Cap al tard és el primer recull de poesies catalanes de Joan Alcover, publicat el 1909 per Gustau Gili a Barcelona.
D’estil romàntic amb influència modernista, és l’intent del poeta de fer un art humà basat en la sinceritat. Hi podeu llegir poemes com La Balanguera i Desolació, el millor sonet de la literatura catalana.
////Més Alcover a Stroligut: La llengua materna
Cap al tard
La llengua pàtria
A la musa castellana
mos anys millors he donat,
d’una altra musa germana
fondament enamorat.
¿Què podré donar-li ara,
per la tardor ensopit?
Qualque cosa bull encara
al fons de mon esperit.
Llengua de perfums mesella,
tal volta, amb rara virtut,
com una pluja novella
me torni la joventut.
Sols ella arribar podria
de mon cor fins a la rel.
Si altra esposa fou ma Lia,
ella serà ma Raquel.
Cançons de la serra
La Balanguera
La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la,
destria l’auba que vendrà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila, de la
vellura que se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
La serra
«Copeo, copeo, copeo traidor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada,
jo’t demán perdó…»
¿Qui me du l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?…
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramontana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo venc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo venc de la serra, mes no som per tu.»
¡Oh flor de montanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora del safreig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d’alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la selvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
Es l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s’asseu devora ella;
i encara no brilla
l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim;
el boc que corona la roca del cim;
el gorc que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava;
olivars, pollancres, vinyes, sementers,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d’amor.
¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
¡oh la visió pura que ve d’allà endins,
flor de rustiquesa
que em du l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclin a la jove, ella se decanta…
«Copeo, copeo, copeo traidor,
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo’t demán perdó.»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la magestat
de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
de serenitat…
encara ressona
la veu argentina
d’aquella fadrina
que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo venc de la serra, mes no som per tu.»
¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negrejen sota l’ausinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaragdina del fullatge espès;
càntics de revetlla que arriben al mar,
de l’església oberta, com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellejen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrofers que freguen amb la branca baixa
les veles de carro que van en el cos;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca,
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles, de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l’ànima atrau
de la minyonia…
sou l’exquisidesa, sou l’encantament
on l’ànima hi sent
de la pàtria mia.
L’ermità qui capta
Hoste só de l’altura; és mon ofici
de casa en casa demanar almoina,
per tota l’encontrada a on els ecos
de l’ermitatge tremolant arriben.
Ma petja seny pels viaranys del terme;
conec les heretats i les cabanes
i els pobles i els veïns, i els deman noves
de llurs tribulacions i llurs ventures.
Per ço del mirador de l’alta ermita
jo veig quelcom que els viatgers no veuen,
els viatgers que indiferents trescaren
la terra del voltant.
Si vols estendre
pels amples horitzons de la muntanya
l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominaràs; atura’t
al comellar, al bosc; guaita la mina,
saluda els nius humans; vulles conèixer
la clapa de verdor si és blat o és ordi;
i aixís, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara.
No per això s’esvairà el misteri,
del fons de tota cosa inseparable;
si avança la claror, l’ombra recula,
com més va reculant més imponenta.
La nit plena d’estels, per l’home savi
que els coneix d’un en un, ¿és menys divina
que pel qui veu només en l’estelada
una munió de signes incompresos?
Un temps, per la nocturna escampadissa
de llumets casolans que el puig revolten,
com un cel ajagut sobre la terra,
l’esguard lliscava indiferent, mes, ara
cada llum és un nom, una vivenda
on he segut a dessuar, a l’ombra,
on he escalfat una estona les mans balbes
en la fumosa cuina; on he rebudes
mercès de pietat o la dolcesa
d’ésser humil davant la porta closa.
Sota aquells horitzons, altres més íntims
atreuen l’esperit; i així fruint-ne
la plenitud de la visió, penetra
la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura.
Cançó dels pins
De la costa brava som la cabellera,
i sobre els abismes del mar avançant,
som de la Roqueta la visió primera
que saluda de lluny al navegant.
Quan l’illa va néixer, la mà creadora
en la terra verge llençà la llavor
de la raça nostra qui, dominadora,
per tot arreu la clapa de verdor.
Som una harmonia de l’illa qui canta;
de la nostra escorça degota salut,
i sota l’espessa verdor onejanta,
brunzeix un món d’eterna joventut.
Tribus espargides que es veuen d’enfora,
alenam empeses per un ritme sol;
si un pi destralegen, la pineda plora;
si la pineda cau, l’illa se’n dol.
Aquí la llegenda hi té son hostatge;
palau de columnes que s’alcen a mils,
van, al clar de lluna, per sota el ramatge,
blanques visions de túniques subtils.
Coronam la serra de segles enrera,
i sobre els abismes del mar avançant,
som de la nostra illa la visió primera
qu eencoratja de lluny al navegant.
Aquí la sofrença hi troba col·liris,
l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit;
i el pastor, a l’hora que es baden els lliris,
hi consulta l’horari de la nit.
Atreïm a la terra la boira qui passa;
som l’aura divina de la llibertat;
si la destral sona, com una amenaça,
retruny al cor d’un món esparverat.
El voltor de Miramar
¿És ver que val la pena de plànyer mon silenci?
¿És ver que m’aconselles, Heliodor, que llenci,
per recobrar ma lira, la toga de lletrat,
i el nodriment rebutgi d’aucell engabiat?
Un jorn, de sancg vermella tenyint una clapissa,
baixava de l’altura del Teix, llenegadissa,
un jovencell que havia cassat un voltor viu;
a costa de sa vida el davallà del niu.
Criada entre les boires que l’aspre cim esqueixa,
conserva l’au salvatge la majestat del néixer,
i presa dins la gàabia del parc de l’Arxiduc,
els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc:
el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,
la barba de la serra i sa pelada testa,
la mística llanterna qui s’alça com un far,
i el ritme qui devalla de la pineda al mar…
Com un soldà que, asmatic, enmig de son imperi
del reuma i la pruaga sofreix el captiveri
i el coll ruat enfonya dins una pell de mart,
així’l voltô s’arrufa, sense girar l’esguart
a la sublim onada que baixa de l’altura
com un alè que eixampla el pit de la natura
fins a les grans marines qui es baden a l’entorn.
La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,
i sols llavors les ungles del botador desferra
i, descloent les ales, se deixa caure en terra,
i del toisó de plomes estira son coll nu
fins a la carn sangnosa que el missatger li du.
I passen els poetes i canten la tragedi
del presoner, viventa encarnació del tedi,
qui sembla condormir-se en el llunyá record
de l’ombra d’unes ales sobre la neu del Nord.
«¡Com deuen acorar-te l’enyorament, l’enveja
del núvol qui rodola, de l’au qui volateja,
la febre de carnatge, la set de llibertat,
l’afronta d’un presidi de rei exonerat!
Ah! si ta porta obríssin… Amb la primera fua,
per recobrar ton trono sobre la penya nua,
als núvols pujaries, com Bonapart ho féu,
tornant de l’illa d’Elba al capitoli seu!»
Aixó els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia
de l’hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia,
arriba a esmortuir-se dins l’habitud servil,
i l’àguila es fa ximple i l’home torna vil.
Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa.
Els ossos se rovellen i l’esperit també.
¿Vol llibertat l’il·lustre voltor?… Doncs, ja la té.
No es mou; hem d’arruixar-lo per conseguir que surta;
prova d’alçar-se, pega una volada curta,
i cau; en pega una altra i es posa a un turó.
Passa la nit. Els hèroes no van al refector…
Rastreja una llocada, perquè té fam el pobre,
i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;
i es troba, si la flaire d’un ase mort l’atreu,
que altres hereus del monstre, botxí de Prometeu,
deixaren, atipant-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no es per ell la glòria d’omplir el seu gavaig
amb tràgiques despulles de brega i de naufraig,
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
I sent que la campana de Trinitat el crida,
i, fent la torniola, s’acosta a sa presó,
i dins la gàbia espera l’arxiducal ració.
