Poemes en prosa

Els Poemes en prosa de l’escriptor rus Ivan Turguénev —autor de Primer amor— van ser girats al català per Narcís Oller a partir de la versió d’Isaac Pàvlovski.

A Stroligut també podeu llegir en traducció de Maria del Tura Boix els Contes i faules de Lev Tolstoi, el millor enemic de Turguénev.

I. Diàleg

El cim dels Alps… tota una serralada de turons espadats… el bell mig, el bell cor de les muntanyes.

Damunt de les muntanyes, un cel mut, d’un verd clar.

El fred, viu, cruel; la neu, empedreïda i enlluernadora. Munts esfereïdors de penyals glaçats i badats pel llamp esbotzen la jaça de neu.

A dreta i esquerra de l’horitzó torregen dos gegants, dos colossos: la Jungfrau i el Finsteraarhorn.

I la Jungfrau diu a son veí:
—Tu, que estàs millor per a veure-ho: ¿què hi ha, de nou? Què succeeix, allà baix?

Passen mil anys… un instant.

I el Finsteraarhorn respon amb veu de tro:
—Vols de núvols m’amaguen la terra… Espera’t!

Tornen a passar encara milers d’anys… un instant.

—I ara? —pregunta la Jungfrau.
—Ara ho puc veure: allà baix, sempre el mateix… El mateix quadro mesquinet i virolat: la blavor de les aigües, la negror dels boscos i la grisor del pedregam. Per les afraus, veig que encara s’hi belluguen aquelles menes d’insectes estranyots, saps?: aquells animalets de dues potes que encara mai no ens han pogut trepitjar ni a tu ni a mi.
—Els homes?
—Sí, els homes.

Passen milers de segles… un instant.

—Bé, i ara? —pregunta la Jungfrau.
—Diria que ara, d’aquells insectes, se’n veuen menys —bramula el Finsteraarhorn—. Tot s’ha anat aclarint. Les aigües s’han encongit, els boscos s’han ressecat.

Passen mils d’anys encara… un instant.

—Tu! Què veus? —fa la Jungfrau.
—Un xic més nets aquests voltants. Però allà baix, més lluny, a les fondalades, encara hi ha claps i quelcom que s’hi remou.
—I ara? —torna la Jungfrau després de mils d’anys més… un instant.
—Ara està bé —diu el Finsteraarhorn—. Mira-ho per on vulguis, tot ha quedat ben net, ben blanc. Pertot la neu, la nostra estimada neu, ben compacta i glaçada. Tot gelat, tot. Ara s’està bé. Hi ha una quietud…
—Gràcies a Déu! —respon la Jungfrau—. Però… ep, jai! Ja hem garlat prou: hem de dormir.
—Prou n’és hora.

Les immenses muntanyes s’adormen, i dorm també aquell cel clar i verd, damunt la terra, que s’és quedada muda per tota l’eternitat.

II. Un llogaret

Pels darrers de juny. Tinc tot a l’entorn mil llegües de Rússia, de sol nadiu, de pàtria.

El cel és ras: sols un nuvolet neda allà al fons. Gens de vent: l’aire té una tebior de llet. Tot és dolç, manyagó; res no dorm ni vol dormir. Les aloses piulen, les orenetes van i vénen silencioses, parrupen els coloms tot fent papada, cavalls tips i lluents renillen, i els gossos, ajaguts, a herba, mouen la cua sense lladrar.

L’aire sent a fum, a herba, a maduixa, una mica a quitrà i una mica a cuiro. El cànem, ja espigat, escampa també la seva fragància forta però agradable.

La riera és pregona i de pendent suau. Rengles de salzes ufanosos i de soca esberlada la voregen, i per son llit borbolla un reguerot d’aigua tan clara que a sota s’hi veuen tremolar fins els palets més menuts. Lluny, ben lluny, arran d’horitzó, clapeja la taca blavosa d’un gran riu.

A l’un costat de la riera, masos molt endreçats i barraquetes amb les portes ben tancades; a l’altre costat, cinc o sis izbes de soca de pi i cobertes de posts… Dalt de cada coberta hi ha un pal dret amb un niu per als estornells, i a cada portalada un cavallet de planxa de ferro molt arquejat de coll i de cua molt llarga. Els vidres desiguals de les finestres tenen reflexos d’iris; a cada batent hi ha, pintat, un cetrot de flors roges, i davant de cada izba un banquet ben anivellat. En els pedrissos de terra de davant de les finestres, els gats, tots cabdellats, ara l’un, ara l’altre, redrecen l’orelleta transparent, i darrere els alts llindars s’estén la fresca obaga dels passadissos.

M’he ajagut, damunt d’una manta de cavall, a prop de la riera. Ençà i enllà, grans munts d’alfals verd, dallat de fresc, llencen una fortor capaç de marejar. Els han fets davant de les izbes perquè l’alfals s’assequi un xic més al sol, i, després, d’allí al paller. Quin bo que em daria, dormir-hi damunt!

De l’herba d’aquelles piles n’ixen caparrons de nens escabellats.

Un cadellet de morro encara blanc hi esbatega amb poca traça per desentrebancar-ne dels brins envitricollats; les gallines de monyo hi papen mosquits.

