i amb tants diners i amb tan poc coneixement del seu valor, que no sols els gastava a dojo, sinó que més de dues voltes se li sentiren preguntes d’aquesta mena: ¿Qué vale más, una onza o veinte duros?
Tan bon punt el seu espòs se n’havia entornat a ciutat, deixant-la en el balneari amb les criatures i dues negres pel seu servei, la Carmelina i la seva mare, com els musclos a la roca, s’agafaren ambdues a la citada senyora, no deixant-la del matí al vespre, tot omplint-la d’oficioses atencions.
Feia alguns dies que això durava, quan una tarda, a l’hora del dinar, se’ns innovà que donya Belén no havia baixat a taula per trobar-se refredada; i com l’endemà la indisposició la retingués encara al llit, donya Teresa em digué:
—No li sembla que després d’esmorzar hauríem d’anar a fer un xic de companyia a n’aquesta senyora?
—Sí, sí: com vulga —li vaig respondre.
I així ho férem. Eren prop de les dues de la tarda quan entràvem en un dels quartos que ocupava en el primer pis, i que, com tots els d’aquesta mena d’establiments, estava guarnit amb mobles dels anomenats de Viena, que consistien en dos llits, una calaixera, rentamans, dos balancins, quatre o cinc cadires i la indispensable tauleta de nit.
La cambrera negra que ens havia obert la porta, tan prompte fórem dins es retirà a un dels quartos del costat, mentre que donya Belén, amb sa amabilitat acostumada, tot regraciant-nos per la nostra visita, ens pregava que ens asseguéssim.
No obstant el refredat, que, segons ella, li feia tenir el cap un xic espès, l’expansiva senyora ens contà un sens fi de coses relatives al seu marit, a n’ella, al seu país, a les criatures, detenint-se, per fi, molt especialment en els diners que, sense saber com, gastava en el balneari.
—¡Pues pa-re-ce que aquí no hay ocasión para tanto, y se le vuelan a uno e la mano! —prosseguí donya Belén, amb son costum de suprimir lletres de les paraules, que acompanyava amb calmosa cantarella. —¡Y ese chiquiyo mío que son atroce! ¿Pue no me dijo Carmelina, anteayer, que el bribonzuelo de mi Lui etava acerca el lago haciendo pájaro e papel con un biyete e banco? Pue cuando fue Jesusa a buscarlo, ni lo pedazo! ¡Que el pájaro había vo-lao!
En aquest punt de la nostra conversa, una criada de l’establiment entrà portant el canvi d’un bitllet de cent duros, que donya Belén li havia fet descanviar a l’Administració. La noia, amb els diners a les mans, s’atansà al capçal del llit, i posant-los sobre la gira del llençol, li digué:
—¡Hija, po Dió! ¡Quíteme eso e la cama! ¡Qué porquería! ¡Dé-je-los ayá, encima de la mesa e noche!
La minyona féu el que la senyora li manava, i, desitjosa, sens dubte, que vegessin que portava els comptes nets, formant un pilonet de plata, els deixà damunt del marbre arrambats a la paret, i arrenglerà més enfora els bitllets de banc, comptant un, dos, tres, fins a vuit.
—Jesú, ¡qué mareo! ¡Bien, bien¡ ¡Dé-jel-oo! —tornà a insistir donya Belén.
La minyona sortí del quarto i, com que la taula de nit venia en línia directa enfront dels nostres ulls, vegérem que el pilonet de duros i els vuit bitllets de deu separats l’un de l’altre, restaven allà sobre.
La conversa tornà a reprendre’s sobre coses diferents, essent altra volta interrompuda per l’arribada de la Carmelina, que, segons digué, venia a despedir-se de la malalta per anar amb la colònia forastera a una excursió en break a un dels pobles de l’entorn, afegint que la seva mare vindria tot seguit per a quedar-se a fer-li companyia en el seu lloc, ja que ella no havia pogut excusar-se d’anar-hi.
La Carmelina venia vestida amb el bon gust de sempre. Un trajo de piqué blanc, amb el saquet obrint-se sobre una bruseta de batista, cenyida al cos per un cinturó tancat amb una sivella de plata oxidada; un ramet de flors de camp al costat esquerre, corbata de seda blanca amb agraciat nus en el coll, i ampla paiola de palla adornada amb grans llaçades de glaça, ombrejant sos negres cabells, artísticament pentinats, al voltant de sa cara fina i expressiva.
Era tan bonica, tan agraciada aquella figureta de divuit o vint anys, espargint arreu bellesa i joventut, que no vaig poder menys de convenir amb la predilecció d’en Félix, tot pensant que la meva amiga era tal vegada un xic injusta en les seves prevencions. Els pocs anys tenen dret a grans excuses.
