Le roman és un assaig de Guy Maupassant sobre «la novel·la en general», el Realisme i la crítica literària que feia de pròleg a Pierre et Jean.
Maupassant, un dels grans narradors del segle XIX, aprofita el pròleg d’aquesta novel·leta del 1888 per mirar d’establir una definició de la novel·la i defensar la llibertat creativa dels escriptors enllà de les modes i corrents literaris.
////La crítica literària de Joan Fuster
La novel·la i la crítica
No tinc en absolut la intenció de defensar en aquestes pàgines la petita novel·la que segueix. Al contrari, les idees que miraré d’exposar impliquen, més aviat, una crítica al tipus d’estudi psicològic que he emprès a Pierre et Jean. Em proposo de tractar la novel·la en general.
No soc pas l’únic que rep la mateixa mena de crítiques cada cop que publica un llibre nou. Enmig de frases elogioses, hi trobo sovint, de les mateixes plomes: «El pitjor defecte d’aquesta obra és que no és una novel·la, estrictament parlant».
Podríem respondre amb el mateix argument: «El pitjor defecte de l’escriptor que m’ha fet l’honor de jutjar-me és que no és un crític».
Així doncs, quines han de ser les característiques essencials del crític?
Cal que sense opinions preconcebudes ni prejudicis acadèmics ni simpaties per cap mena d’artista, entengui, distingeixi i expliqui totes les tendències més oposades, els tarannàs més antagònics, i aculli les manifestacions artístiques més diverses.
Ara: el crític que, després de llegir Manon Lescaut, Paul i Virginie, Don Quixot, Les amistats perilloses, Werther, Les afinitats electives, Clarisse Harlowe, Émile, Càndid, Cinq-Mars, René, Els tres mosqueters, Mauprat, El pare Goriot, La cosina Bette, Colomba, El roig i el negre, Mademoiselle de Maupin, Nostra Senyora de París, Salambó, Madame Bovary, Adolphe, M. de Camors, La taverna, Safo, etc., encara gosa escriure «Aquesta sí que és una novel·la i aquesta no ho és», em sembla dotat d’una perspicàcia que s’assembla molt a la incompetència. Generalment, aquest crític entén per novel·la una aventura més o menys versemblant, arranjada a la manera d’una obra de teatre en tres actes en què el primer conté el plantejament, el segon l’acció i el tercer el desenllaç.
Aquesta manera d’escriure és del tot acceptable, sempre que s’acceptin, també, totes les altres.
Hi ha cap regla per fer una novel·la que, en negligir-la, fa que la història escrita hagi de rebre un altre nom? Si el Don Quixot és una novel·la, El roig i el negre també? Si el Montecrist és una novel·la, que ho és La taverna? Podem establir semblances entre Les afinitats electives de Goethe, Els tres mosqueters de Dumas, Madame Bovary de Flaubert, M. de Camors d’M. O. Feullet i Germinal d’M. Zola? Quina és una novel·la? Quines són aquestes famoses regles? D’on surten? Qui les ha establertes? I en virtut de quin principi, de quina autoritat i de quins raonaments?
Sembla, però, que aquests crítics saben garbellar què és una novel·la i què la distingeix d’una altra, i quina no ho és. Tot plegat significa, simplement, que, sense ser-ne productors, s’inscriuen en un corrent, i que rebutgen, com si ells mateixos fossin escriptors, totes les obres concebudes i executades enllà de la seva pròpia estètica. Per contra, un crític intel·ligent hauria de cercar tot allò que menys s’assembla a les novel·les ja escrites, i instar els joves, tant com li sigui possible, a temptejar camins menys fressats.
Tots els escriptors, com Victor Hugo o M. Zola, han reclamat amb insistència el dret absolut i indiscutible d’escriure, és a dir, d’imaginar o observar, d’acord amb el seu concepte personal de l’art. El talent prové de l’originalitat, que és una manera especial de pensar, de veure-hi, de comprendre i de jutjar. Ara bé, el crític que pretén definir la Novel·la segons la idea que se n’ha fet a partir de les novel·les que l’han plagut, i establir certes regles invariables d’escriptura, toparà sempre amb el temperament artístic d’un escriptor que obre camins nous. Un crític, un que es mereixés de debò el nom, no hauria de ser sinó una analista sense inclinacions ni preferències ni passions; com un expert en pintura, hauria de considerar tan sols la vàlua artística de l’objecte que jutja. El seu raonament, obert a tot, ha de reflectir-ne prou la personalitat per tal que pugui descobrir i celebrar tant els llibres que no li agraden com els que ha de saber apreciar en tant que jutge.
Però, al cap i a la fi, la majoria de crítics només són lectors, i és per això que sempre ens troben pegues pels motius equivocats o ens feliciten sense mesura ni miraments.
El lector, que en un llibre cerca de satisfer la predisposició natural del seu esperit, vol que l’escriptor li sadolli el gust i qualifica invariablement de remarcable o de ben escrita l’obra o el passatge que plau la seva imaginació, ja sigui idealista, alegre, luxuriosa, trista, somiadora o positiva.
En resum, els lectors es componen de diversos grups que ens reclamen:
—Consola’m.
—Distreu-me.
—Commou-me.
—Entendreix-me.
—Fes-me somiar.
—Fes-me riure.
—Fes-me estremir.
—Fes-me plorar.
—Fes-me pensar.
Només el cap més clar demanen a l’artista:
—Fes-me alguna cosa bonica, en la forma que més et convingui, conforme al teu temperament.
L’artista experimenta: se’n surt o fracassa.
El crític només ha de valorar el resultat en funció de la naturalesa de l’intent; i no té dret de preocupar-se per les modes. Això mateix s’ha dit milers de cops ja; caldrà repetir-ho sempre.
Perquè, després que tantes escoles literàries hagin volgut donar-nos una visió distorsionada, sobrehumana, poètica, commovedora, encisadora o extraordinària de la vida, ha sorgit una escola realista o naturalista que vol mostrar-nos la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.
Hem d’acceptar amb el mateix interès totes aquestes teories de l’art, tan distintes, i jutjar les obres que produeixen, només des del punt de vista de la seva vàlua artística tot acceptant a priori les idees generals de què neixen. Rebatre el dret d’un escriptor de crear una obra poètica o realista és voler obligar-lo a modificar el seu tarannà, repudiar la seva originalitat, prohibir-li de fer servir l’ull i la intel·ligència que li va donar la natura.
Retreure-li el fet de veure belles les coses, o de veure-les lletges, petites o èpiques, gràcils o sinistres, és blasmar-lo per no estar tallat per aquest o un altre patró i perquè s’ho mira tot d’una manera diferent e com ens ho mirem nosaltres.
Deixem que pugui entendre, observar i crear com li plagui, sempre que sigui artista. Per jutjar un idealista, elevem-nos poèticament, i demostrem-li que el seu somni és mediocre, mundà, ni prou boig ni extraordinari. I si jutgem un naturalista, mostrem-li com la veritat de la vida difereix de la veritat en el seu llibre.
© de la traducció, Argentó Raset
© de l’edició, Stroligut