Les afinitats electives – J. W. Goethe

Les afinitats electives, publicada el 1809, és l’última novel·la del gran escriptor i pensador alemany Johann Wolfgang von Goethe.

La Bernat Metge Universal de La Casa dels Clàssics l’edita en traducció a càrrec de Carlota Gurt i amb pròleg de Simona Škrabec. A Stroligut en podeu llegir els dos primers capítols.

////Més de la Bernat Metge Universal: Cap al far de Woolf, els Contes filosòfics de Voltaire i Middlemarch de George Eliot

Les afinitats electives

Primera part

1

L’Eduard —així anomenarem aquest baró ric en la flor de la vida—, l’Eduard, doncs, havia passat una estona deliciosa d’una tarda d’abril al seu planter empeltant en troncs joves les pues que acabava de rebre. Tot just havia enllestit; havia desat els estris a l’estoig i contemplava la feina satisfet, quan va entrar el jardiner i es va complaure de veure la implicació i l’afany del senyor.

—¿Que has vist la meva dona? —va preguntar l’Eduard, tot fent per anar-se’n.
—És a dalt, a la part nova —va respondre el jardiner—. Avui acaben la cabana que ha fet construir al penya-segat, davant del castell. Tot ha quedat realment bonic, segur que al senyor li agradarà. Hi ha unes vistes magnífiques: el poble a sota; l’església una mica a mà dreta, amb l’agulla del campanar més enllà de la qual es perd la mirada; al davant, el castell i els jardins.
—És ben veritat —va respondre l’Eduard—, a quatre passes d’aquí he vist els homes treballant.
—A més a més —va continuar el jardiner—, la vall s’obre a la dreta, i per sobre dels generosos prats de fruiters s’albira l’horitzó clar. El camí que puja per les roques té un traçat ben bonic. La senyora hi entén; amb ella s’hi treballa de gust.
—Ves amb ella —va dir l’Eduard— i demana-li que m’esperi. Digue-li que desitjo veure la seva nova creació i gaudir-ne.

El jardiner es va allunyar a pas viu, i l’Eduard aviat el va seguir.

Va baixar per les terrasses, tot examinant els hivernacles i el planter en passar, fins que va arribar primer a l’aigua i després, per una passarel·la, al lloc on el camí cap a la part nova es bifurcava en dos ramals. Va descartar el que pujava de dret cap al penya-segat i travessava el cementiri de l’església, i va tirar per l’altre, que una mica enllà s’enfilava suaument per l’esquerra, a través d’un matollar encisador; en el punt on es trobaven els dos ramals, es va asseure un moment en un banc molt oportú, després va emprendre la pujada, i tota mena d’escales i replans disposats en aquell camí estret, ara costerut, ara no tant, el van portar fins a la cabana.

La Charlotte va rebre el seu espòs a la porta i el va fer seure de tal manera que pogués abastar d’un cop d’ull les diferents vistes que oferien el paisatge com emmarcat per la porta i la finestra. S’hi va complaure, esperançat amb la idea que aviat la primavera ho reviscolaria tot amb més ufana encara.

