Enllà Cap

Enllà, 1906 – Joan Maragall

Enllà és una recull de poemes de Joan Maragall. Va ser publicat el 1906 a Tipografia de L’Avenç.

» Llegiu la poesia completa (o gairebé) de Maragall a Stroligut

enllà joan maragall poesia completa poema poemes poesies comte arnau ànima 1906

Els ametllers
Fulls de dietari, 1901

23 gener:
     Avui, per la primera i dolça volta,
     m’ha sorprès la blancor dels ametllers
     treient el cap per sobre dels recers
     de l’hort blanc de les monges caputxines:
     semblaven esfereïts
     de sentir-se tan florits
     tots sols entre les boirines.

6 Febrer:
     Avui semblaven valents
     i semblava que cantaven
     afrontant a tots els vents
     i a les neus que els vents portaven.
     Sota les neus imminents
     cantaven de l’alegria
     d’haver florit ignocents
     abans de l’hora i del dia:
     desde el fons dels jorns vinents,
     plorant, la Primavera els beneïa.

15 Febrer:
     Avui ha caigut neu damunt les flors
     i damunt de les coses primerenques:
     un matí de blancor que el sol ha fos.
     A mitgdia poncelles vermellenques
     han tet el cap florit entre la neu
     i han resplendit en mitg de la blancura:
     els ametllers han dat gràcies a Déu
     agitant llur rosada vestidura.

Vistes al mar

De la nit per lo pregon,
entre cants i llum extranya,
baixaven de la montanya
al Dolor com rei del món.

Nit del Divendres Sant
Caldetes, 1901

I

Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.


II

Degué ser un dia així que el bon Jesús
caminà sobre el mar: el cel i l’aigua
serien, com avui, llisos i blaus…
I la Visió anà ràpida a l’encontre
dels encantats deixebles en la barca.


III

El cel ben serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro…
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.


IV

          El vent se desferma
          i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
         
L’onada s’adreça,
         
callant s’ageganta,
         
l’escuma enlluerna,
         
el sol l’abrillanta,
         
l’onada s’esberla
         
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!


V

Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
          s’allunyen mar endintre…
Oh cel blau ! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnific,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

Les muntanyes

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

     Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

     i m’entrava pit endins…
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

     Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

     Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

     Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

     Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

     Jo l’ànima pacífica del ramat
esquellejant pel bac mig amagat.

     Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tat lluny en l’horitzó.

     I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

     Jo de la timba l’ànima profonda
hont la boira s’aixeca i es deixonda.

     I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

     Jo era l’ànima blava de l’estany
que aguaita al viatger amb ull estrany.

     Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

     Jo era l’altitud de la carena…

     Els núvols m’estimaven llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriava’s mon ànima serena.

     Sentia la delícia de les fonts
nàixer en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

     I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

     Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adrecava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.


             A l’hora que el sol se pon,
         bevent al raig de la font,
         he assaborit els secrets
         de la terra misteriosa.

RETORN

I

Oh Pirineu! En tes profondes gorges,
fill de la plana, m’he sentit com pres,
i amb l’esguard demanava al cel altíssim
               amplària i vent.
Pujava per tes costes gegantines
               on blanquejen les cascades
               i negregen els avets;
               on la flor de la muntanya
perfumava el meu gran enyorament…
La llibertat dels cims no l’assolia:
               restava a vora d’ells.

II

En alta solitud s’està pels sigles
el blau estany immòbil,
mirant-se al Vignemale, que li mostra
               sa faldada de neu:
jo a l’hora del capvespre hi arribava
               i aprop de l’aigua quieta
               m’asseia tristament.


III

Cercava Gavarnie entre les boires
               on llisquen les cascades
al llarg del mur immens pausadament;
i al ser-hi he sospirat per trobar aire
i he hagut d’aixecar el cap per veure el cel.
I, trencant ton encís d’una vegada,
               
oh Pirineu terrible!,
               
a la plana de Tarbes
               
me n’he baixat corrents.


IV

An els teus peus, a ratlla de la plana,
Lourdes devota té molt bell el cel:
el sol hi daura la ramada humana
               
que bela amb un gran bel
               
davant la Verge blanca,
               
davant l’iglésia freda;
i enmig del baf de les gentades tèrboles
s’alça el miracle, i dolçament floreix
als vermellosos raigs del sol ponent…

     (Passar jo l’he vista — l’horrible filera
dels malalts en braços dels homes de fe:
les boques inflades, — les conques morades,
               
el cos sense gest.
I aquella malalta, — tan blanca, tan rossa,
no me la puc treure mai del pensament.
Sols ella mig reia. Jo crec qu’era morta.)

