Un cor senzill – Gustave Flaubert

Un cor senzill és la novel·la breu que encapçala el recull de narracions Tres contes de Gustave Flaubert publicat el 1877. La del lloro.

Amb Madame Bovary, és considerada la gran obra de Flaubert. La traducció al català és de l’escriptor realista Narcís Oller, que la va titular Una bonifàcia.

////Més contes i traduccions d’Oller a Stroligut

Un cor senzill

I

Durant mig segle, les burgeses de Pont-l’Eveque envejaren a la Sra. Aubain aquella criada Félicité, que, per cent francs l’any, li guisava, li endreçava la casa, cosia, rentava, planxava, ensellava, si convenia, un cavall, engreixava l’aviram, batia la mantega i sabia comportar la mestressa amb tot i el geniet d’aquesta.

La Sra. Aubain era vídua d’un galà mosso, però pobre, que se li morí en començar el 1809, deixant-li dues criatures i bastants deutes. Ella, llavors, va vendre’s les terres, conservant només el mas de Touques i el de Geffosses, que sols li redituaven uns 5000 francs, deixà la seva casa de Saint-Melaine i anà a habitar-ne una altra de més humil, procedent de sos avis i enclavada darrere el mercat, entre un passatge i un carreró que desembocava al riu.

Aquesta casa, coberta de llosa o pissarra, tenia, a l’interior, uns desnivells que feien ensopegar. Un vestíbul estret separava la cuina de la sala on la Sra. Aubain es passava tot el dia aclofada vora la finestra, en son cadiral de boga. Arrambades als blancs redossadors, hi havia vuit cadires de caoba. Sota el baròmetre penjat, un piano vell sostenia una gran pila de caixetes i capses de cartó. A un costat i altre de l’escalfapanxes, que era de marbre groc i estil Lluís XV, hi havia dues butaquetes encoixinades. Al mig de la mènsula, el rellotge-pèndol representant un temple de Vesta; i tot aquest pis sentia a florit perquè son empostissat estava més ensorrat que l’hort.

Al pis superior hi havia, en primer lloc, la cambra, bastant gran, de la Sra. Aubain, decorada amb un paper de flors pàl·lides, del qual en ressaltava el retrat del senyor, vestit de dandi¹currutaco. Aquesta tenia comunicació directa amb una altra de més xica, on hi havia dos llitets sense matalassos. Després venia el saló, sempre tancat i ple de mobles coberts amb fundes. A l’altra banda de corredor, es trobava l’estudi: llibres i carpetes curullaven les lleixes d’una llibreria de tres cossos, davant la qual s’estenia una gran taula-escriptori, de fusta negra. Els panys de paret laterals estaven materialment entatxonats de dibuixos a la ploma i de gravats d’Audran, records de temps millors i d’un luxe ja extingit. A dalt de tot hi havia, amb vista al camp per l’única finestra d’on rebia claror i aire, el dormitori de la Félicité.

Aquesta es llevava a trenc d’alba per no perdre la missa, treballava, sense parar, tot el sant dia, i, en havent sopat, endreçava la pisa i barrava el portal. A plaça, ningú com ella per regatejar, com tampoc hi havia qui l’avantatgés en netedat i en fer brillar les casseroles. Per més estalviar, menjava a poc a poc i aprofitava els rosegons del seu pa —un pa de dotze lliures, fet a posta per a ella i que li durava vint dies.

Tant a l’hivern com a l’estiu, l’hauríeu vista amb un mocador d’indiana tibat a l’esquena amb una agulla, una còfia que li tapava els cabells, mitges grises, faldilla roja, i, apuntat a son saquet, un davantal pitrer, com d’infermera d’hospital.

Tenia la cara xuclada i la veu prima. A vint-i-cinc anys n’hi feien ja quaranta. En passant dels cinquanta, no marcà ja més edat —i sempre silent, enterca i de moviments pausats, semblava talment un autòmat de fusta.

II

Com qualsevulla altra, també ella havia tingut amors.

Son pare, mestre de cases, se li morí de desgràcia. Després morí sa mare, ses germanes s’escamparen, un masover la va acollir, i, tan petita com era, l’ensinistrà a guardar vaques. Si els parracs no l’abrigaven prou, s’ho passava tremolant; si tenia set, s’assadollava als xaragalls; per un no res l’ataconaven, i, finalment, fou acomiadada del mas per un furt de trenta sous que ella no havia fet. Entrà en un altre mas de porquerola, i caient de bon ull als amos, engelosí l’altre servei.

Un vespre d’agost (llavors ella tenia divuit anys) se l’endugueren a les balles de Colleville. L’estrèpit de la cobla, les alimàries dels arbres, tanta varietat de vestits, de puntes i de creuetes d’or, ensems que la gatzara de tanta gent saltant i ballant alhora, l’acoquinaren, i, per modèstia, s’arraconà enrere. Però un jove pagès, molt clenxinat i que s’estava fumant en pipa recolzat al timó d’una carreta, aconseguí fer-la ballar, se l’endugué després a prendre cafè i sidra amb bescuits, li regalà un mocador pel coll, i, cregut que l’entenia, s’oferí a acompanyar-la. Vorejant un camp de sègol, la hi ajagué brutalment. Ella s’espaordí i es posà a cridar, i ell va escapar-se.

Entre dos foscants d’una altra tarda, pel camí de Beaumont, volgué endavantir una enorme carreta que amb sa calma l’entrebancava, i, en fregar, amb ses rodes, va topar-se altra volta amb aquell Théodore.

Aquest l’emprengué molt tranquil, dient-li que no havia de fer cas d’allò de l’altre dia, «degut com era a la beguda».

No sabent ella què respondre, li entraren ganes de fugir.

Ell saltà tot seguit a parlar-li de la collita i dels hisendats d’aquell indret, car, havent deixat son pare a Colleville per menar el mas dels Escots, resultava que, ara, eren veïns.

—Ah!— exclamà ella.

I ell afegí que el voldrien casar, però que ell no ho faria fins a trobar la que li vingués de gust. Ella acotà el cap. Llavors ell li preguntà si tenia ganes de casar-se, i ella li respongué, somrient, que es deixés de mofes.

—Et juro que no ho és!— I cenyint-li el cos amb el braç esquerre, continuaren caminant apretadets i escurçant el pas. L’oreig era fi, els estels lluïen, l’enorme carreta de fenc brandava davant d’ells, sos quatre cavalls, arrossegant el pas, aixecaven pols i, sense que ningú els ho manés, quan en fou hora, trencaren cap a la dreta. Ell tornà encara a abraçar la noia. Ella s’escapolí obaga endins.

Al cap de vuit dies, ella li havia concedit ja relacions.

Festejaven darrere el clos del cortal, sota un arbre solitari. Encara que per l’exemple dels animals no podia ella ésser innocent com una senyoreta, la raó natural i l’instint de l’honor la privaven de caure. Excitat així més i més el desig del xicot, sia per a satisfer-lo (o candorosament potser) li proposà casar-se. Ella encara dubtava, es resistia a creure’l. Ell persistia en sos juraments.

No bastant això, li sortí un dia que es moria de por d’haver d’anar al servei, perquè encara que sos pares l’any anterior li havien comprat soldat, perillava d’ésser cridat a files personalment. Aqueixa covardia fou per la Félicité una prova d’estimació que redoblà la seva. S’escapava cada nit cap a la cita, i allí el Théodore la matracava sense parar amb sos temors i amb ses insistències.

Per últim, va dir-li que ell, en persona, saltaria a la Prefectura per a esbrinar el què, i que el diumenge següent, d’onze a dotze de la nit, li referiria el que hi hagués.

Arribada l’hora, corregué ella a trobar el seu pretendent. En comptes d’ell, hi trobà un seu amic per a dir-li que, al Théodore, ja no el veuria més, ja que, per escapar-se de servir, s’havia casat amb una vella molt rica, la Sra. Lehoussais, de Touques.

El trastorn de la Félicité fou immens. S’arrossegà per terra, desfogant-se a crits, clamant a Déu, i, abandonada en aquelles soledats, plorà i gemegà fins que el sol ja era ben alt. De retorn al mas, desdonà ja els seus amos, i al cap d’un mes, passats comptes, enfardà en un mocador totes les seves coses i feu cap a Pont-l’Evèque.

Davant l’hostal, va emprendre una senyora amb toca de vídua i que precisament cercava cuinera. Poc en sabria gaire de cuinar, però en veure-la tan obligada i escassa d’exigències, la Sra. Aubain acabà per dir:
—Doncs enteses; me la quedo.

I al cap d’un quart d’hora, la Félicité ja estava instal·lada al costat d’ella.

A la primeria, el to de la casa i el record del senyor, evocat a cada pas, la tenien un xic encongida. Aquells nens, en Paul, de set anys, i la Virgínia, de quatre com a màximum, li robaren fins a un tal punt el cor, que se’ls enfilava als lloms com un cavall i els besava tant i tant que la Sra. Aubain li prohibí, causant-li un dol. Això no obstant, allí se sentia tota una altra. La civilitat del nou ambient li havia esvaït la tristesa.

Cada dijous, els contertulians compareixien a jugar al bòston. La Félicité ja els tenia preparades les cartes i escalfetes. Arribaven a les vuit en punt i es retiraven a les onze.

