crítica joan fuster indagacions possibles literatura

La crítica literària – Joan Fuster

Article de Joan Fuster sobre els crítics i la crítica literària. Forma part d’Indagacions possibles, dietari íntim amb textos de gener a desembre del 1956.

» Més Joan Fuster: El nacionalisme

indagacions possibles joan fuster nacionalisme crítica literària crítics

10 de gener

És prou trist, en efecte, l’ofici de crític literari. De totes les professions que s’integren en la república de les lletres, aquesta resulta, a fi de comptes, la més desagraïda. Des del punt de vista del prestigi, tant com sota l’aspecte econòmic o el de la simpatia, fer de crític ve a ésser evidentment un mal negoci. Els qui, amb major o menor assiduïtat, ens hi hem volgut dedicar, ho sabem i ho hem acceptat, no sé per què, amb una certa conformació irònica. Cal, en principi, una mena especial de temperament per a decidir-se a assumir una labor tan grisa i menystinguda. Però, sobretot, cal també una bàsica disposició a renunciar als atractius i als avantatges que solen reportar, per poc que siga l’èxit que s’hi aconseguesca, les altres activitats literàries. El crític, per exemple, no desperta mai, o quasi mai, admiracions; la seua funció, encara, apareix com subsidiària i a la saga de l’altra, de la veritable literatura; els criteris que investiga o que aplica són automàticament mirats amb recel, perquè ningú no acaba de veure clar d’on li ve l’autoritat. Hi ha vegades, sí, que arriba a fer por —a fer por als literats que judica o pot judicar—: quan és implacable en la censura, quan és virulent en el dir, quan la tribuna des d’on s’expressa és poderosa, el crític es converteix en un enemic irreductible per als escriptors en general, i per als escriptors mediocres en particular. El genus irritabile s’alarma davant la perspectiva d’algú que no té inconvenient, sinó al contrari, la missió, d’atacar la seua vanitat. Però la por és, si bé se sospesa, un ròssec incòmode, una fama molesta.

Per altra banda, hi ha el destí obscur, silenciós i auxiliar, a què està condemnada la crítica. No crec que hi haja cap crític que es faça il·lusions —vull dir les il·lusions, fundades o no, però humaníssimes, que té dret de forjar-se un poeta, un novel·lista, un dramaturg— respecte a les possibilitats de satisfacció implícites en el seu treball. Un poeta, un novel·lista, un dramaturg, prou pot ésser insignificant o estúpid; tanmateix, sempre té al seu davant el somni d’imaginar-se un futur Petrarca, un Tolstoi, un Shakespeare, amb tot el que aquests noms suposen de perennitat i d’universalitat. El crític, en el millor dels casos, solament pot aspirar a romandre en el lloc secundari, humil i escondit, que avui ocupen, en la memòria literària de la gent, un Saint-Beuve, un De Sanctis, un Thibaudet, un Du Bos. Una bona obra de creació, i fins i tot una obra que només passe una mica de discreta, trobarà tothora lectors, molts i preparats; una bona obra de crítica, en canvi, no sol·licita sinó una breu minoria curiosa i, al seu torn, crítica. La gestió del crític ve cenyida per aquests límits connaturals a la seua matèria i al seu designi: literatura sobre la literatura, i encara més, literatura tècnica, l’interès que és capaç de suscitar queda condicionat per moltes circumstàncies òbvies, que no valdrà la pena de consignar ací.

