Dublinesos de James Joyce és un dels reculls de narracions més importants i influents de la literatura universal del segle XX.
La traducció al català, publicada per primer cop el 1988, és de Joaquim Mallafrè. Llegiu-ne Les germanes. També les Cartes de Joyce i una selecció d’articles del recull De bona llengua, de bon humor.
////Més contes a Stroligut
Dublinesos
Les germanes
No hi havia esperança per a ell aquesta vegada: era la tercera embòlia. Nit rere nit jo havia passat per davant de la casa (era temps de vacances) i estudiat el quadre il·luminat de la finestra; i nit rere nit l’havia trobat il·luminat de la mateixa manera, amb una llum somorta i uniforme. Si s’hagués mort, pensava, veuria el reflex dels ciris a la fosca cortina, perquè sabia que s’han de posar dos ciris al capçal d’un mort. Ell sovint m’havia dit: «Ja em queda poc d’estar en aquest món», i les seves paraules m’havien semblat intranscendents. Ara sabia que eren certes. Cada nit, en mirar la finestra, pronunciava en veu baixa la paraula paràlisi. Sempre m’havia sonat estranya a les orelles, com la paraula gnòmon de l’Euclides i la paraula simonia del Catecisme. Però ara em sonava com si fos el nom d’un ser malèfic i pecaminós. Em feia molta por, i en canvi em delia per ser-hi més a prop i observar la seva obra mortífera.
El vell Cotter seia a la vora del foc, fumant, quan vaig baixar a sopar. Mentre la tia m’abocava una llossada de farinetes ell va dir, com si reprengués un comentari anterior:
—No, no diria que fos exactament… però hi havia una cosa rara… hi havia una cosa inquietant en ell. Si us haig de dir la meva opinió…
Va començar a xuclar la pipa, sens dubte precisant l’opinió en el seu cervell. Quin vell més ruc i més pesat! De primer, quan el vam conèixer, resultava prou interessant parlant de caps i cues i de serpentins; però aviat me’n vaig cansar, d’ell i de les seves històries interminables sobre la destil·leria.
—Tinc la meva pròpia teoria sobre això —digué—. Em penso que era un d’aquests… casos especials… Però és difícil de dir…
Va començar a xuclar de nou la pipa sense exposar-nos la seva teoria. L’oncle em va veure badant i em va dir:
—Vaja, així que s’ha acabat el teu vell amic; serà una mala notícia per a tu.
—Qui? —vaig dir.
—El pare Flynn
—És mort?
—Ara ens ho acaba de dir el senyor Cotter. Ha passat per davant de casa seva.
Sabia que m’observaven, o sigui que vaig continuar menjant com si la notícia no m’interessés. El meu oncle explicava al vell Cotter:
—El noi i ell eren molt amics. El vell li va ensenyar moltes coses, això compta; i diuen que li portava molta voluntat.
—Déu l’hagi perdonat —digué la tia devotament.
El vell Cotter em va mirar un moment. Vaig sentir que els seus ullets negres com grans de vidre m’examinaven, però no li vaig donar el gust d’aixecar la vista del plat. Va retornar a la seva pipa i finalment escopí rudement a l’engraellat.
—No m’agradaria que criatures meves —digué— tinguessin gaires tractes amb un home així.
—Què voleu dir, senyor Cotter? —preguntà la tia.
—El que vull dir és —digué el vell Cotter— que això és dolent per a les criatures. Tinc el criteri que un xiquet ha de córrer i jugar amb xiquets de la seva edat i no ser… No tinc raó, Jack?
—També ho tinc per principi —digué l’oncle—. Que aprengui a anar per les seves. Això és el que dic sempre a aquest rosa-creu: fes exercici. Ves, quan jo era un vailet, cada matí de la vida em banyava amb aigua freda, hivern i estiu. I encara em dura. La instrucció està molt bé i tot això… El senyor Cotter es podria menjar un tall d’aquella cuixa de be —afegí, adreçant-se a la meva tia.
—No, no, no pas per a mi —digué el vell Cotter.
La tia va portar la plàtera del viander i la va posar damunt de la taula.
—Però ¿per què penseu que no és bo per a les criatures, senyor Cotter? —va preguntar.
—És dolent per a les criatures —digué el vell Cotter— perquè tenen un cervell molt impressionable. Quan les criatures veuen coses d’aquestes, ¿sabeu?, això té un efecte…
Em vaig farcir la boca de farinetes de por de manifestar la meva ràbia. ¡Vell imbècil pesat de nas vermell!
