Una Cleo (bosqueig d’una novel·la) – Jeroni Zanné

Una Cleo és una «femme fatale» i un conte típicament decadentista de l’escriptor modernista i parnassià Jeroni Zanné. Es va publicar el 1903 a Joventut.

A Stroligut en podeu llegir la versió enllestida pel mateix Zanné uns anys després i recollida per Llorenç Soldevila. Una Cleo es caracteritza per la violència, l’afany de provocació, l’amoralitat i les fogonades de classicisme.

////Més Zanné: El soldà fidel i Súcube

Una Cleo (bosqueig d’una novel·la)

I

La petita ciutat de Vallfonda (Bisbat, Institut provincial de segona ensenyança, Audiència, Comandància militar, etc.) era un terreny admirable per al conreu de la malaltia estranya i odiosa que els anglesos anomenen spleen.

Els edificis (quasi tots aixecats en el segle XVIII i començaments del XIX) donaven una pobra idea del gust artístic dels arquitectes de Vallfonda. A la ciutat hi havia dos casinos amb lleig moblatge, bruts cortinatges i mossos tristos i de rostres famolencs, a on a les tardes i nits, al tresillo, al solo o al burro, jugaven quelcom de llurs rendes els més grassos i rics propietaris de Vallfonda. Els presidents successius dels casinos mai havien volgut biblioteques. En canvi, a cada un d’ells, dugues velles taules de billar lluïen llurs draps verds descolorits, plens de sargits, per on lliscaven les boles de vori, empeses pels militars i empleats civils; puix els propietaris, bressats per una vida placèvola de quietud i de repòs, odiaven els exercicis corporals i tot el que pogués contribuir a treure’ls de llur ensopiment físic, moral i intel·lectual. No hauria afirmat Aristòtil, contemplant-los, que la vida consisteix en el moviment.

La Seu, majestuosa construcció gòtica, era l’única nota artística de la ciutat. Sa massa colossal dominava triomfalment les lletgeses dels terrats nous i de les velles teulades; ses campanes, de sons cristal·lins les unes i de veus severes les altres, llançaven càntics vibrants i joiosos de festa, i tristos planys funeraris. En aquests moments la ciutat s’alegrava o s’endolava. I quan les vibracions es perdien al lluny, pel cantó del mar o de les muntanyes segons el vent, el silenci i l’ensopiment s’estenien de nou més dominants i opressors que mai per damunt de Vallfonda.

Els carrers eren estrets i torts quasi tots, formant foscos i bruts laberintes, desnivellats, empedrats amb grossos palets de riera, que pujaven i baixaven bruscament, desenrotllant corbes inversemblants i rectes dubtoses. Al pas d’algun foraster (comissionista de vins o pagès dels voltants) s’obrien petites finestres sense flors i sens aucells, i noies esgrogueïdes, lleganyoses i mal pentinades, ensenyaven llurs rostres tafaners, moltes vegades encara sense rentar, sorpreses que algun ser vivent s’embranqués per aquells barris humits i tristos. Els fadrins esclopers, espardenyers o boters suspenien llurs cançons castellanes per a observar també l’intrús invasor de llurs dominis.

En el passeig principal de la ciutat, ombrejat per plàtans esquifits, s’oïa de tant en tant el sotrac d’algun carruatge antic, o les petjades solemnes d’algun noble vell sec i altívol, mirant amb aire despreciatiu els treballadors, i amb ulls carinyosos les criades de servei guapetes, joves i plenes.

Però els diumenges, en sortir de l’ofici, s’omplia el passeig d’una munió de senyoretes, de gomosos, militars, concos i mamás complacentes i grosses. Un xerroteig alegre s’elevava vers el fullatge dels plàtans, mesclant-se amb el dolç llenguatge dels aucells.

Els militars (primers i segons tinents) feien l’aleta a les més riques senyoretes de Vallfonda. Aquestes se’ls escoltaven amables, ensenyant-los-hi les dents, jugant amb vanos i ombrel·les, arrebossant-se els llargs vestits, i responent en dubtós castellà a les galanteries que tan dolçament rebien llurs orelles. Es feien i desfeien casaments, es murmurava de tot i de tothom, es descobrien secrets, s’exhibien misèries i debilitats.

Sens aquell parell d’hores d’expansió els diumenges, la ciutat hauria semblat un cementiri. Però a un quart de dugues, ja els carrers esdevenien tristíssims, d’un ensopiment aclaparador. Els nobles feien la sesta, els comerciants i propietaris se n’anaven als casinos, els menestrals als cafès, els obrers a les tavernes, els sarauistes al ball de la raval, i els troneres a un mal cafè concert que hi havia al carrer de Marina, on el rebuig de la capital cantava cançons bestials i lluïa rostres enfarinats, formes postisses i trajos descolorits, d’un luxe pobre i desconsolador.

La naturalesa era digna de Vallfonda. Camps coberts d’algunes tires de conreu, pelades muntanyes amb set o vuit chalets de mal gust, una riera seca quasi tot l’any, i alguns pins migrats, constituïen totes les belleses naturals.

Tan sols el mar, el bell mar Mediterrani, transformant successivament les grisenques notes del matí en tons encesos d’or i d’argent, en coloracions blaves, fortes i lluminoses, en tristos i nacrades resplendors capvesprals, i en negrors nocturnes i fosforescentes, cantava al peu de la ciutat melodies placèvoles i suaus, o violents himnes de tempesta.

II

En el casino El Recreo de las Familias (era a l’estiu, un diumenge a la nit) jugaven als escacs el primer tinent d’infanteria don Aurelio Fernández de Rebolledo i l’actuari don Josep Pau Golorons. Aquest senyor es veia un xic apurat: una jugada de cavall hàbilment preparada pel seu enemic, el col·locava en situació desfavorable. El vell actuari s’eixugava el front, es treia i es posava les ulleres, i suava d’angúnia.

Els presents profetitzaven en alta veu la victòria del tinent, amb gran mortificació de don Josep. De tant en tant trencava el silenci alguna veu eixida de la sala de joc cridant triomfalment: «cap i cua!». S’oïen també crits de «burro!», «bola!», «cau!».

Don Josep perdia el seny, sentia basqueig… —Jaque mate! —digué de prompte en Fernández, i l’actuari, malhumorat, s’alçà barbotejant paraules confoses i amenaces de futures venjances, mentre els concurrents se n’anaven també, comentant la derrota de l’actuari.

En Fernández restà sol davant dels reis, reines, cavalls, alfils, torres i peons, barrejats i caiguts sobre el camp de batalla. Sentia el monòton aclaparament de la ciutat apoderant-se de nou del seu esperit. Les velles parets del casino li semblava que volien esclafar-lo, els mossos li eren odiosos, els socis encara més. Les senyoretes l’embafaven amb llurs manyagueries estudiades i ridícules. Els paisatges i els encontorns de Vallfonda els trobava d’una lletgesa insofrible: —Qué vida! —murmurava—. Me voy a volver idiota! Este pais es la mar de tonto! Vaya unos memos!—. I badallant, agafava i deixava els diaris de la població La Voz de la Propiedad i El Eco Comercial, plens de tafaneries (Gacetilla) i d’articles polítics, filosòfics, sociològics i artístics.