Tu, mestre, que en el coure li saps donar l’aspecte
de l’or amb la llum viva d’un generós afecte;
tu, que a ma pobre musa dediques mots suaus
i de la mà la’m portes perque fassem les paus;
tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga
que l’esperit enrampa y el pensament eixuga,
Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir
de la presó perpètua que tanca mon albir?
No és bo per çesser lliure qui a servitut s’avesa…
Sense tenir les ales de l’hoste de s’Altesa,
jo bé volar voldria pels horizonts de l’art;
mes per emancipar-me de mon ofici… és tard.
La sirena
Jo sé una cala profunda
on habita el veí marí;
el rocam que la circunda
perfuma l’olor de pi.
El pescador solitari
s’asseu damunt el penyal,
i amb sos ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.
En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
i el crestall només se trenca
si a flor d’aigua surt un peix.
La calor de l’estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.
L’atrau l’ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.
S’espolsa, braceja i xala,
amarant-se de frescor……
De sobte, veu en la cala
una estranya lluentor.
És l’escata d’una cua
que la mar torna a engolir;
llavors, d’una dona nua
veu el bust alabastrí.
A flor d’aigua el pit rosseja,
se bada el llavi vermell,
i perles de llum goteja
la negror de son cabell.
Ell l’encalsa, l’abraona,
i besa son llavi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el cos mig adormit.
Mes la cua que esgarrapa,
se revincla i tiny de sang
el pescador; i s’escapa
la sirena de cos blanc.
…
Ella és d’una raça morta
la sola que sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.
Ama el cor de l’aspra timba
on penetren les marors
per la cova qui les nimba
de fantàstiques clarors…
Ama, en la quilla suspesa,
encomenar amb les mans
la divina embriaguesa
al vaixell i els tripulants.
Ama l’Angelus que plora
en els ecos de la mar…
mes se plany des d’aquella hora
que un bes d’home va tastar.
Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
i amb la còpula impossible
somia la dona-peix.
Notes de Deià
I
Baixa la pendent
d’estret horizó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent,
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.
El saltant eixorda,
la figuera borda
li dona ombradís.
Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.
II
Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinejen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen,
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.
La vida s’escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.
III
Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.
Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.
Cloqueja la lloca,
un home badoca,
…i l’home sóc jo.
El rei
Dos porquerols s’aplegaren,
fosca nit, en la vessant,
i de la serra escamparen
la mirada pel voltant.
Allà enfora, tota encesa
de llum, dins la fosquedat,
feia a son Rei escomesa
la marítima ciutat.
I els minyons de la muntanya
des de l’alta solitud,
veien la boirina estranya
d’aquell món desconegut.
—Mes, el Rei, ¿com és?—li deia
el menut al companyó.
I el gran resposta li feia
com qui resa una oració:
«El Rey sap les Escriptures
i tots els llibres, de cor,
i, com les xexes madures,
sos cabells són color d’or.
Mots que surten de sos llavis,
de jonolls son obeïts.
Té les unces dins alfabis,
en soterranis humits.
En son trono fa justici,
guanya d’un pam als més alts,
i du socors a l’hospici
pels pobres i pels malalts.
Dels petits jamai s’oblida,
i als potentats posa fre,
i els cavallers per la brida
li duen el palafrè.
Escampen flors a balquena
quan travessa la ciutat,
i del sol i la serena
sota pali va guardat.
Totes d’or són ses vaixelles,
són de ploma sos coixins,
i estan plens de fontanelles
d’aigua d’olor sos jardins.
El foc de la carbonissa
mai s’apaga en els fogons,
ni acaba la plomadissa
de perdius i de capons.
Al malanat que gemega
gira el pas de son cavall,
i departeix el qui pega
del pobret que té davall…
Du armini damunt l’espatlla,
és de porpra son mantell,
i si el segon és el batle,
el primer de tots és ell.»
Així diu; i sa paraula
escolta calladament,
com figura de retaule,
boca oberta, l’innocent.
I en son jaç de fulla tova
el menut se va adormint,
i somía un reial jove
que porta espasa en el cint.
Veu sa figura gallarda
que travessa l’ausinar,
i els porcellins de la guarda
se deturen de furgar.
La feble llum espurneja
en l’anell que porta al dit,
i en els ullons d’atzabeja
del remat esporuguit.
És un rei blanc com la xexa,
i al passar prop del minyó,
se treu confits i n’hi deixa
un grapat en el sarró…
Així l’un dorm i somia;
l’altre sona el flaviol,
i bressant-se en l’harmonia
del seu propi cantussol,
veu alluny la ciutat vella,
clarejant de goig festiu,
com negra mata mesella
de lluernes de l’estiu;
i la mar il·luminada,
reflectint en son mirall
com una flota encantada
de navilis de crestall.
Ave Maria
Miràvem el crepuscle d’encesa vermellor;
mes un secret desfici tos ulls enterbolia,
cercant en el silenci que terra i mar omplia
un so per exhalar-s’hi la fonda vibració.
I rodolant llavores del bosc a l’horizó,
baixà de l’ermitatge el toc d’Ave Maria.
Sa veu trobà natura, i el cor sa melodia,
expandiment de l’hora prenyada d’emoció.
Jamai d’un vas més tendre, la plenitud de vida,
el plor de l’inefable defalliment vessà;
jamai fores tan bella, oh dona beneïda!
Jamai en el món nostre ni el món d’allà d’allà,
mon llavi, que eixugava ta galta esblanqueïda,
un glop de més divina dolçura fruirà.
Miramar
Sempre visquí vora del mar,
mes fins avui no el coneixia;
sobtadament, a Miramar,
m’ha revelat sa fesomia.
Sembla somriure i alenar,
com una verge qui somia;
de món a món sembla passar,
com una immensa correntia.
Vénen la flota y el fibló,
i del fantàstic horitzó
no s’interromp la pau eterna.
Sols, en els ulls del pelegrí,
vibra quelcom de gegantí
quan passa l’ombra de Blanquerna.
Anacreòntica
La font ens avisa
vora del barranc;
la taula i el banc
són pedra massissa.
El crestall irisa
el tovalló blanc;
s’escalfa la sang,
la gent s’electritza.
Mes, a la insolenci
imposa silenci
sagrada remor…
Amb subtil fumera
dins la cafetera
bull la inspiració.
Maternitat
Pel bes ardent del sol afalagada,
una fontana trèmola somriu;
passa un núvol, i l’ombra interposada
cobreix el sol d’estiu.
La fontana se plany i barboteja:
—¿Per què em prives, cruel, de mon tresor?
¿Per què em tapes el sol que en mi rabeja
sa cabellera d’or?—
La boira li respon:—Si, gota a gota,
raja de l’eura del penyal veí
l’aigua qui te nodreix, ¿no saps que tota
davalla de mon sí?
¿No saps que quan la migdiada encesa
seca la terra, amb son alè de foc,
el sol enamorat, mentres te besa,
t’eixuga poc a poc?
No ploris doncs, així, desagra¨da
a la fonda tendresa maternal,
perque et guarda l’amor que dóna vida
d’un altre que és mortal.—
La boira s’obscurí. Fresca alenada
passà remorejanta pel verger,
i, extenent-se pel cel, la nuvolada
damunt la terra en plor se va desfer.
Salutació
Cap en el Nord s’aixeca el mont;
els carboners hi fan la sitja,
i dins l’espai sense calitja
veuen la costa de l’enfront.
De banda a banda de la mar
les terres baixes no es coneixen;
però si els pics no es descubreixen,
ja se veuran en dia clar.
Vent de llevant boires empeny,
¡oh trobadors de Catalunya!
Damunt la mar que los allunya,
el Puig-Major veu el Montseny.
Mallorca veu el Montserrat,
i si de nit no se colombra,
ulls de claror donem a l’ombra,
posem-hi focs de germandat.
El vianant
La nit i el temporal me sorprengueren
dintre del bosc de negres espessors;
hores passí d’angúnia,
xop i glassat, sens guia ni socors.
Sonà com un sospir llunyana esquella,
per a donar adjutori
al vianant perdut;
i conduí mon pas a l’ermitori,
en l’aspra solitud.