Minyons ja espigats, amb camisa neta, el cinturó fluix, i grans botes folrades de roig, abocats als pals d’una carretoina desjunyida, s’entretenen a qui la dirà més grossa.

Una fadrineta plena de cara guaita per una finestra i riu. ¿Del que diuen aquells minyons, o bé dels jocs de la mainada a l’herba?

Una altra, ben garrida, tira del pou una gran galleda mullada. La galleda tremola i s’abalança a la corda llançant devessalls com llenguarades de foc.

L’hostalera em compareix tota mudada amb son gran davantal de quadros i sabates noves i gruixudes. Del coll, arrugat i bru, li pengen tres enfilalls de boles de vidre. Un mocador roig amb piquets grocs, i caient endavant, li amaga la blancor dels cabells i li ombreja els ulls apagats.

Però, apagats i tot, aquells ulls, com tota sa cara arrugada, somriuen afables. Se’n va a tenir els seus setanta anys, i encara es veu que en els seus bons temps degué ésser vistosota. No n’ha passades poques, pobreta!; però les penes no han aconseguit pas aixafar-la.

Em du del celler un pot de llet freda curullat de nata, que aguanta eixamplant molt els dits colrats de sa mà dreta. El pot regala unes gotetes espesses que semblen perles petites.

I oferint-me una gran llesca de pa morè, encara calent, que du estesa al palmell de la mà esquerra, em diu:
—Hoste de pas, té: menja-te’l a la teva salut!

Llavors un gall es posa a cantar espolsant-se amb gran bruit les ales, un vedell establat li respon bruelant indolentment, i sento que el meu tartaner exclama:
—D’això, en dic un bon formatge!

Quina gaubança, quina tranquil·litat, quin benestar, el d’un poblet rus esdevingut lliure! Quina pau i satisfacció!

I jo pensava:
¿Per què, per què desitjar la creu de la cúpula de Santa Sofia, i tot el que tant i tant gruem nosaltres, els homes de ciutat?

III. Una visita

Un matí, molt dejorn, m’estava assegut davant de la finestra oberta. Era el primer de maig. L’alba encara no lluïa, però ja blanquejava; ja anava refrescant-se la fosca i xafogosa nit.

La boira no s’havia aixecat; el ventet matiner encara dormia. Tot seguia ensopit i silencios, però s’endevinava la proximitat del dia; i en l’aire, que anava enrarint-se, s’hi sentia l’aspra frescor de la rosada.

De sobte sento entrar per la finestra com fressa i brunzit lleuger d’ales d’un ocellàs.

Tinc un ensurt. Miro… No era cap ocell: era una dona petita, alada, amb un vestit estret, llarg i volador.

Era d’un gris de nacre. Sols a l’interior de les ales se li veien com delicats matisos d’una rosa a mig esclatar. Una corona de muguets cenyia els sedosos rulls de son capet rodó, i, com dues antenes de papallona, un parell de plomes de pagó oscil·laven amb gràcia dalt de son bonic front bombat.

Dues o tres voltes lliscà ràpidament pel sostre. La carona li reia; sos ulls grossíssims, negres i clars, reien també. L’alegre vertigen d’aquell vol capritxós destruïa l’esclat de ses resplendors diamantines.

Duia a la mà un branquilló d’aquella planta de les estepes que la nostra gent anomena ceptre de tsar; i, efectivament, semblava un ceptre.

Passant com un llamp per damunt meu, em tocà el cap amb l’extrem d’aquella flor; i, quan jo anava a agafar-la, se m’escapà per la finestra.

A baix, al jardí, per entre les soques dels lilàs, una tórtora la va saludar amb son primer parrup, i, a l’indret per on desaparegué, el cel lletós començà a enrogir-se.

—Oh deessa de la fantasia! Ja et vaig conèixer! Cercant un poeta jove, l’atzar et portà a casa. Oh poesia, joventut, frescor virginal, bellesa femenina! Ja sols per un instant em podeu aparèixer… amb el primer raig de llum del primer jorn de primavera!

IV. Macha

Trobant-me a Sant Petersburg, fa ja molt temps, cada vegada que prenia un isvostchik conversava amb ell.

M’agradava sobretot enraonar amb els de nit, humils pagesos dels voltants, que vénen a la capital amb mals trineus, pintats d’ocre grog, i una miserable ròssa, per guanyar-s’hi la vida i el tribut de senyoriu.

Un cop en vaig prendre un que era un minyó de vint anys, ben cepat, robust, amb ulls plaus i roig de galtes. La rossa cabellera li sortia, en petits rulls molt cargoladets, per dessota la gorra, que duia apedaçada i enfonsada fins als ulls… I Déu sap com el caftan, estret i esqueixat, arribava a cobrir-li les espatllasses.

Era vistosot, mec i em semblà que estava trist i capficat.

Comencem a enraonar, i li noto també tons de tristesa a la veu.

—I doncs, germà —li pregunto—, que estàs trist? Que tens algun disgust?

El xicot trigà a respondre’m.

—I prou, senyor, prou que en tinc! —digué a la fi—. De tal manera que no se’n pot desitjar un de pitjor: se’m va morir la dona!
—I tu te l’estimaves: eh?

El xicot ni gosà a tombar-se per mirar-me: sols acotà un xic al cap.