—Només tinc un comentari —va afegir—: trobo que la cabana és una mica justa.
—Hi ha prou espai per a nosaltres dos —va respondre la Charlotte.
—De sobres —va dir l’Eduard—, hi hauria lloc per a una altra persona i tot.
—¿Per què no? —va respondre la Charlotte—, i per a dues persones més. Per a companyies més nombroses, ja disposarem altres espais.
—Ara que som aquí sols sense que ens pugui destorbar ningú —va dir l’Eduard— i que ens sentim serens i alegres, t’he de confessar una cosa que ja fa temps que tinc clavada al cor; t’ho he de confiar i voldria fer-ho, però no he trobat el moment.
—Ja t’havia notat alguna cosa —va respondre la Charlotte.
—I et confesso —va continuar l’Eduard— que si de bon matí el carter no m’hagués collat, si no ens haguéssim de decidir avui, potser encara callaria.
—¿I doncs? —va preguntar la Charlotte, amatent i amable.
—Es tracta del nostre amic, el capità —va respondre l’Eduard—. Ja saps la trista situació en què es troba, com tants d’altres, sense tenir-ne la culpa. Si n’ha de ser de dolorós per a un home amb els seus coneixements, dots i aptituds de veure’s sense feina… No vull callar més el que voldria fer: m’agradaria que l’acollíssim una temporada.
—Això s’ha de rumiar bé i s’ha de considerar des de més d’una perspectiva —va respondre la Charlotte.
—Estic preparat per explicar-te com ho veig jo —li va respondre l’Eduard—. En la seva última carta, hi domina entre línies un to de desànim profund: no és que li falti de res, perquè sap moderar-se, i tot el que necessita ja li ho he procurat jo; tampoc no li pesa haver d’acceptar de mi alguna cosa, perquè al llarg de la vida hem contret tants deutes mutus que ara ja no podem calcular en quina mesura som creditors o deutors l’un de l’altre; el que el turmenta és, de fet, no tenir ocupació. Beneficiar els altres cada dia i cada hora aplicant la multitud de disciplines que ha cultivat és el seu únic plaer, és la seva passió. I ara s’ha d’estar amb els braços plegats i continuar estudiant per ampliar els seus coneixements, ja que no pot servir-se de tots els que ja posseeix plenament… En resum, estimada, és una situació deplorable, i sol com està, encara se li duplica o triplica el turment.
—Però si em pensava que li havien arribat propostes de diverses bandes —va dir la Charlotte—. Jo mateixa vaig escriure a alguns amics i amigues diligents a propòsit d’ell, i pel que sé, va ser efectiu.
—Tens tota la raó —va respondre l’Eduard—, però fins i tot aquestes oportunitats, aquestes propostes, són motiu de nous turments, de nou desassossec. Les condicions no estan a la seva altura. Desaprofitaria la seva capacitat; s’hauria de sacrificar, ell, el seu temps, les seves conviccions, el seu tarannà, i això li és impossible. Com més hi rumio, com més me’n faig el càrrec, més viu es torna el desig de veure’l a casa nostra.
—És un gest molt bonic i amable per part teva que consideris amb tant d’interès la situació del teu amic —va respondre la Charlotte—, però permet-me que et demani només una cosa: considera també la teva, de situació, la nostra.
—Ja ho he fet —va replicar l’Eduard—. Només en podem esperar avantatges i beneficis, de tenir-lo a prop. De les despeses si ve a viure a casa, que en tot cas seran ben minses per mi, no en vull parlar, sobretot quan penso que la seva presència no ens suposarà el més petit inconvenient. Pot instal·lar-se a l’ala dreta del castell, i la resta ja ho trobarem. Quin favor que li farem i quantes coses grates ens reportarà la seva companyia, per no parlar dels beneficis! Si en fa de temps que volia amidar la finca i el terreny; ell se n’encarregarà i ho dirigirà. Bé que tens intenció de gestionar tu mateixa les finques en el futur, quan venci l’arrendament actual. És una feina complicada! Ell ens hi pot ajudar amb tantíssims coneixements elementals! És que sento de tot cor que em manca un home com ell! La gent del camp tenen els coneixements, però les seves explicacions són confuses i poc honestes. Els que han estudiat a ciutat, a la universitat, sí que són clars i ordenats, però els falta la comprensió directa de les coses. D’aquest amic, però, en puc esperar les dues qualitats; i a més, això propiciarà centenars d’altres circumstàncies que em plau molt d’imaginar, circumstàncies que també tenen a veure amb tu i que em fan esperar moltes coses bones. T’he d’agrair l’amabilitat amb què m’has escoltat; ara però, parla tu també amb llibertat i sense deixar res de banda, i digue’m tot el que m’hagis de dir; no t’interrompré.
—Molt bé —va respondre la Charlotte—. D’entrada vull començar amb un comentari general. Els homes pensen més en les coses concretes, presents, i tenen raó de pensar-hi perquè estan cridats a actuar, a fer; les dones, en canvi, pensen més en la coherència de la vida en conjunt, i també fan ben fet, perquè la seva sort i la de la seva família depenen d’aquesta coherència, i és precisament coherència el que se’ls exigeix. Permetem-nos, doncs, de donar un cop d’ull a la nostra vida present i passada, i estaràs d’acord amb mi que convidar a venir el capità no encaixa amb els nostres plans, els nostres propòsits ni les nostres decisions.