     Al vespre un riu de llumenetes grogues
passa en la fosca ressonant de veus.


V

Salut, noble Bearn! Oh terra franca,
               mare de cavallers
que es jugaven la vida a cops d’espasa
               
bravejant i rient!
Abocat a l’airosa balconada,
jo t’he cantat de lluny, oh Pirineu!
veient tos cims com rengle de fantasmes
vestits de llum en la blavor del cel.
               
Adéu, visió darrera
               
de l’alta cordillera!
Que en deus estar d’hermosa,
a l’hivern, sota el sol, blanca de neu!

REPRESA

A l’hivern, sota el sol, blanca de neu,
com visió més llunyana i més formosa,
jo t’he vist resplendir en l’aire clar
des dels cims de la meva Barcelona,
on tots els ametllers ja són florits
davant del mar brillant fins a Mallorca.

GLOSA

En la gran serenor del cel d’hivern
he mirat les mUntanyes com brillaven,
i se m’ha aparegut el trobador
que enllà del temps cantava:

     «Aquelles muntanyes — que tan altes són,
me priven de veure — mos amors on són».

     Així feia sonar ls vents d’Oloró
el trobador de cara a les muntanyes,
enyorant a la flor del Pirineu
que enllà dels monts llençava sa fragància.
Ella se deia Agnès i era princesa
de la cort i el reialme de Navarra,
i era tan de mena graciosa
que entorn tothom li feia mitja rialla;
alta i serena com un gran infant;
i tenia la cara acolorada.
Aixís la vegé un dia el trobador
en la cort del seu pare, que dansava,
i aixís se li acostava per parlar,
plena encara del ritme de la dansa:
«M’han dit que ereu trovador»,
feia amb veu acaricianta,
«i a mi em plauen les cançons».
I amb els ulls n’hi demanava.
Ell, sens esma de dir un mot,
la mirava, la mirava…
fins que ella no pogué més
i  li somrigué a la cara.
Ara ell veia aquell somrís
brillar a dalt de les muntanyes,
i perxò cantava aixís,
com si tornés la paraula:

     «Aquelles muntanyes — que tan altes són,
me priven de veure — mos amors on són».

     «Quanta terra de tu a mi!
Quanta neu entre nosaltres!
Mes la veu jo llenço als cims:
trameteu-li, neus més altes!»

     «Si sabia de veure-la — i de l’encontrar,
passaria l’aigüeta — sens por de’m negar.»

     «Si tots dos fóssem infants,
jugaríem a esposalles:
jo seria el rei d’aquí,
reina tu de l’altra banda.
Jo t’aniria a cercar,
tindriem un gran reialme,
el reialme pirenenc
coronat de neus molt blanques,
planes verdes a l’entorn
i un mar blau a cada banda.
Els vassalls foren pastors,
mariners i gent de plana,
rei i poble i cort tot u
al volt de les teves gràcies.
Hi anirien acudint
cadascú amb la seva tasca:
els pastors amb els ramats
davallant de les muntanyes;
els mariners amb els rems
i l’olor d’aigua salada;
els pagesos amb els bous
de la rella ressonanta;
tots assedegats d’amor:
nosaltres seríem l’aigua.
Aquell art noble del cant
en paraules ben trobades
jo ensenyaria als fadrins,
tu a les donzelles la dansa,
i s’entornarien tots
amb la cara enriallada:
a la mar els mariners,
els pastors a les muntanyes,
els pagesos als conreus…
i tu i jo l’un an el altre.
I el reialme pirinenc
fóra la flor dels reialmes…
Ai, visió, no fossis lluny!
Ai, Agnès, bé ets enyorada!
Ai, neus, que blanques que sou!
Ai, muntanyes, que sou altes!»

     «Aquelles muntanyes — que s’abaixaran
i les amoretes — que pareixeran.»

     Jo no sé còm, pro un vent de profecia
corre sobre eixos monts d’ací i d’allà;
jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà!
Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d’Argelès,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provençalès;
i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra,
oh catalans que a l’altre mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ens separa:
s’acosta el dia que serem tot uns…

     «Aquelles muntanyes — que s’abaixaran
i les amoretes — que pareixeran.»

