Poesies, Mahalta – Màrius Torres

Poesies és el recull pòstum de la producció poètica de Màrius Torres. Publicat el 1947 a Mèxic i el 1950 a Catalunya amb edició de Joan Sales.

Torres és un dels poetes més importants de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX, de la Generació del 36 i el més destacat del corrent simbolista. A Poesies, hi trobareu les cançons a Mahalta i La ciutat llunyana.

////Els contes de Màrius Torres / més poesia catalana

Poesies

Llibre primer

2. Sonata da Chiesa (Corelli)

Igual que un raig de sol que, pel cimbori,
     penetra dins un temple, poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc,
els rostres adormits de les verges de vori,

     severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
     i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l’espectre del passat, el rostre del futur.

Setembre, 1934

3. Venus

A en Jaume Elias

Assenyala’m, si et plau, el meu camí
amb el teu gest mutilat i diví…

¿Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.

Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes ni el foc.

Ciutat del Vaticà, 1933

4. Campo Santo

A en Jaume Elias

El marbre i els rosers, en un suprem
acord de gràcia, no et fan més sagrada,
obscura terra de Jerusalem
on la més alta Creu va ser plantada…

Ara els xiprers creixen de tu. De nit
un rossinyol a cada creu s’atansa.
Violetes, els morts que us han nodrit
¿són gaire lluny de la seva esperança?

Agost, 1933 / octubre, 1938

5. Taula prerafaelita

A en Jaume Elias

Estupor il·luminat
dels rostres de color rosa,
alegre ingenuïtat
del límit de cada cosa.

L’anècdota, que no gosa
creure en tal simplicitat,
crea un corser que s’oposa
a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,
el genet sabrà els camins?
¿On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia
deixa passar un raig de mel
un àngel ros, des del cel.

Florència, 1933

6. Maig

Els murs dels jardins sobreïxen de roses,
els murs de l’espai sobreïxen de blau.
     La llum sobre totes les coses
          ve tèbia com una pau.

1934

8. Dia clar

El cel és tan blau que tot just s’hi afigura,
          obscur, un ocell.
Fa un dia tan clar com en una pintura
          de Breughel el Vell.
Si no estigués trist, res no fóra tan bell.

Març de 1936

Llibre segon

Al peu de la calçada, que segles de fatiga
han mantingut oberta del continent al mar,
en un gran erm, cruïlla dels vents i de l’atzar,
s’esgruna al bat del sol la noble pedra antiga.

Ella és tot el que resta de la imposta d’un arc
sota el qual ressonaren les legions romanes
i s’inclinaren les polsoses caravanes.
Ara, només cenyida de groc sisimbri amarg,

els dies i els ocells li roseguen els caires.
Sap que mor una mica a cada embat dels aires;
però, serenament acordada al seu fat,

pot donar a qualsevol emperador que passi
una clara lliçó de seny i venustat,
plena d’orgull i pàtina, com un fragment d’Horaci.

Febrer, 1938

Llibre tercer

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
—La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!—

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella a poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts…

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

11 de març de 1938

Com una aigua secreta —que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre—,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa… Ample mirall fidel
per on el món rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel,
els núvols, els ocells —les ànimes sens nombre!—.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa:
blava, els matins d’hivern de glaç en fusió;
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’istiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’univers és blau,
hi ha una llum igual al paisatge i en lla.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
i el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, només,
faria buida i obra la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers…

***

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Abril, 1938

Si el nombre es imagen que sustituy por
cuyo es, ¿qué nombre de voz o qué concepto
de entendimiento puede llegar a ser imagen
de Dios?
Fray Luis de León

Tots aquests noms obscurs, resats amb avidesa
pels llavis dels covards, els folls, els moribunds,
en el Nom sense nom de la teva grandesa
com els rius en la mar deuen negar-se junts…

Tan enlaire com ets, Senyor, ¿quin mot podria
empresonar el teu infinit en el seu punt?
Però t’hem de cridar; i al teu davant, un dia,
tot home és un covard, un foll o un moribund.

I encara t’encarnem en presagis i en faules,
i el teu silenci immens profanem amb paraules
que mai no poden ser paraules de tothom.

Si ens fan errar l’orgull, l’amor, la impaciència,
perdona’ns i somriu, arcana providència,
Tu que ens has fet —o Tu que saps el nostre nom!

M’agenollo en el fons de la meva paraula,
infinit de silenci d’uns ulls coberts de pols!
Ulls oberts entre l’or i el rosa d’un retaule,
¿qui abans que jo, ha tingut aquest somni tan dolç?

Mestre desconegut, ¿veieres o inventares
amb un art infantil i simple de temor,
els ulls, els ulls mateixos de les ànimes clares
que parlen als meus somnis d’un univers d’amor?

Bell àngel sense nom, aquesta llum tranquil·la
que més enllà del verm que et menjà la pupil·la
traspua, com un càntic, del fons del teu esguard,

si el món anés a escola, serviria d’exemple
a la lenta ironia dels cels de capaltard,
al perfum de l’encens quan ha caigut el temple.