Era tard quan em vaig adormir. Encara que estava enfadat amb el vell Cotter pel fet de tractar-me de criatura, em trencava el cap per extreure algun sentit de les seves frases incompletes. En la fosca de la meva cambra m’imaginava que veia altra vegada la cara grisa i feixuga del paralític. Em vaig tapar el cap amb les flassades i vaig provar de pensar en Nadal. Però la cara grisa encara em perseguia. Mormolava; i vaig comprendre que desitjava confessar alguna cosa. Vaig sentir que l’ànima se’m replegava cap a una regió plaent i viciosa; i allí de nou la vaig trobar esperant-me. Va començar a confessar-se amb mi amb veu mormolant i jo em preguntava per què somreia contínuament i per què els llavis estaven tan humits de salivera. Però després vaig recordar que era morta de paràlisi i vaig notar que jo també somreia feblement, com per absoldre el simoníac del seu pecat.
L’endemà al matí després d’esmorzar vaig baixar a veure la caseta de Great Britain Street. Era una botiga modesta, denominada vagament com a Draperia. La draperia consistia sobretot en peücs infantils i paraigües; i en dies normals hi acostumava a haver un anunci a l’aparador que deia: ES RENOVEN PARAIGÜES. Ara no es veia cap anunci perquè les portaleres estaven posades. Un pom amb crespons de dol estava lligat al picaporta amb una cinta. Dues dones pobres i un noi de telègrafs llegien la tarja clavada al crespó. Jo també m’hi vaig acostar i vaig llegir:
1 de juliol de 1895
El Rev. James Flynn (que ho fou de l’església
de Santa Caterina, Meath Street),
de seixanta-cinc anys.
R.I.P.
La lectura de la tarja em va convèncer que era mort i em vaig sentir torbat en descobrir que estava en tensió. Si no hagués estat mort hauria entrat a la cambreta fosca de darrere la botiga per trobar-lo assegut a la seva cadira de braços a la vora del foc, quasi ofegat dins el seu abric gruixut. Potser la tia m’hauria donat un paquet de «High Toast» per a ell i aquell obsequi l’hauria desvetllat del seu abaltiment estordit. Sempre era jo qui buidava el paquet a la seva capseta de rapè, ja que les mans li tremolaven massa i no li permetien de fer-ho sense escampar la meitat del rapè per terra. Fins i tot quan s’acostava al nas la mà grossa i tremolosa, petits núvols de pols se li esmunyien entre els dits i li queien a la pitrera de l’abric. Devien ser aquestes pluges constants de rapè les que donaven als seus antics vestits de capellà aquell aspecte verd descolorit, ja que el mocador vermell, ennegrit, com estava sempre, per les taques de rapè d’una setmana, amb el qual intentava espolsar-se les brossetes que havien caigut, era completament ineficaç.
Tenia ganes d’entrar i veure’l, però no vaig tenir el valor de trucar. Vaig allunyar-me a poc a poc pel costat del carrer on tocava el sol, tot llegint de passada els anuncis de teatre dels aparadors. Trobava estrany que ni jo ni aquell dia féssim cara de dol i em vaig enfadar i tot en descobrir en mi una sensació de llibertat com si la seva mort m’hagués alliberat d’alguna cosa. Em vaig sorprendre d’això perquè, com havia dit el meu oncle la nit abans, m’havia ensenyat moltes coses. Ell havia estudiat al Col·legi Irlandès de Roma i m’havia ensenyat a pronunciar el llatí correctament. Em contava històries de les catacumbes i de Napoleó Bonaparte, i m’explicava el significat de les diferents cerimònies de la missa i dels diferents ornaments que portava el sacerdot. A vegades s’havia entretingut a plantejar-me qüestions difícils, preguntant-me què s’havia de fer en determinades circumstàncies o si tals o tals pecats eren mortals o venials o simples faltes. Les seves preguntes em mostraven com eren de complexes i misterioses certes pràctiques de l’Església que jo sempre havia considerat uns actes d’allò més simples. Els deures del sacerdot pel que feia a l’Eucaristia i el secret de confessió em semblaven tan solemnes que m’admirava que algú hagués tingut mai el valor d’acceptar-los; i no em va sorprendre quan em va dir que els pares de l’Església havien escrit llibres tan gruixuts com la Guia Urbana de Correus amb lletres tan espesses com les notes oficials dels diaris, elucidava totes aquestes qüestions complicades. Sovint, quan hi pensava, no podia donar cap resposta o només una de poca-solta i vacil·lant i en sentir-la somreia i movia el cap dos o tres cops. A vegades em repassava les respostes de la missa que m’havia fet aprendre de memòria; i, mentre jo garlava, somreia pensívolament i movia el cap, tot ficant-se de tant en tant grans polzades de rapè a cada nariu alternativament. Quan somreia se li veien les dents grosses i descolorides i la llengua caiguda sobre el llavi inferior, un costum que m’havia fet sentir incòmode al començament de la nostra relació abans de conèixer-lo bé.