Sí senyor, que l’estimava. Miri, que ja fa vuit mesos i no la puc oblidar. És un corc que em rosega: veli aquí! Qui s’ho havia de pensar, que s’hagués volgut morir, jove i forta com era?… I, en vint-i-quatre hores, té!, el còlera… pernes enlaire!
—I era una bona dona: no?
—Ai, senyor! Si en vivíem, de bé, plegats! —exclamà el pobre xicot sospirant profundament—. I que es morí trobant-me fora! En sabent que… (pot pensar!)… que ja l’havien enterrada, vaig marxar corrents al poble, cap a casa. Quan hi arribava ja era més de mitjanit… Entro a la meva izba, em planto al bell mig, i, tot baixet, així com ara, jo que faig: «Machal!… tu!… Machal!…» Per tota resposta, el grill d’un recó, «Ric, ric!». Llavors vaig rompre a plorar, m’assec a terra, i, dant-hi cops de puny, jo que li dic: «Hala, famolenca!, tu que me l’has devoraada, devora’m també a mi!». Pobra Macha!… pobra… —va repetir amb una veu d’allò més entelada.

I, sense deixar anar de les mans les regnes de corda, es va eixugar amb el guant de cuiro una llàgrima que se li escapava dels ulls, l’espolsà llançant-la de cantó, va sacsejar les espatlles, i ja no va dir res més.

En baixar del trineu li vaig dar quinze copecks més de propina, em digué adéu, tot baixet, traient-se la gorra amb totes dues mans, i se’n tornà a trot pausat per la llampa glaçada del desert carrer, que les negroses boires del fredorós gener havien envaït.

V. La vella (somni)

Travessant tot sol una gran plana, em va semblar, tot d’una, sentir darrere meu passos lleugers i furtius. Algú em seguia les petjades a la quieta.

Jo que em tombo, i em trobo amb una velleta tota corba i embolicada amb pellingots descolorits que no deixaven veure’n sinó la cara, una cara trista, arrugada, desdentegada i de nas punxegut.

M’hi atanso, i ella que es para.

—Qui ets? Què vols?… Que captes, que esperes una caritat?

No em responia. Jo que m’hi acosto per mirar-la bé, i veig que tenia els ulls coberts d’un d’aquells tels blanquinosos que tenen certs ocells per a preservar-los de l’enlluernament del sol.

Solament que aqueix tel, a la vella, no se li movia, no li destapava mai les nines; de la qual cosa vaig deduir que devia ésser cega.

—Que vols una caritat? —li vaig repetir—. ¿Per què em segueixes?

Però la vella, en lloc de respondre’m, es va ajupir més i més.

Jo que em tombo i continuo el meu camí.

I heus aquí que torn a sentir darrere meu aquells passos lleugers, acompassats i furtius.

—Encara aquesta dona? —pensava jo—. ¿Per què em deu venir darrere?

I, tot alhora, afegia mentalment:
—Potser, com que és cega, ha perdut el camí es va guiant pel cruixit dels meus passos per arribar a poblat. Prou, prou, que deu ésser això!

Però, de mica en mica, s’anà apoderant de mi una angúnia estranya. Em va arribar a semblar que, en realitat, la vella no em seguia, sinó que em guiava, que m’empenyia, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i que jo l’obeïa involuntàriament.

I anava, per això, caminant, quan heus aquí que de sobte veig que al mig del camí negreja alguna cosa i s’eixampla com si fos un gran clot a terra. Si seria la fossa! I, com un llamp, em travessà pel pensament aquesta idea: —Vet aquí cap on m’empeny!

Em giro de pressa. La vella allí, davant meu, atalaiant-me, mirant-me amb uns ullassos tremebunds, amenaçadors; amb ulls d’ocell de presa. Me li aboco a la cara, als ulls… I altra vegada el mateix tel apagat, el mateix rostre cec i estúpid.

—Ah! —pensava jo—; aquesta vella és el meu destí, aquell destí de qui cap home es pot escapar!… Però no, no: quina covardia! almenys he de veure…

I vaig trencar de camí.

Em poso a caminar de pressa… Però sento altra vegada meu aquells passets a prop, frec a frec… i, al camí, davant meu, es torna a badar el clot negre.

Em decanto encara en altra direcció. I sempre l’estalonament furtiu darrere meu, i, davant la mateixa taca terrible!

I vinga fer giragonses com la llebre davant dels gossos… Sempre, sempre la mateixa visió!

—Calla! —dic entre mi—; ara t’agafaré: no aniré enlloc!

I m’assec a terra.

La vella darrere meu, a dues passes, clavada sense moure’s; però jo sento que hi és.

I, tot d’una, què veig? Que aquella taca que negrejava davant meu, ara llisca, s’arrossega, avança, i s’acosta cap a mi…

Déu del cel! Em giro; miro. La vella em clava els seus ulls, i, amb una rialleta diabòlica que li torç aquella boca desdentegada, diu:
—No t’escaparàs!

VI. Llegenda oriental

A Bagdad, ¿qui no coneix el gran Giafar, sol de l’Univers? Un jorn (d’això fa molt de temps), Giafar, essent encara ben jove, es passejava pels voltants de Bagdad. De cop li fereix l’orella un crit esgarrifós: algú demanava auxili amb desesper.