16 de juny de 1938

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l’invencible engany de l’esperança,
no em feia tremolar davant de l’infinit.
Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil es torna un esperit.

Morir… Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d’amor, d’ambicions, de treballs, d’ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.
¿No li serà comptat el pes d’allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?

Tu, jove moribund que ara m’has dit Amarga,
amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d’una vida més llarga,
quan em diries Dolça també fóres injust.

El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la teva amargor…

Gran ocell de silenci, indiferent i muda
germana de la Nit, sobre la carn vençuda
el meu vol és profund i pàl·lid, però breu.

Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;
però, més que l’angúnia, m’allunya d’aturar-me
la llum d’alba de l’àngel que ve darrere meu.

14 d’agost, 1938

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins…

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus…

Setembre, 1938

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
     els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
     ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
     ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
     un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
     fa tres passes enrere.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç,
     de més lluny que d’una primavera.

Setembre, 1938

Altiva, suplicant, lírica, greu i tosca,
suau com un murmuri, rígida com un crit,
una música ve de molt lluny, en la nit,
fins a la meva vida que madura en la fosca.

Flueix amb la mesura vivent d’un esperit
que sap el seu camí —si bé no tan llunyana—.
La nit no li fa por. O música, germana
de tot allò que en mi valgui més que l’oblit!

Però tota la cendra que la música deixa
crema en la flama de la música mateixa;
de mi, és sols la meva ànima que pot endur-se el vent!

Guarda’m de la follia d’una veu massa forta
mentre vulguis donar-me, Senyor, per instrument
una vida que sempre té alguna cosa morta.

12 de setembre, 1938

Qu’est-ce qu’un homme dans l’infini?
Pascal

Tremolosa mesura de dolor, vida obscura
dels homes, ¿què ets, doncs, als ulls de l’infinit?
—Potser una flama pàl·lida que s’acreix i perdura
d’oblidar la misèria que li fa d’esperit.

—Potser un altre infinit d’ambició més pura,
que guarda tantes llàgrimes com estrelles la nit.—
Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus, joiós i enfervorit,

l’invencible infinit que al meu ésser s’atansa
acoloreixi en el meu cor de confiança
l’amarga meravella de viure i de sofrir.

—Si cap, en una gota d’aigua límpida i blava,
el vertigen de llum dels espais sense fi
on Tu comences, on la meva ànima acaba!

17 d’octubre, 1938

Sobre les branques que s’allarguen, quasi mortes,
o sol d’octubre, melangiosa delícia,
                    tu portes
a la seva tristesa la pàl·lida carícia
               d’una esperança.
Tu, per als seus sentits ja gairebé acabant-se
          l’antiga meravella
d’una llum d’or, d’un aire suau, refàs, més bella,
          com per fer-les morir més amb recança.

¿Pensen, al teu escalf, que una altra primavera
ja arriba, i que l’hivern, cridat per tants avisos,
                    sols era
la sorpresa de plata dels primers dies grisos?
               Ànima abrupta
de les arrels, que guardes dintre teu, incorrupte,
          l’anhel de viure enlaire,
¿no veus els núvols tebis que passen, a mig aire
     d’un cel on l’última oreneta dubta?

Ara és el temps que a aquells que han viscut sense amor,
els covards, els malalts, d’una altra joventut
                    l’enyor
els pren. I trèmuls, com si no haguessin viscut
               més que dins seu,
tornen al somni tèrbol d’un vell abril, més lleu
          ara, sol llangorós.

Ah, si encara l’amor, prop de l’hivern, els fos
     daurat com tu, dia feliç i breu!

16 d’octubre, 1938

El dia

     Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
     les ombres fràgils!
El vent les esbarria;
la boira les apaga.

A la finestra
de la meva enyorança
     els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

Un arbre

     Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
     a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

L’amor

     El teu nom omple
de sol els braços trèmuls
     dels qui t’acullen.
En mi, la seva joia
fa una claror de lluna.

     Pel teu somriure,
calma llacuna, vaga
     la Malfiança.
Com la vela molt rígida
d’una barca molt lenta…

     ¿Com la tristesa
cor endins és tan dolça?
     És com seria
una alegria feble
—si no fossin les llàgrimes.—

La nit

     Illa que flotes
en un mar de silenci
     —cor meu en vetlla!
Nit suau, els teus passos
pesen i me l’enfonsen.

     Còdol anònim,
sota una d’ombra…
     Oh, desarrela’m
de l’alvèol d’argila,
aigua d’estrelles altes!

     A la llacuna
la nit sembla més àvida
     d’ombres, de gèrmens.
L’aigua bat en silenci;
la meva ànima és aigua.

     Jo somniava
rossinyols, caderneres…
     Ocell que cantes,
ara que no somnio,
¿com has pogut trobar-me?

     Com la falena
ve de lluny a la flama,
     els ulls atònits
de la meva esperança
es cremen en la fosca.

La mort

     Fulles del trèmol,
qui tingués, com vosaltres
     en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

     Com els somriures
sobre un mirall hermètic,
     la Primavera
llisca sobre les tombes,
però no pot entrar-hi.

