La columna de foc és l’únic poemari de l’escriptor i polític mallorquí Gabriel Alomar. Es va publicar el 1911 i és l’inventari de la seva aventura poètica amb què va donar per acabada la carrera com a escriptor.
És un recull de poemes d’estètica modernista, parnassiana i patriòtica, influït, també, per l’Escola Mallorquina, la mitologia i el classicisme hel·lenista.
////pròleg de Santiago Rusiñol a La columna de foc
La columna de foc
Sonates primerenques
L’agonia de les flors
En vostre pit, gentil Senyora,
les flors s’espaumen tendrament,
i llur mirada se colora
d’un deliciós encantament.
Semblen encendre en nova vida
llurs cromatismes celestials,
com una esplèndida florida
d’inexpressables madrigals.
M’apar que adorin, extasiades,
una divina encarnació,
o que combinin les trobades
d’un nou poema de l’Amor.
I quan s’empinen, triomfadores,
en vostra testa senyorial,
sembla que entonin les sonores
notes d’un himne a l’Ideal.
Sobre l’augusta cabellera
formen un cor de serafins,
i canten l’aura matinera
vibrant en l’ombra dels jardins.
Són presentalles de carícia
de la dolçor primaveral;
porten la cèlica delícia
d’un inefable Floreal.
I ungida en llum la rossa testa,
un niu d’ensomnis vostre pit,
a l’opulència de la festa
duis un aroma d’infinit…
Mes sota aqueix semblant de glòria
la mort hi nia ocultament,
eixa esplendor és il·lusòria,
eixa hermosura és aparent.
Que sobre el pit de les hermoses,
tàlem d’amor, sopluig diví,
les flors, juntant-se tremoloses,
s’arremolinen per morir.
I per moments la mort avança
cobrint llurs iris lentament,
i els troncs anèmics van blincant-se
amb dolorós defalliment.
Sobre les flors descolorides
lívides ombres van passant;
glaça les roses esmortides
una fredor d’agonitzant.
Les melancòliques poncelles
perden els aires purpurins ;
són com a pàl·lides estrelles
qui van fonent-se cel endins.
El tendre polen, quan s’esfuma,
resta de vida qui se’n va,
d’una fragància ardent perfuma
el llit de mort que deixarà.
Mes amb el vol d’aquesta flaire
qui reconforta l’esperit
i vagament se fon en l’aire
com un record mig esvaït,
d’una complanta d’elegia
trèmols arriben els acords…
És la cançó de l’agonia,
de l’agonia de les flors.
D’entre la boira de tristesa
s’alça una fonda gemegor
qui d’aquella ànima incompresa
porta l’alada vibració.
I en cada flor que se mustia,
i en cada full que emprèn el vol,
canta l’eterna poesia
d’un insondable desconsol.
Les flors que tomben corsecades
fan una via de dolor,
o al vostre entorn, en revolades,
formen un nimbe de visió.
I entre la dolça melangia
d’aquest suavíssim desconhort
en vostra testa se congria
el símbol vell d’Amor i Mort.
Cada corol·la que s’entela
és el començ d’una estertor,
i al vostre pas deixau l’estela,
l’estela blanca de l’amor,
enmig d’un rastre d’agonies
lentes, callades i suaus,
per les immenses graderies,
record gloriós dels vells palaus.
Horaciana
Sota la parra, en la tardor serena,
vora la boca del calmós aquari,
Lèsbia, recordes quan d’amor moríem
com a poetes?
L’aire tranquil amb llibertat passava,
i damunt naltres, sobre el blau esplèndid,
com a dosser la nostra amor cobrien
fulles de pàmpol.
L’úbera terra maternal brollava
saba feconda, i, en abraç sens terme,
àvidament ens ajuntava, trèmols,
dins un ensomni.
Rossos i secs, bevien llum els pàmpols
remorejant, i entretacaven l’ombra
clapes de sol, que, tot jugant, corrien
sobre la terra.
Veus misterioses aportava l’eco,
cantic difós de cors llunyans incògnits,
l’himne sagrat de la ideal i antiga
vida amorosa.
Flaires sens nom ensaboria, Lèsbia,
sobre tos llavis; una pau divina
queia del cel, i la carícia ardenta
dolça passava.
Sobre mon pit la tremolor sedosa,
blana, sentia de ton pit de verge.
Plàcidament, vital frescor portaven
aures humides.
Ombra immortal de l’avior heroica,
mística font de l’harmonia pura,
símbol august de l’esplendor sagrada,
oh Poesia!
La visió
El bosc, pels llunyedars, en l’ombra se perdia;
a dalt cantava el vent serena melodia;
dins el pinar sagrat, baixant la veu, trescàvem.
Extàtiques, fervents, les rames espinoses,
devotament, al cel pujaven tremoloses,
ardents d’unció, sorgint en milenars d’agulles.
Troncs morts, ençà i enllà, tacaven la verdor,
i llurs ramatges secs, perduda la color,
brotaven despullats, com a records de vida.
Estols de déus boscans poblaven la quimera,
una ona de perfums corria volandera,
deliris d’un encís, dolçors desconegudes…
Els pins guardaven, muts, quietud contemplativa
a l’aire pur alçant la copa pensativa;
com a divins calfreds sentíem desiara.
I el cel, el fugitiu que l’esperit enyora,
de la cansada fe solemnial penyora,
sota l’august brancam quedava presoner.
Els raigs darrers de llum morien, poc a poc,
saltant per entre els pins, amb lluentors de foc…
Calladament, els dos, immòbils, adoràrem.
I nostres esperits en noces ideals
s’uniren… I a l’entorn mil pòrtics triomfals
corrien dins el bosc religiós, immens…
Les soques, espandint aurífics brolls de saba
per dins el llunyedar misteriós, semblava
que, perseguint el jorn, amb sa claror fugien.
El cel encès, sublim, de l’inflamat ponent,
per entre els troncs gegants se va espargir, esplendent,
com un adéu d’amor del dia a la Natura.
I el sol, transfigurat, en son adéu de glòria
cantà per l’horitzó son himne de victòria
i els móns desconeguts en l’auba revivien.
Amb dolça lentitud pujava la foscor.
Son càntic immortal recomençà l’amor…
Les branques protectrius, lascives s’ajuntaven.
Doble poesia
Oh, cigne, cigne, en ta blancor suprema,
com en un símbol de secret hieràtic,
batega i cova, en integral essència,
la Poesia humana.
Ton coll corbat els pervenirs vigila
sobre el present de visions obscures;
ton coll corbat sobre les aigües dressa
una falç lluminosa.
Si tu encarnares la lascívia augusta
que el ventre túrgid fecundà de Leda,
i així engendrares la perpètua norma
de la mare Bellesa,
també, junyint-te a la triomfal carrossa
del cavaller del Sant Graal, un dia
la nova flor de l’ideal portares
al juvenil Imperi.
Doble prestigi sobre tu s’ajunta,
diví consorci de matèria i forma,
agermanant el foc sexual de Júpiter
i l’estre lohengrínic.
Oh, com m’inspira aquesta doble flama
que abranda els móns en una gran foguera,
on, com en pira d’holocaust immensa,
pugen en sacrifici
únic els sers de les fervents centúries,
escabellant-se a la ventada eterna
i crepitant en resplendors que encenen
els cels d’un cap a l’altre.
Tal el poeta la vegé en sos somnis
com una antorxa poderosa, alçada
dins la tenebra, il·luminant les dues
altes nits de Walpurgis.
I tu, olivera de les rels monstruoses,
¿no sents dins tu palpitacions divines
de l’Atenea que et creà, mesclades
a l’esperit frenètic
de les serpents de Laocoont que et volten,
o dels dragons que eternament mosseguen,
petrificats en espirals horribles,
la soca mil·lenària ?
I el teu fullam, com un dosser pacífic,
com un velari maternal, ampara,
erts i glaçats, seguicis d’hamadríades
en vagues metamòrfosis,
vora els estols en sempitern suplici
dels condemnats que, en la visió dantesca,
d’un cor odiós i terrorífic poblen
la foresta malvada.
Oh, com m’inspira aquesta flama doble
que els móns abranda en una gran foguera,
on, com en pira d’holocaust immensa,
els cors se purifiquen,
cremen els sers de les fervents centúries,
escabellant-se a la ventada eterna,
i puja al sol, com una ofrena sacra,
la total Poesia!
Fulla despresa
Unes parpelles que es desclouen
entre l’horror de dues nits,
i el centelleig d’uns ulls que es mouen
entre dos somnis infinits…
Amics, la vida és bella cosa,
és un bell dia somrient;
la flor encara no és desclosa
i els fulls marcits ja van caient.
Mes d’eixa flor que un jorn se bada,
en el recó d’un gran jardí,
s’eleva, en mística volada,
un misteriós perfum diví,
que, quan la flor s’és esvaïda,
sura per l’aire tremolós,
i ressorgeix amb nova vida
dins nova estela d’esplendors;
i que, quan l’hora és arribada,
ens clou els ulls amb dolç conhort,
i al cim d’una ala desplegada
ens du triomfants sobre la mort.
Ens deixa al front una carícia
com el refrec d’un bes alat,
i ens deixa als llavis la delícia
d’ensaborir l’eternitat:
ens fa sentir la consciència
de nostra espurna d’immortals,
i en un moment de vida immensa
reclou centúries eternals;
i al mur del temps congria i traça
l’ombra vagant de l’esperit,
i enllà dels segles la traspassa
sota un reflecte d’infinit.
Oh tendra i vaga melodia
que no percep la multitud,
ets una dolça tardania
del nostre ser de déu caigut!
Colom a les Índies
Lluny, mar endins, amb la claror dubtosa
de matinada la visió es destria,
per l’horitzó desconegut alçant-se
sota la boira.
Ulls mal desperts, amb infantívola ànsia,
la mare tribu, per l’esquiva costa,
mira atansar-se d’aquell nou misteri
l’ombra divina.
Gras i ferest, sota l’espès fullatge,
sembla, ajupit, que una remor confosa,
rient escolta de batalles pròximes
l’ídol de guerra…
Baten les veles, salten bulls d’escuma,
i al cel fugint, alluny del món, gavines
de l’ideal van a cantar la verge
terra del somni.