Seria magnífic, almenys dins aquest àmbit reduït, si el crític pogués lliurar-se, ja que no amb exclusió, amb preferència, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment acudeixen a les seues reflexions són, precisament, els de l’entitat i l’abast de la literatura. La més lleugera recensió de llibres els duu implícits. Quan discerneix el valor d’una obra, posa en joc uns recursos de coneixement, de gust i de responsabilitat, que impliquen com a prèvies aquelles qüestions. En el fons, tota crítica tendeix a esdevenir una filosofia de la literatura. Potser, les conclusions a què arribassen la majoria dels crítics no serien sempre estimables o sòlides; però ací només m’importa l’índole de la propensió: de la vocació, per dir-ho exactament. El crític voldria abandonar-se a aqueixa tasca elucubradora, a la qual l’impulsa el seu estudi seguit i puntual del fenomen literari tal com es desplega al seu voltant. La consciència d’un deure més urgent li ho impedeix: si més no, li impedeix de fer-ho amb plena llibertat. El crític té obligacions més immediates. En els nostres dies —segle XIX i el que portem del XX—, la crítica literària ha pres existència com a modalitat individuada del periodisme: és el periodisme literari per antonomàsia. A les pàgines dels diaris, dels magazins, de les revistes, té el seu lloc indeclinable. Com que, altrament, el crític veu en això l’única avinentesa apropiada per a ésser doctrinalment eficaç, no vacil·la a sotmetre-s’hi, i a ajornar si cal el propòsit d’especulació.

Aquí, doncs, resideix la grandesa i la misèria de la crítica literària: en l’exercici del consell i del jui sobre el material que li proporciona l’actualitat; en la inspecció de la mercaderia que circula, dictaminant-ne la solvència, etiquetant-la, ponderant-la. Grandesa, pel que suposa d’abnegació i d’influència; misèria, pel que comporta de fugacitat i de risc. De la seua necessitat, no hauríem de parlar-ne tan sols: la necessita el públic, la necessiten els escriptors, la necessita aquesta cosa autònoma i viva que és la mateixa literatura. Certament, durant segles i segles, públic, autors i literatura han viscut sense crítica, almenys sense una crítica expressa, com la que avui posseïm. Però fóra un error creure que en la situació actual, quan el públic és virtualment immens i inqualificat, i els autors no formen ja estament a part ni disposen de tradició escolàstica pròpia, i el curs de la literatura ha perdut les seues fronteres específiques seria factible una «normalitat» literària sense l’ajut interventor i discriminatori de la crítica. Amb els seus comentaris i la seua fiscalització, el crític orienta, classifica, discuteix, ordena, identifica el sentit subjacent de les forces creadores de la literatura en un instant determinat. Sense les decisions —per incertes o arbitràries que siguen— del crític, la producció literària d’un país, d’una llengua, mancarà d’un punt de contrast essencial. Res ni ningú no podrien substituir-lo en aqueixa tasca. I perquè en té la convicció, perquè se sap útil, profundament útil, l’acompleix. Es lamentarà, sens dubte, d’haver d’esmerçar la seua atenció i la seua intel·ligència sobre el flux inesgotable de llibres trivials, que són el seu pa diari i preceptiu. ¿Com no ha de passar i d’oblidar-se gran part de l’obra d’un crític, si tan sovint pren objecte o motiu en llibres de creació fatalment estúpids i oblidables? Però ell s’hi manté.

Qualsevol col·lecció de fulletons crítics, articulada en volum, ens podrà donar la mesura d’aquesta tragèdia. El més gran dels crítics ha hagut d’ocupar-se, amb una freqüència angoixosa, dels més insignificants dels creadors, perquè així ho exigia la circumstància inexorable de l’actualitat. Per molt exímies i valuoses que siguen les generalitzacions, les derivacions teorètiques, les digressions abstractes, que en un d’aquests casos elabore el crític, sempre es veuran perjudicades pel fet de vincular-se a una obra mediocre o dolenta. I encara hi observarem una altra cosa, potser no menys important: la presència, directa o dissimulada, en les paraules del crític, d’això que, aprofitant la terminologia del catecisme, diríem «respectes humans». Hi ha hagut tothora crítics valents i desimbolts, que, quan s’escau d’exposar llurs opinions, sobretot si són opinions ingrates per als autors criticats, no cedeixen a l’eufemisme ni al silenci, sinó que procuren formular-les amb la major descaradura. Però la regla general és tota una altra. La crítica activa o militant és «crítica dels vius», i la «crítica dels vius» no deixarà mai d’ésser una operació flanquejada de disgusts. Al capdavall, el crític pertany al mateix món, a vegades al mateix cercle, que l’escriptor que critica o que hauria de criticar: l’amistat o l’enemistat, conveniències o temors, poden interferir-se en els seus dictàmens estimatius. Es tracta, és clar, de febleses explicables, i pocs en seran exempts. Però també contribueixen, i àmpliament, a dificultar el ministeri —i la llibertat— del crític.