     Pareixerà l’amor — damunt la cordillera,
sos raigs resplendiran en la blavor,
               i la que fou barrera
serà el trono reial de la unió.
Nostra parla suau, que s’acolora
als mils reflects de nostres valls semblants,
d’uns amb altres es prou entenedora:
tots ens obrim els braços, quan ens diem germans.
Tots davallem de la mateixa alçada,
tots bevem l’aigua de les mateixes neus,
nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten —i dèntics tornaveus.
De mar a mar no més hi ha uns Pirineus.
Jo hi tinc l’amor i és ell el qui m’inspira…
Donzelles i fadrins ja m’entendran:
un jorn cremà el Pirene — en fabulosa pira,
i si ara un cor aimant — és la nova guspira,
d’un nou incendi els cims s’abrandaran!

     «Aquelles muntanyes — que tan altes són,
me priven de veure — mos amors on són.»    

Del Montseny

Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmortuït de l’hora baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que en sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l’esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa!…
Després ja hi anirem a la masia;
mes, ara els cims davant descolorint-se,
i al costat l’amic febrós
que en la gran quietut de l’hora baixa
me parla amb la veu velada
per una febra divina.
Passa una àliga al cel
que sembla que amb son vol l’espai s’eixampla,
i tot resta més buit i més quiet
quan s’ha perdut enllà. La fosca avança.
A davant i al peu dels cims
hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta oberta
i sols troba el silenci
arrupit pels racons de les estades,
i al bell mig del corral,
i al peu de les escales,
fins en la llar del foc,
Déu meu! allí el silenci.
En la llar, on he vist tantes vegades
enfeinada ajupir-se
amb gran humilitat, mes no sens gràcia,
la bona dona, que el marit la mira
fent saltar en els genolls el nen d’ulls grossos,
encantats en el foc que els il·lumina,
mentres el calderó ronca en les flames!
En la llar la tenebra i el silenci!
Déu meu! Anem, anem a la masia:
encara hi serem a temps
pel retorn de les ramades
que belen amb cent bels:
les esquenes ondulen, i per sobre
regna el vailet que ens dirà el nom de totes,
adornant cada nom amb forta rialla.
Aquella veu grave i sonora
del nin de les muntanyes!
Anem a la masia:
encar serem a temps que la donzella
canti a la porta al darrer raig del dia
que fa vermell son llavi…

Del Montjuïc / En la tomba d’en Verdaguer

Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala nomenada…
però a davant del mar,
alçaren al poeta
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.

     La caixa fou alçada
damunt de la gentada:
els ulls s’estamordien
tement-se un horror gros…
La caixa era corcada,
mes s’alçà curullada
de ginesta i altres flors.

     Oh! Quina meravella
en l’hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i al poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.

     Oh Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobrix en flors.

     La tomba és la roca viva:
les heures s’hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!

     El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.

     Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís…

     Per la gràcia del somrís,
has entrat en paradís.

L’ànima

L’ànima

I

Que és llarga l’eternitat!
Només fa mil anys que corre
el comte Arnau… i està cansat.
Que és llarga l’eternitat!

     Totes les veus de la terra
se riuen del comte Arnau
perquè volta, volta, volta
bo i cercant son vell palau.

«Fill de la terra, — fill de la terra,
               comte l’Arnau!
I ara què cerques? — I ara què cerques?
               Ah! ah! ah! ah!»

«Cerco mon ànima, — valga’m Déu val!»
«I a on la cerques, — a on la cerques,
               
comte l’Arnau?»
«A casa meva — dueu-m’hi, si us plau.»
«Tu no tens casa, — tu no tens ànima:
               
tens un cavall:
corre que corre, — corre que corre!
               
Au! au! au! au!
Seràs arbre, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant.»

«Seré home sobrehome
perquè en tinc la voluntat!»
Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca un plor.
Al gran alarit que arrenca
tot plorant el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.
El comte Arnau plora,
i dins de son plor
ha trobat son ànima
que és una cançó.