Els dilluns al matí, el ferreter del passeig parava a terra la seva mercaderia, animava la vila un fort brogit de gent amb el qual es barrejaven renills de cavalls, bels d’anyells, grunys de godalls i el dur tric-trac de carruatges. Cap a migdia, al bo del mercat, solia comparèixer a la casa un homenàs ja pansit, amb la catxutxa enrere, el nas punxegut, que es deia Robelin, i era el masover de Geffosses. I adés-adés, també, el del mas de Touques, petitó, roig, panxut, que duia una gran brusa grisa, gamberes i esperons.

L’un i l’altre oferien a llur senyora volateria²volalla o formatges i la Félicité tenia cura invariablement d’esbullar-los les tretes interessades, i, en tornar-se’n, ells li feien molts compliments.

De lluny en lluny, rebia també la Sra. Aubain la visita del marquès de Gremanville, oncle seu, arruïnat per la cràpula, i que vivia a Falaise dels pocs terrossos salvats. Solia presentar-se a l’hora d’esmorzar amb un gosset lletgíssim que, amb ses potetes, embrutava tots els mobles. Malgrat sos esforços per no desmentir son llinatge, fins al punt de descobrir-se sempre que deia «mon pare, que al cel sia», sos mals hàbits el traïen, bevent a desdir i parlant verd. La Félicité, dissimuladament, solia empènyer-lo a fora:
—¿Vol dir que no se li farà tard, senyor marquès? Vaja, a… reveure!

I tornava a tancar la porta.

A qui l’obria de bon grat era al Sr. Bourais, l’antic procurador. La seva calba, la blancor de sa corbata i del pit de sa camisa, son folgat redingot fosc, sa faisó de prisar arquejant el braç, tot son conjunt en una paraula, li imposaven el respecte que la presència dels homes extraordinaris desperta.

Com que administrava els interessos de la senyora, es passava moltes hores tancat amb ella dintre l’escriptori del senyor, temia sempre comprometre’s, parlava amb gran respecte de la magistratura, i se les dava molt de saber llatí.

Per a instruir els nens de manera agradable, els regalà una geografia il·lustrada amb diverses escenes mundials: antropòfags enflocats de plomes al cap, el rapte d’una noia per un goril·la, beduïns al desert, la pesca de la balena, etc.

Paul explicà tots aquests gravats a la Félicité, i aquesta fou tota l’educació literària que ella va rebre. La dels nens fou confiada a Guyot, un pobre home, dependent del municipi, que s’alabava de tenir les mans boniques i que s’afinava el trempa-plomes amb el cuiro de la bota.

Quan feia bo, se n’anaven dejornet al mas de Geffosses. Al mig d’un clos en rampa, hi ha la casa, i la mar s’albirava allà al lluny com una faixa grisa.

La Félicité treia del cistell rodanxes de vianda freda, i, a la peça del costat del que anys enrere fou rebost, tots esmorzaven. Era l’únic vestigi que restava encara en peu de la casa d’estiu. El paper de ses parets, tot espellissat, voleiava al buf de l’aire. La Sra. Aubain, oprimida per mil records, esdevenia consirosa, els nens no gosaven ni piular.

—Hala, aneu a esplaiar-vos! —deia ella, en adonar-se’n; i ells s’escampaven.

En Paul recorria les golfes del mas, fullava nius, feia rebatre pedres pels bassiots d’aigua, aporrinava amb vergues els bocois del celler com tocant tabals.

La Virginie dava menjar als conills i corria d’ací d’allà collint blauets, tan lleugera, que fins se li veien els farbalans brodats dels pantalonets.

Fent-se’ls tard, un dia de tardor, cercaren drecera per les cledes. El quart creixent aclaria un tros de cel, ensems que una fosca boirina es gronxava com un vel a flor d’aigua del corrent del Touques. Els bous, ajaçats a l’herba, esguardaven tranquil·lament el pas d’aquelles quatre persones. Però, en arribar a la terça cleda, se n’aixecaren uns quants, i, avançant en semicercle, cuitaren a barrar-los el pas.

—No s’espantin! —digué la Félicité.

I, taral·lejant una mena de complanta, tirà un grapat de gleva a l’esquena del de més a prop. Aquest girà cua i els altres l’imitaren. Però, traspassada l’esparra³Esparra. Barra o joc de barres que serveix per a tancar un portell de prat, corral o pleta (Cerdanya). Barrons per una esparra, Pallarols 46 (ap. Aguiló Dicc.)., oïren de sobte un bruel formidable. Era d’un brau que la boira els amagava. Avança cap a les dues dones. La Sra. Aubain anava a córrer.

—No, no corri, per Déu.

Això no obstant, anaren apretant el pas, tot sentint-se bruelar la bèstia al darrere, cada instant més pròxima, i ressonar, com cops de maça a l’herba, ses puixants petjades, ja galopant. La Félicité es tombava i li tirava als ulls grapats de gleva. Ell abaixava el morro, sacsava les banyes, i, tremint de ràbia, bruelava furiosament. La Sra. Aubain, ja al cap de la devesa amb sos dos nens, anava esmaperduda cercant sortida. La Félicité, reculant sempre i tirant contínuament al brau manyocs d’herba que l’encegaven, cridava:
—Cuitin, cuitin!

La Sra. Aubain, per fi, pogué escapolir-se per la fonda vedruna, hi arrossegà primer la nena, després el noi, caient diferents cops al voler escalar l’altra marjada; però, a força de coratge, se sortí amb la seva.

Mentrestant, el brau havia anat arrambant la Félicité contra l’esparra; ses baves li esquitxaven ja el rostre; un segon més i… morta. Però la Félicité fou llesta a esmunyir-se entre els barrots, i la bestiassa, tota sorpresa, restà parada.

D’aquesta feta se’n parlà molts anys a Pont-l’Evèque, sense que la Félicité se n’esvanís mai ni hi sabés veure un bri d’heroisme.

D’aquell dia ençà, s’ocupava exclusivament de la nena que, a causa de l’espant, havia contret una afecció nerviosa, per la qual el doctor Sr. Poupart li aconsellà els banys de mar de Trouville.

Llavors, aquesta platja no era encara freqüentada. La Sra. Aubain se’n procurà informes, consultà al Sr. Bourais i començà els preparatius com per un llarg viatge.

El dia abans, el carro de Liebart s’emportà els fardells. L’endemà, el mateix Liebart els menà dos cavalls, un d’ells amb selló de senyora i espatller de vellut, i l’altre amb una manta plegada a la gropa formant coixí. Muntà l’un la senyora, en l’altre la Félicité s’encarregà de la nena, i el nen s’enforquillà dalt del ruquet del Sr. Lechaptois, que els el deixà a condició que el tractessin bé.

La carretera estava tan malmesa que, per a recórrer-ne vuit quilòmetres, els calgueren dues hores. Els cavalls s’enfonsaven pel fang fins a clivellar, butzaven d’anques per a sortir-ne i ensopegaven en les roderes o bé havien de salvar-se’n a salts. L’euga de Liebard, al millor, s’aturava. Ell esperava que prengués repit⁴Repit. Ampitada. Per a guanyar…, i entretant, els contava històries de propietaris dels encontorns, concloent-ne reflexions morals. Així, a Touques, passant per sota aquelles finestres, celades amb persianes, i tot signant amb un gest d’espatlla expressiu, digué:
—Per exemple, aquí en tenen una, la Sra. Lehoussais, que, en comptes de casar-se amb un senyoret…

La Félicité no en pescà res més, perquè els cavalls trotaven i el ruquet galopava. Ben prest, van enfilar un caminal, s’obrí un reixat, aparegueren dues cambreres. I, al peu mateix de la porta, descavalcaren tots.

La vella Liebard, en rebre sa antiga mestressa, va desfer-se en alegrois. Els serví, per esmorzar, un filet de vaca, tripes, botifarra i un pollastre en suc, sidra escumosa, un pastell ben confitat i prunes en conserva, acompanyat tot de molts afalacs a la senyora, «que es conservava tan bé»; a la senyoreta, que és «magnífica»; al senyoret Paul, «ja tan doble», i fins de lloances pels avis ja difunts, que els Liebard havien tan conegut estant a llur servei de pares a fills. El mas estava tan atrotinat com els masovers mateixos. Les bigues dels sostres, totes corcades, les parets enrossides pel fum, els vidres encrostats de pols. Al tinell de roure s’hi veien endimaris de tota mena: gibrells, plats, casseroles d’estany, trampes de caçar, tondoses de moltó, una gran xeringa, que no feu riure pas poc als nens. A l’entorn, ni un arbre sense bolets a la soca o grifolls de grèvol al brancam.

El vent n’havia ajagut molts. N’hi havia de trencats que rebrotaven a mitja soca i totes les pomeres besaven la terra al pes de llur collita. Els sostres de palla, ja com de vellut bru i desigualats de gruix, encara resistien bé les torbonades; però el badiu de les carretes estava tan primparat, que la Sra. Aubain va prometre fer-ho adobar tot, ensems que donava ordre de tornar a ensellar⁵Arnesar. Posar la sella; guarnir de sella i altres peces accessòries un animal de càrrega. els cavalls.