Allà trobí agombol, trobí posada
per una santa nit.
El toc de missa, al clarejar l’aubada,
me féu alçar del llit.
Entrí devontament al santuari;
deia la missa un benaventurat,
exsangüe, tremolós, barba gelada,
de mansuetud d’anyell en la mirada
plena de la visió d’un món beat.
Dins la claror de cova,
dins el silenci de la pobre nau,
va renéixer mon cor a vida nova,
en la infinita pau.
Prenguí comiat dels ermitans, a l’hora
que s’aclareix la boira del matí.
El cel, purificat per la tempesta,
me convidava a emprendre mon camí.
Alabat sia Déu!… La mar llunyana
canta i somnia en sossegat respir;
les penyes allà dalt són de safir;
el món és un hosanna.
El baf d’un mal desig profanaria
l’etèria puritat;
blanca fumera surt de l’auqueria;
pastura l’infantó la vaca mansa
en la verdor del prat;
de la ribera munten
coloms d’ales de neu;
i passa el vianant i em fa escomesa:
—Alabat sia Déu.—
Al doblegar la serra,
veig a son peu la vellutada terra
de l’ampla vall i el caseriu que tanca
dins una boira d’ametllers florits.
Mes tanca una lletjura la vall blanca
i un so desperta els ecos adormits.
La taca de negror és un patíbul,
i l’eco és un redoble de timbal.
Formigueja la gent, i munta un home
a asseure’s en el pal.
Oh trista raça humana!
Adéu l’encant de l’hora virginal!
La fera del desert mata, enfurida,
mes no sap lo que fa.
És l’home sol qui posa en el misteri
de la mort i la vida
la sacrílega mà.
Estrangulant la víctima a sang freda,
amb impudor horrible descobreix
el rostre amoratat a la llum clara…
Dels hostes de la terra, és l’home encara
l’únic qui l’envileix.
En la badia de Pollença
Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l’harmonia.
Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l’antena,
o s’ajau damunt l’arena
de la cala protectora.
Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l’or i la puixança
de metròpoli remota.
Fondeja, i en l’aigua bruna
brolls d’escuma fa saltar
llençant totes a la una
les àncores a la mar.
En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l’abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.
Ulls vermells i esmaragdins
damunt l’aigua se dispersen,
ulls pipellejants conversen
des dels màstils gegantins.
I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s’asseu
al portal d’una cabana,
fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s’hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.
I un gran senyor s’hi atura
sovint a passar l’estona,
i és garrida la. minyona,
i el veïnatge murmura.
¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l’aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d’anyella flaira
el lleopard d’Anglattera?
Elegies
Les campanes
Assaborint l’hora tranquil·la,
he reposat en el coster.
Cada encontrada té sa vila,
i cada vila son cloquer.
Totes les tintes llunyedanes
fan en la serra una blavor;
totes les veus de les campanes
una melòdica remor.
Sons de cloquers qui s’harmonitzen
escalonats pels quatre vents,
com a gegants qui profetitzen
damunt els pobles indolents;
par que en el terme divisori
de les tenebres i la llum,
diuen el salm recordatori
de nostra vida que es consum.
L’himne de pau als qui reposen
en el reialme de la mort,
si ofèn l’orella dels qui gosen,
als qui sufrim dóna conhort.
No la planyeu eixa diada
als qui ploram sers anyorats,
perquè ella fa menys desolada
l’ombra on jauen els finats.
Per tot arreu, l’alta harmonia
aixeca esbarts de pensaments,
i en els finats fa companyia
la remembrança dels vivents.
La relíquia
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut…
Beneïda l’hora
que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esquitxos,
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
qu eentre l’esponera
de l’hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem y rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.
Somni semblaría
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
Enyorança
Pensaments qui volen com a caravanes
de fulles empeses pels mateixos vents;
si fossen visibles els meus pensaments,
passar els veurien les Quatre Campanes.
Des que se’n anaren per aquell camí
les que abans de l’hora de l’adéu etern
feien el viatge de la vida amb mi,
en aquesta vida m’hi trob un extern.
Mes no donaria mos jorns de tristesa
pel camí de roses de ma jovenesa
d’abans de trobar-hi el bé que he perdut,
perquè fins llavores no havia viscut.
Una imatge nova, un mot de promesa,
el temps senyalaren de la plenitud.
Jasmilers, aàacies, caminals d’arena,
xiprer adormit
que amb la rama plena
d’ales invisibles passaves la nit,
i a l’auba semblaves torre d’harmonia:
fulles escampades de la flor mustia,
ombres qui plorau,
soledat, silenci, qui m’agombolau,
parlant a mon cor
amb la melodía
de tot lo qui mor…
quan la mort arribi, poc en gaudirà
de la vida mia, lo millor ja ho té;
pensaments qui volen, fulla de roser,
la flor de ma vida, tota se n’hi va.
De les primaveres que al món esclataren,
sols unes poncelles que aquí se badaren
i ara se podreixen
a davall la terra… per mi no se fonen;
són les qui coronen
les imatges pures qui me compareixen
i no m’abandonen,
dolça companyia de ma soledat.
Vénen i s’asseuen a devora mi;
el xiprer me parla d’immortalitat,
i de la celistia baixa a en el jardí
dola claredat.
Desolació
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahí,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla m’arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol cohnort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’es mort.
Col·loqui
La musa
¿Per què de mi et recordes
i a l’harpa d’altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d’estels d’or
solquen els rims la fosca de ton cor?
El poeta
És mon desig que un raig de poesia
il·lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l’ànima quelcom
d’eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passassin
i el càntic escoltassin,
com a l’entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs al menys sobre la terra una hora
la vida de mos fills que fou tan breu.
La musa
La plenitud de vida no comença
ni arriba l’home a sa virilitat
sens que fermenti en l’ànima el llevat
de l’íntima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l’enclusa del dolor, sonant.
El poeta
A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l’ànima enrogida;
no em plany de ma dissort, els plany a ells.
Si a l’espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l’agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessen dit
de part de Déu: —Minyó, ¿te’n vols anar?…
ell, ¿què hauría respost? —Me dol deixar
ma família, la terra a on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però si et plau, Senyor, deixa’m aquí…
No pogué ser; i se tanca la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duyen a romandre al mateix vas
de sa germana morta.
La Musa
Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l’host qui se canta a si mateixa,
i avança, menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?
El Poeta
Mai la vegí tan bella com és ara
la vida d’aquest món,
que d’un encís crudel tota s’amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
Plorar!… També plorava
Jesús davant la tomba de l’amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.
La Musa
Mes l’arbre ha de fruitar.
El poeta
Jo vull que l’oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llantia que aurioli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m’és estranya,
tan gran com ell s’aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l’alta muntanya
per esculpir-hi un monument d’amor.
Dol
I
Sé d’una vella concirosa
a qui sos fills varen deixar
per la fortuna fabulosa
de l’altra banda de la mar.
Com la grisor d’un ull d’oracle,
mira la fonda solitud,
esperant l’hora del miracle
que li retorni el bé perdut.
Com ella guaita la marina,
mon pensament vetlla, abocat;
mes la finestra a on s’inclina
s’obri devant l’eternitat…
Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l’avenir,
mes, a l’hivern rejovenida,
en la dels filis torna florir.
Tèbia dolcesa els ulls amoixa
de presentir la tendre mà
qu een acabant l’última angoixa,
piadosament els tancarà.
Y de llur vida l’auriola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assoleiant el vas oscur.
Però si cau llur jovenesa
i se’ns acluca l’ideal,
¿què n’ha de fer de sa vellesa
l’àrida soca paternal?
Cap a l’abisme que ens espera
mon pensament amolla el fruit,
com el brancam d’una figuera
tota penjada sobre el buit.
Llum de records passa allà enfora,
pluja d’estels en la negror.
No me’n sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.
Com en el fons d’un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls clucs, sense paraula,
com a sonàmbuls somrients.
Passa la flor de l’amor mia,
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdicia,
per a besar-les com abans.