Atzerola

     Flor de recança
atzarosa atzerola.
     Tot just esclates,
i el vent fa dels teus pètals
ales de papallona.

Rosa

     Com si em diguessis
mentre t’esfulla l’aire:
     —Morir és tan fàcil!—
I tot en mi et contesta:
—Tan fàcil a una rosa!—

Març–octubre, 1938

Si el silenci tingués una ànima, que endins
viuria del seu cos! En la nit dels jardins,

encarnada en el cercle més íntim d’una rosa,
sentiria els estels tan enllà! Mig desclosa,

tot li fóra frisança. Les ombres en els murs
de les ciutats dorments, on els vivents obscurs

respiren la nit… Lluny, el creixent de basarda
d’un horitzó de porpra on el nou dia guarda

el seu exèrcit de remors… El desengany
de cada fulla d’ombra que somnia el seu tany

entre l’arbre i la llum… I desfer-se, ferida
d’una aigua que s’escola, o d’un ocell que crida,

amb un últim sentit per estimar l’esforç
d’un aroma de rosa que arriba fins als morts…

4 de desembre, 1938

A la Maria

Durch Leiden, Freude!
Beethoven

Si tingués tantes ànimes com estrelles la nit
i cada una em fes llum en una amor distinta,
ni jo ni les amors errants per l’infinit,
no faríem durar l’última estrella extinta…

Ara, tenint una ànima per una amor només,
sé que puc viure encara quan ja no hi hagi estrelles,
perquè la meva vida, solitària com és,
és plena de la Llum que resplendeix en elles.

Joia d’Amor, tu dónes als nervis del meu braç
la força radiant que als miracles ordena!
—Si, quan estenc uns dits de tenebra i de glaç
fins al laberint d’òrbites d’aquesta nit serena,

puc escriure, amb els astres més límpids i més alts,
la joia de l’Amor que ens fa sentir immortals.

1937–1938

Igual com a l’amor, en una hora més viva,
s’acosten els desigs, somriuen i se’n van,
deixant només la llum d’un somriure que arriba
els rostres en els somnis s’esvaeixen, cantant.

Fosc entre dues llums, un silenci separa
els meus sentits que dormen del sentit del seu joc.
Ells parlen una llengua misteriosa i clara;
quan jo els parlo, somriuen, de no entendre’m tampoc.

O rostres, ¿què ens uneix, a través la tenebra?
El meu cor ve a vosaltres, àgil i com amb febre,
i mai no us veu els ulls ni us pot comprendre els mots.

Hostes alats, llanternes de la meva alegria!
¿Per què no sou mai tants com el meu cor voldria,
si quan en veniu molts no tinc cor per a tots?

16 de desembre, 1938

Ara que em torna el foc de viure,
avar, com d’un ocult tresor,
el capvespre sembla somriure
com l’ànima d’algú que mor.

Quina llum tan freda i tan alta!
Quin silenci les ombres fan!
¿Tu saps la paraula que els falta,
cor meu, que balbuceges tant?

4 de desembre, 1938

Thou, fair-haired Angel of the Evening
Blake

Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,
     als teus cabells els últims raigs de sol,
i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,
     alta estela de glòria del teu vol;

ara que reflecteix l’aigua mig adormida
     la tenebrosa alçària dels teus ulls,
com una absència d’ànima s’estén la nostra vida
     en la cansada pau on ens aculls.

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,
     els núvols, estrangers com el meu cor,
com enveja la càlida llum de les teves ales
     tot el que viu, i pesa més quan mor!

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta
     l’alegria d’una alba virginal.
Àngel silenciós, amb la teva ombra, casta
     torna’ns a la puresa matinal.

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,
     la cendra d’aquest jorn que fou tan breu.
Fes, un instant només, pura com una brasa
     la minúscula mort que creix dins meu.

30 de desembre, 1938

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

1939

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 de juny, 1939

¿Por qué é triste una fonte que secou?
¿E o sol quando anoitece?
Teixeira de Pascoaes

¿Per què és trista la font que s’ha estroncat
          i sol quan va a la posta?
¿És que més que el futur, Déu meu, em costa
          rendir-te el meu passat?

Si et sacrifico l’ímpetu de la meva esperança,
          si el meu timó sols navega al teu vent,
¿per què l’ala més lleu d’una recança,
          folla igualment,

voldria sempre dur la meva nau enrere,
          cap al país perdut
on són joves les fonts i el sol tot just nascut?
          ¿Què val el que m’espera?
No sóc avar sinó del que he viscut.

***

Però l’oblit esborra la llum de cada dia.

Si en l’ànima més feta al teu servei
el teixit més subtil d’orgull i melangia
          encara és rebel·lia
          contra la teva llei,

¿per què has fet, o diví Pare de la ironia,
          tan bells els sentiments humans?
¿Tan dolça la tristor, tan rara alegria
          que mor abans?

¿Per què els poses tan dins de l’ànima que ens costa
          creure en el seu pecat?
¿Per què és bella la font que s’ha estroncat
         i el sol quan va a la posta?