La Voz de la Propiedad portava un article de fons del jove advocat i propietari Papitu Comas (José M. Comas y Coll) enaltint la memòria d’en Cánovas i profetitzant la ruïna de les modernes societats a causa de les vagues de treballadors, de les novel·les d’en Zola i de les exagerades teories individualistes de l’Ibsen, ese oso boreal que ha caído sobre nosotros con la pesadez característica de los esquimales.

El Eco Comercial no era menys interessant. S’hi llegia un article crític de don Josep Pau Golorans (el primer filharmònic de Vallfonda) atacant el género chico, recordant l’època d’or de la música (o sigui el temps de l’Arrieta, en Barbieri i en Gaztambide), i afirmant que l’art musical d’Espanya caminava vers una innegable decadència.

En Fernández, fastiguejat de tanta bestiesa (per altra banda tant, se li’n donaven les vagues, en Zola i l’Ibsen com l’època d’or de la música a Espanya) pagà son cafè i sortí del casino, desitjós de donar un tomb pel moll.

En posar el peu al carrer topà amb en Papitu Comas, l’autor de l’article sociològic, que gairebé corria.

—‚A dónde vas, Pepe?
—Vine, noi! Una Cleo, una Cleo!
—¿Qué quieres decir?
—Que ha arribat una francesa al cafè concert, que da el opio. Fa dugues nits que canta! Anem-hi! Veuràs qué tipo!
—Gracias a Dios! A ver si al fin nos divertimos un poco!

I els dos joves se n’anaren travessant foscos carrerons, al passeig de Marina, entrant a dins d’un cafetí que tenia per títol La Belle Parisienne.

III

Una boira atapeïda surava mandrosament, agombolant-se en el sostre baix del cafetí: boira formada amb el fum del tabac, amb les bravades dels licors, amb la respiració afadigada d’un públic encès per violentes flamarades de luxúria.

Damunt d’un petit escenari (la decoració representava un temple grec) ballava acompanyada per un pianista tísic que teclejava quadrille sobre un piano desafinat, una xicota d’uns divuit anys, plena i esvelta, de bellesa estranya i corprenedora. Tenia els cabells rojos, d’una rojor ardenta i llum lluminosa, de tons calents, pentinats en forma de bandeaux plats, amb clenxa al mig, a la Cleo de Mèrode. Sobre el fons blanquinós de la decoració, els cabells de la ballarina resplendien amb estranyes coloracions metàl·liques, irradiant ones de sensualitats refinades, de goigs no somniats, de perversions i de vicis malaltissos i delirants.

El front era d’una puresa exquisida, blanc, llis i setinat. Els ulls verds, d’una verdor extraordinària i profonda, tenien quelcom de l’encís dels mars, quelcom de la buidor atraienta dels abims, quelcom dels terribles esguards dels grans serpents. A voltes eren freds, a voltes d’una alegria eixelebrada, d’una crudel malícia o d’una voluptat brutal. Eren uns ulls irresistibles: marejaven, llançaven foc, s’endolcien; i les celles, també molt roges, dibuixaven sobre els ulls dos arcs admirables i purs. El nas era recte, aristocràtic, desdenyós i burleta. I la boca, de llavis prims i vermells, revelava un caràcter sencer i dominador, deixant veure, al obrir-se, unes dents blanques i petites, un xic punxegudes, felines. I tot això sobre un oval blanc i perfecte.

El cos esplèndid, cobert de roba vermella, recordava, movent-se, les flexibles i suaus inclinacions de les palmeres, els salts dels tigres, el monòton gronxoleig de les aigües tranquil·les: però quan amb ses mans enguantades la ballarina removia ses faldilles i enagos planxats, s’agitava un furiós onatge de colors blancs i vermells, d’on eixien orgulloses, arrodonides, cobertes de mitges negres, les opulentes cames, elevant-se triomfals sobre el públic, que, semblant a un eixam de feres, bramulava, a punt de llançar-se sobre la presa.

Al acabar el ball esclatà un clamoreig eixordador, un bram formidable de desitjos retinguts, barrejant-se amb una tempesta de frenètics picaments de mans.

IV

Dugues setmanes feia que havia arribat la ballarina quan tingué lloc en el casino El Recreo de las Familias una d’aquelles festes carrinclones que de molts anys ençà omplien de joia els habitants de Vallfonda.

Entre els concurrents a la festa s’havia repartit el següent:

Ademés ja se sabia que, en obsequio al bello sexo, la fiesta terminaría con un lucido baile de sociedad. A la festa hi assistia lo bo i mellor de Vallfonda. Don Josep Pau Golorons, sa esposa i ses filles, els militars francs de servei, el jove i eloqüent Papitu Comas, el quefe de la guarda civil, el jutge de primera instància. El nombre de senyoretes era extraordinari. Seien en dos rengles de cadires arrambats a les parets de la sala de festes, habitació llargueruda i un xic estreta, amb un balcó que menava a un terrat esquifit, adornat amb hortènsies, dàlies i clavellines, vorejat per una baraneta de tres pams i mig. Per damunt s’estenia la nit, una tèbia i perfumada nit d’estiu. Milers d’estels parpellejaven. Un alè de nocturna poesia flotava per l’espai.

A dins del casino la gentada augmentava. Els mossos suaven, carregats amb safates cobertes de begudes refrigerants. Darrere del taulell, el conserje renegava. El vocal de torn va cridar-lo a l’ordre Els gomosos s’arreglaven les corbates, estirant-se les armilles, procurant col·locar-se davant d’uns miralls entelats que cobrien les parets, per a observar si llurs clenxes conservaven amb tota exactitud la línia recta. El més commogut de tots era el jove poeta Llopis i Rossell. Alt, escardalenc, barbamec, amb uns ullets blaus i molls que pampallugaven i amb un nas llarg i punxegut, estrenyia febrosenc un paper enrotllat: era la poesia que devia llegir. Quatre mesos havia passat confeccionant-la: a la fi veuria premiats sos treballs i sa constància.

En la sala de festes un minyó espolsava el piano; els músics afinaven; el vocal de torn se’ls hi acostà; el mestre Sánchez alçà la batuta i s’estremí el casino: un espetec eixordador vibrà barbrement. Les primeres columnes de la sala trontollaren. La riuada de sons metàl·lics, sens estroncar-se, fugia pels balcons oberts, esvaint-se entre les tebiors d’aquella perfumada nit d’estiu. Era una fantasia dels Hugonots, arreglada pel mestre Sánchez.