De la foscor mai explorada
pugen alens d’oratge fred,
que ma existència amenaçada
fan tremolar com un llumet.
¿Cal defensar la flama incerta
d’aquest llumet feble i morent?
Per a tancar la porta oberta
¿cal que forcegi contra el vent?
¡Entri la ratxa qui em perfuma
amb la fetor d’un món podrit;
¡munti l’oreig que du l’escuma
de les rompents de l’infinit!
II
Ombra divina, protectora
de l’aliança dels dos mons,
jo torn a tu; mon cor enyora
les oblidades oracions.
Aquí tot parla de l’imperi
a on sojornen els difunts;
aquí batega el gran misteri
que a vius i morts escalfa junts.
Sols la fredor d’aquestes lloses
calma la febre de mon front,
davant les úlceres descloses
de l’Enclavat en creu d’afront.
Els qui duïm l’ànima ferida,
com els captaires afollats,
entre el tumulte de la vida
ens hi trobem desamparats.
Mes en el temple que il·lumina
com un estel la llàntia d’or,
l’eternitat s’hi sent veïna,
afalagant el nostre cor.
I els endolats, al peu de l’ara,
sentim els morts més avinent,
i a eixugar el plor de nostra cara
ve la carícia de l’absent.
Endreces
Morí jove
Veig encara en els seus ulls
aquell dolç encensament
del qui sent
com un eco de murmulls
que parlen interiorment.
No sentía les ramors
de llaors
que sonaven al costat
de sa gentil jovenesa;
no mirava sa bellesa
en l’espill de vanitat;
mes, avançant per la vida,
duia en el mirall del cor,
reflectida
la bellesa que no mor.
Cantava d’esma, obeint
a l’íntima embriaguesa,
com el rossinyol, corpresa
per la febre de l’instint.
Humit el front de la llum
d’allà dalt,
duia al pobre i al malalt
el perfum
de son cor caritatiu,
amb el ritme d’un santa
graciosa que somriu,
de sa virtut ignoranta,
i tot el món, manco ella,
sab que és bella,
confonent l’olor suau
de l’àngel i de la dona,
sense sebre si l’atrau
perquè és bella o perquè és bona.
Passa la gent somnolenta
davant l’hermosa natura;
passen segles i no esmenta
qualque tret de sa hermosura;
mes una alta criatura
en son espill la presenta,
banyada d’inspiració,
i no naix fins aquell dia
l’hermosura que existia
del temps de la creació.
¡Oh campinyes odorants,
oh trets de la pagesia,
que cobràreu en els cants
de la musa, vida nova;
muntanyes i conradissos,
clars de lluna, degotissos
de la cova;
colrades espigoleres
que un jorn la vèreu passar,
al ballar
entre el polsim de les eres;
camins, ombres i dreceres
que coneixeu sa petjada!…
l’heu perduda
aquella amorosa fada,
que deixant la llengua apresa
per amor de la viscuda,
glossà la vida pagesa,
quant eixa parla, beguda
en la llet de la infantesa,
com un crit
despertà la poesia
que dormía
al fons de son esperit.
Morí jove, dolorós
privilegi dels electes;
mes, espirituals afectes
fan un nimbe piadós
a l’ombra seva, qui flota
com aparició devota
en nostre esguard enyorós:
en l’esguard dels qui somien
de desperts,
en l’esguard dels qui rebien
els socors per ella oferts,
la visita de conhort
que deixava una olor d’ambre
en la miseriosa cambra
dels infants de la dissort.
L’hoste
(A Rubén Darío)
Ha arrribat un home intensament pàlid,
que la dolça lira punteja per joc;
a terra hivernenca porta un alè càlid,
porta un alè jove del país del foc.
Son nom ens desperta amb la ressonança
d’un eco de címbal o gall matiner,
o la punta fina d’un ferro de llança
que toca un broquer.
És com una pluja que refresca l’arbre
de la poesia; nou Pigmalió
que torna a la nimfa d’entranyes de marbre
moviment i vida i palpitació.
Liba la dolcesa més fonda i coral
que en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
i el brollador canta més solemnial.
Ell sap trobar perles en l’interior
de la dissortada serventa del vici;
ell veu passar l’ombra de la temptació
pel front de la verge que porta cilici,
com veu en el claustre els sants i la torre
mirant-se en el místic estany adormit,
on l’ànec, que encalça la femella, esborra
la imatge serena dels sants de granit.
Cavalca en el ritme com un Don Quixot;
de l’antiga musa millora la dot;
pel cel de les nues soledats manxegues,
polen de la flora tropical difon;
i vessa d’estrofes com àmfores gregues,
escuma de totes les corrents del món.
Va d’un món a l’altre canviant donatius,
com un mercader que travessa el pèlag;
ens du grans lluernes, com diamants vius,
i a criar amolla pels agres nadius
cigales sonores del grec arxipèlag.
Passa com el còndor de l’altre hemisferi
que un vent oceànic a Roma trnasporta,
i entre les ruïnes, se posa amb misteri
a covar els ous de l’àguila morta.
És com un heretge de sancg juliana
que sent en les venes la febre pagana,
vas de transparenta
lluminositat,
on de nou se bada la flor opulenta
d’un món apagat.
N’hi ha qui el condemnen, i llur veredicte
aquella terrible sentència recorda,
dels ephors d’Esparta, punint el delicte
d’afegir a la lira la sèptima corda.
¡Oh bell entusiasme dels dies antics,
oh divina flama! si en el fons és una,
¿què hi fa que es bifurqui, alçant a quiscuna
de les dues bandes clamors enemics?
¿Què hi fa si es frisança de l’avenç o culte
de la tradició?
Avui se renova l’antiga passió:
¡benhaja el poeta que encén el tumulte!
Ara, aquí veu l’ona
que bat els esculls;
si la gent, quan passa, el mira en els ulls,
jo sé lo que pensa i lo que ambiciona.
L’illa on reposa del pelegrinatge
ja el coneix per mestre de la poesia,
i espera la glòria de fruir sa imatge
dintre del mirall de sa fantasia.
Als autors d’«Horacianes» i «Enllà»
Per camins diversos
¿a on la guiau
la Musa divina
que us dona la mà?
Senyant la nuesa
de son peu descalç
en l’arena humida,
l’he vista passar,
amb cabells alloure,
fresca i odorant
de l’aigua nadiua
que en la fosca naix.
L’he vista llavores,
amb cabells nuats
i túnica grega,
la lira en les mans,
per la graderia
de marbre muntar
a l’intercolumni
del temple ideal.
Amb cabells alloure
o amb cabells nuats,
sempre és la mateixa,
la vera, la gran,
que ens tramet la dolça
faisó maternal;
digna poesia
d’un poble que sap
en majestuosa
riuada avançar…
¡Oh, per Catalunya
quin florir de Maig!
Sent la veu d’En Costa,
la d’En Maragall;
veu créixer les branques
de la catedral
que pugen a cloure’s
en la immensa nau
on sonarà l’himne
dels nostres infants;
i com un sol home,
sentint bategar
dintre les entranyes
l’empenta vital,
porta, esperançada,
sos mil estendards
a l’heroica festa
de la llibertat.
A en Mateu Rotger
Mercès, amicc; he fullejat ton llibre.
Brunyint el marbre d’una llengua morta,
hi talles de relleu altes figures,
com en el fris d’un temple.
Entre les grans evocacions, imatges
de santedat i d’heroisme, alternen
inspiracions humils que el privilegi
de l’amistat honora.
Així, l’ensomni de la nit cesària
que ma rudesa modelà d’argila,
trelladares al bloc incommovible
que cisellava Horaci.
Els fulls de bronze burilats per Tàcit,
m’encomanaren la calor febrosa
d’aquella Roma delirant que duia
la mort en les entranyes.
Amb ritme tremolenc el pols glatia,
i en mon cervell al·lucinat, de sobte,
rastre deixà de meteor esplèndid
la imperial tragèdia.
Mes de bades en bàrbares estrofes
volguí vessar-la palpitant i viva.
L’ona de foc emperesida hi passa,
com entelat reflecte.