La cançó del comte Arnau

II

«Tota sola feu la vetlla, — muller lleial?
Tota sola feu la vetlla, — viudeta igual?
«No la faig jo tota sola, — comte l’Arnau;
no la faig jo tota sola, — valga’m Déu val.»
«Qui teniu per companyia, — muller lleial?
Qui teniu per companyia, — viudeta igual?
«Déu i la Verge Maria, — comte l’Arnau;
Déu i la Verge Maria, — valga’m Déu val.»
«A on teniu les vostres filles, — muller lleial?
A on teniu les vostres filles, — viudeta igual?»
«A la cambra són que broden, — comte l’Arnau;
a la cambra són que broden — seda i estam.»
«Me les deixaríeu veure, — muller lleial?
Me les deixaríeu veure, — viudeta igual?»
«Massa les espantaríeu, — comte l’Arnau;
massa les espantaríeu, — valga’m Déu val.»
«A on teniu els vostres mossos, — muller lleial?
A on teniu els vostres mossos, — viudeta igual?»
«A la pallissa que dormen, — comte l’Arnau;
a la pallissa que dormen, — valga’m Déu val.»
«Pagueu-los bé la soldada, — muller lleial:
ja veieu les meves penes, — viudeta igual.»
«Aixís que l’hauran guanyada, — comte l’Arnau;
aixís que l’hauran guanyada, — valga’m Déu val.»
«Per on heu entrat vós ara, — comte l’ Arnau?
Per on heu entrat vós ara, — valga’m Déu val?»
«Per la finestra enreixada, — muller lleial;
per la finestra enreixada, — viudeta igual.»
«Ai, que me l’haureu cremada, — comte l’Arnau;
ai, que me l’haureu cremada, — valga’m Déu val.»
«Ni tan sols us l’he tocada, — muller lleial;
ni tan sols us l’he tocada, — viudeta igual.»
«Què és això que us surt del cap, — comte l’Arnau?
Què és això que us surt del cap, — valga’m Déu val?»
«Males coses que he pensades, — muller lleial;
males coses que he pensades, — viudeta igual.»
«Què és això que us ix pels ulls, — comte l’Arnau?
Què és això que us ix pels ulls, — valga’m Déu val?»
«Són les males llambregades, — muller lleial;
són les males llambregades, — viudeta igual.»
«Què és això que us ix pels nassos, — comte l’Arnau?
Què és això que us ix pels nassos, — valga’m Déu val?»
«Són les coses que he olorades, — muller lleial;
són les coses que he olorades, — viudeta igual.»
«Què és això que us ix per la boca, — comte l’Arnau?
Què és això que us ix per la boca, — valga’m Déu val?»
«Són les males paraulades, — muller lleial;
són les males paraulades, — viudeta igual.»
«Què vos ix per les orelles, —comte l’Arnau?
Què vos ix per les orelles, — valga’m Déu val?»
«Males coses que he escoltades, — muller lleial;
males coses que he escoltades, — viudeta igual.»
«Què és això que us ix pels braços, — comte l’Arnau?
Què és això que us ix pels braços, — valga’m Déu val?»
«Són les males abraçades, — muller lleial;
ón les males abraçades, — viudeta igual.»
«Què és lo que us ix per les mans, — comte l’Arnau?
Què és lo que us ix per les mans, — valga’m Déu val?»
«Males coses que he tocades, — muller lleial;
males coses que he tocades, — viudeta igual.»
«Què és això que us ix pels peus, — comte l’Arnau?
Què és això que us ix pels peus, — valga’m Déu val?»
«Els mals passos que donava, — muller lleial;
els mals passos que donava, — viudeta igual.»
«Què és aquest soroll que sento, — comte l’Arnau?
Què és aquest soroll que sento, — que em dóna espant?»
«És el cavall que m’espera, — muller lleial;
és el cavall que m’espera, — viudeta igual.»
«Baixeu-li grana i civada, — comte l’Arnau;
baixeu-li grana i civada, — valga’m Déu val.»
«No menja gra ni civada, — muller lleial,
sinó ànimes damnades, — si n’hi donau.»
«A on vos han donat posada, — comte l’Arnau?
A on vos han donat posada, — valga’m Déu val?»
«A l’infern me l’han donada, — muller lleial;
a l’infern me l’han donada, — viudeta igual.»
«Per què allí us-e l’han donada, — comte l’Arnau?
Per què allí us-e l’han donada, — valga’m Déu val?»
«Per soldades mal pagades, — muller lleial,
i donzelles deshonrades, — viudeta igual.»
«Cada dia us faig l’oferta, — comte l’Arnau;
cada dia us faig l’oferta, — valga’m Déu val.»
«Vos dic no em feu pas l’oferta, — muller lleial;
vos dic no em feu pas l’oferta, — viudeta igual,
que com més me feu l’oferta, — més pena em dau.
Feu-ne tancar aquella mina, — muller lleial,
feu-ne tancar aquella mina, — viudeta igual,
que dóna al convent de monges — de Sant Joan.
Quina hora és que le gall ja canta, — muller lleial?
Quina hora és que l gall ja canta, — viudeta igual?»
«Les dotze hores són tocades, — comte l’Arnau;
les dotze hores són tocades, — valga’m Déu val.»
«Ara, per la despedida, — muller lleial;
ara, per la despedida, — dem-nos les mans.»
«Massa me les cremaríeu, — comte l’Arnau;
massa me les cremaríeu, — valga’m Déu val.»