Si bé es mira, ací hem de buscar l’origen de la rabiosa animositat que l’escriptor sol reservar al seu crític, fins i tot al seu possible crític. L’odi al crític, en efecte, seria un tema esplèndid per a un aficionat als problemes de la psicologia i de la sociologia literàries. Ara, però, jo no puc aturar-me sinó a consignar un parell de constatacions elementals. Per regla general, els escriptors dolents, i els escriptors mitjans, odien el crític perquè els denuncia en llur incapacitat o en llur mitjania, o simplement perquè prefereix silenciar-los quan fa recompte de valors. La mala consciència del literat creador, en aquests casos, troba consol en el fet d’imaginar-se el judici advers del crític com una mostra d’enveja o d’incomprensió. Està comprovat que el pitjor enemic del crític és l’escriptor mesquí —mesquí de qualitats i mesquí d’ànim. Però el bon escriptor, el gran escriptor, tampoc no acostuma a concedir-li un tracte millor. O el desdenya per inepte, o —posat que el trobe prou elogiós i discret— se’l mira amb condescendència, com es miraria un lacai o un acòlit. La reacció dels uns i de l’altre, però, convergirà, encara en un extrem: els literats creadors, de tota mena i categoria, coincideixen a acusar el crític d’ésser un d’ells però fracassat. «Il existe dans tout critique un auteur impuissant», va escriure Balzac, matisant-ho més. Aquesta opinió resumeix el pueril orgull dels homes de lletres. Orgull, ho diré de passada, que sembla intrínsec a la mateixa condició d’escriptor i que afecta per igual el geni i el ximple, el novell i el consagrat, l’intel·ligent i el bandarra.

Naturalment que n’hi ha, de crítics que són creadors impotents o fracassats. No seré jo, a més, el qui intentarà restar importància a aquest factor, com a component psicològic de la mentalitat d’alguns crítics. Ara: fóra absurd desorbitar la qüestió. Car el Sainte-Beuve fracassat de Volupté és també l’agudíssim autor de Port-Royal i de les Causeries: la impotència per a novel·lar no li va impedir mostrar-se subtil i generalment encertat en l’anàlisi dels processos històrics o vius de la literatura. El que passa és que l’escriptor víctima de les censures d’un crític —¿i quin, qui no ho ha estat?— no suporta la idea d’haver-les merescudes: per a ell seran, sempre, la maquinació d’un rival; creu, amb més o menys sinceritat, que el seu censor és un rival que només aconseguirà avantatjar-lo a base de denigracions. I per això ell imagina el crític com un rival inconfessat: un poeta o un novel·lista que s’amaga d’ésser-ho. Resulta molt divertit, i alhora desolador, comprovar que, pel que en sabem, els esperits més il·lustres de totes les èpoques han estat terriblement predisposats al sentiment de la rivalitat literària. Claudel, en una carta a Gide, recordava una anècdota ben significativa: sant Jeroni, en el desert, havia dominat la seua carn; però quan s’assabentà que Rufí es burlava dels seus escrits a Roma, va eixir de la seua soledat «fet un lleó».