»M’agrada tant pensar en la nostra relació del principi! De joves, ens estimàvem de tot cor; ens vam separar; tu et vas separar de mi perquè el teu pare, que tenia una set insaciable de possessions, et va prometre amb una dona rica força gran; jo em vaig separar de tu perquè, com que no tenia bones perspectives, vaig haver de donar la meva mà a un home acomodat, a qui no estimava però respectava. Després vam recuperar la llibertat; tu abans, gràcies al gran patrimoni que et va llegar la que et va ser una segona mare; jo després, tot just quan tornaves dels teus viatges. Així ens vam retrobar. Celebràvem els records, estimàvem els records, teníem la possibilitat de viure junts sense impediments. Tu vas insistir a casar-nos; jo no vaig acceptar de seguida, perquè, com que som més o menys del mateix any, m’he fet més gran jo, que soc una dona, que no pas tu, un home. Al final, però, no et vaig voler negar allò que semblava que consideraves l’única felicitat possible. Al meu costat, volies descansar de tots els neguits que havies passat a la cort, a l’exèrcit, als viatges, posar seny, gaudir de la vida, però fer-ho només amb mi sola. A la meva única filla la vaig ficar en un internat, on rep una educació més lliure i diversa que no si hagués viscut al camp; i no només la hi vaig ficar a ella, sinó també a l’Ottilie, la meva estimada neboda, que potser hauria arribat a ser una gran ajudant domèstica si jo l’hagués instruïda. Tot això es va fer amb el teu consentiment, només per poder viure sols, només per poder gaudir sense destorb d’aquella felicitat que havíem desitjat tan aviat amb ànsia i que tan tard per fi havíem aconseguit. Així vam arribar a la nostra residència al camp. Jo em vaig fer càrrec de l’interior, tu de l’exterior i de les coses d’ordre general. En el meu cas, ho he disposat tot per ser-te sempre avinent, per viure només per tu; permetem-nos si més no una temporada per veure fins a quin punt vivint així ens bastem l’un a l’altre.

—Ja que la coherència, com tu ho anomenes, és el vostre element —va respondre l’Eduard—, és inevitable escoltar-vos parlant d’una tirada i donar-vos la raó tot seguit; i sí que en tens, de raó, fins al dia d’avui. Els fonaments que fins ara hem donat a la nostra existència són bons de mena, però ¿que no hi hem de construir res més al damunt, que no hem de fer-ho créixer encara més? ¿La feina que jo faig al jardí i tu al parc, la fem només per a uns eremites?
—Tens raó! —va respondre la Charlotte—. És cert! Però no hi hem d’introduir noses ni elements estranys! Pensa que el nostre projecte, també pel que fa a les distraccions, només implicava estar tots dos junts. Per començar, volies explicar-me per ordre els diaris dels teus viatges i aprofitar-ho per endreçar-ne els documents; implicant-m’hi a mi, amb la meva col·laboració, volies confegir a partir d’aquests quaderns i fulls, d’un valor incalculable però tots desbaratats, un conjunt grat per a nosaltres i per a qui fos. Et vaig prometre que t’ajudaria a copiar-los, i ens imaginàvem que seria tan abellidor, tan amable, tan agradable i íntim, això de recórrer plegats amb els records un món que no veuríem mai junts. Sí, el començament ja està fet. Aleshores, als vespres, tu vas reprendre la flauta i ara m’acompanyes al piano; i de visites del veïnat i al veïnat tampoc no ens en falten. A mi, si més no, tot això m’ha procurat el primer estiu que he passat veritablement feliç en la meva vida.
—Tanmateix —va respondre l’Eduard fregant-se el front—, mentre em repeteixes tot això amb tant d’amor i sensatesa, no puc deixar de pensar que la presència del capità no pertorbaria res, sinó que donaria més ritme i una nova vida a totes les coses. També ell va compartir amb mi algunes de les meves peregrinacions; també ell va prendre les seves notes i ho va fer en un sentit diferent del meu: les ajuntarem amb les meves, i només aleshores aconseguirem fer-ne un conjunt apreciable.
—En aquest cas, permet-me que et confessi amb tota franquesa —va replicar la Charlotte, una mica impacient— que aquesta idea va contra el que jo sento, que tinc un pressentiment que no augura res de bo.
—Si fos així, les dones seríeu invencibles —va respondre l’Eduard—. Per començar, sensates perquè no se us pugui portar la contrària, afectuoses perquè se us lliurin de grat, sensibles perquè no us vulguin fer mal, carregades de pressentiments per espantar.
—No soc supersticiosa —va respondre la Charlotte— i no donaria cap mena d’importància a aquestes intuïcions fosques si només fossin això; però deriven de records inconscients sobre les conseqüències afortunades o desafortunades d’accions, pròpies o alienes, que hem viscut. En qualsevol situació, no hi ha res més determinant que l’arribada d’un tercer. He vist relacions d’amics, de germans, d’amants, d’esposos, que han canviat de mig a mig amb l’aparició casual o volguda d’un nouvingut, i això ho ha capgirat tot.
—Això només pot passar —va respondre l’Eduard— a les persones que vaguen per la vida a les fosques, no pas a les que, amb la llum de l’experiència, són més conscients de les coses.
—La consciència, estimat —va replicar la Charlotte—, no és arma suficient, sinó que de vegades pot ser perillosa i tot per a qui la branda; de tot plegat, si més no, se’n pot concloure que no ens hem de precipitar. Deixa’m uns dies, no prenguis cap decisió encara!
—Tal com estan les coses —va contestar l’Eduard—, d’aquí a uns quants dies també ens precipitaríem. Ja hem exposat cadascú les raons a favor i en contra; ara toca prendre la decisió, i veritablement el millor seria que la confiéssim a l’atzar.
—Ja sé que, en cas de dubte, t’agrada fer-ho a sorts o jugar-te-la —va respondre la Charlotte—; però fer-ho amb una cosa tan seriosa em semblaria un sacrilegi.
—¿Però què li he d’escriure, al capità? —va exclamar l’Eduard—, perquè m’hi he de posar ara mateix.
—Una carta serena, assenyada i reconfortant —va dir la Charlotte.
—Això és com no escriure-li res —va respondre l’Eduard.
—I tanmateix, de vegades és més necessari i propi dels amics no escriure res de bo que no pas no escriure res en absolut.