18 de juliol, 1939

¿Qui sabrà mai els anys del somriure del món?
Alada, sobre un fang amargament pregon,

la primavera, verge nova d’amor, avança.
O temps mesclat d’enyorament i d’esperança

que arribes com una ala fins al fons del meu cor!
Però les nits tan vastes, on regna el vent del nord,

porten un bes d’hivern a cada branca nua
i les arrels es corben a l’ombra blava i crua

dels capvespres, profunds com els ulls d’un infant!

Ara que tot reviu sense records, si l’aire
pogués, com una boira més, endur-se enlaire

totes les primaveres que fan vell el meu cant!

Abril–agost, 1939

Al punt que home naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s’esfila,
la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

En l’estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l’esperança o l’horror,
viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

3 de gener, 1939

No ens aturem als temples on altres pelegrins
arriben al llindar de la teva presència.
No volem la teva ombra; volem la teva essència,
Pare de l’infinit que tots portem a dins.

Ell s’emporti aquests cors que no fan resistència
a buscar-te, invisible com l’aire dels camins.
Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,
et sentim sobretot en la nostra impotència.

Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.
Però l’ardent impuls de fe que se’ns enduu
més enllà dels altars, els claustres i les aules,

murmura en la nuesa del nostre temple intern
un himne que és un eco del teu silenci etern
—o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!

21 de febrer, 1939

Tenim set d’exisitr més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’ençèn en ares sense cendra,
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls torna amb més set encara.

25 de març, 1939

Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l’espai on la vida governa,

no pas dins teus, al trist recinte humil i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.

La Mort —tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri—.
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l’esplendor aeri,

alegre, lliure, net com el vol d’un ocell,
travessant l’arc més alt a frec de capitell!

23 de març, 1939

O Tu, que encens la llum sobre cada semença,
àdhuc sobre el gra bord que no llucarà mai,
¿quina llum trobarem en la nova naixença
sense sentits ni cos nus enmig de l’espai?

Invencible infinit de la teva presència!
¿Com et saben els morts en aquella altra llum?
¿Ets per ells, si es recorden d’una antiga existència,
apariència, música, corporeïtat, perfum?

Jo voldria sentir-te, suprema companyia,
com sento la meva ànima, quan, amb els ulls tancats,
s’enduu les meves àncores un riu de claredats.

Enlluernada mort que la vida somnia,
¿guardes per a l’instant de sentir-nos desperts
en una pau semblant uns altres ulls oberts?

22 d’abril, 1939

Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre,
les paraules que he après amb la carn d’aquest món,
o Déu silenciós, que de música i cendra
ordenes un llenguatge darrere del meu front.

I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
com una àguila viva dintre d’un pou colgat,
aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.

Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
Menysprear-la, potser seria més que un crim.
Però jo vull fugir d’aquests mots on morim,

i somniar la llengua d’una major naixença
on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor
fent ritme en el torrent d’una sang que no mor.

20 de maig, 1939

Com un nou nat, dejú de la llet de la mare
busca, amb els llavis verges, els pits encara eixuts,
jo tinc set de la font que no s’ha obert encara.
M’has embruixat, gran Ànima dels absoluts!

Tal vegada és el preu de la nostra grandesa
aquest dolor d’estrènyer els braços en el buit,
de sentir, com un erm, la nostra vida presa
per arrels d’un gran arbre d’on no abastem el fruit,

i esdevenir amb el cor, invisible i segura,
la claror de la terra natal de l’esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit;

de viure per morir, com qui camina a cegues,
amb els ulls afamats d’aquesta llum que ens negues.

20 de maig, 1939

La Mort passava en un matí d’abril. Tan alta
sobre un món desvetllat amb tots els noms florits,
que els núvols s’esfullaven, arran la seva galta,
i els cims nevava la carícia dels seus dits.

Però un fresc perfum de llorer s’elevava
com una veu del món a l’implacable pas.
—Altiva segadora, que per beure’n la saba
segues el camp més fèrtil amb una falç de glaç,

¿de què et val afollar les espigues sens nombre
si et cau una llavor de cada brot que culls?
Quan has passat, el món rebrosta a la teva ombra,
i orenetes vivents s’escapen dels teus ulls!

Orgullosa, ¿no saps que sota el teu caprici
la veu dels moribunds és molt més que un sanglot?
Una vida s’encén a cada sacrifici.
Potser ni tu mateixa no pots morir del tot.

Desembre, 1938 – 5 de juliol, 1939

A la Maria

Marca d’ombra que et mous al pas de l’Univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un temps que en nosaltres és fútil i divers,
          només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit,
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d’un ordre que va de l’infinit
          fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores què duren l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
          és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut per Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent de nostre cor mortal
          totes les hores no han de ser clares!

18 de juliol, 1938

Enllà passa la música, riu d’espais i de llum,
         artèria noble i viva…
     ¿Quin foc obscur, com a mi, la consum?
¿De quina antiga pàtria dels meus somnis arriba?
         Ah, si el seu mateix rumb
     fos el de la meva ànima captiva!
     Em tanco d’ulls… Però em deixa a la riba.