La mateixa evolució de la literatura ha desmentit bellament aqueixos prejudicis. Avui ningú no gosa confessar-los, si no és algun ingenu principiant irritat, per bé que, en el fons, tothom continua compartint-los. La desmentida, però, resulta evident. La crítica, per una exigència cultural profunda, s’ha convertit en els nostres dies en una ocupació, o en una inclinació, que excedeix els quadres de la crítica professional. No trobareu, potser, cap escriptor, gran ni petit, que no haja agafat la ploma un dia o altre per opinar sobre un llibre, un autor, sobre un moviment literari, sobre els conceptes fonamentals de la literatura. I anima veure que, entre els qui no han dubtat a incidir i reincidir en aquest treball, figuren alguns dels creadors més importants i indiscutits del moment. Pàgines precioses de crítica ens han donat poetes com Valéry, Eliot i Riba, novel·listes com Mann, Huxley, Lawrence o Malraux. Cap escriptor responsable no faria seua, a hores d’hora, aquella insidiosa afirmació de Balzac: la qual, per altra banda, apareix entonada en un pamflet satíric —la Monographie de la Presse Parisiene—, secundari i banal. I encara, val la pena recordar que el mateix Balzac, quan per exemple comentava la tècnica i els recursos de Stendhal, no feia sinó crítica, i crítica de la més implacable i precisa, sense necessitat, em pense, de sentir-se ell mateix un novel·lista impotent —ans al contrari!

Avui, repetesc, tothom fa crítica, i no sols el crític especialitzat. És precisament el literat creador el qui s’hi veu impulsat per raons clares i peremptòries. L’escriptor dels nostres dies està mancat de seguretats estètiques —tant com de les altres— i ha de bastir-se’n de noves, però ja pel seu sol esforç, a còpia d’experiència i de meditació, replantejant-se des de l’arrel totes i cada una de les qüestions que l’art i la missió d’escriure suposen. Per aquest costat, doncs, ha de fer seus alguns dels procediments tècnics i gairebé tots els propòsits que fins ara eren exclusius del crític. Entenguem-nos, però: sempre, en cada escriptor, hi ha hagut un crític implícit, sobretot respecte a la pròpia obra, i en alguna mesura respecte a l’obra d’altri. Escriure és, efectivament, escriure d’una certa manera, sobre uns certs temes, amb una certa intenció: la tria de la manera, dels temes, de la intenció, i la pugna per realitzar-los en un grau noble de perfecció, comporta una actitud vigilant, jutjadora i indagadora, que es confon amb la del crític. Amb major o menor lucidesa, aquest mecanisme intel·lectual ha funcionat en cada literat creador. Però en l’actualitat això ja no és únicament una part del procés creador: és, també, una forma de justificar-lo. Em sembla que és Paulhan qui ha dit que, avui, la meitat del que escriu un literat no té altre fi que justificar l’altra meitat. En la bibliografia de molts dels nostres grans escriptors actuals hi ha, potser no la meitat caricaturesca que assenyala aquest crític, però sí una bona porció d’escrits dedicats a la reflexió literària: a la crítica, en suma.

Se’m podria objectar, potser, que estic confonent la crítica amb l’assagisme. Quan l’assaig s’argumenta en la cosa literària, és, o bé encara crítica literària en el sentit corrent, o bé allò a què el crític aspira a arribar en pla de lucubració generalitzadora. De manera que la línia de separació entre l’una i l’altre no és franca ni pot ésser-ho. Tanmateix, i ho reconec, el fet que hi haja aquesta tendència unànime, per part dels literats creadors, a endinsar-se en el terreny tancat de la crítica, no ha contribuït massa a minvar la difusa predisposició contra el crític, de què ha parlat, ni s’ha corregit la seua situació de subaltern. Pense, és clar, en el crític a seques, en el crític que escriu molts articles i pocs llibres perquè aquest és el seu destí. I, la veritat, res no li seria més fàcil, al crític, que confeccionar una «Defensa de la crítica literària»: una defensa de la humil i obscura crítica de les recensions i els articles. D’alguns arguments al·legables, ja me n’he servit jo en el curs d’aquesta nota. Encara se’n podrien afegir d’altres. La crítica, per exemple, dóna a una societat consciència de la seua literatura, en revelar-li que sota la funció hedonística del poema, de la novel·la, del drama, hi ha un fort entrellat d’implicacions morals i la figura exacta d’un poble que també així fa la seua història. La crítica, a més —i la raó, per material, no és menyspreable—, ha estat, és i pot ésser un bon instrument de propaganda de llibres i dels autors: l’estímul a la lectura es veu augmentat pels comentaris dels crítics, fins i tot quan són contraris a les mateixes obres. En el pamflet citat, Balzac ho admet: d’ençà que la quarta pàgina dels periòdics parisencs, ocupada pels anuncis comercials, ha deixat d’inserir crítica literària —diu—, la venda de llibres ha disminuït… Etcètera.