Després, les senyoretes Pla i Bosch se dirigiren al piano. La senyoreta Pla era morena, baixeta, amb ulls negres i grossos, extraordinàriament expressius, i llavis d’un color vermell molt encès que somreien amb malícia. La senyoreta Bosch era rossa, alta i prima. Anava molt elegant (havia estat una vegada a París) i desprenia un fort perfum de vainilla. Les dues senyoretes, acompanyades respectivament per en Papitu Comas i un segon tinent andalús, s’assegueren davant del piano. Al acabar-se el vals (el vals era de Strauss) foren molt aplaudides. Recollint-se els vestits i saludant amb amabilitat, s’alçaren dels tamborets.

Una figura esblaimada es dibuixà tot seguit al costat del piano, brandant amb sa mà dreta un paper enrotllat. Amb veu prima, en Llopis i Rossell començà a llegir:

La poesia continuava en aquest to xardorós i vibrant: la tornada es repetia tretze vegades. Al acabar-se, les noies sospiraren com si es lliuressin d’un mal somni, però els joves s’alçaren picant de mans. S’oïren crits de ¡Viva la República!

—Caps calents —murmurà don Josep Pau Golorons.
—¡Fuera! —cridà, roig de ràbia, el tinent Fernández de Rebolledo— ¡Fuera!
—¡Viva la Revolución! —respongueren els joves.

En Llopis i Rossell s’amagà a correcuita. S’alçaren bastons i sabres. Les senyoretes xisclaven. Aquella festa tan artísticament començada acabaria amb sang? No: en Papitu Comas interposà sa preuada influència, Persuadí l’un, convencé l’altre: se dirigí als més exaltats amb veu vibranta d’emoció, recordant-els-hi llurs famílies. Recomanà prudència als militars, sang freda als republicans, i féu comprendre al jutge la inoportunitat d’empresonar al desditxat poeta i aquella nit se guanyà la presidència del casino en les pròximes eleccions.

La segona part del programa fou més tranquil·la, i a l’acabar, s’arraconaren les cadires: havia arribat el desitjat moment. Començà el primer vals. En Papitu ballava amb la noia Pla, la moreneta; el tinent Rebolledo amb la filla gran de don Josep Pau Golorons; el poeta humorístic Surinyach amb la senyoreta Bosch. Començà a aixecar-se una espessa polseguera de la catifa. Les noies suaven, la pols d’arròs desapareixia, fosa per la humitat de les galtes. El pentinat de la filla de don Josep se desfeia, i el tinent l’acompanyà al costat de sa mare, que, tot rondinant, li arreglà el monyo.

Don Josep Pau Golorons, voltat de respectables comerciants i propietaris, cridava amb veu commoguda:
—Això són festes! Això sí que és motiu de joia per als bons pares! Aqui, lluny del vici, les nostres filles, honestes i innocents, se diverteixen! Les festes tranquil·les que els nostres pares ens llegaren, nosaltres les llegarem a nostres fills, perquè no són indecentes com aqulles disbauxes que se celebren en el cafetí d’en Pep Pons…

Don Josep no pogué acabar: en aquell mateix moment entrava la Cleo, la ballarina, amb son oval blanquíssim i pur, coronat de cabell roig, amb sos ulls verds i sos llavis de foc.

—A fora la bagassa! —bramulà el vell actuari, mentre els balladors s’aturaven i els músics deixaven de tocar—. A fora, mala bruixa, gavatxa, bacona! Torna-te’n a París, que aquí no et volem!

La Cleo rigué eixelebradament. S’alçà el vestit: sa cama s’elevà per damunt de son cap. Son gesto de cancaniste féu esclatar furiosament la indignació de les senyores. Sols s’oïren crits, amenaces, exclamacions. La Cleo fugí. El ball s’acabà, però no l’esvalot.

—Massa barra!
—Bona pell!
—Per què haurà vingut?
—A quins temps hem arribat!
—Qui l’hagi feta venir serà expulsat del casino! —barbotejava el vocal de torn.
—Quina cama! —sospirava el poeta Llopis i Rossell—. Quina cama!

I aixís s’acabà la festa.

V

La Cleo arribà al cafetí d’en Pons rient com una boja. Explicà al cafeter l’efecte de la seva entrada al casino, la indignació de les senyores i els crits de don Josep. En Pep s’apretava el ventre, rient també com ella.

—Bona l’has feta xicota! Si es sapigués que en Rebolledo t’havia donada la invitació, pobre d’ell!
—En Rebolledo desitjava escandalitzar els senyors d’aquí. Però ningú ho sabrà si vós no ho dieu.
—No tinguis por.
—I ara doneu-me la clau, mon vieux. Tinc son i avui dormo sola.
—Aquí la tens.
—Merci. Dormiu de gust.
—Fes lo mateix.

La Cleo se n’anà cap a una casa vella que en Pep Pons tenia a cinc portes del cafè. Encengué un misto, pujà l’escala, obrí una porta qual pany grinyolà tristament, i travessant dugues saletes, se trobà dins d’un quartet empaperat de color blau clar. El paper queia a trossos. La humitat traspuava arreu, enfosquint-lo. El moblatge es composava d’un gran llit de matrimoni amb un pavelló color de porpra, mitja dotzena de cadires de Viena (n’hi havia dugues de coixes), un armariet de noguera, un banc amb un rentamans i una tauleta de nit. El boudoir de la ballarina era ben pobre.

La Cleo apagà el llum, obrí un balcó. El rellotge de la Seu sonà trist i a compàs. Eren les dugues del matí. La Cleo mirà enlaire. Les estrelles parpellejaven encara en el cel fosc. Un penell rondinà. Veus perdudes del moll, crits ofegats, suraven per l’atmosfera: de cop oí una veu propera i rogallosa, al peu del balcó:
—Noia: vols que pugi? Porto quartos! —I el borratxo remenava la butxaca de son pantaló.
—Passa de llarg, gandul!

Una pedra llançada amb força brunzí arran dels rojos cabells de la Cleo, petant un vidre. La Cleo xisclà, el borratxo fugí, i per la cantonada llunyana aparegué un fanal.

Després d’haver tancat el balcó, la francesa s’ajegué sobre el llit. El sommier cruixí al rebre el pes de son cos esplèndid. Amb les mans sota el cap i els ulls fits en el pavelló color de porpra, inconscienta i somniosa, la Cleo evocà records de sa infantesa.

Evocà els jocs entorn dels pallers amb els ànecs i les gallines; els passeigs sota les albes que ombrejaven el riu (el Rose), amb llurs fulles verdes i argentades; les corredisses dels moltons esquerps; els lladrucs dels gossos. I ho veia tot tan clar com en el més clar dels somnis. Recordà la mort de sos pares, pagesos vells i pobres, i es vegé sola: recordà una tia sorda i malcarada que la recollí. I li vingueren a la memòria els maltractes d’aquella donota; els cops de puny sobre sa esquena, una esquena tendra i suau; les plantofades que tan sovint enrogien ses galtes, unes galtes plenes i molsudes.