III

               El comte Arnau està espantat
               de veure’s l’ànima tan lletja
               per tota l’eternitat.
«No hi haurà redempció — per a una ànima en pena?»,
crida; pro li tremola un xic la veu.
               Bo i cridant, sense adonar-se’n,
               ha aixecat els ulls al cel,
               i a mig aire veu l’esposa
               que filava encara arreu.

                    «Ai! Elvira, muller meva,
               que ens haguem de veure així!
               El dia que vam casar-nos
               qui ens ho hagués hagut de dir!
               I tu, tant que m’estimaves,
               no em podries redimir?
               Aquesta cançó tan negra,
               ai!, qui la podrà emblanquir?
               I tants llavis que la canten,
               
qui podrà fé’ls emmudir,
               
sobre tot els de les nines,
               
que aixís malparlen de mi?

                    «Aquesta cançó tan negra
               l’amor la pot emblanquir:
               ols l’amor que jo et portava,
               no el que em portaves tu a mi.
               Tenies l’ànima eixuta
               com la pols d’un mal camí.
               La meva en va tornar freda
               com la gebra del matí.»
               «I on se troba o se retroba
               aquest amor que ens traí?»
               «Un got d’aigua, quan se llença,
               ja no es pot tornar a cullir.»
               «Mes l’amor, en sa font viva,
               on el podrem assolir?»
               «El teu, en lo que pateixes,
               i el meu en veure’t patir.»
               «Si tu veus lo que pateixo,
               tindràs pietat de mi:
               cantaràs les meves penes,
               ja que jo no les puc dir.
               
Canta, que la cançó nova
               
la vella faci emmudir.
               «
La cançó vella i la nova
               
no es desassemblen d’un bri:
               
solament, segons se canta,
               
fa esgarrifar o fa enternir.
               
Cantaré amb l’amor que et duia,
               
no amb el que em duies tu a mi.»

                    «Canta, esposa, fila i canta,
               que el patir em faràs suau!
               
Quan l’esposa canta i fila,
               
el casal s’adorm en pau.»

                    I l’esposa fila i canta
               a mig aire del cel blau.
               
Al compàs de les posades
               
va adormint-se el comte Arnau,
               
i li sembla que s’enlaira
               
a mig aire del cel blau.


IV

Falaguera com ans era,
aixís se m’ha presentat;
tan formosa, tan carnosa,
al coll se m’ha repenjat;
tan vibranta, tan pesanta,
a la terra m’ha fermat;
i amb un aire de complanta
d’aquest modo m’ha parlat:
«Mostra’m el cel en la terra.
Recorda’t que m’ho has dit.
Duc l’infant en les entranyes
i encara no l’he parit,
perquè espero que tu em digues
si sóc viva o si sóc morta…
Jo vull la vida més forta.
Recorda’t d’aquella nit.»

     «Me’n recordo, me’n recordo:
tu em volies pujar al cel.»
«El nostre cel es la terra:
en la terra tinc l’arrel.
Mes tu mostra’m el cel d’ella:
mira que m’ho has promès.
Me deleixo per fruir-lo.
El cel de la terra, on és?
Els teus braços i els teus passos
han de dar-me el goig que em deus.
Au!, Arnau, marxa, camina,
duu-me enllà pels camins teus.»