Dins claror ardenta la visió s’acosta,
triomfal, augusta, com si fos un místic
present del sol, que, sanguinós, esclata
sobre les ones.
La sesta
(Cançó per a música d’Antoni Noguera)
Tota sola és la Natura
i a l’entorn tot calla i dorm…
Al lluny se perd la gran planura.
Dolça pau del cel davalla;
cau del cel l’ensopiment.
Tot s’acluca; tot dorm, tot calla.
I el bes del cel flamejant de migdia
beu amb deliqui el terrè enamorat.
En aquesta ombra, d’amor s’hi somnia
entre les garbes, costat per costat.
La feinera falç descansa,
canta enfora l’oratjol,
i una boira, per tot, va alçant-se.
L’esperit retut decau
sens pietat, el sol abrasa,
tot és somni i repòs, tot pau…
I el bes del sol flamejant de migdia
beu amb deliqui el terrè enamorat.
En aquesta ombra, d’amor s’hi somnia
entre les garbes, costat per costat.
La vista’s mor dins l’espai…
Pel bosc llunyà canta el vent…
La terra tomba en desmai…
L’ànima fuig dolçament…
A una reina de la festa
Un jorn la consagrares, sota el dosser reial,
la festa en què floreixen l’Amor i l’Ideal
amb un esclat de poesia;
la festa en què s’ajunten, en fraternal unió,
la llibertat, que és filla del barbre septentrió,
i l’art serena del migdia.
En aquell jorn, sibil·la d’un poble renascut,
la mística corona de l’alta joventut
vares cenyir al vell idioma;
i d’aquell sol que eixia, gloriós, en el llevant,
duies el brot d’oliva, simbòlic i triomfant,
com a pacífica coloma.
Semblaves, lluminosa, la tendra Blancaflor,
espresa de les fulles miniaturades d’or
de l’antiquíssima rondalla;
i en els teus ulls, extàtic, mirant-se, l’esperit,
una alenada immensa bevia d’infinit
per a confort en la batalla.
Oh Verge pressentida! Oh Musa somrient !
Atret vers tu i en somnis, traspassa el pensament
la venerable mar llatina;
i a voltes m’apar veure’t, sobre d’un raig de sol,
damunt la morta pàtria vessar l’etern consol
de la dolçura femenina.
Ressorgiment
Del temple gòtic dins l’amplària,
com l’esperit de la pregària
l’himne dels Fundadors de nou s’és elevat.
I allà a la volta se confonen
les veus del Avis que l’entonen
amb les dels àngels que coronen
eternament al cel la glòria de l’Amat.
I el geni antic que reposava,
d’un roure vell dormida saba,
ressorgeix vigorós; i als palaus encantats,
on la llegenda dorm tranquil·la,
canta la veu de la Sibil·la:
La Belenguera fila, fila,
profètiques cançons de reis enamorats.
Amics, ballem l’antiga dansa
que ens aconsola l’enyorança,
i a la llum dels festers revivarem un món.
Ballem, amics, i a nostra festa
primaveral, vindrà, xalesta,
alta i radiant l’airosa testa,
de l’ombra ressortint, l’immortal Cendrillon.
Anem, companys, el vent ens porta,
d’aquesta terra que era morta,
onades de perfum simbòlic de gesmí;
sota el balcó de nostra bella
entonarem la glosa vella;
baix la finestra coronella
l’aubada cantarem de nostra Magalí:
Guaitau, guaitau, la vida mia;
sortiu, princesa Blancaflor,
i escoltareu la poesia
que antany parlava el vostre cor.
Pels llunyedars la fosca mor,
resurt el dia,
torna la llum omnipotent
per l’Orient…
Si el Bosc fadat, on dorm l’Hermosa,
ajunta encar la misteriosa
gran volta de verdor que oculta l’Ideal,
ja ve el Promès… L’Amor el guia,
ple de perfums de pagesia,
a desvetllar la dolsa Aimia
i a reprendre el gran cor de la cançó pairal.
D’estiu, per festa, damunt l’era,
ballarem tots la Balanguera,
cercant dins l’esperit un reconet de pau.
I allà, damunt la muntanyeta
plena de neu, la Pastoreta
revestirà la caputxeta
i passarà volant, ferest, lo Comte Arnau.
A l’entorn nostre, fent rotllades
i alçant el front a on les fades
llegien altre temps l’estrella de la sort,
els petitons, nostra alegria,
coneixeran la Poesia,
la Fada mística que un dia
del cel els portarà desconegut conhort.
I a l’arrecer de la foganya,
badant els ulls, amb por estranya,
pensatius, sentiran el pas de l’infinit…
I una visió sobtada, immensa,
d’esplendorosa renaixença
com una dolça prometensa
tal volta entreveuran dins l’ombra de la nit.
Desde la gleba mallorquina,
serens i forts, com l’art llatina,
elevem cap al cel l’estrofa de Mistral.
Per damunt naltres l’olivera,
com a pacífica senyera,
estén el vel de sa esponera
i entona les cançons eternes de Nadal.
Serens i forts, com l’art llatina,
bogant envers la llum divina,
remuntarem, altius, del món la gran corrent.
Bramularà, despietada,
però vençuda, la ventada,
i el front cenyint-nos, la gelada
de celestial frescor ungirà el pensament.
Epigrammata
La quadriga
Les boques fumejant, cobertes de bromera,
els forts marius oberts a l’ampla aspiració,
les cues fuetejant la fèrria davantera,
les gropes relluint del sol i la suor,
dins núvols fulgurants de blanca polseguera
avança a tot galop l’estol del vencedor;
té un revolar triomfal la vívida crinera,
té un cos de semidéu l’intrèpid conductor,
Se torcen com un arc vibrant les corves dures
Els muscles, esculpits, detallen les juntures
superbs, ardidament, s’empinen els pitralls;
corona els colls nervuts una esplendor divina,
i el ritme lluminós que els moviments combina
cisella una vivent estrofa de cavalls.
Consagració
L’herba del bosc irreverent profana
la simbòlica clau que els arcs unia;
no s’és alçada al toc d’avemaria,
com altre temps, plorosa, la campana.
Tota sola, triomfant i sobirana
la piscina s’aixeca, a on un dia
son front impur a rabejar venia,
devotament, la multitud cristiana.
Entre pilars caiguts avança, lenta,
una vaca en l’església derruïda ;
de les pluges darreres l’aigua pura
beu dins el marbre sant, amb set ardenta;
i en el temple vençut queda acomplida
la gran consagració de la Natura.
Pau i guerra
L’ermita solitària damunt el puig s’assenta,
mirant la mar vençuda, mirant el cel nadiu;
brolla de les muntanyes una bavor ardenta;
callada dorm la terra son somni dolç d’estiu.
Una òliba, en la fosca, sinistra se lamenta;
a baix les ones baten en el penyal altiu;
i l’àguila sospira per la claror vinenta,
ales acopades en el racó del niu.
Llavors és quan, com monstres perduts en la negror,
els grans vaixells de guerra, passant per l’horitzó,
al puig sagrat envien la forta lluminària
dels reflectors esplèndids, i dins la llum triomfal
puja de les grans viles l’himne sublim del Mal
i es sent l’horror futura d’una auba sanguinària.
La visió de Getsemaní
Transfer calicem istum.
Lluc XXII, 42.
Sos ulls se conglaçaven d’una mortal vivença.
Bramava entre les soques un vent espaordit
El vol de les centúries passava en l’ombra densa
com una corba undosa perduda en l’infinit.
I ell veia en la quimera l’horrible descendença,
Morien els ensomnis a dins son esperit.
Voltors i corbs fugien per la foscura immensa.
Els flams de les fogueres sorgien en la nit.
Espectres funestíssims de crudeltats futures,
en esglaiós miratge rompien les negrures
pel llunyedar profètic d’aquell crepuscle trist.
Pobles s’encenien en febre de matança.
S’alçaven victorioses la mort i la venjança.
Torrents de sang corrien per tot en nom del Crist.
Idil·li etern
La jove dels cabells nuats com Eufrosina
i descenyit mantell amplíssim i tombant,
pel bell matí amorós ve de la font veïna
amb l’àmfora gentil que plora clapotant.
De sobte, isquent del bosc, un jove caminant
demana un glop pietós de l’hídria nacarina;
la Verge, somrient, amb gest graciós s’inclina
i vaga per sos ulls un inefable encant.
Surava per l’espai una ona d’harmonia.
El bras marmori, nu, dels plecs flotants sorgia
I en el fresquívol raig obrint el llavi ardent,
l’incògnit vianant de ruta misteriosa
la gerra temptatriu alçava amb mà golosa
i amb àvid gargoteig bevia llargament.
Després del sacrifici
L’ofrena fou humil, tal com als déus agrada
quan la presenta l’hom amb esperit fervent.
Dels rierols vermells, bavors de sang vessada
com un perfum d’encens muntaven blanament.
Tranquil·la, a poc a poc, venia la vesprada
que un gran velari obscur anava difonent.
Davant l’altar diví la tribu congregada
bevia la dolçor d’aquell sagrat moment.
Ni un remoreig profà dins l’ombra se movia.
Vessava el cel rogenc immensa melangia.
Passava silenciós l’alè dels Immortals.
I pàl·lida, subtil, a la claror darrera
d’aquell agònic jorn, pujava una fumera
per sobre l’ara ardent en amples espirals.
Hor erat in votis
Oh l’himne poderós on s’enclogués la forta
grandor dels Propileus oberts als suplicants,
l’arcada solemnial de l’alterosa porta
que es corba ardidament sobre els cabdills triomfants;
la ruda carnació dels divinals atlants
que el pes d’un món inert serenament suporta,
l’esguard de Laodiké que l’ànima conforta
i el tors vivent dels déus i el gladi dels tirans;
la gràcia feminal de danses i harmonies,
el pavorós retrò d’antigues profecies,
l’alada multitud dels somnis musicals;
l’estrofa palpitant de l’extingida festa
i el cant evocatiu on per a sempre resta
l’extàtica visió d’incògnits Germinals.