Tot caminant pel sol vaig recordar els mots del vell Cotter i intentava recordar què passava després al somni. Recordava que havia observat unes llargues cortines de vellut i un llum penjat de model antic. Tenia la impressió d’haver anat molt lluny, a un país on hi havia costums estranys… em feia l’efecte que a Pèrsia… Però no podia recordar el final del somni.
Al vespre la tia se’m va endur a visitar la casa del dol. Era després de la posta de sol; però els vidres de les finestres que donaven a l’oest reflectien l’or vell d’un gran banc de núvols. La Nannie ens va rebre al vestíbul; i, com que no hauria estat bé de parlar-li a crits, la tia li va donar la mà i prou. La vella va assenyalar cap a dalt interrogativament i, en fer-li que sí la meva tia, va començar a pujar penosament l’escala estreta davant nostre, amb el cap arrupit que amb prou feines sortia per damunt del nivell del passamà. Al primer replà es va aturar i ens va fer signes per animar-nos en direcció a la porta oberta de la cambra mortuòria. La tia va anar a dins i la vella, veient que jo no gosava entrar, va començar a fer-me més signes repetidament amb la mà.
Vaig entrar de puntetes. La cambra, a través dels extrems brodats de la cortina, traspuava la llum daurada del capvespre, en la qual els ciris semblaven flames minses i pàl·lides. L’havien posat a la caixa. La Nannie va prendre la iniciativa i tots tres ens vam agenollar als peus del llit. Jo feia veure que resava, però no em podia concentrar perquè els murmuris de les velles em distreien. Vaig notar amb quina poca traça s’havia cordat la faldilla per darrere i que tenia els talons de les seves botines de lona tots gastats d’un costat. Em va passar pel cap que el vell sacerdot somreia, ajagut a la caixa.
Però no. Quan ens vam alçar i ens vam acostar al capçal del llit vaig veure que no somreia. Jeia allí, solemne i recarregat, revestit com per a dir missa, amb les seves mans grosses sostenint balderament un calze. Feia una cara truculenta, grisa i massissa, de narius negres i cavernosos, i encerclada per una escassa tofa blanca. Se sentia una olor feixuga a la cambra: les flors.
Ens vam senyar i vam sortir. A la saleta de baix vam trobar l’Eliza asseguda amb la solemnitat del cas a la cadira de braços d’ell. Vaig anar d’esma a la meva cadira habitual del racó mentre la Nannie s’acostava al bufet i en treia una ampolla de xerès i unes copes de vi. Les va posar a la taula i ens va oferir una copeta de vi. Després, a indicació de la seva germana, va omplir les copes de xerès i ens les va passar. Va insistir que agafés secalls, però vaig dir que no perquè vaig pensar que faria massa soroll menjant-me’ls. Va semblar una mica decebuda del meu refús i se’n va anar silenciosament cap al sofà, on va seure al darrere de la seva germana. Ningú no parlava. Tots miràvem la buida llar de foc.
La tia es va esperar fins que l’Eliza féu un sospir i aleshores digué:
—En fi, se n’ha anat a un altre món millor.
L’Eliza sospirà novament i assentí amb una inclinació de cap. La tia va passar els dits pel peu de la copa de vi abans de xarrupar-ne una mica.
—I va ser una… dolça?
—Oh, sí senyora, molt dolça —digué l’Eliza—. Ni es va notar quan va fer el darrer alè. Va tenir una mort preciosa, gràcies a Déu.
—I totes les coses…?
—El pare O’Rourke va estar amb ell dijous i el va extremunciar i el va preparar, i tot.
—Així, ho sabia?
—Estava molt resignat.
—Se l’hi veu, molt resignat —digué la tia.
—Això va dir la dona que vam fer venir a rentar-lo. Va dir que semblava com si només dormís, de tan tranquil i resignat que es veia. Ningú no hauria dit que quedés tan bé mort.
—Sí, i tant —digué la tia.
Va xarrupar una altra mica de la copa i digué:
—Bé, senyoreta Flynn, de totes maneres ha de ser un gran consol per a vostès saber que han fet tot el que han pogut per ell. Totes dues s’han portat molt bé amb ell, s’ha de dir tot.
L’Eliza s’allisà el vestit per damunt dels genolls.
—Ah, pobre James! —va dir—. Déu sap que hem fet tot el que hem pogut, pobres com som… Vam mirar que no li faltés res mentre passava per això.
La Nannie havia repenjat el cap al coixí del sofà i semblava que estigués a punt d’adormir-se.