Giafar es distingia, entre el jovent de la seva edat, per sa prudència i discreció. Era, a més a més, molt compassiu, i es podia refiar dels seus punys.

Acudí corrents, i veié que un parell de lladres tenien un pobre vell atracat a una paret per saquejar-lo. Giafar empunyà el sabre, va envestir els malfactors, en matà un, i va fer fugir l’altre.

El jai, en veure’s deslliurat, es va agenollar als peus del seu llibertador, i, besant-li un pany de la túnica, exclamà:
—Jove valerós, la teva generositat no ha de quedar sense recompensa! Encara que jo sembli un pobre mendicant, no ho sóc pas. Sóc molt diferent dels altres homes. Demà, a punta de dia, vine al gran basar. T’esperaré a prop de la font, i et podràs convèncer del que et dic.

Giafar va pensar que tot podia ésser. «Per què no ho he de provar, doncs». I va respondre:
—Està bé, avi: no hi faré falta.

El vell li fixà un instant la mirada i se n’anà.

L’endemà, en fer-se de dia, Giafar s’encaminà cap al basar. L’avi ja l’esperava recolzat a la pica de la font. Sense badar boca, va agafar el jove per la mà i el conduí fins a un jardinet enclòs entre parets molt altes.

Al bell mig del jardí hi havia un arbre estrany voltat d’herba. Semblava un xiprer, sinó que tenia les fulles d’un blau clar. Tres fruites, tres pomes, penjaven de ses branques altes i primes: l’una mitjaneta, llargardua, i blanca com la llet; l’altra, grossa, rodona, roja com un carmí; la tercera, petita, arrugada i esgrogueïda.

L’arbre se sorollava amb tot i no córrer gens d’aire. Les branques feien un dring-dring fi i planyívol, com si fossin de vidre. Hauríeu dit que l’arbre sentia venir Giafar.

—Té, noi —li digué el vellet—: tria d’aquestes fruites la que vulguis. Jo sé quines virtuts tenen. Si culls i et menges la poma blanca, tindràs més talent que tothom. Si culls i et menges la poma roja, seràs tan ric com el jueu Rothschild. Si culls i et menges la poma groga, agradaràs a les velles. Decideix-te aviat, perquè abans d’una hora les pomes s’hauran podrides, i fins l’arbre s’ensorrarà, xuclat a les sordes profunditats de la terra.

Giafar abaixà el cap, tot rumiant. «Què faràs?», es preguntava entre dents, com consultant-se a si mateix. «Si tens massa talent, potser no voldràs viure més. Si ets més ric que els altres, tothom t’envejarà. Valdrà més que cullis la pometa arrugada». I ell que la cull.

Llavors, el vell, fent una mitja rialla, li va dir:
—Celebro el teu bon seny: has fet la millor tria. ¿De què t’hauria servit la poma blanca, si saps més que Salomó? Igualment inútil t’havia d’ésser la roja: sense ella també seràs ric. Solament que a ningú no se li acudirà envejar-te la riquesa.

—Avi —féu llavors Giafar redreçant-se—: ensenyeu-me on viu la respectable mare del nostre califa, que Déu guardi molts anys.

El vell abaixà el cap fins a terra i mostrà al jove el camí del palau.

A Bagdad, ¿qui no coneix el sol de l’Univers, el gran i omnipotent Giafar?

VII. La naturalesa (Somni)

Em trobava dins d’una sala subterrània, immensa i de volta altíssima, tota ella banyada d’una claror igual que semblava venir de sota terra.

Al bell mig hi havia asseguda una matrona de grandiós aspecte que duia un gran vestit verd. Amb el cap ajagut al palmell de la mà, semblava lliurada a somnis interminables.

Tot seguit vaig comprendre que aquella dona era la Naturalesa, i tot d’una s’apoderà de mi com un fred i una temor respectuosa.

M’hi vaig acostar, i, saludant-la respectuosament:
—Mare de tots —vaig dir-li—: en què penses? Ens els futurs destins de la humanitat, potser? O potser en les condicions que necessita per a assolir tota la perfecció i la felicitat possibles?

Lentament, la dona girà seriosa sos ulls penetrants i terribles cap a mi, mig badà els llavis, i vaig sentir una veu estrident, com de ferro, que topa amb ferro, que deia:
—Pensava en el mitjà d’augmentar la força als músculs de les potes de la puça perquè pugui més fàcilment salvar-se de la persecució dels seus enemics. L’equilibri entre l’atac i la defensa és romput: cal restablir-lo.
—Com! —vaig gosar dir—. I ara! Això et capfica? Vols significar, per ventura, que els homes no són els teus fills predilectes?

Bo i arrugant les celles:
—Tots els animals són fills meus —replicà ella—: tots m’interessen igualment, i a tots els extermino per igual.
—Doncs… i el bé… i la raó… i la justícia? —vaig tornar a insinuar.
—Són mots dels homes —exclamà la veu de ferro—. Jo no conec ni el bé ni el mal; la vostra raó no m’és llei; i què vol dir justícia? Jo, que t’he donat la vida, te la prendré i la daré a d’altres: als cucs de terra, homes, tant se val. Tu, tot esperant, defensa’t i no vinguis més a importunar-me.