***

Enllà passa la vida, somni amarg i tenaç…
         Per la lluerna mig oberta,
ràpids éssers germans, entre paisatges clars,
         fan i desfan una harmonia incerta.
Que és bell aquest món ample, canviant i fugaç!
Dolços els seus camins… —Ànima, ¿saps on vas
         mentre els segueixes, pas a pas,
amb una horrible por de trobar-te desperta?—

***

Enllà passa l’amor; enllà, però no tant.
         Veu radiant i pàl·lida,
¿ets tu, que ets dintre meu, o l’ombra del teu cant?
Tens les ales de llum, i em cremes tot cantant.
Qui es fongués, trèmul, dins la teva fuga càlida!
         —Ànima, ¿per què peses tant?

         Digues, ànima meva, digues:
¿per què tu sola tens la força de durar?
Tot passa, fora tu que tot ho veus passar…
         ¿Quina llei per a sempre et destrià
de les coses que són tan lluny i tan amigues?—

         —Ah, no guaitis enfora! Interior,
sóc jo qui fa la música, i la vida, i l’amor.

2 d’octubre, 1939

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
         que em deixes quan te’n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
         en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
         el teu adéu en mi
m’atansa al teu record amb la dolça temença
         d’entrar tot sol en un jardí.

1939

El cel, tan prop, apaga dintre meu, un moment,
l’aspra set de la terra que pesa en el meu cos.
Ara, morir seria com ser emportat pel vent…
Tots els camins de Déu són el meu repòs.

15 de setembre, 1939

El cor

No és prou que a cada  instant mori una mica.
Cal que morin també, dins meu, els meus records,
         i jo els perdi…
                                     Pàtria potent i rica,
ànima, què faré sense els meus morts?

L’ànima

         —Com una música molt lenta
flueix, miraculosament, d’un acord sol
         i, rítmica, s’eleva, s’orienta,
i viu, i a cada temps que guanya duu l’estol
dels silencis i els ecos d’abans en el seu vol,

així la vida, cor, aquesta lenta febre,
arrossega silencis que sembla que hagin mort,
veus i cants d’una música que ja no pots percebre,
cap a un final fet d’ella, perfet com un acord.

Novembre, 1939

¿No sents com vetlla Déu dins de cada misteri,
ànima —vell misteri que t’agites dins meu?
¿No vibres tu mateixa com una flama greu,
èbria de l’amplitud de l’infinit aeri?

És Ell. És el seu aire. En el seu si ens ha pres,
i ens duu, amb els ulls tancats, cap a una riba clara.
Ens porta, amb Ell, i d’Ell l’infinit ens separa.
Al braç del seu amor l’infinit no és res.

Potser no ullarem mai la llum que tot ho crea
ni mal el nostre esguard podrà penetrar arreu;
no veurem la nostra ànima com Ell mateix la veu,
ni serà tot misteri vençut en una idea;

però sabent que és seu, també, el nostre camí,
ja és prou meravellós de seguir-lo en la fosca
i, amb llavis fets de la seva argila més tosca,
besar molt humilment el seu senyal diví

en cada món secret que envolta el nostre viure.
—En el gran buit que pesa sobre les nostres mans,
en els ulls plens de somnis dels vells i dels infants,
en el rastre, en el bosc, de l’animal més lliure.

17 de novembre, 1939

     Si m’haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d’arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l’aire assolellat,
     entre olivers, en una terra antiga.

     Si m’haguessis fet néixer raig de llum,
d’aquesta llum, Déu meu, que a tu no t’enlluerna,
m’hauria estat donat de no triar el meu rumb:
     el meu destí fóra una recta eterna.

     Però m’has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l’estel del nord
     en la nit nostra, viva, però obscura.

     Tinc por —tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l’home lliure
si, tant més fatigat com més s’hagués perdut,
     pogués perdre el repòs del teu somriure.

26 de desembre, 1939 –, 3 d’abril, 1941

     Tot és lluny, en la nit. I la distància
pesa en la fosca, com l’ala d’un ocell mort.
     Vanament Recança i Record
s’eleven. L’univers, en vàcua ressonància,
     els torna, onda per onda, al mateix port.

     És que és buit l’infinit, i tu que enyores
tantes coses, cor meu, que no respon ningú,
     ¿solament t’enyores a tu?
Tot és perdut com un passat. Sols el que fores
     dura, dins teu, ben amagat i nu.

     Que estrany! I en aquesta hora trista i sola
en què ens sentim més nàufrags i és més desert el món,
     reuneix el nostre ésser pregon
i creure i esperar per sempre, ens aconsola,
     noves amors que no sabem què són.

     Sempre en la fosca hi ha una cosa clara
que ens crida —llum d’hostal, presó, hospital o llar—,
     sempre un vaixell vetlla en el mar,
i estels —un sobre tots, el més bell, el més rar,
tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara.

