poesies mahalta màrius torres poema poemes lleida poeta simbolista literatura catalana segle xx català 1942

Poesies, Mahalta – Màrius Torres

Poesies: recull pòstum de la producció poètica de Màrius Torres. Publicat el 1947 a Mèxic i el 1950 a Catalunya amb edició de Joan Sales.

Torres és un dels poetes més importants de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX, de la Generació del 36 i el més destacat del corrent simbolista . A Poesies, hi trobareu les cançons a Mahalta i La ciutat llunyana.

» Més poesia catalana a Stroligut

poesies mahalta màrius torres poema poemes lleida poeta simbolista literatura catalana segle xx català 1942

Poesies

Llibre primer

1. Variacions sobre un tema de Händel

Les mans càlides i llargues
arrenquen del clavecí
velles tonades amargues
d’esquelet de violí.

Les mans rellisquen, serenes,
amb la mecànica justa
dels dits morts que passen denes
d’un vell rosari de fusta.

Octubre de 1933

2. Sonata da Chiesa (Corelli)

Igual que un raig de sol que, pel cimbori,
     penetra dins un temple, poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc,
els rostres adormits de les verges de vori,

     severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
     i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l’espectre del passat, el rostre del futur.

Setembre, 1934

3. Venus

A en Jaume Elias

Assenyala’m, si et plau, el meu camí
amb el teu gest mutilat i diví…

¿Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.

Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes ni el foc.

Ciutat del Vaticà, 1933

4. Campo Santo

A en Jaume Elias

El marbre i els rosers, en un suprem
acord de gràcia, no et fan més sagrada,
obscura terra de Jerusalem
on la més alta Creu va ser plantada…

Ara els xiprers creixen de tu. De nit
un rossinyol a cada creu s’atansa.
Violetes, els morts que us han nodrit
¿són gaire lluny de la seva esperança?

Agost, 1933 / octubre, 1938

5. Taula prerafaelita

A en Jaume Elias

Estupor il·luminat
dels rostres de color rosa,
alegre ingenuïtat
del límit de cada cosa.

L’anècdota, que no gosa
creure en tal simplicitat,
crea un corser que s’oposa
a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,
el genet sabrà els camins?
¿On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia
deixa passar un raig de mel
un àngel ros, des del cel.

Florència, 1933

6. Maig

Els murs dels jardins sobreïxen de roses,
els murs de l’espai sobreïxen de blau.
     La llum sobre totes les coses
          ve tèbia com una pau.

1934

7.

Espectres de rosa i glicina,
     invisibles, als tanys,
mediten, subtils, la divina
     successió dels anys.

—La branca és tèbia. Hi ha per l’aire
     una música greu.
La primavera ens parla, al caire
     d’una vida tan breu!

O sobirana, ¿per què ens crides
     a la llum del teu hort?
¿De què et valdran les nostres vides
     demà, quan haurem mort?

El sol, però, nodreix i fibla
     els tanys sense delit;
i en un instant, lleu, invencible,
     cada branca ha florit.

Tu, que demà colliràs roses
     i glicines també,
diràs, les flors descloses:
—La Primavera ve!—

Ignores que entre l’alegria
     alguna cosa mor,
i que les flors, amb melangia,
     neixen a contracor.

Juliol, 1935

8. Dia clar

El cel és tan blau que tot just s’hi afigura,
          obscur, un ocell.
Fa un dia tan clar com en una pintura
          de Breughel el Vell.
Si no estigués trist, res no fóra tan bell.

Març de 1936

9. La torre

El meu avi matern, que va tenir deu fills,
va fer, per a domar-los, una gran torre a l’horta.
Mig corral de pagès sense pany a la porta
i mig pare de senyores amb evònims i grills.

El jardí en el meu temps ja era vell. Acollia
amb una confiada paciència de ca,
enyoradís dels oncles que no jugaven ja,
tots els cosins de la segona dinastia.

La casa era molt dolça. Com un codony madur
que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.
Cada hivern es podria, ben tancada i barrada.

Ara que ja sóc gran i seriós, i dur,
reveig uns baldadors, un pou, un hivernacle,
dibuixats en un blau decorat de miracle.

Octubre, 1936

10. Abril

Lliris mortals, prada de trèvol,
núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s’emmirallen a l’
estany d’aigua verge, benèvol.

És càndid el vol dels coloms.
Sàvia, la primavera crea
l’ombra rosa dels arbres de Judea,
l’ombra grisa dels cinamoms.

S’han acabat les violetes.
Cap al tard la boira s’esmuny.
Xopes de blau, arribaran de lluny,
un vespre càlid, orenetes.

El sol, un vell sense esperança,
tímid com un infant s’acosta;
i cada tarda, quan se’n va a la posta
té una mica més de recança.

Maig, 1936

Llibre segon

11.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
     que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
     de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
     per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
     freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
     el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó ni rems ni vela
     ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
     Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
     el dolor que m’espera em fa mal…

     I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre, 1936

12.

Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
     per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
     la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
     que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
     àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
     Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

     Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
     els delers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
     que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener, 1937

13. Febrer

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món altra vegada despert davant l’atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
     —sempre el somni que precedeix la força!—.
Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
     un moviment suau i obscur.

     El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
la neu assolellada llisca per la gelera.
     Els torrents se’n nodreixen poc a poc.
Tot és tebi i frisós com davançant el foc
     de la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d’hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc  invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
     de la larva, l’arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega falença,
     guardaven el vi de Falern.

Febrer, 1937

14. Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març, 1937

15. Lorelei

     But our love it was stronger buy far than the
love of those who where older than wer —of
many far wiser than we.
Poe

Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies uns límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments olorosos, fumejant com una ara

dins meu!

***

                    Deia la  Nit: —¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t’irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t’invita.
Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau.—

I deia el Mar: —¿No sents el meu cos com s’exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d’amor…

                                             —Negre mar, nit més alta,
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni, ¿què m’importa la febre amb què enganyes
si a l’ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís?

***

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s’agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens duien, de les amples avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

1937–1938

16.

Vora la mar, sobre l’arena clara,
     l’aigua mor als meus peus.
Màgica riu, i tremola; i encara
     plena d’estranyes veus,

desvetlla al fons de la meva peresa
     una llarga remor
d’onades mortes. Cançons de tristesa,
     paraules de dolor,

crits de passió, recances antigues
     —solada del meu cor!—.
Onada del record, quan et deslligues,
     safir i porpra i or,

com la veu de l’aigua, única i vària,
     venint de molt endins,
el meu passat ressona en la fondària
     dels meus cargols marins.

Juliols, 1937.

