la llengua materna joan alcover art i literatura poesia català mallorquí mallorca escola poeta desolació

La llengua materna – Joan Alcover

La llengua materna és el discurs del poeta mallorquí Joan Alcover en defensa del català com a llengua de creació artística.

Va ser llegit al certamen literari celebrat a Palma en motiu de les fires i festes, el 14 d’agost de 1903, i publicat al recull d’assajos d’Alcover Art i literatura.

» Llegiu Cap al tard de Joan Alcover i els poetes de l’Escola Mallorquina.


No puc parlar en nom de la saviesa, però he viscut ja bastant per a parlar en nom de l’experiència i aplicar les lliçons que n’he rebudes a l’estudi de qualque problema literari que interessa i pertoca ben de prop a l’avenç, la cultura i la vitalitat del nostre poble.

M’hauria de fer violència per a desviar el pensament del seu jaç predilecte. Com més va, més mallorquí em torn; més em duen l’afecte, l’egoisme i la reflexió a enfortir la solidaritat entre la meva vida i la vida de Mallorca; més m’humilien els motius que doni perquè la bescantin o la desconeguin, o puguin creure que es desconeix a si mateixa; i més s’arrela en mi la convicció que eixugar les fonts de la vida regional és un atemptat contra la pàtria.

Si som enemic de la nació superficial i burocràtica que sols concep la regió amb la lliurea de la província, més enemic som encara del cosmopolitisme ideològic que descoloreix i afluixa les potències, fent-les créixer com l’aigua fa créixer el vi. Vibri en bona hora el sentiment patriòtic i humanitari, com una gran campana penjada en el terrer nadiu: la força amb què sonin les vibracions en el seu centre, darà la mida dels termes a on arribin.

Jo no sé si el món artístic està malalt de neurastènia, com s’ha dit; però passa per una època de transició, d’esburbament i de crisi que recorda les darreries de la Roma pagana: aquella Roma que, sense creure en res, era hostal de totes les creences, ídols, cultes, supersticions, ritus i doctrines de la humanitat coneguda. Així, en la consciència del món artístic han decaigut els ideals antics, les sectes l’envaeixen, i no hi clareja encara l’auba de la creença redemptora. Ja n’hi ha de vidents, però cap té prou empenta per a imposar-se. En música, després de la batalla de cinquanta anys sostinguda heroicament pel mestre de Bayreuth, s’ha obert el cicle wagnerià, que té quelcom de claror messiànica, i promet ésser de llarga durada; mes la pintura i la poesia caminen d’esma. S’aixequen grans figures, enlluernants i solitàries, però no fan església. Són arbres que desperten la curiositat i l’admiració, però no tenen la virtut de reproduir-se, escampant la llavor fecunda del proselitisme. Així, en literatura, una secta es nodreix amb l’èter de la pura intel·lectualitat; l’altra renuncia a discórrer, per a escarnir els bels de cabridella d’una ingenuïtat afectada. Qui vol la forma precisa i cisellada; qui la vaguetat i el balbuceig de les idees embrionàries i les paraules a mig dir; qui es tanca en l’isolament d’una aristocràcia feudal; qui es rabeja en l’escuma de la maror plebea, i no se sap si és vent o és ona, si empeny o es deixa empènyer. I passen simbolistes, decadentistes, parnassians, deliqüescents, pre-rafaelistes, neo-pagans, neo-místics, naturistes, integralistes, i què sé jo quants d’altres, com lluentors meteòriques. I el qui se sent amb vena de poeta, vacil·la i perd camí, sol·licitat per veus i corrents diversos, sense que cap sia prou forta per a assenyalar una orientació definitiva.

Doncs, a la indeterminació dels ideals i la multiplicitat de tendències, que és un inconvenient general, s’hi afegeix aquí, entre nosaltres, un altre inconvenient: la vacil·lació de l’escriptor artista davant la dualitat de llenguatges; espècie de bigàmia que bifurca i debilita la vena de la inspiració poètica.

En realitat, en aquest punt la situació de Mallorca és distinta de la de Catalunya i València.

