La ciutat d’ivori és un recull de poemes del noucentista Guerau de Liost. De caire íntim i amorós, i oda a Barcelona i a la Ciutat Ideal, va ser publicat el 1918.
Si en voleu saber més, llegiu aquest article d’Enric Serra a la revista de llengua i literatura Els Marges.
////Jaume Bofill i Mates (i Guerau de Liost) a Stroligut: La muntanya d’ametistes, La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona
La ciutat d’ivori
Pòrtic
Bella Ciutat d’Ivori, feta de marbre i or:
tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,
i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones el tors adolescent.
L’ivori té la gràcia d’un marbre constel·lat
d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.
Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!
Ets tota laborada amb ordenat esmet.
Et purifica el viure magnànim i cruent.
I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny —que és immortal.
Rambla avall
Bella Ciutat d’Ivori: escolta un pelegrí
de tos carrers i places. Del campanar del Pi
ragen set hores, fresques de l’aire del matí.
Ix de Betlem, s’atura sota el portal barroc
—del ciutadà bullici com afrontant el xoc—
una devota. I marxa, després, a poc a poc.
En caminar, camina molt graciosament.
La mantellina deixa entretenir amb el vent.
Entre ses randes vola ullprès, el pensament.
Oh, dona inconeguda qui et poses l’una mà
dessobre el pit, torçada caient, si fa no fa,
com una cabridella que fes de bon criar!
¿Amb les parpelles baixes, apagues l’innocent
esguard, com una boira qui entela el firmament,
i t’acalores, púdica, si et fan un compliment?
¿Ets una pecadora de fàcil turpitud
i menes un esquàlid galant esmaperdut
com una santa mena el drac amb sa virtut?
¿Ets una jove vídua amb un infant d’escreix,
amb una filla núbil on ta beutat reneix,
i el vostre amic, oh dolça parella!, és el mateix?
¿Ets la fidel esposa d’un mariner qui és lluny,
qui tornarà de Cuba cap a darrers de juny
i és tan cepat que aixafa les nous d’un cop de puny?
* * *
Fins a Betlem me’n torno, refent el teu camí.
Prenc el Passeig de Gràcia, per si podré esbargir
aquesta amor nascuda amb l’aire del matí.
En el passeig de Gràcia
Allibereu-me d’aquest mal d’amor,
oh dones presumides, casolanes,
que totes em podríeu ser germanes!…
Allibereu-me d’aquest mal d’amor.
Prou que, passada l’hora displicent,
us deixaré sense triar l’amiga.
Vostres besades que un no-res mustiga,
són la pruïja d’un alè de vent.
Mes ja debades em redreço ardit.
Les ales sento d’una calma nova
com senyoregen de mon si l’alcova,
en el deler se’m va tornant delit.
I ja cap dona en el passeig no veig.
Tal volta siguin al llevant de taula.
Tu, mentrestant, sens dir-me cap paraula,
romans amb mi com un etern festeig.
Car m’acompanya ton record i em plau,
aquell record de l’hora matutina.
Del cel estant la teva faç s’inclina
i em deus mirar, que tot el cel és blau.
Supòsits
Bella dona inconeguda:
quina almoina m’has donat?
Una angèlica beguda?
Una menja de pecat?
¿El turment, qui mai no fina,
d’ignorar-te sempre més,
com si fossis la veïna
que no es vol saber d’on és
i que un hom alguna tarda
desvagada conquerí
i que ens mitja basarda
si ens espera pel camí?
De Betlem eixires sola.
No te’n vull pas fer retret.
Mes l’enginy debades vola
per copsar ton gai secret.
Quin deler t’hi menaria?
D’aleshores que jo hi vaig.
¿Amb les filles de Maria
vas a fer-hi el Mes de Maig,
aquell mes que lligueu tractes
amb les flors i l’àngel dolç,
amb les flors encara intactes
qui perfumen nostra pols?
¿O en el fons de les capelles,
amb esplais irreverents,
un diàleg descabdelles
d’amagat a tos parents?
¿O en la fosca mig perduda,
vora el Crist del passadís,
li pregaves, com la druida,
que el parany et beneís,
i com una Magdalena
li besaves el brocat,
doblegant la teva esquena
amb carnal humilitat?…
Donaria sens recança,
per saber-ho, tot delit;
que, si el pler a estones cansa,
el record no fa neguit.