Volia replicar-li, però la terra que em voltava va fer un bram pregon tot tremolant…

I em vaig despertar.

VIII. Una travessia

Anant d’Hamburg a Londres en un vaporet, només érem dos passatgers: jo i una mona petita que un comerciant d’Hamburg enviava de regal al seu corresponsal anglès.

La bestiola, lligada amb una cadeneta a un banc del pont, saltironava i xisclava en to planyívol com un ocell.

I, quan jo hi passava prop, m’oferia la maneta freda i negrosa, guaitant-me amb ullons tristos i quasi humans. Si li prenia la mà, aquell desfici li passava.

Feia una gran calma: la mar s’estenia al voltant nostre com una planxa de plom immòbil. Enribetava l’horitzó una boira espessa que, enflocant-se a les puntes dels nostres pals, s’havia anat esllenegant i ajaient a l’aigua, cansant-nos la mirada i enlluernant-nos amb els tons humits de ses tintes grises.

Com bala roent i opaca, nedava per aquelles tenebres el sol; i, en atansar-se a la posta, tota la massa de boira s’encenia, difonent lluïssors misterioses i estranyes.

Unes tires llargues i dretes com plecs de gruixut setí corrien, eixamplant-se sempre, davant del vapor; s’aplanaven, es gronxaven… i es fonien. L’escuma batuda bullia al monòton retop de les rodes… i, blanquejant com llet, amb cadenciosa remor, es desfeia en anguilosos regalims per a fondre’s també després amb la humida fumarel·la de la boira que se la xuclava.

D’una manera trista i incessant, com els xisclets de la mona, la campana de davant del bastiment no parava de tocar.

De tant en tant, ben prop nostre, botia de l’aigua algun delfí que, cabussant-se bruscament, desapareixia sota la boi ni remoguda planúria de la mar.

I el capità, home de poques paraules, colrat de cara i ferreny, vinga xuclar la pipota i escopir com un foll a la mar immòbil. Quan li preguntava una cosa no em responia sinó amb un regany. Així, involuntàriament, em vaig veure obligat a reunir-me amb el meu únic company, la bestiola.

Em vaig asseure al costat seu, i ella tot seguit parà de plànyer-se i m’allargà la mà.

La boira ens anava enervant amb sa humitat ensopidora; i, presos de la mateixa somnolència inconscient, ens vam quedar l’un al costat de l’altre, ni que parents fóssim.

Ara me’n ric, però llavors jo pensava: —Tu i jo som fills de la mateixa mare. —I m’agradava sentir que el pobre animaló es calmés i es recolzés confiadament en mi, com si, en efecte, jo fos parent seu.

IX. La fi del món (somni)

Vaig somiar que em trobava dins d’un mas del bell cor de Rússia. Una gran cambra a peu pla amb tres finestres. Té les parets emblanquinades; ni un moble. Davant la casa, una plana immensa, nua del tot, que, ajupint-se gradualment, es perd de vista. Damunt d’ella s’estén un cel descolorit com una cortina esblaimada.

No estic sol: hi ha a la cambra unes vint persones més. Tots gent qualsevol, senzillament vestida. Tots hi vaguen silenciosos. Mai no topen l’un amb l’altre; i, tanmateix, no paren de mirar-se amb gran recel.

Cap d’ells no sap per què es troba en aquesta casa, ni qui són els que hi ha amb ell. Regna en totes les cares una tristesa ansiosa. Tots, l’un després de l’altre, s’atansen a les finestres, mirant, mirant, com si esperessin quelcom que ha de venir de fora. Després tornen a vagar per allí, a lliscar com ombres.

Compareix, no sé com, un noi petitó, i, amb una veu monòtona i glaçada, gemega quasi sense parar:
—Pare, pare! Jo tinc por!

Aquest gemec plorós m’estreny el cor, i fins i tot jo començo a tenir por… De què? Ni ho sé. Però jo pressento que una desgràcia, una gran desgràcia, va venint, va venint.

El xicot torna a gemegar! Ah, si un pogués fugir d’aquí! Quin temps més pesat! Quina xafogor! Quin desfici! Però és impossible anar-se’n. Aquest cel és com una mortalla!… Ni un alè d’aire… Res no es mou… ¿És que fins l’aire mateix s’haurà mort, doncs?

Tot d’una, aquell noiet salta a la finestra i crida amb la mateixa veu esfereïda:
—Mireu, mireu! La terra s’ha badat!
—Com?! Que s’és esberlada?

En efecte: adés, davant de la casa, hi havia una plana, i ara ens trobem dessobre el cim d’una muntanya immensa! L’horitzó ha caigut, ha fugit… i un avenc negre, abrupte, xuclador, bada davant de la casa.

Tots correm a les finestres: la basarda ens glaça els cors.

—Mira, la desgràcia! Mira-la! —rondina el meu veí.

I heus aquí que tota la ratlla llunyana de l’horitzó comença a moure’s, a aixecar-se i abaixar-se amb petites corbes arrodonides i inquietes.

—La mar! —vam pensar tots alhora—. Ai, que ve a engolir-nos a tots!… Però…, ¿com podria créixer i arribar fins aquí dalt?