A Catalunya s’ha imposat el català, com a llenguatge literari, als escriptors i al poble: i si l’expressió poètica filtrada pels enginys delicats, que naturalment no abunden, se neteja sense gran esforç de les impureses de la llengua vulgar, en la comèdia, la novel·la i altres gèneres que exigeixen la còpia exacta de la realitat present, pot usar-se el català que es parla sense que li manqui públic; i així, paral·lelament, les dues formes de la llengua, la que passa i la que no passa pel garbell, comparteixen el total domini de la literatura, sense que a l’hora d’ara existeixi ja el problema lingüístic.

A València, poble verament bilingüe, a on l’escriptor no aprèn el castellà sols en l’escola, sinó en l’interior domèstic, coexisteixen la renaixent poesia regional, brillant i perfumada, però d’arrels no gaire fondes en la societat, i la viva tradició castellana, prou antiga per haver donat noms il·lustres al repertori clàssic de Castella; de manera que els homes de lletres, criats als pits de dues muses, poden vessar la inspiració, sense que es refredi, tant en la llengua natural com en la naturalitzada; mes, notem-ho bé: si tradueixen a la segona la vida del camp, on el castellà no sol parlar-se, l’honradesa artística els obliga a suprimir el diàleg, posant només entre i entre, com notetes de color, en boca dels pagesos, qualque breu partícula valenciana1Així ho fa l’autor de Cañas y barro..

Aquí a Mallorca pot dir-se que de la nostra història i la nostra personalitat no en queda res més que la llengua, única parlada entre nosaltres, fora de certs actes cerimoniosos en què la veritat llampant i nua prendria aires d’inconveniència. El castellà l’aprenem bé o mal en els llibres, mes no en la vida. Per altra part, el modest horitzó del dialecte vulgar que aquí es parla, sol ésser flac estímul per a temptar les ambicions literàries.

No fa gaire es podia dir: «Catalunya té una sola tinta; València en té dues; Mallorca… quasi és incolora: no té ni el castellà en els llavis ni el mallorquí en el cor».

No fa gaire, dic, perquè el que és ara no falten proves (i la nombrosa concurrència d’escriptors que ha respost a la convocatòria d’aquest certamen és un indici eloqüentíssim) que s’escampa i cova la llavor del mallorquinisme literari. El jovent s’inclina cada vegada més a cantar en la materna llengua, és a dir, a l’autonomia espiritual i poètica de Mallorca. I jo, que ja fa ben prop de vint anys que ho predicava, és clar que no puc menys de celebrar-ho.

En efecte, senyors. Mallorca té una ànima, i rebutjar la seva natural expressió és deixar-la morir; i deixar-la morir és renunciar a la seva existència com a poble. L’ànima del poeta i l’ànima del país on rep contínuament les seves impressions, no poden divorciar-se. La realitat interna del poeta i la realitat que el rodeja i nodreix la substància de la seva vida, no poden tenir una expressió distinta. És una llei natural, és una llei artística independent de particularismes i tendències estranyes a l’art mateix. La llengua no és un instrument que es deixa i es pren a voluntat, com qui tria la flauta o el cornetí per a sonar una melodia: és un òrgan vivent de la individualitat humana, i és impossible arrencar-se’l, sense que el ser moral més o manco es debiliti i es dessagni.

Passi que el jurisconsult, l’historiador, el crític, el publicista, parlin en castellà; però el calfred de l’emoció, el polsim de la imatge aletejant i viva, ell lampec de la flama invisible i tremolosa, lo més fondo, lo més intim, lo més personal, no hi passen a una llengua externa. No és que jo faci meva la vulgaritat que entre nosaltres el que es pensa en mallorquí es vagi traduint al castellà dins el canó de la ploma: un es castellanitza a poc a poc, per afinitat; un es casa amb la llengua externa, i la íntima convivència dóna per resultat l’aclimatació de l’esperit fora de casa seva; però jamai se desprèn en absolut de la preocupació de la forma, que escurça les ales al pensament; sempre queda a un racó de la memòria el fantasma de la policia gramatical, com la silueta del tricorni; i la sinceritat, sense adonar-se’n, va fent concessions a la retòrica; i la imaginació no corre a lloure amb la llibertat salvatge d’aquelles eugues que espolsen les cabelleres blanques per les planures de la Camarga.