I el record que jo tindria
fóra gràvid de ton nom,
i et veuria cada dia
esperant-me en un tocom,
i em series coneguda
en el vici, en la virtut.
Ni la mort, que tot ho muda,
colpiria el meu escut.
Vora del port
Retreta viu la graciosa dama
vora del port on és la mar llatina.
Mes del lleveig, cada matí, la flama
li colra el braç sota la randa fina.
Braç d’almoinera, a poc a poc l’inclina
al mirador que un lligabosc enrama,
i d’amagat rega la clavellina
darrere el test arrecerant la cama.
Un oronell travessa que enamora,
i, tot volant, frega la regadora
i esquitxa el braç, que es decantava un xic.
Cap a llevant la boira s’esclarissa.
Unes campanaes van tocant a missa,
i el sol ixent ensagna Montjuïc.
Tes mans
Als llavis tancades
que amb elles incites,
servant-hi infinites
llavors de besades,
al pit encreuades,
d’antigues ermites
les santes imites
en pedra tallades.
Un clot hi perdura,
dels llavis mesura,
damunt cada dit.
Oh, com tastaria
l’esquit d’ambrosia
del clot més petit!
Flor de neu
Dona perfeta per voler de Déu,
summa i espill de meravelles nades:
ets la donzella de les trenta anyades,
tija de foc sota la vasta neu.
El foc et mena com una ombra lleu,
mes les clivelles de l’esguard, tancades,
de dins estant abrandarà debades.
Tan vergonyosa nostra amor et féu!
Com, resseguint-te, l’esperit no vola,
la flama interna va cremant-se sola,
fins que, tot d’una, trasbalsant el pit,
amb estrebada nupcial abasta
la teva neu, agemolida i casta
sota les randes i el domàs del llit.
Tedi
Ara que beso ton cabell espars,
l’amiga perdo que en el seny portava.
Ara que et beso recolzada, apars
l’eterna dona impersonal, esclava.
Egrègia pecadora
Com una escampadissa de pètals i turqueses
l’atzur dignificava la testa somnolent
dels plàtans. Condormien les volves ja despreses
el refregar dels passos sobre el passeig d’argent.
Ja departides eren les flàcides burgeses.
Un afalac deixava de guants de seda el vent.
Les soques oferien pletòriques nueses,
com una gegantassa la gorja displicent.
Vós éreu dreta, immòbil, sota la fina ombre·la.
Els vostres ulls, endintre del vel, eren com dos
falcons arrecerant-se sota el capell airós.
A vostra mà, submisa, vingué la carretel·la.
Mes, en pujar-hi amb un dispersió de randes,
guaitàreu, paonant-vos d’orgull, a totes bandes.
Romanç del goig de tenir germana
Quina bella sort
de tenir germana!
Joveneta que és
i entenimentada,
joveneta que és,
en finar la mare
es vesteix de dol
i regeix la casa.
De tan bé que ho fa
l’amen les criades
i la hisenda creix,
i somriu el pare,
i somriu l’amor
tot plegant les ales,
i la deixa fer
sense destorbar-la.
De tan bé que ho fa,
un estol de fades
baixa al seu entorn
i es parteix la tasca:
l’una fa el dinar,
l’altra les bugades,
l’altra estén i cus,
l’altra fa els dissabtes,
l’una desfà llits,
l’altra para taula,
i entre totes fan
el treball de casa.
Joveneta que és,
resta la germana,
resta pels germans,
resta pel seu pare.
Nostra Dona diu:
—Noia casolana:
ton regent em plau
i la teva traça,
i la teva amor
i la teva gràcia.
Cambrereta et faig
de l’altar del Carme.
Tingues-me’l lluent
com la teva casa.
Ofèlia
Oh cabellera,
tija de lliri
nada en l’austera
vall del martiri!
Tímida fuges,
frèvola cantes,
guaites les pluges,
crides les santes,
tímida plores,
sola t’inclines
sota la lluna
i ames les vores
plenes d’albins
flors de llacuna.