A l’entrar al quarto, amb els guants a la mà, la Carmelina s’havia atansat a l’altra part del llit en què estàvem nosaltres per a enraonar amb donya Belén, quan, tot de sobte, la vaig veure esgrogueir-se: la vivor de sa conversa s’esmorteí, una mena de subtil tremolor mogué sos llavis, i sos ulls, habitualment brillants, llançaren un esclat de reflexos d’una lluïssor excepcional. La transfiguració que vaig veure obrar-se en sa cara en recordà en aquell moment el que m’havia dit donya Teresa, relatiu a la mudança que s’observava en sa fesomia quan es parlava de luxes i riqueses? Jo no sabria pas respondre la pregunta: sols sé que des d’aquell moment una mena d’imperativa suggestió no em deixà apartar els ulls d’ella, i que, fixant ma mirada en la seva, la vaig veure porfidiosament clavada en direcció a la tauleta de nit. Durà això un minut, dos, tres? Tampoc podria dir-ho: sols recordo que tot d’una s’atansà a la finestra que donava al pati de l’establiment i que, després d’haver mirat un breu espai de temps per darrere els vidres, pretextant que podia fer un xic de companyia a donya Belén, puix enara no hi havia tota la gent reunida, donà una volta per a passar pel darrere de les nostres cadires, i, creuant les mans, com si jugués per detràs de l’espatlla, anà a apoiar-se d’esquena a la tauleta del capçal del llit, des d’on, movent el cos d’un costat a l’altre com acomodant el balanceig al ritme de ses paraules, continuà enraonant amb veu un xic trencada, però de pressa, excessivament de pressa, contant detalls de l’excursió que s’anava a verificar, fent preguntes a les quals no donava temps de respondre i a les quals ella mateixa contestava, semblant que en aquells moments les paraules que pronunciava sa boca estaven per complet divorciades del seu pensament.
Feia ja una estona que això durava, quan alguns cops de mans donats en el pati i tres o quatre veus, entre les quals s’hi destacava la d’en Félix, cridant —Carmelina! Carmelina!— arribant distintament al quarto, i, per tant, fins a n’ella, la qual, abalançant-se per a besar el front de la malalta, donà una volta en rodó, ens saludà i sortí pressosament del quarto.
No és veritat que alguna volta succeeix veure dugues coses en una sola mirada, per més que sien en oposat lloc l’una de l’altra? Almenys a mi em passà aquell dia, puix en un mateix cop d’ull vaig distingir amb tota claredat la falta d’un bitllet de banc de sobre de la taula i la fesomia afinada, groga, quasi verda, de donya Teresa, la qual en aquell instant vaig sentir que com nirviosa contracció m’estrenyia la mà amb la seva, gelada com la neu, descobrint-me que jo no havia pas estat sola en veure la desaparició d’aquell paper de banc.
Tampoc sabria expressar el que em passà allavors. La meva amiga féu un moviment per a aixecar-se dreta, que no fou seguit per mi; moviment que després vaig intentar, sense que allavores fos tampoc correspost per ella, mentre que des del llit donya Belén, revenjant-se de l’estona que la Carmelina s’havia apropiat de la conversa, enraonava amb sa verbositat acostumada, dirigint-nos de tant en tant en preguntes, a les que, així donya Teresa com jo mateixa, responíem amb un sí o un no que és impossible que estigués en son degut lloc, puix que una i altra sentíem la veu sense entendre el sentit de les paraules: estranya pertorbació de la qual ens vingué a treure l’entrada en el quarto de la mare de la Carmelina, en presència de la qual, com mogudes pel mateix ressort, ens aixecàrem ambdues, i, despedint-nos com Déu fou servit, sortíem de l’habitació.
Agafada per la mà de donya Teresa, sense dir-nos una sola paraula, caminàrem fins a l’extrem de l’ample corredor on l’excitada senyora, ben segura de la nostra comunió d’idees, bo i eixugant-se la freda suor que amarava el seu front, em digué després d’un moment de descans:
—Impossible de marxar avui. A l’hora que tornaran, el cotxe ja haurà sortit. No tinc més remei que esperar el primer tren de demà.
—Per anar a Barcelona? —vaig preguntar-li lacònicament.
—No, no —em respongué amb enèrgica resolució. —De moment cap a la frontera… Després, ens internarem, o me l’enduré cap a Bèlgica, a Itàlia… no sé, lluny, molt lluny…
—Per acabar-hi de passar l’istiu?
—Per estar-hi dos anys, tres, cinc. No sé… fins que estiga certa, ben certa, que Déu m’haja deslliurat de semblant horror!
© de l’edició, Stroligut