Mitja hora els calgué encara per arribar a Trouville. La petita caravana descavalcà ja en tocar les Ecores, ribas que queia aplomat a les barques, i guanyat el moll en tres minuts, entraven per fi a l’Anyell d’or de ca la David.

El canvi d’aires i l’acció dels banys van refer aviat la malalta. Mancada aquesta de vestuari adequat, els prenia en camisa, i la Félicité la tornava a vestir dins la caseta de carrabiners, que aprofitaven les banyistes.

A les tardes, solien anar-se’n amb el ruquet fins més enllà de Roches-Noires en direcció d’Hennequeville. El corriol s’enfilava entre petits comellars entapissats d’herba com per un parc, arribant per fi dalt d’un pla tot mostrejat de prades i terres de conreu. Encaixonaven aqueix corriol grans gavarreres intercalades d’olms i d’un que altre arbre sec que fendia la blavor de l’aire amb les ziga-zagues de ses branques.

Quasi sempre reposaven en un prat que tenia Dauville a mà esquerra, l’Havre a la dreta, i, davant per davant, la mar bella, abrillantada pel sol, llisa com un espill i talment adormida que ni se la sentia bleixar; pardals invisibles piulaven i la immensa volta del cel ho cobria tot. Allí, la Sra. Aubain brodava, la Virginie trenava joncs, la Félicité apomava flors d’espígol, i en Paul, que s’hi avorria, rondinava per anar-se’n.

De vegades, havent passat el Touques en barca, s’entretenien cercant petxines. La ressaca deixava al descobert eriçons, estrelles de mar i moques, i els nens corrien darrere els flocs de xicoies que el vent s’enduia. Les condormides ones es descabdellaven lentament i s’ajeien en aquell sorral que, si pel cantó de mar es perdia d’albir, pel cantó de terra anava a morir a les dunes, darrere les quals s’estenia el Marais, ampla prada en forma d’hipòdrom. Quan se’n tornaven per aquest cantó, Trouville, al fons, escalant el pendís de son puget, se’ls engrandia a cada pas, i, amb la desigualtat de ses cases, semblava que s’escampés en gai desordre.

Els dies que feia massa calor, no es movien de casa. L’enlluernadora claror de fora es filtrava per les feses de les persianes en ratlles fulgents. Ni el menor bruit pel poble. A baix, al carrer, ni una ànima. Fins les coses mateixes respiraven nyonya. Ressonava de lluny la picadissa dels calafats, que estopaven els medissos, i una marinada feixuga venia impregnada de quitrà.

El que més els divertia, era el retorn de les barques. Passades les boies, començaven a bordejar, arriaven dos terços de vela, i amb la mitjana inflada com un montgolfier, venien llisquents entre el xipolleig del marejol fins a mig port, on, de cop, donaven àncora. La barca virava i atracava al moll. Els pescadors llançaven per l’orla el peix encara cuetejant, que els carros afilerats ja esperaven, i un garbuix de dones, encofiades de retort blanc, s’abocava allí per a prendre les canastres i abraçar llurs homes.

Cert dia, una d’elles va emprendre la Félicité, i aquesta, poc després, entrava a casa contentíssima. Havia trobat una de ses germanes, la Nastasie Barette, casada amb un tal Leroux, que, amb un nodrissó al pit, a la mà dreta un marrec i encara, per torna, un gat-de-mar que ja plantava amb els punys als costats i la boina posada de gairell l’acompanyaven.

Al cap d’una hora d’escoltar-la, la Sra. Aubain pogué desfer-se’n; però, de llavors ençà, es trobava sempre aquella gent per la cuina i pels passeigs que feien. El marit no es deixava veure.

La Félicité els posà voluntat, els regalà un cobrellit, camises, un fogó; evidentment l’explotaven. Aqueixa mansuetud desplaïa la Sra. Aubain, ja, per altra banda, ofesa de què el nebot aquell es permetés tutejar al seu Paul —i com que el temps començava a fresquejar i la Virgínia estossegava, se n’entornà a Pont-l’Evèque.

El Sr. Bourais l’ajudà a triar col·legi. El de Caén deien que era el millor. Paul hi fou tramès i ell se n’anà molt content on podria fer companys.

La Sra. Aubain, pensant que era indispensable, es resignà a tenir-lo a fora. La Virginia, al cap de poc, deixà de pensar ja amb ell. La Félicité enyorava la seva fressa. Però una nova ocupació la’n distragué aviat: des de Nadal, acompanyava cada tarda la noia a doctrina.

III

F

eta una genuflexió en traspassant el cancell, avançà per sota l’alta nau, entre el doble reng de cadires, obrí el banc de la Sra. Aubain i contemplà tot allò que la voltava.

Els nens a la dreta, a mà esquerra les nenes, omplien uns i altres els escons del cor; el capellà, al peu del gran faristol; en una vidriera de l’absis, l’Esperit Sant cobricelant la Verge; en una altra, se la representava agenollada davant del Jesuset, i, de darrere el sagrari, sorgia un Sant Miquel de fusta aterrant el dragó.

El capellà començà amb un resum d’Història Sagrada. Per la imaginació de la Félicité desfilaren talment el paradís, el diluvi, la torre de Babel, ciutats flamejants, multituds postrades, ídols per terra, i tota aqueixa impressió profunda li infongué un gran respecte per l’Altíssim i una major temor per ses ires. Després, escoltant la passió, plorà. ¿Per què havien de crucificar a aquell que entendria els infants, socorria el famolenc, tombava la vista als orbs i que, per humilitat, va voler néixer entre els pobres, dintre d’una establia? Ell, que, a son pas per la terra, havia santificat la sembra, la sega, les veremes, tantes coses familiars de què parla l’Evangeli i entre les quals ella havia crescut! ¿Com no estimar més els anyells per amor a l’Anyell i els coloms per fervor a l’Esperit Sant, encara que aquest li costés definir-se’l bé en quant no sols prenia la forma d’au, sinó encara la d’un flam i altres voltes la d’un buf?

D’ell potser venien les resplendors nocturnes dels estanys, l’alè que empeny els núvols, la veu que fa harmòniques les campanes; i, això pensant, queia ella en adoració, tot fruint la frescor dels murs i la tranquil·litat del temple.

Tocant als dogmes, com que no en capia res, no s’entestà a comprendre’ls. El bon capellà explicava, els nens recitaven, ella acabava per adormir-se i un surt la deixondia quan ressonaven per l’enrajolat els esclops d’aquells en anar-se’n.

D’aquesta manera i a còpia d’escoltar-lo, és com ella es va aprendre el catecisme, que ningú li havia ensenyat de petita; i, de llavors ençà imità totes les pràctiques de la Virgínia, dejunant quan ella dejunava, anant a confessar amb ella, ajudant-la, per la diada del Corpus, a fer una capella al carrer.

El traüt que li donà la primera comunió d’aquesta nena! Ella es basquejà per les sabatetes, pels rosaris, pel devocionari, pels guants. I amb quina emoció no ajudà a sa mare a vestir-la!

Vingué la missa, i quines angúnies! El senyor Bourais li tapava un costat del presbiteri, i sort encara d’escaure’s davant per davant d’ella tot l’eixam d’aquelles poncelletes que, coronades de blanc i amb els pulcres vels caiguts, feien com un camp nevat entre el qual distingia de lluny, pel seu coll més bufó i sa actitud recollida l’estimada nena. Sonà la campaneta. Els caps s’acotaren; el silenci fou absolut. En rompre l’orgue, cantors i feligresos entonaren l’Agnus Dei; avançaren tot seguit els nois, i, en acabant ells, s’aixecaren les noies. Pas a pas, les manetes plegades, avançaren cap aquell altar tot constel·lat de llums; agenollant-se a la primera grada, rebien l’hòstia successivament, i, amb el mateix ordre, se’n tornaven a llurs reclinatoris. Quan tocà el torn a Virgínia, la Félicité s’abocà per veure-la, i al·lucinada pel seu gran deliri, sentí la impressió que aquella nena era tan ella en persona, que tenia la mateixa cara, duia el mateix vestit, que el cor de l’altra batia dins de son propi pit, talment, que, al moment d’obrir la boca i cloure els ulls, de poc que es desmaia.

L’endemà, ja a primera hora, va córrer a la sagristia a demanar al Sr. rector que li donés la comunió, i va rebre-la beatament, bé que sense sentir-hi aquelles fruïcions.

Desitjant la Sra. Aubain donar a la seva filla tota la instrucció possible, i veient que el Sr. Guyot no li podia ensenyar de música ni d’anglès, va resoldre fer-la pensionista de les Ursulines d’Honfleur.

La noia no s’hi oposà gens, però la Félicité se’n planyia, trobant que la senyora no tenia cor. Després pensà que aquesta potser tenia raó. Ella no arribava a tant.

Per fi, un dia s’aturà davant la porta un òmnibus vell, desprenent-se d’ell la monja que venia per la senyoreta. La Félicité carregà a la imperiala els bagatges, va fer mil advertències al cotxer, i ficà a la maleta sis pots de confitura, una dotzena de peres i un pomell de violetes.