Besamans
Pàl·lides mans, de besades intactes:
vostra endolada senyora camina
d’un passadís en la fosca discreta.
Com, generosa, endavant us allarga!
Ella no es veu, que, a mig aire perdudes,
l’anuncieu com parella de tortres.
Pàl·lides tortres! Només d’obirar-vos,
vostra invisible senyora endevino!
Vostra senyora endevino: la testa
feta endarrere, que l’ombra engavanya;
de lletanies signada en els llavis,
i amb un esguard tan immòbil que escolta.
Pàl·lides mans d’alabastre: imagino
vostra senyora, puríssima i nua,
amanyagant la diàfana espiga
del brollador, com un ceptre de fada.
L’àlgida espiga, a mig aire colltorta,
un esgranall, voladissa, desplega.
Vostra senyora mig riu, decantant-la,
agemolida dessota la pluja.
Vostra senyora davalla una estona
del pedestal, feta dona sensible,
i amb dignitat natural us allarga,
pàl·lides mans, perquè us ompli de besos.
Venus de raval
Bella dona desgarbada
que amb el teu malmirament
avalotes la gentada
i fetilles el jovent,
metzinera com la tija
d’un baladre confident:
ets el vi de la pruïja,
ets la Venus de raval,
qui d’un cossi de sortija
emergires immortal.
Tot passant
Acaba de passar. Res no m’ha dit.
Mes el refrec de sa mirada em crida
que, fora del record, tot és finit.
¿No valdria més l’oblit
que l’enfarfec d’una amistat marcida?
Romanç de la Carmeta cosidora
I
Vet ací que era una tarda
a les sis o quarts de set,
quan s’encenen les botigues
i el capvespre es torna fresc,
i es passegen les senyores
amb les filles i els paquets,
i els pianos de maneta
esvaloten a concerts,
i congria la gentada
un minyó que porten pres,
que passava la Carmeta
roja com un gallaret.
Del cancell d’una botiga
la cridava el barbamec…
Això fou aquella tarda.
En passaren dues, tres.
El donzell s’espaordia.
La donzella l’escomet.
Ja li diu en quina escala
pot trobar-la a quarts de deu,
on el llum és tan benigne
i els veïns no diuen res,
i les portes, com les mares,
arreceren el festeig.
II
Ai, Carmeta cosidora!
T’engavanyes per fer goig,
i de tan acaserada
només tens la pell i l’os.
Cada nit, a l’escaleta,
la teva ànima es desclou.
El donzell, com que és novici,
a besades es colltorç,
s’esbadoquen els seus llavis,
li flameja el borrissol,
i ressona a mitja fosca
l’avalot dels baticors.
Ai, Carmeta acaserada!
Vet ací ton somni d’or:
vet ací que ara tens home,
si més no, que tens xicot.
L’alegria de tenir-lo
fa que el trobis dolç i bo.
Oval
Oh damisel·la casta i dura,
mig de virtut, mig d’oradura!
Vostra senil virginitat
res no l’abat.
La vostra faç, encara llisa,
amb energia els mots precisa.
Els vostres dits són més cruels
que unes arrels.
Us plauen dolços llegendaris
i medecines d’herbolaris
i el vi d’Alella —que és un vi
barceloní.
Oh damisel·la casta i dura,
mig de virtut, mig d’oradura!
Vostra senil virginitat
res no l’abat.
Paternitat
Els oronells, de fora estant, m’avisen
que és dia clar. I amb voladissa truquen
als vidres entelats de ma finestra.
D’un ciri fumen les escorrialles,
i veig l’albada tímida que espia
darrere les cortines de l’alcova.
Dorm la muller, mudada i perfumada,
bleixant de benaurança i de fadiga.
Devora seu, és el nadó pacífic.
Bada l’esguard i novament l’acluca,
i es fon tot ell en la materna ufana.
És tan petit que una rosada el delma;
mes tanca prometences infinites,
com la llavor, que és arbre i és boscúria.
I duu la sang del Crist i duu la gràcia
com flamejant divisa principesca.
Quan sigui fort no empunyarà el gaiato,
sinó la palma inútil, gloriosa.
De son trepig els roserars esfulla
i els reguerols enterboleix. I passa.
