El cor i les roses

El cor i les roses és un dels pocs contes del poeta Màrius Torres. Va ser escrit el 25 d’abril de 1933.

Podeu consultar-ne el manuscrit al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres.

////Tots els contes i les poesies de Màrius Torres a Stroligut

La nit ha estat ampla, profunda. La flama oliosa de l’estopa, en el cistell de ferro, crepita, agonitzant. A cada moment la seva claror és més dèbil. Però l’aire obscur que fa ondular les últimes llengües del foc s’aclareix, també, a cada represa. És l’alba. Dins de la vila, entre els ràfecs de les cases, el cel és encara negre. Per veure entre els olivers una lleu clarícia llevantina tibant el cel sobre les muntanyes, com una seda malva i roja, caldria sortir al camp, pel camí de Florència. Ara som a Pisa, a l’octubre, l’any 1312.

Encara no han cantat els galls. Tothom dorm. Un gat aventurer, una bèstia rònega i trista, reposa sota els porxos del Borgo. Quan, sobre el bleix poderós del riu que corre, sota mateix, en la fosca, el vent porta un altre so, el gat blinca els seus lloms elàstics i els seus ulls s’obren, enormes i sorpresos, com dos estels bessons acabats de crear.

I de sobte el gat es dreça i fuig. S’acosta un soroll ple de pausa, un batec a penes perceptible, però que s’acreix, més ràpid que l’alba. Són passos. Quan els passos són prop, es sent, cavalcant sobre el seu ritme, un murmuri que és a penes una veu humana, masculina. Un solitari ve per Santo Stefano, en aquesta hora prima, cantant en veu molt baixa. La cançó que canta la saben tots els pisans: els estudiants la canten, les noies no la volen sentir. El vianant matiner la cantusseja sense a penes obrir els llavis, distretament. És alt, i sota el seu ample barret negre s’escapen uns rulls d’argent. En el seu rostre magre i noble la pell és encara la d’un jove, però els ulls són ja una mica febles. A l’índex de la mà esquerra duu un feixuc anell d’or sense cap gemma. Un burí pacient ha gravat a l’interior de la joia aquest nom: «Giacomo Tesalio». Porta uns llibres sota el braç.

Va de pressa. En entrar sotes les voltes del Borgo els seus passos ressonen bruscament, sobre les llambordes, i, com avergonyit, camina més lleuger, i calla.

Quan arriba a l’Arno, esclaten, molt enlaire, les campanes d’una torre. Vora el riu l’aire és fred i oratjós, i Tesalio s’arrapa la llarga capa contra el cos. S’aboca un instant sobre el corrent. L’aigua és invisible, i en l’ample buc negre i remorós no s’hi veu més que el lluentejar dels estels, ja una mica apagats, que hi dansen com minúsculs dofins de plata.

Tesalio segueix vora el riu; de sobte, tomba per un vicolo obscur, i s’atura davant d’una petita porta. El pany gemega, les frontisses cruixen; la porta s’obre. L’interior de la casa és fosc, i una estranya sentor munta de les seves entranyes adormides. Tesalio, abans d’entrar, frega en un graó de pedra les seves botes brutes de fang.

Aquesta casa és vella i gran. A més de la petita porta té, en una plaça on hi ha una font, un pòrtic decorat amb dues estàtues. L’una és la d’un home pensatiu, vestit amb una túnica; l’altra, la d’un home somrient, vestit amb una clà- mide. Sota la primera es llegeix «Galieno», al sòcol de la segona hi ha escrit «Ippocrate». I al capdamunt de tot, en un frontis de marbre, hi ha escrit amb lletres d’or «Università della Sapienza».

—Leone! —crida Tesalio des del vestíbul—. Per què no has encès el llum?

Quelcom es remou al fons del corredor. Una torxa s’encén, i sobre d’ella apareix, acostant-se feixugament, una cara flàccida.

—No se l’esperava tan d’hora, Mestre. Encara no és de dia. Déu ens doni un bon dia, senyor —mussita en arribar al vestíbul—. Tot està a punt.
—Em vas dir que era una noia?
—Una dona, senyor.

Els dos homes enfilen un estret passadís que puja, rampant, enllosat d’arenisca. Leone va davant amb la torxa. Segueixen inacabables corredors, despullats i humits. La flama ondula al vent de les recolzades i omple els murs d’ombres i reflexos vivents.

—Ningú no la coneix ni l’havia vista mai. Ahir al matí la trobaren pel camí de Livorno, vora la mar. Recolzada a la roca, tan quieta, un pardal picava uns grans de raïm que tenia a la falda. Els bergants creien que dormia…
—Bé —la veu del Tesalio és seca i impacient. Leone calla i panteixa.

Per una petita porta entren en una vasta sala, també blanca, il·luminada per enormes canelobres. L’aire hi és vermell, capitós. Leone buida sobre una pica de marbre una florida d’instruments d’acer. Tisores, estilets, escalpels, espàtules. La llum en reflectir sobre el metall en moviment pren una irisació agudíssima —com l’estridència de l’acer en rebotre contra el marbre.

Tesalio es sobresalta, però es reté. S’acosta a la pica i passa els dits, amb pietat, pel tallant de cada instrument. Molts són mossats, plens de rovell.