Al darrer moment, la noia esclafí el plor, abraçà a sa mare que, tot besant-li el front, li repetia:
—Vaja, vaja, coratge! —i, clos el pujador, el cotxe arrencà.

Llavors la Sra. Aubain defallí, i, a la vetlla, tots sos amics, el matrimoni Lormeaut, la senyora Leeckaptois, les senyoretes Rochefeuille, el senyor de Houppeville i en Bourais, van acudir a consolar-la.

De primer, l’absència de la noia li fou molt dolorosa. Però, tenint-ne carta tres cops per setmana, escrivint-li ella els altres dies, entretenint-se pel jardí i llegint un poc, aconseguí, finalment, omplir d’aquesta manera la buidor de sa vida.

La Félicité no sabia perdre el costum d’entrar cada matí a la cambra de l’absent, encara que només fos per adorar aquelles parets. No poder pentinar-la ja, cordar-li les botines al peu d’aquell llitet, contemplar tothora la seva carona, ni dar-li la mà quan sortien plegades, l’entristia a desdir. Veient-se tan desvagada, provà de fer puntes; però, amb sos dits matussers, els fils se li trencaven; això no era per ella; i havia perdut el son i tot sovint deia que estava «gamada».

Per «esvair-se», demanà permís de rebre el seu nebot Víctor.

Aquest hi arribava cada diumenge, en sortint de missa, tot acalorat, espitregat i amb flaires dels camps que acabava de travessar. Incontinent, ella li parava taula. Esmorzaven plegats, l’un davant de l’altra, i, menjant ella el menys possible per tal d’estalviar, atipava a ell fins a un tal punt, que acabava ell per condormir-se. A la primera campanada de «vespres», el deixondia, li raspallava les calces, li nuava la corbata i sortia de bracet amb ell amb un orgull tot maternal.

Els pares d’aquell, l’induïen sempre a treure de la tia tot el que més pogués: una paperina de sucre, sabó, aiguardent, i, de tant en tant, moneda. Ell li portava la seva roba a sargir i ella acceptava aquesta feina tota contenta, pensant que això l’obligaria a tornar.

Per l’agost, son pare se l’endugué a fer el cabotatge. Era l’època de les vagues dels nois. L’arribada d’aquest l’aconhortà. Però en Paul esdevenia rampellut, l’edat de la noia no li permetia ja tutejar-la, i això la contrariava, l’apartava d’ella.

Victor anà successivament a Morlaix, a Dunkerque i a Brighton; al retorn de cada viatge li duia un present. La primera vegada, un cofret de petxines; la segona, una tassa de cafè; la tercera, un ninotet de pasta. S’anava fent maco, esvelt, posava bigotet, tenia una mirada clara i franca i duia el barretet de xarol tirat enrere com un pilot. La divertia contant-li històries amb molts mots d’argot mariner.

Un dilluns, que s’esqueia ésser el 14 de juliol de 1819 (ja mai més pogué ella oblidar aital data) va dir-li, el Víctor, que s’havia enrolat per un llarg viatge i que, la nit de l’endemà, amb el pailebot d’Honfleur, aniria a trobar la goleta en què havia d’eixir de l’Havre pròximament. Trigaria potser dos anys a tornar.

La perspectiva d’una tan llarga absència, trastornà a la Félicité; i, per dir-li encara adeu, en havent dinat la senyora, el dimecres a la tarda, es va calçar els socs i es dragà les quatre hores que hi ha de Pont-l’Evèque a Honneur.

A l’ésser davant del Calvari, en comptes de trencar cap a l’esquerra, les va emprendre per la dreta, s’esgarrià per unes drassanes i hagué de recular; les persones a qui va emprendre, van guiar-la, dient-li que havia de cuitar molt. Donant la volta a la dàrsena, curulla que era de vaixells, topava a cada pas amb les amarres; davallà al moll, els llums se li encreuaven i es pensà que desvariejava en veure cavalls en l’aire. D’altres, ja al caire del moll, renillaven esfereïts de caure a mar. La càbria que els hissava els deixava dalt d’una goleta on els passatgers s’entrebancaven amb botes de sidra, canastres de formatges i sacs de grans; s’hi sentia escatainar gallines i reganyar el patró; i un gat de mar, de colzes a l’arjau, restava indiferent a tot. La Félicité, àdhuc sense haver-lo reconegut prou, cridà: —Víctor!—. Ell mogué el cap i ella anava ja a enfilar-se, quan, tot d’una, retiraren l’escala.

El pailebot, sirgat per dones cantant, sortí del port. Son costellam cruixia, grosses ones li assotaven la proa. Un cop enfilada la ruta, ja no es veié ningú, i damunt la mar, argentada per la lluna, el vaixell ja sols fou una taca negra que anà marfonent-se més i més, s’endinsà, s’esvaí del tot.

La Félicité, altre cop dalt del Calvari, volgué encomanar a Déu la sort del qui més estimava i resà una bona estona, palplantada, llagrimejant i amb l’esguard al cel. La vila dormia, els carabiners rondaven, i pels escorralls de l’assut, s’escapava un continu doll d’aigua que brunzia com un torrent. Tocaren les dues.

Trucar al locutori en plena nit, seria ben inútil. De segur que un retard contrariaria la seva senyora, i així, malgrat el desig de besar l’altre angeló, se’n tornà a casa. Arribava a Pont-l’Evèque quan les noies de l’hostal tot just es deixondien.

El bordegàs, pobret!, quants mesos aniria, ara, rodant pel mar? Les travessies anteriors no l’havien encaparrada. D’Anglaterra i de Bretanya se’n torna sempre. Però l’Amèrica, les Colònies, les illes… deuen escaure’s tan lluny! A l’altre cap de món, potser!

Des de llavors, la Félicité no es treia el nebot del cap. Si feia calor, patia per la set que pogués passar; si tronava, pel perill dels llamps. Quan sentia miolar per la fumera aquelles ventades que s’emportaven pels aires les pissarres, ja se’l veia arrabassat pel mateix temperi a l’extrem d’un pal trencat, enarcant el cos en el batibull de l’escuma; o bé, per recordances de gravats de la geografia, se’l figurava devorat pels salvatges, si no enrondat de goril·les dins d’un bosc, o morint abandonat al mig d’una platja deserta. Però, d’aqueixes penes no en deia res a ningú.

La Sra. Aubain també en passava per sa filla. Les monges la trobaven excel·lent, però molt poca cosa. La més petita emoció l’enervava. Havia hagut de renunciar al piano.

Sa mare havia exigit del convent una correspondència periòdica. Un matí que el carter no es deixà veure, es despacientà; tot era anar i venir de la finestra. Quatre dies sense noves, era ben extraordinari!

Per a consolar-la amb el seu exemple, la Félicité li va dir:
 —Jo, senyora, ja fa sis mesos que no en tinc!
 —De qui, vostè?
 —Ai ai!… del meu nebot!
 —Txe! El seu nebot!…

I batent l’espatlla, la Sra. Aubain se’n tornà a la finestra, com volent dir: —Ja ni me’n recordava!— O potser, millor encara: —Què se me’n dona a mi d’aquell gat de mar, d’aquell nyèbit; ja val la pena!… Ves amb qui comparava la meva filla, aqueixa dona!

A la Félicité, encara que pujada amb duresa de tracte, això la ferí, però ho perdonà aviat. Trobà molt natural que allò de la nena la trastoqués així. Als dos fills se’ls havia d’estimar igualment; els unia a son cor un mateix llaç i tant l’havia d’interessar l’esdevenidor de l’un com de l’altre.

Va saber per l’apotecari que la goleta de Víctor era arribada a l’Havana. Ho acabava de llegir al diari. Pensà amb els cigarrets; s’imaginà que, en aquella terra, no feien sinó fumar, i ja veia el seu Víctor passejant-se entre negres dins d’un núvol de fum. «I si fos cas, ¿que no podria tornar per terra d’allí estant? ¿Quina distància hi devia haver de l’Havana a Pont-l’Evèque?» Per a saber-ho, ho va preguntar al Sr. Bourais.

Obrint son atles, intentà aquest dar-li idea de les longituds, morint-se de riure en veure l’esfereïment amb què ella l’escoltava. Per fi, amb la llapidera, li assenyalà entre els esvorancs d’una taca ovalada, un puntet negre bo i imperceptible, i digué: —Aquí.

La Félicité s’abocà damunt del mapa, però tot aquell garbuix de ratlles de colors la marejava, no li posava res en clar, i preguntant-li en Bourais per què callava, ella li pregà que fes el favor d’ensenyar-li la casa on posava en Víctor. En Bourais aixecà els braços, tossí i esclafí a riure enormement, sense que ella, que, curta com era, potser esperava fins veure allí el retrat del seu nebot, n’arribés a capir el motiu.

Al cap de quinze dies, a l’hora del mercat, entrava, com de costum, Liebard a la cuina, per a donar a la Félicité una lletra de son cunyat. Però com que ni l’una ni l’altre sabien de llegir, ella va recórrer a la senyora.

Aquesta, que estava comptant les minves de la mitja, suspengué la feina, desclogué la missiva, i estremint-se, amb veu entelada i trista, va dir:
 —Duu una mala nova. El nebot de vostè…

Era mort. No li deien com.