«Mos camins, al capdavall,
se m’han tornat tenebrosos
i he perdut aquell delit
dels meus dies lluminosos.
És cert que he anat massa sol,
ensuperbit dels meus passos,
i que a dintre dels meus braços
mai ningú ha trobat consol.
I quan m’he cansat de mi
i he demanat companyia,
sols he sentit udolar
la llopada que em seguia.
I he tingut horror de mi
i horror de la solitud,
i horror de veure i sentir,
i horror de la quietud.
I la llopada, udolant,
jo no sé què em demanava
que, quan ha sentit mon plant,
udolant se dispersava.
Què em demanava udolant
la llopada nit i dia?
«Volia un amor triomfant,
que es també el que jo voldria.»

     «Un amor triomfant, un amor triomfant…
Què vols dir, Adalaisa?»
«Ai, pobra de mi, que ara no m’entén
i m’ha perdut l’ànima.»
Un amor triomfant, un amor triomfant…
Bella és la musica.


V

Les filles del comte són
que li parlen escondides:
«Ai, pare! L’amor triomfant
és l’amor que deixa vida:
tu a nosaltres has deixat
triomfador per tes filles».

     Adalaisa les reprèn
amb la veu imperiosa:
«Ho serà pel fill que duc:
vosaltres massa sou xorques».
Escondides com estan,
les filles del comte ploren.

     «Ai! Pare, si vas al cel
duu-nos fins la mare nostra.»
«Ai! Filles no hi puc pujar
per mor d’aquesta formosa:
la duc repenjada al coll
i en la terra se’m fa forta.»

     «Ai! Pare, sols un xiquet,
i hi seríem de seguida,
que d’aquí estant la sentim
la mare que canta i fila.
Si entenguéssim la cançó,
potser ens aconsolaríem.»

     «Mes, com vos heu allunyat
de la mare que us tenia?»
«Vàrem entrar en un convent
només perquè estavem tristes,
i ara ni en terra ni en cel
ens volen per companyia.»

     «Ai! Filles meves, on sou,
que us sento i no us veig enlloc?»
«Som dins de l’obscuritat
i et seguim pel camí fosc.
No sents la mare com canta?
Ella és vora del cel blau.»
«Canta, esposa, fila i canta,
que el patir ens faràs suau.
Quan l’esposa canta i fila,
el casal s’adorm en pau.


     Les veus dels mossos que criden
desperten al comte Arnau.


VI

«Ei, nostramo, la soldada!»
«Quina soldada voleu?»
«La que ens cal i és de justícia.»
«La que solíeu haureu.»
«D’aquella ja no n’hi ha prou:
volem el sou i el bou.»
«Per què em parleu amb aquesta ira,
com si fos un malfactor?
Veig les vostres llambregades
resplendir en la foscor:
van seguint-me, van seguint-me
com si les dugués als ulls.»
«Són soldades mal pagades:
lo que vas sembrar ara ho culls.
Som els mossos, som els mossos,
que anem fent la via amb tu.»
«Valga’m Déu, també a vosaltres
per mes vies haig de dur?»
«També ens has de dur a nosaltres:
senyor i mossos, tot és u.
Tant són mossos com són filles,
com aimada, com muller:
o ens trauràs de la tenebra
o ens hi restaràs també.
Tots salvats, perduts, amb tu:
o ets tothom o no ets ningú»


VII

     Totes les veus de la terra
     acuden al comte Arnau
     perquè volen que les duga
     pels camins de la gran pau.
«Fill de la terra, — fill de la terra,
             comte l’Arnau,
ara nosaltres, — ara nosaltres:
             
duu-nos si et plau.»
«I on haig de dur-vos, — i on haig de dur-vos,
             
valga’m Déu val?
«Dintre de l’ànima, — dintre de l’ànima,
             
comte l’Arnau.
         
Ara ets arbre, ara ets penya,
         
ara ets mar esvalotat,
         
ara ets aire que s’inflama,
         
ara ets astre rutilant.
         
Ara et sents de tota cosa,
         
i tens nom i sobrenom;
         
ara ets home sobrehome
         
que pateixes per tothom.
         
La cançó que t’acompanya
         
poc a poc se va endolcint,
         
que l’esposa que la canta
         
poc a poc s’hi va enternint.
         
Què faran els qui l’escolten,
         
sinó anar-se amorosint?»
         «
Canta, esposa, fila i canta,
         
quel camí ens faràs suau.
         
Quan l’esposa canta i fila
         
el casal s’adorm en pau.»