17. Cançó a Mahalta

Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard,
          els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
          l’ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus ulls
          que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,
          la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
          emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
          insinuar-se encara gosa.

I també com un cel descobert i ras
          la teva mirada és tan bella
quan en tot l’infinit del seu camp no hi ha pas
          cap més presència que la d’ella.

Agost, 1937

18. Cançó a Mahalta

Com la borina s’aclofa
          quan ve la nit,
o com la rima d’una estrofa
          sense sentit;

com una cinta de coqueta
          en un mirall,
o com el vol d’una oreneta
          sobre la vall;

com una mica de musica
          quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
          cria la font;

així t’escau la melangia
          tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
          més ornament.

Setembre, 1937

19. Abendlied

El cel té una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent;
i la mà freda de la tardor posa
una mica d’or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
     el dia mor en cada cosa.

     Una boira poc densa flota, vaga
     i violeta en un fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se naufraga
     a les riberes de la nit.
     Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

     Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
          missatge d’Ariel.
     La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
     el capvespre i la música de Schumann.

Novembre, 1937

20. Canço a Mahalta

—Tu, que sempre m’aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
               Mahalta?—

15 de desembre, 1938

21. Cançó a Mahalta

Com dos infants que van per un bosc de rondalla,
          agafades les mans i els cors,
seguim el caminet que entre jardins davalla
          cap al país dels teus records.

Anem a una ciutat pintada en gris i en rosa,
          poblada de rostres amics,
on un somni vençut, però immortal, reposa
          sota nobles porxos antics.

On la Felicitat i la Malenconia
          volen de cor a cor ensems,
i sembla que la pau humil de cada dia
          dugui la pàtina del temps.

On, en  interiors de secreta elegància,
          fermenta el perfum de les flors,
i guarden els divans, amb lloable constància,
          la jove empremta del teu cos.

On, al cor de la nit, quan el silencia es glaça,
          vibra l’ànima dels retrats,
i pels llargs corredors cruix dolçament la passa
          dels morts encara no oblidats.

On tot és net, i riu la mar a les finestres,
          i el sol és alt i molt seguir.
On les platges, cenyides d’assutzenes silvestres,
          són clares i esquerpes com tu.

Allí una barca antiga, que un vell patró governa,
          rellisca, mansa, mar endins,
i et porta, sempre infant, cap a la pàtria eterna
          de les sirenes i els dofins.

—I clous els ulls. ¿Retrobes, en la mar d’ensomni,
          la barca que et torna a buscar?
Ah, no em deixis en terra! Fes-me lloc al teu somni,
          Mahalta! Sóc el teu germà!—

Setembre, 1937

22. Paraules de la Nit

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura,
ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l’Univers.
Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç,
limita’t a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers
els estels que clivellen la meva carn obscura.
Compara’t al seu brill, i pensa, criatura,
què val un ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l’esclat de la meva grandesa.
Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa
en el fons del meu cor on l’etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança,
en el braç que ens sosté, en la roda que avança
i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

Febrer, 1937

23.

J’ai dit à mon coeur, à mon faible coeur…
A. de Musset

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
—¿No t’avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l’amor, la disbauxa, l’or,
¿no sabran temptar la teva peresa?—

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
—Odia, colpeix, embriaga’t, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d’enuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d’un llaüt, l’esclat d’un punyal,
una clara nit, una rosa tenda?—

I el meu pobre cor, el meu cor m’ha dit:
—¿Per què donar més cendres a l’oblit?—
I m’ha somrigut, vell, sense comprendre.

Març, 1937

24. El combat dels poetes

Què esperes, esperit distès igual que un arc?
Joan Sales: «Amarint»

Poetes, com l’arquer que es dreça d’entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

7 d’abril, 1937

25.

La musique souvent me prend comme un mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. —Talment en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.—

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio —perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

18 de març, 1937

26. La nit dels vagabunds

No és que nosaltres, en la fosca nit, fem via
cap al llum vacil·lant i llunyà d’un destí.
És que la nit cruel, per haver-nos, envia
a cada cor un somni més bell que cap matí.

Ella, que dels llumets d’un llogaret mesquí
ens fa un palau d’encís a cada llunyania
i ens enganya, sabent que som febles, així,
amb el nostre desig per tota companyia.

I, freda, ens mira. Com una lloba en repòs,
allarga per l’espai la corba del seu cos,
elàstica, lluent, plena de reialesa;

fins que, dreçant-se amb l’urc dels vells monstres divins,
salta del cel al món, i fa la seva presa
en nosaltres, els pobres vagabunds dels camins…

Octubre, 1937

27. Última rosa

Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l’última rosa es bada.

Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l’arribada
de l’orba estació que condemna les flors?

Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
si tot el món és fred i hostil com el jardí?

—L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
sobretot pels camins que no duen enlloc.—

Agost, 1937 – 3 d’octubre, 1938

28. Sonet propiciatori (a una amiga que havia estat pastora)

Jo que no l’aimo gaire, la vida del pastor,
ara que m’he adonat que et dol que la bescanti,
ara la vull cantar; i encara que t’espanti,
jo que no l’aimo gaire, jo que no l’aimo, no,

no m’hauria dolgut, Teòcrit ajudant-hi,
de ser un pastor fidel com els de l’antigor,
enamorat, parlant en vers i bon minyó,
tant, almenys, com Mirtil, o Dafnis, o Melanti.

I encara ara em plauria, amb un vell flabiol,
de refilar pels brucs la seva cançó extinta,
si tu em fossis Cloé, o Amaril·lis, o Aminta.

Cridaria els ramats a la posta de sol…
I els tímids cervatells, al cor de les muntanyes,
dreçarien atentament les seves banyes.

5 de desembre, 1937

29.

M’he despertat tot sol en un antic jardí
que no sé si és la meva presó o el meu imperi.
Canta pertot l’alè dels arbres, i el misteri
d’un esperit que em crida, però no és per a mi.

Camino a poc a poc, amb temença, com si
un àngel no del tot m’acabés de voler-hi.
El meu cor s’exhaureix en el silenci aeri.
La llum és una fronda sobre cada camí.

Adam devia anar pel món, el primer dia,
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l’aire, del gest de cada branc;

per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos encara moll de rosada i de fang,
deixant estela d’ànima darrere dels seus passos.

Desembre, 1937

30. Presència

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara…

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t’atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l’angoixa vigilant de l’oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

Gener, 1938

31. Al Present

Tal com un Déu es dreça davant l’Eternitat
i la mesura tota amb el seny i amb els braços,
jo em dreço davant teu, o Present!, despullat
de somnis massa vells i de records ja lassos.