El navili
Sobre la vela bategant i humida
l’aroma de les selves orientals,
la crinera dels núvols esllanguida
i el trofeu dels sotmesos temporals;
l’hàlit de la sirena condormida
dins el secret dels entrevists fondals;
de les ardents ciutats l’alè de vida
portat per les calitges matinals.
La llum vibrant d’equinoccials aurores
corona les banderes vencedores
en la punta del màstil vacil·lant;
i de la proa en l’àrdua valentia,
contempla la perpètua travessia
l’espectre etern de l’Holandès Errant
La doma dels déus
Els déus, vençuts, deixaven les eternals forestes;
s’apagaven les cendres en els darrers altars;
i com a bous blincaven les poderoses testes
els déus hipopotàmics, lliscant els ventres farts.
La sang dels sacrificis, en les gropes ferestes,
anguilejava humida. I en horribles esbarts
els déus-dragons passaven bufant com a tempestes,
encenent la llum doble d’uns ulls crepusculars.
I els homes, victoriosos de les divines feres,
els déus empresonaven per les làcies crineres
o per les ales flonges, ineptes al volar;
entre els narius monstruosos passaven les anelles,
a colls de brau penjaven les humiliants esquelles
i cops de fuet brunzien sobre el sagrat bestiar.
La tercera nit
Sobre els amants la fosca pesadament s’ajaça.
S’allarguen els dos cossos en la tebior del llit.
I entre les fredes ombres, com una au negra, passa
l’enuig, l’horrible tedi de la tercera nit.
Insinuanta, l’esposa lascivament s’abraça;
s’ofrenen, vermelloses, les roses de son pit.
I fastigoses pesen, amb ferum de carnassa,
les carnalitats dobles del seu cos esllanguit.
Panyada en suor, febrosa, fumeja la carn nua.
I en la tenebra es mostra, desoladora i crua,
la maldicció divina de la sexualitat.
La dona es transfigura i la serpent oneja,
i amb pell viscosa i fina d’un llim immond babeja
el pobre tronc anèmic de l’espós esgotat.
El geni
És el cabdill que, tot de cop, avança
del llevant tenebrós de les nacions
i les fidels cohorts de l’esperança
du a la conquesta dels incògnits móns.
El profeta que plora l’enyorança
de les sagrades i suaus visions
qui, del no-res un dia desvetllant-se,
inflamaren de sobte els horitzons.
És l’immens cor de tots… És el que expia
l’abominable i tràgica follia
d’un món sense consciència, indiferent;
i per l’erma extensió desoladora
passeja la hieràtica penyora
d’un profund i eternal remordiment.
A la creu del cigne
Immensa Creu del Cigne que triomfalment fulgures
amb un vibrar d’estrelles guaitant sobre el zenit,
i un baume de martiri difons en les altures
damunt les tenebroses elictres de la nit.
Perfumes de misteri les vastituds obscures,
tes cinc ferides ragen la sang de l’infinit,
i en ton lleny invisible les gèneres futures
expien ja el suplici fatal de l’esperit.
D’un gran secret recòndit ets la inscripció gravada
sobre la corba negra de la suprema arcada,
entre l’esbart profètic de les constel·lacions.
L’enigma etern passeges d’incomprès jeroglífic,
i amb la llum que desborda del teu estol magnífic
d’un crisma fèrvid regues el pul·lular dels móns.
Consumació
La teva copa ostenta l’esveltesa dels lliris.
Un pit de verge, un dia, n’emmotllà la buidor.
Son crestall, quan ressona, sobre el matís d’un iris,
per celestials llunyàries difon la vibració.
L’encesor dels teus llavis, foc de dolços martiris,
floreix en doble arcada, rosa de temptació.
Jo vull que sobre l’ala del meus versos inspiris
la gràcia fugitiva del teu futur petó.
Oh moviment! Oh gràcia! Quina alta poesia
la Conjunció amorosa dignament cantaria
de la copa i la boca per la unció del vi?
Beu: després en la copa jo beuré ta besada
com en el fons d’un calze on ta sang consagrada
bulli en l’espaume doble del nostre ardent somí.
Les quatre presentalles del meu sonet
Primer quartet, de porpra i ivori. És la quadriga
que amb ta boca purpúria ritmi gloriosament.
Les vermelles crineres són antorxes, amiga,
que en l’ala dels meus versos devoraran el vent.
Segon. Carro d’or pàl·lid com ta rossor d’espiga,
dels meus ocults ensomnis t’aportarà el present.
La meva mà d’atleta son doble tronc castiga
quan sobre el meu vers ferri se revolta furient.
Plana de neu. La lluna. Troika d’argent avança.
És mon tercet, que ansia trobar la consonança
dels tres cavalls blanquíssims amb ta suau blancor…
Passa… Triga de bronze sota la nit desfila.
I el tronc de cavalls negres, rimant amb ta pupil·la,
porta l’última ofrena del teu sonet d’amor.
La dona i la ciutat
Plena de llum, formaves una alta melodia.
El teu cos era música i els teus ulls claredat.
Vagava el teu ensomni sobre l’ona del dia
al so d’un riu que brolla de la divinitat.
I sorgint allà enfora, creava l’harmonia
d’aquest poema únic l’ardorosa Ciutat.
Llavors l’himne que acorda sons de trompeteria
i campaneig de torres, entorn de tu ha cantat.
I la gran urb, vençuda, en primícia abundosa,
a tos peus deposava sa lira i sa filosa,
el tresor dels navilis i el foc de les fornals.
Mentre tu t’expandies com una rosa eterna;
de les munions futures eres la font materna
i els teus dos pits s’alçaven com dos escuts triomfals.
Orient i occident
Eleven els grans cedres visionaris
l’aroma d’un perenne sacrifici.
Déu es Déu… Sota els arbres mil·lenaris
l’ombra ofereix un agombol propici.
Sota d’ell s’atura el fadigat seguici,
els esclaus dressen els robusts velaris.
La boca flamejant dels dromedaris
apagarà en la font el seu desfici.
Al·là és gran… Mes al beure en la fontana
les bèsties de la llarga caravana,
sona en el fons com una queixa muda;
i ritma el so de la corrent tranquil·la
el panteig de la nàiade vençuda…
L’aigua, dels morros, lentament destil·la.
La corona
Transparència diamantina,
hora d’inefable pau.
Sembla que una veu divina
diu als homes: Adorau!
Sobre l’àvida piscina
on se reflecta un cel blau
la vella branca s’inclina
i fins a l’aigua decau…
Jo, d’aquest humil ramatge,
que, en respectuós homenatge,
graciosament s’abandona
entre un doble abim profond,
vull doblar-ne una corona
per l’altesa del teu front.
Estrofa al vent
Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per(a)què el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada
plorós de no poder-la acompanyar.
Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l’espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d’un incògnit occeà.
I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l’arquet de silenci de la nit.
I eternalment la maternal Natura
l’espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.
La cançó evocadora
Heu reparat, amics, que hi ha cançons
que us guarden, en llur verge melodia,
la mempria llunyana d’un bell dia
desvanescuda en invisibles fons?
Gusten els llavis els antics petons;
passa el perfum de l’oblidada aimia,
i tornen, esfumades, les visions
on, altre temps, el cor s’embadalia.
¿No era al so d’aqueix aire entresentit
que, reclinant el cap sobre son pit,
el bes d’amor nostres batecs juntava?
¿No era al ritme dels cors aconsonats
i al bullir de les dobles voluptats
que al lluny, sonora, la cançó passava?
L’abella del meu blasó
Abella errant que entre mes roses tresques
de la teva ala al voleteig suau,
i xucles la delícia de tes bresques
gravant el teu punt d’or en l’immens blau;
Abella errant entre mes roses fresques:
jo et gravaré en l’escut de mon palau,
en mes armes absents cavalleresques
i en la proa d’ensomni de ma nau.
I baix l’escut una inscripció que diga:
«Melifica per als bons, abella amiga,
i fibla contra els vils ton agulló.»
Ira i tendresa… Així, diu l’Escriptura,
un dia fabricares ta dolçura
dins la gran gola morta d’un lleó.
Odio les joies sobre la carn
Me repugnen les joies, Caterina,
sobre ton cos magnífic de deessa.
Les joies, ressaltant en la nuesa,
taquen vilment la teva carn divina.
Que quan ma boca sobre tu es reclina
i amb sàvia lentitud el coll te besa
profana la sabor de ta bellesa
el refrec d’una joia diamantina.
En les mans teves, les sagnants tumbagues
són un florir de purulentes llagues
on canta la ferida del rubí;
oscil·len, lletjament, les arracades,
i en les polseres a ton puny tancades
veig la tribu simiesca ressorgir.
La pavana al castell
Salutacions. Airosa comença la pavana…
S’inclinen les parelles en rítmic moviment.
Té una alta gentilesa la bella castellana
i als discretejos obre la boca somrient.
I el fort castell, sentint-se reviure, sobirana,
la prepotència antiga, se dressa rudament,
i entre el vol de les ombres, contra la cort llunyana
la febre dels vells odis passa com un gran vent.
Sona el retorn magnífic de les triomfals campanyes,
els ecos morts desperta de valls i de muntanyes
com un vibrar de trompes entre lliures penons.
Des del passat ressonen els corns de les caceres.
Daura una llum d’ensomnis els plecs de les senyeres
i al puny de les donzelles revolen els falcons.
A una bellesa del segle XVIII
Sortíeu de la sala
pel corredor desert.
El vell tapís de gala
s’endevinava, incert,
damunt la gran escala;
i en l’ombra on tot se perd
morien, batent l’ala,
els ecos del concert.
I vos passàreu, pura,
tota auba i esperit,
sens veure en la foscura
dels cels, a dins la nit,
perdent-se per l’altura
el geni, l’infinit…
Dins la basílica
La cúpula se bada
com un gran calze d’or.
Tremolen en l’arcada
tonalitats de flor.
Un feix de llum rosada
penetra dins el cor,
pols viva i animada,
que en la capella mor.
Fineix la lletania. Profonda psalmòdia
pels aires va pujant.