Després vingué l’aparició idíl·lica de les primeres il·lusions: en son capet niaren els primers desitjos envers una joia paradisíaca que ella creia filla de la verdor dels arbres, de la blavor del cel i de la bondat dels homes.

A quinze anys era deliciosa. A quinze anys i mig, un vell pastor la forçà, bestial. No li valgueren crits ni plors.

A setze anys se trobava allotjada en una casa de prostitució de Marsella. Allà hi conegué totes les misèries de la vida, totes les vileses, totes les infàmies dels homes. Si en conegué, de mariners italians, sensuals i ferotges, de pagesos provençals, grassos i alegres, d’artistes de cafè concert, de viatjants de comerç, de carboners del moll!

Fugi més tard amb un pierrot tísic, i esdevingué cancaniste. Abandonà el pierrot per un comissari de policia, a n’aquest per un pianista de cafè. A la fi es proposà viure sola. Se n’anà a Barcelona: a l’Eden-Concert fou aclamada. Son cabell roig, ses formes magnífiques, la blancor rosada de ses carns li feren guanyar molts diners. Però tot s’ho gastava, mai tenia un cèntim.

Un jorn, al acabar son can-can, un home petit i gras se li acostà fent-li proposicions per a ballar a Vallfonda. La Cleo, per un estrany capritxo, acceptà. I a la nit següent, la Cleo dormí en el gran llit cobert pel pavelló color de porpra, que el vell cafeter tenia a disposició de danseuses i chanteuses en son casalot del passeig de Marina.

---

La Cleo era una xicota desvergonyida, malparlada. Fumava, bevia rom i ginebra. Però quan volia, a son encís natural, al perfum de carn que son cos de deessa exhalava, hi unia l’encisera gràcia de la parisenca i la ubriagadora passió de la siciliana. Era humil i falsa com la dona d’Orient, freda i calmosa com l’anglesa. Un xic menys de bohèmia, i la Cleo, per sa bellesa i son enginy, hauria arribat molt lluny. Però a divuit anys ja no se sentia amb prou forces per aixecar-se del fangueig a on xipollejava.

---

La Cleo, vestida, dormia. Les primeres clarors de l’auba entraren poc a poc en son quartet. Les estrelles s’havien esborrat. Un pardal se deturà sobre la barana del balcó, movent son capet amb orgull. Del moll arribaven veus més clares. La sirena d’un vapor xiulà. El dia vingué lluminós. I quan la Cleo obrí els ulls, al rellotge de la Seu sonaren les onze.

VI

Tots els dijous, a les tres de la tarda, se celebraven reunions de senyores a casa de don Josep Pau Golorons. Donya Esperança, l’esposa de l’actuari, dirigia la conversa. S’enraonava de vestits, de criades, de criatures i de trapasseries. L’arribada del periòdic El Eco de la Moda era saludada com l’aparició d’una bona nova consoladora i benèfica, com un do que la gran ciutat concedia a les pobres dones de les capitals petites. Després se relataven malifetes de dides i criades. N’hi havia de terribles. L’una s’entenia amb l’amo; l’altra, cada nit sortia amb un sergent d’enginyers; l’altra robava mocadors de butxaca; l’altra era bruta i malparlada; l’altra es perfumava i vestia amb elegància. Era qüestió de no acabar mai.

Al cap d’una estona la conversa variava.

—El meu nen té la verola borda.
—La meva Luisita s’ha fet un trenc.
—L’Enriquet ja va a estudi.
—Avui he purgat a n’en Paquitu. Tot plegat res: un enfitorum de carmetlos.
—La nena de vostè és molt mona…
—Aixís ho diuen, però no n’hi ha per a tant…

I a la fi, les senyores se trobaven a gust. Començaven les trapasseries. Tothom rebia. No es podia moure un peu a la ciutat sense els corresponents comentaris. I aixís passaven les setmanes. Les trapasseries eren sempre les mateixes: sols variaven les persones.

El dijous següent als memorables aconteixements del casino, se reuniren a casa de don Josep, sota la presidència de donya Esperança, les senyores més distingides de Vallfonda: l’esposa del jutge, una malaguenya morena i biliosa; la senyora Pla, donya Emilia Bosch, la generala i la muller del registrador de la propietat.

A un cantó de la sala, les senyoretes no garlaven alegrement com altres jorns. L’objecte de llur conversa eren quasi sempre els sabres i els pantalons vermells. De tant en tant tocaven el piano o bé cantaven cançonetes d’en Tosti. Ademés de les filles de don Josep, Teresita, Lolita i Conchita, hi havia les senyoretes Pla i Bosch, heroi- nes de la festa passada, que fingien grans aficions musicals; la filla del jutge, i una cosina de les noies de la casa.

Mes, per l’atmosfera del saló, surava quelcom d’estrany aquella tarda. Les noies se miraven, amb malícia i signes expressius recordaven el gest superb de la ballarina. A la Consuelo Bosch se li escapava el riure. Lo que sentia era no ésser tan ben feta com aquella donota.

—El cancan és molt bonic —deia—: l’he vist ballar a París.

La filla del jutge explicava a mitja veu que més li agradaven les seguidillas i malagueñas.

—Ezo —afegia— ze ha de ve en mi tierra. Aquí la mujere no tienen arma. Vale ma la grasia gitana de una andalusa que la güena forma de toa la francesa y de toa la catalana…

La senyoreta Pla va intervenir. Però no tenia ganes de disputar. Aquell malestar indefinible la corprenia també. Les noies callaren.

Llavors s’oí el murmuri de les senyores.

—Noies —digué donya Esperança—, aneu al jardí.

Les noies se n’anaren, i un silenci solemnial regnà a la sala. Donya Esperança es mossegava els llavis. A la fi rompé el silenci.

—S’havien vist coses grans a Vallfonda, però com la de l’altra nit, cap. Allò devia ésser cosa dels militarots. La falta de creences ho porta. Creguin-me, senyores: hem arribat a una situació que no sé com ne sortirem. Lo que passa aquí és escandalós de debò.

Les senyores callaren, abaixant el cap. Res s’hi podia fer! Donya Esperança sospirava. Però don Josep, que entrà a saludar les senyores, se mostrava ara més transigent que al casino.

—Coses de la joventut —deia—. Ja se sap que aquestes dones no són exemples vivents de moral. Però al món hi ha d’haver gent de tota mena.

Donya Esperança, gelosa del bon nom de Vallfonda, patia horriblement. Se sentia ofesa a la vegada com a esposa i com a patriota. A on anirien a parar?

Mentrestant, don Josep continuava disculpant la ballarina.