Per això, el qui a Mallorca escriu en castellà, propendeix a les generalitats incolores; en el vehicle de la llengua s’allunya del seu centre, i amb la distància s’esmorteeixen i s’apaguen notes i detalls i menudències precioses que són la vida de l’art. Allà en el fons de l’obra del poeta s’ha de besllumar el seu país, encara que no en parli. El país canta per boca del poeta. El poeta és el verb, l’expressió més pura i més autèntica de la vida popular on la seva està incorporada; i, desarrelant-se d’ella, hi deixa una gran part de la saba, de la virulència, de l’energia comunicativa.

No tenen aquí les penyes el mateix color, ni els pins la mateixa harmonia, ni les fruites el mateix sabor, ni la societat el mateix aire que a una altra banda; i tot col·labora a la formació de l’idioma o a sa transformació: la llum, el clima, la flora, la fauna, les preocupacions, els vicis, els costums, el temperament i la psicologia del poble; perquè a cada fenomen de la naturalesa o la vida social correspon una temptativa de la imaginació popular per a sorprendre al vol una fórmula que el representi en el llenguatge. Per això, ni el castellà de l’Amèrica espanyola ni l’anglès de Nord-Amèrica són a l’hora d’ara exactament iguals al castellà matern i a l’anglès de la Gran Bretanya, i les ramificacions, cada volta més distanciades, arribaran a ésser idiomes distints deis idiomes originaris.

Jo som un enamorat de la literatura clàssica castellana. Jo duc la seva influència dins la medul·la; i per a mi, ella, com a element de cohesió, escampant-se per les regions, filtrant-se i amarant els blocs que integren la unitat orgànica d’Espanya, té més força que els descobriments i les conquistes i les desgràcies comunes. Totes les glòries militars no fan una columna tan ferma de l’espanyolisme com en Cervantes, el geni més ric de simpatia de la història literària… Tot lo qual no m’impedeix reconèixer (com ha reconegut el senyor Benot, autoritat gens sospitosa) que la parla materna no solament per ésser la nostra és la millor, sinó que té, com a lírica, damunt la castellana, l’avantatge absolut que té la castellana damunt la nostra com òrgan social i tribunici. Aquesta virtuositat poètica del català és deguda, en mon concepte, a la concisió, la riquesa fonètica i, més que tot, a no haver estat fa segles llengua oficial. S’ha dit: llengua oficial, llengua momificada. Això no serà exacte; però no hi ha dubte que la rigidesa oficinesca, la tirania gramatical i el comptagotes acadèmic eixuguen i empobreixen les llengües. La nostra no té res per ara de l’emmidonament acadèmic, i fins diria que és llàstima que amb el temps haja d’ésser codificada. Ella, tal com és, fresca, senzilla, patriarcal, més pagesa que ciutadana i més popular que culta, té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment; ella enrobusteix i tonifica la inspiració viciada per l’intel·lectualisme cavil·lós i els refinaments malaltissos i alexandrins dels grans centres de cultura; ella és bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor que reconforta i embalsama.

—Està bé; però, quina ha d’ésser la del poeta? La llengua mare o la varietat dialectal que aquí parlem? Com quedem? L’hem de recollir o no de la boca del poble?

Així em deia, un capvespre que anàvem d’excursió per la muntanya, un amic meu, home de gust delicat i clar enteniment, però d’aquests que no admeten més parent de Catalunya que el rei en Jaume. Jo Ji responia:
—Certs personatges de les narracions d’en Pereda no parlen el castellà del novel·lista, sinó el dialecte dels pescadors del Sardinero. Així, els tipos de l’escenari local que nosaltres presentem han de parlar, no ja el dialecte, sinó el subdialecte, l’argot de barri. Però quan l’emoció vibra i el pensament s’enlaira, també s’escalfa i ennobleix l’expressió, i acuden als llavis, sense artifici ni violència, no les formes dialectals, sinó les formes originàries i comunes a tots els pobles de llengua catalana. Per ventura aquestes formes no sonen familiarment en la nostra illa? No les repeteix tothora la musa popular?