2

L’Eduard era sol a la seva habitació; el fet d’escoltar el seu propi destí explicat per boca de la Charlotte i d’evocar la situació de tots dos i els seus projectes havia estimulat agradablement el seu esperit entusiasta. A prop d’ella, en companyia d’ella, s’havia sentit tan feliç, que va pensar que escriuria al capità una carta amable i comprensiva, però serena i que no el comprometés a res. Però quan va ser a l’escriptori i va agafar la carta de l’amic per rellegir-la, de seguida se li va tornar a fer palesa la trista situació d’aquell home formidable; totes les sensacions que l’havien turmentat els darrers dies se li van revifar i li va semblar impossible d’abandonar el seu amic a una situació tan angoixant.

L’Eduard no estava habituat a renunciar a res. Era el fill únic i consentit d’uns pares rics que, quan era jove, el van convèncer de contraure un matrimoni estrany però d’allò més avantatjós amb una dona molt més gran, que també el va aviciar de totes les maneres possibles, fent per correspondre amb la màxima generositat el bon tracte que ell li donava; amb la mort prematura d’ella, l’Eduard es va convertir en amo i senyor de la seva vida; tenia independència per viatjar; potestat per alterar i canviar els plans; cap apetència excessiva, però sí fam de moltes coses i variades; franc, caritatiu, coratjós, i audaç i tot quan calia: ¿què podia oposar-se als seus desitjos en aquest món?

Fins ara tot havia transcorregut segons la seva voluntat, fins i tot havia aconseguit posseir la Charlotte, a qui s’havia guanyat finalment gràcies a una fidelitat obstinada, gairebé novel·lesca; i ara se sentia contrariat per primera vegada, frenat per primera vegada, just quan volia tenir a prop el seu amic de joventut, quan, per dir-ho d’alguna manera, volia culminar tota la seva existència. Estava malhumorat, impacient, va agafar unes quantes vegades la ploma i la va tornar a deixar, perquè no aconseguia decidir què havia d’escriure. No volia contravenir els desitjos de la seva dona, però tampoc no podia accedir al que li demanava; neguitós com estava, havia d’escriure una carta serena; li seria del tot impossible. El més natural era que mirés d’ajornar-ho. Amb poques paraules, es va disculpar amb l’amic per no haver-li respost, li deia que avui no podia allargar-se i li prometia que aviat li escriuria una lletra tranquil·litzadora i més substanciosa.