—Aquestes xicotes —deia— són verdaders caps buits. No tenen cervell. Lo que ha fet no passa d’ésser una criaturada.

Donya Esperança se’l mirà fit a fit. Don Josep tremolà, recordant el geni de la seva dona. Les senyores comprengueren que destorbaven. Cridaren les noies, que reien al jardí. Una fresca alenada de joventut i de perfums penetrà amb elles al saló.

I quan a la fi don Josep i donya Esperança quedaren sols, el primer semblava un anyellet a punt de caure a les urpes d’un lleó feréstec.

La tarda se n’anava. El sol desapareixia majestuosament. L’encesa capvesprada tenyia el jardí amb fortes coloracions. Els aucells cantaven esbojarrats, ratllant l’espai cobert de núvols il·luminats per un color roig fortíssim. Una polsina daurada es gronxava suau per damunt dels fullatges. L’aigua d’un petit brollador cantava amb tristesa.

A dins del salonet l’ombra i el silenci augmentaven. Don Josep no sabia què fer. Mirava els mobles, antigues cadires de molles amb assentos i espatllers de domàs verdós: mirava els cortinatges, els tapissos vermells. Després, sos ulls se fixaren sobre un retrat de son pare, com si cerqués socors davant de la tempesta propera.

—Escolta, Josep —digué de cop donya Esperança—: fa dos dies que no ets el mateix d’abans. No menges ni treballes. No sé on tens el cap. És a dir, massa que ho sé. Aquella maleïda t’ha embruixat. Si havies d’acabar aixís, no et calia fer el bèstia cridant en contra d’ella com vas fer al casino, fastigós! Digue’m: quan te costa, fins ara?
—Esperança, jo et juro que…
—No em vinguis amb mentides. Sé que ets un poca vergonya i un viciós. Bé ho sé prou que ahir a la nit no vas anar a cal jutge! A ne mi no m’enganyes! I com se’t deu rifar, la vacassa! Tan vell i tan boig!
—Esperança, jo…
—Calla! Tens sort que tenim filles. Si no fos aixís, ja t’hauria plantat!
—Creu-me, Esperança! No l’he vista més que al casino… Ahir vaig anar a cal jutge, t’ho juro! Pregunta-l’hi!
—Encara tens la poca vergonya d’enraonar! Sàpigues, doncs, que ara mateix la seva senyora m’ha dit que no et va veure. Ho tens entès?
—És que…
—Prou! Ja hem enraonat massa. D’avui endavant jo cobraré els comptes de l’escrivania. No vull que malmetis els dots de les teves filles!
—D’això te’n guardaràs prou! —crida don Josep, enfurismant-se de cop—. Sóc l’amo i faré lo que em dongui la gana!

I sortí del salonet tancant la porta d’una revolada. Donya Esperança caigué sobre el sofà, plorant. I ses tres filles vingueren a consolar-la.

VII

L’arribada a Vallfonda de la ballarina, que es feia anomenar Lea de Beaubois, però que en Papitu Comas havia batejat amb el nom de Cleo mercès a son pentinat, fou una revelació d’emocions noves, fou un daltabaix de creences, de teories, de virtuts domèstiques, de principis socials i polítics. Un malestar indefinible, una estranya frisança dominaren la ciutat. Des de les primeres autoritats civils i militars, des dels més rics i greixosos propietaris fins als mariners, treballadors i pagesos, tots passaren per La Belle Parisienne, oblidant llurs esposes, llurs fills, llurs negocis. L’esquifit ambient d’aquell centre tan petit s’eixamplava i creixia. Un vent de nous desitjos bufava sobre la ciutat. Els homes dormien neguitosos, somniant en les formes esplèndides de la ballarina i amb sos moviments insolents i provocatius. Les dones perdien la calma, odiaven llurs marits, veient-los a tota hora capficats, i sol·licitaven la intervenció del confés, intervenció ben inútil en aitals moments.

L’amo del cafetí, en Pep Pons, cada dia estava més content. —Si això dura —deia—, abans de tres mesos me retiro.

Però les principals víctimes de la Cleo foren en Rebolledo, en Papitu Comas, don Josep Pau Golorons, un capità de barco que es deia Ramon Mas, vell de seixanta anys, curt de gambals, vanitós i devot, i sobretot el subjecte conegut per en Toni Guerxo, tractant en porcs, l’home més lleig, més ric i més bèstia de Vallfonda.

En Toni era un ver monstre. Petit, horriblement gras i coix, tenia el llavi fes i ensenyava dugues dents enormes i corcades: ademés era guerxo de tots dos ulls.

En Fernández de Rebolledo descuidà les guàrdies, s’oblidà de sos devers militars: el coronel de son regiment, parent seu, patia d’angúnia amb aital conducta.

En Papitu va perdre el cap del tot, i un dia a l’acabar una demanda molt interessant, en lloc d’escriure al final:
En su virtud,
Al juzgado pido y suplico, posà
A la Cleo pido y suplico, error que li valgué una enèrgica protesta del procurador, enamorat també de la irresistible Cleo. I a La Voz de la Propiedad, amb gran escàndol de la gent de pes que encara conservava certa puresa de costums, aparegué un article firmat per José M. Comas y Coll, demostrant que l’art de la dansa (sobretot la dansa francesa) era molt superior al cante flamenc i que a les dones d’oval perfecte els hi esqueia millor els bandeaux plats que el pan y toros.

Don Josep Pau Golorons continuava barallant-se de dia i de nit amb sa muller. El pobre actuari havia perdut la memòria d’aital manera, que ja no recordava les hermoses fórmules curials: Por presentado y como se pide, En virtud de lo dispuesto por el Sr. Juez, No ha lugar, etc, etc, alarmant de debò a n’el mateix jutge.

El capità Ramon Mas retardava sa marxa tant com podia, i en Toni guerxo preparava quartos.

Després d’en Rebolledo, el més atrevit fou en Papitu. Se féu presentar a la Cleo per en Pep Pons, i aquella mateixa nit se n’anaren ambdós, després de sopar, a la casa vella que l’amo del cafetí havia posat a disposició de la ballarina.

Quan en Papitu va comprendre que si allò durava no tenia diners per a molt temps, tractà de fer el sonso, però al punt la Cleo, cobrint-lo d’injúries i de fastigosos renecs, l’engegà de casa seva. Al cap de pocs dies en Papitu tornà més humil i respectuós que mai: havia empenyat una vinya i portava quartos.

Alhora, la Cleo agafà don Josep Pau Golorons, menjant-se-li els seus estalvis i causant-li terribles disgustos domèstics que acabaren amb una demanda de divorci presentada per la vella senyora Golorons.