—I la Nannie, la pobra —digué l’Eliza, mirant-se-la—. Està esgotada. La feinada que vam tenir, ella i jo, fent venir la dona perquè el rentés i després amortallant-lo i després la caixa i després posant-nos d’acord per a la missa a la capella. Si no hagués estat pel pare O’Rourke, no sé com ens hauríem arreglat. Va ser ell qui ens va portar les flors i els dos candelers de la capella i va escriure l’esquela al Freeman’s General i es va encarregar de tots els papers per al cementiri i de l’assegurança del pobre James.
—Que amable, oi? —va dir la tia.
L’Eliza tancà els ulls i féu anar el cap lentament.
—Ah, no hi ha més amics que els vells amics —digué—, quan tot és dat i beneït, no hi ha amics que valguin.
—I tant, és veritat —digué la tia—. I estic segura que ara que ha anat a rebre el premi etern no s’oblidarà de vostès ni de la seva bondat amb ell.
—¡Ah, pobre James! —digué l’Eliza—. No va ser cap gran problema per a nosaltres. No se’l sentia pas més que ara per la casa. Però ara sé que se n’ha anat i tot això…
—És quan hagi passat tot que el trobareu a faltar —digué la tia.
—Ja ho sé —digué l’Eliza—. Ja no li portaré mai més la tassa de brou, ni vostè, senyora, li enviarà el rapè. ¡Ah, pobre James!
S’aturà com si combregués amb el passat i després digué perspicaçment:
—A veure, jo ja vaig notar que li passava alguna cosa estranya últimament. Sempre que li duia la sopa el trobava allí amb el breviari per terra, estirat a la cadira i amb la boca oberta.
Es plantà un dit al nas i arronsà el front; després continuà:
—Però estant així i tot anava dient que abans que s’acabés l’estiu sortiria i agafaria un cotxe un bon dia només per tornar a veure la casa vella on tots vam néixer allà baix a Irishtown, i que ens prendria a la Nannie i a mi. A veure si podíem trobar un d’aquests cotxes d’última moda que no fan soroll, que el pare O’Rourke li va dir, aquells amb rodes reumàtiques, que surten bé de preu per a tot lo dia, a cal Johny Rush —va dir—, allí passat el carrer, i sortiríem tots tres plegats un diumenge a la tarda. Ho tenia ficat al cap… ¡pobre James!
—Nostro Senyor l’hagi perdonat! —digué la tia.
L’Eliza es tragué el mocador i s’eixugà els ulls. Després se’l va tornar a posar a la butxaca i es va quedar mirant el buit engraellat sense parlar durant una estona.
—Va ser massa escrupolós sempre —digué—. Això dels deures sacerdotals era massa per a ell. I després es pot dir que la seva vida va ser una creu.
—Sí —va dir la tia—. Era un home desenganyat. Això es veia.
Un silenci es va apoderar de la saleta i, amb l’excusa d’això, em vaig acostar a la taula i vaig tastar el meu xerès i després vaig tornar silenciosament a la meva cadira del racó. L’Eliza semblava perduda en profundes cabòries. Vam esperar respectuosament que trenqués el silenci, i després d’una llarga pausa va dir lentament:
—Va ser aquell calze que va trencar… Allí va començar tot. És clar, van dir que està bé, que no hi havia res, vull dir. Però de totes maneres… Diuen que va ser culpa de l’escola. Però el pobre James va estar tan nerviós, ¡que Déu el perdoni!
—I va ser això? —digué la tia—. Jo havia sentit no sé què…
L’Eliza va fer que sí amb el cap.
—Això li va girar el cervell —digué—. Després d’això va començar a sentir-se deprimit, a no parlar amb ningú, a anar sol d’un costat a l’altre. Fins que una nit el buscaven perquè havia d’atendre algú i no el podien trobar enlloc. Van mirar més amunt i més avall i no en van trobar ni rastre enlloc. Fins que el sagristà va suggerir que miressin a la capella. I així van anar a buscar les claus i van obrir la capella, i el sagristà i el pare O’Rourke i un altre sacerdot que era allí van portar un llum per veure si el trobaven… ¿I on diríeu que era sinó allí, assegut tot sol enmig de la foscor del confessionari, ben despert i com si rigués baixet tot sol?
Es va aturar de sobte com si escoltés. Jo també vaig escoltar; però no se sentia cap soroll a la casa. I sabia que el vell sacerdot jeia immòbil al taüt tal com l’havíem vist, amb la solemnitat truculenta de la mort, i un calze vagant sobre el pit.
L’Eliza prosseguí:
—Ben despert i com si rigués tot sol… I, és clar, quan ho van veure, allò els va fer pensar que alguna cosa se li havia desmarxat…
© de la traducció, Joaquim Mallafrè