Tu, deslligant-la de la rima indòcil,
en l’ampla majestat del metre hel·lènic,
la retornares a la llum i a l’aura
de la visió primera.
A en Joaquim Ruyra
Brilla la paraula
d’un artista ver
en la bella faula
d’El país del pler.
La mà d’obra és fina,
preuat el joiell,
com de l’oficina
d’un Eloi novell.
Dintre l’arquimesa
no en té de més ric
la ideal princesa
de qui sou amic.
Tremolor de gotes
d’irisat vesllum,
que enfilàreu totes
amb un raig de llum:
Collar de cinc vies
per un coll de neu…
Mestre, vostres dies
beneesca Déu.
Lo foraster a Mallorca
Lo bon Pere Martell a Tarragona
tenial el Rei i els nobles convidats,
i els parlà de Mallorca llarga estona,
deixant-los astorats.
Encenia l’ardor de sa paraula
la gola d’un país de promissió,
i es movia, nerviós, a cap de taula,
En Jaume d’Aragó.
S’aixecaren llavors. La mar llatina
veyin al peu de l’ample finestral,
i fantasiaven, lluny, l’ombra divina
d’aquell regne ideal.
Amb ulls de voluptat miraven l’illa,
com rondejant, de nit, veu el jovent
la claror d’una cambra de pubilla
sota el vel transparent.
I al cap d’un any al sarraí fou presa
per l’ardenta cobdícia de l’amor,
i li posà corona de princesa
lo Rey llibertador.
Doncs ara dic lo que el monarca un dia
deia, mirant-se el posseït tresor:
—Lo bon Pere Martell raó tenia,
parlant de l’Illa d’or.
Ans de fruir sos dons i meravelles
ja sentia el perfum de l’hort gentil,
ja tastava la mel de ses abelles
en la bresca subtil.
A beure me donà la gaia ciència
son esperit, abans que la vegés;
no l’embellia el prisma de l’absència;
d’a prop m’agrada més.
No sé com és la terra mallorquina,
que el foraster de sobte hi posa rel,
i al cor, com si li das dolça metzina,
fa tornar infidel.
¿D’Ulisses coneixeu la història vella,
quan a una illa el dugué la tempestat,
i de la nimfa enamorada i bella
fou hoste afalagat?
Mentres ell sospirava, dins la malla
de l’amor de la nimfa presoner,
teixint i desteixint llarga mortalla,
l’esperà sa muller.
Sa voluntat dormia, no era morta;
renaix la flama de l’amor nupcial,
fuig de la nimfa, i l’heroisme el porta
a son país natal.
Doncs si el vent de la mar amb sa feresa,
en lloc d’empènyer el nàufrag esmortit
al misteriós palau de la deesa
que el volgué per marit,
si haguessen duit a l’illa on som ara
a l’espòs de Penèlope exemplar,
¡pobre muller lleial!… jo crec que encara
el podría esperar.
Quan seu a vostra taula beneïda
¿què li donau dins l’aigua o dins el vi,
que per la pàtria manllevada, oblida
la seua el pelegrí?
És trist pelegrinar, deixar el clima
la casa i les costums de cadascú,
per anar al país on no ens estima
ni ens espera ningú.
La veu, el mur i l’arbre que ens saluda
a l’obrir la finestra de la llar,
fins l’enemic que a ensopegar ens ajuda
hi trobem a faltar.
Però la llei de la natura falla
dins aquest raconet que té l’encís
d’un regne de l’ensomni, a on davalla
la pau del paradís.
Aquí d’enyorament se cura l’hoste,
i pensant que el sojorn ha d’ésser breu,
només sent la tristesa que s’acosta
de l’hora de l’adeu.
I si això diu tothom d’aquesta filla
del mar, que ningú deixa sense plor,
¡què faré jo, que a l’arribar a l’Illa,
ja la duia en mon cor!
La cançó popular
A L’Orfeó Catalá
Pujam a la muntanya, i des del cim
als horitzons s’escampa la mirada,
i per record, abans de la baixada,
qualque floreta anònima collim.
I passen els hiverns, i quan obrim
el llibre on la flor jau oblidada,
del mirador de l’alta serralada
ella ens renova la visió sublim.
Guarda la tradició catalanesca
la cançó popular, flor de garriga
que al cim de l’avior s’obrí a la llum.
La cantau, y de sobte se’m refresca
la dolça imatge de la pàtria antiga,
i sent de la seua ànima el perfum.
Fill d’ànima
A n’Antoni Noguera
I
Parlaven a cau d’orella
els minyons qui jugaven a daus,
quan veyen passar gojosos
el pubill y la nina d’ulls blaus.
II
La folla de gelosia
clavà el ferro en el cor del marit;
abans de morir penjada,
nasqué el fruit de l’amor maleït.
Al Comte diu la Comtessa:
—Sols estam, acollim-lo per fill—
I el fill de l’ajusticiada
fou criat com a noble pubill.
L’esposa que li han promesa
n’és la filla de nobles senyors.
Quan l’anell se barataven,
la Comtesa perdé les colors.
Al llit comtal,
no dorm la Comtessa.
L’ombra que veu sospesa
porta un dogal;
esclata en plor;
blavosa du la cara:
—De mon tresor,
no siau tan avara;
obriu-me, som sa mare,
¡obriu-me son cor!—
L’ennuvolat
llampegant s’acosta;
damunt l’amor que brosta
passi aviat.
Bressa’l promès
bell ensomni d’amor…
Si esclata la negror,
ell sabrà qui és.
La dissort té son ferre sospès.
Si arriba la gran diada
que es casi lo jovencell,
per tothom en el castell
hi haurà taula posada,
i una font mai estroncada
rajarà de vi novell.
III
Els patges feien la mitja
al portal on jugaven a daus,
quan veien passar gojosos
el pubill i la nina d’ulls blaus.
El cacic
A n’En Santiago Rusiñol
Veuse-la aquí la nostra ciutat, bella madona
qui amb ses millors alhages en el portal s’asseu,
i per mirall té l’aigua blavenca i monòtona
qui remoreja al peu.
Un dia tu arribares, de pols esblanqueïda
la roba de bohemi, pelegrinant pel món;
no com aquells que naixen i passen per la vida
sens voler sebre on són.
Ardit, la pipa als llavis i pal·lida la galta,
tu anaves on se vulla que l’art trobés hostal,
un poc amarg el riure, l’ànima un poc malalta
de febre d’ideal.
Vengueres per una hora de flirt; en la ribera
la tenda aplegadissa fitxares per un jorn;
mes fores com un hoste que es casa amb l’hostelera,
i diu: «ja no me’n torn.»
Tu no la vols com altres, febril, atrafegada;
tu no l’esperoneges, terrible, com qualcú.
Si dorm, també somnia; i tal com és t’agrada,
i li agrades tu.
Les ànimes fonguéreu en místic desposori,
i amb retirança doble, els fills que van naixent
llur fesomia escampen i triomfen en l’empori
de l’art gloriosament.
I passen en ta fonda visió contemplativa
Biniaraix, Alfabia, Pollença, i el perfum
dels tarongers, guanyant-te la palma d’or, arriba
fins a la Vila-llum.
Dels pobles i les viles no són els personatges
més alts, missers i síndics i baties i doctors;
són els vergers ombrívols, són els pinars salvatges
i els cims esglaiadors.
Ells són eterns, i els homes passen; ells a tothora
vessen la poesia qui manca en els veïns.
¿Qui atreu a les muntanyes els viatgers d’enfora,
els ciutadans o els pins?
Per ço, si absent t’enyora la soledat dantesca
a on el cor de l’illa màgicament floreix,
al arribar-hi l’eco de ta rialla fresca,
de joia s’estremeix.
Per ço, les dones d’aigua i els oms que les coronen,
nimfes, sirenes, genis de cales y torrents,
a saludar el poeta que per cacic pregonen,
tots son aquí presents.
La teua llar n’has feta de l’illa predilecta;
de tos millors ensomnis ella és el niu matern;
i mao s’havia vista com ara en el reflecte
de ton mirall intern.