En Ramon Mas s’entengué més tard amb la Cleo, i una matinada, a les tres, quan la ballarina, després d’haver acompanyat el marí fins a la porta del carrer, volgué entornar-se’n a son pis, fou subjectada per en Toni Guerxo, que des de les deu rondava dessota el seu balcó dèbilment il·luminat, foll de violents desitjos i de bestial gelosia. La Cleo, horroritzada davant del monstre, llançà un crit de por i de fàstic, però en Toni amb llestesa li mostrà un butxacó ple de diners, i la Cleo transformà al punt sa fesomia. Mirà amorosament a n’en Toni, i després de besar-li el llavi fes, per on apareixien les dugues dents enormes i corcades, l’invità amablement a puiar. I la ballarina i el nano desaparegueren rient per les foscors de l’escala.

Una nit, la Cleo i en Ramon Mas se passejaven pel moll. Era una nit de lluna. Les aigües reflectien clarors argentades, lluentors tremoloses. El marí se sentia gronxat per una felicitat calmosa i tranquil·la. Havien desaparegut del tot aquelles violentes explosions sensuals que l’empenyien abans envers la Cleo: havia perdut l’impuls que mou el mascle davant de la femella nova, d’encants poderosos i d’atracció irresistible, que promet nous amors i nous plers. Al furiós onatge de les passions remogudes, succeïa una dolça ubriaguesa, placèvola i quieta.

L’encís d’aquella nit de lluna, augmentat per l’estranya i fonda poesia del mar, arribava a l’ànima del marí.

—Mira, Lea: saps què he pensat? Que la vida que portes no és gens bona, ni per al cos ni per a l’esperit. Si tu vols, jo et juro que no et faltarà res. Viurem junts, bé i honestament, i potser algun fill vindrà a alegrar la nostra vida tranquil·la! Aquests luxes, aquests vicis, no saps a on condueixen? A la misèria més horrorosa, a la fi més trista…

La Cleo, que per a burlar-se del marí li havia fet veure que n’estava enamorada, sentint-lo, feia grans esforços per a no esclafir una riallada immensa. Sos ulls verds brillaren burletes, i movent orgullosament son cap cobert de cabell roig, contemplà el vell i romàntic marí amb un aire que volia dir-li: «Mira’m bé: jo sóc l’eterna filla del vici. Per a mi no hi ha repòs sobre la terra. Viuré fruint eternament. Mes trenes han vingut al món per a ésser acariciades, pentinades, perfumades: han vingut a desplegar-se sobre els llits de goig, a humitejar-se amb els besos de milers d’homes, a llançar reflexos de joia i de voluptat! No han vingut per a res més. Mira mos ulls, mos llavis, mon ventre suau i fi: ni mos ulls s’encanten amb les criatures, ni mos llavis les desitgen, ni mon ventre vol deformar-se amb llur pes! Luxe i vici: vet aquí lo que em fa viure!»

El marí observava l’estranya transformació de la ballarina, son posat insolent i mofeta, i sentí por. No li semblà una dona: li semblà un símbol de fang, una personificació de la nostra animalitat; li semblà un ésser creat per a l’eterna perdició dels homes.

I desprenent-se del brac de la Cleo, sense dir un mot, se n’anà vers son bergantí, amb l’intent de fer-se a la vela l’endemà.

La Cleo restà un moment sorpresa: després llançà una rialla nerviosa, que es perdé damunt de les remogudes aigües del mar.

—Que en són de bèsties, els homes! —pensava—. Són pitjors que els gossos i que els micos! Vells i joves, bruts i nets, senyos i obrers, tots me fan fàstic, a tots avorreixo! Sense diners, que pocs me’n miraria! L’un és un avar, l’altre s’arruïna en quatre dies, aquest vol casar-se, aquell s’enfada amb sa muller, n’hi ha que frueixen besant les meves mitges suades, n’hi ha que frueixen veient-me abraçada per un altre home; n’hi ha de peluts com óssos, amb barbes espinoses i bigotis eriçats; n’hi ha d’afemellats i envilits, amb veus primes; n’hi ha de brutals que em tracten com una esclava, que em peguen amb el puny clos, que m’arrosseguen pels cabells; n’hi ha que s’ajupen a mos peus!… Que en són, de bèsties, tots plegats!…

Mentrestant les cadenes dels barcos grinyolaven, i un nuvolet negre es deturà davant de la lluna. Llavors la Cleo sentí veus i es trobà voltada per uns xicots bruts i espitregats. La Cleo no es resistí: els xicots se l’endugueren triomfalment. I aquella nit se celebrà una furiosa disbauxa darrere d’uns munts de taulons desembarcats d’un vapor anglès. La Cleo fou l’heroïna.

VIII

Però la nova d’un fet escandalós i mai vist a Vallfonda s’escampà per la ciutat com un mal vent. Don Josep Pau Golorons, en Papitu Comas, el tinent Rebolledo, la Cleo i un tartaner havien sigut trobats a redós d’una pineda, vora l’ermita de Santa Eugènia, embriagats i mig nusos. Heus aquí lo que havia passat.

Un diumenge d’agost, a les sis del matí, pujava raval amunt una tartana de quatre assentos. Menava el cavall el noi Sagristà.

—Arri, arri, Pajaritu! —cridava.

La tralla petava en ses mans, i molt sovint s’entortolligava per les orelles del cavall, bèstia calmosa, enamorada d’un trot curt. Les cortinetes caigudes amagaven l’interior de la tartana, però les xafarderes de la raval que regaven i escombraven el carrer, al pas de la mateixa obrien uns ulls com unes taronges. Una d’elles, més ardida, preguntà al tartaner:
—Ep, Sagristà, què hi portes, a dins?

El Sagristà li féu l’ullet i s’enfonsà la gorra fins a les orelles, responent:
—Arri, arri, Pajaritu!

Aviat la tartana sortí de la raval. S’endinsà per un carreró que serpejava entremig de dugues parets, altes i emblanquinades. Els galls cantaven El cel era blau. Llavors s’alçaren les cortinetes. Dins de la tartana, hi seien don Josep Pau Golorons, en Papitu Comas, en Rebolledo… i la Cleo! Tots tres, en bona amistat i companyia, s’enduien la ballarina. En Papitu era l’autor de la idea.

La ballarina, sense res al cap, amb un vestit d’alpaca blanca, cinturó de xarol i sabatetes roses, estava més temptadora que mai. Ses galtes eren fresques i rosades, sos ulls brillaven alegres. Que en feia de temps que no havia vist el camp de prop! Semblava una criatura. Tan sols li desagradaven els companys. Don Josep era un senyor vell, alt i esprimatxat, amb llargues patilles blanques, sense bigoti i amb el cap pelat. Duia un barret de jipijapa, com els americanos, armilla blanca i calces de quadrets. En Papitu era gras i vermell, amb ulls blaus i sortits, front estret, galtes inflades: era un xic ventrut i curt de cama. I en Rebolledo era un moreno, amb bigoti negre, xato i malcarat: tenia el geni pintat a la cara. Però al aixecar-se les cortinetes, la Cleo vegé el tartaner. —Aquest sí que és un home!— pensà. Era moreno, prim i esvelt; sota la brusa que el ventijol inflava, s’endevinaven sos membres ferrenys i alhora elegants. Son rostre de faccions correctes i virils, sense pèl i fi com el d’una noia, apareixia adornat per dos xavos que es caragolaven sobre sos polsos. Una piga peluda a prop de sos llavis li donava un aspecte resolt.