L’endemà, passejant pel mateix lloc, la Charlotte va aprofitar per reprendre el fil de la conversa, convençuda potser que no hi ha millor manera d’avorrir un propòsit que discutir-lo ben sovint.

L’Eduard desitjava tornar al tema. Es va expressar d’acord amb la seva manera amable i cordial; perquè, si bé, susceptible com era, s’encenia amb facilitat, si bé la intensitat dels seus desitjos aclaparava, si bé la seva obstinació podia arribar a ser desesperant, tot el que deia ho amorosia amb la consideració absoluta que mostrava pel seu interlocutor, cosa que per força el feia encara més encantador a ulls dels altres, encara que també el trobessin difícil.

D’aquesta manera, primer va posar la Charlotte de l’humor més alegre, per després fer-li perdre la calma amb els tombs encisadors de la conversa, fins que ella al final va exclamar:
—El que vols és que concedeixi a l’amant el que he negat al marit. Si més no, estimat —va continuar—, t’hauries d’adonar que els teus desitjos i la intensitat afable amb què els expresses no em deixen indiferent ni impassible. M’empenyen a fer-te una confessió. Jo també t’he amagat una cosa. Em trobo en una situació similar a la teva i ja m’he castigat a mi mateixa imposant-me això que ara a tu t’exigeixo.
—Serà un plaer escoltar-te —va dir l’Eduard—; m’adono que, en el matrimoni, de vegades cal barallar-se, i és així com arribes a saber coses de l’altre.
—Ara, doncs, cal que sàpigques —va dir la Charlotte— que amb l’Ottilie em passa el mateix que a tu amb el capità. Em desplau en gran manera saber que aquesta estimada criatura es troba en un internat on viu en una situació ben deplorable. Mentre que a la Luciane, la meva filla, nascuda per viure al món, allà mateix l’eduquen per al món, mentre que a ella li ensenyen llengües, història i altres coneixements, a més de tocar partitures i variacions a vista, mentre que, amb la seva naturalesa viva i la seva memòria afortunada, es pot ben dir que tot ho oblida però que en un moment es pot recordar de tot, mentre que la seva conducta desimbolta, la seva gràcia en la dansa, la seva convenient facilitat de conversa, la fan destacar per damunt de totes les altres, i la seva naturalesa dominant innata la converteix en la reina de cercles reduïts, mentre que la directora de la institució la veu com una petita divinitat que ara comença a florir com cal a les seves mans, que li donarà respectabilitat, que la farà semblar digna de confiança i que atraurà moltes altres joves, mentre que els primers fulls de les seves cartes i informes mensuals només canten les excel·lències d’una criatura així, que sé traduir molt bé a la meva prosa, en canvi, tot el que esmenta sobre l’Ottilie només és una excusa rere l’altra, diu que és una noia que, tot i que per la resta s’ha fet ben formosa, no vol progressar, ni mostra cap aptitud ni disposició. El poc que afegeix, a banda d’això, tampoc no és cap misteri per a mi, perquè a aquesta estimada criatura li veig el mateix caràcter que a la seva mare, la meva amiga més apreciada, que va créixer al meu costat; a la seva filla, doncs, si jo li pogués fer de mestra o tutora, la voldria educar per convertir-la en una criatura meravellosa.

»Ara bé, com que això no entrava en els nostres plans i no convé estirar ni forçar massa les nostres condicions de vida, ni tampoc anar-hi introduint novetats, m’estimo més suportar-ho i sobreposar-me a la desagradable sensació que la meva filla, que sap perfectament que la pobra Ottilie depèn de nosaltres, es val davant d’ella amb arrogància dels seus avantatges, i destrueix així en part la nostra bona obra.

»¿Però qui és tan cultivat que no hagi fet servir mai contra els altres, de la manera més cruel, els seus privilegis? ¿Qui és tan superior que no hagi patit mai aquest llast? Amb aquestes proves creix la vàlua de l’Ottilie, però d’ençà que he pres plena consciència de la seva situació lamentable que maldo per trobar-li un altre lloc. En qualsevol moment m’arribarà la resposta, i aleshores no vacil·laré. Així és com estic, estimat meu. Ja ho veus, tots dos carreguem les mateixes preocupacions dins els nostres cors fidels i benèvols. Ja que no es compensen entre si, suportem-les junts!