Mirall on la natura m’apar que s’aurioli,
com una Monna Lisa, d’espiritual dolçor.
Tu en la viventa flama del sol, aboques l’oli
de ta íntima il·lusió.
Record de Sòller
A En Josep Carner
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa…
Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons,
la rica vall de Sòller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.
Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera em feia senyal de que emmudís,
posant-se el dit als llavis; una verdó xalesta
pel portaló guaitava com auri paradís.
L’hort m’oferí refugi, capçal la soca blanca
del taronger; en l’herba me vaig tombar; l’eixam
d’insectes, com espumes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l’espès herbam.
Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, ran de terra, l’esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.
Llavores un iísteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells alloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplendent.
Amagatall cercava per treure’s una pua
del cos; a totes bandes girà l’ull inquiet;
s’alçà la falda roja, mostrà la cama nua
que més amunt tenia una blancor de llet.
Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
¡l’esglai que sentiria la bergantella tendra
que es creia tota sola, si s’adonés de mi!
Y el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
a l’abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna
de dar-me el fruit de l’arbre simbòlic a flairar?
Mai més l’he retrobada; i veig com aquell dia,
fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
i el món d’una edat nova, inconscient m’obria,
incendiant la porta sense percebre el foc.
Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
vos que caceu libèl·lules en la presó del rim,
prenent-les per les ales amb tanta subtilesa
que no se perd un àtom del matisat polsim.
Havent rebut «Cants i Al·legories»
A Josep M. López-Picó
Tan gràvida pel lastre com pel velam lleguera,
la vostra poesia té balanceig de nau;
però en la mar s’esborra la ratlla de bromera,
i en l’esperit perdura l’estel·la que deixau.
M’embarc sense conèixer la ruta i la bandera;
em basta sentir el ritme, arteriós i brau.
El solc que fa, resolta, la quilla dreturera
bé diu la consciència del terme que us atrau.
Qui el llumenar que us guia no sap, que l’endevini;
la fe que es manifesta pel rumb rectilini
als cors que us acompanyen la confiança infon.
Au emigrant, la imatge bells climes anuncia,
i en vostres ulls que guaiten la fonda llunyania,
llegim la misteriosa promesa d’un nou món.
Resposta a una lletra
Els veritables enemics són altres,
no sóu vós; per respondre a llur atac,
els dards que haveu llençat contra nosaltres.
Vós parlau bé o mal de Catalunya,
però en parlau sovint, i li heu begut
els alens, i sentiu de terra llunya
la virior del geni renascut.
Una mica d’espai de branca a branca,
què hi fa si per la rel estan units?
Jo sent en vostra veu resolta i franca
la consanguinitat dels esperits.
A en Teodor Llorente
De la ribera nostra fa ruta a l’altra banda
un gran vaixell que vibra de lires i de cors.
Mon sap que Espanya us tix una garlanda
i a la immortal corona hi vol unir ses flors.
La mar llatina us dóna sa llum i sa harmonia;
com brot de llor metàl·lic el vostre nom;
dona la vida al culte de l’alta poesia,
i d’ella sou tothora creuat i gentilhom.
En vostre cant fulguren les barres d’or i grana.
Com papalló fantàstic d’un regne gloriós,
du el signe de la noble senyera valenciana…
Vós encarnau la pàtria, i l’abraçam en vós.
A Gabriel Alomar
Enviant-li les «Poesies»
Llibre, du al taumaturg el meu tribut
d’admiració, per dir-ho clar, d’enveja;
i si ell no troba en tu qualque virtut,
cal renunciar a què ningú la veja.
Juvenils
La llàgrima
I
A la baixa finestra recolzada,
plorava la donzella;
i al peu de la finestra, el jovençà
li deia amb ulls aixuts: —Una abraçada;
es la darrera nit, i el temps se’n va.
Va acalar el cos la tendra enamorada,
en llàgrimes desfent-se, i d’aquell riu
a la galta del jove en caigué una
que deixondint-se il·luminà la lluna,
mostrant la cara entre niguls d’estiu.
—¿Plores? —digué la nina.
—¡Com no, si deix amb tu l’ànima tota!—
I va sentir, llavores, la mesquina
el cor ple de consol,
mirant com un tresor aquella gota
que brillava en la màscara del dol.
II
Els anys trascorregueren;
a son poble tornà l’enganyador,
i demanà per ella, i li digueren:
—Va morir de tristor.
Ell pensà amb ulls eixuts: —Pobra malata!…—
Mes va sentir un solc ardent i viu,
com si de sobte per sa freda galta
rodolàs un caliu.
Dins lo temple
A l’hora que el dia mor,
de la nau d’estrelles d’or
eixí, sens que sospitàs
que la remor de son pas
retrunyia dins mon cor.
Jo que dins l’ombra amagat
la veia, entrí a la capella
de Jesús crucificat,
per besar lo peu llagat
on l’havia besat ella.
Ara que ella m’ha traït,
sempre que bes, penedit,
d’aquell peu la llaga oberta,
sent que ofegant-me es desperta
lo foc que cóva en mon pit.
Quiromància
Te prenguí oberta la mà,
i diguí, mirant ses ratlles:
—Ara sabré lo que em calles,
sens que ho puguis amagar.
Lo que jo veure fingia,
m’ho digué ta vermellor,
i em feres la confessió
de quelcom que no sabia.
Si et veus a tenir demà
amador que em succeesca,
no vulles, no, que llegesca
en el palmell de la mà.
Del passat acusadora,
la innocència et va trair:
no sies, com fins aquí,
innocent i pecadora.
Plor d’infants
Si un infant plorar sentia,
abans de donar-me’n Déu,
a penes me’n condolia,
com si tengués cor de neu.
Llavors, quan vaig ésser pare,
si d’un nin sentia el plor,
girant cap a ell la cara,
s’endolava lo meu cor.
Des que sa mare no és viva,
i els fills meus van endolats,
si el plor d’un infant m’arriba,
sent els ulls de plor banyats.
Mallorca i Ramon Llull
Vull morir en pèlech d’amor
Ramon Llull
La pàtria és gran, és bella: té gorcs i fondalades,
boscs, olivars i pobles, i temples i castells;
i serres que s’abeuren del cel en les boirades,
com de la llet materna, alçant-se assedegades,
les boques dels vedells.
Té murs de roques fondes, on brama la riera;
l’espiga d’or s’engronxa fins als pinars reülls;
els taronjers verdejen, se vincla la palmera;
la mar damunt la plaja s’adorm, o escup bromera
entre gegants esculls.
Crepuscle de victòria de grana l’enmantella;
rompé son captiveri un rei conqueridor;
lo moro la suspira… La pàtria és gran, és bella…
¿Qui en lo torneig dels segles recollirà per ella
la flor d’eterna olor?
…
No sé si fada o àngel entre perfums de lliris
i alens que par que cerquen un front que agombolar,
quan les passions porugues estoguen els martiris,
allarga a l’ombra el calze d’ensomnis i deliris
pel camp de Miramar.
La mar com orgue ronca; la lluna s’hi emmiralla;
com tàlam d’or ses fulles estén l’arbre de pau;
és la natura un temple on tot espera i calla,
mentre un estel i un altre a il·luminar davalla
la silenciosa nau.
Mes ell no hi és encara… Si el cor de brasa viva
li bat damunt s’enclusa amartellant-lo el dol,
si amb plors i sang lo brufa la tempestat aspriva,
més gran renaix el geni, i més amunt arriba
descabdellant son vol.
…
Mirau: la bella dona amb ulls d’amor contempla
alçar-se l’hòstia santa en l’aromat altar;
un patge qui l’adora amb ànsia sens exemple,
del palafrè que qualca en lo trespol del temple
lo ferrer fa sonar.
Trista hermosura és ella que sordament roega
la mort, com les boneses del món lo desengany;
ell és lo foc del geni que dins lo cor batega,
cercant un bé que ignora, i per trobar-lo brega
amb febre i amb afany.
Un jorn, per a guarir-lo de sa passió insensata,
li diu la dama bella: —Ramón… mira’m al pit.—
I mostra la ferida que la podreix i mata.