11 de gener, 1940

Això és la joia —ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort —tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

30 de marc, 1940 – Gener, 1941

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund…
                     Déu meu, ja estic a punt.
Ja vençut, però encara sota el meu estendard
                 —més tard, potser seria massa tard.

Març, 1940

Llibre cinquè

Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!
Vet aquí que l’istiu —un altre istiu— és mort.
Floriren lli i espígol; el bruc és rosa encara.
     S’han engroguit els oms de cara al nord.

     I aquesta nit, igual que un somni jove,
el primer fred de l’any, tot blau, ha descendit.
I fresc, altra vegada, com una gresa tova,
el meu ésser s’aviva, ben arraulit al llit.

***

     Com cada any repeteix iguals miracles!
Avui el cel serà més alt, més voladís.
Un aire, fatigat de tan verds espectacles,
escamparà un or tènue, activament feliç,

i els llibres tan llegits, la vella confiança
seran verges i dolços com els bons moscatells
que es mengen cap al tard i ens omplen d’esperança
com si ni el món ni els homes fossin un any més vells.

4 d’octubre, 1940

Enduts d’un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
                 volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
                 ala d’un ordre en moviment,
                 ràpida, lliure…
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
                 però és música, viure!

Gener, 1941

         Sedueix com un bell paisatge
que fos bell sobretot per la claror del cel.
         Qui el travessa en el seu pelegrinatge,
s’emporta endins dels ulls un resplendor fidel.

         Emanant la gràcia suprema
d’allò que és innocent, i radiant, i nu,
         tota la seva vida és un poema
murmurat per un àngel incandescent i bru.

         Quan, com fugint de vora nostre,
tanca els ulls, es fa nit en el seu rostre
—i quants estels apunten al fons d’aquella nit!—.

         Queda un instant llunyana, sola.
Després, torna i somriu. I el seu esguard humit
         entorn del cap li encén una aureola.

Desembre, 1940

Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa,
qualsevol cosa viva dins nostre o en el món
—flama o ocell, temps de turment o d’esperança—
fins als termes suprems on tota boira es fon,

una sagrada esgarrifor, de mort o crisma,
ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent,
tornar-se gra de pols que es perd en un abisme
enllà dels nostres ulls i de la nostra ment.

Com un espai, profunditat vertiginosa,
tu ets per ella, cenyint la vida tremolosa,
renaixement de tot morir, nord de tot rumb.

Claredat massa vasta per la nostra mirada!
Alegria de l’ànima que sent, enlluernada,
Déu entorn nostre, com un abisme de llum!

31 de desembre, 1940

Quan els records, sovint, venint de molt enrere,
         brollen, joiosos i revolts,
ella escolta amb uns ulls de nit de primavera
         que escolta el cant dels rossinyols.

I així com, rossinyols, en la vostra dolcesa
         alguna cosa és de la nit,
els seus records fan llum de la que ella té encesa
         des d’infant, dins de l’esperit.

Març, 1941

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar;
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
                     ai, que lluny va!

Maig, 1941

         Com una llàntia, ardent silenciosa
             en un gran temple incert,
música en el record, memòria lluminosa,
cremant en la tenebra on el passat es perd,

ah, no t’apaguis mai! Perquè, com aquell dia,
si tanco els ulls i escolto la teva veu suau,
         la tristesa se’m fongui en melangia,
             la melangia en pau.

Març, 1941

La nit és un palau a la teva mesura,
ànima en vetlla, vasta com cap arquitectura.
Tota distància cap al teu interior
—llunyanies de pau—, llunyanies d’amor.

L’infinit ha tancat els ulls, i sent, als polsos,
un batec suavíssim, fet dels somnis tan dolços
que eleva en aquesta hora la vida d’aquest món.
Un trèmul pes d’estrelles descendeix al seu front.

Tanca també tu els ulls i adorm-te en la pau clara,
ànima en vetlla, ànima en servitud encara;
i escolta bategar, com en somnis, dins teu,
el repòs de la mort, el silenci de Déu.

14 de juliol, 1941

         Ara, la nit s’acosta
         tant, al fons del meu cor,
que el seu somriure sembla una resposta
—una resposta que digués: Estem d’acord—.

         Però la ment ignora
         a què em respon així…
—Oh, calla, dolça nit enganyadora;
¿no és cert que ara de tot em diries que sí?

17 d’agost, 1941

Endevina o et devoro.

L’esfinx sorgia un temps a l’hora violeta
del vespre, quan ressona tot trepig vagabund.
Barrant el pas als caminants, feroç, adreta,
proposava l’enigma amb un somriure immund…

Ara el vespre s’adorm, cansat, damunt la terra
i el vell monstre s’ha fos en la pols dels camins.
Nit enllà, qui camini vers la pau o la guerra,
no trobarà l’esfinx si no la porta dins.

—Si no sent, a les creus de la carrera dura
que dins la nostra ment segueix el pensament,
l’íntim espant de la teva presència obscura,
o monstre que tens ànima, o bèstia somrient

que muda, amb una immòbil mirada cristal·lina,
repeteixes l’enigma sempre renovellat!
Eternitat: ¿què fas d’aquell qui no endevina
i davant teu és com un ocell embruixat?