I sota el presbiteri
respon al vell psalteri
la turba suplicant.
De l’encenser brandant
una espiral s’envola
s’eleva serpejant
en blanca fumerola.
Sobre l’oneig del cant
en calma se bressola,
les voltes coronant
de pàl·lida auriola.
I en boires de perfum
cobreix la viva llum
de l’esplendent sagrari;
giravoltant, subtil,
sota el redós tranquil
del temple mil·lenari.
En el vitratge sant
floreix una viola,
que s’obre, fulgurant,
immensa i tota sola.
El dia es va acabant
i una gran ombra endola
del finestral gegant
la mística corol·la.
Per l’ignorat racó
ressona en la foscor
un eco de pregària.
La llàntia s’ha extingit…
S’acluca l’esperit
dins l’ombra solitària.
Llosa votiva
Sia per vos aquest Any Nou, caríssim,
auba serena d’un bell jorn de glòria,
pòrtic frontal d’incommovible temple,
plàcid auguri.
Sacra quietud en el redós pacífic
l’ànima vostra com un bàlsam ompli;
pròdigues vessin sobre vós les Hores
ombra propícia.
Simfonies
La selva animada
Albrecht Dürer
Tremolosos d’amor, els dos avancen
pel caminal de l’odorant foresta;
i damunt ells, amb efusiu murmuri,
el bosc apassionat de tots els somnis
i de tots els poemes, se desplega,
resseguint la cantúria misteriosa
de la incompresa i maternal Natura.
El cel, per les clarianes, deixa veure
faixes brunes de porpra vespertina,
que semblen, en la pau de l’hora augusta,
immenses draperies victorioses.
I mentre, sens recel, els dos penetren
per la sagrada quietud propícia,
en l’ombra pensativa se desperten
les ocultes mirades de les coses.
Tot reviu. Sobre el fons de l’espessura
se baden ulls d’insomni, que contemplen,
amb absorta expressió, l’amor que passa;
se’ls veu lluir, tot esbatent, boirosos,
el vel de la darrera somnolença;
i es fixen, amb magnètica mirada,
sobre el pas dels amants. El bosc s’anima
d’una estranya vivor. Les rels monstruoses
recobren l’energia que perderen;
serpejant se redrecen, i desclouen
un parpre flonge, conglaçat, horrible.
Les soques se cobreixen de parpelles
per on guaiten la vida mil incògnits
esperits que ressenten l’esglaiosa
presència de la mort. A cada fulla
una visió s’hi posa. I formiguegen
per la verda espessor del bosc ombrívol
els ulls vidrosos, plens d’espant, agònics,
com si es vegés el bosc de les dríades,
vegetals i divines presoneres,
o la dantesca selva dolorosa
on cada tronc es un etern suplici.
Mes res distreu els Amorosos.
Passen
entre els eixams immòbils, sense veure
les miriades de vides que els contemplen,
ni sentir la visió dels sers atònits
que damunt d’ells golosament se fixa.
Els brancatges desprenen cabelleres
d’ofídiques Gorgones, i relluen,
tràgicament, en l’ombra inexplorada
les flamejants pupil·les de Medusa.
En les serres llunyanes i fulgentes
l’ànima condormida se desperta
dels extingits volcans, i a cada cima
s’encén de nou la ullada somniosa
dels vells cíclops vençuts; les nuvolades
s’envolen en columnes de fumera
dels cràters anhelants, i amb aurioles
de resplendor olímpica coronen
el front petrificat de Polifemus.
Les agulles dels pins, com a tentacles
de grandiosos crustacis, se retorcen
i s’allarguen, mostrant a cada punta
una nina d’ull verd, humit de somni,
d’on se desprèn, escrutador, sinistre,
un raig fosforescent.
Tot parpelleja.
Les esfumades gradacions, que en l’ombra
de les fulles s’amaguen, són com iris
de pupil·les olioses que centellen
escorcollant el món. En l’aire sura
una ardorosa emanació de vida.
I amb la florida d’ulls esgarrifosa
sembla un camp de follets la gran boscúria.
Cada fulla del bosc és un oracle
que pensa eternament una resposta.
Les branques retorçudes, doloroses,
són sibil·les glaçades en l’espaume
suprem d’una visió desconeguda,
que se repengen, esperant la pròxima
trobada de l’Amor amb sa companya,
la dolça Mort, que eternament vigila
en el fons misteriós de cada ruta.
Les roques gegantines, que rodaren
de la carena dels turons, aixequen
vagues gropes d’esfinx, i entre llurs tosques
caràtules de pedra se destrien,
al bell mig d’unes òrbites de marbre,
vívides lluentors que giravolten
en desficiós afany, o se concentren
en visions esglaiades i terribles.
Mes res altera la gentil parella,
i passen els amants davall les voltes
de la selva sens fi; callats transcorren,
mesclant, entre frenètiques besades,
en les àvides boques els somriures.
Dels ulls oberts no veuen les fileres
enceses crudelment en la foscura,
ni dels esguards ressenten la ferida
brutal i rencorosa que els travessa.
I a l’entorn, les mirades de les coses
els van seguint amb obsessió macabra,
com si vegessin sota la superba
vitalitat del jove, o la frescura
de sotil poncellatge que colora
la celestial donzella, el terrorífic
descarnament futur de les osseres.
I per sobre les testes que s’ajunten
del galant i la blanca damisel·la,
coronades d’una aura lluminosa,
guaiten, entre les voltes atapides
de l’arbreda vital, dos ulls encara,
més esglaiosos, més badats, més tètrics,
que mai veurà ningú; són la mirada
de la secreta Norma de la vida,
que vagament regeix les tenebroses
destinacions humanes, i deposa
pels caminals eterns una ombra negra
sobre el trist vianant, i se difuma
estenent sobre el fons dels precipicis
el mantell de les boires misterioses,
on s’entreveu confosament, en somnis,
el pas de les deïtats desconegudes.
Sota els ulls vigilants, crudels, hipnòtics,
avança, avança la gentil parella
i en l’ombra va perdent-se, va perdent-se
vers les fatals destinacions futures.
I darrere son pas el bosc recobra
la primitiva quietud: s’apaguen
les ullades terribles i retorna
la vasta selva a son repòs, tranquil·la.
Sols queda, en la dolçor de l’hora augusta,
ressonant vagament, la fervorosa
cançó que eleven els fidels ramatges
a la incompresa i maternal Natura.
Entre les ombres, mares del Misteri,
fresquívols llunyedars, camins sens terme,
dins l’espessura mística se fonen…
La Costa Brava
Caribdis
Ídols de pedra gegantina i freda,
ares immenses de les altes ones,
nostre vaixell, de les obscures viles
una escomesa us porta!
Sobre la mar, com elements avancen
ungits de llum. De la feresta cima
deixen desprendre una crudel i muda
serenitat eterna.
Són ells, els déus encadenats, immòbils,
caiguts un jorn del paradís hel·lènic,
i en les entranyes insensibles guarden
una adormida força.
Són ells, vensuts pel Septentrió fantàstic
que els arrencà la divinal natura.
I esperen sempre el despertar terrible
de la Potència opresa.
Són ells, que daren als primers artistes
la noció dels temples morts que tomben,
velles pagodes on els trencs gravaren
sinistres jeroglífics.
No tenen nom. No els coneixem. Tots dormen
en la inconsciència del nirvana búdic,
com a faquirs a dins el bosc, en èxtasi
o com a déus granítics.
Tals contemplaren l’arribada absorta
de les primeres i porugues veles
i els navegants els adoraren, trèmuls,
caient sobre la barca.
I els vells penyals, embolcallats de boires,
alts dins el dubte de la mar sagrada,
aparegueren com a monstres bíblics
vinguts de les llegendes.
Com a gegants d’encantament o ensomni
que devoraven els viatgers sacrílegs
i dins avencs desconeguts llançaven
les naus humils i frèvoles.
Com a dragons que condormits guardaven
l’Illa esplendent; i darrere ells, geloses,
les verges valls el ric tresor obrien
de misterioses fruites.
Són ells, els Cíclops de mirada morta
que, am l’ull vidrat i per a sempre fix,
de l’infinit l’esgotament esperen
i el braç retut reposen.
Alcen triomfals la monstruosa testa
cada matí; i el sol naixent fa caure
bàlsam de llum damunt les grans ferides
dels blocs vermells, immensos,
per on transcorren regalims i taques
d’humitat negra i sanguinosa, restes
de les batalles dels vells temps gloriosos
que tornaran un dia.
I el cor reprenen dels vençuts titànics,
vella cançó que amb el llevant arriba
tot desvetllant en la memòria ansiosa
reminiscències tràgiques.
Sembla que extàtics, en suau deliqui,
la Inexistent divinitat adoren
i en el cel buit banyats d’unció penetren
per l’entroberta volta.
Són les Esfinxs, que el temporal desperta
i que interroguen els vaixells que passen
per l’eternal camí de Tebes, ruta
del pervenir sens terme.
Com avançades de la mort, dormides
a la claror del sol ardent, en somnis
callats mediten l’immortal problema
de l’única Existència,
en la inconscient contemplació infinita
de les muntanyes, que, en l’august silenci
del món humil, senten baixar de l’èter
la incògnita harmonia…
I quan els núvols damunt ells davallen
banyant llur front martiritzat, pietosos,
la resplendor a l’esperit se mostra
d’un panteisme místic.
En el gran Cosmos s’incorpora l’ànima,
i com una aura de sotil dolçura,
de les antigues edats d’or serenes
un reconfort arriba…
Per moments tomben atalaies mortes,
castells vençuts que els temporals estimben
entre els penyals. I els vells turons en l’aire
austers i muts s’eleven.
A dalt s’aixequen les faroles blanques,
guaitant les naus que en l’horitzó desfilen
i alçant com braços dins la nit la pobre
llanterna solitària,
la llum que miren allà endins, dubtosos,
els mariners desconeguts que passen
en la calitja de la mar inquieta,
vetllant sobre la proa.
Negres cavernes que socava l’aigua
i on les nereides reposaven, dolces,
desfent en l’ombra dels fondals claríssims
les cabelleres verdes,
guarden visions de terrorífics monstres
fregant l’escata pels cantells i puntes,
apocalíptics animals que semblen
despresos d’una gàrgola.