Baf de sepulcre olora lo foll amant… i esclata
en llum son esperit.
¡Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:
per tot llegint-lo adora de Déu escrit lo nom;
i com l’espai neteja de boira la ventada,
s’eixampla i s’il·lumina, al vent de sa volada,
l’enteniment de l’hom.
De les amors mundanes llençant la tassa impura
on sadollà sos llavis de verinosa mel,
travessa mars i timbes, malalts i pobres cura,
i abraça amb l’amor seua, alè que sempre dura,
la humanitat i el cel.
«¿Per què tota una branca del tronc huma somia
trobar en l’altra vida eterna bacanal,
en lloc de la gaubança que l’ànima assacia,
sols dins sa pols desfent-se l’ubriaga fantasia
d’un paradís carnal?
»¿Per què, desheretada de llum i de baptisme,
caient de raça en raça a l’eternal dissort,
se perd com fruit d’un arbre penjat sobre l’abisme,
i el món que a Crist adora a un món que és son proïsme
no salva d’eixa mort?
»Oh! sols que una flor brosti per la suprema Altesa
daré a l’ardenta arena ma sang per regadiu;
que l’àngel que a Isaïes lliurà de la impuresa,
deixant ma vida amb flama de caritat encesa,
me toca amb son caliu.
»¡Anem! Per la creu santa somés a captiveri
tot mar i tota terra a on lo sol se pon,
al rebre tantes ànimes feels al gran Misteri,
se vestiran de festa, com triomfador imperi,
les torres de Sion!
»Jo sent remor de palmes… Ma set només consola
una il·lusió llunyana, omplint mon viure trist:
l’encens de les centúries que a les estrelles vola,
com si los pobles fessen del món una llar sola,
germans en Jesucrist…»
Digué, i aixís com veuen lo llor de l’alabança,
la porpra, el llit de roses, o el triomfal penó,
quan llurs visions esplèndides los mostra l’esperança
lo qui la fama adora, lo qui a la guerra es llança,
l’amor i l’ambició,
ell veu, per tota glòria i terme a on camina,
que en mig de gent irada son cos al pal lligat,
l’assota i apedrega la turba sarraïna,
mentre son front clareja al bes de llum divina
de la Immortalitat.
La mar com orgue ronca; la lluna s’hi emmiralla;
escampa l’olivera l’ombratge dolç i humit;
un temple apar natura on tot batega i calla,
mentre un estel i un altre de l’Infinit davalla
o torna a l’Infinit.
No sé si fada o àngel entre perfums de lliri
i alens que par que cerquen un front que agombolar
la copa a l’ombra allarga; i al peu del monestiri,
un monjo s’agenolla, mirant en son deliri
lo cel de Miramar.
¡És ell! La nit tranquil·la son cor malalt conforta;
de pluges i naufragis dugué els hàbits remulls;
la cara flaca i grisa, lo peu sagnant ne porta:
mes la claror d’una ànima com mai ardenta i forta
respira per sos ulls.
A sa pregària dolça respon una harmonia,
quan més enllà dels astres enlaira el pensament.
Així des del misteri de l’alta gelosia,
a l’oficiant responen, amb tendra salmodia,
les verges del convent.
Les cel·les del col·legi claregen; afanyant-se
al fons de cada una un monjo, capficat,
mediten de son mestre l’altíssima ensenyança;
templaris valerosos que esmolen daga i llança,
la vetlla del combat.
De bades el volien seguir en son viatge;
a mig camí se reten… Tot sol travessa el món…
Desert, palau, església, muntanya, mar salvatge,
guardau al menys la petja, guardau la santa imatge
de l’ermità Ramon!
…
La pàtria és gran, és bella… Té gorcs i fondalades,
boscs, olivars i pobles, i temples i castells;
i serres que s’abeuren del cel en les boirades,
com de la llet materna, alçant-se assedegades,
les boques dels vedells.
Pits de calenta saba, vaixells on van i vénen
i esbraven llur coratge amb vents i temporals;
ressons de les altures que els cors feels entenen,
i, com esguards claríssims, blavors del cel que encenen
desitjos immortals.
No mida, no, sa fama lo vol de l’oronella,
son front una auba nova corona de claror…
¡Cantem al gran apòstol, fill d’eixa pàtria bella,
que en lo torneig dels setges, lluitant guanyà per ella
la flor d’eterna olor.
Palma, 7 de desembre de 1878
Poemes esparsos
Reials mercès
Tenc un pergamí corcat
on la història se remembra
d’un Rei traït per la fembra
amb qui estava amistançat.
Va descobrir, al clar de lluna,
dues ombres fer-ne una;
i sota el front jovenívol
s’ennegrí son pensament,
com un núvol de ponent
que pren forma de patíbul.
L’ofensor caigué malalt,
tement la reial venjança,
com qui de paor se llança
a l’eternitat d’un salt.
Mes el Rei cavil·la i calla;
ell coneix un home ardit
que espunta sovint la dalla
de la mort, vora del llit.
Al malalt cercant remei,
correus a Còrdoba envia,
per a un metge que tenia
el Califa a son servei.
El gran físic de l’Emir
el reial me travessà,
i en la cort del cristià
el moribund va guarir.
Y amb profunda reverència,
mans en creu damunt el pit,
diu en la reial presència:
—Sou servit.
Així el Rei l’escomet:—No em fan enveja
el regne i l’esplendor del Califat,
sinó el tresor de llum que senyoreja
en ton cervell meravellós guardat.
»Ja ho veus, oh i·llustre de la raça mora!
aquí l’esplet d’agonitzants floreix;
però savis doctors que allunyin l’hora
d’anar a l’altre món, negú en coneix.
»Ja mos doctors, donant-lo per difunt,
deixaven el malalt a mans dels frares
pels darrers sagraments; mes tu arribares
per a salvar-lo a punt.
»Jo sé que, per combatre sa malura,
la mà damunt el pols abrusador,
ab llarg desvetllament n’havies cura,
com la mare del fill de son amor.
»Jo sé que escorcollant per fer la tria
d’herbes medicinals, has expremut
el filtre de la vida i la salut,
i has omplert de bell nou l’odre mustia.
»De mes joies escull la més preuada;
digues, oh moro, el que vols de mi.
Tot és teu… menys la vida que has salvada;
eixa pertany a l’aixa del botxí.
»L’aixa té set i vol una sang rica
qui salti, amb borboteig de ví escumós,
del coll jove y robust a on s’afica,
com afilades dents en fruit sucós.»
L’espurna
Com el panteix de l’ànima dormenta
flotava el verb melodiós; mes, ara
en l’Illa diu quelcom que ja retorna
del secular encantament, i munten
generacions que una claror novella
duen als ulls. La joventut és nostra.
La llengua: ella l’ha fet el gran prodigi,
ella amb sos mots regalimants de saba
ens torna la llecor que l’ha nodrida;
ella difon extremiments profètics;
ella té notes de clarins. Sonem-los;
despertem els titans que en l’ombra jauen
de l’esperit; sonem-los; si ens escupen
els filisteus des de les altes torres,
sonem-los, i cauran. Sota la immensa
cúpula de blavor a on se miren
els cims més alts de l’heretat, solcada
pel tremolenc atzur mediterrani,
soni el crit de la sancg, bategui el ritme
de la maternitat, i en ell se bressin,
com eixa mar unísona, vibranta
d’un sol batec des de Pollença a Roses,
els milions de cors de nostra raça.
Som nét i fill de catalanes. Elles
amb mots d’enyorament me condormiren,
amb mots d’enyorament que dins el calze
de la innocència gotejant, com perles
de rou, duien reflexos lluminosos
dels nadius horitzons. Pastors i fades
i dones d’aigua i cavallers i prínceps,
amb la materna melodia als llavis,
baixaven del Montseny i les congestes
del Pirineu, per habitar ma casa.