La Félicité es desplomà sobre una cadira, amb el cap aclotat a la paret i se li van cloure les parpelles totes enceses de sobte. I amb el cap jup, els braços penjant i l’esguard fit, es quedà repetint a intervals:
—Pobre xicot! El meu bordegàs, pobret!

En Liebard la contemplava gemegant, la senyora Aubain tota tremolosa. Per fi li aconsellà que anés a Trouville a veure sa germana; però la Félicité, rodant el cap, significà que no en tenia ganes.

Hi hagué un silenci. El bon Liebard cregué oportú retirar-se.

Llavors, ella digué:
—A ells tant se’ls en dona!

Tornà a ajupir el cap, i maquinalment, de tant en tant, pessigava les agulles de la mitja abandonada damunt la taula.

Poc després, veient travessar pel carrer unes dones amb un baiard ple de roba regalimant, li vingué al magí la que ella, el dia abans, havia bugadejat. Avui calia esbandir-la. S’aixecà i eixí de casa.

Cubell i rentadora els tenia vora el riu. Omplí el cistell de camises, s’arregussà bé i prengué el maçó; els forts cops que amb ell donava retrunyien pels horts del voltant. Al llarg de la ribera no es veia una ànima, el vent crespava el riu, les herbes, que sobreeixien del fons, li pareixien cabelleres de mort surant a l’aigua. La Félicité feu cor fort fins a la nit; però un cop sola a la cambra, ventre-aterrada al llit, la cara aclotada al coixí, els punys clavats als polsos, va desfer-se en llàgrimes.

Fins passat molt de temps, no va saber les circumstàncies d’aquella fi. Les hi contà el mateix capità de Víctor. Va agafar la febre groga, i, a l’hospital, el van sagnar massa. El curaven quatre metges alhora. Morí de pressa, i el director exclamà: —Vaja, encara un altre!

Els seus pares l’havien tan maltractat sempre, que el xicot es determinà a deixar-los, i ells, sia pel «tant me fa» del qui no té cor, sia per distracció, tampoc el reclamaren.

La Virgínia continuava decandint-se.

Opressions, tos, una febreta contínua i unes rosetes als pòmuls revelaven alguna afecció profunda. El Sr. Poupart aconsellà una temporada a Provença. La Sra. Aubain s’avingué a fer-ho i fins se n’hauria endut ja immediatament la noia a casa, a no témer el clima de Pont-l’Evèque.

Per mentrestant, ajustà un cotxet que la portava al convent cada dimarts. Al jardí hi havia una esplanada que dominava el Sena. La Virgínia i sa mare s’hi passejaven de bracet trepitjant lentament la catifa de pàmpols caiguts. A voltes, quan contemplaven les llunyanes barques o l’horitzó que es desplega des del castell de Tancarville fins a les llanternes de l’Havre, el sol que travessava els núvols feria massa els ulls de la noia. Llavors, es passaven una estona assegudes dins la glorieta. La mare servia a la malalta un gotet de l’excel·lent Màlaga que s’havia procurat, i aquesta, dient de broma que es voldria embriagar, en bevia dos ditets només.

Anava recobrant forces i passant bé la tardor. La Félicité animava la Sra. Aubain. Però una tarda, tornant aquesta de fer una diligència per allí a prop, trobà, al peu de son reixat, el cabriolet de Poupart i aquest senyor dins del vestíbul, esperant-la. Es renuà⁶Renuar. Tornar nuar; reprendre., refermar la capoteta, i:
—Porti’m el braseret, la bossa, els guants; cuiti, cuiti!

La noia tenia una pulmonia.
 —La veu perduda potser?
 —No encara —féu el metge.

I ambdós s’enfilaren al cotxe, afrontant la torbonada de neu que queia. S’anava fent fosc. El fred apretava.

La Félicité va córrer a l’església a encendre un ciri i, tot seguit, darrere el cabriolet, que no va atènyer fins al cap d’una hora. S’enfilà àgilment a l’estrep, quedant-s’hi aferrada a la barana, però acudint-se-li de sobte «que havia deixat oberta la porta del pati, per on podrien entrar lladres», desistí de seguir.

L’endemà, ja a punta de dia, se’n va anar a casa el doctor. Aquest havia tornat, però ja era fora altre cop. Llavors ella es plantà a la porta de l’hostal per si algú li duia noves. Per fi, ja cap al tard, pogué prendre la diligència de Lisieux.

El convent era dalt d’un carreró costerut. Tot pujant oí unes batallades fúnebres. «Deuen ésser per algú altri», pensà; però trucà amb nerviositat.

Fins al cap de llarga estona no sentí venir algú, s’entrebadà la porta i aparegué una monja que, amb veu condolida va dir-li: —Ara ha acabat de finar—. Tot ensems, la campana de Sant Lleonard tornava a sanglotejar.

La Félicité arribà al segon pis.

Des del llindar de la porta albirà la Virgínia, erta, cara en l’aire, les mans plegades, la boca oberta i el cap caient enrere sota una creu negra decantada endavant, entre les immòbils cortines menys pàl·lides que son rostre. La Sra. Aubain, postrada als peus d’aquell llit, que encloïa entre sos braços, s’estremia amb sanglots mortals. La superiora romania a sa dreta, palplantada. Damunt la calaixera groguejaven els flams de tres ciris i la boira entelava els vidres de la finestra. Per fi, les monges s’emportaren la Sra. Aubain.

En tota aquella nit i la següent, la Félicité no abandonà la morta. Repetia les mateixes oracions, li aspergia d’aigua beneita les robes, tornava a asseure’s i a contemplar-la. A finals de la primera vetlla, reparà que el rostre se li esgrogueïa que els llavis se li tornaven morats, que el nas se li afuava i que els ulls se li enfondien. La besà cent voltes i no s’hauria admirat pas de veure que obrís els ulls; car, per semblants ànimes, les coses sobrenaturals són les més simples. Ella l’endreçà, l’amortallà, la ficà a la caixa, li posà la corona i li allisà els cabells. Els tenia rossos i molt més llargs del que és comú a la seva edat. La Félicité n’hi tallà una bona mota i se’n ficà una meitat al pit, resolta a no desfer-se’n mai més.

El cos fou portat a Pont-l’Evèque com volgué la Sra. Aubain, que, en un cotxe tancat, anà seguint darrere.

Acabat el funeral, calgué caminar tres quarts d’hora per arribar al fossar. En Paul presidí, plorant. Seguia, immediatament darrere, el senyor Bourais, després, el bo i millor de la vila, les senyores amb grans vels negres, i la Félicité. Aquesta, pensant en el seu nebot i dolent-se de no haver-li pogut fer iguals honres, se sentia doblement afligida, com si els enterrés tots dos alhora.

El desconhort de la Sra. Aubain era immensurable.

De cop, fins es revoltà contra Déu, trobant injust que li prengués aquella filleta, una noia tan pura, que mai havia fet cap mal! Però, no. Ella, ella havia mancat no portant-la al Migdia! Uns altres metges l’haurien salvada! S’acusava a si mateixa, volia també morir-se i somiava en veu alta, plena d’angoixes. Un d’aquests somnis, la tenia obsessa. Se li havia aparegut el seu marit, vestit de mariner, tornant d’un llarg viatge, dient-li, tot plorós, que tenia ordre de prendre-li la noia, i llavors, ell i ella s’havien dat manya per a trobar un bon amagatall on retenir-la.

Un dia tornà de l’hort tota esglaiada. Feia un moment (ella assenyalava el lloc) que pare i filla se li havien aparegut, junts, sens dir ni fer res més que fitar-la.

De resultes, va passar-se mesos i mesos mansplegada i reclosa en sa cambra. La Félicité la reconvenia tendrament, dient-li que havia de conservar-se en bé de son fill i de l’altra… per honorar la memòria d’ella.

—Ella?— repetí la Sra. Aubain, com despertant-se—. Ah!, sí!… sí!… Vostè sí que no l’oblida!

Al·lusió al cementiri, que li era a ella absolutament prohibit visitar.

La Félicité hi anava cada tarda.

A les quatre, en sortint del poble, enfilava el camí, obria el reixat i no parava fins al peu del panteonet de la Virgínia, format només per una columneta de marbre-rosa, dalt d’un pedestal, i unes cadenes de ferro que encerclaven el jardinet; un jardinet materialment reblert de flors. La Félicité les regava, rasclejava els caminals i fins s’agenollava per a millor llaurar la terra. Quan pogué anar-hi, a la Sra. Aubain se li desnuà el cor, com sentint un bau de consol.

Passaren després una pila d’anys tots iguals, sense més adveniment que les grans diades: les Pasqües, l’Assumpció, Tots Sants. Els d’índole privada constituïen data memorable a què es referien més tard. Per exemple: l’any 1825, dos paletes van estucar l’entrada; en 1827, va caure al pati un tros de ràfec que de poc mata un home. Era a l’estiu del 28, que va tocar a la senyora fer l’ofrena del pa beneït; per aquells dies fou també que el Sr. Bourais va fer aquella escapada misteriosa; i, mentrestant, ara l’una, ara l’altra, les velles amistats anaren extingint-se: Guyot, Liebardt, la Sra. Lechaptois, Robelin, l’oncle Gremanville ja de temps ha ferit.