Travessàvem el meu amic i jo pel vessant de la muntanya, coberta de bosc; el silenci solemnial de l’hora baixa s’estenia pel gran espai que dominàvem; el campanar d’una ermita llunyana va tocar l’Angelus; una vella i una nina que allà a prop recollien llenya menuda se posaren a resar. Jo vaig dir aleshores:
—Què resen?
—Què vols que resin? L’Ave Maria.

En efecte; mes diuen les dones, no ses dones; el fruit, no es fruit; «pregau per nosaltres pecadors ara i en l’hora de la nostra mort». És una llengua erudita? És antiquada? No és així com ens ensenyaren a tots les oracions? Doncs aquesta és la llengua dels poetes.

És un deplorable indici d’estancament i d’inèrcia que sia encara necessari discutir certes veritats sancionades per pensadors i crítics eminents, monumentalitzades per l’exemple de la breu història literària mallorquina. I tan breu! Poc més de cinquanta anys. Des de Ramon Lull fins que s’inicia en el primer terç del segle dinou el renaixement de les literatures regionals, tot és buidor i sequedat. Ni una estrofa deixa rastre. Tot són imitacions fades i surenques; però ve l’hora que Mallorca es digna contemplar-se a si mateixa i recobrar la seva veu; i L’Estrella de l’auba, L’Esperança, L’Ombra, La Llar, El Castell de l’Harmonia, L’Espigolera, El Patró, Ferran V, La mal casada, Lo Pi de Formentor, La Rondalla dels tres hostes, Ressorgiment, La Llegenda de Jaume el Navegant, i tantes altres vibracions de l’arpa, abans polsosa i muda, diuen en cor l’himne triomfal de la nostra llengua.

Potser me diran: «N’hi ha d’aquests autors que han honrat la poesia castellana: en Costa, per exemple». En bona hora. Vejam el cas, perquè val la pena. La inspiració del poeta pollencí té dos focus capitals: Pollença i Roma; mes no canta els temes italians des de la comarca nadiua, ni canta els temes pollencins des de la ciutat eterna: a una banda i l’altra, notem-ho bé, tradueix les impressions directes, els monuments que contempla, les ruïnes que trepitja, la naturalesa que el rodeja, la vida que viu. I en el centre del món llatí, la universalitat deis assumptes que pertanyen a la pàtria de tots, li permet vessar ses emocions en la llengua de Fray Luís, germana bessona de la llengua de Manzoni2Alessandro Manzoni, escriptor italià romàntic autor d’Els promesos. , i la que més s’adonda a les modalitats i combinacions mètriques d’estructura italianesca; però a Formentor i a Ternelles i a la Cala de Sant Vicenç, canta en la llengua que begué d’infant en els pits que l’alletaren. Bastaria l’himne de Las Catacumbas, fill d’ltàlia, per a acreditar-lo d’il·lustre poeta castellà; però són encara més fortes i més excelses les estrofes que li ha dictades la musa pollencina; és a dir, que en l’obra del poeta, la musa camperola d’aquell racó de món ha vençut la musa capitalina que presideix els horitzons de la història humana.

Finalment, ja em sembla sentir la veu de la frivolitat, de la fredor de cor, a estones declamatòria, a estones bufonesca, que es disfressa amb la capa del pseudopatriotisme: «Sí, és veritat. Si l’interès únic o suprem fos l’interès artístic, no caldria discutir-ho. És evident que s’esvaeix gran part de la intensitat poètica dins una forma forastera; però, ¿quina falta et fa, oh Mallorca, per a vegetar tranquil·lament, la personalitat literària? Com és cosa provada per l’experiència que el conreu d’aquesta personalitat encalenteix la sang dels pobles i fa sortir de mare l’esperit regional, és millor escapçar i tondre, abans de créixer, la cabellera de llum de la glòria poètica i substituir-la pel bisonyé rissat i pentinat d’una literatura d’importació. Pel mateix que el filtre de l’ànima d’un país destilat en les estrofes del poeta se’n puja als caps i fa somniar amb restauracions impossibles, lo patriòtic, l’útil, lo correcte, és sacrificar la llengua i la literatura, per a no córrer el perill de comprometre l’harmonia plana, el regular funcionament de la màquina de l’Estat. Ja t’aniràs castellanitzant a poc a poc. És qüestió d’una estona de paciència, quatre o cinc segles, i tot anirà com una seda. Mentrestant, resigna’t al silenci, a la passivitat, al destenyiment i la metamorfosi gradual; i si tens cantera, te l’espasses o cantes El jarabe andaluz. Molta indústria, molt de comerç, moltes carreteres, i res de conrear el llorer, que atreu el llamp i és arbre improductiu. Ja t’ho diran així mateix illa daurada i perla del Mediterrà; i amb el temps ja hi figuraràs per dret propi, a la col·lecció Rivadeneyra

