De bona llengua, de bon humor

De bona llengua, de bon humor és un recull d’articles de Joaquim Mallafrè recollits per Columna que tractaven qüestions de llengua i traducció. Havien estat publicats al Diari de Barcelona al llarg del 1991.

A Opció lingüística i opció política escriu sobre la diglòssia i l’estat de la llengua. A Pel·lícules, la interferència de la traducció castellana a l’hora de triar els títols en català. I a Estar + gerundi adreça la interferència en l’ús d’aquesta perífrasi.

A Stroligut, també hi podeu llegir la traducció de Joaquim Mallafrè de Les germanes, narració que enceta els Dublinesos de James Joyce.

✱ Més articles de llengua i català: Objecció de llengua de Murgades

Opció política i opció lingüística

No us vull cansar si repeteixo que la normativa no recull l’únic català possible, sinó l’intent —perfectible— de fixar una llengua unitària, capaç de transmissió i d’exportació. Si volem estudiar anglès, per exemple, trobem fàcilment una escola que ens diu: «Sí, senyor, passi que l’hi ensenyarem». No diuen: «Bé, veurà, hauríem d’aclarir quina varietat o quin dialecte en vol saber, perquè tot és anglès, sap? Prefereix la llengua del jovent o la dels adults? Vol acostar-se a la llengua dels clàssics o a la moderna? L’anglès que ara es parla? L’escrit? La llengua de la tècnica, la dels mitjans de comunicació, la dels argots? Anglès americà? Vol emigrar a Austràlia?» Tot això serà rellevant més tard. De moment volem un anglès «tot terreny», clarament establert, com qualsevol llengua assentada a l’escola, al món cultural i econòmic; política, en definitiva.

En el nostre cas la interferència lingüística ho fa tot més difícil. Si no es disposa d’una norma que es pot aplicar a diversos models, la pidginització provoca la degradació, si no la substitució, d’una llengua. El pidgin és un híbrid de dues llengües. És simplificat, pobre en quantitat i en qualitat, i no se sap que cap pidgin ocupi un lloc cultural rellevant, sigui propi de cap nació important ni, molt menys, poderosa. En molts casos el marc lingüístic és el de la llengua dominant. Però encara que aquesta s’incrusti en estructures autòctones, no per això n’augmenta la importància. Potser al cap d’uns segles, a través d’un creole, estructura més complexa, amb l’ajuda de la història, l’economia o el que sigui, arribarà a ser una llengua normal i normalitzada. Però, quina marrada i quins perills a canvi d’una hipotètica conjuntura favorable! És molt possible, perquè és més còmode, que els habitants d’un país b es passin a la llengua d’un país a, que ja coneixen per anys de domini. Naturalment, en aquest moment, quan s’escrigui en la llengua del país a es dirà que es fa cultura del país b, perquè ja no tindrà altra llengua. Hi haurà, però, país b quan faci cultura amb una llengua històricament aliena? El procés de cultura bilingüe, no serà més aviat un pas per a sotmetre el país b al país a i, per tant, a la llarga, només hi haurà una cultura, la del país a?

Els estudiosos anglesos que van donar a conèixer cultures de l’Índia, feien cultura anglesa o índia? Pearl S. Buck pertany a la literatura xinesa? Pot ser reivindicada per la cultura xinesa? I si un xinès escriu el mateix en anglès? Té importància parlar de cultures nacionals, o només s’ha de parlar de Cultura i prou? No hi ha llengües —i cultures— nacionals i/o territorials? Són preguntes que em faig honradament.

Ja sé que no es pot identificar cultura i llengua sense més ni més. Però, amb respecte per la possible legitimitat ètica de qualsevol opció, crec que en el cas que ens és més pròxim, darrere la idea de fer cultura catalana en espanyol hi ha la de considerar la catalana com una cultura espanyola. Darrere la idea que només es pot fer cultura catalana en català hi ha la d’una cultura independent. Amb solidaritat, amb connexions universals, amb gruix diferent, però amb veu pròpia. Potser cal assumir els punts de partida, les cartes amb què es juga, sense ambigüitats.

24 de maig 1991

Pel·lícules

La primera vegada que em va xocar la tendència a dependre d’una traducció castellana a l’hora de traduir un títol en català va ser amb Gone with the wind. Com que la pel·lícula era coneguda amb el nom de Lo que el viento se llevó, el meu admirat Jordi Arbonès no va tenir més remei que traduir la novel·la per Allò que el vent s’endugué, després de parlar-ne amb l’editorial, vacil·lar i pensar que al capdavall podia ser interpretat com un eco d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver. Però, desenganyem-nos, el motlle que pesava era el del títol espanyol, com va passar a l’hora de doblar la pel·lícula al català. Sense aquesta interferència se n’hauria dit, segurament, Endut pel vent, títol més àgil, lògic, que se’m va acudir espontàniament i que veig que, amb tota naturalitat, fa servir Pere Cullell en un article recent sobre la segona part de la pel·lícula.

En català, aquests allòs resulten feixucs a causa del lo «neutre», no del tot resolt per la normativa, del qual ja volen ser una traducció, no sempre encertada.