Un vespre, el correu esbombà per Pont-l’Evèque el triomf de la Revolució de juliol. Pocs dies després, el sotsprefecte era substituït per un de nou: el baró de Larsonière, excònsol a Amèrica. Duia amb ell, ultra la seva dona, una cunyada i tres filles ja grans, que es passaven moltes hores al jardí, amb unes bates esplèndides. Tenien un negre i un lloro. Feren amistats amb la Sra. Aubain, i la Félicité, en veure-les venir de lluny, ja corria a avisar-la. Però una sola cosa era capaç de fer aixecar a aquesta: les cartes de son fill.

En Paul no estudiava, perdia el temps pels cabarets. Ella li pagava els deutes, ell en contreia de nous, i els sospirs que exhalava la Sra. Aubain tot fent mitja al peu de la finestra, els sentia la Félicité de la cuina estant, tot fent anar les debanadores.

Passejant ambdues per l’hort, parlaven sempre, sempre, de la Virgínia, comentant si tal o qual cosa li hauria agradat, què hauria probablement dit en tal o qual ocasió.

Tot el que havia usat ella era dins la cambra dels dos llitets. La Sra. Aubain no s’havia vist mai amb cor de remenar-ho; però, finalment, un dia d’estiu, es resignà a fer-ho, i en obrir l’armari, n’eixí un vol d’arnes.

Sos abrics estaven estesos en una lleixa on, a més, hi havia tres nines, uns cèrcols, una casa de fira i la galleda de terrejar. Igual que els vestits, mitges i mocadors, tot ho van treure i espolsar damunt dels llitets, abans de tornar-ho a desar. El sol posava de manifest les tares d’aquells pobres objectes i els plecs que encara guardaven l’empremta dels moviments del cos. L’ambient era blau i tebi, se sentia xiular una merla, com si tot respirés plàcida gaubança. Últimament trobaren una capoteta de pelfa castany, però ja tota arnada. La Félicité la demanà per a ella. Ambdues es miraren fit a fit i els ulls se’ls amararen de llàgrimes; per fi, la Sra. Aubain estengué els braços, la criada s’hi llançà, i, aferrant-se l’una amb l’altra, s’assadollaren la dolor amb un bes que les igualava.

Era el primer cop, puix la Sra. Aubain no era gens expansiva. La Félicité li ho agraí com una caritat, i sempre més l’estimà amb una abnegació bestial i una veneració religiosa.

La bondat de son cor anà sobreeixint-se.

Quan sentia al carrer els timbals d’un regiment de pas, ja sortia al portal amb una garrafa de sidra per a oferir-ne als soldats. Assistia colèrics. Protegia els polonesos fins al punt que un volia casar-se amb ella. Però un dia renyiren, perquè, tornant de l’Angelus, el va trobar a la cuina, on s’havia ficat per a prendre’n la brena, que s’estava menjant tranquil·lament.

Després d’allò dels polonesos, allò de l’infeliç Colniche, un vell titllat d’haver comès grans crueltats durant el 93. Vivia vora el riu, encauat en les runes d’un cortal. La quitxalla se’l guaitava pels esvorancs de la paret i li tirava rebles que queien sobre el jaç d’on no es podia moure, tus que tus, la llarga cabellera esbullada a la cara, els parpres⁷Parpella. roents i al braç un bony més gros que el cap. Ella li procurava roba blanca, li netejava el cau, somiava en endur-se’l al forn, on no faria cap nosa a la senyora. Quan el cranc se li rebentà, ella li curava cada dia, de vegades li duia llaminadures, l’ajeia al baterell del sol damunt de palla; i el pobre xaruc, bavejant i tremolant, esforçava sa apagada veu per a regraciar-la, i, tement sempre perdre-la, ajuntava les mans així que la veia apartar-se. Morí. Ella feu dir una missa pel repòs de la seva ànima.

Aquell mateix jorn, quina sorpresa per a ella! En anar a asseure’s a taula, comparegué el negre de la Sra. de Larsonière portant-les-hi el lloro amb sa gàbia, la perxa, la cadeneta i el cadenat. Una esquela de la baronessa innovava a la Sra. Aubain que, havent son marit ascendit a prefecte, havien de marxar aquella mateixa nit, i li pregava que se servís acceptar aquella au com a record i en testimoni de sos respectes.

Ja feia molt de temps que la Félicité no se’l treia del magí perquè provenia d’Amèrica. Aquest lloro li recordava el Víctor, i per això tot sovint preguntava de la bestiola al negre. Un cop, fins li havia dit:
—Que contenta estaria la meva senyora si el pogués haver!

El negre ho havia repetit a sa mestressa, i aquesta, no podent-se’l emportar, ara se’n desfeia així.

IV

Li deien Lulú. Tenia el cos verd, l’extrem de les ales vermell, el cap blau, i el coll daurat.

Però la Sra. Aubain, no sabent comportar-li l’enutjosa mania de rosegar contínuament la perxa, arrencar-se plomes, escampar la brutícia i vessar l’aigua de son abeurador, el cedí de bon grat a la Félicité.

Aquesta es dedicà a ensenyar-lo i ell aviat va aprendre de dir: «Maco, maco! Servidor! Bon dia, Marie!» El tenia a prop del reixat, i el públic s’estranyava que no respongués al nom de Jacquot, que és el que se sol donar a tots els lloros. Els uns el tractaven d’indiot, d’altres de xibeca: tot perquè s’entossudia a no voler parlar quan se’l miraven. I aquests dicteris eren altres tantes punyalades per la Félicité.

I no és pas que l’animaló no volgués companyia; car els diumenges, quan les noies Rochefeuille, el Sr. Houppeville i altres relacions noves, com l’apotecari Onfroy, el Sr. Varin i el capità Mathieu, jugaven a cartes amb la senyora, molt bé que s’encastava a la finestra, trucant al vidre amb les ales i movent tanta fressa per son neguit d’entrar, que els de dins ni s’entenien.

Indubtablement, devia trobar el Sr. Bourais molt lleig, car, en veient-lo, ja esclafia a riure tan fort com podia. Tan fort, que l’estridència de les seves rialles feia fins sortir els veïns a les finestres tots enriallats; per la qual cosa, l’home, defugint la vista del lloro, acabà per venir sempre ben arrambat a les closes veïnes amb les ales del castor caigudes fins a nas i, en arribant al reixat, travessava el jardinet corrent, no sens llençar a Pocellot llambregades rancunioses.

Havent rebut el Lulú un valent carxot del mosso del carnisser, un dia que l’atrapà amb el bec dins la cistella, ja no pogué veure a aquest que no provés d’espicossar-li l’esquena. El xicot feia acció, llavors, de voler-li tòrcer el coll; però com que, malgrat el tatuatge de sos braços i ses grans patilles, distava molt d’ésser cruel, i li feia, al contrari, molta gràcia el lloro, el que procurava era divertir-se ensenyant-lo a flastomar. Llavors, la Félicité, a qui això no plaïa gota, es ficà el lloro a la cuina, li va treure la cadeneta i el deixà anar per la casa.

Però com que per a baixar l’escala, s’havia de sostenir clavant el bec de ganxo a cada esglaó, aixecant l’urpa dreta i après l’esquerra, la dona temia sempre que amb aquesta gimnàstica un dia es malmetés. N’arribà un que caigué malalt: no podia garlar, ni menjar. Se li havia fet sota la llengua un tel semblant al que, a voltes, tenen les gallines. Ella el guarí arrencant-li amb les ungles. Més tard, el senyoret Paul va cometre la imprudència de ficar-li fum del cigarret pels narius; un altre dia que la Sra. Lormean el turmentava amb la punta de l’ombrel·la, ell li arrencà la virolla; per fi, desaparegué.

La Félicité, que per tal que s’esbargís, se l’havia endut a la ribera, l’abandonà un minut i quan tornà: —Lloro, on ets?

Tot seguit començà a cercar-lo pels munts de llenya, pels recs d’aigua, pels llosats, sense fer cas de sa mestressa, que li deia, cridant: —Tingui compte, que prendrà mal.

Després resseguí tots els horts de Pont-l’Evèque, aturava els transeünts: —No haurien pas vist casualment el meu lloro!—. I als qui no el coneixien els el descrivia. Tot d’una, cregué veure darrere els molins, al cap d’avall de la costa, una cosa verda que voleiava. Però un cop allí, no res. Un paquetaire va dir-li que, suara, a Saint-Melanie, l’havia vist a la botiga de la vella Simon. Hi va córrer. No sabia de què se les heia. Per fi, arribà a casa, capolada, amb les sabates malmeses, tota afligida; i, asseguda al banc, al costat de la senyora, li estava contant el trasbals que s’havia dat… quan se sentí a l’espatlla un lleu pes. Era el Lulú! ¿Què dimontris havia fet? Potser només dar un vol per aquells rodals.

Però del tal trasbals li costà refer-se’n, o, millor, no se’n va refer mai més.

Li costà un refredat, de resultes una angina, i, darrere d’ella, un tan greu mal d’orella, que, al cap de tres anys, estava tan sorda que, fins dins l’església, parlava alt. De manera que, encara que sos pecats haurien pogut ésser esbombats fins a l’últim racó de la diòcesi sense detriment d’ella ni dany de ningú, el senyor rector ja no volgué confessar-la sinó dins la sagristia.