Com holocauste d’eixa mar vençuda
pels promontoris sens pietat i rígids,
baten les ones estrellants barreges
de quilles i cadavres.
La transparència dels fondals convida
traïdorament, i enmig dels jorns de calma
baixa del cel a damunt l’aigua oliosa
una gran ombra negra…
Les coves verges
Allà endins, blanques, de puresa ignota,
pel gran domini del misteri, esquives
com a deesses virginals que reinen
dins l’absoluta fosca,
nien les coves on a mils, besant-se
per l’infinit de les tenebres mudes,
en deliciós miniaturat floreixen
estalactites pàl·lides…
Són coves verges. L’ideal congrien
d’una suprema i palpitant bellesa.
Ningú les veu, no han vist la llum profana;
no saben que són belles.
I sempre, sempre, travessant centúries,
el degotís, palpant la fosca, avança.
I una immortal vitalitat batega,
serena, perquè és única.
Damunt el caos tenebrós se tanca
la volta immensa, i pels racons habiten
les femenils divinitats caigudes
amigues dels poetes.
I en el mirall dels gorcs quiets, puríssims,
banyen la forma de la verge clàssica
i una remor de clapoteig aixequen
que es perd al lluny, sonora…
Altres, passant, en sempitern desfici,
dins un gran vel de cabells rossos, sembla
que amb plany tristíssim l’elegia entonen
de la beltat romàntica.
Un vent odiós de veritat, de prosa,
les desterrà del bosc nadiu; volaren
dins una boira d’il·lusió i misteri,
ploroses i vençudes.
Eren les nimfes de les odes gregues;
eren les muses dels cantors de Roma;
eren les fades maternals i tristes
de la Llegenda morta.
Floralia
A en Santiago Rusiñol
Andante
Els jardins són el místic santuari
de la dolçor secreta de la vida;
són el sopluig de calma on se revela,
pel que n’és digne, l’hora fervorosa
de transfiguració de la Natura.
Ells canten tendrament a cau d’orella
la cançó desmaiada de l’ensomni.
Fragments d’humanitat, ploren en l’ombra
frescal de les tranquil·les enramades
la infinita tristor de l’existència ;
plor de discretes llàgrimes que tomben
dels brolladors agònics, amb un ritme
planyívol d’elegia funerària.
I somriuen a voltes, remorosos,
amb musical murmuri, per les íntimes
soledats dels racons, sagrat refugi
de divina quietud a les parelles
fugitives del món; alçant, pietosos,
sobre els caps que s’ajunten, la corona
de les branques ardides o l’arcada
triomfal de les rames que se besen.
Amb poderosa temptació, presenten,
dins la fosca insinuant, els llits de molsa
qui s’obren vagament, humits de saba
despresa de les soques ardoroses.
Parlen dels déus desconeguts, que nien
en el fons de les mortes aparences;
d’una ignorada força condormida
bategant en el cor dels sers immòbils
aparentment inanimats, que esperen
per desvetllar-se l’hora misteriosa
de les evocacions. En el silenci
destil·len i refan l’essència oculta
que va nodrir les profanades selves,
la substància difosa en tots els àmbits
de la contemplació, l’aroma místic
esfumat sotilment en les calrades
que de la terra, amb suavitat, s’aixequen
com holocaust al cel, en exquisides
emanacions.
Tot viu, tot sent i pensa.
A l’entorn de les soques dels baladres,
baix l’abrigall de l’heura pudorosa,
guaita la serp del Paradís, que espia
l’arribada inquieta de les verges,
preparant, cautelosa, la funesta
revelació secreta de la vida.
En les espesses tofes defensores,
de les revoltes mundanals els ecos
s’esvaneixen i moren.
Tot és calma.
Adagio
I en els jardins s’ajunten les disperses
ànimes de les coses, evocades
per una poderosa taumatúrgia
que les crida de sobte i les congrega
com en nit de Walpurgis les diableses.
En cada flor se tanca una penyora
del cor humà; les ànimes uniren
espirituals trofeus a cada branca.
Les dàlies són ardents escarapel·les
i les hortènsies virginals insígnies.
Els girasols murmuren les ufanes
dècimes dels galans a les hermoses
sobre els teatres de les corts caigudes.
Les magnòlies s’esplaien en florides
de blancor lluminosa, i els geranis
iris de pau congrien sobre els núvols
dels atapits fullatges amorosos.
Les roses esplendents guarden intacte
l’estre d’Anacreont; les margarides
s’ofereixen encara a les donzelles
amb prestigi secret de bones fades
que preveuen l’Amor; les passioneres
expandeixen l’emblema messiànic
com miracle vivent, en testimoni
perennal de la fe; les violetes
s’amaguen tremoloses a la vora
dels impúdics clavells; enamorades
d’un ideal incògnit, les anemones
beuen la sang dels Redemptors que tomben
sota el pes de la vida; les gardènies
desprenen un perfum de poesia
desconeguda dels mortals, s’inflamen,
en llibertat altiva, les roselles,
d’una encesor frenètica; els nenúfars
s’arrisquen palpitant sobre l’ensomni
dels estanyols on se condorm l’oratge.
Els lliris, transportats, conten llegendes
d’ideals heroismes; i amb deliqui,
els nards contemplatius canten l’augusta
tradició de les tendres pecadores
que s’espaumen d’amor, badant la vista
a una claror mai somniada, i beuen
l’emanació sotil dels Evangelis.
Els pensaments concentren i desxifren
les veritats futures; conciroses,
les camèlies recorden les belleses
pàl·lides, moribondes, que passaren
un dia per la vora dels poetes,
deixant-los, tot passant, la confidència
de martirials passions; els gesmins bíblics
canten les sulamites ardoroses
que finiren per sempre; i plens de glòria,
formen els crisantems aristocràtics
polícromes estrelles, on germina
la norma de les arts desconegudes.
Amb rigidesa d’obelisc, s’eleven,
austers, amb muda unció, xiprers simbòlics,
cap al cel fugitiu, fent presentalla
d’un misticisme silenciós. Vers terra
s’inclinen els desmais, amb dolorida
resignació. Se blinquen els brancatges
dels immortals llorers, sobre la testa
de les blanques estàtues, les caigudes
deesses del temps mort, petrificades
en els racons ombrius, on el silenci
té vagues ressonàncies que inicien
els elegits a una divina glòria
mai sospitada pels humans. Perfumen
els nupcials tarongers les delitoses
voltes de les rotondes apacibles,
amb recordanses d’ideals hel·lènics
i de rondalles medievals. Serenes,
les araucàries reflexives tracen
simètriques tanyades, i dibuixen
com a formes rituals de canelobres.
I per damunt de tot, com gegantines
tendes de guerra, recordant la muda
soledat del desert originari,
s’espargeixen en l’aire les palmeres.
El verd esclata en notes infinites
que neixen de la llum miraculosa:
la clàssica verdor dels miosotis,
l’alegre de les murtes i dels pàmpols,
la vívida esponera dels bellveures,
la somorta claror de les alfàbregues
i de les vaumes-roses, amb la forta
verdor de les acàcies, l’esblanquida
dels llimoners, vora la tinta obscura
de les fecondes heures parietàries.
I pels camins que fugen, baix les voltes
de catedral que enclouen les omedes,
els raigs de sol, atravessant les llargues
columnades de soques, les bardisses
i les obscures enramades, formen,
amb els ramells, brodats i miniatures
de finestrals aràbics o sistemes
de màgiques i enceses claraboies.
Maestoso
I sobre flors i plantes i macissos;
sobre els troncs que s’empinen, com en èxtasi;
sobre les branques que es redressen, àvides,
meditatives, adorant la immensa
divinitat de la visió i de l’hora;
sobre les flors provocatives, lànguides,
que es baden amb dolçor; sobre les herbes
que cantussegen vagament, dormides;
sobre les fontanelles i cascates,
que sempre repeteixen a l’uníson
una mateixa nota melangiosa;
sobre la gran serenitat que vessa
des del cel protector, damunt la trista
contemplació sens fi dels solitaris,
sura l’himne inefable, el psalm litúrgic
que els móns entonen amb humà desfici,
la Poesia universal, estrofa
sublim que puja com un cor hieràtic,
grandiosa simfonia del Misteri,
que ressona només pels que són dignes
de morir per l’Amor. D’entre l’eterna
verdor de vida del fullam s’eleva
com un càntic d’ofrena: les corol·les
presenten com a fum de sacrificis
aromes d’oració; fervents, els calzes
ofereixen l’encens expiatori,
i en divinals col·loquis, somniosos,
s’abismen els pistils, com si escoltassen
la profecia d’aliança eterna
quieamb els déus juntarà les criatures.
Un gran defalliment les plantes blinca;
s’esfloren les poncelles llacrimoses
tot just obertes, vibracions estranyes
se fonen en les aures somnolentes;
visions incertes passen, fugitives,
en els racons violats, dins l’espessura
dels caminals perduts, on resta encara
l’estela delicada i vaporosa
de les belleses mortes, una feble
vitalitat anima les rompudes
imatges de les nimfes, per estones,
dubtosos sons de xerroteig arriben;
i d’entre les guirlandes volanderes
que ajuntaren un temps les columnades
dels templets derruïts, i les ploroses
enfiladisses que anhelants s’enfilen
recercant els balcons de les Julietes
i posant vels de protectora guarda
sobre els altars d’amor, vedats als homes,
apareixen, en lentes teories,
en blanques processons, les damisel·les
fonedisses, boiroses, incorpòries,
que un temps llegien, somniant, a l’ombra
confidencial i amiga, a la carícia
dels recers solitaris, on arrelen
els arbres familiars; tornen i senten
els apagats ressons dels comentaris
que els eterns Galeottos suggeriren
al virginal sentit; són papallones
d’encantament, que cerquen la darrera
llacor de bàlsam, i ansioses beuen
l’eflorescència dels jardins, on troben
la darrera amargor deliciosa
de l’enyorada vida.