Però no s’acaba aquí la cosa, i la tendència a dependre de l’espanyol s’observa, en general, a l’hora de doblar la majoria de pel·lícules. Repasseu els diaris on figuri el títol de la versió original i en trobareu nombrosos exemples. Així, The dirty dozen els diaris on esdevé Els dotze del patíbul; Stranger when we met, Un estrany a la meva vida; Home from the hill, Amb ell va arribar l’escàndol; The burglars, El furor de la cobdícia; The deer hunter, El caçador; Love and Death, L’última nit de Boris Gruixenko o Of human bondage es transforma en Captiu del desig. A més de la duresa d’algunes construccions catalanes, la «servitud humana» a la versió espanyola hi és evident. No cal que us en digui el títol; estic segur que els endevinareu tots. No és el títol original anglès el que ha inspirat la traducció.

Potser en algun cas de molt d’èxit, si en català resulta convincent, es pot justificar alguna d’aquestes solucions. Però diria que sempre com a cas particular i no com a tendència o habitud automàtica.

Si hem de ser justos, cal dir que observem una certa rectificació d’aquest costum: Africa screams va ser traduïda per Des d’Àfrica ens arriben els brams, potser un títol massa llarg, però que, almenys, té en compte l’anglès. En castellà es deia Las minas del rei Salmonete, i recollia el to de paròdia que Bud Abbot presenta i Lou Costello feien de Les mines del rei Salomó (King Solomon’s mines és un títol que no té problemes). En català, Les mines del rei Moll o el rei Roger no haurien estat convincents. Les mines del rei Semalot potser haurien resultat viables, però el calc continua existint i, a més, algú podria interpretar-ho com una versió més atrevida que no és.

Parlant seriosament. La ciocciara encara es deia Dues dones a la pel·lícula, però La Camperola a la sèrie. No han traduït Plaza suite per Això del matrimoni, sinó per Suite Hotel Plaza (?); Carry on cruising, amb inventiva autòctona, per Renoi, quin creuer! Em permeto encoratjar aquests signes d’iniciativa traductora. Ara que Ingmar Bergman torna a la pantalla m’agradaria veure que les Maduixes de bosc, encara que silvestres, no se m’han tornat salvatges.

4 d’octubre de 1991

Estar + gerundi

A la pregunta Què fa el pare?, de les respostes: 1) Dorm, 2) Està dormint, 3) *Fa, 4) Va fent, 5) Camina, 6) Va caminant, la 3 no és viable, generalment. El sentit de 5 i 6 és diferent, i no sempre pel contrast perfectiu-imperfectiu; el pare de 5 té més bones cames. Però parlar d’ANAR + gerundi, forma menys sospitosa, i em cenyiré a ESTAR + gerundi en present. (Recordo només que el valor perfectiu-imperfectiu del passat compta amb sengles formes simples, o que no marco oposicions com Quan arribaràs, soparem/estarem sopant).

J. M. Espinàs («Avui», 25-10-91) voldria saber per què són suspectes frases com les de l’exemple 2 («vaig intentar que em convencessin per què havíem de dir canta no està cantant»). Si puc ser útil, m’agradaria dir-ne alguna cosa.

—S’ha escrit que en català la forma simple expressa l’acte duratiu, i només l’habitual, i així s’ha practicat tradicionalment. La resposta 1 és normal que es refereixi al mateix moment de la migdiada. Està dormint és també legítima, però perquè expressi un aspecte diferent, sinó per un èmfasi especial que vol subratllar l’aspecte duratiu. Quan preguntem Què fa el nen?, les respostes Juga/Canta/Menja/Salta són normals i suficients per al mateix moment en què es parla. I la pregunta es pot referir tant a ara com a cada dia. Depèn del context i no de la forma. L’ús encara és ben viu amb subjecte inanimat: Sents com cruixen les bigues?

—Per això, tant Fabra com Badia com Ruaix han admès el valor duratiu d’ESTAR + gerundi, però limitant-los als casos en què es vol subratllar la duració i la reiteració.

—No tenim la distinció anglesa entre formes simples i contínues amb TO BE + gerundi, que se’ns ha encomanat en català, directament o a través del castellà, per la via de les traduccions, escolars o, sobretot, de notícies d’agència en anglès. Tinc indicis que la influència es podria datar comprovant revistes de diverses èpoques.

—Un amic pot telefonar a l’hora de dinar i preguntar: Estàs dinant? Però sospito que la influència anglesa n’ha augmentat la freqüència. (Que) dines? és ben genuí i ningú, en català, no pensarà que telefonen a les tres per preguntar-nos si dinem cada dia. I, potser seria millor, (Que) dinaves/treballaves? referint-se a quan ha trucat, o (Que) dormies? si triguem a respondre. És clar que no podem contestar res si dormim. (Et desperto? i T’estic despertant? ens portarien massa lluny, i això només vol ser una nota.)

—Finalment, els autors que en parlen desaconsellen o prohibeixen l’ús d’ESTAR + gerundi amb verbs de moviment. Estar caminant/ corrent/ movent-se no seria correcte. (Estar estant, encara menys.) No és sempre clar, però sembla que l’estabilitat, pròpia del verb estar, perdura en la perífrasi i no és compatible amb el moviment. (D’Espinàs vaig aprendre un bon exemple sobre estar/ser al lavabo, en els sentits respectius de treballar-hi —estabilitat laboral, doncs— i d’utilitzar-lo en un moment determinat.)

Per tot plegat evito ESTAR + gerundi, si no estic segur de fer servir la construcció com cal. La construcció pot ser correcta. Però no pas per una qüestió de lògica forana, que per altra banda ni es planteja molta gent que es deixa porta mimèticament per la interferència.

15 de novembre de 1991