La ballarina tenia a son costat don Josep; a llur enfront seien en Papitu i en Rebolledo. Don Josep volia conservar la serietat. En Papitu era el graciós de la colla. Pessigava les rodones cuixes de la Cleo, volia aixecar-li les faldilles. El jove advocat celebrava ses bromes. Don Josep sentia gelosia. En Rebolledo s’enfadava.

—Aún no es hora, hombre —rondinava frisós—. Acuérdate de que esta chica no es para ti solo.
—A on va, aquest beneit! Fes com don Josep! Mira, escolta i calla!
—Vosaltres sou joves —murmurà l’actuari—, jo sóc vell! En el meu temps vos hauria deixat amb un pam de nas!
—Escolta, Cleo —digué en Papitu seguint la broma- qui és el més bon mosso de tots nosaltres
—Aquest —respongué la ballarina signant el tartaner.

En Papitu es mossegà els llavis. En Rebolledo mirà el noi Sagristà amb aire decidit. Don Josep abaixà el cap.

—Ets molt poc amable! —digué en Papitu fent veure que plorava.
—I tu molt bèstia —li contestà la Cleo.

Els homes callaren. El noi Sagristà, orgullós, cridava:
—Arri, arri, Pajaritu!

Encant de criades i de menestrales, no per això se sentia menys satisfet d’aital triomf.

La conversa es féu cada volta més animada. La Cleo reia sense solta. Don Josep acariciava un bot de vi, lligat darrere del carruatge. En Papitu pessigava els pollastres i jugava amb un pa de tres lliures.

La tartana marxava per una carretera assoleiada. A la dreta s’alçava un turó cobert de ceps i d’oliveres, per on serpejaven viaranys polsosos. A l’esquerra s’estenia un pla amb dugues arbredes de pollancres: la riera de Vallfonda, mostrant son llit sec i blanquinós, se perdia dessota els fullatges de les arbredes. Al lluny s’ovirava la ciutat, embolcallada per una boirina daurada. Al arribar a la creu d’en Licu, el noi Sagristà deixà la carretera, tombant per un camí de carro que s’enfilava vers el cim del turó cobert de ceps i d’oliveres, arran d’un torrent.

Don Josep tingué por d’estimbar-se i baixà de la tartana.

Mes al assolir el cim del turó, el tartaner deturà el cavall abans de baixar la costa, i signant davant seu, digué a n’els de dintre:
—Mirin: ja hi som!

L’espectacle era grandiós. Una cadena de turons amb sos vessants verdejants, formava mig cercle entorn d’una ermita blanca, ombrejada per pins i xiprers. Fent de marc a l’ermita i a les negrenques formes dels arbres, s’estenia el mar, blau i lluminós. La costa rocosa, formant cales desiguals i capritxoses, rebia els glops suaus de les aigües que es desfeien escumejantes contra les estretes llenques de sorra daurada i fina, sense arribar mai arran del rocam. El cel era blau com el mar, però d’una blavor menys encesa.

La tartana davallà fins a l’ermita de Santa Eugènia. El tartaner aconduí el cavall; els ermitans, pagesos vells i eixerits, ensenyaren als forasters la capella i el menjador. S’encarregaren de coure el dinar, i havent ja arribat don Josep, tots cinc davallaren a la platja. Els excursionistes s’ajaçaren a redós de les roques. En Papitu abraçà la Cleo.

—Prenguem un bany? —digué.
—Ja està dit! —respongueren tots, menys don Josep.
—Desnúdate, Cleo —afegí en Rebolledo—, tú la primera

La Cleo, sense respondre un mot, s’alçà de terra. L’ombra de sa esvelta figura s’estengué per damunt del sorral. Començà a despullar-se a poc a poc. Primer caigué son cinturó de xarol, després son cos i ses faldilles d’alpaca blanca, més tard son faldellí morat i sa cotilla de vellut groc, adornada amb puntes blanques.

Els quatre homes, ajaçats per terra, semblaven llimacs arrossegant-se entorn dels marbres que trenquen la verdor dels vells jardins senyorials.

Però quan la Cleo amb gest superb se tragué la blanca i fina camisa, quan les mitges negres i les sabates roses caigueren damunt de les robes esteses a son davant, el cos de la Cleo perdé a poc a poc son encís sensual que es transformà poèticament en una bellesa serena i perfecta. La ballarina francesa esdevenia estàtua grega. Estàtua viventa, de carns rosades i tons marbrencs, amb suavitats de vellut, coloracions fugívoles d’ambre i de nacre; la Cleo, embolcallada pel daurat polsim que el sol escampava arreu, era una evocació helènica, una deessa olímpica: ses formes nimfals al bes del sol s’encenien, i sos peus demanaven una ara per a enfilar-s’hi.

—És Venus! —murmurava don Josep, que se sentia llatinista després de trenta anys de no haver llegit Virgili—. Sols li manca la corona de murtra: Formosae myrtus Veneri…

El sol banyava voluptuosament el cos de la Cleo. El cabell roig semblava de foc, ferit pels raigs lluminosos. El dolç pessigolleig de les alenades marines acaronava l’estàtua grega, fent-la estremir suaument. Ses carns se rabejaven en aquell ambient de sol i de frescor, de salabror i de vida.

La Cleo, trepitjant el sorral, se n’anà vora l’aigua. Les ones clapotejaven, humitejant els caires molsosos de les roques. El sol cremava. El mar, amb son rondineig, tenia quelcom de joiós i de bell: pla com un cristall, llis i tranquil, apareixia com un calmós prat blavenc, sense abims ni perills. Semblava mentida que aquell lloc transparent amagués fondàries insondejables, monstres i avencs. L’encís frescal de les aigües atreia. La Cleo s’hi acostà a poc a poc, s’ajupí, mullà sos cabells rojos i s’esmunyí de cop dins de l’aigua. Després emergí son cap amb els cabells esbullats. Al cap de poca estona, el noi Sagristà, en Rebolledo i en Papitu nedaven a son entorn. El vell don Josep se’ls mirava amb tristesa des de la platja.

Els quatre eren bons nedadors. L’aigua escumejava, bullia llançant ruixims irisats, remoguda per la Cleo i sos companys. Després la marxa es féu més lenta.

El noi Sagristà, que s’acostava tant com podia a la Cleo, li digué a cau d’orella:
—Vol venir a la cova dels frares?
—Anem-hi! —li respongué la ballarina.