Un àngel l’acompanya un pas enrera.
Acatament li reten les pacífiques
vaques, les hortes, el vent, les muntanyes…
I, el mateix cel que l’embolcalla, el besa.
Nit de Nadal
La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D’un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és nat.
El bou recula
poquet a poc.
—Decanta’t, mula,
per fer-li lloc—.
Oh meravella!
Penja una estrella
de l’embigat.
Les profecies
són aquests dies.
Jesús és nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.
Flors d’amistat
Passà la fada graciosa i forta
amb la panera casolana i bella,
i, de les flors que arrabassava a l’horta
d’una braçada cada feix garbella.
La rosa balba de la tija torta,
la gladiola —flamejant estella—,
la margarida de blancor somorta
i aquella boira de lilà novella.
Flors valentines l’amistat ens porta:
clavells de foc amb besos de donzella,
i el xuclamel —germà de la ridorta—
i un crisantem, meravellosa estrella…
Flors valentines l’amistat ens porta.
Paternitat
Amb un infant posat a cada banda
dorm la muller, que ara no sent com entro.
Dorm en el llit pairal. I jo la miro
rient tot just i fadigat d’escriure.
Ella és al mig com una gran carena,
dolça carena de suaus contrades,
i, com un arbre, son caient de braços
de cada infant la tremolor sopluja.
Jeu a la dreta, somiant a estones,
gras i mig nu, l’infant de tres anyades.
Com si per córrer fos a punt, trepitja
els plecs de gira que li feien nosa.
Jeu de costat, arrecerant la testa
—la grossa testa, de cabells feixuga—
darrere el braç on lluenteja el colze
amb aire nobilíssim d’escometre.
Jeu a l’esquerra, sadollat, un altre
petit infant qui no té gaires mesos,
i, bocaobert, deixa fugir la sina,
que es vessa encara, desvagada i pròdiga.
Jo els beso tots i passo d’esquitllentes,
i, tot passant, aquella maina esguardo
com el pagès qui admira la collita
i don mercès a Déu que és abundosa.
Endolciment
Quan el mercat vigiles, municipal de punt,
amb una ullada tètrica esguardes el conjunt
d’aquella femenina i àlgida tabola,
i, com un gall qui puja de peus a la cassola
agabellant, despòtic, les pastes de segó,
estatuari et dreces com un emperador.
Mes, ai!, ta ferotgia no dura molt ni gaire.
Ja riuen les minyones al teu voltant. La flaire
de les faldilles, pèrfida, et deixa un afalac.
I ton esguard acales, més que indulgent, manyac.
Miratge
Sobre el pujol que la plana domina,
místic deler de la vella Ciutat,
puja la Seu, esfumant-se divina,
com una tija que Déu ha signat.
Quan s’esdevé que la pluja es rebat
contra la Seu, en tocar-la, s’afina.
Plora dels murs en el fosc espadat.
De les canals s’acorrua en la sina.
I raja enfora tan dòcil, que es veu,
del barri estant qui sopluja misteris,
d’aigua, de llum i de boira una Seu
feta dels raigs que la volten aeris:
Seu de miratge, qui es fon irisada
quan ix el sol esgaiant la boirada.
Retorn
Ja diuen que l’art de viure
és viure sense entenent.
S’aboquen a la finestra
i miren passar la gent.
Qui el pas de la sang mesura
trepig li sembla que fuig,
o el batre d’una gotera
que aterra a la fi el sopluig.
Gelós d’abraçar-me els ossos
abans no es deslligui el feix,
em cal desfer l’abraçada
per tal que em retorni el bleix.
Si en hores massa llisquentes
em passo pel cor la mà,
em cal deixar-lo tot d’una
de por que se’m trencarà.
Cercant el secret del viure
em sobten senyals de mort:
ni goso riure en mirar-me,
ni em plau de sentir-me fort.
Només la pruïja em dura
d’ullar-me fins a la fi,
que amb tanta vida forana
m’enyoro només de mi.
Enyoro la vida interna
on regna la solitud.
La carn defalleix pensant-hi
mes Déu a esperar-m’hi acut.