Agost, 1941

They also served who only stand and wait.
Milton

Jo sento en mi la música d’un goig immaculat
que a vegades és lluny i a vegades s’atansa.
Com altres són per a la fe o la caritat,
     potser jo visc per aquesta esperança

que mai, ni quan perdut al fons del meu desert
la meva ànima em sembla tan vana com la sorra,
no em defalleix, humil caminet sempre obert,
     on cada nit tota petja s’esborra.

Sols que, si en una ment poderosa la fe
corprèn com un gran arbre florit fins a la cima,
i mai l’amor no brilla tan noble i tan serè
     com quan estima aquell que no l’estima,

si jo he de viure solament per esperar
que sigui a ple saber del dany i la mentida;
i, Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà
     si el que espero no és d’aquesta vida.

30 de setembre, 1941

Al doctor Josep Saló.

         Frescor tèbia, ombra blanda,
poma d’olor en un vell calaix de roba blanca.
         Infant que sap saltar la tanca.

         Fressa de rusc al ple.
Damunt la terra càlida de juny, el vent serè.
         Aigua beneita, pa morè.

         Bàlsam. Mans de germana
         òrfena, un poquet més gran.
Campana d’àngelus que es va elevant…

         La bona terra per la santa grana.

20 d’octubre, 1941

A la Mercè.
…we are such a stuff
as dreams are made on. And our little life
is rounded by a sleep…
Shakespeare: «The Tempest»

I

Un capaltard d’octubre, silenciós i clar,
jo vaig lluny, sol potser cantant, boscos enllà.
L’aire, ardent com un vi, perfumat de resina,
m’infon una alegria serena i cristal·lina.
         Caminar, voluptat de caminar…

En un retomb, enlluernat de tanta altura,
descobreixo, ondulant en la llum, la planura,
vasta i humana terra retallada als meus peus,
d’estepes, de camins, de pobles, de conreus…
         L’home coneix la seva envergadura

cara a cara amb la glòria dels amples horitzons.
Davant la plana immensa, que té una boira al fons,
com la que vela els llunyedars de la memòria,
la meva ascensió pren un gust de victòria,
     s’expandeixen els meus batecs pregons,

i en el sol que tramunta una flàmula em crida
a pujar més enlaire, flat en l’embranzida
de l’esperit tan vertiginosament tens!
El silenci es deposa com un fluid massa dens;
         l’ombra neix als fondals, amorosida;

però dins meu s’eleva un ardor de matí
ple de força, d’orgull, de futur, de destí.
Ah, calma de l’espai, majestuosa i viva!
Si jo pogués estrènye’t com una amant captiva!
         Em sento fet per un amor així.

II

Cambra, atmosfera tèbia on l’ànima s’enfonsa
         com una fulla en un aire serè!
Sobre una seda groga de túnica de bonze,
un llum rosa dibuixa dues tasses de te
i un llac de violetes en un vell plat de bronze.

El repòs i el silenci, plens de beatitud,
         com exalten la música, que en l’ombra
desclou serenament la seva plenitud!
Jo sento al seu conjur, en processó sens nombre,
retornar de puntetes els dies que he viscut…

***

Íntima pau! ¿No és ara que, de dalt de la costa,
         contemplo, com un sol emmelangit
a qui ja res del món no demana resposta,
l’ampla planura a punt de cobrir-se de nit?
Paisatge miniat per la claror de posta,

el meu passat és bell, vist des d’aquest instant!
Com si fos dalt d’un port ara la meva vida,
ja vénen en descens els dies que vindran…
Oh, música invisible, seguint la teva crida,
qui pogués sublimar-se al gresol del teu cant!

En tu, polifonia sumptuosa i severa,
         on cada veu encarna un sentiment,
una ànima palpita, més que no jo vivent!
Ah, si pogués donar-te la meva vida entera,
per elevar-se, amb tu, silenciosament…

***

         És fruit amarg el de la fantasia.
Hores tan somniades que ja em sembleu record,
jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia,
abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.

Novembre, 1941

A en Joan.

I

Enlaire, molt enlaire, on acaba l’atzur
i l’aire és una llum que el Misteri perfuma;
on de l’òrbita baixa d’aquest planeta impur
ni l’onda greu arriba, ni l’etèria escuma;

en l’absolut silenci que fa el repòs de Déu,
en una pau diàfana com una aigua adormida,
àngels, vestit d’un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen cadascun el llibre d’una vida.

Cada mot dels seus llavis, travessant l’univers,
vola cap a un destí com un ocell de presa;
quan s’aturen, marcant l’acabament d’un vers,
una ànima vacil·la, com en el buit suspesa.

—Car, del si de la mare fins al batec final,
la nostra vida, any per any, fibra per fibra,
és només l’eco d’una paraula angelical
que, davant del Senyor, va llegint en un llibre…—

II

No tots els àngels són iguals, ni els llibres. Uns,
de pàgines roents de lluita i aventura,
són murmurats per àngels lluminosament bruns
que esborren amb la veu la sang de l’escriptura.