Plens d’angúnia
els sàlzes llastimosos deixen caure
sobre els bassals desfetes cabelleres
de nàiades vençudes, i desfilen,
solemnials, amb lentitud superba,
damunt l’aigua calmosa, els darrers cignes,
blanques encarnacions de les llegendes.
Un gran perfum de vida, que conforta
les energies refredades, brolla
de la terra tranquil·la; se consuma
l’elevació sagramental; és l’hora
de la suprema fe; de genolls cauen
tots els sers que rebullen en la fosca
dels móns ocults; i l’esperit domina
la percepció total de l’existència.
Les aigües, ensopides, se vesllumen
de claror celestial; les enramades
serenament se banyen en l’atmòsfera*
dels ideals indòmits; els poetes
reben la sensació desconeguda
d’un temps que no transcorre, dolces llàgrimes
ungeixen d’infinita melangia
la muda adoració, i el món s’endola
del trist esmortiment de la vesprada…
Lento
Qui la pogués cantar, la poesia
dels jardins, en llurs formes i quimeres
a travers de l’historial. Cada fulla
té un esqueix d’esperit, guarda una estrofa
de les generacions que atravessaren
el caminals borrats per la falzia.
Jardins d’Orient; pensils de Babilònia;
bosquets que s’estenien vora els temples
als quatre vents oberts, en les tranquil·les
i maternals riberes que ombrejaven
els rius divinitzats; velles omedes
dels paradisos perses; salomònics
parcs olorosos que guardava el Líban ;
vergers de l’Índia, on, a la nit, els lotus
revelaven els mites lluminosos
de les transmigracions; horts de Caldea,
on reflorien els Edens primaris ;
sacerdotals praderes de l’Egipte
vergers d’Arcàdia, ombratge filosòfic
dels jardins d’Academos; voluptuosa
memòria dels jardins de les hetaires
inspiratrius; correctes quadratures
dels temples d’artifici que es nodriren
en la llei geomètrica de Roma;
on les patrícies acudien, mòrbides,
a reclinar-se sobre el marbre hel·lènic,
a l’ombra dels parrals, vora la porta
dels impluvis oberts a l’estelada,
mentre juguetejaven les morenes
en el fons dels aquaris, que bevien
la llum esmorteïda dels crepuscles
florits alcàssers dels emirs, joioses
arbredes dels harems de les sultanes;
atris de les mesquides, on ressonen
amb raig melodiós les fontanelles
de les ablucions, redós letàrgic
dels càrmens granadins; plantes ombroses
dels claustres venerats de les basíliques;
vil·les d’on se desprenen els efluvis
dels sensualismes italians, boscatges
laberíntics, glorietes amoroses
dels Trianons, ombracles versallesos
qui renovaren la visió cloròtica
dels cicles decadents; ombres propícies
al misteri del bany, sagrat per totes
les comunions de l’art; rambles que reguen
els escolims verdosos que vessunyen
dels mitològics brolladors; desertes
avingudes de tells, ombrius passejos
on el romanticisme se revela
ple d’un encís etern, d’una delícia
veladament sexual i torbadora…
Tots vosaltres sou formes de la immensa
visió del temps passat, sou la mortalla
de les sagrades tradicions, que dormen
com a lloses votives, baix les herbes
en ondulant catifa tremoloses.
Sou l’eterna Artemisa, sou l’essència
feminal de les coses, la que exhalen
els oratjols amb alenada humida,
les fulles vellutades, els crepuscles,
púdicament vermells, les aurèoles*
dels pinars reïnosos, la cadència.
suau de les boscúries, el planyívol
broll de les fonts en la nocturna calma;
la sensual curvatura de les comes;
les selves on el vent se purifica;
l’esblaimada blavor dels horabaixes
i la blancor de lluna sobre el somni
dels camps embadalits; sou les penoses
obres d’art que fabrica la Natura
torturada pels homes; sou les falses
concepcions de la vida.
Malaltisses
imitacions de la florida esplèndida
d’altres climes vitals, que el sol fecunda;
aristocràcies decadents, marcides
en la teba quietud dels hivernacles;
refinaments puríssims, que no es mesclen
de baixa utilitat, personifiquen
les belles d’altre temps desparegudes,
flors de la vida, que el mestral s’emporta.
I els esperits selectes hi voltegen
com a raig fugitiu, com ressonància
de la pròpia cantúria, melancòlica
divagació del propi ésser, perduda
sobre lo contemplat, en el consorci
de la Natura amb l’home; i departeixen
amb la Natura amiga, en franciscanes
delectacions, fins que n’extreuen, pura
i amb nova vida aletejant febrosa,
la musa familiar o la memòria
vivent de les llegendes extingides.
Les cabelleres (Simfonia eròtica)
Andante
Evohe! Vull cantar les vives cabelleres
que en giravolt grandiós escampen, volanderes,
per l’amplitud del món una esplendor triomfal,
traspassen l’esperit d’una aura feminal,
deixant un baume ardent sobre les blanques vies ;
dissipen, tot passant, les fondes melangies
i animen amb llur vol la trista solitud
com un present gloriós d’eterna joventut.
Cauen superbament com a vitals cascades
i formen a l’atzar copioses torrentades,
brollant com un gran doll, volant al buf del vent;
s’esmunyen entre els pits marmoris, dolçament;
cobreixen el dors nu d’una ampla nuvolada,
i púdiques, subtils, damunt la carn rosada
deposen un mantell de suau diafanitat
o passen espargint un bes apassionat.
Difonen en l’espai una ideal carícia,
desprenen un sexual efluvi de delícia,
s’esbaten per tots vents amb alta majestat,
desborden sobre el front com un gran riu sagrat,
se torcen com serpents amb voluntat lasciva
o en corbes solemnials sobre la testa altiva,
i tracen a l’entorn un devessall de llum
o una ombra refrescant ubriaga de perfum.
Dibuixen el menuet gentil de les trunyelles,
i encoblen entre els plecs agòniques poncelles,
i deixen, reposant sobre els brodats coixins
una inefable olor de roses i jasmins.
En el redós obscur, disperses i desfetes,
són cues de fulgor de divinals cometes,
vessant sobre els espais un rastre nebulós
que enllà de l’infinit tramet son raig confós.
Mostren tonalitats de misteriosos iris;
tenen emanacions de violes i de lliris
que enlairen a l’entorn un hàlit embaumat…
Són l’esplendor vivent de la feminitat.
Presenten la rossor d’aurífiques diademes
o la negror de nit de tenebroses gemes.
Brillen en la foscor amb cèlic espurneig.
Conserven la humitat unctuosa del bateig.
Un intrincat teixit amb llurs filats combinen;
se fomen dins el cel, i els savis les afinen
entre l’eixam sagrat de les constel·lacions.
Són el boirós lligam de les carnals unions.
De l’infinit del temps lliguen l’estrofa immensa;
del ritme universal són la flotant cadença.
Són el cordam desfet d’una gran harpa d’or
i d’ecos immortals oculten el ressò.
D’un sol desconegut són raigs que se congrien,
d’on les vibrants clarors en l’ombra se destrien.
Són l’esperit vital i són el moviment.
Tenen un tornassol d’embalsamat ungüent.
I en curves ideals airoses destrenant-se,
segueixen el revol eurítmic de la dansa.
Del tocador ignorat difonen el perfum
i d’una absent claror reflecten el vesllum.
S’esplaien relluint en infinides ones,
les testes encerclant amb vívides corones ;
i entre el manat raüll hi nien, enlluernants,
estels sobre la nit, les perles i els diamants.
S’embaumen amb anhel de les frescors nocturnes
i enclouen la sentor de les flairoses urnes.
Dels arrecers secrets aporten la dolçor,
d’alcoves virginals guardant l’emanació.
Senyen el giravolt d’una òrbita infinita.
Recorden l’escumeig d’on va sorgir Afrodita.
Duen un bany lustral de celestials conforts,
posant nova vigor damunt els cossos morts.
S’estenen sobre els camps com una pluja eterna;
els vessa el sol roent una ona que enlluerna.
Els vespres encantats, els vespres clars d’estiu,
cobreixen les nuors d’una ona protectriu.
S’esblaimen els matins d’una fervent dolçura.
Llur rastre centellant entre la nit fulgura.
Són com un esplendent broll d’immortalitat
que davallant del cel desborda esvalotat.
Adagio
I llur oneig vibrant, com un trofeu de glòria
travessa victoriós els segles i la història.
Foren dels naztarens el distintiu sagrat;
guardaren de Samsó la masculinitat.
Per sota l’elm diví de Pal·las Atenea
covaren el ferment simbòlic de la Idea.
Venceren d’Absalom l’obstinació rebel.
Megera les dressà com un drapell crudel.
Ornaren de claror el front de Berenice.
Lluïren, removent verdor bellugadissa
quan, en l’atzar del joc, les filles de Nereu
nedaven per esbarts al fons del mar Egeu.
S’alçaren serpejant en avernals corones,
horribles, sobre el cap ferest de les Gorgones.
I en grans ondulacions i rulls caragolats
floriren sàviament en l’art dels pentinats.
Cobriren la imperial carnalitat d’Helena
formant sobre son tors una radiant melena.
Ungiren de perfum els ritmes ovidians.
Dictaren als cantors mil odes palpitants.
Secaren de Jesús les plantes beneïdes,
per l’alta Meretriu de plor i mirra ungides.
Al fons del Venusberg, el mític arrecer,
taparen amb amor el pit del Cavaller.
Al mur dels monestirs, en místiques ofrenes,
deixaren bells presents de bucles i de trenes.
Francesca s’hi abrigà dins l’ombra de l’Infern
girant per l’aire impur en son martiri etern.
Fiammetta les cobrí de flors mentres Lionella
contava al bell estol la impúdica novel·la.
Beatriu les dugué al cel com una boira d’or.
Laura les desteixí, les destrenà Lionor.
Besaren els talons de nostra Agna Maria,
i al tàlem de Romeu cantaren l’elegia.
Ornaren de polsim el cap de les Ninons;
fingiren pastorals al pati dels Trianons.