Romanç primicer de la ciutat de Barcelona
Barcelona, Ciutat bona:
¿si et diguéssim l’entrellat
de la teva gran bonesa
que els poetes han lloat,
amb la pau de les muntanyes
tan senzilles al costat,
i el rosari de les ones
remembrant el teu passat,
amb estols de xemeneies,
amb la joia del terrat
on voleia la bugada
i els coloms hi fan esclat,
amb campanes que tritllegen
—té cada una veïnat—
a la torre vuitavada
i al cloquer del pensionat?
Et diríem presumida
sota un cel adormissat,
sota un cel que s’enriola
de l’estel engarlandat,
del coet de la revetlla
i la fuga del ruixat.
Et prendríem com ets ara,
desgarbada en ta bondat,
amb les vagues i les bregues
i el castell qui t’ha sotjat.
Ni voldríem separar-te
del Besòs i el Llobregat.
Tens casasses escondides
d’algun noble qui ha marxat.
Tens casetes amb alcoves
i jardins amb emparrat
on romanen els burgesos
de més bona voluntat.
Tens placetes amb mainada
rere l’absis solellat,
i una font qui raja sempre,
a l’indret arrecerat,
amb una aigua qui gorgola
per dessota l’enllosat
i un escut de pedra marbre
de falzies enflocat.
Obradors i botiguetes
amb regust d’humanitat,
animetes ciutadanes:
tot passant us hem flairat
—oh barreja delitosa
de l’empesa i l’estofat!
¿Què diríem de la Rambla
que no sigui ja esbombat,
de la Rambla, tan famosa
com París o Montserrat,
un passeig que té casernes
i floristes i mercat
i capelles i teatres,
que tothom hi va pausat?
Barcelona, Ciutat bona
matinera en ta bondat,
amb el clos de les muralles
que de Roma fou trasllat.
Gent de seny foren tos prínceps,
i, el teu poble, temperat.
La Mercè que el Cel et feia
era el do de caritat.
Bé t’escau celebrar el Corpus
com enlloc és celebrat:
amb ginestes i domassos,
amb donzelles i clergat.
L’ou com balla giravolta
com si fos ensinistrat.
Barcelona, Catalunya
feta flors de civiltat:
tens nissagues montsenyenques,
vinaters del Priorat,
clerecies vigatanes,
mariners qui han navegat
per les cales de Mallorca
i el gran mar esvalotat.
D’una bella revolada
cal que t’hagis redreçat.
Catalunya, rica i plena,
és tota ella al teu costat
i et sosté les mans, qui empunyen
ganfarons de llibertat.
Endreça
Verge i Màrtir Santa Eulàlia:
a la cripta us han deixat.
Entre velles draperies
les ferralles han granat.
Reflectint les vidrieres,
l’alabastre ha flamejat.
Vostres ossos de fadrina
aquí toquen la Ciutat.
Verge i Màrtir Santa Eulàlia:
a la cripta us han deixat.
Sou nevada com els lliris
de la cara d’un albat;
sou vermella com les roses
d’una faç d’enamorat.
Sou vermella del martiri;
blanca sou de castedat.
Ja que sou tan blanca i pura,
llibereu nostra Ciutat
del pecat de flastomia,
qui és la sutja del pecat.
Ja que sou tan emporprada,
llibereu nostra Ciutat
d’envegetes resclosides
qui són l’esca del pecat.
Feu que plani generosa,
que els poetes l’han lloat.
Preguera
Oh Déu qui la minyonia
signàreu més dolç que mai!
Un àngel —i no el sentia—
bressava mon somni gai,
i Vós, en llevar-se el dia,
somrèieu damunt l’espai.
Mes ara, tan ple de força,
encara só fet de fang.
Senyor: si em lleveu l’escorça,
¿què em resta sinó esvoranc,
la força qui es deixa tòrcer,
el fang que no sembla sang?
Quan blanca sigui ma testa
i oblidi els amics on són
i un àngel —l’únic qui resta—
l’insomni veurà que em fon,
a tall de materna festa
passeu-me la mà pel front.
I enllà i enllà de la vida
que el fang i tot s’esvaís,
si l’àngel d’antany em crida
que em trobi enamoradís;
que l’ànima, deixondida,
s’enceli en el vostre abís.
© de l’edició, Stroligut