Avançaren ambdós, però prompte en Papitu i en Rebolledo els assoliren.

A redós d’un promontori van ovirar un estret camí, entre roques granítiques, a on niaven crancs i pops. Amb aigua a genoll tots quatre varen seguir el viarany. L’aigua minvava a l’apropar-se la cova.

Mentrestant, al peu de l’ermita, el vell don Josep esdevingut llatinista per la gràcia de la forma femenina, recitava els versos sublims de Lucreci:

---

A la dreta de l’ermita, mirant el mar, sota una pineda, a redós dels raigs del sol, els excursionistes dinaven amb gran gatzara. L’abundor del vi es reflectia sobre els rostres encesos. La Cleo, mig despullada, reia sense solta. A la fi caigué d’espatlles i quedà adormida. Don Josep, en cos de camisa, s’ajaçà, roncant, a son costat. En Papitu, barbotejant couplets francesos i mastegant un tros de cigarro, s’abraçà amb el tartaner. En Rebolledo fent tentines buidà el bot de vi sobre la Cleo, que no es despertà. Son rostre vermell rebia placèvol el vi, que lliscava entre sos cabells, s’esmunyia per son coll setinat, tacant els blancs vestits i la daurada grogor de la cotilla.

Aixís que el tinent hagué buidat el bot, amb aire satisfet, rompé un porró ple d’aiguardent contra una roca. Després va caure vora la Cleo i s’abraçà amb una de les seves cames.

Quan els ermitans, a entrada de fosc, trobant estranya la tardança dels senyors de Vallfonda, van baixar a la platja, s’horroritzaren davant d’aital disbauxa. I els hèroes de la festa hagueren de passar la nit al ras, al peu de l’ermita. A trenc d’auba tornaren a Vallfonda. Però els ermitans van escampar la notícia. A les dotze del matí tothom sabia el fet.

IX

Arribà la tardor i les boires primeres s’estengueren per Vallfonda. La Cleo sentí el desig d’entornar-se’n a França. Cansada dels homes de Vallfonda, cada jorn més encegats amb ella, glatia per fugir-ne. Per tots sentia el mateix odi. I es proposà deixar a la ciutat un record durader de sa presència. En Toni Guerxo fou la víctima escollida.

—Si demà no m’ensenyes les mil unces que tens arraconades, no tornis mai més a mirar-me la cara —li digué la Cleo una nit.
—Per què les vols veure?
—No n’has de fer res. I si no, ja ho saps. Quan surti el registrador de la propietat que demà vindrà a les dotze, espera’m a baix amb les mil unces! I que no t’ho tingui de dir dugues vegades! Ah…, i me’n donaràs tres o quatre!

A la nit següent, quan la Cleo, carinyosa, amb els ulls reflectint amor i tendresa, despedia el vell registrador que se n’anava trampolant, ubriac de records enervadors, en Toni Guerxo s’acostà a la ballarina, dient-li a cau d’orella, amb veu tremolosa:
—Porto les unces!
—Passa! —respongué amb duresa la Cleo, tancant la porta.

En Toni Guerxo, després de prendre cafè, seia ensopit en una cadira coixa, apretant el butxacó de les unces. A son davant, la Cleo, dreta, amb els ulls brillants i els llavis humits, somreia amorosament. Mai en Toni Guerxo l’havia vista com aquella nit. L’encís extraordinari de la ballarina creixia i el dominava. Els ulls verds, fondament sensuals i penetrants, encenien el cos esguerrat del nan, removent-li les més violentes passions, destruint-li la voluntat i la consciència. En Toni perdia el cap. La figura de la ballarina s’engrandia a sos ulls, s’engrandia espantosament. Ja no era una dona, era un espectre geganti de terrible bellesa, de braços blancs, ferms i poderosos que s’obrien per a esclafar-lo. Sos ulls no eren ulls: eren dos estanys verds, insondables, plens de monstres. Sos cabells eren rius de foc que el cremaven; horribles torrentades de lava, carbons encesos, forns vermells, flames infernals. Sos llavis prims, de rialla crudel i mofeta, s’obrien immensos, sortint-ne dents enormes, més fortes que les dels lleons africans, més esmolades que les dalles, més llargues que els queixals dels elefants. I son cos se redreçava cepat, amb la robustesa dels roures mil·lenaris. Son bust semblava una cascata de carn, blanca i perfumada, i ses cames tenien la majestat de les antigues torres guerreres.

Després, en Toni ho va confondre tot. Desaparegueren les línies immenses de la ballarina i aquesta es féu petita com un gra de sorra. I es presentaren eixams d’homes empaitant-la, i ella fugia de tots dient: —Jo sóc d’en Toni Guerxo, d’en Toni Guerxo!

I en Toni reia com un ximple, perquè era el més ric, i la Cleo sols a n’ell estimava. I les rialles se feren tan sorolloses, que el gra de sorra li tapà la boca amb una mà i amb l’altra li prengué el butxacó de les unces. I en Toni restà sol, rient, rient com un ximple.

L’endemà en Toni Guerxo fou trobat per en Pep Pons, el jutge i l’actuari don Josep Pau Golorons, quin nas ensumava, pels racons de la saleta, el penetrant i ubriagador perfum de la Cleo.

I al moment s’estengué per Vallfonda la notícia de què la ballarina havia fugit. Les dones estigueren a punt de cantar un Te Deum. Els homes s’indignaren. Molts botiguers, víctimes de la Cleo, posaren el crit al cel, mostrant un eixam de factures sense cobrar. En Toni Guerxo jurà (i ningú el va creure) que la festa li havia costat més de mil unces, arribant a punt de morir, ja que la dosi d’opi que li donà la Cleo era molt carregada. Don Josep féu les paus amb sa muller, i en Papitu Comas va casar-se amb sa filla gran. En Rebolledo se n’anà de Vallfonda.

En Pep Pons, l’amo del cafetí, s’arrencà els cabells de ràbia. Un altre mes com els passats, i es retirava del negoci!

La ciutat a poc a poc anà recobrant son natural aspecte. Tornà la placèvola quietud a endormiscar els cervells, a bressar les intel·ligències. Els casinos s’ensopiren de nou.

I a La Voz de la Propiedad, en Papitu Comas publicà un article titulat Aves de paso, que li valgué un veritable triomf periodístic. Heus aquí el final de l’article:

«Cual pestíferas emanaciones de los grandes centros, nos llegan de vez en cuando ciertas criaturas físicamente bellas y atractivas: moralmente, odiosas y feísimas. Su paso se conoce por la abigarrada multitud de víctimas que causan: como las hórridas tormentas siembran doquier la desolación y el espanto. Pero su aparición enseña a los hombres serenos a distinguir los viciosos de los puros.»

© de l’edició, Stroligut