Rodaren amb el fus o el torn de Margarida;
per tot difuminant una aura amorosida,
esteles de claror, vibràtils rossegalls,
disseminats penjois, multicolors plomalls…
Scherzo
Llur forma perennal per tot se transfigura
i es mostra en els moments més alts de la Natura.
S’eleva poc a poc, amb moviment suau,
del vespre silenciós ple de serena pau.
Dels núvols se desprèn en llargues flocadures
o en devessalls de foc caient de les altures;
i brolla en glops de fum dels sòtils familiars
com del cendrós caliu de primitius altars;
i esclata àrdidament en milenars d’espires
damunt el flam furiós de les sagrades pires.
Sobre les mars sorgeix en crestes escumants,
batent la senectud dels penyalars gegants;
i en els fondals ombrius de llums esmeragdines
congria el món ocult de les ciutats marines,
i tomba en tendres fils dels esllanguits desmais,
mirant-se dins els gorcs com en brunyits miralls;
corona dels lleons l’olímpica feresa
i flota dels cavalls en la crinera estesa
que a l’atzar del galop dels esquadrons triomfants
s’envola sobre el dors hirsut dels huracans.
Allegro
Ah, els teus amats cabells radiosos com un astre,
que ombregen sobre el pols blancures d’alabastre,
els teus cabells de sol, els teus cabells divins,
nuats sobre ton front, sobre ton front d’esfinx!
Un hàlit torbador del ros cabdell s’exhala;
tenen estremiments com el batec d’una ala.
Tos brassos mòrbids, nus, fermant-los lentament,
s’ajunten sobre el cap amb dolç esllanguiment.
Mon bes hi sent el foc d’una ardentor humida,
mes mans un bategar de turbulenta vida
quan amb passió, la nit, els desnuam els dos
i tomben opulents en nimbe esplendorós.
Traducció d’Odes d’Horaci
A Venus / Oda XXX, LL. I.
Oh tu, de Pafos i de Gnidi reina,
deixa el repòs de ta dilecta Cipris;
per tu Glicera amb ric encens perfuma
cambra sumptuosa.
Vinguin amb tu les descenyides Gràcies,
ton fill, Mercuri amb un corteig de nimfes,
i la sens tu poc estimable dea
la Jovenesa.
A un jove esclau / Oda XXXVIII, LL. I.
Jove, m’estraga la ufanor dels perses ;
d’un tell ombriu no me duràs l’escorça
per ma corona, ni on se troba cerquis
rosa tardana.
Res més que murta portaràs, sol·lícit,
si em vols complaure, i en omplir ma copa,
bé els nostres fronts adornarà la murta
sota la parra.
Càntic secular
Febe, Diana que a la selva triomfes,
gala esplendent de la sublim celistia,
Déus eternals, vullau atendre nostra
Festa sagrada,
Quan, obeint les sibil·lines ordres,
càndides verges, jovincels tendríssims,
canten als déus de nostres set muntanyes
l’himne de glòria.
Sol victoriós que amb nova vida sempre
portes el dia en la carrossa augusta,
res més potent que nostra mare Roma
mai il·luminis!
Els parteratges dolorits consola,
plàcida Ilitia, conhortant les mares,
per Genital o per Lucina et preguin
mortes d’angúnia.
Dea, feconda les vitals entranyes
de nostres fembres, amparant pietosa
les lleis nupcials que eternament suscitin
riques fillades,
Perquè, finides les anyals desenes,
en els tres jorns i les tres nits de festa
danses i jocs i càntics vells aclamin
nova centúria.
Parques de veres prediccions, oracles
incommovibles, ajuntau, benèvoles,
el vaticini de diades pròsperes
a les passades.
Brolli la terra bestiars i fruites,
el front de Ceres coronant d’espigues,
cèliques aures les llevors nodreixin .
clares rieres.
Guarda’t el feix de les mortals sagetes,
mira-ns, Apol; el cor de nins te pregal
Lluna bicorn, t’aclamen veus de nines
reina dels astres!
Si aquesta Roma és obra vostra, i d’Ilion
a les munions que els llars nadius deixaven
vàreu obrir fins a la mar etrusca
ruta propícia,
I el cast Eneas, de la pàtria morta
sota les flames generós conduint-los,
els anuncià de l’esplendor futura
l’alta revenja,
Déus, infondiu ample esperit als joves
i a la vellesa quietud magnànima ;
Grandesa eterna per les gents de Ròmul,
saba prolífica!
I el descendent del vell Anquís i Venus,
que la sang vessa dels bous blancs en l’ara
de vostre temple, els enemics subjugui,
gran en clemència!
Sobre les terres i les mars domina,
vencen el mede les destrals albanes,
la veu de Roma tremolant esperen
l’indi i l’escita.
La fe, l’honor, la probitat perduda,
virtut i pau ja de l’oblit sorgeixen ;
pròdig el corn de l’abundancia vessa
béns i delicies.
Oh Febe augur, el d’arc vibrant i fúlgid,
amor vivíssim de les nou Camenes,
tu que retornes les morentes forces,
Déu salutífer.
Si el Palatí benignament esguardes,
la sort del Laci i la vigor de Roma,
de nostra vida el terme curt allarga
sempre amb més glòria!
I tu, Diana, que en el cim imperes
de l’Aventí, quinze varons t’invoquen :
escolta els precs d’adolescents belleses,
Dea sol·lícita!
Júpiter, déus, tots escolteu la súplica,
i alta esperança emportarem, joiosos,
els que en elogi de Diana i Febe
l’himne cantàrem.
El cant de les turbes
Ça ira
Vindrà, vindrà, vindrà
el terrible dia de la revolta;
vindrà, vindrà, vindrà
i la rossa testa rodolarà!
Mirau-la, la princesa, que esplèndida n’està
la rossa cabellera en l’aire volejant.
. . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . .
Vindrà, vindrà, vindrà,
el terrible dia de la revenja,
vindrà, vindrà, vindrà
i la rossa testa rodolarà!
No quedin tes finestres obertes a l’espai,
que els vents perduts podrien marcir-te la beltat
i els crits profans del poble no et deuen eixordar.
Les queixes dels famèlics per tu no sonaran,
ni dels soldats que moren el terrorífic plany.
Però arribarà l’hora, bé l’hora arribarà
i tes finestres closes a estelles saltaran.
Com una immensa onada la veu s’elevarà,
la veu d’aquelles turbes que ignoren la pietat,
i sobre els teus tapissos i els rics encortinats
per la finestra oberta, oh pavorós esglai!,
els caps de tes cambreres per terra botaran,
i els ulls badats, vidrosos, on l’ombra passarà
d’una agonia horrible i d’un suprem espant,
sobre tos ulls de nimfa per sempre es fixaran…
Desfetes cabelleres i bucles ideals,
com a serpents innobles arreu s’espargiran,
i llurs rissets aurífics ajuntarà la sang,
la negra sang fumosa, perdent-se entre els bassals.
I tu, la bella reina, la jove celestial,
sobre ton coll finíssim, més que el d’un cigne, blanc,
una fredor humida, viscosa, de tallant,
entre calfreds de febre, corpresa sentiràs…
Vindrà, vindrà, vindrà
el terrible dia de la revolta;
vindrà, vindrà, vindrà
i la rossa testa rodolarà!
I en la gran plaça ombrosa de sota el teu palau,
sobre la sang perduda i els membres bategants,
al clar de les fogueres les turbes dansaran.
I masegades testes, morades, degotant,
al cim de llargues piques per tot passejaran,
sobre els carrers fangosos, entre frenètics clams.
Crineres espargides, com a trofeus reials,
la sanguinosa terra per tot agranaran,
a la rojor d’antorxes i teies crepitants.
La flama dels incendis pel vent serpejarà.
I els pits que es deixen veure sota els gipons badats,
els túrgids pits quie mostren finor de lliris blancs,
esclataran en vives roselles flamejants.
I de les roges turbes l’esgarrifós eixam,
revolta venjadora que aixeca les ciutats
i les nacions trastoca d’un cap a l’altre cap,
damunt les carns fumoses elevarà son cant…
Vindrà, vindrà, vindrà
el terrible día de la revenja;
vindrà, vindrà, vindrà
i la rossa testa rodolarà!
A la senyoreta Rosa Morgades
Reina de la festa dels Jocs Florals de Rubí
on fou premiada la poesia anterior
Dia de llum… En la florida festa
sonava al vent la sanguinosa estrofa,
i difonent-se, retrunyia l’eco
com a remors de turba.
Remors de poble esvalotat, disperses
en l’aire mort… I amb la crudel tornada
Vindrà! vindrà!, terriblement sorgien
belles rojors d’incendi.
Rojors d’incendi, baf de sang fumosa,
com a vinguent de les sinistres places
on al llampec del xop tallant un dia
rodolaven les testes.
Rodaven testes de lilials regines,
i entre les ires de la fera Poble
carns adorables de princeses rosses
eren de mort segades…
Dia de llum… I tu, damunt el soli
de majestat i de bellesa pura,
en homenatge sota els peus miraves
l’eterna poesia.
Oh recordança celestiall Oh reina!
Tu ets el trofeu de ma major victòria.
Tu el teu somrís meravellós posares,
suau, sobre mon estre
que s’estremia desbordant rancúnia,
i les mans teves delicades, dolces,
sobre ma lira de trencades cordes
totes vibrants de fúria.
I amb la mirada dels teus ulls portares
una unció de femenil delícia
sobre la mascle visió d’oprobi
de les reines vençudes…
Deixa que vagi entre el manat negríssim
dels teus cabells eixa candent corona,
nimbe de foc, nimbe de llum, alçant-te
com alada Victòria,
viventa musa dels temps nous, que vibra
sobre les turbes anhelants la teia
entre un volar de cabellera i flames,
oh Llibertat! oh Verge!
Rosa gentil, Rosa d’amor, Rosa ígnia,
guardin tos ulls una inefable aroma
i com arcada de clarors t’envoltin
els abelleigs d’idil·lis,
dansa de fulles de llorer despreses,
papalloneig d’invocacions i càntics,
brolls de fontanes, raigs de sol i brises,
Rosa, Mística Rosa!