Sorolls il·lusoris acabaven d’eixordar-la. I es dava el cas que quan la seva mestressa, tota enutjada, exclamava: —Valga’m Déu, ¿què està fent, ara?—, ella responia: —Sí, senyora, sí—. I continuava fent son fet.

De dia en dia se li escurçava el coneixement, i ja no sentia les campanes, ni el bruel dels bous. Tots els éssers li passaven pels ulls com fantasmes. L’únic so que percebia era la veu del lloro.

Com per distreure-la, aquest li imitava el tic-tac de l’ast, l’espinguet dels pescaters, la serra del fuster del davant, i, en dringar la campaneta, li estrafeia el crit de la Sra. Aubain: —Félicité, truquen, truquen!

Ambdós dialogaven, repetint ell, fins a fer-ho intolerable, les tres frases del seu repertori, i responent ella amb incoherències que li eixamplaven, però, el cor. En son isolament, el Lulú era per ella quasi un fill, o un enamorat. Se li enfilava al dit, li bequejava els llavis, pujava pel seu mocador, i quan ella acotava el front i rodava el cap, com solen fer als nodrissons les mares, les grans ales de la seva còfia i les ales del lloro frisaven juntes alhora.

Quan s’ennuvolava molt i tronava, ell xisclava com si recordés els terribles tràngols de les selves nadiues. El ruiximar de la pluja l’excitava extraordinàriament, impel·lint-lo a volar a l’esvalotada fins al sostre, tombant-ho tot fins que podia eixir a l’hort a rabejar-se; però tornava tot seguit cap a un capfoguer de la llar, i saltironant per a millor eixugar-se les plomes, tantost es girava de pit com de cua.

Un matí del terrible hivern del 1837, que ella el posà vora el foc per mor del fred, el trobà mort, potes enlaire dins de la gàbia, probablement a causa d’una congestió. Però, amb tot i no tenir-ne cap prova, la Félicité li pegà que el fadrí carnisser l’havia emmetzinat amb julivert.

Tant i tant plorava, que la senyora va dir-li: —I faci-se’l dissecar, dona!—. Per veure el com, acudí a l’apotecari, que sempre havia mirat de bon ull el lloro.

Ell va escriure a Le Havre. Un cert Fellacher sabia fer aquell treball. Però com que a l’agència, a voltes, se’ls extraviaven cistells, determinà portar ella en persona el seu fins a Honfleur.

Els pomerals d’una banda i altra del camí ja no tenien fulla. Tots els tolls estaven gelats. Els cans dels masos l’escometien, i ella, les mans sota l’esclavina, amb els socs negres i el cistell, anava avançant pressosa carretera amunt. Travessà el bosc, traspassà l’Haut-Chène i arribà a Saint-Gatien.

Darrere seu venia al gran galop per la baixada, entre un núvol de pols, com una tromba, un cotxe corrent. El conductor, veient que aquella dona no s’apartava, tot dret dalt de la banqueta, vinga cridar, igual que el postilló, mentre sos quatre cavalls, que en va volia contenir, continuaven entrenats volant, i, com succeí que els dos primers anaven ja a fregar-la, hagué de desviar-los amb una fortíssima estrebada de brides. Emperò, tot furiós i en plena volada, aixecà llavors el braç i, amb la tralla, va etzibar-li tan bella cinglantada entre coll i cames, que la trabucà d’esquena.

El primer que ella feu, en revenir-se, fou obrir el cistell. Sortosament, el Lulú no havia rebut. Ella se sentí coïssor a la galta dreta, se la palpà, mans, se les veié roges. Li rajava sang.

Llavors va asseure’s en un pilot de grava, s’eixugà amb el mocador, començà a menjar-se la llesca de pa que, a prevenció s’havia endut, i es consolava del dany rebut tot contemplant l’ocell.

Guanyat el collet d’Ecquemauville, albirà ja els fanals d’Honfleur, que entre la foscúria cloquejaven com estels, i la mar que, més lluny, se li estenia confosament. Llavors defallí i s’aturà: la pobresa de sa infantesa, la decepció del primer amor, la pèrdua de son nebodet, la mort de Virgínia, anaren corprenent-la successivament i muntant-li com escumalls de dolor a la gola, els sanglots l’ofegaven.

Trobat el capità del vaixell, li recomanà molt el que li trametia, però sens dir-li què era.

Aquell Fellacher no tornava mai el lloro; cada setmana el prometia per la següent, fins que, al cap de sis mesos, anuncià la remesa d’una caixa, i s’acabaren les angúnies. N’hi havia per creure que el Lulú ja no el recobraria. —Me’l deuen haver robat!—, pensava ella.

Però no, que arribà —i divinament: dretet dalt d’una branca d’arbre clavada en un peu de caoba, una poteta en l’aire, el cap decantat i menjant-se una nou, que el dissecador, donat a la fastuositat, s’havia permès daurar.

La Félicité se’l guardà a la cambra.

Aquest lloc, on ella no rebia quasi a ningú, tenia tots els aires de capella i de basar alhora; tants eren els objectes religiosos i les coses heterogènies que s’hi veien.

Un gran armari privava d’obrir bé la porta. Enfront de la finestra, que dava a l’hort, una lluquerna⁸Llucana. Finestreta que dóna llum a una algorfa i serveix de pas per a pujar al llosat. mirava al jardinet; damunt la taula immediata al catre, hi tenia la ribella, dues pintes i un tros de sabó blau en un plat escarbotat. Penjaven de les parets: rosaris, medalles, estampes de Verges, una piqueta de closca de coco; dalt de la calaixera, coberta com una ara d’altar, hi havia el cofret de petxines procedent d’en Víctor; a més, ça i enllà, una regadora i una pilota, dos cartipassos, la geografia il·lustrada, un parell de botines, i, lligada al clau del mirall amb un parell de cintes, la capoteta de pelfa! Aquest gènere de respecte la Félicité l’estenia tan enllà que fins conservava allí un redingot dels del senyor. Antigalla que no volgués la Sra. Aubain se l’emportava ella a la seva cel·la. D’aquí unes certes flors artificials de prop de la calaixera i aquell retrat del comte d’Artois enganxat al gruix de la lluquerna.

Sobre una mensuleta que clavà al reclau d’un canó de xemeneia adossat a un dels envans, hi posà el Lulú. Així cada matí, en despertar-se, ja el veia i anava passant llista de tota sa vida, no oblidant ni els més nimis de sos actes, sense dolor i ben tranquil·la.

Impossibilitada de comunicar-se amb la gent, duia una vida sòpita de somnàmbula. Únicament les processons del Corpus l’eixorivien. Llavors, anava pel veïnat a captar ciris i cortines de jonc per l’ornat de la capella que muntaven al carrer.

A l’església es contemplava sempre aquell Esperit Sant, acabant per trobar que tenia quelcom del lloro. Aqueixa retirança li semblà encara major en una estampa d’Epinal que representava el baptisme de Nostre Senyor. Amb ses ales purpurines i el cos maragdí, per ella, era talment un retrat del seu Lulú.

Per això la comprà i la penjà al lloc que ocupava el comte d’Artois. Així, d’un sol cop d’ull, veia l’original i el retrat. I els arribà a associar de pensament fins a un tal punt que, santificat per la semblança amb l’Esperit Sant, aquest esdevingué a sos ulls més viu i comprensible. L’Etern Pare, per anunciar-se, no hauria pas preferit una au com el colom, que no té paraula, a un ancestral del Lulú. I és per això que la Félicité si, tot resant, endreçava l’esguard a l’estampa, de tant en tant es tombava un xic cap a l’ocell.

Li entraren ganes de fer-se Filla de Maria. La Sra. Aubain la’n dissuadí.

Sobrevingué un fet d’importància: el casament de Paul.

Després d’haver, aquest, estat, primerament, passant de notari i, successivament, dependent de comerç, oficial de duanes, de contribucions, i haver àdhuc aspirat i entrat en el cos de mines i boscos, tot d’una, a trenta-sis anys, i com per inspiració divina, havia trobat son camí: el del cadastre, pel qual mostrava dots tan rellevants, que un inspector va protegir-lo i el casà amb la seva filla.

En Paul, ja tot un altre home, presentà a sa mare la muller. Però aquesta ridiculitzà els costums de Pont-l’Evèque, dant-se importància; va ofendre la Félicité, i així, en tornar-se’n, la Sra. Aubain respirà.

La setmana següent, va córrer que el Sr. Bourais havia mort en un hostal de la Baixa Bretanya. Deien si suïcidant-se, i es confirmà, posant-se en dubte la seva probitat. La Sra. Aubain, llavors, examinà bé els seus comptes i no trigà gaire a donar la raó a aquells detractors: endarreriments fingits, vendes de fusta ocultes, rebuts falsificats, etc. De més a més, va descobrir-se-li un fill natural, i que «tenia relacions amb una dona de Dozulé».

Aquestes infàmies la van afligir molt. Pel març del 1853, va sentir-se una punxada al pit, tenia la llengua negrosa, les sangoneres no li calmaven l’opressió, i morí al cap de nou dies, just a setanta-dos anys.