—Som ben estranyes, les persones —va dir l’Eduard somrient—. Només de treure’ns del davant una cosa que ens preocupa, ja ens pensem que està resolta. En termes generals, som capaços de fer molts sacrificis; en les coses concretes, però, l’abnegació és una exigència per a la qual no estem fets. La meva mare era així. Mentre vaig viure amb ella de nen i de jovenet, va ser incapaç d’alliberar-se de les preocupacions del moment. Si tardava a tornar d’una passejada a cavall, era que m’havia passat alguna desgràcia; si un xàfec em deixava xop, de segur que tindria febre. Vaig viatjar, em vaig allunyar d’ella, i ara és com si jo a penes fos de la família.

»Mirem-nos-ho amb més deteniment —va continuar—. Estem tractant d’una manera ximple i irresponsable dues de les natures més excelses que portem dins el cor, abandonant-les a viure afligides i afeixugades, només per no córrer nosaltres cap risc. Si d’això no se n’ha de dir egoisme, ja em diràs com n’hem de dir! Acull l’Ottilie, permet-me tenir el capità a prop, i intentem-ho, per l’amor de Déu!

—Ens hi podríem arriscar —va dir la Charlotte, pensarosa— si els que correguéssim perill fóssim només nosaltres. Però ¿et sembla aconsellable que el capità i l’Ottilie convisquin? ¿Un home més o menys de la teva edat, d’una edat (i aquest afalac ara només te’l dic perquè quedarà entre nosaltres) en què l’home és, per primer cop, capaç d’estimar i digne de ser estimat, convivint amb una noia amb les qualitats de l’Ottilie?
—No sé com pots tenir l’Ottilie en aquest pedestal! —va replicar l’Eduard—. Només m’ho explico d’una manera: ha heretat l’afecte que li tenies a la mare. És ben bonica, cert, i recordo que el capità va fer que m’hi fixés ara fa un any, quan vam tornar i ens la vam trobar amb tu a casa la teva tia. Sí, és bonica, té sobretot uns ulls preciosos, però no recordo que em causés la més petita impressió.
—Això és encomiable —va dir la Charlotte—, perquè jo hi era; i a pesar que ella és molt més jove que jo, et vas quedar tan captivat per mi, la teva amiga de més edat, que ni vas parar esment a la prometedora bellesa en flor. Això també forma part de la teva manera de ser, per això m’agrada tant compartir la vida amb tu.

La Charlotte, per més que semblava que li parlés amb franquesa, li ocultava un petit detall. En realitat, en aquella ocasió havia presentat deliberadament l’Ottilie a l’Eduard, que tornava de viatge, per procurar-li aquell bon partit a l’afillada; ella mateixa ja no es considerava una opció per a l’Eduard. El capità també estava conxorxat per fer que l’Eduard s’hi fixés; però ell, que servava obstinadament l’antic amor per la Charlotte, no tenia ulls per a ningú més i era feliç només de pensar que li seria possible atènyer per fi un bé desitjat amb tanta vivesa però que, per una sèrie d’esdeveniments, semblava que li hauria de ser negat per sempre.

La parella es disposava a baixar cap al castell des de la part nova, quan un criat va pujar corrents fins a ells i amb una rialla a la boca els va fer saber abans i tot d’arribar:
—Senyors, vinguin, de pressa! El senyor Mittler ha arribat al galop al pati del castell. Ens ha escridassat a tots dient que us havíem d’anar a cercar i preguntar-vos si us fa cap falta. «Si els faig cap falta», ens ha cridat, «¿m’heu sentit? Au, vinga, de pressa!».
—Quin home més pintoresc! —va exclamar l’Eduard—. ¿No trobes que arriba just en el moment oportú, Charlotte? Torna-te’n corrents! —li va manar al criat—, i digue-li que ens fa falta, molta falta! Només cal que desmunti. Vosaltres encarregueu-vos del cavall; a ell, acompanyeu-lo a la sala i serviu-li l’esmorzar! Venim de seguida. —I adreçant-se a la seva dona va afegir:— Agafem el camí més curt!

Així doncs, va enfilar el corriol que passava pel cementiri i que solia evitar. Va quedar meravellat de descobrir que també en aquell racó hi havia actuat la sensibilitat de la Charlotte. Amb el màxim respecte pels monuments antics, havia sabut equilibrar i arranjar-ho tot de tal manera que ara era un espai agradable on la mirada i la imaginació s’aturaven de gust.