             I l’esposa fila i canta
         a mig aire del cel blau,
         
tot seguint la cavalcada
         
que s’emporta al comte Arnau,
         
amb els mossos i amb les filles,
         
i am l’aimada que decau,
         
i amb tantes veus clamoroses
         
pels camins de la gran pau.

Escolium

Com dos que enraonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l’un pel caire del marge assoleiat,
i l’altre a baix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s’han parlat,
cos i esprit ell, mes ella tota esprit.


ADALAISA

Ai! Quina engunia aquest camí!
Tan fosc, tan fosc, i tan de mal seguir!
Vegés al menys el sol i les muntanyes,
les coses resplendint sota el cel blau,
i no pas aquest llimb de veus extranyes
sense forma ni color… Digues, Arnau:
qui és aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de l’eterna inquietud.


EL POETA

Vius la vida veritable
de l’esprit, i encara et dol?
Camines a lo immutable…


ADALAISA

No hi ha res com veure el sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el so ens deixi atuïts,
mal el cos tot se’ns inferni,
patint amb tots els sentits,
jo vull la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no n sé d’altra manera,
ni cap altra n vui provar.


EL POETA

La vida que ara tu ansies
és la gran resurrecció.
Prou no et fóra la que havies,
però l’altra encara no.


ADALAISA

Doncs tu bé te n’acontentes
de la vida que ara tens.


EL POETA

Si jo puc veure al bell través del món
lo que per tu és un pur goig o turment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d’ella dues vides són.
Mes si aquest esser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m’estimaria abandonà’ls,
per a esser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller pròpia i que tinc fills,
i que en el cim de les pairals muntanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l’amor i la lluita és la meva hora
i em calen braços per aimar i lluitar.
Tot lo que tinc m’ho vull, i pit i fora…
Mes, què sé jo lo que voldré demà?


ADALAISA

Ditxós de tu, que pots voler amb veu viva
i que ets a temps a prendre i a deixar,
i tens a casa la muller captiva
que et dóna fills i filles a estimar.
Però, digues com fou que la trobares
i a on florí l’amor i a on granà;
digue’m de com les dones tornen mares
en aquest món on mai haig de tornar.


EL POETA

En una vall del Pirineu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recòndita,
com la viola que embalsama els boscos.
Mes ara jo l’he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa:
perquè Déu beneïa ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i són formosos.

     Com són acostumats al bes mos llavis
i els ulls a mirar avall cap els petits,
i a doblegar-se el cos per a estimar-los
més de prop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, pro tenint-los ben fermats!
Cada bes en cada un té l seu gust propi:
mai he besat a dos d’igual manera,
però a tots dolçament, perquè són docils
a l’esguard maternal que a sobre els vola
amb aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me’ls agombola tot el dia
i me’ls vetlla de nit, fins adormida,
oh sòn de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!… Mes, de què plores,
Adalaisa, que et sento dins la fosca?


ADALAISA

Ah! Tingués jo els ulls oberts a llum del dia,
d’altre crit, d’altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de èestia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan estranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria amb riure com d’orat.
Què em faria el dolor, ni què el desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni el perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís com l’infant, després del ventre,
morat d’ofec encara, arrenca el plor?


EL POETA

Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,
solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos doneu l’abraçada furiosa
i vostre bes ressona com un cant!
Llavores que el marit, més fred que el marbre,
tremola encara com la fulla a l’arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajagudes vosaltres, sens memòria,
ubriagades per la gran victòria,
el rebregueu al pit, — volent més fort combat…
Mes ara tu, Adalaisa, ¿què somnies
de tenir un fill, si ja no ets d’aquest món,
i en el món que ets no hi calen fills ni filles,
perquè els esprits lo que han de ser ja ho són?


ADALAISA

I, què saps tu ni d’aquest món ni d’altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres,
restant en l’últim ai del nostre pit?
Tu em tens per morta i jo em tinc per viva,
mes tal com si enterrada viva fos:
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me’l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?


EL POETA

Alguna veu jo sento en aquest punt
que d’altre modo no la sentiria.


ADALAISA

Oh! La veu sense so del que és difunt!
No és pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrament entorn me ressonava:
aquella, amic, és la que jo et deman,
i lo demés que amb ella es comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.


EL POETA

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes:
la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.
Mes ara tens raó, prou hem parlat:
esperem en silenci altres vingudes.

© de l’edició, Stroligut