Sobre el teu cap que jo entreveig, tendríssim,
bruna amorosa de nocturnes trenes,
posi un fulgor d’escabellada antorxa
aquesta flor purpúria,
flor de suplici, flor de sang, flor tràgica,
rosa de bella crudeltat, rosella
que per tu, Rosa, del jardí d’ensomni
va collir-me una Eumènide.
Entre la febre de mes nits insomnes,
la teva imatge em vetllarà el desfici
i m’ungirà d’inspiració violenta,
oh ma forta Polímnia !
I quan en hora venturosa arribi
als peus del tron on gentilment reinares,
Reina d’un dia, ton vassall de sempre,
a l’atzar de sa ruta,
pugui, flectant-se en reverència airosa,
l’ànima oberta a la visió magnífica,
posar son llavi assedegat de glòria
sobre ta mà de reina.
A la ciutat futura / Fília
A en Manuel de Montoliu
En calma el dia mor… Amics, l’hora és sagrada.
De nostra Pasqua, amics, declina la diada.
Fineix el sol amb majestat.
A l’aire capvespral obrim les galeries,
la santa copa alcem sobre les amples vies
i brindem, companyons, per la Ciutat!
Per la Ciutat, que, enllà d’una era venidora,
sorgint, banyada en llum, d’una radiant aurora
com Afrodita de les mars,
i aixecant vers el cel ses torres rebel·lades,
ajuntarà en sos murs indòmites gentades
a l’ombra dels seus pòrtics familiars!
¿No la veieu? Dressant l’esquena gegantina,
nimbada amb l’espurneig d’una auba purpurina,
eleva un cor de torreons;
en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria
deixaren un relleu de perennal memòria
mil estrènues i ardents generacions.
Com la lava fluint del cor de les muntanyes,
oh ciutat d’avenir! De tes potents entranyes
un broll de vida munta al cel.
Tot coratge cenyeix la teva règia testa;
desafia el retrò sagrat de la tempesta
quan brunz al vent ton estandart rebel.
Vaguen ressons de triomf dins tes remors difoses
guarda entre els plecs un buf de races victorioses
el voleteig de tos penons;
i una aura divinal s’escampa, diluïda,
intensa emanació de ta profonda vida,
sobre l’ala suau de tes cançons.
Oh, porta-m’hi al gran vent sobre tes vastes ales,
deixa’m escoltar el cor de la materna Pal·les
bategant en ton pit reial;
ajunta’m al deport dels teus desnús atletes
i a l’alta inspiració dels teus vibrants poetes
corpresos de l’incògnit ideal.
Deixa’m sentir el secret encant de tes vesprades
i escoltar de tes nits les vibracions sagrades
i el despertar dels teus matins.
Deixa’m errar perdut en tes grandioses vies,
rebre un bateig de foc i llum en tos migdies,
i aspirar l’eclosió de tos jardins.
Deixa-m’hi beure a doll en tes frescals fontanes,
on vagin, a sol post, les núbils jovençanes
esperant l’hora que vindrà;
les que seran un jorn idíl·liques figures,
Rebeques patriarcals de cimbrejants cintures
i ulls absorts en l’estel del més enllà.
Obra sotil d’amor, vivent estàtua alada
on vida i foc reprèn, dins una heroica ossada,
la pols glacial dels déus caiguts.
Oh gran i atlètic mur on les munions futures
un dia gravaran votives escultures
i penjaran els triomfants escuts!
Deesa-flor obrint la maternal corol·la
a la fecundació del geni humà que vola
cercant les noves libacions…
Deesa-foc alçant la sòpita energia
amb el gest imperial que rígida estremia
dins el circ la crinera dels lleons.
Oh, qui un dia pogués, en ta central rotonda,
on sona amb fort batec ton ànima profonda
com el ressò d’un cor ingent,
juntar-se al giravolt febrós de tes parelles
i enllaçar-se de mans amb tes gentils donzelles
que l’àuria dansa expandiran al vent!
Qui celebrar pogués en ta gran plaça, un dia
de llum primaveral, la teva Estefania,
coronant-te d’èpics llorers!
descendrien vers tu divines complacències
i remouria el cel ses blaves transparències
amb un brandeig de místics encensers.
Damunt les bategants ruïnes del vell temple,
mon esperit abstret en somnis ja contempla
l’esbart d’un poble emancipat,
i un cor sent esclatar de vibració sonora
que en l’estrada matriu de ta civil agora
canta un himne de vida i llibertat.
Ton cor inonda un riu de saba ardenta i jove,
i palpitant d’amor en tes entranyes cova
l’ésser dels temps que arribaran…
Palmes vibrants d’amor entre invisibles tendes
escampen un gran vol de futures llegendes,
i el so retruny del vigorós pean.
I sobre ta blancor, blancor de neus i lliris,
reblinca, fulgurant, sa immensa corba un iris
com una arcada triomfal…
Oh Deesa! Oh Ciutat! Ton ser futur m’inspira
i mes venes encén, com una sacra espira,
la futura ardentor de ta fornal!
No entristirà tos ulls la sepulcral mempòria
d’un tenebrós passat, que, en l’ombra de la història,
son vel de mort va desprenent.
Mes ton esguard passant les vanes aparences
destriarà un rebull d’eternes descendències
i l’infinit serà ton aliment.
Rodejarà ton cap un abelleig d’idil·lis;
i la proa eminent de tos altius navilis
cenyirà els mons en un abraç;
i els móns t’oferiran, com a distants carícies,
epifànics presents d’arrebossants primícies
que en tos brassos de reina acolliràs.
Els núvols, tot passant en impalpables ones,
t’envoltaran el front de llampegants corones
o grans diademes de clarò;
i en tes torres gegants desfent les cabelleres
vessaran sobre tu barbotejants rïeres
qui t’ungiran d’una divina unció.
Alsant-se lentament, com amorosa ofrena,
pujarà cel amunt, en ascensió serena,
la fumera dels teus fogars;
i al despertar-se hardit de les naixents centuries
en l’acord prodigiós de mil i mil canturies
sonarà el chor dels himnes seculars.
I dansaran els mons en tes panatenees,
i espargiràs l’eixam brunzent de tes idees
com tendre pol·len fecundant,
com un llumínic vol de vívides colomes
o una pluja vital de mai sentits aromes
sobre astorades terres desbordant.
Flamejaran al sol tos monuments marmoris,
dominaran l’espai tos rutilants cimboris,
ombres d’un somni divinal…
Mes, proclamant la fe d’aurores infinites,
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites,
els cloquers de la nova Catedral.
I a l’ample sardaneig de ta novella dansa
se junyiran de mans, en mística aliança,
les llibertes humanitats…
I al sol de nous llevants, amb noves melodies
el sorgir cantaran de venturosos dies
i l’aubada de verges llibertats.
Brindis
Sento, amics meus, avui florir ma vida
en la corona d’un sol jorn de llum.
L’ànima sento que em sorgeix, esvelta
com un lliri radiant.
No ho escolteu? Entorn d’aquest cenacle
s’eleva el cor d’una potent remor…
És ella, és Ella, és la Ciutat, la musa
dels meus somnis i cants.
I vosaltres sou l’ànima mateixa
que a la grandiosa massa dona un verb;
sou la rosa selecta on se congria
l’aroma seu dispers.
Un bategar de ritmes ens rodeja.
Dels obradors és l’incessant bullir.
Vibren les lires. Les filoses s’alcen
com vares de penons.
Fumegen en la nit les xemeneies.
Palpiten dins la fosca els estandarts.
¿Quin evocar de pressentides glòries
cova dins l’avenir?
I els vostres cors, acomodant-se al ritme,
s’incorporen al càntic febrosenc,
i diríeu que es broda una altra estrofa
de foc al nostre entorn.
L’estrofa immodulable que construeixen
com les torres d’una ampla catedral,
un vent que giravolta per les vies
i un pul·lular de gents.
El dringueig del crestall té ressonàncies
de la paraula ardent que no ens diem,
i floten, tot passant, els desigs nostres
com sonar de petons…
¿Com us diria l’efusió sagrada
que per a mi desborda aquest instant?
¿Com us diria el flamejar magnífic
de l’antorxa interior?
Jo us porto, amics, d’una adormida terra
el perfum d’encensari dels meus pins,
flaire de tarongers, blancor florida
d’atmetllers hivernals.
Mes també us porto, com filial ofrena,
la copa oberta del meu àvid cor,
per (a) que el vi de l’ideal que us crema
a gran doll hi vesseu.
Copa de l’ésser meu, copa granítica
tallada en un penyal del Puig Major,
obre’t, sedenta com una corol·la,
al vi de la Ciutat!
I circula després, d’una mà a l’altra,
eucaristia d’un àgap d’amor,
i hi beurem tots la sang de Catalunya
dins un vas mallorquí.
I els vostres llavis sentiran, bevent-hi,
una dolça i simbòlica sabor;
sumiran l’unitat catalanesca
a través terra i mar;
la conjunció d’una espargida raça
en el solar fervent d’una gran urb,
transfigurant la meva Barcelona
com el mur d’un Sió…
Amics, el Cigne espera… El meu navili
aparella les ales prompte al vol.
El seu ventre de cíclop ja flameja.
La banderola bat.
Que per a sempre en ma sandàlia resti
de vostres vies l’ardorosa pols,
i que el meu pit sempre conservi un hàlit
del vostre aire estrident.
Prenem comiat… Jo portaré a Mallorca,
dins la valva ambarina del vaixell,
del vostre vi simbòlic una gota
restada al fons del vas.
Una gota on fermenti l’amor nostre
com en el calze d’un diví ritual;
gota de sang materna catalana
dins un roc mallorquí.
I enllà del mar, l’escuma d’aquest brindis
s’inflamarà de nou en el meu puny,
i les colors d’un iris reflectant-s’hi
l’ungiran de claror.
Claror del vostre foc, de la llum vostra,
claror dels vostres caps i els vostres cors,
claror de la fornal i de la teia,
de caldera i de far.
Alcem els cors, tot elevant les copes,
per Catalunya i per la llibertat,
i que el sol dels nous dies ens embaumi
l’altivesa del front!
© de l’edició, Stroligut