El passat se’m desfà. M’enlluerna el futur.
Cal un petit espai a la meva poquesa.
¿Un moment que flueix, gota d’un riu obscur,
podrà ser, solament, la meva eterna presa?

Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
m’he dit, en l’interval dels somnis i els records:
—L’eternitat és sols un present que s’eixampla.—

Potser l’arrel divina que és soterrada en mi,
¿és sols aquest afany, tan difícil de dir,
de viure en un present una mica més ample?

Gener, 1938

32. La pedra antiga

Al peu de la calçada, que segles de fatiga
han mantingut oberta del continent al mar,
en un gran erm, cruïlla dels vents i de l’atzar,
s’esgruna al bat del sol la noble pedra antiga.

Ella és tot el que resta de la imposta d’un arc
sota el qual ressonaren les legions romanes
i s’inclinaren les polsoses caravanes.
Ara, només cenyida de groc sisimbri amarg,

els dies i els ocells li roseguen els caires.
Sap que mor una mica a cada embat dels aires;
però, serenament acordada al seu fat,

pot donar a qualsevol emperador que passi
una clara lliçó de seny i venustat,
plena d’orgull i pàtina, com un fragment d’Horaci.

Febrer, 1938

Llibre tercer

33.

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l’ample terrer l’han combatut a ras.
—La flor de l’esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!—

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella a poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts…

Car tan profundament la seva arrel s’allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d’una crosta de sal.

Però l’alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.

11 de març de 1938

34. Un altre abril

Com una aigua secreta —que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre—,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa… Ample mirall fidel
per on el món rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel,
els núvols, els ocells —les ànimes sens nombre!—.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa:
blava, els matins d’hivern de glaç en fusió;
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’istiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’univers és blau,
hi ha una llum igual al paisatge i en lla.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
i el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, només,
faria buida i obra la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers…

***

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Abril, 1938

35. Els noms

Si el nombre es imagen que sustituy por
cuyo es, ¿qué nombre de voz o qué concepto
de entendimiento puede llegar a ser imagen
de Dios?
Fray Luis de León

Tots aquests noms obscurs, resats amb avidesa
pels llavis dels covards, els folls, els moribunds,
en el Nom sense nom de la teva grandesa
com els rius en la mar deuen negar-se junts…

Tan enlaire com ets, Senyor, ¿quin mot podria
empresonar el teu infinit en el seu punt?
Però t’hem de cridar; i al teu davant, un dia,
tot home és un covard, un foll o un moribund.

I encara t’encarnem en presagis i en faules,
i el teu silenci immens profanem amb paraules
que mai no poden ser paraules de tothom.

Si ens fan errar l’orgull, l’amor, la impaciència,
perdona’ns i somriu, arcana providència,
Tu que ens has fet —o Tu que saps el nostre nom!

36. Uns ulls en un retaule

M’agenollo en el fons de la meva paraula,
infinit de silenci d’uns ulls coberts de pols!
Ulls oberts entre l’or i el rosa d’un retaule,
¿qui abans que jo, ha tingut aquest somni tan dolç?

Mestre desconegut, ¿veieres o inventares
amb un art infantil i simple de temor,
els ulls, els ulls mateixos de les ànimes clares
que parlen als meus somnis d’un univers d’amor?

Bell àngel sense nom, aquesta llum tranquil·la
que més enllà del verm que et menjà la pupil·la
traspua, com un càntic, del fons del teu esguard,

si el món anés a escola, serviria d’exemple
a la lenta ironia dels cels de capaltard,
al perfum de l’encens quan ha caigut el temple.

16 de juny de 1938

37. La Mort i el Jove

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l’invencible engany de l’esperança,
no em feia tremolar davant de l’infinit.
Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil es torna un esperit.

Morir… Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d’amor, d’ambicions, de treballs, d’ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.
¿No li serà comptat el pes d’allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?

38. Paraules de la Mort

Tu, jove moribund que ara m’has dit Amarga,
amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d’una vida més llarga,
quan em diries Dolça també fóres injust.

El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la teva amargor…

Gran ocell de silenci, indiferent i muda
germana de la Nit, sobre la carn vençuda
el meu vol és profund i pàl·lid, però breu.

Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;
però, més que l’angúnia, m’allunya d’aturar-me
la llum d’alba de l’àngel que ve darrere meu.

14 d’agost, 1938

39. Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins…

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l’esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l’aigua! Entorn de la seva peresa,
l’aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l’atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus…

Setembre, 1938

40. Couperin, a l’hivern

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
     els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
     ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
     ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
     un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
     fa tres passes enrere.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç,
     de més lluny que d’una primavera.

Setembre, 1938

41. Música llunyana, en la nit

Altiva, suplicant, lírica, greu i tosca,
suau com un murmuri, rígida com un crit,
una música ve de molt lluny, en la nit,
fins a la meva vida que madura en la fosca.

Flueix amb la mesura vivent d’un esperit
que sap el seu camí —si bé no tan llunyana—.
La nit no li fa por. O música, germana
de tot allò que en mi valgui més que l’oblit!

Però tota la cendra que la música deixa
crema en la flama de la música mateixa;
de mi, és sols la meva ànima que pot endur-se el vent!

Guarda’m de la follia d’una veu massa forta
mentre vulguis donar-me, Senyor, per instrument
una vida que sempre té alguna cosa morta.

12 de setembre, 1938

42. Potser un altre infinit

Qu’est-ce qu’un homme dans l’infini?
Pascal

Tremolosa mesura de dolor, vida obscura
dels homes, ¿què ets, doncs, als ulls de l’infinit?
—Potser una flama pàl·lida que s’acreix i perdura
d’oblidar la misèria que li fa d’esperit.

—Potser un altre infinit d’ambició més pura,
que guarda tantes llàgrimes com estrelles la nit.—
Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus, joiós i enfervorit,

l’invencible infinit que al meu ésser s’atansa
acoloreixi en el meu cor de confiança
l’amarga meravella de viure i de sofrir.

—Si cap, en una gota d’aigua límpida i blava,
el vertigen de llum dels espais sense fi
on Tu comences, on la meva ànima acaba!

17 d’octubre, 1938

43. Bon dia d’octubre

Sobre les branques que s’allarguen, quasi mortes,
o sol d’octubre, melangiosa delícia,
                    tu portes
a la seva tristesa la pàl·lida carícia
               d’una esperança.
Tu, per als seus sentits ja gairebé acabant-se
          l’antiga meravella
d’una llum d’or, d’un aire suau, refàs, més bella,
          com per fer-les morir més amb recança.