Havia conferit dignitat fins a les làpides més antigues. Les havia fet col·locar per ordre d’antiguitat per formar la murada, encastant-les o disposant-les altrament; també decoraven de maneres diverses el basament alt de l’església mateixa. En travessar la portella, l’Eduard va sentir una singular emoció de sorpresa: li va estrènyer la mà a la Charlotte i als ulls hi tenia una llàgrima.

Però el visitant bufonesc de seguida la hi va esvair. Com que al castell no estava tranquil, havia travessat el poble a tota brida fins a arribar al portal del cementiri, on es va aturar i va cridar als seus amics:
—No m’esteu enredant, ¿oi? Si de debò no m’enredeu, em quedaré fins al migdia. No em retingueu! Avui tinc moltes coses a fer.
—Ja que us heu molestat a venir fins aquí —va cridar-li l’Eduard—, acabeu d’entrar del tot; ens trobem en un lloc solemne; contempleu amb quina gràcia ha embellit la Charlotte tota aquesta desolació!
—En aquest lloc —va cridar el genet— no hi entraré ni a cavall ni en carruatge ni a peu. Aquests d’aquí descansen en pau, amb ells ja no hi tinc res a fer. I prou que ho hauré d’aguantar quan m’hi arrosseguin amb els peus per davant. Així, ¿era de veres?
—Sí —va cridar la Charlotte—, ben de veres! Casats de fa poc, és la primera vegada que ens trobem necessitats i confosos, i no sabem com sortir-nos-en.
—No ho sembla pas —va respondre—, però faré per creu-re-m’ho. Si m’entabaneu, un altre dia us deixaré a l’estacada. Afanyeu-vos a venir! Al meu cavall li aniria bé descansar.

Ben aviat van ser tots tres a la sala; els van portar el menjar i en Mittler els va explicar els seus plans i activitats del dia. Temps enllà, aquell home singular havia estat pastor de l’Església, i durant la seva labor infatigable en el ministeri havia destacat per saber apaivagar totes les baralles i fer-hi de mitjancer, tant les domèstiques com les veïnals, primer entre alguns habitants, després entre comunitats senceres i entre diversos terratinents. Mentre va exercir, no es va divorciar cap matrimoni, i els tribunals no van ser importunats amb disputes i litigis de la seva parròquia. De seguida es va adonar que li calien coneixements jurídics. Es va abocar als estudis i ben aviat va trobar que estava a l’altura dels advocats més competents. El seu cercle d’influència es va ampliar formidablement; l’estaven a punt de traslladar a la capital perquè pogués culminar des de dalt el que havia començat des de baix, quan va guanyar un premi considerable a la loteria, es va comprar una finca modesta, la va arrendar i la va convertir en el centre de la seva activitat, amb el ferm propòsit, o més aviat seguint el seu vell costum i la seva tendència, de no residir en una casa si no hi havia res en què pogués mitjançar o ajudar. Els supersticiosos dels noms afirmen que dir-se Mittler¹En alemany, Mittler vol dir ‘mitjancer’. (N. de la t.) l’hauria empès a abraçar aquesta vocació singular com poques.

Els havien servit les postres quan el convidat va instar seriosament els seus amfitrions a no guardar-se més les revelacions que li haguessin de fer, perquè després del cafè se n’hauria d’anar de seguida. Els dos esposos van confessar-se punt per punt, però així que en Mittler va entendre el sentit de la qüestió, es va aixecar de taula d’una revolada, malhumorat, va precipitar-se cap a la finestra i va ordenar que li ensellessin el cavall.

—O bé no em coneixeu —va exclamar—, o no m’enteneu, o sou molt malvats. ¿Que hi ha cap baralla aquí? ¿Que hi cal cap ajuda? ¿Creieu que soc vingut a aquest món a donar consell? Aquest és l’ofici més ximple que es pot tenir. Que cadascú sigui el seu conseller i faci el que no pugui deixar de fer. Si tot va bé, celebrarà la pròpia saviesa i sort; si van mal dades, aleshores em tindrà ben a mà. Aquell que es vol desempallegar d’una cosa dolenta, sempre sap el que vol; en canvi, el que vol una cosa millor de la que té, va ben a cegues… Sí, sí, ja podeu riure! Jugarà a la gallineta cega i potser pescarà algú; ¿però què? Feu el que us plagui: tant se val! Acolliu els amics, manteniu-los allunyats: tant se val tot! Jo he vist fracassar les idees més assenyades i rutllar les més poca-soltes. No us hi trenqueu al cap, i si per una raó o altra tot plegat va malament, tampoc no us el trenqueu! Només m’heu de venir a buscar i us ajudaré. Fins aleshores, a disposar!