Altres, com àngels de retaule, van cantant
un llibre ple de flors com una primavera,
i l’alegria els fa la gràcia més d’infant,
més blaus els ulls i més blanda la cabellera.

Altres duen la glòria de l’alba entorn del front
i té la seva un trémer de pregària;
així s’eleva, dels jardins closos del món,
una vida secreta, serena i solitària.

Altres sovint es posen la mà damunt dels ulls,
com aquell que medita, o divaga, o reposa;
somriuen i es distreuen, quan han de girar fulls,
com si el seu llibre els fes pensar en altra cosa…

Gener, 1942

Per a la «liseuse» de la Maria

Muts en aquestes pàgines, versos sense figura,
sou igual que paisatges apagats en la nit;
us cal la seva veu, aurora que procura
música a cada mot, rostre a cada esperit.

La seva veu, que és com un carboncle, i fulgura
a cada raig de llum que li travessa el pit.
O versos que heu viscut l’instant que transfigura,
no us dolgui de morir, després que ella us ha dit…

El silenci que us pren és com la deslliurança
d’alguna vida feta per a no viure tant.
I en el mateix somriure que resumeix l’instant,
hi ha en el seu esguard un brill d’esgarrifança

—com, en un violí, al fons de la romança,
sentim l’estremiment d’una corda tibant.

5 de gener, 1942

A la Mercè, l’Esperança i la Maria.

Que qui en ditz mal no pot plus larg mentir
e qui en tiz bé no pot plus bel dir.
Bernat de Ventador

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d’abril,
sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
i quan ve sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.

7 de gener, 1942

O transparència dolorosa
d’aquest matí d’hivern!
La vasta calma lluminosa
sobre el silenci extern,

com la paraula d’un artista
malalt d’oci i record,
té la dolcesa tèbia i trista
d’una elegia d’or.

Ara la terra és nua i bella.
La pau és l’últim vel
de cada línia que cisella
la claredat del cel.

La claredat, severa glòria
sobre el paisatge mort…
Així il·lumina la memòria
l’hivern del meu record.

Allí també, viva nuesa,
tot és daurat i blau,
i l’aire és clar, d’una tristesa
tèbia com una pau.

Quan en una ànima es despulla
cada branca d’ahir,
és nou dolor, novella fulla
en tanys que han de morir;

és per això, trèmula espina,
que la delícia em puny
de l’any serè que s’encamina
cap al tombant de juny,

quan, com endins d’una ferida
un bes amarg i obscur,
sento fluir en la meva vida
la saba del futur…

—O transparència dolorosa,
si, igual que tu, el meu cor
fos una calma lluminosa
sobre un silenci d’or!—

15 de febrer, 1942

És l’instant que el teu peu, transparent i glaçat,
pesa, damunt del cor que flota, desvetllat…

L’estranya voluptat d’anar a fons s’exacerba,
i la pau de l’abisme ens va cobrint… Ah,, prest

vola, silenciosa, entre els estels i l’herba,
esquerpa verge en ruta cap a un etern oest.

15 de febrer, 1942

El vespre em fa pensar en les seves mans.

             Vora la nit, com vora d’ella,
         el misteri i la pau semblen germans.
Ara sento als meus ulls, dòcils com dos infants,
les seves mans que tenen un tremolor d’estrella.

—I somnio la mort del primer benaurat
a qui unes mans fidels tancaren les palpebres;
         no per l’espant de les tenebres
en l’horrible mirada de la vacuïtat,

sinó perquè una dona pressenti la dolcesa
         d’aquells que es queden sols
—voltats d’amor i amb la vida suspesa—
a escoltar dintre d’ells el cant dels rossinyols.

18 d’abril, 1942

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l’ordenació que ha constel·lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles

amb el silenci, entorn, d’una altra immensitat;
i tota la vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel·lació
fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai, brillant enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.

18 de juny, 1942

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O pare de la nit, del mar i del silenci,
     jo vull la pau —però no vull l’oblit.

Mas Blanc, 1 de setembre, 1942

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s’acosta,
i a les mans, consumides de tant d’haver captat,
la misèria i l’hivern curullaran l’almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s’instal·larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl·lid,
el verd brillant, encès d’or immaterial
d’aquest ponent d’octubre, orgullosament alt,

d’una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només darrere els ulls puja un vent aspre i càlid,
com d’una cova on crepités una fornal.

Mas Blanc, octubre, 1942

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens!
Crema-hi, encara, un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà.

11 de novembre, 1942

És una onda de gràcia i d’harmonia
que d’ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s’encén d’alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.

És l’ímpetu diví de la puresa
que d’ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l’ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.

Novembre, 1942

Els cels més purs de l’any són els que fan
         els capaltards de l’autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
         un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:
         palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
         les ànimes i les pedres.

—Si al nostre veire, avui, el vi té gust
         de vinya bordenca i agra,
l’antic cristall guarda el perfum august
         —Pàtria, el perfum que consagra.

Novembre, 1942

© de l’edició, Stroligut