¿Pensen, al teu escalf, que una altra primavera
ja arriba, i que l’hivern, cridat per tants avisos,
                    sols era
la sorpresa de plata dels primers dies grisos?
               Ànima abrupta
de les arrels, que guardes dintre teu, incorrupte,
          l’anhel de viure enlaire,
¿no veus els núvols tebis que passen, a mig aire
     d’un cel on l’última oreneta dubta?

Ara és el temps que a aquells que han viscut sense amor,
els covards, els malalts, d’una altra joventut
                    l’enyor
els pren. I trèmuls, com si no haguessin viscut
               més que dins seu,
tornen al somni tèrbol d’un vell abril, més lleu
          ara, sol llangorós.

Ah, si encara l’amor, prop de l’hivern, els fos
     daurat com tu, dia feliç i breu!

16 d’octubre, 1938                    

44. Entre l’herba i els núvols / Tannkas

El dia

     Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
     les ombres fràgils!
El vent les esbarria;
la boira les apaga.

A la finestra
de la meva enyorança
     els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

Un arbre

     Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
     a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

L’amor

     El teu nom omple
de sol els braços trèmuls
     dels qui t’acullen.
En mi, la seva joia
fa una claror de lluna.

     Pel teu somriure,
calma llacuna, vaga
     la Malfiança.
Com la vela molt rígida
d’una barca molt lenta…

     ¿Com la tristesa
cor endins és tan dolça?
     És com seria
una alegria feble
—si no fossin les llàgrimes.—

La nit

     Illa que flotes
en un mar de silenci
     —cor meu en vetlla!
Nit suau, els teus passos
pesen i me l’enfonsen.

     Còdol anònim,
sota una d’ombra…
     Oh, desarrela’m
de l’alvèol d’argila,
aigua d’estrelles altes!

     A la llacuna
la nit sembla més àvida
     d’ombres, de gèrmens.
L’aigua bat en silenci;
la meva ànima és aigua.

     Jo somniava
rossinyols, caderneres…
     Ocell que cantes,
ara que no somnio,
¿com has pogut trobar-me?

     Com la falena
ve de lluny a la flama,
     els ulls atònits
de la meva esperança
es cremen en la fosca.

La mort

     Fulles del trèmol,
qui tingués, com vosaltres
     en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

     Com els somriures
sobre un mirall hermètic,
     la Primavera
llisca sobre les tombes,
però no pot entrar-hi.

Atzerola

     Flor de recança
atzarosa atzerola.
     Tot just esclates,
i el vent fa dels teus pètals
ales de papallona.

Rosa

     Com si em diguessis
mentre t’esfulla l’aire:
     —Morir és tan fàcil!—
I tot en mi et contesta:
—Tan fàcil a una rosa!—

Març–octubre, 1938

45. Silenci en un jardí

Si el silenci tingués una ànima, que endins
viuria del seu cos! En la nit dels jardins,

encarnada en el cercle més íntim d’una rosa,
sentiria els estels tan enllà! Mig desclosa,

tot li fóra frisança. Les ombres en els murs
de les ciutats dorments, on els vivents obscurs

respiren la nit… Lluny, el creixent de basarda
d’un horitzó de porpra on el nou dia guarda

el seu exèrcit de remors… El desengany
de cada fulla d’ombra que somnia el seu tany

entre l’arbre i la llum… I desfer-se, ferida
d’una aigua que s’escola, o d’un ocell que crida,

amb un últim sentit per estimar l’esforç
d’un aroma de rosa que arriba fins als morts…

4 de desembre, 1938

46. Joia d’Amor

A la Maria

Durch Leiden, Freude!
Beethoven

Si tingués tantes ànimes com estrelles la nit
i cada una em fes llum en una amor distinta,
ni jo ni les amors errants per l’infinit,
no faríem durar l’última estrella extinta…

Ara, tenint una ànima per una amor només,
sé que puc viure encara quan ja no hi hagi estrelles,
perquè la meva vida, solitària com és,
és plena de la Llum que resplendeix en elles.

Joia d’Amor, tu dónes als nervis del meu braç
la força radiant que als miracles ordena!
—Si, quan estenc uns dits de tenebra i de glaç
fins al laberint d’òrbites d’aquesta nit serena,

puc escriure, amb els astres més límpids i més alts,
la joia de l’Amor que ens fa sentir immortals.

1937–1938

47. Els rostres en els somnis

Igual com a l’amor, en una hora més viva,
s’acosten els desigs, somriuen i se’n van,
deixant només la llum d’un somriure que arriba
els rostres en els somnis s’esvaeixen, cantant.

Fosc entre dues llums, un silenci separa
els meus sentits que dormen del sentit del seu joc.
Ells parlen una llengua misteriosa i clara;
quan jo els parlo, somriuen, de no entendre’m tampoc.

O rostres, ¿què ens uneix, a través la tenebra?
El meu cor ve a vosaltres, àgil i com amb febre,
i mai no us veu els ulls ni us pot comprendre els mots.

Hostes alats, llanternes de la meva alegria!
¿Per què no sou mai tants com el meu cor voldria,
si quan en veniu molts no tinc cor per a tots?

16 de desembre, 1938

48.

Ara que em torna el foc de viure,
avar, com d’un ocult tresor,
el capvespre sembla somriure
com l’ànima d’algú que mor.

Quina llum tan freda i tan alta!
Quin silenci les ombres fan!
¿Tu saps la paraula que els falta,
cor meu, que balbuceges tant?

4 de desembre, 1938

49. L’àngel del vespre

Thou, fair-haired Angel of the Evening
Blake

Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,
     als teus cabells els últims raigs de sol,
i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,
     alta estela de glòria del teu vol;

ara que reflecteix l’aigua mig adormida
     la tenebrosa alçària dels teus ulls,
com una absència d’ànima s’estén la nostra vida
     en la cansada pau on ens aculls.

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,
     els núvols, estrangers com el meu cor,
com enveja la càlida llum de les teves ales
     tot el que viu, i pesa més quan mor!

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta
     l’alegria d’una alba virginal.
Àngel silenciós, amb la teva ombra, casta
     torna’ns a la puresa matinal.

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,
     la cendra d’aquest jorn que fou tan breu.
Fes, un instant només, pura com una brasa
     la minúscula mort que creix dins meu.

30 de desembre, 1938

Llibre quart

50. La Ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

1939

51. Molt lluny d’aquí

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 de juny, 1939

52.

¿Por qué é triste una fonte que secou?
¿E o sol quando anoitece?

Teixeira de Pascoaes

¿Per què és trista la font que s’ha estroncat
          i sol quan va a la posta?
¿És que més que el futur, Déu meu, em costa
          rendir-te el meu passat?