I, això no obstant, creix, s’enlaira d’una manera espantosa. Ja no són aquells mamellons isolats, els que es mouen: una sola ona, enorme, monstruosa, abraça de cap a cap l’horitzó. Vola!… Se’ns tirarà damunt! Un torb geliu, tomballonant per les tenebres, la precedeix… A son entorn tot tremola, i, dins d’aquella espessetat negra que ens ve a sobre, s’hi amaga el terrabastall del llamp amb el bram de ses mil goles de ferro!

Ah, quins bramuls! Quina tenaor! És la mateixa terra que gemega d’espant! És sa pròpia fi, la fi de tot!

El noi llança el darrer xiscle… Vull aferrar-me amb els meus companys; però tots hem caigut ja aixafats, xuclats, negats, empesos per aquella onada negra com la tinta, glaçada, bramuladora…!

Les tenebres…! Les tenebres eternes…!

I em desperto quasi sense alè.

X. La festa del bon Déu

Un dia el bon Déu volgué dar una festa en son palau d’atzur.

Totes les virtuts hi foren convidades, però només les virtuts; cap senyor, només senyores.

De virtuts, n’hi acudiren moltes, tant de grans com de petites.

Aquestes eren molt més agradoses i obsequioses que les grans; però semblava que totes, molt complagudes, es parlaven amb molta atenció, com degut és entre persones íntimes i fins parentes.

Però heus aquí que el bon Déu s’adona que dues de les gentils dames feien semblant de no conèixer-se.

Llavors ell que n’agafa una per la mà, i, duent-la davant de l’altra:
—La Caritat —diu, designant la primera—. L’Agraïment —afegeix, mostrant la segona.

Ambdues virtuts es van quedar parades fins a un punt increïble. I era que des que el món és món (i d’això ja feia molt de temps) es trobaven per primera vegada a la vida.

XI. L’esfinx

Sorra, d’un gris groguenc, polsosa per damunt, dura per dessota; sorra cantelluda, esgarrinxosa; sorra i més sorra fins a perdre’s de vista. I damunt d’aquest desert pelat, damunt d’aquesta mar de pols morta, s’aixeca l’enorme testa de l’Esfinx egípcia. Què deuen voler dir, aquests llavis grossos i bifis? ¿I aquests grans forats de nas, arremangats i immòbils, i aquests ulls esqueixats, mig condormits, mig vigilants, sota la doble arcada de les altes celles?

Vol dir potser alguna cosa, aquesta figura?… Què! Si fins parla!… Però sols Èdip, tan sols ells, podrà endevinar i comprendre el sentit d’aquella paraula silenciosa.

La contemplo… Com! Però si aquestes faccions les conec! Si no tenen res d’egipci! Un front llis i blanc, els pòmuls saltats, un nas ample i curt, la boca bonica, mostatxo, la barba crespada, i aquells ulls petits, separats, enfonsats sota les celles rectes… i al cap com una còfia de cabells partida pel mig per una clenxa estreta… Si ets tu, Jegor, Sidor, Semèn, paisà meu de Iaroslavl, de Riazan, compatrici meu! Tu, rus de sang i fins al moll de l’os com jo mateix: quant de temps fa, que t’has tornat esfinx?

I tu també vols dir alguna cosa? Sí, tu també; que tu també ets una esfinx.

Que els teus ulls morts i aigualits, però reflexius, parlen, també; i llur llenguatge no és pas menys silenciós i enigmàtic.

Solament que on és, ton Èdip? Ai! Que no basta, no, posar-se al cap a la gorra d’eslavòfil, per a convertir-se en Èdip teu, no, Esfinx de totes les Rússies!

XII. El pardal

Venint de caçar, pel llarg caminal del jardí de casa, el gos anava davant meu. Tot d’una noto que escurça el pas i que comença a avançar amb precaució com si allí davant flairés caça.

Estenc la mirada, i veig al peu del caminal un pardalet de bec groc i plomissol al cap. Havia caigut del niu (la ventada feia balancejar amb força els àlbers del caminal), i s’estava arrupit, amb les altes dolorsament esparracades i encara amb més canons que ploma.

El Tresor anava atansant-s’hi amb els músculs tots tivants, quan de sobte, desprenent-se d’un arbre veí, un pardal vell de pit negre cau com una pedra a dret fil de la gola del gos; i tot eriçat, furiós i panteixant amb llastimós piulet, desesperat, salta per dues vegades cap a aquella gola oberta i armada d’ullals garfins.

S’hi llançava per salvar el seu fill, li volia servir de muralla; però tot ell, pobret!, tremolava d’esglai, el seu xiulet era ronc i salvatge: anava a morir-s’hi, s’hi jugava la vida.

Aquell, quin monstràs no havia de semblar a sos ulls! I, no obstant, l’animalet no va poder pas contenir-se dalt de la branca, tan alta i tan segura: una força més potent que el seu voler el n’havia llançat.

El gos es parà, reculà: semblava que fins ell mateix havia reconegut aquella força.

Corrents, tot torbat, vaig cridar el gos, i me’n vaig anar, ple d’una mena de respecte sant.

Sí (no us en rigueu): era ben bé respecte, allò que jo sentia davant d’aquell ocellet heroic, veient el braó d’aquell amor.