—Ves-te’n —diu a Leone sense mirar-lo. I un cop sol, tanca la porta amb balda i els seus ulls prenen un vigor estrany. Es treu la capa i sobre la roba s’enfunda una llarga brusa de color canyella. Canta lliurement. Pren de la pica unes tisores amples, unes pinces, tria un escalpel i es dirigeix a l’extrem de la sala on, entre dues torxes i sota una creu de palma, hi ha una gran taula de marbre blanc. Sobre la taula s’endevina una forma humana, però un drap la cobreix, negre i innoble.

III

Sobre el drap les mans de Tesalio —unes mans llargues, plenes de fibres— tremolen, nervioses. Fa poc que els savis obren el cos dels homes i estudien llur anatomia. Varignana, a Bolonya, obrí el camí, fa pocs anys. D’altres, quasi clandestins, l’han seguit a Venècia, a Montpeller. Tesalio estudia particularment l’estructura del cor i ja en guarda quatre, en una vitrina, tallats pel mig com petxines obertes. L’un és el d’un frare, l’altre el d’una nena, l’altre el d’un jueu que morí de la pesta. El quart és el d’una dona que fou trobada amb un punyal clavat al ventre la segona nit de la festa del maig. I ara, aquesta desconeguda…

Tesalio ha retirat el drap i sobre el marbre hi ha, radiosament, una dona jove. Els seus vestits, tot el que lliga al món allò que fou la seva vida, són a l’ombra d’un racó. Una camisa tosca, una túnica grisa, una capa amb caputxó violeta. Ella, sobre la taula, sembla somriure amb la seva cara ampla i serena, dilatades les pupil·les verdes en els seus ulls mig oberts, desfet el cabell, molt negre. Tesalio pensa que devia ser una estrangera. El seu nas no té la simple línia de les italianes; graciosament còncau, recorda el de les hongareses, les espanyoles, les algerianes. Sobre la boca, gran i pàl·lida, un tènue borrissol de seda brilla, humit de la seva darrera suor.

A la cara i a les mans la pell és colrada, com envellida, però al coll i als colzes esdevé rosada, llisa, fina. Vènules blavisses la solquen, com menudes serps de seda. Tota la seva carn sembla dura i freda com una magnòlia. Però, a Tesalio, la seva blancor sobre el marbre li sembla càlida i vivent, com si hagués de posar-se a tremolar.

Però allí s’està immòbil, morta. Agudament, una fulla d’acer dibuixa al centre exacte del seu tòrax una estela profunda. Després, perpendiculars, dues incisions divideixen la pell del pit en dos penjolls simètrics. Tesalio els separa amb traça: als marges, floreixen a penes minúscules perles de sang. Els ossos es desfan amb una petita serra. Els ossos són durs. En el gran silenci, la serra fa un soroll persistent, obstinat, com les dents d’una rata.

Amagat sota els pulmons hi ha el cor. Tesalio endinsa una mà fins a aferrar-lo, però li llisca dels dits. Llavors extreu els pulmons i deixa la petita entranya al descobert, ben visible dins de la caixa buida. I, cosa rara, es mou. De l’un a l’altre extrem, es contreu amb un ritme lent i segur —com una serp desvetllant-se, o el panteix d’un ocell cansat.

Tots els sentits de Tesalio, amb horror, estan fits en la víscera inquieta. Cada vegada els moviments del cor semblen més febles —cada cicle sembla que hagi de ser el darrer—, però l’horrible contracció recomença, sempre. Sobre el marbre de la taula, aferrades durament, les mans de Tesalio tremolen.

Per una alta lluerna comença a filtrar la llum del dia. Entra so de campanes, de carros, crits de dones i de marxants. Fins el piular dels ocells als verns, vora el riu.

El ritme del cor no s’atura. Els batecs neixen i moren en silenci dins el tòrax deshabitat. Tesalio té ara a la mà un estilet llarg i finíssim. Mossegant-se el llavi, mig cloent els ulls, el clava al centre exacte de la creu que dibuixen els solcs en la superfície del cor. Llavors obre els ulls i respira. El cor de la morta ja és immòbil. El pren amb les mans i el contempla amb amor i temença. L’obre en dues valves. És ple de sang, líquida encara.

Tesalio vivia sol en una vella casa vora el riu. La casa era petita, però tenia un bell jardí. Després dels seus estudis, el que més estimava Tesalio era el seu jardí. I, entre totes les flors, preferia les roses. Estimava, sobretot, les d’un vell roser d’Aràbia que s’expandia sobre un parral on, els xafogosos migdies d’estiu, Tesalio es retirava a llegir i somniar. No hi havia roses més vermelles en tota la Toscana.

Tesalio defensava els seus estudis de la popularitat —de fet, eren coneguts per la comunitat acadèmica, però ignorats dels profans—. Ell no era supersticiós, però temia la superstició dels altres. I feia enterrar en el seu jardí els cadàvers sense cor que havia mutilat. Així, la desconeguda fou colgada al peu del roser d’Aràbia i coberta la terra amb una creu de branques i amb violes de Parma que Leone replantà.

L’hivern fou cru. A la fi, la primavera arribà gairebé súbita. El jardí verdejava i floria. Primer les violes, després els lilàs, les glicines, els clavells. Brollaven, una tarda plujosa, constel·lacions de lliris i tulipes blaves. Fou un matí de maig, després d’una nit ràpida, serena, que el vermell roser d’Aràbia, sobre la tomba fresca, aparegué cobert, fins les més altes branques, de roses blanques ertes, lívides.