Si et sacrifico l’ímpetu de la meva esperança,
          si el meu timó sols navega al teu vent,
¿per què l’ala més lleu d’una recança,
          folla igualment,

voldria sempre dur la meva nau enrere,
          cap al país perdut
on són joves les fonts i el sol tot just nascut?
          ¿Què val el que m’espera?
No sóc avar sinó del que he viscut.

***

Però l’oblit esborra la llum de cada dia.

Si en l’ànima més feta al teu servei
el teixit més subtil d’orgull i melangia
          encara és rebel·lia
          contra la teva llei,

¿per què has fet, o diví Pare de la ironia,
          tan bells els sentiments humans?
¿Tan dolça la tristor, tan rara alegria
          que mor abans?

¿Per què els poses tan dins de l’ànima que ens costa
          creure en el seu pecat?
¿Per què és bella la font que s’ha estroncat
         i el sol quan va a la posta?

18 de juliol, 1939

53.

¿Qui sabrà mai els anys del somriure del món?
Alada, sobre un fang amargament pregon,

la primavera, verge nova d’amor, avança.
O temps mesclat d’enyorament i d’esperança

que arribes com una ala fins al fons del meu cor!
Però les nits tan vastes, on regna el vent del nord,

porten un bes d’hivern a cada branca nua
i les arrels es corben a l’ombra blava i crua

dels capvespres, profunds com els ulls d’un infant!

Ara que tot reviu sense records, si l’aire
pogués, com una boira més, endur-se enlaire

totes les primaveres que fan vell el meu cant!

Abril–agost, 1939

54. Arbor Mortis

Al punt que home naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s’esfila,
la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

En l’estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l’esperança o l’horror,
viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

3 de gener, 1939

55. Pelegrins

No ens aturem als temples on altres pelegrins
arriben al llindar de la teva presència.
No volem la teva ombra; volem la teva essència,
Pare de l’infinit que tots portem a dins.

Ell s’emporti aquests cors que no fan resistència
a buscar-te, invisible com l’aire dels camins.
Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,
et sentim sobretot en la nostra impotència.

Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.
Però l’ardent impuls de fe que se’ns enduu
més enllà dels altars, els claustres i les aules,

murmura en la nuesa del nostre temple intern
un himne que és un eco del teu silenci etern
—o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!

21 de febrer, 1939

56.

Tenim set d’exisitr més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’ençèn en ares sense cendra,
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls torna amb més set encara.

25 de març, 1939

57. El temple de la Mort

Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l’espai on la vida governa,

no pas dins teus, al trist recinte humil i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.

La Mort —tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri—.
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l’esplendor aeri,

alegre, lliure, net com el vol d’un ocell,
travessant l’arc més alt a frec de capitell!

23 de març, 1939

58.

O Tu, que encens la llum sobre cada semença,
àdhuc sobre el gra bord que no llucarà mai,
¿quina llum trobarem en la nova naixença
sense sentits ni cos nus enmig de l’espai?

Invencible infinit de la teva presència!
¿Com et saben els morts en aquella altra llum?
¿Ets per ells, si es recorden d’una antiga existència,
apariència, música, corporeïtat, perfum?

Jo voldria sentir-te, suprema companyia,
com sento la meva ànima, quan, amb els ulls tancats,
s’enduu les meves àncores un riu de claredats.

Enlluernada mort que la vida somnia,
¿guardes per a l’instant de sentir-nos desperts
en una pau semblant uns altres ulls oberts?

22 d’abril, 1939

59.

Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre,
les paraules que he après amb la carn d’aquest món,
o Déu silenciós, que de música i cendra
ordenes un llenguatge darrere del meu front.

I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
com una àguila viva dintre d’un pou colgat,
aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.

Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
Menysprear-la, potser seria més que un crim.
Però jo vull fugir d’aquests mots on morim,

i somniar la llengua d’una major naixença
on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor
fent ritme en el torrent d’una sang que no mor.

20 de maig, 1939

60.

Com un nou nat, dejú de la llet de la mare
busca, amb els llavis verges, els pits encara eixuts,
jo tinc set de la font que no s’ha obert encara.
M’has embruixat, gran Ànima dels absoluts!

Tal vegada és el preu de la nostra grandesa
aquest dolor d’estrènyer els braços en el buit,
de sentir, com un erm, la nostra vida presa
per arrels d’un gran arbre d’on no abastem el fruit,

i esdevenir amb el cor, invisible i segura,
la claror de la terra natal de l’esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit;

de viure per morir, com qui camina a cegues,
amb els ulls afamats d’aquesta llum que ens negues.

20 de maig, 1939

61. La Mort, en un matí d’abril

La Mort passava en un matí d’abril. Tan alta
sobre un món desvetllat amb tots els noms florits,
que els núvols s’esfullaven, arran la seva galta,
i els cims nevava la carícia dels seus dits.

Però un fresc perfum de llorer s’elevava
com una veu del món a l’implacable pas.
—Altiva segadora, que per beure’n la saba
segues el camp més fèrtil amb una falç de glaç,

¿de què et val afollar les espigues sens nombre
si et cau una llavor de cada brot que culls?
Quan has passat, el món rebrosta a la teva ombra,
i orenetes vivents s’escapen dels teus ulls!

Orgullosa, ¿no saps que sota el teu caprici
la veu dels moribunds és molt més que un sanglot?
Una vida s’encén a cada sacrifici.
Potser ni tu mateixa no pots morir del tot.

Desembre, 1938 – 5 de juliol, 1939

62. Rellotge de sol («Nisi signo serenas»)

A la Maria

Marca d’ombra que et mous al pas de l’Univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un temps que en nosaltres és fútil i divers,
          només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit,
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d’un ordre que va de l’infinit
          fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores què duren l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
          és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut per Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent de nostre cor mortal
          totes les hores no han de ser clares!

18 de juliol, 1938

63.

Enllà passa la música, riu d’espais i de llum,
         artèria noble i viva…
     ¿Quin foc obscur, com a mi, la consum?
¿De quina antiga pàtria dels meus somnis arriba?
         Ah, si el seu mateix rumb
     fos el de la meva ànima captiva!
     Em tanco d’ulls… Però em deixa a la riba.

***

Enllà passa la vida, somni amarg i tenaç…
         Per la lluerna mig oberta,
ràpids éssers germans, entre paisatges clars,
         fan i desfan una harmonia incerta.
Que és bell aquest món ample, canviant i fugaç!
Dolços els seus camins… —Ànima, ¿saps on vas
         mentre els segueixes, pas a pas,
amb una horrible por de trobar-te desperta?—

***

Enllà passa l’amor; enllà, però no tant.
         Veu radiant i pàl·lida,
¿ets tu, que ets dintre meu, o l’ombra del teu cant?
Tens les ales de llum, i em cremes tot cantant.
Qui es fongués, trèmul, dins la teva fuga càlida!
         —Ànima, ¿per què peses tant?