I amb això va muntar el cavall sense esperar el cafè.

—Ja veus —va dir la Charlotte— que consultar un tercer serveix de ben poc quan entre dues persones que estan molt unides no hi regna l’equilibri. Ara mateix, encara estem més confosos i indecisos que abans, si és que això és possible.

Segurament, marit i muller haurien dubtat encara una estona estona més si no hagués arribat una carta del capità en resposta a la darrera de l’Eduard. Havia decidit acceptar un dels càrrecs que li havien ofert, a pesar que no li esqueia gens. Hauria de compartir l’avorriment amb gent rica i distingida, que confiaven que ell els el faria passar.

L’Eduard va llegir per sobre la relació dels fets, però se’n va fer una idea ben clara.

—¿Volem el nostre amic en una situació com aquesta? —va exclamar—. No pots ser tan cruel, Charlotte!
—Aquest home peculiar, el nostre Mittler —va fer la Charlotte—, té raó al capdavall. Aquesta mena de moviments són arriscats. El que se’n pot derivar no ho pot preveure ningú. Les noves circumstàncies poden dur felicitat o desgràcia, sense que se’ns en pugui atribuir cap culpa o mèrit en particular. No tinc prou forces per continuar oposant-me a tu. Fem l’experiment! Només et demano una cosa: que sigui per poc temps. Permet-me que em dediqui més al capità i que em serveixi de la meva influència i els meus contactes per aconseguir-li un càrrec que li escaigui i el pugui satisfer.

L’Eduard va manifestar a l’esposa la gratitud més viva amb les maneres més encantadores. Alliberat i alegre d’esperit, es va disposar a escriure la proposta al seu amic. La Charlotte va haver d’afegir-hi de pròpia mà el seu beneplàcit a la postdata i sumar-se amb precs afectuosos als d’ell. Ho va escriure amb ploma segura en un to complaent i amable, però amb una mena de precipitació gens habitual en ella i, cosa que no li solia passar mai, va esborrallar el paper amb una taca de tinta, que la va contrariar i que encara es va fer més gran quan la va voler esborrar.

L’Eduard va fer-ne broma i, com que encara quedava espai, va afegir una segona postdata: que amb aquell senyal l’amic copsaria la impaciència amb què l’esperaven i que havia d’organitzar el seu viatge amb les mateixes presses amb què ells havien escrit la carta.

Quan el missatger va ser fora, l’Eduard va pensar que no podia expressar la seva gratitud de manera més convincent que insistint una vegada i una altra a la Charlotte de procedir igual amb l’Ottilie i treure-la de l’internat.

Ella va demanar-li d’ajornar la decisió, i aquell vespre va aconseguir engrescar l’Eduard per a una vetllada musical. La Charlotte tocava molt bé el piano, l’Eduard, en canvi, no tocava la flauta amb tanta desimboltura, perquè, si bé de tant en tant s’hi esforçava molt, no li havien conferit la paciència ni la perseverança que calen per cultivar un talent d’aquesta mena. És per això que executava la seva part de manera molt desigual: en alguns punts bé, però potser una mica massa de pressa; en d’altres, en canvi, s’aturava contínuament perquè no hi estava familiaritzat, de tal manera que a qualsevol li hauria resultat difícil formar un duet amb ell. Però la Charlotte sabia com acordar-s’hi; s’aturava i deixava que fos ell qui l’estirés altra vegada, acomplint així un doble deure, com a bona directora d’orquestra i com a mestressa intel·ligent que en conjunt sempre sap mantenir la mesura per més que alguns passatges concrets no segueixin sempre el compàs.

© de l’edició, La Casa dels Clàssics
© de la traducció, Carlota Gurt

• 1
  En alemany, Mittler vol dir ‘mitjancer’. (N. de la t.)