I el regne d’il·lusió, terra promesa
on tots volem anar, per mi tenia
ton nom, oh Catalunya, i ta corona,
oh Montserrat, i ton accent, oh Musa
oblidada llavors, ara vestida
de porpra triomfal. Tu em bressolares
tímidament amb les mateixes notes
que avui, com ressonanta escampadissa,
amb crits de joia a l’avenir se llancen,
i eren, en l’auba de ma vida, un feble
piular com a d’aucells que mig badessin
els ulls, eixint d’un somni de centúries.
Llavors ma joventut volà despresa
de la roca insular per a confondre’s
dintre del bull de la ciutat sonora.
Trobava clos el món de mos ensomnis,
i al gest aspriu de la comtal matrona
jo responia amb la supèrbia muda
d’un fosc isolament. Era la boira
que assaonà mon cor perquè el somriure
de l’amor hi florís. ¡Oh dolça imatge
que en mon camí posà la Providència!
¡Tu, Beatriu catalanesca, fores
la calor de la pàtria feta dona!
I quan victoriós dels vents terribles
que afuà la dissort entre nosaltres,
vinguí a l’altar per abraçar-te meua,
i al Monastir pelegrinant pujàrem,
i dalt del cim de les sagrades penyes
ens donàrem les mans, i ens semblà veure,
amb ulls enlluernats per la divina
claror del rite nupcial, difondre’s
el misteri d’amor, l’ànima nostra,
sobre la majestat de Catalunya,
i el mar immens i radiós, i l’Illa
guaitant a l’horitzó… llavors mon llavi
trèmul te volgué dir, i no podia:
«¿Veus enfora la mar? ¡Quantes esteles
hi dibuixaren els vaixells que em duien!
¡Quantes hores de febre, i de pontar-se
mos pensaments de foc damunt les ones!
¿Veus ma terra allà endins? Ella t’espera
per a besart-te el front amb sos efluvis.
Tu amb nova sancg hi nodriràs el vincle
del poble meu amb la materna soca.»
Els focs de Sant Joan la nit perfumen;
mes de tots els amors, sols un n’alena.
Salten de mont a mont llengües de flama,
dient el pacte espiritual que ens lliga.
No us allunyeu, memòries doloroses.
Si féssiu nosa aquí, quan venc a seure
a la festa pairal, jo no hi sería.
Mai com al beure el vi de l’entusiasme,
sent tan aprop les anyorades ombres.
Com la valzia en un illot caiguda
enmig de la rompent, que per a moure
l’ala nafrada i degotant, espera
el raig de la bonança que l’eixugui,
jo em sent reviure, agombolat per l’hora
de calor jovenívola que ens besa.
Mai els tres rius de llàgrimes vingueren
tan dolços i tan plens com brollen ara
que el foc dels esperits se fa visible.
¿Qui d’un afecte viu, per lluny que sia
l’oscur amagatall, dirà la força?
Passa la mar un mot de recordança;
del foc de germanor vola una espurna…
L’espurna ha pres… Els escolans d’un culte
nou i sublim, formiguejant en l’ombra,
de viles i ciutats duen l’ofrena
cap a les pires d’allà dalt; i els diuen,
al passar costa amunt, el pi balsàmic,
la mata, el boix, el romaní:—Colliu-nos!
L’espurna ha pres. I d’un en un s’encenen
els cirials del culte de la pàtria.
Sobre l’immens entrunyellat de serres,
la nit batega de clarors purpúries;
I dels devots d’aquella escolania
que en tots els cims de Catalunya vetllen,
n’hi ha qui miren en silenci, pàl·lids
d’una emoció fondíssima, la fosca
a oon la filla de la mar s’amaga.
«¿Tendrà un llumet per a nosaltres, una
mirada, un pensament? ¿Està adormida
o sos ulls bada el gloriós insomni?»
I l’hora fuig i les tenebres callen…
Però, de sobte, un crit vola pels ecos
de les altures de llevant. Oviren
un llumenar… El Puig-Major saluda.
És l’estel de Mallorca!
La creu
Forjada al foc de l’avior
on el geni d’una raça
que semblava moridor
forjà el cor i la cuirassa
d’En Jaume el Conqueridor;
forjada al foc que inflamava
l’accent de Vicenç Ferrer,
i en l’Art Magna clarejava,
i empenyia a la mar blava
los navilis d’En Roger;
Forjada al focc de la pira
que unia al rei coronat
els reis de la docta lira,
fent de la reial cadira
trono de fraternitat;
Forjada al foc que fonent
els grillons dels esclavatges,
l’argolla del pensament,
s’extenia per les platges
i els deserts de l’Orient;
Eixa creu de recordança
dels dos cavallers germans,
serà ensems, perpetuant-se,
monument de l’aliança
que estrunyella nostres mans.
…
Aquí tot canta la gesta
d’En Guillem i d’En Ramon,
y el pi vell encara resta,
on va reclinar la testa
En Moncada moribon.
Els dos hèroes combateren
i triomfaren i moriren;
ni sols plorar-se pogueren,
mes les ànimes s’uniren
quan la volada prengueren.
Plorà l’host tota la nit;
com un nin, lo Rei ardit,
el lleó de les batalles,
remullà de plors les malles
que guarnien el seu pit.
Va plorar la gent d’enfora;
i apar que el plant d’aquella hora
de segle en segle retrunya;
va plorar i encara plora
l’amorosa Catalunya.
…
Ella us signa com exemple
de la fe que li servau,
i amb agraïment contempla
que la llàntia d’or del temple
de la pàtria alimentau.
Ella us digué: «Feis la via
al regne d’or, a on nia
ma sang, i mon verb llampega;
es l’ànima que hi batega
esqueix de l’ànima mia.
»D’Hispània, la gran matrona,
filla som, filla vull ser;
per l’honor de sa corona,
al llorer que ombra li dóna
vull juntar lo meu llorer.
»Jo me palp, i sent la intensa
palpitació del cor meu;
som; i bé puc, sens ofensa,
demanar reconeixença
de la voluntat de Déu.
»¿Quin pagès el fruit que neix
abans de nodrir-se arrenca,
de por que si en l’arbre creix,
amb son pes, lo fruit mateix
no li esqueiie qualque branca?
»Com l’avet o com el roure,
un llinatge es més gegant
com més ample i més alloure
a la llum puga descloure
cada branca del voltant.
»Mes ni una veu rancuniosa
m’afronti per ma defensa,
ni alci boira sanguinosa,
enterbolint l’auba hermosa
de ma santa renaixensa.»
I a la nau pujant tot d’una,
navegàreu mar endins.
Era el mar una llacuna,
i filava argent la lluna
i botaven els delfins.
Quan trencà l’auba vermella,
un so d’amoroses flautes,
com un somni o maravella,
arribava a nostra orella
de la nau dels argonautes.
«Argonautes de la pau,
—deia l’Illa amb veu suau
aixecant-se a vostra vista,—
si veniu a la conquista,
conquistada me trobau.
»Sobre el mar, mes alenades
a Barcino els vents se’n duen;
baix del mar, mes serralades
amb les vostres enllaçades,
les arrels de pedra nuen.
»Com la fulla sou qu earriba,
fent lo viatge submarí
de l’aigua de la font viva
que en mon cor neix, fugitiva
del Pirineu gegantí.
»Puix veniu amb el corrent
qu eenllaça dins les entranyes
de l’història renaixent,
com l’arrel de les muntanyes,
l’esperit de nostra gent.
»Forjada al foc de la fe,
de la pàtria i de l’amor,
que semblava moridor,
fins que un jorn lo vostre alè
renovava la claror;
»Eixa creu de recordança
dels dos hèroes catalans,
serà ensems, perpetuant-se,
monument de l’aliança
d’una raça de germans.»
…
Aquí, doncs, per a que mostre
on la flor dels cavallers
morí per la pàtria vostra,
i a resar un Pare-nostre
s’aturen els passatgers;
clavem-hi la creu sagrada,
clavem també, pelegrins
de la novella croada,
lo record d’eixa diada
en nostre cor ben endins…
Jurem ser sempre custodis
del foc sagrat de l’avior,
sens que mai llenci el rencor
ni una sola estella d’odis
en la fornal de l’amor.
© de l’edició, Stroligut