         Digues, ànima meva, digues:
¿per què tu sola tens la força de durar?
Tot passa, fora tu que tot ho veus passar…
         ¿Quina llei per a sempre et destrià
de les coses que són tan lluny i tan amigues?—

         —Ah, no guaitis enfora! Interior,
sóc jo qui fa la música, i la vida, i l’amor.

2 d’octubre, 1939

64. Cançó a Mahalta

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
         que em deixes quan te’n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure,
         en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
         el teu adéu en mi
m’atansa al teu record amb la dolça temença
         d’entrar tot sol en un jardí.

1939

65. Calma

El cel, tan prop, apaga dintre meu, un moment,
l’aspra set de la terra que pesa en el meu cos.
Ara, morir seria com ser emportat pel vent…
Tots els camins de Déu són el meu repòs.

15 de setembre, 1939

66.

El cor

No és prou que a cada  instant mori una mica.
Cal que morin també, dins meu, els meus records,
         i jo els perdi…
                                     Pàtria potent i rica,
ànima, què faré sense els meus morts?

L’ànima

         —Com una música molt lenta
flueix, miraculosament, d’un acord sol
         i, rítmica, s’eleva, s’orienta,
i viu, i a cada temps que guanya duu l’estol
dels silencis i els ecos d’abans en el seu vol,

així la vida, cor, aquesta lenta febre,
arrossega silencis que sembla que hagin mort,
veus i cants d’una música que ja no pots percebre,
cap a un final fet d’ella, perfet com un acord.

Novembre, 1939

67.

¿No sents com vetlla Déu dins de cada misteri,
ànima —vell misteri que t’agites dins meu?
¿No vibres tu mateixa com una flama greu,
èbria de l’amplitud de l’infinit aeri?

És Ell. És el seu aire. En el seu si ens ha pres,
i ens duu, amb els ulls tancats, cap a una riba clara.
Ens porta, amb Ell, i d’Ell l’infinit ens separa.
Al braç del seu amor l’infinit no és res.

Potser no ullarem mai la llum que tot ho crea
ni mal el nostre esguard podrà penetrar arreu;
no veurem la nostra ànima com Ell mateix la veu,
ni serà tot misteri vençut en una idea;

però sabent que és seu, també, el nostre camí,
ja és prou meravellós de seguir-lo en la fosca
i, amb llavis fets de la seva argila més tosca,
besar molt humilment el seu senyal diví

en cada món secret que envolta el nostre viure.
—En el gran buit que pesa sobre les nostres mans,
en els ulls plens de somnis dels vells i dels infants,
en el rastre, en el bosc, de l’animal més lliure.

17 de novembre, 1939

68.

     Si m’haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d’arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l’aire assolellat,
     entre olivers, en una terra antiga.

     Si m’haguessis fet néixer raig de llum,
d’aquesta llum, Déu meu, que a tu no t’enlluerna,
m’hauria estat donat de no triar el meu rumb:
     el meu destí fóra una recta eterna.

     Però m’has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l’estel del nord
     en la nit nostra, viva, però obscura.

     Tinc por —tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l’home lliure
si, tant més fatigat com més s’hagués perdut,
     pogués perdre el repòs del teu somriure.

26 de desembre, 1939 –, 3 d’abril, 1941

69.

     Tot és lluny, en la nit. I la distància
pesa en la fosca, com l’ala d’un ocell mort.
     Vanament Recança i Record
s’eleven. L’univers, en vàcua ressonància,
     els torna, onda per onda, al mateix port.

     És que és buit l’infinit, i tu que enyores
tantes coses, cor meu, que no respon ningú,
     ¿solament t’enyores a tu?
Tot és perdut com un passat. Sols el que fores
     dura, dins teu, ben amagat i nu.

     Que estrany! I en aquesta hora trista i sola
en què ens sentim més nàufrags i és més desert el món,
     reuneix el nostre ésser pregon
i creure i esperar per sempre, ens aconsola,
     noves amors que no sabem què són.

     Sempre en la fosca hi ha una cosa clara
que ens crida —llum d’hostal, presó, hospital o llar—,
     sempre un vaixell vetlla en el mar,
i estels —un sobre tots, el més bell, el més rar,
tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara.

11 de gener, 1940

70. Això és la joia

Això és la joia —ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort —tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

30 de marc, 1940 – Gener, 1941

71.

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau,
i s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur,
sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.
Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund…
                     Déu meu, ja estic a punt.
Ja vençut, però encara sota el meu estendard
                 —més tard, potser seria massa tard.

Març, 1940

Llibre cinquè

72.

Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!
Vet aquí que l’istiu —un altre istiu— és mort.
Floriren lli i espígol; el bruc és rosa encara.
     S’han engroguit els oms de cara al nord.

     I aquesta nit, igual que un somni jove,
el primer fred de l’any, tot blau, ha descendit.
I fresc, altra vegada, com una gresa tova,
el meu ésser s’aviva, ben arraulit al llit.

***

     Com cada any repeteix iguals miracles!
Avui el cel serà més alt, més voladís.
Un aire, fatigat de tan verds espectacles,
escamparà un or tènue, activament feliç,

i els llibres tan llegits, la vella confiança
seran verges i dolços com els bons moscatells
que es mengen cap al tard i ens omplen d’esperança
com si ni el món ni els homes fossin un any més vells.

4 d’octubre, 1940

73. Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
                 volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
                 ala d’un ordre en moviment,
                 ràpida, lliure…
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
                 però és música, viure!

Gener, 1941

74. Retrat

         Sedueix com un bell paisatge
que fos bell sobretot per la claror del cel.
         Qui el travessa en el seu pelegrinatge,
s’emporta endins dels ulls un resplendor fidel.

         Emanant la gràcia suprema
d’allò que és innocent, i radiant, i nu,
         tota la seva vida és un poema
murmurat per un àngel incandescent i bru.

         Quan, com fugint de vora nostre,
tanca els ulls, es fa nit en el seu rostre
—i quants estels apunten al fons d’aquella nit!—.

         Queda un instant llunyana, sola.
Després, torna i somriu. I el seu esguard humit
         entorn del cap li encén una aureola.

Desembre, 1940

75. L’abisme de la llum

Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa,
qualsevol cosa viva dins nostre o en el món
—flama o ocell, temps de turment o d’esperança—
fins als termes suprems on tota boira es fon,

una sagrada esgarrifor, de mort o crisma,
ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent,
tornar-se gra de pols que es perd en un abisme
enllà dels nostres ulls i de la nostra ment.