Què us sembla? Doncs a aqueixa exhortació filistea, jo i els qui com jo pensen i senten, pocs o molts, vet aquí la resposta que daríem: «No volem!»

No és compte nostre, sinó dels homes d’Estat, travar els mitjans d’assegurar l’harmonia, sense mutilar i deprimir els pobles i les persones. A nosaltres ens basta sebre que ni en nom de la concòrdia ni en nom dels més sagrats interessos hi ha dret a exigir el rebaixament i la capitis diminutio dels uns a benefici dels altres; com no hi ha dret a perpetuar la veu de soprano dels cantors adolescents per mitjà d’un cruel sacrifici ofert a la perfecció de l’harmonia polifònica. Però creiem, a més, que són víctimes d’un error funest els qui entenen que la vida de les nacions pot prosperar a costa de la vida dels pobles que les formen.

Citaré, per a acabar, un testimoni.

El 21 de juliol de 1895 se celebrava a Escòcia un centenari. Un gran senyor acudia des de Londres a presidir els homenatges de tot un poble a les despulles de Roben Burns, el bard nacional, qui escrivint en dialecte escocès, nodrint-se de la vida popular i rústica, fent, com ell deia, del llibre de cançons anònimes d’Escòcia el seu breviari, era un geni prou potent per a ressuscitar davant el món la seva pàtria; mes, sortint de si mateix per a ajustar-se a la moda general anglesa, era un rimador mediocre. El personatge abans citat deia davant la tomba del poeta: «És de més importància fer els cants d’una nació que fabricar-li lleis… La humanitat sencera li és deutora, més l’Escòcia té un deute especial envers el nostre compatrici. Robert Burns ha exaltat la nostra raça; ha consagrat l’Escòcia i la llengua escocesa. Abans d’ell havíem passat un llarg període durant el qual nosaltres érem a penes reconeguts: havíem sortit de la memòria del món. Després del temps de la Unió de les corones, i més encara després del temps de la Unió legislativa, l’Escòcia era caiguda dins la fosca. Si s’exceptua l’atzar d’un complot o d’una sublevació jacobita, la seva existència estava quasi oblidada. Ella tenia, és veritat, els seus historiadors admirables, com Robertsonn Hume; però res dins les obres d’aquests denunciava els autors escocesos. Llavors Burns apareix, se redreça damunt els peus i reivindica les pretensions d’Escòcia a una existència nacional…»

Amb poca diferència, i mudant els noms, podrien semblar pronunciar-les per aquí a prop, aquestes caloroses paraules.
I qui era l’orador? ¿Un exaltat, un capverge, un home de lletres que s’entregava a l’egoisme artístic, sense preocupar-se dels interessos del Regne Unit? Era el capitost del partit liberal, Lord Roseberry, aleshores ministre d’Anglaterra.

Ja ho veu la jove Mallorca, que tan abundosa florescència del seu esperit ens ha dut ara. D’aquest esperit no se’n pot ofendre la més exquisida correcció governamental, i molt menys la puresa del sentiment patriòtic més ample i ortodox. Sia dit amb llicència d’una part de la nostra apreciable burgesia, que eleva els emol·lients a la categoria de matèria sacramental i voldria escantellar i tondre el Teix i el Puig Major, pel que puguin tenir de subversius les àguiles que hi nien i els passerells que hi canten.

© de l’edició, Stroligut

  • 1
    Així ho fa l’autor de Cañas y barro.
  • 2
    Alessandro Manzoni, escriptor italià romàntic autor d’Els promesos.