Com que encara conservava foscos i abundants els cabells, que partits en dues bandes, li ornaven aquella cara esblanqueïda i un xic gravada que tenia, ningú no li feia tanta edat. Els amics la ploraren poc, a causa de l’orgullet amb què se’ls mantenia a distància.

La Félicité, sí; la plorà com no se sol pas plorar els amos. Que la senyora s’hagués de morir abans que ella, no s’ho sabia acabar; li semblava un contrasentit inadmissible, monstruós.

Deu dies després (just els precisos per arribar de Besançon) van comparèixer els hereus. La nora va escorcollar tots els calaixos, va triar-se mobles, va vendre’s els altres, i, fet això, se’n tornà.

La poltrona de la senyora, son cosidor, les vuit cadires… adeu! L’espai que havien ocupat els gravats restava marcat a les parets per clapes grogues. També s’havien emportat els dos llitets amb els matalassos, i, a l’armari, ja no hi quedava res de la Virgínia! La Félicité, en tornar-se’n a dalt, no es podia tenir d’abatuda.

L’endemà ja veié a la porta un cartellet; l’apotecari va dir-li, cridant a l’orella, que la casa estava en venda. Al sentir-ho, de poc que cau en basca.

Allò que més l’afligia era haver d’abandonar la seva cel·la —tan còmoda per al pobre Lulú! Fita en ell, tota angoixosa, implorava l’Esperit Sant, i havia arribat a contreure l’hàbit de fer ses oracions agenollada davant d’aquell ocell. A voltes, el sol, que entrava per la lluquerna, feria son ull de vidre, arrancant-li un gran raig lluminós que, a ella, la feia caure un èxtasi.

La Sra. Aubain li havia deixat una rendeta de tres-cents vuitanta francs. L’hort la fornia de llegums. De roba en tenia per a vestir mentre visqués, i, per a estalviar llum, s’acotxava en fer-se fosc.

Encara que sols fos per no veure, tot passant, els mobles de sa mestressa que encara tenia el drapaire a la botiga, sortia poquíssim. Des del cop de sang, arrossegava un peu, i, veient que perdia forces, la de casa Simon, que havia hagut de tancar la drogueria, cada matí anava a estellar-li llenya i a bombar-li aigua.

Anà també perdent vista i s’avesà a ja no obrir les persianes. Passaven anys i la casa ni es llogava ni es venia.

Per por que la’n traguessin, la Félicité no demanava ni el més insignificant adob. Les llates del llosat es podrien i la dona aguantà tot l’hivern les humitats d’una gotera que li mullava el coixí. Passat Pasqua, escopí sang.

Llavors, la Simona cridà un metge. La malalta volia saber què tenia, però sorda com estava, no en pescà sinó un mot: «pneumònia». I com que ja li era conegut, exclamà entre dents i conformada: —Ah, com la senyora!—. I trobà molt natural seguir el camí de sa mestressa.

La tongada de les capelletes s’acostava.

La primera la feien sempre al peu de la pujada, la segona davant del correu, la tercera a mig carrer. Enguany sobrevingueren disputes sobre això, i, per fi, les pabordesses van resoldre que la capella es fes al jardinet de casa Aubain.

L’ofec i la febre augmentaven. La Félicité es consumia de no poder fer res per la capella. —Almenys hi pogués trametre alguna cosa!—. Llavors pensà en el lloro. A les veïnes no els semblava adequat; però el Sr. rector donà permís, i en quedà tan contenta la malalta que, després, pregà al sacerdot que, un cop morta ella, se servís acceptar el Lulú, únic tresor que deixava.

Del dimarts al dissabte, vigília de la festa, la tos li anà creixent. Cap al vespre, la cara se li embotornà, els llavis se li aprimaren, aparegueren vòmits i, a la matinada, sentí un tan gran defalliment, que envià a la vicaria.

Tres bones dones presenciaren l’extremunció. Després, la pacient manifestà viu desig de parlar amb Fabú, el fadrí carnisser.

Aquest, tot endiumenjat, entrà de mala gana a presenciar aquell espectacle lúgubre:
—Perdoneu-me— va dir-li aquella, fent un esforç per allargar-li la mà—. Jo em creia que éreu vós qui me l’havia matat!

«Oh, quines malvolences! Culpar un home com ell semblant mal acte! Era indigne. Se’n venjaria.»

—Però que no veieu que no hi toca, home!

De tant en tant, la Félicité se les havia amb fantasmes. Aquelles dones se n’anaren. La Simona esmorzà, i poc després, agafà el Lulú i, presentant-lo a la Félicité, va dir-li:
—Vaja, digueu-li adeu.

Encara que no fos pròpiament un cadàver, els verms el consumien; ja tenia una ala trencada, l’estopa li sobreeixia del ventre. Sense ja veure’l, ella li besà el front i se’l retingué encastat a la galta fins que la Simona li va prendre per a dur-lo a la capella.

V

L

‘aire duia flaires de redalls secs; les mosques brunzinaven; el sol feia espurnejar el riu, arroentava els llosats. La Simona, altre cop a l’espona, s’anava condormint.

Les campanes la deixondiren: sortien de vespres. El desvari de la Félicité s’apaivagà. Somiant amb la processó, ella la veia com si talment desfilés davant seu!

Tots els nens de les escoles, l’escolania i els bombers desfilaven per les voreres, i, tot ensems, pel mig del carrer anaven avançant, primerament, el suís, o porrer, amb la seva alabarda, el sagristà amb la creu parroquial, el mestre, vigilant els nens; una monja, les nenes, i tres de les més boniques, vestides d’àngel, escampant fulles de roses; després el diaca, compassant els músics amb sos braços oberts; dos turiferaris, girant-se a cada pas vers el Sant Sagrament, que venia sota tàlem de vellut, sostingut per quatre feligresos, i el senyor rector lluint sa millor casulla. Darrere, i entre la blancor de cobrellits que empal·liaven les parets de les cases, seguia una gran negror de gent, i, així, arribaven al capdavall de la costa.

Una suor freda amarava els polsos de la malalta. La Simona li anava eixugant amb un drapet, tot pensant que un dia ella hauria de seguir el mateix camí.

El soroll de la gentada cresqué, fou molt fort un moment, i s’allunyà.

Una descàrrega feu retrunyir els vidres. Era que els postillons saludaven la custòdia. La Félicité mogué els ulls, i tan baix com pogué, va dir:
 —Fa goig?— referint-se al lloro.

Entrà en l’agonia. El ranell⁹Ranera., per moments més fort, li sacsejava les costelles. Glopets d’escuma li bromejaven per les comissures dels llavis, i tota ella tremia.

No trigaren a sentir-se estridències de fiscorn, les veus clares dels nens i les fosques dels homes. A estones tot callava i el ressò de les petjades, que el tapit de fullam esmorteïa, era com el d’un ramat per l’herba.

La comunitat entrà al jardinet. La Simona s’enfilà dalt d’una cadira per arribar a la lluquerna i poder veure la custòdia. De l’ara de l’altar, coberta per un mantell amb farbalà d’anglaterres, penjaven verdes garlandes de fulles. Tenia, al mig, un quadret de relíquies, dos tarongers als angles, i, a tot el llarg, canelobres de plata i pitxers de porcellana plens de gira-sols, lliris, peònies, didaleres i poms d’hortènsies. Tot aqueix clap de colors vius s’estenia obliquament de damunt l’ara fins a la catifa, perllongant-se encara per terra entre moltes coses heterogènies que atreien els esguards. Un calderó de similor sostenia una corona de violetes; penjolls amb gemmes d’Alençon brillaven sobre la molsa; dos paravents de la Xina lluïen llurs paisatges. Del Lulú, entaforat entre roses, no se’n veia sinó el caparró com un tros de lapislàtzuli.

Feligresos, cantors i nois s’arrengleraren entorn de tres costats del jardinet. El sacerdot enfilà pausadament les grades i deposà solemnement sobre l’ara son gran sol d’or esplendorós. Tots s’agenollaren. Va fer-se un gran silenci. I els encensers s’escorrien per llurs cadenetes brandant amb aire.

Una alenada d’encens arribà al dormitori de la Félicité. Obrint els narius, aquesta l’aspirà amb sensualitat mística, clogué els ulls i somrigué. Els batecs de son cor anaren minvant d’un a un, cada cop més apagats, més silenciosos, com el degoteig d’una font que s’estronca, com s’esvaeix un eco; i quan ella exhalà son darrer vagit, cregué veure, dalt dels cels entreoberts, un lloro gegantí cobricelant son cap.

© de l’edició revisada i corregida, Stroligut

• 1
  currutaco
• 2
  volalla
• 3
  Esparra. Barra o joc de barres que serveix per a tancar un portell de prat, corral o pleta (Cerdanya). Barrons per una esparra, Pallarols 46 (ap. Aguiló Dicc.).
• 4
  Repit. Ampitada. Per a guanyar…
• 5
  Arnesar. Posar la sella; guarnir de sella i altres peces accessòries un animal de càrrega.
• 6
  Renuar. Tornar nuar; reprendre.
• 7
  Parpella.
• 8
  Llucana. Finestreta que dóna llum a una algorfa i serveix de pas per a pujar al llosat.
• 9
  Ranera.