Com un espai, profunditat vertiginosa,
tu ets per ella, cenyint la vida tremolosa,
renaixement de tot morir, nord de tot rumb.

Claredat massa vasta per la nostra mirada!
Alegria de l’ànima que sent, enlluernada,
Déu entorn nostre, com un abisme de llum!

31 de desembre, 1940

76.

Quan els records, sovint, venint de molt enrere,
         brollen, joiosos i revolts,
ella escolta amb uns ulls de nit de primavera
         que escolta el cant dels rossinyols.

I així com, rossinyols, en la vostra dolcesa
         alguna cosa és de la nit,
els seus records fan llum de la que ella té encesa
         des d’infant, dins de l’esperit.

Març, 1941

77. Finestra

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar;
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
                     ai, que lluny va!

Maig, 1941

78. Record d’una música

         Com una llàntia, ardent silenciosa
             en un gran temple incert,
música en el record, memòria lluminosa,
cremant en la tenebra on el passat es perd,

ah, no t’apaguis mai! Perquè, com aquell dia,
si tanco els ulls i escolto la teva veu suau,
         la tristesa se’m fongui en melangia,
             la melangia en pau.

Març, 1941

79.

La nit és un palau a la teva mesura,
ànima en vetlla, vasta com cap arquitectura.
Tota distància cap al teu interior
—llunyanies de pau—, llunyanies d’amor.

L’infinit ha tancat els ulls, i sent, als polsos,
un batec suavíssim, fet dels somnis tan dolços
que eleva en aquesta hora la vida d’aquest món.
Un trèmul pes d’estrelles descendeix al seu front.

Tanca també tu els ulls i adorm-te en la pau clara,
ànima en vetlla, ànima en servitud encara;
i escolta bategar, com en somnis, dins teu,
el repòs de la mort, el silenci de Déu.

14 de juliol, 1941

80. Nit d’agost

         Ara, la nit s’acosta
         tant, al fons del meu cor,
que el seu somriure sembla una resposta
—una resposta que digués: Estem d’acord—.

         Però la ment ignora
         a què em respon així…
—Oh, calla, dolça nit enganyadora;
¿no és cert que ara de tot em diries que sí?

17 d’agost, 1941

81. L’Esfinx interior

Endevina o et devoro.

L’esfinx sorgia un temps a l’hora violeta
del vespre, quan ressona tot trepig vagabund.
Barrant el pas als caminants, feroç, adreta,
proposava l’enigma amb un somriure immund…

Ara el vespre s’adorm, cansat, damunt la terra
i el vell monstre s’ha fos en la pols dels camins.
Nit enllà, qui camini vers la pau o la guerra,
no trobarà l’esfinx si no la porta dins.

—Si no sent, a les creus de la carrera dura
que dins la nostra ment segueix el pensament,
l’íntim espant de la teva presència obscura,
o monstre que tens ànima, o bèstia somrient

que muda, amb una immòbil mirada cristal·lina,
repeteixes l’enigma sempre renovellat!
Eternitat: ¿què fas d’aquell qui no endevina
i davant teu és com un ocell embruixat?

Agost, 1941

82.

They also served who only stand and wait.
Milton

Jo sento en mi la música d’un goig immaculat
que a vegades és lluny i a vegades s’atansa.
Com altres són per a la fe o la caritat,
     potser jo visc per aquesta esperança

que mai, ni quan perdut al fons del meu desert
la meva ànima em sembla tan vana com la sorra,
no em defalleix, humil caminet sempre obert,
     on cada nit tota petja s’esborra.

Sols que, si en una ment poderosa la fe
corprèn com un gran arbre florit fins a la cima,
i mai l’amor no brilla tan noble i tan serè
     com quan estima aquell que no l’estima,

si jo he de viure solament per esperar
que sigui a ple saber del dany i la mentida;
i, Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà
     si el que espero no és d’aquesta vida.

30 de setembre, 1941

83. Retrat

Al doctor Josep Saló.

         Frescor tèbia, ombra blanda,
poma d’olor en un vell calaix de roba blanca.
         Infant que sap saltar la tanca.

         Fressa de rusc al ple.
Damunt la terra càlida de juny, el vent serè.
         Aigua beneita, pa morè.

         Bàlsam. Mans de germana
         òrfena, un poquet més gran.
Campana d’àngelus que es va elevant…

         La bona terra per la santa grana.

20 d’octubre, 1941

84. Tarda i vespre

A la Mercè.
…we are such a stuff
as dreams are made on. And our little life
is rounded by a sleep…
Shakespeare: «The Tempest»

I

Un capaltard d’octubre, silenciós i clar,
jo vaig lluny, sol potser cantant, boscos enllà.
L’aire, ardent com un vi, perfumat de resina,
m’infon una alegria serena i cristal·lina.
         Caminar, voluptat de caminar…

En un retomb, enlluernat de tanta altura,
descobreixo, ondulant en la llum, la planura,
vasta i humana terra retallada als meus peus,
d’estepes, de camins, de pobles, de conreus…
         L’home coneix la seva envergadura

cara a cara amb la glòria dels amples horitzons.
Davant la plana immensa, que té una boira al fons,
com la que vela els llunyedars de la memòria,
la meva ascensió pren un gust de victòria,
     s’expandeixen els meus batecs pregons,

i en el sol que tramunta una flàmula em crida
a pujar més enlaire, flat en l’embranzida
de l’esperit tan vertiginosament tens!
El silenci es deposa com un fluid massa dens;
         l’ombra neix als fondals, amorosida;

però dins meu s’eleva un ardor de matí
ple de força, d’orgull, de futur, de destí.
Ah, calma de l’espai, majestuosa i viva!
Si jo pogués estrènye’t com una amant captiva!
         Em sento fet per un amor així.

II

Cambra, atmosfera tèbia on l’ànima s’enfonsa
         com una fulla en un aire serè!
Sobre una seda groga de túnica de bonze,
un llum rosa dibuixa dues tasses de te
i un llac de violetes en un vell plat de bronze.

El repòs i el silenci, plens de beatitud,
         com exalten la música, que en l’ombra
desclou serenament la seva plenitud!
Jo sento al seu conjur, en processó sens nombre,
retornar de puntetes els dies que he viscut…

***

Íntima pau! ¿No és ara que, de dalt de la costa,
         contemplo, com un sol emmelangit
a qui ja res del món no demana resposta,
l’ampla planura a punt de cobrir-se de nit?
Paisatge miniat per la claror de posta,

el meu passat és bell, vist des d’aquest instant!
Com si fos dalt d’un port ara la meva vida,
ja vénen en descens els dies que vindran…
Oh, música invisible, seguint la teva crida,
qui pogués sublimar-se al gresol del teu cant!