De tota manera, hi ha una fama, una mala fama, que els crítics, com a corporació, no poden eludir. Són moltes les vegades que, per passió, per error de perspectiva, per conviccions d’escola, els millors crítics s’han equivocat en els judicis: han donat per bo allò que només uns anys més tard es perdia en l’oblit, i han condemnat obres i autors que després s’han mantingut en glòria intacta. La fal·libilitat dels crítics, i, torne a dir-ho, dels millors, és quasi un tòpic. Com a tòpic, doncs, cal acceptar-lo: és a dir, reconeixent-lo cert en una part, i fabulosament maliciós en l’altra. Les equivocacions judicials del crític, en principi, són un risc que s’ha de córrer: va inherent a la mateixa operació de criticar —de judicar. Per altra banda, no és possible negar la licitud —sí: licitud— d’algunes equivocacions dels crítics, quan són degudes a una determinada òptica cultural: el blasme que els neoclàssics del XVII i del XVIII adreçaven a les obres medievals, o al propi Shakespeare, o el que els romàntics dedicaren a llurs predecessors immediats, es basaven en conceptes perfectament vàlids per als qui els proferien, i un prudent sentit relativista ens aconsella de prendre’ls com opinions condicionades per una circumstància indefugible. Ni els neoclàssics ni els romàntics no podien pensar —opinar— judicar d’una altra manera. També alguns dels nostres criteris d’avui, compartits per crítics i creadors, seran potser rectificats pels lectors del futur, i nosaltres no els sabríem creure equivocats perquè naixen de les nostres necessitats espirituals més sinceres. En el fons de tota crítica hi ha un moviment de preferència, determinat pels supòsits culturals en què estan encastats el crític i el lector; i les equivocacions dels crítics recauen, sovint, sobre autors o obres que, excepcionals o pioners d’una pròxima novetat, discrepen ja del sistema de preferències pròpies del moment.

Però si és de veres que els crítics s’equivoquen —lícitament o no—, són així mateix els crítics els qui corregeixen les equivocacions. La posteritat literària està constituïda per la tradició de la crítica, més que no pas per la fidelitat dels lectors. Al cap i a la fi, les predileccions dels lectors, o bé, tractant-se de la massa mig lletrada, no tenen res a veure amb la valoració literària, o, si ens referim als sectors de públic amatent i conscienciós, estan sota l’influx directe o indirecte dels crítics. És la constància de la crítica, en l’estudi, en l’exegesi, en la reflexió, projectats sobre uns autors i unes obres, el que és, en última instància, la glòria literària. A través d’aquesta labor incessant i acumulada, la sensibilitat del públic lector es prepara en un sentit concret. Si avui se segueix llegint Balzac, és degut —valga l’exageració, i recordant de passada l’equivocació de Sainte-Beuve a propòsit del gran novel·lista— a la insistència de la crítica. Però si no es vol passar per açò ni tan sols com a exageració, ningú no em negarà que avui hi ha dues maneres de llegir Balzac: una, la corrent, desprevinguda, amb perills de desencant o d’admiracions desviades; i una altra, la de llegir-lo al costat d’Alain, verbigràcia, o al costat d’un altre comentarista il·lustre, que en potencia les virtuts, les il·lumina i ens ajuda a un enteniment complet i segur…

© del text, Josep Palàcios