—L’amor —pensava— és més fort que la mort i que la por de morir. Només per l’amor es mou i es sosté la vida.

XIII. Les nimfes

Era davant d’una cadena de bells tossalets formant amfiteatre. Un bosc jove i gemat els cobria daltabaix.

Sota d’un cel meridional, blau i transparent, joguinejaven els raigs del sol. A baix, mig amagats per l’herba, fressejaven reguerets cuitosos. I llavors em vaig recordar de l’antiga llegenda:

Al segle primer després de Jesucrist, un vaixell grec anava pel mar Egeu. Era a migdia. No feia ni un alè d’aire. Tot d’una, per l’espai, algú digué ben clar al pilot:
—Quan passis per davant de l’illa primera, crida: «El gran Pan és mort!».

El pilot va quedar sorprès, espantat; però quan el vaixell començà a escórrer-se al llarg de l’illa, obeí, i cridà:
—El gran Pan és mort!

I, tot seguit, responent a la seva exclamació, per tota la costa de l’illa (i això que era deserta!) van ressonar plors, grans gemecs, i veus de plany cridant:
—És mort! El gran Pan és mort!

Em vaig recordar d’aquesta llegenda, i se m’acudí un pensament estrany: Si ara jo també cridés?…

Però, com que enmig de l’alegria que em rodejava jo no podia pensar en la mort, vet aquí que em poso a cridar amb totes mes forces:
—Ha ressuscitat! El gran Pan ha ressuscitat!

I també (qui ho hauria dit!, quin miracle!) responent a la meva exclamació, de cap a cap d’aquell amfiteatre de gemats monticles, rodolà immediatament una rialla i esclatà gran brogit de crits alegres i aplaudiments. «Ha ressuscitat! Pan ha ressuscitat!», deien veus fresques. Davant meu tot començà a riure, amb un riure més clar que el sol al cel, més alegre que els reguerets que fressejaven sota l’herba. Vaig sentir apressat trepig de peus lleugers, i, a través de la verdosa bosquina, albirí ençà i enllà blancors jaspiades de túniques transparents i el rosa viu de la carn. Eren les nimfes, les dones d’aigua, les goges, les bacants, que baixaven corrents cap a la plana!

De la naia de tots els boscos aparegueren a una. Les ondes dels cabells se’ls encrespaven cenyint-los les divines testes; amb els bells braços agitaven corones i tirsos… I una rialla esplendorosa, una rialla olímpica, rodolava, corria amb elles.

Davant de totes se’n ve una deessa: la més bella, la més alta. Du un buirac a l’espatlla; a la mà, un arc; dalt del cap, argentada mitja lluna.

—Diana! Ets tu?

Però la deessa es para en sec, i, tot ensems, darrere d’ella s’aturen també les altres nimfes. La sonora rialla s’apaga… El rostre de la deessa es petrifica al moment; vaig veure que l’envaïa una blancor mortal…, que li queien els braços, que els peus se li segaven… Un gran esfereïment li entreobrí els llavis, li expel·lia els ulls, fits allà lluny. Què hi devia veure? ¿On mirava?

Vaig girar-me.

A la ratlla mateixa del cel, arran mateix de la platerrada campanya, brillava, com de foc, la daurada creu del campanar d’una església cristiana… Era aquesta creu el que albirava la deessa.

Vaig sentir darrere meu un sospir llarg i desigual, semblant al gemec de la corda que es trenca; i, quan vaig tornar a girar-me, ja ni rastre quedava de les nimfes. El bosc verdejava com adés, i únicament, per certs indrets, a través de l’espessa filoja del brancatge, veia esvair-se taques blanquinoses. ¿Eren les túniques de les nimfes, o bé boires que s’aixecaven del fons de la vall? No ho sé pas.

Ah!, però, i que em va recar, la desaparició de les deesses!

XIV. El país blau

Oh, país blau! Regió de la llum, de la joventut, de la felicitat! Jo t’he vist en somnis!

Érem una pila dins d’una gentil xalupa esplèndidament guarnida. Sa gran vela s’inflava, arrodonint-se com pit de cigne, sota airosos gallardets. Qui eren els meus companys, jo no ho sabia; però tot el meu ésser m’estava dient que eren tan joves, tan alegres, tan feliços com jo mateix. Cal dir, amb tot, que no m’hi fixava gaire: el que jo veia al voltant meu era tan sols la mar infinita, aquella mar d’atzur tota puntejada d’escatetes d’or; i, més amunt del meu cap, el cel, també blau, també d’atzur, que el sol, tot joiós, resplendent, triomfant, petonejava.

De tant en tant, entre nosaltres esclatava també una rialla sonora, alegre com la rialla dels immortals. O bé, tot d’una, s’escapaven dels nostres llavis paraules i versos, plens de suprema bellesa i d’una força tota inspirada. Fins el mateix cel i el mar ens responien amb vibracions harmonioses, i, després, altre cop regnava el silenci, el silenci de la felicitat.

La nostra nau avançava ràpidament, tallant l’aigua quasi a flor. No era pas el vent, qui l’empenyia: menada pels nostres propis cors joiosos, dòcil com un ésser animat, es llançava allà on volíem.