En tu, polifonia sumptuosa i severa,
         on cada veu encarna un sentiment,
una ànima palpita, més que no jo vivent!
Ah, si pogués donar-te la meva vida entera,
per elevar-se, amb tu, silenciosament…

***

         És fruit amarg el de la fantasia.
Hores tan somniades que ja em sembleu record,
jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia,
abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.

Novembre, 1941

85. La lectura dels àngels

A en Joan.

I

Enlaire, molt enlaire, on acaba l’atzur
i l’aire és una llum que el Misteri perfuma;
on de l’òrbita baixa d’aquest planeta impur
ni l’onda greu arriba, ni l’etèria escuma;

en l’absolut silenci que fa el repòs de Déu,
en una pau diàfana com una aigua adormida,
àngels, vestit d’un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen cadascun el llibre d’una vida.

Cada mot dels seus llavis, travessant l’univers,
vola cap a un destí com un ocell de presa;
quan s’aturen, marcant l’acabament d’un vers,
una ànima vacil·la, com en el buit suspesa.

—Car, del si de la mare fins al batec final,
la nostra vida, any per any, fibra per fibra,
és només l’eco d’una paraula angelical
que, davant del Senyor, va llegint en un llibre…—

II

No tots els àngels són iguals, ni els llibres. Uns,
de pàgines roents de lluita i aventura,
són murmurats per àngels lluminosament bruns
que esborren amb la veu la sang de l’escriptura.

Altres, com àngels de retaule, van cantant
un llibre ple de flors com una primavera,
i l’alegria els fa la gràcia més d’infant,
més blaus els ulls i més blanda la cabellera.

Altres duen la glòria de l’alba entorn del front
i té la seva un trémer de pregària;
així s’eleva, dels jardins closos del món,
una vida secreta, serena i solitària.

Altres sovint es posen la mà damunt dels ulls,
com aquell que medita, o divaga, o reposa;
somriuen i es distreuen, quan han de girar fulls,
com si el seu llibre els fes pensar en altra cosa…

Gener, 1942

86. Sonet

Per a la «liseuse» de la Maria

Muts en aquestes pàgines, versos sense figura,
sou igual que paisatges apagats en la nit;
us cal la seva veu, aurora que procura
música a cada mot, rostre a cada esperit.

La seva veu, que és com un carboncle, i fulgura
a cada raig de llum que li travessa el pit.
O versos que heu viscut l’instant que transfigura,
no us dolgui de morir, després que ella us ha dit…

El silenci que us pren és com la deslliurança
d’alguna vida feta per a no viure tant.
I en el mateix somriure que resumeix l’instant,
hi ha en el seu esguard un brill d’esgarrifança

—com, en un violí, al fons de la romança,
sentim l’estremiment d’una corda tibant.

5 de gener, 1942

87. Tres amigues

A la Mercè, l’Esperança i la Maria.

Que qui en ditz mal no pot plus larg mentir
e qui en tiz bé no pot plus bel dir.
Bernat de Ventador

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d’abril,
sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
i quan ve sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.

7 de gener, 1942

88. Gener

O transparència dolorosa
d’aquest matí d’hivern!
La vasta calma lluminosa
sobre el silenci extern,

com la paraula d’un artista
malalt d’oci i record,
té la dolcesa tèbia i trista
d’una elegia d’or.

Ara la terra és nua i bella.
La pau és l’últim vel
de cada línia que cisella
la claredat del cel.

La claredat, severa glòria
sobre el paisatge mort…
Així il·lumina la memòria
l’hivern del meu record.

Allí també, viva nuesa,
tot és daurat i blau,
i l’aire és clar, d’una tristesa
tèbia com una pau.

Quan en una ànima es despulla
cada branca d’ahir,
és nou dolor, novella fulla
en tanys que han de morir;

és per això, trèmula espina,
que la delícia em puny
de l’any serè que s’encamina
cap al tombant de juny,

quan, com endins d’una ferida
un bes amarg i obscur,
sento fluir en la meva vida
la saba del futur…

—O transparència dolorosa,
si, igual que tu, el meu cor
fos una calma lluminosa
sobre un silenci d’or!—

15 de febrer, 1942

89. A la Nit

És l’instant que el teu peu, transparent i glaçat,
pesa, damunt del cor que flota, desvetllat…

L’estranya voluptat d’anar a fons s’exacerba,
i la pau de l’abisme ens va cobrint… Ah,, prest

vola, silenciosa, entre els estels i l’herba,
esquerpa verge en ruta cap a un etern oest.

15 de febrer, 1942

90. Cançó

El vespre em fa pensar en les seves mans.

             Vora la nit, com vora d’ella,
         el misteri i la pau semblen germans.
Ara sento als meus ulls, dòcils com dos infants,
les seves mans que tenen un tremolor d’estrella.

—I somnio la mort del primer benaurat
a qui unes mans fidels tancaren les palpebres;
         no per l’espant de les tenebres
en l’horrible mirada de la vacuïtat,

sinó perquè una dona pressenti la dolcesa
         d’aquells que es queden sols
—voltats d’amor i amb la vida suspesa—
a escoltar dintre d’ells el cant dels rossinyols.

18 d’abril, 1942

91.

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l’ordenació que ha constel·lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles

amb el silenci, entorn, d’una altra immensitat;
i tota la vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel·lació
fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai, brillant enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.

18 de juny, 1942

92. Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O pare de la nit, del mar i del silenci,
     jo vull la pau —però no vull l’oblit.

Mas Blanc, 1 de setembre, 1942

93.

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s’acosta,
i a les mans, consumides de tant d’haver captat,
la misèria i l’hivern curullaran l’almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s’instal·larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl·lid,
el verd brillant, encès d’or immaterial
d’aquest ponent d’octubre, orgullosament alt,

d’una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només darrere els ulls puja un vent aspre i càlid,
com d’una cova on crepités una fornal.

Mas Blanc, octubre, 1942

94. Al Vespre

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens!
Crema-hi, encara, un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà.

11 de novembre, 1942

95. Cançó

És una onda de gràcia i d’harmonia
que d’ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s’encén d’alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.

És l’ímpetu diví de la puresa
que d’ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l’ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.

Novembre, 1942

96. Tardor, 1942

Els cels més purs de l’any són els que fan
         els capaltards de l’autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
         un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:
         palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
         les ànimes i les pedres.

—Si al nostre veire, avui, el vi té gust
         de vinya bordenca i agra,
l’antic cristall guarda el perfum august
         —Pàtria, el perfum que consagra.

Novembre, 1942

de l’edició, Stroligut