Illes magnífiques, mig transparents, amb reflexos de pedres fines, d’òpal i de maragda, ens eixien al pas. De llurs costes ondulades ens arribaven perfums embriagadors. De les unes, ens queia damunt una pluja de muguets i roses blanques; de les altres, s’enlairaven de cop ocells de llargues ales irisades. Els ocells giravoltaven damunt nostre; els muguets i les roses queien a mar i es fonien en la nacrada escuma que relliscava per la borda llisa de l’embarcació.

I, amb les flors i les aus, ens arribaven a l’orella sons d’una dolçor inefable. Potser veus femenines?… I tot, al nostre entorn (el cel, la mar, l’ondulació de la vela, el rondineig del solc que la nostra proa obria)…, tot parlava d’amor, d’un amor afortunat.

I aquella a qui cada u de nosaltres estimava era allí, invisible, present. Un instant més, i ja son somrís es desclou, l’ull li brilla, la seva mà s’apodera de la teva, i… se t’endú amb ella cap al paradís immortal.

Oh, país blau! Jo t’he vist en somnis!

XV. Stchi (sopa de cols)

Una pagesa vídua acabava de perdre un fill de vint anys, l’home més treballador del poble.

La senyora del poble, que havent sabut la desgràcia de la vídua va anar a visitar-la el mateix dia de l’enterrament, la trobà a casa.

Dreta al mig de l’izba, davant de la taula, la pagesa, sense immutar-se, amb la mà dreta i molt tranquil·lament (l’esquerra li penjava immòbil), continuà escudellant del fons d’una olla fumada sa pobra sopa, que anava xarrupant a cullerades.

Tenia la cara estirada i trista, i els ulls roigs i inflats; però s’aguantava dreta i seriosa com a l’església.

—Déu meu! —pensà la senyora—; però com és possible que mengi en un moment així! Quins sentiments més grossers!

I es recordà de quan ella, anys enrere, havent perdut una noia de nou mesos, quedà tan afligida que deixà de llogar-se un formós xalet als voltants de Sant Petersburg i no es va moure del poblet en tot l’estiu. I aquella pagesa continuava endrapant-se la sopa!

No podent més, a la fi, la senyora exclamà:
—Deixa-m’ho dir: Tàtia… quedo parada! ¿És possible que no estimessis el teu fill? O, si no, ¿com encara tens gana? Com et pots menjar aquesta sopa?
—He perdut el meu sosteniment! —féu la pagesa a poc a poc i escorrent-se-li cara avall les llàgrimes—. Prova que la meva fi s’acosta! M’han pres el cap i m’han deixat viva! Però, ¿s’ha de perdre, per ventura, aquesta sopa? Hi havíem posat sal.

La senyora alçà les espatlles i es retirà.

La sal, a ella, no li costava cara!

XVI. L’almoina

Un home vell i malalt anava per una carretera dels volts d’una ciutat.

Tot caminant feia tentines. Les cames, de tan magres, se li aclofaven, li rosegaven, se li feien pesants i febles com si fossin d’altri. La roba li queia a trossos. La testa, nua, li penjava sobre el pit. No podia més.

Per fi s’assegué damunt d’una pedra del voral del camí, tot tirat endavant; es recolzà als genolls, amagà la cara amb les mans, i d’entremig dels seus dits deformats van començar a caure, sobre la pols seca i grisa, llàgrimes i més llàgrimes de gota en gota.

En què deu pensar?…

Li ha vingut a la memòria aquell temps en què ell també tenia salut i diners, i es plany de com ha gastat la salut i s’ha desfet de les riqueses dant-les als altres, amics i enemics. I, ara, mira, ni un rosegó de pa, abandonat de tots, dels amics encara més aviat que dels contraris! —I m’he de rebaixar fins al punt de demanar caritat?

I no es treia del cor l’amargura i la vergonya.

I les llàgrimes no paraven de caure-li de gota en gota, salpicant de taquetes la pols grisa.

De cop sent que el criden pel seu nom, alça el cap rendit, i es troba amb un desconegut de semblant tranquil i seriós, però no sever; d’ulls clars, però no lluminosos; de mirada penetrant, però no dura.

—Has dat totes les riqueses —diu una veu igual i reposada—; però no et dol pas, haver fet bé?
—D’això no me’n penedeixo —diu el jai, sospirant—. Solament que (ja ho veieu) em moro de fam.
—I, si llavors no hi hagués hagut pobres que et paressin la mà —prosseguí el desconegut—, ¿com hauries trobat ocasió de provar i exercir la teva virtut?

El jai no gosà respondre i es quedà rumiant.
—Doncs bé —continuà el desconegut—: ara, pobret com ets, no facis l’orgullós. Vaja, para la mà: procura tu també a les bones ànimes l’ocasió de provar que són bones.

El jai es redreçà i aixecà els ulls: el desconegut ja s’havia fos. Però d’un tros lluny, pel camí, veu venir un vianant.

Ell que s’hi acosta i li para la mà: el vianant se n’aparta tot desdenyós. Però darrere d’aquell en venia un altre, i aquest altre li fa caritat.

I el jai, amb el poc que aquest va dar-li, es va comprar pa, i aquest rosegó de caritat li sembla dolç, i, ben lluny de sentir més vergonya, notà que l’ànima se li amarava d’un goig suau.

Poemes en prosa – Ivan Turguénev